Davant l'anunci de la consellera d'Educació catalunyesa de barallar-se -sempre de bromes- amb el seu govern central i plantejar que ara es farà aprenentate autonòmic per fer front a l'aprenentatge constitucional, exigir que demani disculpes per mentir, l'autonomisme i el constitucionalisme estatal és el mateix. Per tant, direm no a les dues coses i ens relliscaran ambdues animalades.
Vilaweb destaca el manifest signat per suposats intel·lectuals valencians per dinamitzar la societat civil de la comunitat valenciana bilingüe. Com deia fa pocs dies Biel Majoral, el regionalisme/autonomisme va en augment a casa nostra. Això és una mostra més del fraccionament de la nació i l'esforç per fer desaparèixer definitivament qualsevol referència que no sigui espanyola i autonòmica/regional. Ens oposem d'arrel a aquestes bestieses.
Estem farts dels comentaris espanyolistes de TV3. Amb el tema de les nevades han clarificat l'imaginari territorial. Primer Catalunya i després altres indrets d'Espanya: Araba, Nafarroa, Illes, País Valencià, Ourense... i Sória, Zamora o Madrid.
L'acte a favor del pacte fiscal celebrat el passat dimarts a l'Ateneu Barcelonès ha dut a la CUP a emetre les següents consideracions:
En primer lloc considerem que aquest acte respon a laa voluntat de construir un consens social al voltant d'una reivindicació, la del pacte fiscal, que marca una clara línia de continuïtat amb l'estratègia autonomista compartida per un cert catalanisme durant les darreres dècades. Així, aquestes manifestacions coïncideixen en el temps amb les declaracions de l'Artur Mas en un diari alemany, on explicitava que la seva proposta "sobiranista" no anava més enllà de nous lligams federals amb Espanya. Aquesta estratègia s'ha vist impugnada pel fracàs del procés de reforma estatutària, que ha demostrat que l'estat espanyol no té intenció de respectar la voluntat popular; i també per les consultes independentistes, que han demostrat que amplis sectors del nostre poble estan disposats a mobilitzar-se per decidir sobre el futur d'aquest país.
"Les persones editores i en el seu defecte o si s’escau, les persones productores, impressores, estampadores o gravadores que produeixin materials en llengua balear, euskera, gallec o valencià a Catalunya, han de lliurar-ne un exemplar a la biblioteca que defineixi la Comunitat Autònoma corresponent."
Aquesta joia de text forma part del procediment de desenvolupament de la nova "Ley del Depósito Legal", explicat així, sense vergonya al web de la Biblioteca de Catalunya, que és vigent des de demà, dia 1 de febrer del 2012, però que va ser aprovada el passat 21 de juliol del 2011. O sigui, que encara governant els socialistes a España, i amb CiU a Catalunya, el PP a les Illes i al País Valencià, i els amics de cadascun al seu lloc, es va donar el vist-i-plau a una normativa que assenta l'esquarterament de la llengua, per passiva i per activa. Per passiva, perquè facilita que s'utilitzin els noms de balear i valencià com a llengua diferent, com a nocatalana, per evitar embolics administratius. I per activa, perquè algú ha callat davant d'un fet que implica el desenvolupament de la secessió lingüística de forma conscient i que estableix la divisió del català en funció de les comunitats autònomes, reduint el concepte de llengua catalana a un àmbit inexistent i fragmentat. El millor de tot és saber que "La nueva ley ha sido aprobada por unanimidad en la comisión de Cultura del Congreso de los Diputados con competencia legislativa plena".
Sí, i després del partit amb el R Madrid ho seguirà sent, mal els pesi als madridistes, als espanyolistes i a la premsa esportiva vergonyant, autonòmica i espanyolista, que es fa a Barcelona. Els mil-i-un encontres entre Barça i Madrid han servit per situar el RM com el segon equip millor, a un pas només -si guanya l'eliminatòria, la final o el partit de lliga que sigui- del Barça. No hi ha cap dubte de quin equip és millor, de quin equip és més representatiu, de quin equip és més admirat, de quin equip és més reconegut arreu, de quin equip juga millor a futbol... Però cada setmana han de situar la competència en el mateix lloc, sinó de què viurien? Estic fins al capdamunt dels anomenats "clàssics". No tenim res a comparar amb aquest equip violent, ranci, malperdedor i malguanyador, amb un entrenador que és un impresentable maleducat, que ha fracassat en el seu intent de regnar i que està obsessionat per seguir l'estela del Barça a veure si pot arreplegar engrunes. Potser algun dia seran els millors i dominaran durant un temps el món del futbol, potser sí, però hauran de fer-ho d'una altra manera, independentment de si avui o un altre dia guanyen o perden un partit. La nostra societat està malalta de tanta competència enlluernadora i ens volen fer creure que a base de diners i tòpics es basteix la realitat. Malgrat que moltes coses es mouen així, la vida és molt més complexa i vertadera. Guanyar no ho permet assolir tot. Els mitjans de comunicació esportius genuflexos davant la competència espanyola ens volen fer viure amb el neguit i la imatge de cara i creu. La realitat del Barça és molt més diversa. Estem tips de comparacions -Messi/C Ronaldo? Mourinho/Guardiola? Xavi o Iniesta/ amb qui?-, estem tips d'aquesta comèdia. Per què no comparen Rossell amb Florentino, dues cares de la mateixa merda? No, això no ho faran perquè aquests són els que els donen vida a determinats mitjans i mantenen determinats comportaments. Aquesta nit, abans i després del partit, juga el millor equip del món i no únicament pels títols.
Com en tantes coses en aquesta vida, els mots poden tenir sentits diferents, i a més, molts cops, la gent encara els en donem més. Parlar d'autogovern des de la comunitat autònoma de Catalunya o de les Illes és absolutament ridícul, ara bé, si ho comparem amb el que tenen els indígenes d'Austràlia, no hi ha dubte que és superior el grau, ara, si ho comparem amb Portugal, no hi ha dubte que no en tenim gens. És el que passava amb el Franquisme, que s'autoanomenava democràcia orgànica, donat que de tant en tant feien eleccions a "procuradores en cortes" i altres galindaines. No hi ha dubte que tot és qüestió de matisos, però també de sentit propi. L'autogovern que patim als Països Catalans no és més que una quimera, un miratge interessat pactat, precisament, amb l'esmentat Franquisme. Així, que de l'autogovern a això hi ha un pas ben llarg, tant que esdevé un espagat. Sentir als catalunyistes de CiU denunciant que Espanya ens pot intervenir o que ens prenen l'autogovern no és més que l'altra cara de la mateixa moneda que ens han obligat a gastar. Autonomia a l'Estat espanyol és el nom donat, en temps de vaques grasses, a la descentralització de l'estat, res d'autogovern. Però si la teoria pot semblar, això, especulació mental o filosòfica, o una deriva radical del pensament en clau vernàcula, els resultats són demolidors: en els més de 30 anys del binomi Constitución-Comunidades Autónomas no hem avançat en el terreny nacional.
No ha millorat la situació de la unitat de la llengua
No hem avançat en la plena normalització de la llengua
No hem avançat en la unitat nacional
No disposem d'espai de comunicació nacional
No disposem d'instruments per a un marc nacional de relacions laborals
No hem avançat en la representació nacional a nivell internacional
No hem avançat en l'estructuració d'organismes d'àmbit nacional
No tenim polítiques nacionals en el Congreso de los Diputados
No disposem de polítiques nacionals en matèria energètica o urbanística
Ben al contrari, ha augmentat la feblesa legal envers la llengua, s'ha aguditzat la regionalització i la fragmentació de la nació i les institucions autonòmiques no han servit ni per fer un simple i gairebé ridícul acord per veure les respectives cadenes de televisió en les autonomies de la nació.
I la Constitución espanyola ens continua amenaçant amb l'exèrcit, el rei, el capital i la corrupció i l'Audiéncia Nacional -i amb el vist-i-plau autonòmic.
Ara, alguns ens volen vendre que tot és culpa de "Madrid". No senyories, és culpa de les polítiques autonòmiques com a part indestriable de l'Estat espanyol. Per tant, ha arribat l'hora dels Països Catalans i d'acabar amb el regionalisme -catalunyisme...- i de començar a bastir la independència. Perquè sí que volem l'autogovern, el de veritat. I com deien els nostres avantpassats, "Visca, que visqui la terra i mori el mal govern!"
Els discursos apocalíptics de Mas i del ministre espanyol De Guindos sobre la fi de l'estat del benestar ben segur que tenen una part de realitat -fins i tot una part ben interessada per als qui el mantindran passi el que passi en el món de l'ordre-, però tenen també un interès per fer callar la veu -on és?- de la gent, del poble i així poder aplicar, sense massa enrenou, les polítiques que convenen als dirigents del capitalisme. Ara arribarà una reforma laboral de la que es veu que no en sap res ningú -sindicats i pensadors d'esquerres callen- amb la finalitat de no superar el 8% de dèficit, xifra que es veu que significaria l'ecatombe -per a qui? com? on?- i que cal evitar com sigui. Mas ens ha plantejat una cosa semblant i a més ens ha dit que "Catalunya pot ser intervinguda per Espanya". Ambdues reflexions persegueixen la por, la paràlisi i l'adhesió a les mesures injustes, desequilibrants, racistes i desestructurants. En el cas de CiU es vol que a més això serveixi, tot aplaudint el copagament i les altres mesures contra la gent, per generar adhesió al tema del pacte fiscal, una manera de garantir el suport al regionalisme de CiU tot atiant fantasmes a Espanya. És increïble la manipulació, el silenci, la paràlisi social davant d'unes pràctiques que pretenen prendre'ns-ho tot, absolutament tot, com si fóssim uns privilegiats, mentre els diners, els nostres, se'ls segueixen repartint personatges impresentables com el Boi Ruiz, el De Guindos, els nous primers ministres a la carta de Grècia o Itàlia, els sindicats CCOO i UGT... Els Països Catalans hem de denunciar la pinça reaccionària de CiU i PP i negar-nos a acceptar les seves receptes com a bones per a la gent i la terra. I hauríem d'ocupar el nostre espai, el nostre país i expulsar tots aquests farsants. Llegiu aquest informe del setmanari Directa
Estem a punt d'encetar un nou any, en la nostra lectura de la història i el calendari. Com a costuma a passar, es tracta d'una oportunitat, diuen, de fer bons els propòsits, els desitjos, les il·lusions, de redreçar torts, etcètera, etcètera. Em costa creure en aquestes solucions. Més aviat crec que cal el mateix que el dia abans d'acabar l'any, i que es concreta en voluntat, compromís, organització, combat, amistat, alegria i col·lectivitat, per dir algunes de les claus que ens mouen com a persones i com a pobles, sempre. Però sí que és cert que si cal posar cobertes dures a algun lloc, una bona manera és en tancar un any i començar-ne un altre. I per això, des de la meva particular perspectiva, crec que el proper -i és que no crec que estiguem en condicions d'esperar-ne d'altres-, aprofitant la celebració dels 50 anys de "Nosaltres, els valencians", de Joan Fuster, ha de determinar el nostre esdevenidor com a poble, com a nació, com a Països Catalans.
Com deia fa uns dies el Toni Cucarella en el seu blog, els qui són presidents de les respectives comunitats autònomes que esquarteren el nostre país i ajuden a unir el país dels veïns de ponent, el govern de la regió els sona a delegació-govern civil-diputació provincial, com una mena de delegat territorial del govern de veritat, l'espanyol, el que ells en diuen "central". Per això, molts aspiren a "pujar" assumint ministeris estatals o altres representacions prop del poder "central" (colonial). Per a ells, la regió, la comunitat autònoma no és més que un espai de promoció. És una mena de "pàtria xica" que en deien els franquistes. De fet, aquesta postura avala la funció que l'estat dóna a l'organització descentralitzada del mateix estat a través de les comunitats autònomes, sense més sentit. I per això, en el seu dia va trencar les realitats nacionals en altres comunitats autònomes i així s'evitava sorpreses. I el resultat és evident, més als Països Catalans que a Euskal Herria, però en tots els territoris ha fet el seu efecte, ha fet el seu forat.
CiU obté uns grans resultats a les eleccions espanyoles i ven que es mou en clau de país. Primer caldria que fos en clau de Països Catalans, per parlar de país. Però parlar de país vol dir parlar de la defensa de la seva gent, del seu territori, de la sobirania davant l'ocupació, de la normalització de l'ús social de la llengua, de la socialització dels recursos i la riquesa... Ben bé el contrari del que fan.
ERC fa una campanya regional i acaba oferint la mà a CiU. I no planteja un pacte amb Compromís. I ara es queixa que es proposi Montilla per a senador catalunyès adduint manca de sensibilitat nacional. Però qui el va fer president autonòmic?
CiU retalla fins i tot en una eina -incompleta, regional i imperfecta- que és la més útil per penetrar socialment com són les emissores de la CCMA -TV3, Catalunya Ràdio...-, o aposta clarament per sectors privats, espanyolitzadors i conservadors. I retalla les ajudes a la premsa en català.
Compromís diu que no vol pactar amb ERC perquè són "competidors" polítics. L'estratègia "valencianista" -sinònim de la catalunyista al nord- es nota de fa temps. La demanada de transvasament de l'Ebre per part del diputat de Castelló, n'és una mostra. L'acord amb Equo, una altra.
La política als Països Catalans, si pensem en Fuster, qui la fa i qui la farà? Com ara, més aviat, ens la faran.
Les eleccions espanyoles -Congrés i Senat- que s'han celebrat aquest 20-N han deixat un munt d'elements per a valorar i han constatat que no ens convé seguir a Espanya però que no tenim projecte nacional per marxar, o sigui que la sort ens hauria de donar un toc o tindrem dificultats. Les opcions polítiques que no tenen la referència estructural en l'àmbit estatal potser estan vivint una de les darreres oportunitats per ser alguna cosa en les institucions espanyoles, donat que ja s'ha començat a plantejar la campanya dels democratistes espanyols -UPyD o IU- per demanar una única circumscripció, fet que acabaria per escombrar els grups de les nacions ocupades i de les autonomies amb singularitats. Aquest fet, de fet, als independentistes ens hauria de fer reflexionar de fins a quin punt té cap sentit el joc polític estatal, sobretot quan la nostra opció, per força, ha de donar per acabada definitivament la relació amb el model vigent, ja superat, corromput i deslegitimat, com demostren els resultats de l'abstenció, els vots nuls o blancs, etcètera.
Sí, per moltes raons, aquestes eleccions no són les nostres, i a més, ningú les vol convertir en una eina de combat per la plena llibertat als i dels Països Catalans. Així doncs, només ens queda una opció, l'abstenció. L'abstenció activa, no la del "sofà", que deia aquell ahir a Vic. La gent hem de mobilitzar-nos per evidenciar el nostre total rebuig a una situació nacional de fragmentació i ocupació i d'agressió lingüísitica, cultural i social creixent. Per evidenciar el nostre toal rebuig a una classe política que, per una banda, ja ha demostrat tot el que ens havia de demostrar -ara només els queda anar a pitjor-, i per una altra, viu completament immersa i supeditada al model econòmic i de desenvolupament que ha caducat, aquest que està fent fallida i que busca la sortida per als seus membres però que rebutja la gent, la població, la societat, la majoria. Un model que practica el cop d'estat sagnant lluny del centre -Líbia n'és un clar exemple- o tècnic -Itàlia i Grècia ens són paradigmes en aquest moment. Però que prescindeix de les formes i el fons per garantir el predomini de l'especulació i l'acumulació en les mans més brutes del planeta.
Sí, indubtablement, els darrers esdeveniments a Grècia i Itàlia, confirmen la mort de la democràcia. És ben curiós i significatiu que siguin dos estats mediterranis, dos estats amb bases civilitzatòries sobre les quals s'ha bastit el discurs democràtic vigent al món ric. De fet, ja fa molts anys que veiem com la democràcia representativa partidista cada cop s'ha mostrat menys democràcia i més restrictiva, més fonamentada en el manteniment de l'estatus de dominació del poder econòmic sobre les classes populars, sobre la societat, però amb una via d'integració social com era el fet que marcava la diferència entre els habitants del primer món -el beneficiat per la democràcia!- i els pobres de la resta, allò del 20% dominant sobre un 80% sotmès i expoliat. Avui, la corrupció, el consumisme salvatge, la destrucció dels recursos, dels territoris i les cultures, l'especulació, la persecució de la dissidència i la discrepància i l'allunyament de la societat de la política i els polítics, esdevinguts classe privilegiada, ha convertit la nostra societat model de tot, en vergonya per tot. I l'exportació del model no ha estat més que l'exportació d'aquests no-valors.
Aquests dies, a través del twitter, he mantingut una incipient polèmica amb el candidat d'ERC a les eleccions espanyoles del proper 20N, Isaac Peraire, amic i convilatà, sobre la manca de projecte nacional que planteja ERC en engegar aquesta campanya, concretament, però generalment sempre, des del meu punt de vista. Donat que el twitter t'encotilla tant per la limitació de caràcters, fet que arriba a ser molt tallant en una polèmica, he decidit de fer una reflexió més àmplia aquí, al meu blog.
De fet, aquest mateix blog és testimoni periòdicament de la meva crítica a les forces polítiques de casa nostra per l'absència absoluta de projecte polític nacional, malgrat que molts se n'omplen la boca, fins i tot parlen d'independència, però sempre, quan es tracta d'actuar, ho circumscriuen a una de les comunitats autònomes espanyoles que divideixen la nostra nació, els Països Catalans, com si d'un acte de responsabilitat, realisme i veracitat és tractés. Simplement, situen això dels Països Catalans en el terreny dels sentiments i els desitjos més pregons. Però per a la realitat, per a allò seriós, tornem a la regió, autònoma i amb pedigrí nacional.
Comunicat de la Plataforma en Defensa de l'Ebre sobre el debat de política general al Parlament catalunyès
Reunida la Plataforma en Defensa de l’Ebre per valorar la sessió de control del govern català que s´ha fet avui, hem acordat:
1) Estem preocupats pel rebuig que es va
fer en el debat del divendres passat, sobre política general, de dues
resolucions que rebutjaven els transvasaments de l’Ebre i demanaven que
el govern català pressionés per fitxar el cabal mediambiental del tram
final de l’Ebre i del Segre.
2) Hem vist en bons ulls l’intent de redreçar la situació per part
dels diputats ebrencs en la pregunta realitzada en la sessió de control
d’avui dia 5 d’octubre.
3) Ens ha sorprès que la resposta no hagi estat del President Más
sinó del conseller Recoder. No volem pensar que la problemàtica de
l’Ebre i la gent de les TTE és de tan poca importància que no es mereix
una resposta o unes declaracions del President. Amb el tema dels
transvasaments tenim molt en joc i cal moviments importants i clars des
del nostre govern. Esperàvem una resposta amb la mateixa importància
institucional que els altres moviments que s’han fet sobre el tema des
dels altres “parts interessats”.
4) Volem manifestar el nostre desacord en la resposta del conseller
ja que ha evitat entrar en el fons de la qüestió i ha estat inconcret i
poc involucrat en la resposta. Han quedat a l’aire moltes incerteses;
per exemple, quines accions pensen fer per solucionar els problemes de
l’Ebre i els cabals?
5) Hem de remarcar en la contradicció que ha sortit en l’exposició de
la pregunta, que des de Convergència i Unió es reivindica el canal
Xerta-Senia quan en realitat és el tub de conducció de l’aigua de l’Ebre
cap a Castelló.
6) Conscients de que estem en període electoral i que es pot crear
molta confusió sobre el tema, afirmem que els transvasaments estan en
marxa i són els tubs que es denominen canals Xerta-Senia i
Segarra-Garrigues, i que no hi ha cap intenció d’assignar un cabal
ambiental pel manteniment del Delta.
Motius que ens fan pensar que una vegada més les Terres de l’Ebre
serem utilitzades com a moneda de canvi, cosa que des de la Plataforma
en Defensa de l’Ebre no estem disposats a tolerar.
Demanem a la societat ebrenca que no caigue en el joc que ens volen
involucrar i a seguir atents a l’evolució dels esdeveniments ja que en
el RIU ens va el futur.
Ahir vaig sentir una estona el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Avui he sentit i escoltat, una estona el portaveu d'ICV, Joan Herrera, que suposadament el contestava des de l'esquerra. Per que he llegit i sabut, les altres forces polítiques han anat fent, també, en sentit semblant, potser des de la dreta, potser des de la suposada esquerra. La veritat, amb tot el que està passant i sobre qui està caient, encara no entenc tanta xerrameca sense demanar dimissions i que aquest govern autonòmic plegui. Entre les barbaritats i posicionaments específics d'alguns membres d'aquest autonòmicgovern, i la línia de càstig envers la majoria de la gent de Catalunya, i les propostes per seguir-la castigant, collant, ofegant, mentre es fan brindis al sol respecte de les grans fortunes, encara no entenc què s'ha d'acordar, negociar, dialogar amb CiU i els seus aliats del PP. No ho entenc. Em sembla increïble, però és tan previsible, que sigui així! I és clar, aquests que al Parlament diuen defensar el país i els que diuen que són d'esquerres i volen defensar la gent, són literalment uns venuts. Com és que ningú, al Parlament autonòmic, regionalista i de fireta de Catalunya, on s'hi ha d'anar per defensar la parcel·la i els seus habitants, no s'ha plantat i ha començat a demanar responsabilitats, a posar contra les cordes els vampirs al servei de les xarxes de poder econòmic establert, a fer alçar el poble contra la política, les aliances i les intencions i els fets del govern autonòmic catalaunyès? Només se m'acudeixen dos motius, són uns inútils i uns venuts i això del país i la seva gent no va amb ells. Potser els dos motius van en un. O potser encar és pitjor i encara hi ha més raons, més motius, més comportaments indignes. Mai he votat a les espanyoles i m'abstindré el 20-N, de votar. Però jo crec que no es mereixen que ningú els voti si no s'alcen contra la reaccionària política neoliberal d'aquest govern catalunyès. Personatges com el Boi Ruiz, el Cleries, el Mena, l'Ortega, el Mas-Colell i les línies dibuixades per l'Artur Mas són una vergonya. Però les esquerres i els nacionalistes miren a una altra banda i fan xerrameca. Vergonya, cavallers vergonya
