Quan la Trinca triomfava arreu, la faixa anava de rebaixa. Una generació després, el PP altre cop enfaixa per arreu un estat de costures trencades i sobreeixides.
La crisi és el gran motiu, la gran excusa esperada. Quan els mercats collen els governs repetint insistentment el mantra que s'ha estirat més el braç que la màniga i que cal prendre mesures, hi ha diversos camins per aconseguir quadrar comptes públics en temps de crisi. La lluita contra el frau fiscal, l'increment d'impostos, la venda de patrimoni, l'impagament a les altres administracions i als ciutadans, l'apropiació de competències amb el seus recursos, l'alteració de les regulacions en sectors clau, la gestió del deute, la reducció de la inversió pública, retallar els salaris dels empleats de les administracions, minvar prestacions socials... L'aplicació de cadascuna d'aquestes mesures no és neutra ni tècnica, sinó que manifesta una voluntat política expressa, un biaix que beneficia sectors econòmics i capitals i elits polítiques.
El PP ja s'ha posat a treballar i ens ha regalat una entrada d'any carregada de retallades, al mateix temps que enllesteix la bíblia que ha de justificar i guiar tot el reguitzell de mesures que generarà durant el seu mandat: la ponència política que aprovarà en el seu imminent 17è congrés nacional.
Algunes de les primeres mesures adoptades, com la moratòria d'un any dels ajuts a la dependència, entristeixen de manera especial. Altres, com la suspensió de la privatització de l'aeroport del Prat amb l'afirmació que els aeroports espanyols no s'han de fer la competència signifiquen una ofensa a la voluntat de tots els poders públics, econòmics i socials de Catalunya.
Tot continuant l'històric joc del pal i la pastanaga d'Espanya envers Catalunya ja hem escoltat insinuacions molt explícites relatives a la suspensió de l'actual sistema de finançament de Catalunya. De fet, el ministre Montoro va incloure inicialment al decret d'ajust la clàusula d'"eliminar el finançament previst a l'Estatut de Catalunya, Balears i Andalusia" per després va aclarir que es tractava d'una "revisió". Per si de cas, el que calia dir ja estava dit al primer dia!
Les tendències socials i comercials han fet que avui dia es compri més per Nadal que no pas per Reis.
I és que els infants tenen més temps per a jugar amb els regals del Tió i del Pare Noel que no pas amb els que porten els Reis d'Orient, ja que els primers arriben els primers dies de festa mentre que els darrers arriben poc abans de retornar a l'escola.
Malgrat això, els Reis que ens arriben un cop l'any són un motor econòmic indubtable, i en canvi els Reis de Ponent són una despesa econòmica perfectament qüestionable.
Aquest final d'any hem assistit a un espectacle simptomàtic, el de la despullada econòmica de la família reial espanyola, després d'anys i panys de reclamacions polítiques i socials per tal de saber què dediquen els ciutadans espanyols a sustentar la monarquia juancarlista. Aquestes demandes reiterades sempre obtenien el secret i el silenci com a resposta, fet lamentable quan es comparava amb els comptes cristal·lins que retien i reten altres monarquies europees. Finalment, l'acceptació de retre un mínim de comptes davant la societat que els paga ha hagut de coincidir amb l'escàndol del gendre del rei.
Dia rere dia –i ja en van molts- es van sabent públicament més informacions sobre les irregularitats presumptes en l'actuació d'Iñaki Urdangarín, i l'aprofitament que ha fet del seu casament. Aquest degoteig continuat es produeix davant una opinió públicament cada cop més crítica davant de tot plegat i de les ramificacions monàrquiques i polítiques que agafa.
La remor que se sent i s'acata és que l'autèntica mida de Rajoy la veurem a partir del març que ve. Després d'unes eleccions generals guanyades per l'autodestrucció del PSOE, la darrera revàlida seran les eleccions autonòmiques d'Andalusia per a acabar de tenyir de blau gavina el mapa hispànic.
Abans d'acabar l'any calia oferir un tastet de la seva medecina, amb gest d'autoritat de cara a la galeria, espanyola, catalana o alemanya.
Les repercussions econòmiques i territorials del seu govern les haurem de valorar d'aquí a quatre anys. Ara les podem intuir i durant aquests propers 48 mesos les veurem venir. Durant tot aquest temps, una de les incògnites que s'haurà de desvelar serà el paper de CiU, una coalició que presenta com a aval la seva capacitat de jugar totes les cartes a la vegada amb l'aval històric del seu electorat.
La situació social i el context polític i econòmic, però, són diferents que d'altres vegades i això possiblement hagi d'autolimitar l'actuació d'aquesta CiU on hi ha més autoproclamats independentistes que mai que, a la pràctica, pacten més que mai amb el PP.
lluis.aragones |
dissabte, 3 de desembre de 2011 | 10:51h
El temps de crisi són temps d’obrir nous horitzons i trencar fronteres, d’encarar-se amb optimisme al magre present per a guanyar el món en el futur. Aquesta és l’única sortida col·lectiva que tenim, encara que alguns vulguin precisament el contrari, com el principal partit espanyol, el PP, que té una dèria especial i continuada a tancar o cegar qualsevol porta o finestra o delegació que ens obre com a catalans al món,.
Amb l’entorn econòmic i social que ens movem, la consecució per part de Tarragona de la realització dels Jocs del Mediterrani de 2017 és una responsabilitat encara més gran del que ho seria en una situació econòmica més “normal”. L’organització i l’èxit d’quest esdeveniment farà pujar el reconeixement internacional de Tarragona. Possiblement no la farà tornar a ser la capital del món 2000 anys després, però si l’oportunitat s’aprofita bé pot fer créixer de forma exponencial l’autoestima interna de la ciutat i del territori.
Esdeveniments d’aquesta magnitud, vestits d’importància geoestratègica i d’intercanvi multicultural, també serveixen per a aconseguir palpables millores en les infraestructures de la zona, i aquest és un altre gran repte, perquè perdura de forma material mentre que l’èxit el reté fonamentalment la memòria.
lluis.aragones |
dijous, 17 de novembre de 2011 | 17:00h
El càncer d’avui en el món de l’empresa és la por a cobrar tard i malament, o bé a no cobrar la feina feta i la feina per a fer. Aquesta situació angoixant deixa moltes víctimes pel camí, els ofegats econòmicament que no han pogut sobreviure més enllà dels impagats tot i la lluita titànica per a tirar endavant. Quan cal dedicar més esforços a no enfonsar-se més que no pas a avançar, anem malament, de mal borràs i a pitjor.
Però aquesta és la terrible i generalitzada batalla diària des de fa mesos i mesos. I això succeeix perquè fallen les vies de respiració i d’auxili del sistema. Els sistemes d’injecció de crèdit a les petites i mitjanes empreses estan trencats des de l’inici de la crisi i s’han convertit en l’immens collar que les atenalla. Sense que aquestes pimes i autònoms amb menys de 10 treballadors, que representen el 95 % del total a Catalunya, puguin tirar endavant, no hi haurà sortida possible a la crisi.
I van passant dies, setmanes i mesos... i són reiterades les veus que demanen auxili urgent per al teixit productiu del país. Però no hi ha forma que s’atengui aquest clam, no s’han pres mesures eficaces per a possibilitar l’obertura de camins de sortida i vies de respiració als afectats per aquest estrangulament econòmic. Les injeccions s’han posat a la vena de les entitats bancàries i d’estalvi, però als empresaris i emprenedors ja no els en queden, de venes.
Per imperatiu legal han estat posades a la picota i transformades en bancs, en nom de la reestructuració del sector. Però aquestes mutacions, fetes a una velocitat econòmica gairebé tan meteòrica com la modificació política de la Constitució intocable, encara no han acabat. La intervenció definitiva del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) a CatalunyaCaixa i Unnim només s'augura com el pas previ ser comprades per algun fons d'inversió –xinès?, alemany?...– a preu de saldo.
Aquest proper pas, preparat a consciència pel regulador espanyol, serà el punt i final producte d'aquesta harmonització sectorial: abans malvenudes i comprades per desarrelats especuladors que dedicar tot l'esforç a mantenir-les en benefici del país al qual han servit i al qual han retornat una ingent obra social que enyorarem. Amb perspectiva, cada cop és més clar que tota aquesta operació senzillament és una LOAPA econòmica. Amb tota regla, i que s'ha aprofitat per a embolicar-se de forma populista en missatges i banderes com la crisi o la mala gestió.
lluis.aragones |
dimarts, 27 de setembre de 2011 | 19:12h
Primer va ser la publicació del patrimoni de diputats i senadors als webs d'aquestes cambres legislatives espanyoles. Una mesura de salut democràtica que el primer efecte que va tenir va ser col·lapsar els webs institucionals per la curiositat ciutadana. Tot i les reticències hagudes i per haver, no fa cap mal que se sàpiga els béns dels càrrecs electes, però allò que realment interessa, com a mesura dissuasòria de possible aprofitament d'interessos, és fer-ne la comparació entre l'accés al càrrec i quan pleguen.
Deixant de banda l'exercici de xafarderia que molts han fet públicament aquests dies, no podem deixar de pensar que si hi ha persones indignes que volen aprofitar-se del seu pas per la política i lucrar-se del càrrec, ja miraran de trobar els camins per amagar el seu enriquiment amb testaferros i altres subterfugis legals mesquins.
Tot plegat, sembla una mesura populista en un moment de crisi de la credibilitat política. Al sud d'Europa encara estem molt lluny en l'exercici de la transparència institucional i la mesura i el moment escollits més aviat s'acosten al maquillatge i a la concessió de cara a cobrir l'expedient d'alguna de les mesures que reclamaven els indignats. I a mi mai m'han agradat els maquillatges, perquè dissimulen la cara de qui sempre l'ha de donar.
lluis.aragones |
dimecres, 14 de setembre de 2011 | 15:41h
Linguamundi, un projecte de diccionari de les llengües del món, que té la finalitat de recollir des de diverses fonts, una informació bàsica sobre la realitat lingüística del planeta, situa el català com la 67a llengua amb més parlants del món, més d’11,5 milions, sobre un total de més de 6.500 llengües. Fa poc era la 71a.
Des del sentit comú i l’humanisme, la sola existència d’una llengua és motiu objectiu per a la protecció i el respecte dels drets dels seus parlants, com els de qualsevol altra llengua. Des de l’economia, també, perquè les llengües de les persones reflecteixen visions del món i esdevenen identificadors i motors de mercats. I des de la política, el fet de disposar dins l’estat d’una de les llengües mitjanes del món hauria de ser motiu d’orgull i d’actuació específica tant internament com davant el món.
Però el cosmos que impera a l’Estat espanyol no té aquests valors d’assumpció de la diversitat lingüística ni cultural ni del seu potencial. En té uns altres que els entendrem fonamentats i desenvolupats en la seva història, en les aspiracions de les seves elits i del cos social majoritari, que encara avui és un dels més monolingües d’Europa i que té assumit fins al moll de l’os tot el que representa utilitzar la tercera llengua més parlada del món.
lluis.aragones |
divendres, 2 de setembre de 2011 | 09:28h
L’estiu fomenta el tast, la conversa i l’intercanvi d’experiències sobre la cuina. Per això l’escrit d’avui també tracta de les delícies de la menja i del paladar. I és que sempre he pensat que un excés d’aperitius desllueixen el menjar principal que, en definitiva, ha de ser el protagonista de l’àpat, tot i que massa sovint s’hi arriba excessivament tip. Així doncs, sóc del parer que els entrants siguin originals i n’hi hagi poca quantitat.
Seguint aquest criteri en descriuré alguns que darrerament he preparat per diferents àpats.
Torradetes amb tomaca i arengada
És un entrant molt senzill de preparar i que, amb tota seguretat, es converteix en el més buscat de la taula.
En uns bols de terrissa barregem tomaca escalivada amb una mica d’all trinxat i una mica -al gust- de bitxo. A aquesta barreja li afegim una arengada esmicolada, que prèviament haurem fet a la brasa. Ho oferirem tot ben remenat perquè cadascú s’ho serveixi damunt d’una torradeta.
Si es vol, l’arengada es pot substituir per anguila fumada, que té un paladar tant o més interessant que l’arengada.
Foie amb xocolata
Aquest aperitiu l’he manllevat d’un amic que un dia que va venir a sopar a casa ens el va preparar mentre acabava de cuinar.
És tan senzill com posar una mica de foie damunt de mitja presa de xocolata blanca i, damunt -si es vol- un polsim de sal grossa fins a completar tota la rajola, com si fossin canapès servits en una safata.
Boletes de formatge de cabra
Aquest entrant té una elaboració una mica més entretinguda, però res de l’altre dijous. Es tracta d’amassar un tros de formatge de cabra -a poder ser de rul·lo- per a barrejar-lo després amb una picada de productes tan peculiars com pell de taronja seca, farigola, olivada, sal i boletes de pebre negre.
Quan tinguem la barreja ben feta, que ha de quedar d’un color grisós, en farem boletes de la mida dels “conguitos” i les enfarinarem amb trossets d’avellana o de festuc que abans haurem picat en un morter.
Alvocats amb anxova
És un altre entrant molt senzill d’elaborar, i que també té uns resultats extraordinaris.
Trossegem en vuit parts més o menys iguals un alvocat, el posem en una safata i l’amanim amb una vinagreta. Al damunt de cada part hi col·loquem una anxova i ho servim.
Voldria, amb aquestes ratlles, mostrar el reconeixement i respecte que, des de sempre, he sentit per aquest homenot. Sense mantenir-hi una relació personal estreta, hi he compartit militància política i responsabilitats de direcció. És un honor.
De l’Heribert Barrera en voldria destacar la solidesa del compromís republicà vinculat amb el rigor, la tossuderia i la constància. També la fermesa en la defensa de les llibertats nacionals des de tants fronts i durant tant de temps: la república, la guerra, l’exili, la reconstrucció, la democràcia... De vegades a contrapèl, però sempre amb fermesa i vehemència.
Un home honest que, igual que Víctor Torres, formarà part de la nostra història, i que ha estat referent i exemple per a molts de nosaltres, malgrat les discrepàncies que haguem pogut tenir en determinats aspectes.
No fa gaire, una persona per qui tinc molta consideració i que no perd detall d’aquelles seqüències del dia a dia que permeten veure-hi més enllà de la superficialitat, em comentava que havia vist al president Barrera en el darrer acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va arribar, sol i vell, al Palau de la Música Catalana en el dia d’homenatge a Albert Manent, sense que ningú li fes cas... va seure on va poder, mentre el món polític oficial departia aliè a l’ancià honorable. I tal com va arribar va marxar... sol.
Amb ull crític i punyent, la persona en qüestió em va comentar que el president Barrera malauradament no trigaria gaire temps a traspassar i que llavors -tal i com està passant avui -, tots aquells que al Palau no li van dedicar ni trenta segons del seu “preuat” temps, ara li cantarien les glòries i l’elevarien als altars... cristians o republicans i laics, n’hi ha per a tots!
L’estiu és l’època de l’any més adequada per a fer -o, com a mínim, intentar- tot allò que en les altres estacions més convencionals queda pendent, perquè no hi ha oportunitat o, de vegades, ni temps ni ganes. L’estiu és el moment de compartir amb els amics i de fer-ho, com a bons mediterranis, a l’entorn d’una bona taula.
Què faríem sense aquelles nits de tertúlia inacabables, després d’una bona menja, on tots plegats sempre estem a punt d’arreglar el món, però mai aconseguim fer-ho?
Aquest és un petit plaer que tots plegats hem d’aprendre a preservar com un dels valors més preuats i al qual, com en altres estius, li dedicaré un seguit d’articles.
I és que no fa gaire que vaig tenir l’oportunitat de cuinar per a una colla d’amics que comparteixen i valoren aquestes sensacions.
El sopar tenia com a base la ploma, essencialment perdius a la vinagreta i guatlles a la brasa i, malgrat la seva senzillesa culinària, va resultar ser un àpat extraordinari del qual en descriuré els trets bàsics de l’elaboració.
El mes passat va fer just un any que el consell de ministres del govern espanyol va aprovar la nova llei de caixes, la LORCA. El resultat és que a finals de 2011 no hi haurà caixes, sinó bancs de caixes.
Aquesta és la profecia que ens van fer alguns destacats dirigents de caixes d'estalvi i que entre l'actuació conjunta de la llei, la crisi i l'empenta del Banc d'Espanya es complirà en un temps rècord.
Quan s'arribi al resultat final d'aquesta operació de reestructuració del sector financer, dues entitats sobreviuran i funcionaran com les caixes d'estalvi que hem conegut. Aquests "rara avis" del sector seran Caixa Pollença i Caixa Ontinyent, la primera ho farà operant a les Illes Balears i la segona a les comarques centrals del País Valencià. El preu de la seva supervivència, el cost de poder continuar operant com fins ara serà mantenir limitada la seva actuació als seus territoris d'origen.
En el constant i accelerat procés d’aprenentatge del llenguatge econòmic en què estem immersos, un dels darrers i maleïts termes que hem après i consolidat ha estat el d’agència de rating o de qualificació de risc.
Fa pocs anys la immensa majoria dels mortals no teníem coneixement que existissin, però a dia d’avui aquesta paraula s’ha convertit en familiar. Aleshores, els més iniciats confoníem el ràting amb el rènting, la valoració del risc econòmic amb el lloguer amb "tot inclòs" de béns de consum, essencialment dels vehicles d'automoció... Però avui esmorzem amb Moody’s, dinem amb Standard&Poor’s i sopem amb Fitch. Són amb nosaltres a la tele, a la ràdio, a la conversa i a l’ordinador... Són noms que han passat a formar part de l'imaginari col·lectiu i que, quan obren la boca, els estats europeus i també les regions sense estat tremolen.
Hem escoltat discussions bizantines sobre les causes principals de la crisi: que si el deute, que si el dèficit, que si la mala gestió política, que si les agències, que si els seus interessos, que si la confiança legal atorgada pels organismes internacionals...
Ens anuncien que la campanya turística de l’estiu pot ser interessant i optimista. Sempre que el temps ens acompanyi, és clar. Ens repeteixen i inculquen que aquest és un dels pocs sectors de l’economia que va fent, que és capaç de crear ocupació i d’oferir-nos moderades alegries Ens ho ressalten tot recordant que és un dels pilars que aguanten i tenen perspectives en els temps durs d’aquesta crisi.
Tot i aquest sentit optimista de la vida estiuenca, quan vegi la propera família ibèrica ocupada en el difícil art de delimitar un espai de sorra de la platja amb tovalloles i para-sol segurament no podré deixar d’imaginar-me si ha vingut des d’Albacete en AVE. O, si la família té aires germànics, no dubtaré a pensar si ha utilitzat els serveis low cost de la companyia Ryanair que se’ns en va de l’aeroport de Reus amb presses i males maneres.
Al costat de l’esperança de futur turística, els darrers dies hi han quedat lligats aquests noms, vinculats als darrers fracassos d’una forma de fer política que només entén la seva gestió d’esquena als moviments de la societat i de l’economia real.
Encara recordo com si fos ara una vegada que en Víctor va venir a Riudoms. Corrien els anys 80 i estàvem immersos en una campanya que deia quelcom així com que els pagesos no eren un problema, sinó una necessitat, lema per cert del tot vigent tres dècades després. Fa trenta anys d’això, ell ja era un senyor gran i jo no tenia massa més de vint anys. No recordo ben bé de què va parlar, crec que era el que menys m’interessava perquè jo al seu costat em sentia orgullós i privilegiat de ser-hi.
Com els rius paral·lels que cantava el seu germà Màrius, Víctor Torres fou un home que des d’aquell moment per a mi actuà com a enllaç, com a vincle d'unió entre les terres de Ponent i les del Camp.
El Víctor era tot un personatge, honorable, cultivat....un mite, però un mite que en el meu imaginari l'assimilo a homenots de poble, dels nostres, com sr. Borrell de Miravet, per citar algú que sempre m'ha emocionat i que aquests dies repassant unes fotografies l’he recordat. Un home del secà rabiós, de paraula abrandada i emocionada, però conscient de la responsabilitat de la càrrega històrica que duia a les espatlles, sabedor que per a molts era un referent, un símbol, sempre ha tractat d’estar al lloc que tocava.
Ara mateix escoltant unes declaracions seves en una entrevista retrospectiva de TV3 deia que moriria amb el carnet d’ERC a la butxaca. Això el fa honorable – i mira que amb el pas del temps, en aquest partit nostre ni ha motius justificats per llençar la gorra al foc! – perquè sap que és un referent.
I els col·lectius necessitem referents, persones que estiguin per damunt de les conjuntures i a cals republicans aquests personatges malauradament són rara avis.
Serveixin aquestes breus ratlles escrites amb una certa urgència com un homenatge i un reconeixement per la figura ponentina d'en Víctor Torres. Els meus respectes, Víctor. Gràcies per ser-hi.
