mamoros |
Llibres |
dimecres, 8 de febrer de 2012 | 16:26h
Amb el suggerent subtítol "Fracaso escolar: recetas para curarlo", David Rabadà i Vives ens presenta un llibre que vol donar solucions a un problema general a l'ensenyament. Hi ha molt bones idees i bones reflexions, altres discutibles o matisables, com tot, però és una bona contribució al debat sobre l'ensenyament i la societat en general i com volem educar i com eduquem als nostres fills. És entretingut de llegir i convida a la reflexió. Altament recomanable per a tothom perquè és cert el títol del llibre: Educar? Eduquem tots.
L'autor té també un bloc on exposa les seues reflexions i convida a deixar-hi les vostres.
Cinquena víctima de violència de gènere en el que va d'any a Catalunya. Només han passat vint-i-dos dies i ja estem en un any de (trist) rècord. Fa tres dies Rosa Regàs era entrevistada a Vilaweb a propòsit del seu darrer llibre "La desgràcia de ser dona" i dèia: "El 2012 ja han matat quatre dones i no veig el país tan ofès com si les morts fossin per terrorisme". Santes paraules, avui ja són cinc les dones i és un fet habitual que surti la notícia al diari, com és també habitual que la majoria se'n lamentin però molts mostren indiferència per desgràcia. Les situacions irreversibles es poden evitar amb una trucada a temps. L'institut català de les Dones té un ampli pla de suport i conscienciació. Fa falta molta feina encara per a què el maltractador es senti realment pressionat per tots els cantons i per a què les víctimes es sentin recolzades i puguin sortir de l'espiral de violència en el què es troben; de l'altra hem de poder evitar els masclismes que fa segles que estan incrustats en moltes ments (la d'algunes dones inclosa).
Té mèrit, ningú ho pot negar. Ser a l'ombra d'un dels millors porters del món (per a mi el millor) i no defallir, continuar entrenant com el primer tenint il·lusió en ser titular a cada partit i voler continuar creixent, perquè res no està escrit. Té molt mèrit i, reconec, que s'ha guanyat la meua simpatia. No té la titularitat a la copa assegurada, però tothom sap ja fa dies que avui jugarà ell si no hi ha res de nou. I juga. Jugar de titular al Barça contra el Madrid al Bernabeu ha de ser espectacular i me n'alegro que sigui ell avui qui defensi la porteria. Cert que li ha fet un gol Cristiano que segurament Valdés hagués aturat, tan se val, el Barça és un equip i avui també ho demostra i acabarà guanyant el partit. Segur.
El Barça acaba d'empatar gràcies a un cop de cap del supercapità Puyol. M'agradaria que Pinto fes una bona aturada que li donés confiança i també que demostrés el bon porter que és. Perquè ho és. Té un estil peculiar, però és bon porter. Clar, reitero, si et poses al costat de Valdés perdes amb la comparació. Però ningú podia imaginar, jo la primera, que Pinto fos avui encara al Barça i menys que fos titular contra el Madrid amb un títol en joc. Endavant Pinto, tu ens demostres que la confiança en un mateix és fonamental i que, perquè no, tot és possible.
Tal dia com avui vaig publicar el primer post, no sabia ben bé què era això dels blocs, ni la durada que podría tenir, era un món nou per a descobrir. Des de llavors he tingut més o menys Coses a dir depenent de l'època, el temps lliure mana i no és sempre el mateix, però les ganes de continuar-lo hi són.
Us deixo amb les entrades dels aniversaris anteriors (fins al tercer no vaig començar a pensar que això anava de debò):
Avui els amics pericos estan contents perquè ahir van aconseguir empatar contra el Barça jugant a casa. Em "meravella" que algú pugui sentir-se feliç per no guanyar un partit. Això demostra poca ambició de l'equip, com la temporada passada que se la van passar dient que volien la permanència quan estaven en llocs europeus i al final se'n van quedar fora. Humilitat sí, prudència ésclar, però també una mica d'ambició si us plau. Clar que fa dues temporades van estar a punt de baixar a segona... però si l'equip va bé, si guanya i si ets dels sis millors a tres quarts de lliga no pots dir que l'objectiu és anar a Europa i no només la permanència? Kameni ho va insinuar i ja no forma part del primer equip encara que teòricament sigui per un altre motiu.
Recordo fa dues temporades un Espanyol-Barça que van acabar empatant a zero i que quan va sonar el xiulet final van cridar com si haguéssin guanyat. No ho puc entendre. A més aquell partit van córrer com mai els havia vist córrer, van fer faltes com mai i una agressivitat extrema. Sovint tinc la sensació que l'Espanyol només corre contra el Barça, si empata és una victòria i si guanya és Festa Major. La resta de temporada tan se val.
Ahir els hi va anar del canto d'un duro no perdre al darrer minut si hagués entrat el pal de Piqué o l'àrbitre hagués vist les mans dins l'àrea del que va fer de porter al xut de Pedro. El Barça no va fer un bon partit i tot i això l'Espanyol no va guanyar i estan contents... no ho puc entendre.
Passa el temps volant. És un tòpic cert. Sembla ahir que a meitat de la nit vam haver de córrer cap a l'hospital i a les 6.10 de la matinada arribava en Bernat. Moré, rosadet i cridaner. Allargassat. Per a mi la coseta més bonica del món. Els braços buscaven l'infinit, els punys serrats, devia sentir-se molt estrany en aquest món acabat d'arribar. Jo em sentia estranya també. Per molt que sigui desitjat i te'n facis a la idea durant nou mesos res és comparable a quan definitivament arriba als teus braços. Llavors una nova vida comença i la teua irremeiablement canvia. I, a vegades, els canvis són bons, o molt bons, i quan mires enrera sembla mentida que ja hagin passat tres anys des d'aquell dia... I per molts anys!
Sembla que és un tema recurrent atacar als funcionaris. Mai vaig pensar que ho seria perquè a vint anys no m'agradava la idea de tenir una feina fixa amb poc marge de moviment a banda que calia fer oposicions i això feia molta mandra. Però un cop estàs dins l'escola pública te n'adones que fer oposicions és l'únic camí viable per poder fer la teua feina amb garanties d'estabilitat. Treballar pel país des de l'escola pública és un plaer i una gran responsabilitat. En canvi, la sensació que sura a l'ambient és que ser funcionari és una cosa lletja, que som vividors a costa del país, que treballem poc i, a sobre, tenim feina estable (un greu pecat en la conjuntura actual...). Com diu el reportatge, la imatge de Larra a El pobrecito hablador del 1833 (Vuelva usted mañana) encara pesa?
Tal com s'han posat les coses sembla que els funcionaris haguem de demanar perdó per ser-ho. En canvi, en paísos més avançats i admirats per ser un model en moltes coses, com Suècia o Finlàndia, tenen molts més funcionaris per càpita que a Catalunya. Potser a Espanya és una mica diferent... Analitzem la situació mentre la CEOE defensa l'acomiadament de funcionaris. Calen menys funcionaris o en calen més? ...
Maria Dolores de Cospedal, número dos del PP i flamant presidenta de Castilla la Mancha, ha anunciat algunes mesures d'austeritat que pensa prendre el govern autonòmic per a reduir el dèficid de la Comunitat. Entre altres mesures, el que m'ha sorprés i molt és que ja no seran gratuïts els llibres de text (ah, però allà sí que podíen ser gratuïts? Què bé, no?). Això demostra que mentre aquí anem amb una sabata i una espardenya, a altres comunitats han lligat els gossos amb llonganisses. Per si algú vol més dades i encara no ho té clar, aquí un breu i explicatiu apunt de Xavier Sala Martin sobre l'espoli fiscal que pateix Catalunya.
Ernest Foch en el seu article "Eren unes eleccions o un plebiscit?" ho resumeix molt bé: ¿El 20-N es van celebrar unes eleccions generals a les Corts espanyoles o un plebiscit sobre les tisorades del govern de la Generalitat? La prova que aquesta és una argumentació interessada i construïda a posteriori és que els mateixos que ara busquen l'aval a una política del govern català a través d'unes eleccions generals, fa quatre anys no van dir que els 25 diputats que en el seu dia va treure el PSC avalaven el tripartit que en aquells dies governava a Catalunya. Oi que no?
Del 18 al 27 de novembre es celebra la setmana de la ciència i justament enmig d'aquests dies, el 22, va morir Lynn Margulis, biòloga evolucionista. Me'n vaig assabentar abans d'ahir a la nit i ahir vam publicar la notícia al bloc de ciències i vam fer un pòster per a posar-lo a l'exposició de ciències. Justament aquesta setmana havíem fet l'examen on parlàvem de la Teoria Gaia de Lovelock i Margulis.
Hi ha un dia a l'any en què recordem les dones que han mort víctimes de la violència de gènere. Malauradament és una xifra que no s'atura per molt que es fan campanyes de consciensciació, que es treballa a l'escola, als instituts... En aquest sentit trobo molt important la campanya "Talla amb els mals rotllos" que va començar a fer la Generalitat al 2004 (fruit de la col·laboració del Departament d’Educació, la Secretaria de Joventut i l’Institut Català de les Dones). Potser treballant des de la base, amb els nostres adolescents, podem incidir en la importància de denunciar les situacions de violència i tallar-les d'arrel.
A mitja tarda d'ahir, veient la participació, ja m'ensumava que la victòria del PP seria històrica (i en Rajoy va parlar amb to institucional). El que no m'imaginava és que en vots absoluts només en pujaria uns 400 mil de les eleccions anteriors i continuaria entorn els 10.5 milions de vots absoluts a l'estat, així doncs, no hi va haver trasvassament de vot de PSOE a PP. La clau van ser els 4 milions de vots que va perdre el PSOE, bé de gent que no va anar a votar o bé dels que van votar a altres formacions (el Congrés serà més plural que mai amb 11 grups petits encapçalats per CIU). El que em preocupa és que en aquest context IU no n'hagi tret més rendiment, potser perquè molts votants es van quedar a casa, desmotivats (on eren els indignats?)...
El 17 d'octubre del 1986 la veu de Samaranch va anunciar al món que Barcelona seria olímpica al 1992. Recordo el dia perfectament. La ciutat va embogir. Jo hi acabava d'arribar i em semblava que estava en un altre món. Tothom estava content, la felicitat surava per tot arreu. Vam anar al centre a veure l'ambient. A Pelai les voreres estaven plenes, tothom anava i venia i cridava. Les botzines dels cotxes no paraven de sonar, com quan guanya el Barça, només que aquí hi guanyàvem tots. Ens vam trobar quatre noies que venien de Plaça Catalunya agafades amb les mans entrellaçades i cridaven amb ritme: "els catalans, som collonuts". Cadascú expressava la seua felicitat com podia o com volía, era una barreja d'emocions, una bogeria col·lectiva.
L'emoció d'aquell dia va ser irrepetible. Barcelona s'obria al món i el país també a través de la seua capital i semblava que tothom estava content. Tants milions en inversions, tants altres en infrastructures, tants en visitants, tants en...el que fos. L'olimpíada era un gran repte, però també, si es feia bé, una gran oportunitat.
Rancúnia: Sentiment inveterat d'odi, de malícia, envers algú.
És el que m'ha vingut al cap al llegir la notícia. Sandro Rosell apunta i La Vanguardia dispara. Així de fàcil. Sandro diu que és molt feliç sent president del Barça, però, no serà el més gran president de la història del club; potser serà recordat com el que va voler destruir el president del millor Barça de la història i això, a la llarga, no el pot fer feliç. Ningú prou intel·ligent pot tenir rancúnia per ningú, i menys encara quan l'herència esportiva ha estat tan elevada. El que li caldria és generositat, és portar el Barça més amunt o almenys mantenir-lo on és el màxim possible i això el faria més gran, com a persona i com a president. Els sentiments negatius et fan més petit a tu i més grans als altres.
Hem passat d'un lideratge fort, extrovertit i valent a un d'introvertit i poruc. El Barça, de moment, encara funciona per la inercia dels anys precedents, veurem on anirem a parar d'aquí a cinc anys.
Encara em ressonen les paraules d'en Sandro la nit que va ser elegit president del Barça: "No us defraudaré. No us defraudaré". Va repetir des del faristol. Volia que ens el creguéssim i jo li vaig donar un vot de confiança, però lamentablement els fets parlen per si sols: el primer viatge oficial del nou president va ser per anar a demanar disculpes al president d'Extremadura. Déu n'hi do! Quan va costar aquest viatge que no calia?
Dissabte va tenir lloc el 26è Congrés Nacional d'Esquerra en el marc del Palau de Congressos de Girona. Va ser un congrés tranquil, molt ben organitzat i àgil, on hi va haver moments per a tot (debats, xerrades, retrobaments...), i, sobretot, l'esperat discurs de l'Oriol Junqueras. Un bon discurs, ple d'emoció i també d'humor, d'història, de passat, de present i de futur. L'Oriol va posar un brillant punt i final al Congrés per donar el tret de sortida oficial a la nova Esquerra. Feia temps que no m'emocionava tant amb un discurs polític, feia molt temps que no notava aquesta il·lusió col·lectiva. Val la pena sentir-lo! Aquí el teniu:
El primer cop que vaig sentir Joan Puigcercós deu fer gairebé vint anys, era portaveu de les JERC i jo hi acabava d'arribar. Em va sorprendre la facilitat de paraula i el to afable i còmplice amb la concurrència; tenia el posat d'algú que sabia què volia i on anava i volies anar amb ell on fos. Vaig pensar que arribaria lluny. La imatge que perviu del Polònia no té gaire a veure amb la realitat. En les distàncies curtes surt guanyant la persona i s'enterra el personatge; és amable, càlid, simpàtic i bon conversador. Gens petulant. Una llàstima que la imatge que té a distància sigui tan allunyada de la realitat...
"El que diu Guardiola va a missa", així s'expressava un compromissari a l'assemblea de dissabte a can Barça en referència al patrocini de Qatar Foundation. És ben sabut que la votació va quedar clarament decantada a favor del patrocini. Em pregunto què pensaran ara aquests socis compromissaris quan dissabte en Guardiola va defensar la junta de Laporta: "La junta de Laporta va fer coses extraordinàries, estan patint molt i no s'ho mereixen". Per aquesta regla de tres caldria que la junta directiva actual s'hi repensés i retirés la demanda contra la junta de Laporta. Estic convençuda que els compromissaris dirien amén a les paraules de Guardiola, que té més seny que ningú.
Avui els que militem a Esquerra podem exercir el dret a vot per triar candidat i ratificar la direcció del partit. Quan alguns pensen que els partits són tot iguals o que els polítics són tots iguals, surt Esquerra una altra vegada a desmentir-ho. Avui tots els que formem part del partit som iguals perquè podem exercir el nostre dret a vot. Triarem un candidat pel proper 20-N i també donarem suport als candidats a president i secretaria general del partit. És un bon moment per retrobar amics, companys i parlar de política una altra vegada... Recomano aquest article d'Albert Pla Nualart, és qüestió de no ser idiotes i potser les coses ens anirien d'un altra manera...
Quins partits més estranys: Al Barça li fan un gol al primer minut i a l'últim. Al Madrid li han expulsat Marcelo després de simular un penal i cap company protesta. Ni ell. Què estrany! Potser no es creia que allò li podia estar passant a ell, un jugador del Madrid. Potser en anar de vermell (la roja?) l'àrbitre no sabia qui eren "els blancs".
I als culés, dos empats seguits ens fan tremolar? A mi no. No passa res, estem al
començament de les lligues (de l'una i de l'altra). Ara es poden
cometre errors i així t'obligues a polir-los. Més val ara que més
endavant. No són infal·libles, ells ho saben i en són conscients i ara,
nosaltres, també... però han guanyat els partits importants
d'aquesta temporada i han començat amb dos títols. Què més volem? Tenen crèdit. I tant!
...Fa calor de juliol a setembre, al Madrid li expulsen jugadors per fer teatre i ningú protesta, al Barça li marquen al primer i a l'últim minut de partit, portem dos empats seguits... definitivament és un temps estrany!
El futbol és una passió i també un espectacle quan es veu jugar bé; també hi ha altres espectacles que em ve de gust comentar i coses sobre el cinema que em poden semblar interessants.
Moltes vegades, ni ens en adonem i estem d'alguna manera o altra parlant de política... i és que em sembla un tema prou interessant i fonamental i ens afecta a tots, vulguem o no.
És doctor en història contemporània, llicenciat en filosofia i lletres i postgraduat en pedagogia terapèutica. Escriu a diversos mitjans i publica les seues opinions al bloc.
