Ara que m'he enganxat al twitter potser algú es pensa que m'oblidaré de com n'és de gratificant sentir piular de veres els ocells. Ni parlar-ne, cada cosa al seu lloc i els ocells per tot arreu. Amb l'esclat definitiu de la primavera -que no vol dir sol i platges o "camp", com pensen els pixapins i els urbanites civilitzats que habiten els pobles-, els camps de blat, d'ordi, els marges de timons/farigoles i argelagues plenes de flors o l'hort de Ca la Toca, presidit per un elegantíssim lilà, florit i olorós, i brotant de patates, faves, pèsols, alls, cebes i ceballots, cards i carxoferes... i un cel ara ennuvolat, ara tronadís, ara assolellat, i unes temperatures canviants... i els ocells! Cada matí, quan el dia acaba de decidir-se a obrir els ulls, l'hort de Ca la Toca s'omple d'ocells. Pardals, comuns i xarrecs, que es disputen engrunes i altres restes barrejades en el casolà compost que hi reposa; una cuereta; una o dues mellerengues blaves, bellugadisses i atrevides i cantaires potents; un grapat, 4 o 5, estornells, garrells i pigallats, cuacurts i becllargs, recollint palla i altres estris de construcció; les cotxes fumades; el vol ras i cridaner de les orenetes; i algun estol de caderneres. Realment impressionant. I aquest matí, potser he estat endormiscat aquests dies i no m'hi havia fixat, un inacabable anar i venir de falciots i el reclam de la guatlla. Bestial! Una autèntica trobada de cantaires, caramelles ocellaires de Pasqua, refilant i rimant, a un ritme gairebé frenètic. Les garses s'ho miren vores enllà, i algunes tórtores turques -de les altres, ni se'n tenen notícies- gosen saltar-les i passegen, pesants i aclaparadores, per l'hort. Un espectacle, gratuït i quotidià que fa sentir d'allò més bé. Un twitter carregat de missatges i a l'abast de tothom.
Fa una colla de dies, i setmanes, que anant de Prats de Lluçanès cap a Santa Creu de Joglars, en els camps que hi ha després del pont i abans d'arribar a la Mola, s'hi poden observar una colla de bernats pescaires. Uns em semblen més grans i uns altres més petits, però en qualsevol cas es tracta d'una mena de colònia d'aquestes boniques, esveltes i espectaculars aus, de tonalitats grises, camallargues, amb un bec important, marcades per les franges fosques de la cara i per una parsimoniosa mobilitat. El bernat pescaire és un ocellot que sempre em dóna bones sensacions, amb el seu posat serè, pausat, observador, ben instal·lat en alguna roca sobresortint d'algun riu, en algun camp amb herba baixa o en el seu vol, força impressionant, amb unes grans ales que dominen l'espai del seu vol. A la comarca, ja fa temps que s'han anat fet freqüents, diria que hi viuen alguns exemplars estables, però la concentració actual a Santa Creu m'ha sorprès per la quantitat -entre 4 i 6- i per l'assiduïtat. Altres cops n'he vistos al pantà de Santa Creu, més amunt de Perafita, cap a Merlès, per la banda de Sant Bartomeu..., però aquest grup és especialment vistós. Una alegria de retrobar-los.
El passat dimarts, sobre les 7 de la tarda, centenars de cigonyes van arribar al poble per descansar i passar-hi la nit. Teulades, el campanar, xemeneies, algun penell, grues, arbres alts, antenes..., van esdevenir, de sobte, allotjament de categoria per als diferents estols que van cobrir momentàniament el cel pradenc. Un enrenou formidable va recórrer places i carrers, van sonar els telèfons, la gent s'ho deia a les botigues i tothom prenia màquines de fotografies i de filmar i es disposava, cara amunt, a gaudir d'un insòlit espectacle. En un tres i no res, Prats de Lluçanès era una festa amb gent de totes les edats comentant, somrient, evocant, donent el seu parer al per què de tanta cigonya al poble. Elles, les cigonyes, instal·lades en els diferents indrets triats, com si ja sabessin quin lloc els pertocava i què havien de fer, anaven preparant la nit. El so incofusible del picar dels becs d'aquests grans i bells ocells, que tan poc acostumats ens tenen en aquests verals, afirmaven les posicions i asseguraven una expeiència del tot nova i que serà ben recordada per molts.Fa pocs dies va ser Alpens, altres anys, Olost. L'endemà, mentre la majoria agafaven força en algun camp proper, altres mantenien el testimoni del seu pas en els indrets on s'havien instal·lat. A mig matí, només quedava el record d'una visita sorpresa, carregada de mites -portaran tants nens al poble, durant l'any vinent?-, i que ens havia fet adonar que, malgrat el poc costum que tenim de mirar al cel, amunt, a vegades hi ha coses ben senzilles, que valen ben pocs diners, que poden transformar una rutinària tarda d'estiu en una celebració col·lectiva.
Ja fa una colla d'anys que els voltors són presents a la comarca, tot i que sembla que la casa la tenen al Berguedà, a la Quar. Sovint els veiem com sobrevolen diferents indrets del Lluçanès, amb aquesta pausada navegació que fa mirar-los i seguir-los. Divendres, repartint la rella per la comarca, els vaig veure volant per damunt de Sant Martí d'Albars, entre el carrer de Beulaigua i el nucli de Sant Martí. Potser n'hi havia una vintena. Ahir diumenge, tres exemplars voltaven prop de Prats de Lluçanès. El voltor és un animal que té mala fama per carronyaire, pel cap brut, per un cert mite de la por... a mi sempre m'ha agradat i he maldat per veure'l, però fa una colla d'anys els voltors eren escassos i calien moltes iniciatives per garantir-ne l'estabilitat. Avui, sembla que les coses han canviat i alguns, fins i tot en demanen la regulació. A mi em continuen fascinant, amb la seva dimensió, el seu posat, el seu vol i la seva presència. Recordo la primera vegada que en vaig veure del cert i en quantitat. Va ser a la Foz de Lumbier, un congost espectacular del riu Irati, a Nafarroa, on n'hi havia una important colònia. Va ser extraordinari, com ho continua sent veure'ls ara a tants llocs, també a casa nostra.
Els ocells sempre et donen sorpreses, sobretot si els veus. Massa vegades veus passar-ne algun i et quedes amb les ganes de saber-ne la identitat o de gaudir de les seves característiques. Aquests dies, amb aquesta primavera tan molla i frescal que tenim, he vist coses que no m'han semblat massa freqüents i que m'han permès gaudir de moments realment bonics. El dijous dia 10 de juny, tornant d'Alpens i abans d'arribar al trencant de l'Alou, al bell mig de la carretera, un ocell de mides mitjanes estava arraulit en si mateix, intentant emparar-se dels mals en la seva pròpia i fràgil realitat. Vaig aconseguir que s'apartés i, enrabiat i espantat, cridà intensament a l'espera que m'espantés. Era un exemplar jove de pigot verd, encara per acabar de pintar, moll fins al moll i amb tant poca experiència que tot feia pensar en un desenvolupament difícil. Poques hores després, anant d'Oristà cap a Moià, abans d'arribar a l'Estany, en un revolt força humit, damunt la barana de protecció de la carretera, el segon premi del dia: un cucut jove, moll fins al capdamunt, s'estava aturat. Vaig poder parar el cotxe i atansar-m'hi. Segurament, la joventut i la mullena el feien proper, però aquest estava preparat per volar. Una troballa realment increïble. Entremig, una perdiu i el vol de dos voltors d'aquesta colònia que compartim el Lluçanès i el Berguedà. Un dia ben profitós!
Cargolet (Troglodytes troglodytes) Imatge del SIOC
Ahir al matí, en obrir la porta de la cuina per sortir a la terrassa de Ca la Toca, de sobte, un menut ocell es va aturar davant meu a la barana. Un instant. Fugisser i bellugadís, cuaalçat i panxa-rodó, un cargolet voltava per l'hort, emetent estridents sons i saltant d'un cantó a l'altre fins que es va fer fonedís i marxà teulades enllà. El cargolet -troglodytes troglodytes- és un ocell molt menut, és el més menut de què podem gaudir, es fica arreu, inquiet i xiscladís i marcant imatge amb la cua ben dreta. A l'hort de Ca la Toca no n'havia vist encara cap. Una alegria i una bona excusa per explicar-lo.
Merla d'aigua (Cinclus cinclus) Imatge del SIOC Potser n'hi ha a la riera de Merlès?
El passat dia 1 d'octubre, al riu de Lladorre i a la Noguera Pallaresa, al Pallars Sobirà, vaig poder gaudir d'una visió molt temps esperada. La merla d'aigua, que algun cop havia tingut la sensació d'haver vist fugissera però mai certa, s'havia fet realitat. Prop de Tavascan, al pont que hi ha en el camí cap al pla de Boavi, una bellugadissa merla d'aigua deixava destacar la pitrera blanca tota nerviosa al cim d'una roca que tenia mig cos dins el riu. I de roca en roca, xisclant, anà desafiant el joc de la visió i la fugida. Més tard, a Llavorsí, al bell mig del poble, altre cop els xisclets, el reclam... i la visió! Una altra merla d'aigua es feia realitat. En un dia, la merla d'aigua havia sadollat el meu neguit molts anys acumulat. Un primer contacte ben interessant.
Els divendres de repartir la rella, la revista quinzenal del Lluçanès, són un bon moment per descobrir, retrobar o constatar la presència d'alguns ocells al territori. Avui no ha estat una excepció. I la veritat, sempre és agradable de trobar pardals, comuns o xarrecs, orenetes, comunes o cua blanques, falciots, garses, algun que altre gaig, corbs, tudons o tòrtores, turques o no. Però enmig d'aquesta normalitat, sempre apareix la imatge singular, que has de caçar al vol i identificar en breus instants mentre segueixes pendent de la carretera. La primera sorpresa del dia ha estat un pigot verd, amb el cap vermell, furgant en un arbre vell vora la carretera, entre l'Alou i Alpens. En acostar-se el cotxe una mica més, ha marxat bosc endins. I ha estat en la recta final del trajecte, en paral·lel a les eternes obres de la carretera que uneix l'eix transversal i Olost que, enmig d'una important voladissa de falciots he descobert, ben visibles els trets, un ballester, immens. Fantàstica la visió! Passat Olost, i anant cap a Santa Creu, els fils del telèfon servien de banc de la paciència per a dos abellerols, estilitzats i curiosos, que ben guarnits de colors, afirmaven la seva presència.
Ara que m'he enganxat al twitter potser algú es pensa que m'oblidaré de com n'és de gratificant sentir piular de veres els ocells. Ni parlar-ne, cada cosa al seu lloc i els ocells per tot arreu.
Bernat pescaire (Ardea cinerea)
Cigonya blanca 
Voltor Comú (Gyps fulvus)
Cargolet
Merla d'aigua
