O t’agrada molt o no t’agrada gens ...no hi ha terme mig. És la menja típica de la festa major de Tarragona, i a casa nostra és un menjar típic d’estiu i de vacances. Els motius són obvis, qui no recorda aquella dita de preguntar si s’han menjat caragolins quan arribes tard a una cita després de dinar. És un plat ideal per fer sobretaula i perquè no et vingui d’una hora...

He de reconèixer que els preliminars també són entretinguts. En primer lloc s’han d’anar a plegar els caragolins que, a diferència dels caragols, no cal esperar que plogui, al contrari. Els trobes al gorets aferrats a les motes, sobretot de fonolls. Quan en tens mitja farradeta els rentes amb sal perquè treguin una mica la baba i els poses a bullir amb fonoll i totes les altres herbes aromàtiques que et vinguin de gust i una mica de sal.

Els caragolins, igual que els caragols, s’han d’enganyar perquè quedin tots sortits. És una pràctica una mica cruel, ho reconec. L’altre dia una persona m’ho comparava amb les curses de braus tot i que concloïa sàviament que si és un acte privat i no se’n fa escarni – o fiesta – no és tant reprovable.

En fi, mentre els cargols bullen amb el fonoll i la resta d’herbes fem un sofregit...i aquí cada u el fa a la seva manera. Jo faig el bàsic amb ceba, all, pebrot, tomaca, però també si pot posar albergínia i carbassó. Sofregim l’espineta – quatre o cinc bocins per cap aproximadament que els haurem tingut en remull durant tota la nit- i hi afegim un got de vi blanc i una mica de pebre vermell i un parell de bitxos. S’ha de vigilar molt amb la sal que, en funció de la salabror de la tonyina n’hi afegirem més o menys.

Quan ho tenim tot sofregit hi afegim els caragolins i ho cobrim tot amb aigua perquè faci xup-xup fins que es begui l’aigua.

Quan ja s’ha begut l’aigua ho deixem reposar una estoneta i ja està llest per servir.

Un bon vi blanc com per exemple un chardonnay jove de la Terra Alta

I si només se’n vol fer una tapa no hi ha res com acompanyar-ho amb un bon vermut Izagurre...

Un bon tall de síndria per postres. Cafè i un didalet de Chartreuse com a homenatge als tarragonins. El puro ja és una altra història...

L’estiu també és un bon moment per a -serenament i sense presses- reflexionar, avançar intel·lectualment i reconsiderar aspectes fins ara potser massa inamovibles... sobretot perquè estem immersos en una època, en uns moments que Zigmunt Bauman, amb una definició molt ben trobada, anomena la modernitat líquida... aquella que se’ns escola per les mans, com l’aigua, sense saber ben bé què fer...

La globalització, la crisi econòmica i el paper dels mercats, el minúscul marge de maniobra dels governs dels estats, i ja no diguem de les nacions sense estat... Tot plegat ens en fa adonar que anem amb el pas canviat en més d’una qüestió.
Les circumstàncies de la nostra societat posen de manifest que el poder no és a les mans dels governs sinó a les mans dels mercats, que són globals i sense cap control democràtic. Els mercats, que ens han dut a aquesta situació, són els qui donen ordres als estats: primer perquè els salvin i, després, perquè executin unes polítiques adequades a les seves necessitats...

No hi ha un poder democràtic global, a no ser, com ens diu el mestre Manuel Castells, que es trobi latent, però cada vegada més evident, en mans d’Internet i les tecnologies 2.0.

Però davant d’aquesta immensament dura realitat es palpa esperança.
Estic llegint i rellegint alguns dels mestres i pensadors que tenen discurs poderós i claus d’interpretació del nostre món i que conviden, si més no, a fer una aturada per a mirar amb uns altres ulls i d’una altra manera l’entorn polític, econòmic i social. Sobretot si en el dia a dia de la política, quan aixeques la vista observes vols gallinacis que no duen enlloc... o directament a la desafecció.
Tinc la convicció que falten líders que llancin la mirada més lluny, amb generositat i pensant en el conjunt, és a dir, en els projectes col·lectius.

Una de les qüestions fonamentals de la sentència del Tribunal Constitucional ha estat deixar clar per als segles dels segles la supremacia única del Govern espanyol a l’hora de decidir i actuar davant la ciutadania i les altres administracions de l’Estat, amb la finalitat, teòrica, que aquesta supremacia jurídica ha de ser l’aval per a garantir aquesta frase tan bonica de la igualtat dels espanyols davant la llei.

Ara bé, la veritat fa massa temps que s’ha entossudit a demostrar que no és així, i que el govern espanyol aplica el seu poder fent que hi hagi uns pagadors de primera tractats com ciutadans de segona i uns pagadors de segona tractats com ciutadans de primera. Aquesta és la relació viscuda aquesta darrera generació entre Catalunya i Espanya, i l’origen del nou Estatut com a instrument per a intentar acabar amb asfíxies econòmiques, amb greuges infraestructurals i de serveis, amb discriminacions lingüístiques i culturals...

Però sembla que el Tribunal Constitucional encara no ha trencat prou plats. L’endemà mateix que el president Montilla es reunís amb el president Zapatero per a mirar de perfilar camins de sortida al cul de sac estatutari, el PSOE espanyol va donar a conèixer una nova retallada que, per a variar, ha tingut Catalunya com a epicentre i principal víctima. Sense ni donar 24 hores de treva van caure connexions ferroviàries amb l’aeroport del Prat, connexions viàries amb l’aeroport d’Alguaire, la inacable N-II... i s’han endarrerit la realització de més carreteres i s’ha cridat a la inversió privada per a solucionar aquestes rescissions, retard i incompliments.

Mirant una mica més enllà, curiosament, al País Basc, entre el govern del PSOE amic amb el PP i l’oposició del PNB necessària a Madrid, no se li ha retallat cap projecte.

Essencialment a l’estiu llegeixo totes aquelles novel·les que em guardo de Sant Jordi cap aquí i que no tinc temps, o no em ve tant de gust llegir-les en altres moments.

L’altra dia dèiem amb un amic que, al marge del que llegeixes perquè en tens una certa obligació o perquè t’obligues a fer-ho, escollir un llibre o un altre va molt en funció de tot un seguit de factors, igual com la predisposició per escoltar un tipus de música o una altra que deia en el post anterior. Hi ha una música per cada moment i també hi ha un tipus de lectura per cada moment.

Els llibres que recomanaré són aquells per llegir sota al rafal quan no et ve de dues o tres hores i no te n’adones del pas del temps...només alguna mosca emprenyadora i l’evidència que el sol ja fa estona que s’ha post i que no t’hi veus fa que te n’adonis que s’ha fet tard, que tens convidats a sopar i que tot plegat està molt endarrerit. Són llibres que enganxen i que es llegeixen ràpid.

Aquest estiu vaig llegint títols tant coneguts i reconeguts com:

Arriben les vacances i qui més qui menys disposa de una mica més de temps per fer aquelles coses que normalment no pot fer o, si ho fa, no s’hi pot entretenir tant com voldria.

Tots en tenim unes quantes d’aquestes, la més important, sens dubte, estar més temps amb els amics compartint espais d’oci.

A la fresca del rafal del mas o en alguna terrassa de bar del meu poble, algun dia per Barcelona...amb els més íntims o amb una bona colla fins a les tantes de la matinada compartint conversa, cuinant i degustant aquells menjars que no acostumes a fer habitualment, i regant-ho tot plegat amb una bona gerra de cervesa ben freda o/i amb algun d’aquells vins recomanats que no acostumen a fallar mai.

És un d’aquells petits plaers que m’agrada compartir amb els qui durant l’any aneu seguint aquest bloc que durant la resta de l’any procuro – i no se si me’n surto – que sigui una mica més formal.

Encetem doncs uns quants capítols estiuencs on, sense cap altra pretensió que dir-hi la meva, parlarem de menjars, de llibres, de música... i potser d’algun paratge natural proper. En fi, es tracta de posar en comú tot allò que alimenta tant el cos com l’ànima

Encetem aquesta sèrie amb algunes d’aquelles menges que les considero preceptives de qualsevol estiu: l'escalivada.

La música és un d’aquells altres plaers indiscutibles sense els quals se’ns faria difícil viure. Cada moment, cada edat, cada estat d’ànim, cada circumstància sempre té una música adient i, sovint, músiques i cançons que en un determinada situació ho són tot, en d’altres poden passar més desapercebudes i ser substituïdes per altres.

No es pot ser taxatiu, doncs, a l’hora de definir la cançó de la teva vida, la música que més t’agrada... Com tantes altres coses en aquesta vida tot depèn de les circumstàncies, tot és relatiu. Tot i amb això, tots tenim unes cançons, unes músiques, uns autors de capçalera i durant l’any, però sobretot durant l’estiu, en algun moment o altre les escoltem: al cotxe, a la fresca, fins i tot al despatx o en qualsevol altra lloc on ens sentim còmodes.

Del llistat mental que tots tenim difícilment en decau cap... Tard o d’hora la tornem a escoltar. A aquest llistat, però, n’anem incorporant de noves, l’anem actualitzant... Si més no, això és el que em passa a mi.

Vull fer aquest exercici, sense pretensions, de manera més o menys improvisada...tal com raja. I aquestes són les cançons que ara mateix em venen al cap:

Sembla que era ahir que moltes grues grataven el cel de pobles i ciutats. Avui les grues han deixat de formar part del paisatge urbà i molta gent que aleshores va comprar enlluernada ara es grata la butxaca per a pagar l’elevat deute que va contreure. En època de grues grasses la majoria guanyava molt amb poca qualificació. En època de grues magres, molts han deixat pel camí els luxes que han donat aparença al seu breu èxit professional.

És ara quan molta gent s’adona d’allò que té realment: un gran deute per un habitatge sobrevalorat, que no pot convertir en diner líquid a curt termini, i cada vegada més dificultats per viure dia rere dia atès que els diners cada cop duren menys a la butxaca. Les dificultats diàries possiblement fan que molta gent encara no tingui prou consciència del problema que li pot representar la propietat que va comprar amb delit i que encara ha de pagar. Perquè és un greu problema individual, però també, i especialment, un gravíssim problema col·lectiu, que l’habitatge encara pugui estar sobrevalorat a hores d’ara en un 50 per cent.

Quan ja portem molta crisi feta, que determinats índexs econòmics com el que relaciona els preus immobiliaris d’un país en relació amb els ingressos dels seus habitants, o bé el que relaciona el preu de mercat de l’habitatge amb el del seu lloguer anual, continuïn situant l’Estat espanyol al capdamunt dels estats del món amb més sobrevaloració de l’habitatge és realment preocupant i problemàtic.

L’ordre de les coses de vegades altera el producte. Tot i que els fets haguessin estat els mateixos, la setmana hauria començat diferent si en lloc que el dissabte s’hagués fet la manifestació més gran de la història de Catalunya i diumenge la selecció espanyola de futbol hagués obtingut l’èxit més gran de la seva història, l’ordre hagués estat l’invers...

Zapatero ha entrat al Congrés al debat de l’estat de l’Estat o de la Nació cavalcant sobre de la Cibeles, quan hi hauria pogut entrar sota la crisi econòmica i la marea humana del passeig de Gràcia. Diuen els estrategs que pretenen entendre i dominar la voluntat ciutadana des del poder que la sentència la va accelerar el mateix president del Govern Espanyol per a alterar el producte. La sentència en final de curs, abans de l’estiu i de les eleccions catalanes, quedaria sepultada pel sol, la calor i la platja. La sentència en tornant de vacances o després d’eleccions a la tardor marcaria absolutament tot el proper curs polític, crucial per a la seva supervivència.

Si ZP hagués pensat en benefici de la democràcia i d’Espanya hagués impedit la sentència. Però la història jutjarà per què calia sentència, per què calia que els fets s’esdevinguessin en aquest ordre i, sobretot els efectes que comportaran. Ara bé, com en les novel·les, sempre hi ha personatges inesperats i incontrolats que condicionen i realcen la història i provoquen admiració pública: l’estrella mediàtica de tota aquest circ políticoesportiu ha acabat sent un pop, el pop Paul, amb els seus moviments i decisions sobre la bandera espanyola.

Sant Pere era bon home -així fa la dita- i resulta que de tanta bondat li han esguerrat la festa, una de les més sentides de l’entrada de l’estiu i de la tradició catalana.

Els culpables d’aquesta calamitat, els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol que li han fet dir el que han volgut a la lletra de la Constitució espanyola, també han provocat que molta gent no tingui el millor dels ànims per sortir de revetlla, tronada o ball. Perquè si l’inici de l’epopeia de l’Estatut tenia com a objectiu aconseguir que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya milloressin el seu nivell i la seva qualitat de vida, visquessin millor, aquests magistrats han sentenciat que això no sigui així.

L’afaitada, estocada, patada al ventre, esquarterament o decapitació directa segons com es visqui i on es llegeixi o s’escolti, afecta tots els aspectes fonamentals pels quals es va redactar l’Estatut, i la magnitud real de la tragèdia només la començarem a saber quan arribi a mans del poble tot el reguitzell d’interpretacions que es fan a articles que no s’han declarat inconstitucionals. Mentrestant, la nació, els diners, la llengua, la justícia, la bilateralitat, les vegueries, les caixes d’estalvi, la immigració... són objectius abatuts, ferits o arranats.

La mort d’aquest Estatut s’havia anunciat repetidament, i segurament que com a estratègia psicològica les últimes hores s’havia fet córrer que encara hi hauria molts més articles tocats i enfonsats. Però realment fins que el captiu no ha passat a millor vida molta gent no s’ha començat a adonar de la mentida, el menyspreu i la humiliació al poble de Catalunya durant els quatre anys que ha durat tot el procés.

Ara vénen al cap la proclama d’acceptació prèvia de Rodríguez Zapatero, els recursos contra aquest Estatut -i no contra els altres- per part del PP o del Defensor del Pueblo –socialista-, les ribotades de l’altre socialista espanyol Alfonso Guerra, les encaixades de mans de Mas i Duran amb Zapatero, el rearmament propagandístic, polític i social de l’Espanya unitària, les vacil·lacions, dubtes i estratègies curtes dels partits catalanistes, nacionalistes i independentistes... fins que uns quants magistrats han reblat l’obra, l’encàrrec sinistre dels dos grans partits espanyols.

Les veus més carques de la política i la premsa espanyola fa temps que posen en qüestió el nombre d’empleats públics de les comunitats autònomes. És la seva forma de tirar la pedra i amagar la mà, de qüestionar l’existència de les comunitats autònomes, que té l’arma definitiva en els magistrats del Tribunal Constitucional. En cap moment se’ls sent o veu cap referència a la duplicitat de personal que en força àmbits de poder manté el Govern espanyol, la qual cosa fa cara i ineficient l’administració per al ciutadà.

Fa temps que aquesta preocupació corre pels passadissos del Govern català, i el conseller Josep Huguet ho ha xifrat recentment en 100.000 funcionaris, la part fonamental dels quals es troben a la ciutat funcionarial de l’Estat per excel·lència, Madrid. Si ens aïllem de la cridòria i deixem de banda els altaveus interessats que dia rere dia omplen diaris, tertúlies i televisions, qualsevol ciutadà entén que si l’estat es descentralitza el centre ha d’anar fent-se més petit. Aleshores, per què quan les competències sobre Cultura estan tan traspassades com les de Sanitat o d’Educació, els ministeris del ram no desapareixen o ni tan sols s’aprimen respecte el funcionariat que tenien fa trenta anys?

En plena crisi econòmica s’ha estès la cantarella que hi ha massa administració, administracions i empleats públics. Però molts d’aquests que repeteixen farisaicament la cançó, al cap de poc seran els primers que es queixaran perquè falten mestres, falten policies o bé personal sanitari. I resulta que estem parlant de tres col·lectius d’empleats públics que precisament pertanyen a la Generalitat, no a l’Estat. Els missatges mesetaris (en una sola direcció, per descomptat) ens volen fer combregar amb rodes de molí però aquí en som les víctimes que en patim les conseqüències.

El poble de Miravet ha estat lligat de fa segles amb lletres rellevants als atzars de la història de Catalunya, i l’aprovació de l’Estatut fa quatre anys havia de significar la inscripció amb lletres d’or en la història del país. Abans ho havien estat Núria i Sau, i ara tocava a la Catalunya Nova aquesta pàgina. La dissortada història d’aquest Estatut ha provocat, però, que a hores d’ara ningú en parli com l’Estatut de Miravet.

Entre ribotades i toros constitucionals, la memòria històrica és injusta amb aquest simbòlic poble de la Ribera d’Ebre. El castell és el monument més visitat de les Terres de l’Ebre, la terra fèrtil és un verger de cireres, auberges –préssecs- i fruita dolça. La terra de canterers de Miravet és el primer poble on sobreïx l’Ebre, i molts cops l’únic indret de la Ribera on circula la fresca a la vora del riu... Quatre anys no són res per a la història mil·lenària d’una nació, i tampoc per a un poble de pedres templeres i morisques, però aquesta terra de molts bons amics hauria pogut treure més profit de la història recent si Catalunya mateix també l’hagués obtingut. Aquesta és la realitat a curt termini, tanta realitat com que durant tot aquest temps la seva dramàtica vida ha esdevingut sempre un mantell que s’ha demostrat capaç de tapar qualsevol altra actuació política, social o econòmica decidida o produïda al país.

Fa uns anys ens deien que la feina ben feta no té fronteres. Avui, al món de la comunicació instantània, la feina mal feta tampoc no en té, i es converteix ràpidament en riota o escarni. I precisament en aquests moments de crisi econòmica i greus dificultats és quan més convé transmetre la imatge de confiança, seguretat i serietat davant l’opinió pública i, especialment, els agents socioeconòmics.

Perquè els màxims dirigents de l’Estat tenen la missió de liderar el país, de corregir-ne el rumb i d’establir les condicions per a sortir de l’empantanada en què ens trobem -tot això sota els ulls i la correcció de la Unió Europea i els Estats Units, com ha quedat clar. Però quan més convenen l’adopció de mesures encertades, tant de consum interior com per a generar confiança exterior, és quan es viuen intolerables exemples de mal govern, que serien inexplicables si no fos perquè ja es palpa l’ambient de decadència.

Encara en estat de shock traumàtic social, aquests dies tant qui té feina com qui no en té, tant qui és funcionari com qui és assalariat del sector privat, tant com qui té una petita o mitjana empresa es lleva amb algun ensurt o altre i amb el convenciment que les coses aniran de mal en pitjor. Aquesta és la confiança de vida que s’ha aconseguit instal·lar en la nostra societat a curt termini. Que les coses anaven malament se sabia i es patia. I que políticament es negava la realitat de la situació, s’intuïa. Però la dràstica decisió de José Luis Rodríguez Zapatero ha deixat ja moltes víctimes i damnificats, que precisament són els més febles i els més controlables econòmicament per l’Estat. I també ha deixat clar qui mana aquí.

El president espanyol no prenia decisions mentre els agents socials interns li ho exigien, sinó que només ha actuat quan els màxims dirigents dels Estats Units i de la Unió Europea l’hi han reclamat l’adopció urgentíssima de mesures macroeconòmiques, tinguin l’efecte que tinguin en la microeconomia. Aquesta imatge d’actuar a pendolades serà molt difícil de pair, perquè despulla una absoluta incapacitat de prendre decisions amb serenitat, temps i consens social per a fer-les assumibles. Segurament l’adopció de mesures pròpies hauria estat menys traumàtic que no pas haver-les de fer obeint al dictat exterior. Però el pitjor, al final, no acabarà sent l’abast de les mesures o de les manifestacions de resposta, sinó la percepció social que en quedi. I a hores d’ara es té la imatge clara i diàfana que sempre acaben pagant els mateixos.

És maig i fa mal temps, cosa possible. Però el mes ha començat amb un fred inesperat, imprevist. Potser era l’avís de l’arribada de Mariano Rajoy. O de la pedregada que s’espera que vingui del Tribunal Constitucional. Un avís com aquell tro d’un cel ennegrit que els guionistes de televisió fan servir per anunciar l’arribada de les desgràcies.

Perquè Mariano Rajoy va arribar, va seure amb el president de la Generalitat i se’n va entornar igual. Sense acords amb Catalunya. Abans s’havia assegut amb el president del Govern espanyol i s’havia aixecat només amb un acord: Previsiblement contra l’autogovern de Catalunya. Perquè acordar ara amb Zapatero una reforma del sistema de caixes quan fa molt de temps que els cenacles centralistes critiquen i qüestionen la capacitat normativa de les autonomies en aquest sector no fa presagiar res de bo.

A hores d’ara tothom té clar que la sentència sobre l’Estatut no és una qüestió jurídica, sinó política. No pot tractar-se de justícia quan allò que ha estat viscut i sentenciat com a constitucional durant més de trenta anys a partir d’un bon dia deixi de ser-ho perquè els jutges, ja d’entrada, s’ho han mirat amb uns altres ulls i s’hi posen amb uns altres sentiments.

Així doncs, enterrada la justícia, m’ha intrigat la relació de causa-efecte entre els sentiments i les emocions, i les actuacions generades pels individus i col·lectius que les tenen, les viuen i, sobretot, decideixen fer-les, a cada moment. Em sembla innocent que els magistrats del Tribunal Constitucional siguin caçats, com estrelles de la faràndula, per un fotògraf a la plaça de toros sevillana just quan el Parlament de Catalunya, la seva víctima estatutària, debat la possible il·legalització de les curses de braus? O es tracta d’un senyal per als seus partidaris ideològics? El plaer d’una corrida els ha fet acostar en el seu procés deliberatiu? És simbòlic que els jutges amics que gaudeixen d’aquestes festes siguin només tres? Té alguna cosa a veure amb això que cinc dies després ja es filtri que un d’aquests tres té redactades precisament tres sentències que van de mal en pitjor?