En aquesta vetlla de Tots Sants molta gent celebrarà la Castanyada, i també, per celebrar més coses, la tradició del "Halloween", importada. Si amb la castanyada podrem menjar castanyes i panellets, i en les imatges de les ànimes, amb el Halloween la gent demanarà dolços per endrapar i la canalla es disfressarà en una mena de carnaval tètric. En fi, que és temps de carbasses, i qui vulgui que balli el "ball de la castanya".
En aquesta barreja de tradicions i costums veiem com les tradicions més imaginatives de la "Santa Companha", per exemple, canvien ja que patim les nostres pors de manera més personal i directa, vull dir que la mort es viu de manera més cinematogràfica amb el Halloween. Per això, m'enrecordo d'aquella pel.lícula de vampirs al desert mexicà que va gravar un famós director nordamericà. Al final, després de litres i, tines, plenes de sang, veiem un devessall de cotxes i camions estimbats. Una metàfora evident sobre els problemes provocats per els vehicles de motor i el culte a la velocitat.
D'aquells anys ençà hem anat seguint un camí força còmode a nivell econòmic. La societat nascuda després de la Segona Guerra Mundial va desenvolupar-se sobre el consum barat de l'energia. El petroli oferia molts més avantatges que altres recursos com el carbó, per exemple. Però després de la primera crisi energètica a principis del 70 amb la guerra del Yom Kippur, s'han anat succeint uns cicles d'expansió i recessió econòmica cada vegada més amplis i globals. D'aquesta manera es posa en qüestió el paper central del petroli, i dels seus derivats, concretats en el cotxe privat.
Cal ser-ne conscient que els països productors de petroli es troben lluny dels països consumidors, per la qual cosa, l'increment de la factura energètica posa aquestos estats darrers en una progressiva asfíxia econòmica en acabar-se el període colonial. Malgrat les guerres lliurades per al control dels recursos, l'increment del seu cost es trasllada a la seva població tard o d'hora. A més a més, la importació del petroli comporta també una immigració de població forània, ja que l'alça dels preus energètics es compensa amb una rebaixa dels costos laborals, que obliguen a cercar una mà d'obra barata. Fins i tot incentivada, cosa que provoca la competència pels recursos socials disponibles.
La nostra
societat es vanta d'estar sempre a l'aguait de les novetats i de tot
allò que en diem les noves tecnologies. Com per exemple, la
informàtica o l'estalvi energètic. Tot això es crea amb alguna
finalitat. Però de vegades, la mala aplicació de la tecnologia pot
generar molts problemes.
El cas real
és que l'Ajuntament de Barcelona està substituint els semàfors de
llum pels més nous de leds, la qual cosa crec que és un bon encert.
Tanmateix, m'he trobat que la seva deficient orientació pot provocar
un accident de trànsit. Resulta que a la cruílla de l'avinguda
Meridiana amb el carrer Espronceda, i fins i tot, amb el carrer
Navas, el semàfor corresponent al trànsit en sentit descendent està
posat en diagonal, amb la qual cosa, és visible tant per als
vianants i ciclistes, que ja tenen el seu, com per als conductors del
carrer que van de baixada.
Demà diumenge, 14 de novembre, es farà la intitulada XIII Pedalada Ecològica Barcelona-Sitges organitzada per la Federació de Ciclisme. Van canviar el nom de marxa, ja que molts esportistes pensaven que era una cursa. Aquestes són les confusions derivades de la ràpida recuperació de la bicicleta al nostre país. Molts s'han apropiat d'aquest èxit, del qual molt pocs s'ho mereixen. Després de més de 25 anys, Amics de la Bici encara ha de lluitar per fer-se escoltar. La veu de l'experiència i la saviesa acumulada és poc aprofitada per les administracions públiques, mentre que altres associacions volen acaparar i monopolitzar el món de la bicicleta. No tenim prou amb les pressions del món automobilístic i encara ens fem la punyeta. Esperem que la Federació de Ciclisme, la Fundació Eca Bureau "Veritas" o el Bacc aprenguin a distingir el cicloturisme de les sortides esportives en bicicleta. Ni que ens trobem que els que han impulsat la multiplicació d'ordenances municipals sortin ara dient que estan a favor d'una modificació del Reglament de Circulació, com si fossin els piròmans bombers. En fi, de totes maneres, la vida dóna moltes sorpreses. En el darrer Congrés Velocity, celebrat el 2010 a la ciutat de Copenhague, vam tenir el gust de conèixer el jove ministre federal brasiler de transports. Venia a buscar noves idees per promoure l'ús de bicicleta al seu país, i com a tot arreu, havia de superar molts obstacles. Tanmateix, puc dir que és un home afortunat, ja que enguany una cançó dedicada a la bicicleta ha estat el capdamunt dels èxits musicals del Brasil. Una cançó que parla del desig i l'alegria d'anar en bicicleta. A ritme de forró, aquesta cançó ha fet més que molts discursos. Per això, vull dedicar-la a tots els "puretas" que deia el Caetano Veloso, a la Pedalada de demà, i a la gent de la "bicicletinha" perquè pugui cantar-la amb goig i alegria.
Davant del cap de setmana tràgic a les carreteres catalanes, amb uns set morts, que ja s'afegeixen a la llarga llista d'enguany, que superarà la de l'any passat, invertint la tendència d'anys anteriors, només se m'ha acudit una cosa. Que els governs competents estableixin un toc de queda a les carreteres, entre les 12h de la nit i les 8 del matí. Potser només per a motos i cotxes particulars, potser incloent furgonetes, i deixant els camions. Potser deixant les autovies i les autopistes obertes, però la resta tancades.
D'aquesta manera evitaríem els banys de sang, amb morts i ferits, que van acumulant-se. D'homicidis involuntaris, de suicidis no declarats, de conductes criminals, etc... No són els nombres, sinó els noms que hi ha darrera de tot això. Després podrem discutir si es va a 80 km/h o més, podrem parlar de política, de gestió de la mobilitat, de la seguretat, de la contaminació, de no sé que més... podrem parlar, mentres els catalans anem morint a les carreteres.
Aquestos dies d'alegries i penes, com tots, i més en aquest mes de juny,
amb la falç al puny, ens trobem que enlloc de la falç funciona més la
dalla de la mort. Més enllà de les morts per les guerres, obertes o
encobertes, i de les declaracions en pro o en contra de l'ús de la
força, i de les víctimes, civils o combatents, no podem restar
indiferents a les víctimes més properes, i que ens atenyen més.
Ni es poden justificar les declaracions d'algun embaixador sobre les
accions del seu exèrcit, ni les complantes dels brigadistes que sabien
amb qui se les tenien. Cal respectar a tots els guerrers, i cal que ho
fem assumint les responsabilitats de cadascú. I per això estic indignat
per la manipulació, i l'ús abusiu dels rentamans de Pilat. A sobre,
alguns s'estripen els vestits en senyal d'un dolor farisaic, i certament
hi ha molta hipocresia per totes bandes. Però les víctimes dels
accidents es mereixen el seu respecte, i més totes aquelles que reben la
violència a la carretera dels altres. I encara més la hipocresia
d'aquells que volen enretirar els anuncis dels contactes dels diaris
quan aquestos fan propaganda amb uns anuncis encara més pornogràfics com
el recent del Circuit de Catalunya: "La passió corre per dins". A més,
tot molt subliminal, com aquell de "El Circuit de Catalunya té Sang".
Per desgràcia, aquesta sang es vessa cada dia a les nostres carreteres
com a tribut al vedell d'or que és el cotxe privat. I cada dia som més gent que veiem les coses des d'una perspectiva global, com per exemple, els treballs d'economistes com Mishan.
Aquestes primeres setmanes del 2010 es fan públics els balanços oficials de l'any anterior sobre l'accidentalitat a les carreteres i carrers del nostre país. En aquest cas correspon a la Generalitat i als municipis respectius. Després venen les primeres valoracions i reaccions de les institucions i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. Tothom defensa uns determinats interessos, però de vegades, aquesta defensa és molt parcial i negativa per al conjunt de la societat catalana. Quan el Servei Català de Trànsit presenta els seus informes tècnics, sobre el nombre de morts i ferits a les carreteres el 2009, podem constatar fredament que ha baixat el nombre de morts, i com diuen, encara hi ha molta feina a fer. Però cal veure què està passant als carrers de les nostres ciutats, per exemple, a la ciutat de Barcelona. Allà veiem que per contra, ha augmentat el nombre de víctimes. Això semblaria estrany, però no, si veiem què està passant avui dia a Catalunya, i més si pensem en el poder dels "lobbies".
El dia de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, es van tornar a celebrar a Sant Boi els populars Tres Tombs. Degut a la crisi, ja l'any 2009 no es van fer degut al cost econòmic que representaven. Tot i que els anys anteriors aplegava molts espectadors, no es podia mantenir igual. Però d'aquí s'ha pogut replantejar la celebració i començar de zero. Literalment, doncs no hi havia cap carro ni cap animal del camp per beneir. Tant sols, els animals domèstics. Però crec que la celebració va ser un exit. La gent va omplir la Rambla i la plaça de l'Ajuntament, i cap cotxe va destorbar un matí de diumenge tapat i humitejat per les gotes d'un ruixim intermitent. Durant unes quantes hores, grans i petits vam parlar, saludar i experimentar el plaer i el goig de recuperar el carrer per a les persones. I aquesta convivència és la base de la cultura i de la prosperitat dels pobles.
Aquest diumenge, 12 de juliol, es va celebrar la festivitat de Sant Cristòfol, el patró dels conductors. Malgrat que molta gent és conductora d'algun tipus de vehicle com camions, trens, bicicletes, etc... moltes vegades queda reduït a l'àmbit dels cotxes. En fi, com que cal veure les coses des d'un punt de vista més global, intentaré explicar alguns fets que sorprendrien a més d'un en aquest món modern. Si la roda és la base del cotxe, no podem deixar de veure totes les cadenes que hi van lligades al seu moviment. I em centraré més en aspectes econòmics, per intentar veure què passa al voltant dels vehicles, i com precisament la crisi econòmica és una crisi del vehicle com a tal, i què és una ruïna per als seus propietaris.
Aquestos dies s'estan fent els darrers esforços econòmics per salvar de l'enfonsament el sector de l'automòbil a Catalunya. La Generalitat està escurant les butxaques per donar diners a les empreses del país. Són els darrers intents del capità per salvar el vaixell que s'enfonsa. Tot i que pot haver un interès legítim al darrera, crec que no hi ha gran cosa a fer. Allò que semblava un Titanic també s'està anant cap avall. I en tot cas, no crec que posar pedaços salvi la situació. El marc econòmic i global s'assembla massa a un iceberg que ha xocat contra la línia de flotació del vaixell. Ni la Generalitat té prou recursos, i l'Estat Central tampoc no en té gaires més, no ens enganyem. La crisi de la construcció ha deixat l'estat sense finançament del circulant, i per tant, tampoc no podrà abocar gaires diners de la seva part sense tocar els ingressos dels ciutadans, molts al caire de l'abisme. Els diners que es donin ara només allargaran el dolorós procés i engreixaran les butxaques dels més ben situats. En tot cas, crec que cal posar els fonaments per fer un canvi en l'automoció: una metamorfosi o una revolució completa en aquest camp. I existeixen solucions, no ho oblidem.
Aquesta setmana, el diari Avui ha venut amb la seva edició diària un llibre titulat "Què esteu fent amb Barcelona?", escrit pel senyor Joaquim Roglan, i editat per l'Ara Llibres el 2005 dintre de la col.lecció ESCACC. La seva faixa blava porta el reclam de ser "un al.legat sarcàstic contra la Barcelona del Fem-ho B...". Es tracta, per tant, d'un llibre que vol buscar la polèmica i encetar un debat. Però l'infern és ple de bones intencions, ja que la crítica política i social justa està devaluada amb la demagògia i un treball de documentació matusser no contrastat.
Quan fa cent anys els cotxes començaven a circular pels carrers de les ciutats i les carreteres dels pobles, pocs s'imaginaven que tindria un èxit tan espectacular en la societat moderna. Arraconant animals, tant difícils de portar, els carros i altres estris com la bicicleta, que eren sinònim de pobresa i humilitat, els vehicles motoritzats van esdevenir els reis de la "creació" de l'home modern. Avui dia, el vehicle motoritzat, sobretot el cotxe particular, és la "vaca sagrada" que circula entremig nostre. A aquest ídol se sacrifica la salut, l'economia, i les persones, esdevenint el càncer de la nostra societat.
El dia 20 de novembre, amb 76 anys, va morir l'expresident de l'Associació de Prevenció d'Accidents de Trànsit, Apad, en Xavier Parés i Bausà. Gràcies a la necrològica del Punt publicada el dia 1 de desembre, em vaig assabentar. Es veu que des dels anys vuitanta, és dir, de l'època en que també va néixer l'associació Amics de la Bici, va estar treballant en l'àmbit de la mobilitat i la seguretat en el trànsit. Quan encara la majoria de gent no se n'adonava de la importància central de la mobilitat en la nostra societat actual. I de quin preu pagava cada dia pel seu culte a la velocitat.
Tothom està contra la guerra de l'Irac, contra els Estats Units, etc... però tothom vol tenir el dipòsit del cotxe ben ple, i el petroli ben barat. Ara també ens apuntarem a donar la culpa al govern de què tot ho fa malament! Però jo avui donaré suport al govern, sí, senyor! Han aprovat un paquet de mesures per reduir la contaminació a partir de setembre, i tot i ser un pas tímid, crec que és un pas positiu. Malgrat que alguns remuguin perquè no podran anar a 120 per hora per l'autopista. I és que molts d'aquestos conductors són persones ben educades i racionals, que creuen en el "progrés" del cotxe.
El Primer Ministre britànnic, Tony Blair, ha deixat el càrrec en mans del seu amic Gordon Brown, del mateix partit laborista. Com que és una transició pactada, Gordon Brown prepararà el retorn dels conservadors l'any vinent. A les eleccions britànniques ens trobarem amb en David Cameron. En el tradicional i liberal sistema de l'alternança, el retorn dels conservadors portarà novetats.
La nostra
societat es vanta d'estar sempre a l'aguait de les novetats i de tot
allò que en diem les noves tecnologies. Com per exemple, la
informàtica o l'estalvi energètic. Tot això es crea amb alguna
finalitat. Però de vegades, la mala aplicació de la tecnologia pot
generar molts problemes.
Aquestos dies s'estan fent els darrers esforços econòmics per salvar de l'enfonsament el sector de l'automòbil a Catalunya. La Generalitat està escurant les butxaques per donar diners a les empreses del país. Són els darrers intents del capità per salvar el vaixell que s'enfonsa. Tot i que pot haver un interès legítim al darrera, crec que no hi ha gran cosa a fer. Allò que semblava un Titanic també s'està anant cap avall. I en tot cas, no crec que posar pedaços salvi la situació. El marc econòmic i global s'assembla massa a un iceberg que ha xocat contra la línia de flotació del vaixell. Ni la Generalitat té prou recursos, i l'Estat Central tampoc no en té gaires més, no ens enganyem. La crisi de la construcció ha deixat l'estat sense finançament del circulant, i per tant, tampoc no podrà abocar gaires diners de la seva part sense tocar els ingressos dels ciutadans, molts al caire de l'abisme. Els diners que es donin ara només allargaran el dolorós procés i engreixaran les butxaques dels més ben situats. En tot cas, crec que cal posar els fonaments per fer un canvi en l'automoció: una metamorfosi o una revolució completa en aquest camp. I existeixen solucions, no ho oblidem.
El dia 20 de novembre, amb 76 anys, va morir l'expresident de 
El Primer Ministre britànnic, Tony Blair, ha deixat el càrrec en mans del seu amic Gordon Brown, del mateix partit laborista. Com que és una transició pactada, Gordon Brown prepararà el retorn dels conservadors l'any vinent. A les eleccions britànniques ens trobarem amb en 
