A hores d'ara ja haureu vist tots les imatges del final de Gadafi. La turba embogida mostrava al món quina és la part més fosca de tots nosaltres. Algú recolzat a la barra d'un bar va comentar que tots els dictadors haurien d''acabar així, tots vàrem assentir, entre altres coses per amagar que no tenim ni la més remota idea del que passa a Líbia. Gadafi quedarà per tots nosaltres com una imatge llunyana de dolent i dictador, un rostre que amb el temps confondrem amb el d'altres il·lustres dolents oficials com Bin Laden i Sadam Hussein. Libia passarà a ser un altre país àrab del que tindrem notícies d'atemptats i desgràcies múltiples, una terra de salvatges per a l'imaginari occidental, com confirmen les imatges que ells mateixos ens cedeixen, que no podrà tirar endavant sense la nostra desinteressada ajuda per "reconstruir" el país.

Imatges d'un dictador, d'un assassí prepotent que com tots els dictadors es creia per damunt de tot i va acabar brutalment torturat i demanant pietat als seus enemics. Però per més que em quede clar el relat que m'estan venent, no puc deixar de pensar en això dels drets humans que els occidentals portem sempre per bandera, ni tampoc, encara que molts ho obliden, que la intervenció occidental contra Gadafi va ser motivada oficialment per un bombardeig aeri contra una multitud de manifestants pacífics. Un bombardeig del que a banda del que ens van contar Chacón i companyia no n'existeix cap prova, ni dels morts, ni del resultat de les explosions. Ni una sola imatge.

 

Estem acostumats a viure sense guerra, ho hem escoltat dels nostres avis i sabem que una situació de guerra és l’antítesi de la felicitat que tots busquem en la nostra existència. Podem veure la guerra per la tele això sí, fins i t tot podem enviar soldats pagats amb els nostres impostos a fer una nova guerra cada 7 o 8 anys, per a què la producció d’armes no s’ature, per arramblar amb tot el que pillem i de pas tindre un enemic exterior que sempre va bé per a que els governants d’ací desvien l’atenció dels problemes.  

Però patir una guerra és una altra cosa, les bombes que cauen, morts, mutilats, refugitats etc.. pensem que això no ens passarà mai però en el fons de nosaltres sabem que si que ens podria passar. 

Fa unes setmanes, abans del terratrèmol del Japó, un grup d’ecologistes van entrar dins de la central nuclear de Cofrents i van colocar unes pancartes. Imagineu que hauria pogut passar si en lloc de pacífics ecologistes es tractara d’un escamot d’elit d’una potència estrangera amb males intencions, imagineu que un grapat de B-52 peguen una passadeta per damunt de Cofrents i ens deixen un regalet per als pròxims dos milions d’anys. 

Parar la guerra està en les nostres mans, parar les situacions apocalíptiques com la que es viu aquestos dies al Japó també. Podríem començar per exigir als nostres governants que tanquen la central nuclerar de Cofrents. Que la tanquen sense més. D’on traurem l’energia que necessitem? La podem traure d’energies renovables i també podem adaptar-nos a una nova situació on no podrem fer certes coses, això és un debat important però secundari, ara el que cal és tancar les centrals nuclears abans que la gent se’n torne a oblidar de quines són les conseqüències de jugar a ser déus.

 

 

 

Si però ja voràs com guanyen! Segur que la frase vos sona, converses i més converses segellades lapidàriament. Trobem un interlocutor amb el que coincidim sobre la situació desastrosa del país dels valencians i amb només un intercanvi ràpid d’impressions la indignació esdevé impotència i tot seguit arriba el lament, darrer gest amb el que ens vestim abans de canviar de tema.

I quan diguem que guanyaran ho fem amb dolor però amb la complaença de que almenys no planarà sobre nosaltres la desil·lusió, el ridícul, la ganyota del desencant. Era l’esport preferit de la gent d’esquerres abans de les eleccions del 2007 i ho continua sent amb més força  avui en dia. Qualsevol situació nova que ens siga favorable es resol amb una enquesta mensual que ens retorna a les misèries quotidianes. Ens hem instal·lat en un ambient polític en que estem a un pas de tractar de boig a qualsevol que puguera tindre qualsevol teoria diferent a l’eterna victòria de les forces del costat fosc.
(CONTINUA)

Un grupet de multimilionaris amb samarreta roja han guanyat no sé quina copa a Sud-àfrica i una explosió de nacionalisme banal espanyol ha envaït els nostres carrers i els cors i els fetges de la majoria de valencians i valencianes.

A alguns, pocs, tot açò no ens ha fet la més mínima gràcia i supose que tots els que pensem així haurem tingut els nostres debats interns i amb la gent que ens envolta. Se’ns haurà fet dur intentar contrariar o almenys rebaixar l’eufòria espanyolista que hem viscut al nostre voltant. Qualsevol conversa sobre el tema amb familiars, amics i coneguts haurà tingut els sues moments de tensió, els seus silencis i les seues conclusions més o menys amargues.(continua)

Reconec que em vaig emocionar mirant les imatges del poble d’Arenys de Munt el dia del referèndum. Gent de totes les edats omplint els carrers amb tota la il·lusió del món que amb el sol gest de dipositar una papereta desmuntaven tota la paradeta de submissió i pors que tenia plantada la classe política catalana en els últims 30 anys. Algú va tindre una bona idea i amb la participació de Poble (en  majúscula)  s’ha aconseguit com a mínim insinuar un full de ruta per arribar a la fita. Caldrà treballar en molts fronts i procurar que no es refreden les brases per aconseguir-ho.

Però com a qualsevol valencià amb consciència nacional em quedava una segona sensació més agra que dolça i que ens colpeja l’interior cada volta que comparem la situació del nostre poble amb Catalunya o el País Basc. Al País Valencià tenim un panorama diferent, per dir-ho suau...
(continua)

De tot el show que s'ha muntat amb això del Wyoming, la becària i els fatxes d'intereconomia el que més m'ha cridat l'atenció ha estat sens dubte l'entrada en escena d'una tal Asociación de la Prensa Madrileña. El seu president, un ànima del nostre senyor que respon al nom de Fernando González Urbaneja clama per la integritat de la professió periodística i diu que el que han fet els xics de l'Intermedio "Revela un desprecio y una enorme ignorancia de las reglas de este oficio", I per a reblar el clau encara més afegeix "no se puede engañar a la gente";  Olé ese arte español! que toquen les campanes, tabals i dolçaines perquè estem davant d'un nou fenòmen de la comunicació.

Em fa gràcia el Fernando en qüestió perquè si per alguna cosa d'aquelles estranyes que passen en la vida, realment s'estiguera creient allò que diu, estaríem davant d'un transtorn psicològic greu, una patologia semblant a la que patien els protagonistes d'Underground que es pensaven que continuaven en guerra 25 anys després de signat l'armistici.  Fernando Gonzàlez Urbaneja continuaria  disparant des de la seua trinxera per defensar l'ètica en el periosdisme quan és una guerra que fa molts anys es va acabar, i no per què s'haja acabat l'ètica sinó per què com tot el món sap ja no hi han periodistes.
(continua)

Si heu anat llegint els meus articles supose que haureu notat que sóc el que ara se’n diu un friki per a certes coses que afecten a la política del meu país. En un article anterior vaig criticar des d’un vessant social la declaració “Per un compromís polític valencianista” que advocava per un referent polític valencianista per damunt de símbols i ideologies. Quan em vaig assabentar que el Bloc havia tret una ponència política i estratègica, em va picar la curiositat, el segon capítol de la tramoia ens arribava poc abans de festes i prometia litres de viscositat morbosa sobretot pel que fa al tema de les banderetes i el nom del país, que és un tema pel qual els valencians sentim tanta fascinació com pels coets o la cassalla.

Com a bon friki que sóc, em vaig devorar tota la ponència en una vesprada, organització, estatuts, declaració política i estratègia. I la veritat és que sense arribar a defraudar-me del tot si que m’ha sorprés una mica. Pensava que em trobaria amb un remake de l’anterior declaració, però els guionistes sembla que tenien reservades algunes novetats amb les que l’espectador no havia comptat...

(continua)

 

Via internet tinc coneixement d'un sopar celebrat fa uns dies a València on un centenar de persones provinents de diferents vessants del “valencianisme” commemoraven la Declaració Valencianista de 1918, partida de naixement del valencianisme polític. L'acte va ser organitzat per l'Associació Cívica Valencianista Tirant Lo Blanc.

 

Els assistents al sopar, no queda clar si tots o no, van signar un manifest “Per un compromís polític valencianista” en el que advoquen per la creació d'un referent polític unitari per a tot el valencianisme “que supere les diferències ideolòquiques i simbòliques”. Entre els signats hi ha gent com Hector Villalba i Lorena Ferrandis (ex-Unió valenciana), Pepa Chesa (Bloc) i Diego Gómez (Escola Valenciana), a més d'altres personatges habituals d'aquest tipus de saraos.

(continua)

 

A nosaltres que en paraules de nostre president Camps som els més competitius, els més feliços, els millors, a nosaltres ens ha arribat la crisi. Des dels més doctes en matèria econòmica fins els més analfabets, tots sabíem o preveiem que això petaria. I clar, la primera hòstia i la més forta per als més competitius, per als més feliços, per als millors.

Martinsa-Fadesa ha presentat suspensió de pagaments i a Pego ens hem quedat amb una muntanya destrossada, només amb una quinta part de les cases previstes edificades i amb un Ajuntament endeutat fins a les celles que no contempla cap alternativa per eixir de la crisi que no siga continuar construint. I als altres pobles del voltant la tónica sembla ser la mateixa, fins i tot fan colps d’estat com el de Dénia per construir encara més.

Més ciment és la guerra! Cridaven els ideòlegs del sistema, l’agricultura s’ha mort planteu cases! Era la consigna que manava als bars, als carrers i a les famílies. I ara les cases no es venen, i ara ja no sabem fer res més que cases. Cases que ningú vol comprar, cases que ni nosaltres podem pagar.

Al bar de sempre, fent un tallat, escolte com un home d’uns setanta anys brama segur d’ell mateix que no hi ha faena per culpa dels immigrants. Potser no se’n recorda de com el seu fill va fer fortuna i es va pagar una llarga adicció a la cocaïna explotant dos xicots romanesos i un equatorià que feien pasterades de sol a sol.

Però per l’estiu tot lo món viu i malgrat les dificulats que tenen enguany molts estudiants per trobar treball en aquestos mesos, la situació es manté per l’arribada encara massiva de turisme estival. Però la tardor no serà igual, i l’hivern es preveu ben dur.

Marina Alta any 2008, les desigualtats creixen i la classe política sense més visió que la políticament correcta recepta retallades socials, policia i racisme. Entre les runes del suposat estat del benestar, la bèstia feixista prepara les seues millor gales per eixir al carrer a muscles de la massa al·lienada i deforme. És el pla B del capital, quan les coses van mal a fer por a la gent.

Torne a vagar pels carrers, sembla que es veu més gent que fa unes hores. Un bon grapat de preguntes resonen dins del meu cap com una campana rabiosa, on som els que no ens creguem res d’això? fins on estem disposats a arribar? què fem que no fem res?...

     M’he pres uns dies de marge abans d’escriure aquest article sobre el resultat de les eleccions, per què no m’agrada opinar de coses importants sense haver-li pegat abans algunes voltes. De tota manera, passats tots aquestos dies arribe al mateix punt que la nit de les eleccions: els resultats són tan desconcertants com previsibles.

 

     Desconcertants per què ens havíem fet a la idea de què ara hi havia més gent farta del PP que mai i previsibles per què és evident que la correlació de forces és de 10 a 1, des d’aquest punt de vista no estaria mal recordar que amb el 90% del mitjans al seu favor han aconseguit poc més del 50%.

     Doncs això tenim el País que tenim i és evident que el PP arrasa per què la seua ideologia arrasa socialment, l’esquerra fa temps que s’ha quedat al sofà i el fet que es presenten unes sigles a les eleccions no vols dir que l’esquerra valenciana realment tinga capacitat de res.

    Per un costat tenim que els partits polítics funcionen exactament igual que als anys 80 sense haver previst mecanismes de participació popular i d’obertura social, de vegades són poca cosa més que una gent que envia comunicats de premsa, i cada quatre anys ens demanen el vot. Si a tot açò li sumem les seues contradiccions històriques entre el que diuen i el que fan, difícilment es pot articular al seu voltant suficient il·lusió per fer possible el canvi. És paradigmàtic el comportament que han tingut els partits d’esquerres amb el Compromís alguns no n’han volgut saber res i només volien que reforçar la seua paraeta, els que en formen part han amagat la marca tot el que han pogut, a vore si amb un poc de sort no els votava ningú. Fins i tot un dirigent d’EU- Verds a la Marina Alta en un atac sobtat de sectarisme va arribar a demanar a la gent que no votara al Compromís. Amb aquestos antecedents era difícil treure un bon resultat.

    Per l’altre costat  els moviments socials no hem sabut anar més enllà de la reacció davant fets quasi-consumats, i ens hem limitat a respondre als seus atacs sense ser capaços de donar alternatives. El fet que en cada comarca del País hi hagen nuclis de gent activa combatent les polítiques del PP i per extensió del capitalisme, no vol dir necessariament que hi haja un moviment capacitat per guanyar, de fet ens limitem a resistir com podem i poca cosa més.

   Els propers mesos seran molt importants i esperem que aquesta catarsi aprofite d’alguna cosa, no ho tinc gens clar, la gent és molt còmoda i el més fàcil per als conscienciats de la situació és l’exili interior o l’eterna fugida nord enllà. Però com em deia un amic pel messenger, abandonar ara es molt pitjor que votar-li al PP, doncs això, no sigueu mitges merdes i no abandoneu, i si encara no us havíeu decidit a lluitar pel país, este serà un dels millors moments de la vostra vida per començar a fer-ho.

    Necessitarem molta reflexió, molt de treball, necessitarem redoblar esforços en tots els fronts i que entre molta gent nova, per donar idees noves i ser-ne molts més. Algú podria pensar que amb els resultats a la mà, estos del PP són invencibles, jo pense que no, simplement és que estem fent les coses mal des de fa molts anys, quan abans comencem a fer-les bé, abans ens traurem aquestes rates de damunt.

 Lluitar, crear, construir poder popular.

Ànims.

Aquest és el darrer dels articles de reflexió política que m’havia proposat d’escriure amb motiu de les eleccions d’aquest 27 de maig, espere que a partir del diuemge poder escriure d’altres coses que no siguen estrictament  política de partits. Ara  però, parlaré sobre  les eleccions a Pego.

Fa quatre anys vaig recolzar a mort la llista del Bloc de Pego per a treure de l’Ajuntament al gran dictador Carlos Pascual i als seus sicaris,  vaig recolzar la formació d’un tripartit que per només un regidor de diferència portara un nou govern a Pego, sabíem que les coses serien difícils, però innocents de nosaltres pensàvem que amb diàleg i participació ciutadana es podrien resoldre les diferències entre els tres partits que van formar pacte.

Tot això no va ser possible i en quan va eixir el tema del Pego Golf, els polítics van mirar cap un altre costat i van deixar al Eduardo Siscar, Regidor d’urbanisme fer de les seues.

Algú podria pensar que faig este article per demanar l’abstenció, però res més lluny de la realitat, faig l’article per a què aneu a votar, per a què tota la gent de Pego que creu en la democràcia particpativa i que un altre Pego és possible aneu a votar i voteu al Bloc.

M’explique:  En aquestos 4 anys han passat moltes coses, i alguns hem muntat manis, hem presentat un miler d’al·legacions i ens hem enfrontat cara a cara amb els especuladors. Amb tot això ens hem anat allunyant cada volta més dels partits del govern, entre ells el Bloc. De fet vaig asssistr a una serie de reunions junt amb altres 15 persones del poble per muntar una llista d’esquerres alternativa a Pego, però finalment vam decidir que era millor continuar treballant en els moviments socials i presionar els partits des de fora.

Ara els partits que es presenten són quatre Bloc, Psoe, Ciutadans de Pego (amb l’actual Alcalde Carmelo Ortola) i PP (amb la dona de Carlos Pacual i especuladors com Eduardo Siscar).

Val que la política és una merda i tot això, però pense que quedar-nos a casa afavoreix al PP i als especuladors, que ja tenen un nou PGOU fet segons els seus interessos i sense cap atisbe de participació popular. S’han repartit el pastís entre quatre i van pel carrer fent plorar a la gent més major amb el rotllo de què Barret està al talego. Si guanyen entraran com a gossos rabiosos a l’ajuntament i tornarem a allò de Barretros contra anti-Barreteros sense possibilitat de parlar de democràcia participativa i urbanisme sostenible.

Demane el vot per al Bloc per a què passem pàgina, per a què puguem posar damunt de la taula altres temes que no siguen sempre lo roïn que és Barret.

Algú pot pensar que demane el vot per al Bloc per una qúestió d’amistat personal, però no és així. Si ho faig és per què pense que el Bloc són els meus enemics preferits, el partit que desitge que tinga el màxim poder possible per a després apretar-los fort des dels moviments socials i evitar que els especuladors continuen destrossant-ho tot. Des d’aquesta perspectiva la posada en marxa de l’Agenda Local XXI que aquest partit ha tirat avant, és una bona manera per tal d’informar-nos, informar i després si cal, fer evident les contradiccions del sistema.

No votaré al Bloc amb la mateixa il·lusió que ho vaig fer fa quatre anys, però si amb la fermesa que el meu vot compte per aturar als feixistes i als especuladors. Ho faré amb la tranquilitat de saber que a pesar de les errades, és l’únic partit que ha tingut les nostres propostes en consideració, mentre els altres s’han rigut de nosaltres o senzillament ens han tractat de terroristes.

L’extrema dreta de Pego juga el  que potser el seu últim combat el diuemenge. A per ells.

 (per favor copieu aquest article i envieu-lo a tots els vostres contactes, gràcies)

 

Escric aquest article a pocs dies de les eleccions del dia 27 amb la voluntat de encomanar-vos la meua il·lusió pel canvi i sobretot la necessitat de què aquest canvi es produïsca.

El nostre país està tocat de mort, els milions de metres quadrats que estan pendents d’urbanitzar i la política de socialització de despeses i privatització de beneficis estan a punt de portar-nos a una crisi social de conseqüències totalment imprevisibles, o el que és el mateix si no fem alguna cosa al País Valencià no el coneixerà ni la mare que l’ha parit.

 Jo com molts de vosaltres desconfie dels partits polítics, no combregue amb el seu funcionament ni amb la seua lògica discursiva segons la qual si eres d’un partit és com si fores del Barça o del València, una marca a la qual defensar passe el que passe. No obstant, pense que hem arribat a una situació límit, i és totalment imprescindible posar-li uns quants pedaços al vaixell abans de què naufrague definitivament.

En tots estos anys s’han fet molts esforços des dels moviments socials per oposar-se als especuladors , per demanar una educació de qualitat i en valencià,  per  demanar una sanitat digna, una vivenda accessible i tantes altres coses per les que hem bregat milers de persones anònimes des de fora dels partits.

 Però per moltes manis que fem, per moltes al·legacions que presentem o per moltes cançonetes que cantem, al final són sempre ells els que se n’ixen en la seua,  i només hi ha una forma a curt termini de barrar-los, ni que siga parcialment, el pas: anant a votar.

 És per això pel que aniré a votar al Compromís pel País Valencià a les properes eleccions.  Aquesta papereta que representa la confluència de EUPV, Bloc, Els Verds i altres sensiblitats, és l’instrument que en estos moments tenim més a mà per invertir la situació tràgica que viu el país.

No és que cap del partits del Compromís tinga la meua confiança al 100%, de fet pense que si aconseguim tirar al PP, en poc més de mig any ja estarem criticant, i amb raó, les seues pors i les seues renúncies. Però tot i això cal avançar, hem de demostrar que tot l’esforç que hem fet durant estos anys per canviar la mentalitat d’enriquiment ràpid i venga a vivir por encvima de los demás que pregona el PP i que té tant d’èxit social té per aquestes contrades, poc a poc va perdent la partida i que les persones que diguem que un altre país és possible anem guanyant posicions.

 Els feixistes i els seus esbirros estan omplint artificialment els censos,  portant la censura a límits d’escandol i en molts llocs com al meu poble, estan anant casa per casa amenaçant d’una forma o altra per a què la gent més despistada acaben votant-los. Tot això amb la connivència de la Junta Electoral que és qui en teoria hauria de vetllar per un sufragi net.

Fins els morts aniran a votar-li al PP en questes eleccions per què ells tenen molts milions d’euros a perdre si no aconsegueixen la majoria absoluta.  És per això que vos demane a tots els que em llegiu que feu el xicotet esforç de passar-vos pel col·legi electoral el diumenge i votar al Compromís, que feu l’esforç de comentar la situació amb les vostres amistats per a què vagen a votar. Si sou menors d’edat pegueu-li la vara als vostres pares o germans majors, si penseu que els vostres coneguts no votarien mai al Compromís, veneu-los la burra per què voten al Psoe, i si són gent molt conservadora, feu-los vore que hi ha molta corrupció al PP i que el millor és que no voten.

 Cal un últim esforç de tots per enviar-los a pastar fang, se’ls veu nerviosets, i les últimes enquestes com la de Levante-EMV i la Universitat de València corroboren el seu nerviosisme. El nostre país s’ho val.

Per últim dir-vos que el canvi electoral és  per mi una condició necessaria però no suficient, siga quin siga el resultat de les eleccions espere que continuem lluitant des dels moviments socials per avançar cap al país que volem.  No m’agradria que caiguérem en el desànim si les coses van mal, i encara menys que ens dormirem en l’autosatisfacció si el resultat és positiu. La lluita es fa dia a dia, i el dia 27 toca votar Compromís.

 Ànims.

 

 

Veig que algú ha penjat en l’Avanç la informació de qué em presente a la llista del Bloc per  Benidorm. En prinicipi no havia de ser una cosa que tinguera cap trascendència però vist que hi ha gent que li interessen estes cosetes doncs ho explique i aprofite per explicar també la meua relació d’anys amb el Bloc.

El sussuït de L’Avanç em ve també al cas per dir-vos que he decidit donar el meu suport personal al Bloc de Pego i al Compromís pel País Valencià en aquestes eleccions municipals i autonòmiques i que els propers dies escriure sengles artícles explicant la meua postura política sobre la conveniència de votar a aquestes formacions.

Dir que em presente a la llista del Bloc de Benidorn simplement per què a poques hores de tancar-se el termini per presentar llistes, els companys del Bloc de la Marina ens van fer saber que els faltava gent per omplir les llistes d’alguns pobles i tant jo com Pere i altres amics de la colla vam decidir ajudar-los. M’ha tocat a Benidorm, doncs a Benidorm, lo que faça falta. Evidentment això no és més que una postura personal que vam pendre i que no té res a vore amb el grup.  I ja que em presente a Benidorm donar ànims a la gent d’allí que porta tants anys lluitant, per a què tiren d’una volta al PP i hi haja com a mínim un regidor nacionalista i d’esquerres a una de les ciutats més complicades del país.

Per als que s’hagen sorprés de que estiga tan aprop del Bloc doncs prepareu-vos per què vaig a explicar-vos la meua vida:

Als 17 anys  vaig començar a anar  a les assemblees de la UPV de Pego i des de llavors vaig anar en llistes tres voltes. Els anys 2002 i 2003 vaig ser regidor del Bloc en sustitució d’un company, vaig ser portaveu del principal partit de l’oposició a Pego durant els darrers mesos d’Alcaldia de Carlos Pascual i no me’n penedesc de res, ans al contrari me n’alegre d’haver contriubuït a que Barret perdera la majoria absoluta. Després de les Eleccions vaig estar treballant de persona de confiança per al regidors del Bloc de Pego, fins que van aprovar el projecte de Pego Golf, moment en el qué vaig dimitir del meu càrrec i com a membre del col.lectiu del Bloc de Pego. Mai he tingut carnet del Bloc.

Al mateix temps que anava en llistes i estava al col.lectiu de Pego i les Valls, vaig ser militant actiu de L’AEN-CEPC i vaig col.laborar eamb Maulets, vaig ajudar a muntar l’Assemblea de Joves de Pego i posteriorment el Col.lectiu en Defensa del Territori per tal d’oposar-nos als projectes especulatius.

No em presente a les llistes de Pego de 2007 per què pense què el meu temps dins del Bloc de pego s’ha acabat i preferesc ajudar en la lluita social sense dependre dels lligams de cap partit, no obstant, i ja vos explicaré per què, en aquestes eleccions els done suport.

Des dels 14 anys que em considere d’esquerres i independentista, el Bloc no és el partit que jo vull i tant de bo poguérem haver presentat CUPs per tot el País Valencià i plantejar un model alternatiu al capitalisme i a l’espanyolisme, explicant amb un llenguatge planer a tots els valencians i valencianes que si no fem un canvi profund anem al desastre total. Però les coses estan com estan i l’esquerra independentista encara no està prou madura per presentar-se a les eleccions ací. Vaig col·laborar amb les CUPs a les Europees penjant cartells i fent comunicats de premsa, vaig ser un dels 700 votants del País Valencià. Tenim el país que tenim i des de les meues idees faig el que puc per millorar-lo.

Un del majors plaers que he tingut amb La Gossa és poder haver col·laborat en multitud d’organitzacions i partits: Maulets, Endavant, Cajei, SEPC, Esquerra Republicana, Bloc, Escola Valenciana, Espai País Valencià etc... i en tots els llocs m’he trobat il·lusió i gent valida amb ganes de fer coses.

De tot això això l´únic que ens sap mal, i ara si que parle en nom de tot el grup, ha estat vore tanta disgregació i tants conflictes entre gent que hauria d’estar més unida. ´Tenim ben clar que una cosa és el que pense cadascú dels que som a la Gossa i l’altra amb qui s’hauria d’identificar el grup. Així doncs, La Gossa no es casa amb ningú i volem ajudar en el que faça falta a tots.

El passat 5 de maig vam viure una diada històrica, una mani multitudinària, ja voldrien tanta gent mirant la copa Amèrica, i una assistència al concert bestial. A l’endemà la columna de l’Avanç semblava un camp de batalla, tots contra tots i la caseta és meua. Vergonyós.

Espere no haver-vos cansat massa en tot este rotllo, simplement intentava que ningú s’enduga una opinió incorrecta de mi, si voleu saber com pense teniu el meu blog on escric articles de tant en tant, i si teniu alguna suggerència o alguna recriminació em trobareu quan acabem  cada concert sempre prop de la barra.

Salut.

 

Tinc per costum deixar el mòbil apagat durant unes hores cada dia, és com si per uns moments m’alliberara de les cadenes que em lliguen a la màquina destructiva d’aquesta societat i em sentira mínimament lliure, sense donar explicacions a ningú d’on sóc o que faig.

Tot això ho explique per a que vegeu que no tinc cap amor per aquest nou electrodomèstic que ens marca el tempo de vida diari. Tot i això és evident que ens han creat una necessitat i en el meu cas el trasto en qüestió m’és totalment imprescindible per la faena que faig.

Avui 1 de març entren en vigor les noves tarifes de telefonia pactades per les grans multinacionals del sector que ens ajusten una mica més el collar. Com a resposta ha eixit una iniciativa ciutadana que  pretén fer del dia d’avui un dia sense mòbils. La idea és que els consumidors ens mobilitzem per fer veure a les multinacionals el nostre descontent.

Han passat 10 anys des què el govern del PP amb la connivència del PSOE i altres partits van privatitzar Telefònica i van canalitzar cap a les butxaques d’un grup d’empresaris afins tots els beneficis que l’empresa pública hauria pogut obtindre de l’emergent mercat de la telefonia mòbil i  d’internet.  Recorde perfectament les mobilitzacions dels treballadors intentant aturar la privatització i com la ciutadania els va donar l’esquena. Fins i tot els més progres dels progres argumentaven que amb la privatització els que més eixirien guanyant seríem els usuaris, que la competència en el sector abaixaria els preus i bla, bla, bla...

En aquells moments, alguns ja assenyalàvem que això no tenia cap sentit i que les multinacionals farien el mateix que fan a tots els llocs, pactar els preus i que les lleis de defensa de la competència no eren més que fum de canyar. Els que dèiem això vam ser tractats d’stalinistes i coses pitjors.

Ara les mobilitzacions ja no es plantegen com a ciutadans sinó com a consumidors, com a bons xiquets que som i amants d’allò políticament correcte li demanem a les multinacionals que facen el favor de no reduir-nos més la gàbia perquè ens estem ofegant. I ells ens miraran amb paternalisme i potser fins i tot ens regalaran alguna promoció de descompte o ens donaran butlletes per entrar en el sorteig d’un mòbil.

No pense participar en aquesta broma, si voleu fer alguna cosa seriosa demaneu la nacionalització de les multinacionals de les telecomunicacions i si ho trobeu massa “soviètic” propose una altra cosa. S’apunteu en una llista tots els que esteu d’acord amb la privatització, amb la lliure competència i amb el capitalisme, i solidàriament li pregueu a les multinacionals que la pujada de tarifes vos la apliquen a vosaltres, només a vosaltres.