Ja era hora. Per fi hem passat el cicle electoral, és el moment d'aprofitar la serenitat que ens donen tots aquestos anys sense eleccions que tenim al davant per reflexionar sobre certes actituts i maneres de fer. És del tot evident que la nostra gent està contenta, a pesar d'haver entrat pels pèls i ser els últims en la graella classificatòria, tant els de tota la vida com els nous votants sentim que hem fet alguna cosa important enviant un diputat nacionalista valencià a Madrid. Hi ha una borsa de votants cada volta major que entén que deixar el PSOE al govern només era una forma d'allargar l'agonia del sistema i que pot ser serà millor la situació actual a la de fa quatre anys en que el que el PSPV brindava amb cava tot celebrant la derrota que acabaven de tindre en terres valencianes. Ara ja no van tant de xulos i se'ls veu baixar la cara, entre d'altres coses perquè comencen a olorar-se que l'alternativa al PP no han de ser forçosament ells.
Però la intenció del present article no és celebrar el resultat ni tant sols criticar el PPSOE. M'agradaria parlar de Compromís i per analitzar on estem vos propose que ens remuntem un any enrrere. Els quatre diputats de Compromís a les Corts ixen per la premsa i diuen que han tancat un pacte per tal de presentar-se junts a les eleccions autonòmiques. En els mesos posteriors i després d'algunes resistències a dins dels diferents partits , es tanca la proposta de coalició i el llocs d'eixida, que curiosament serien per als diputats que havien proposat el pacte. La jugada eixia bé i el resultat és el que tots sabeu. La faena ben feta al parlament, l'enfrontament directe amb el PP i el fet de saber marcar distàncies amb els nàufrags del PSOE varen seduir molta gent entre ells aquest que us parla. Estem nets, som com tu, per la felcitat de tots els dies, lemes que arriben a la gent amb la complicitat de milers d'internautes que de foma militant lluitem a la xarxa contra el feixisme i contra el desànim. La pregunta és, hi ha prou amb dir que estem nets? Quines garanties tenim que la confiança que ens donen Mònica, Enric, Mireia i companyia no esdevindrà en un futur desencís i frustració com la que experimenten actualment tants votants del PSOE? Qui s'atreveix a hores d'ara a posar la mà al foc per un polític?
A hores d'ara ja haureu vist tots les imatges del final de Gadafi. La turba embogida mostrava al món quina és la part més fosca de tots nosaltres. Algú recolzat a la barra d'un bar va comentar que tots els dictadors haurien d''acabar així, tots vàrem assentir, entre altres coses per amagar que no tenim ni la més remota idea del que passa a Líbia. Gadafi quedarà per tots nosaltres com una imatge llunyana de dolent i dictador, un rostre que amb el temps confondrem amb el d'altres il·lustres dolents oficials com Bin Laden i Sadam Hussein. Libia passarà a ser un altre país àrab del que tindrem notícies d'atemptats i desgràcies múltiples, una terra de salvatges per a l'imaginari occidental, com confirmen les imatges que ells mateixos ens cedeixen, que no podrà tirar endavant sense la nostra desinteressada ajuda per "reconstruir" el país.
Imatges d'un dictador, d'un assassí prepotent que com tots els dictadors es creia per damunt de tot i va acabar brutalment torturat i demanant pietat als seus enemics. Però per més que em quede clar el relat que m'estan venent, no puc deixar de pensar en això dels drets humans que els occidentals portem sempre per bandera, ni tampoc, encara que molts ho obliden, que la intervenció occidental contra Gadafi va ser motivada oficialment per un bombardeig aeri contra una multitud de manifestants pacífics. Un bombardeig del que a banda del que ens van contar Chacón i companyia no n'existeix cap prova, ni dels morts, ni del resultat de les explosions. Ni una sola imatge.
Vaig anar anar a la
primera reunió de la Unitat del Poble Valencià de Pego quan tenia 17 anys, poc
abans havia entrevistat a Ràdio Pego Elvira Cambrils la regidora nacionalista
d’urbanisme d’aleshoresi vaig entendre
en aquella entrevista la importància de la política municipal. A Elvira
l’havien insultada repetidament als plens i amb pintades a la porta de sa casa
perquè s’havia atrevit a impulsar un Pla General d’Ordenació Urbana fet per a
la majoria del poble i en contra dels desitjos dels grans constructors.
Després d’aquella
etapa vam vindre 8 anys ben difícils que tots recordareu en què Pego eixia dia
sí i dia també als mitjans de comunicació. Carlos Pascual va aconseguir amb les
seus formes i la seua política deixar el poble endeutat i enfrontat. En aquells
anys el Bloc va fer de punta de llança d’oposició al regim, van haver
manifestacions multitudinàries i un corrent ciutadà molt potent que demanava la
dimissió de l’alcalde, va ser l’època en que vaig ser regidor. Després del
resultat de les eleccions de 2003 el Bloc va buscar un pacte per foragitarCarlos Pascual i els seus del poder municipal.
L’any 2004 es
presenta el projecte de Pego Golf impulsat pel partit de l’actual alcalde
Carmelo Ortolà, que contava en les seues files amb el posterior trànsfuga
Eduardo Siscar que va amenaçar en repetides ocasions de trencar el pacte i
anar-se’n amb Carlos Pascual si no s’aprovava el projecte de Pego Golf fet per
un amic seu. L’assemblea del Bloc després de molts mesos de debat intern va
decidir per només un vot de diferència donar suport al projecte de Pego Golf a
canvi d’unes modificacions mediambientals que després no es van respectar. Va
acabar imposant-se l’opció de mantindre el tripartit a tota costa. Després
d’aquella decisió molts vam marxa del Bloc, i vam marxar realment enfadats.
Enteníem que això no entrava dins del que nosaltres esperàvem d’un partit com
el Bloc. A les eleccions de 2007 el Bloc va pagar car el seu suport al
tripartit i va perdre 300 vots i un regidor.
Va sonar el telèfon i vaig escoltar a l’altra banda la veu càlida i pausada de Dimas Montiel que sense massa preliminars em convidava a sumar-me a la candidatura autonòmica de Compromís, vam parlar una mica més de la campanya i de la situació del país i em va donar uns dies per pensar-m’ho. En penjar em vaig quedar uns instants congelat, amb el mòbil encara a l’alçada de l’orella com si el necessitara per parlar amb mi mateix. Li ho vaig comunicar a la meua companya Maria i li vaig dir que estava dubtós, em va contestar sense pensar-s’ho massa que no em veia dubtós que em veia molt il·lusionat, tenia raó, a qui vull enganyar, la decisió ja estava presa.
M’he passat molts anys criticant els polítics i certes maneres d’entendre la política, he conegut milers i milers de persones honestes i capacitades per tirar el país endavant que fan una feina impagable des de fora dels partits i fan que aquesta societat sobrevisca. Però passen els anys i roda i volta tornem a pegar-nos cabotades contra la mateixa muralla que cada volta es fa més enorme.
I no ens estavellem només contra les febleses seculars del nostre poble, hi ha quelcom més fort i més ben orquestrat, tot un projecte de futur neoliberal i centralista que ha adoptat la classe dominant segons la qual no som més que la platja de Madrid i el balneari d’Europa. Dins d’aquest projecte no hi ha lloc per a la diversificació econòmica, ni parlar-ne de la llengua, ni de territori, i molt menys de serveis públics, ni caixes d’estalvis, ni tan sols de les infraestructures més bàsiques. Simplement som un lloc d’esbarjo per a la metròpoli, una gran façana de cartró envoltada de suburbis totalment desconnectats i amb un règim de llibertats que és la vergonya d’Europa.
L’èxit de vegades depén d’alguna cosa més que de fer les coses ben fetes, vam aprendre en algun lloc que havíem de ser honestos, honrats, equànims, justos. Treballar dur per aconseguir allò que volíem sempre partint del respecte pels altres. Però les hores i les vides passen sense remei a tota velocitat sense que moltes vegades acabem d’entendre la relació entre el comportament correcte i les recompenses que ens dóna aquesta societat.
Furtar, extorsionar, abusar, mentir, haurien de ser comportaments totalment censurables ara i fa dos mil anys. El problema, el gran problema ve quan aquestos comportaments no només no són censurats sinó que a més són el gran exemple a seguir per una societat líder en fracàs escolar i en consum de cocaïna. El personal està tan sumament anestesiat per Messis, Cristianos, Alonsos, Roucos, Telecincos, anabolitzants i models de cul apretat que s’ha acabat creient que per ser algú en aquesta vida has de ser un triomfador, un Berlusconi qualsevol capaç d’omplir de bitllets de 100 euros l’entrecruix de les teenagers que ell decidisca, amb un gest tant simple com dir m’agrada al facebook.
I clar se senten tant guanyadors, tant en la cresta de l’onada que repetiran una i altra volta la mateixa orgia de despropòsits, presentaran el mateix president corrupte, els mateixos consellers corruptes, els mateixos alcaldes i regidors corruptes i aconseguiran el vot de tots aquells ciutadans que tenen com a meta en aquesta vida poder arribar a ser tant corruptes com els seus candidats.
Però ull, la corrupció generalitzada té un problema; estem arribant al dia en que no hi haurà prou pastís per a tant d’aspirant a corrupte com tenim. I eixe dia la caiguda cap a l’abisme será un camí sense retorn, no només per als corruptes sinó per a la societat en conjunt.
La notícia encara que esperada no deixa de ser impactant, el president de la cella i del talante diu que ho deixa, que tira la tovallola. Tots els diaris obrien el diuemenge amb la mateixa notícia, ara toca posar un altra cara, un altre cartell per al partit de la rosa. Molts d’aquells onze milions de votants que fa només tres anys van dipositar la papereta sense parar-se a pensar més enllà de triar entre Pepsi i Coca-cola, assisteixen des de fa més d’un any a una successió imparable d’esdeveniments en què el seu xic, la seua esperança per a parar als successors de Franco , passa com per art de màgia a ser el xic de Botín i de la patronal. Aquell president que bramava que no consentiria retallades socials s'ha posat a quatre potes i submissament s'ha engolit tot el que els seus amos li han manat.
Molts se setiran enganyats, traïts, desencantats i sense il·lusió per la política. Hem assistit quatre legislatures després al mateix esquema de la safanòria i el garrot que amb tants bons resultats va aplicar el gran Felipe Gonzàlez abans de caure en desgràcia. Ara manarà el PP i d’ací uns anys tornarem a veure un altre candidat del partit de la rosa que tancarà el puny i cantarà la Internacional al costat dels sindicats majoritaris. A l’hora de la veritat governarà segons els dictats dels bancs, i quan la gent es canse, caurà en desgràcia, tornarà a manar la dreta i a començar de nou.
Gira inexorable la roda de les nostres desgràcies, fins que un dia, no fóra cas, el burro es farte de pegar-li voltes al nano i embestisca amb força contra el garrot, contra la safanòria i contra totes les sues amnèsies i impotències que l’empenten a la infelicitat perpètua.
Estem acostumats a viure sense guerra, ho hem escoltat dels nostres avis i sabem que una situació de guerra és l’antítesi de la felicitat que tots busquem en la nostra existència. Podem veure la guerra per la tele això sí, fins i t tot podem enviar soldats pagats amb els nostres impostos a fer una nova guerra cada 7 o 8 anys, per a què la producció d’armes no s’ature, per arramblar amb tot el que pillem i de pas tindre un enemic exterior que sempre va bé per a que els governants d’ací desvien l’atenció dels problemes.
Però patir una guerra és una altra cosa, les bombes que cauen, morts, mutilats, refugitats etc.. pensem que això no ens passarà mai però en el fons de nosaltres sabem que si que ens podria passar.
Fa unes setmanes, abans del terratrèmol del Japó, un grup d’ecologistes van entrar dins de la central nuclear de Cofrents i van colocar unes pancartes. Imagineu que hauria pogut passar si en lloc de pacífics ecologistes es tractara d’un escamot d’elit d’una potència estrangera amb males intencions, imagineu que un grapat de B-52 peguen una passadeta per damunt de Cofrents i ens deixen un regalet per als pròxims dos milions d’anys.
Parar la guerra està en les nostres mans, parar les situacions apocalíptiques com la que es viu aquestos dies al Japó també. Podríem començar per exigir als nostres governants que tanquen la central nuclerar de Cofrents. Que la tanquen sense més. D’on traurem l’energia que necessitem? La podem traure d’energies renovables i també podem adaptar-nos a una nova situació on no podrem fer certes coses, això és un debat important però secundari, ara el que cal és tancar les centrals nuclears abans que la gent se’n torne a oblidar de quines són les conseqüències de jugar a ser déus.
Porte ja alguns mesos sense escriure al bloc , a vore si ara amb la primavera em lleve un poc les lleganyes de la letargia hivernal i torne a escriure més cosetes. Mentre ací teniu una entrevista que em van fer a valencianisme.com on em pregunten sobre moltes coses.
Al País Valencià, com a gran part
d'Europa, la gran festa de la rajola i els grans esdeveniments s'han
acabat de manera dramàtica, i als treballadors i treballadores ens ha
tocat pagar la factura. La reforma laboral contra la qual fem aquesta
vaga general és només un exemple: les retallades socials s'estenen a
tots els sectors. L'atur és molt alt, fins a un 45% en el cas dels
joves, i una generació sencera- la dels barracons i les privatizacions-
tenim per davant un futur negre com el carbó.
Els nostres
governs han decidit, però, gastar-se els diners rescatant els bancs que
ens han portat al desastre. I aquesta, usar els diners del rescat que
totes i tots els hem pagat especulant. La banca privada ha fracassat en
ser útil a algú que no siguen els seus accionistes i directius;
mentrestant, les caixes d'estalvi estan en mans de pirates com José Luis
Olivas o Rodrigo Rato, amb foscos interessos, finançant projectes
ruïnosos com Terra Mítica, fitxatges d'equips de futbol o pagant
fiances de corruptes com Jaume Matas.
Si però ja voràs com guanyen! Segur que la frase vos sona, converses i més converses segellades lapidàriament. Trobem un interlocutor amb el que coincidim sobre la situació desastrosa del país dels valencians i amb només un intercanvi ràpid d’impressions la indignació esdevé impotència i tot seguit arriba el lament, darrer gest amb el que ens vestim abans de canviar de tema.
I quan diguem que guanyaran ho fem amb dolor però amb la complaença de que almenys no planarà sobre nosaltres la desil·lusió, el ridícul, la ganyota del desencant. Era l’esport preferit de la gent d’esquerres abans de les eleccions del 2007 i ho continua sent amb més força avui en dia. Qualsevol situació nova que ens siga favorable es resol amb una enquesta mensual que ens retorna a les misèries quotidianes. Ens hem instal·lat en un ambient polític en que estem a un pas de tractar de boig a qualsevol que puguera tindre qualsevol teoria diferent a l’eterna victòria de les forces del costat fosc. (CONTINUA)
Un grupet de multimilionaris amb samarreta roja han guanyat no sé quina copa a Sud-àfrica i una explosió de nacionalisme banal espanyol ha envaït els nostres carrers i els cors i els fetges de la majoria de valencians i valencianes.
A alguns, pocs, tot açò no ens ha fet la més mínima gràcia i supose que tots els que pensem així haurem tingut els nostres debats interns i amb la gent que ens envolta. Se’ns haurà fet dur intentar contrariar o almenys rebaixar l’eufòria espanyolista que hem viscut al nostre voltant. Qualsevol conversa sobre el tema amb familiars, amics i coneguts haurà tingut els sues moments de tensió, els seus silencis i les seues conclusions més o menys amargues.(continua)
Comunicat d'En Moviment
Si però ja voràs com guanyen! Segur que la frase vos sona, converses i més converses segellades lapidàriament. Trobem un interlocutor amb el que coincidim sobre la situació desastrosa del país dels valencians i amb només un intercanvi ràpid d’impressions la indignació esdevé impotència i tot seguit arriba el lament, darrer gest amb el que ens vestim abans de canviar de tema. 
Un grupet de multimilionaris amb samarreta roja han guanyat no sé quina copa a Sud-àfrica i una explosió de nacionalisme banal espanyol ha envaït els nostres carrers i els cors i els fetges de la majoria de valencians i valencianes. 
