Han passat tres anys -a voltes llargs, d'altres, ràpidament- des que em vaig decidir a fer un primer apunt de reflexió sobre el que havia estat la fi de la curta etapa de canvi en l'ajuntament de Prats de Lluçanès, i en gran part, en el conjunt del Lluçanès, i de la meva participació en tot plegat. Aquell text, que va rebre un encoratjador i personal comentari, ha estat, i encara és, el més llegit de tots els apunts escrits en aquest blog al llarg d'aquests anys. I a l'apunt li van seguir uns altres referits a la política local i la comarcal que em van permetre viure dues sensacions importants. Per una banda, la constatació que les coses anaven per un camí concret, molt allunyat del que a mi em sembla central i prioritari, i per una altra, que haver deixat la política municipal institucional m'aconsellava d'apartar-me'n, no fos cas, com passa massa sovint, que t'acabis convertint en una mena de ressentiment amb potes no per allò que passa, sinó per allò que vas/no vas ser o fer. I és que de coses a dir, com sempre, n'he tingut moltes, però crec que hi ha altres actors i calia que s'expressessin, per activa o per passiva, i així poder veure més clarament quina situació tenim. Si a tot això hi afegim una aposta per la feina, apassionant i engrescadora, al voltant dels mitjans de comunicació a la comarca, i per recuperar el pols a la política nacional, i una necessitat física i mental de calma, per qüestions estrictament d'equilibri personal, han fet que hagi ajornat continuar amb aquest debat, que ara m'agradaria recuperar, sobretot abans que comenci la bogeria electoralista.
Aquest dimarts s'ha fet a Prats de Lluçanès una primera reunió de persones interessades en impulsar una consulta popular per l'autodeterminació. Divendres, sembla que se'n farà una altra a Perafita. Potser altres pobles de la comarca s'afegiran a la iniciativa. Crec que l'empenta d'Arenys de Munt encara ens pot permetre tirar endavant iniciatives locals que posin sobre la taula la nostra voluntat com a país de prendre la paraula i les regnes de la pròpia realitat i, la via de les consultes, és una bona forma d'arribar a tothom i de fer veure que arreu hi ha voluntats actives en aquest sentit. La trobada de Prats de Lluçanès tindrà continuïtat i s'intentarà que es vagi ampliant. És important que sigui una iniciativa popular, que els interessos dels partits quedin a part, que s'obri a la població per la via del padró d'habitants -els joves que votin per primer cop ho faran per la independència! i els nouvinguts que viuen a casa nostra veuran que mentre Espanya i el poder oficial no els deixa votar, el país real els considera un més. I és molt important també que tinguem clar que la política nacional no té sentit ni forma autonomista, per la qual cosa cal plantejar una pregunta que reculli la nació catalana completa, els Països Catalans. El primer pas està fet. L'autodeterminació dels Països Catalans és cosa de tots i és a les nostres mans.
Dimarts, 13 d'octubre 9 del vespre Casal del Jovent Prats de Lluçanès
Amb aquest títol s'ha convocat una xerrada-col·loqui, per a demà, dimecres dia 23 de setembre, a les 7 de la tarda al centre de cultura de Prats de Lluçanès, i en la qual es preveu que hi prenguin part Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau, i Enric Duran, dinamitzador de la campanya contra el capitalisme, "Podem!". L'acte ha estat organitzat pel Punt inquiet del Consorci del Lluçanès.
Els passats dies 24 i 25, Prats de Lluçanès va viure una nova festassa general amb la celebració de les Festes de Sant Joan i els Elois, l'autèntica festa major del poble pradenc. És cert que, des d'un punt de vista estricte i potser "científic", la Festa Major del poble és per Sant Vicenç, al gener, quan hom lloa i ret reconeixement al patró i als senyors, i és una festa molt sentida i amb elements realment potents. Però no hi ha dubte que les Festes de Sant Joan i els Elois, malgrat el nom del sant, són les més viscudes i compartides i de forma popular i sense "altíssims" de cap mena. Aquesta és la seva virtut i originalitat i la seva potència. Cada any, amb l'arribada de les primeres i severes calors, Prats es disposa a la sacsejada col·lectiva i s'omplen places i carrers per festejar, en la memòria -tot i que molts ni ho saben- d'aquells traginers/Elois, que s'ajuntaven al poble per celebrar el solstici d'estiu i, entre solemnitat i follia, gaudir al seu aire de la seva millor festa. I és que el solstici d'estiu ens ha sacsejat, arreu dels Països Catalans, de fa temps, i a Prats, encara ens dura i de valent. Fa temps que al poble es viuen controvèrsies sobre bruses, capteniments, músiques, aigües i danses, però en allò que no hi ha dubte, o sembla impossible que n'hi pugui haver, és en la plenitud i l'alegria que compartim i que es visualitza en la passada, el ball del Contrapàs i les curses dels Elois, patrons laics, civils i gens senyorívols que ens acompanyen. I que marquen un perfil de festa horitzontal, sense altars ni llotges ni diferències de categories. La plaça Vella giravoltant embogida pel so de la banda i els crits de tots plegats no deixen lloc al matís. Però, com sempre, aquells que creuen que han nascut per manar i manegar -com diu la cançó- i així mantenir els seus privilegis, personals o de grup, acaben fent el ridícul més espantós. Què hi feien al balcó de l'ajuntament Vell l'alcalde, els seus més remunerats companys de grup, i altres, amb algun opositor despistat? Doncs van convertir-lo en llotja investida per al moment, i d'aquesta manera contemplaven, com autoritats supremes, el poble com festejava a la plaça Nova. Volien llotja d'autoritats a la plaça Vella per Sant Vicenç i els la vam treure. Ara en volen també per Sant Joan. Pobrets! I que en són de ridículs! Visca les Festes de Sant Joan i els Elois de Prats de Lluçanès!
Aquests dies estem veient com a Espanya, la democràcia, se la van deixar en el guió d'allò que anomenen transició política. Tot el procés que es genera al voltant de la realitat política a Euskal Herria és una mostra claríssima de quina mena de democràcia es va pactar i gestar en aquell episodi, i a qui anava adreçada la proposta. Però hi ha molts altres exemples que ens porten a veure, a voltes sorpresos, a voltes incrèduls, a voltes farts, com Espanya és una mentida bastida amb tanta convicció que fins i tot han convençut una bona part dels que en teoria haurien de fugir d'ella a grans gambades. També és cert que Espanya és un contrastat extrem d'una tendència molt lligada a tota l'àrea occidentalista, cada cop més marcada per la corrupció, l'allunyament dels polítics de la gent, la poca transparència, la reduïdíssima quota de participació real de la gent en els afers polítics... I si ets d'una Comunidad amb llengua i històries distintes a l'oficial, no cal parlar-ne. El més trist, però, és que un cop hem assumit, per força més que per grat, que així van les coses en els pisos de més amunt, ens anem trobant que la inèrcia, l'avorriment i la poca entitat dels polítics es va traslladant i va ocupant els espais ja massa propers a la gent. En uns casos és per mimetisme amb els "grans"; en uns altres és perquè no hi ha més cera; ens d'altres perquè els partits donen marge, i encara en d'altres per despistament. Però en un context tan poc actiu, exigent i dinàmic, la qualitat de la democràcia es va posant al nivell de l'asfalt dels carrers, fins i tot dels pobles. I aquest cas em ve al cap en veure com la primera part participativa que comporta l'elaboració del POUM -i parlem d'allò que ve estipulat, no del que es podria fer si es volgués, des de l'ajuntament-, en el cas de Prats de Lluçanès, ha passat desapercebuda per a la immensa majoria de la gent. I és que el govern -CiU-, malgrat el munt de butlletins que com a ajuntament edita i tanca amb invitacions a actes o a fets puntuals, no ha pogut fer cap invitació, informació o proposta perquè la gent anés a informar-se i a presentar propostes, si fos al cas, per a la millora o canvi o queixa respecte al POUM -diuen que hi haurà altres oportunitats!-. Curiosament, l'oposició -ERC-, tampoc ha tingut temps per fer-ho -diuen que hi haurà altres oportunitats!-. Una llàstima. Hem perdut una important oportunitat. La democràcia, a nivell local, també és de molt baixa qualitat. I això que en l'ambit municipal, en un poble de 2.700 habitants, seria fàcil d'acostar-la a certificats de qualitat importants.
Avui, 3 de febrer, ha fet 70 anys que els feixistes del general colpista Franco van ocupar Prats de Lluçanès. En 4 o 5 dies van acabar amb l'esperança també en aquest racó de món. Entre l'1 i el 5 de febrer el Lluçanès seria ocupat. A Prats, van ser tres dies de dura resistència contra els rebels feixistes que van deixar un rastre de 320 morts i 280 presoners del cantó republicà, mentre que del cantó dels franquistes van morir 8 soldats i 57 foren ferits. L'any 2004, a rel de l'obertura de la Fossa de Puigvistós per part de la Generalitat de Catalunya, a Prats de Lluçanès es va iniciar un treball de recuperació de la memòria d'aquell període. Una placa al serrat de Sant Sebastià recorda els que van morir pels volts del poble en lluita per la llibertat i la justícia, i una sala del Museu Miquel Soldevila de la localitat recorda les feines per obrir i identificar els cossos enterrats al costat del mas Puigvistós -tots afusellats i torturats pels feixistes-. Fins l'any 2004, un silenci covard i còmplice ha tapat la història del poble. Des de la recuperació del govern local per part de CiU, la mateixa covardia i el mateix silenci dominen sobre els dies. La repressió franquista, basada en la por i la venjança, s'ha atiat sempre amb la intenció que ningú expliqui ni reclami, que ningú obri els llums i els ulls. A Prats, al Lluçanès, ha estat així i voldrien que així seguís sent. Avui, a Vilaweb, entrevisten el professor i cantant Biel Majoral en relació al seu treball Cançons republicanes. En l'entrevista, que podeu veure des d'aquí, parla del franquisme encara present, d'aquell del silenci, de la cobertura a les actituds autoritàries, a les actituds especulatives, a la manca de transparència, a la connivència entre herència del franquisme i poder econòmic, de l'església... Una realitat ben present. Prats de Lluçanès va celebrar any rere any l'aniversari de la "Liberación", com es demostra en les fotos de programes dels anys 1942 i 1944 que s'inclouen en el llibre "Prats de Lluçanès, 905-2005. Cronologia de 1.100 anys d'història", editat per l'ajuntament de Prats de Lluçanès l'any 2006, i escrit per la periodista Anna Gorchs. Arxius locals en tenen bones mostres també. Però per als cacics, per als especuladors, per als justificadors d'aquell episodi terrible de la nostra història, tot plegat s'ha de mantenir sota un llençol de silenci per intentar arribar a l'oblit. Prou gent sap com va ser de dolorosa l'entrada dels feixistes al poble i com va ser de difícil la vida per als no afectes al règim. Com es va intentar imitar el Valle de los Caidos amb la construcció del Centre Casals Castells o com l'any 2006, en què alguns es van posar nerviosos perquè es parlava en públic del tema. Però seguirem parlant-ne, i no únicament per recuperar els noms de les persones i per saber els fets, sobretot, per recuperar les seves idees, les seves esperances i la seva experiència de llibertat.
(A continuació podeu llegir la crònica dels dies de l'ocupació publicada a la revista la rella, el dia 11 de novembre del 2005, en un reportatge signat per la Roser Reixach.)
Aquests dies s'han consumat un seguit de fets que venien anunciant-se i preparant-se de fa temps, i que demostren a les clares qui mana a Prats de Lluçanès. Com ja havia succeït en l'anterior etapa de govern conservador, liderat per l'exalcalde Ramon Vall, Prats de Lluçanès és un poble en mans dels interessos i les iniciatives privades. O sigui, que l'ajuntament té un govern democràticament elegit però que les decisions vénen condicionades per la voluntat i la iniciativa particular. El cas més clar de tot això l'hem tingut durant molts anys amb el paper jugat per l'empresa Puigneró i pel de l'escola privada confessional. Ara, el tenim també amb el tema del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal -el famós POUM- i les prioritats de l'equip de govern.
Segons sembla, a Prats de Lluçanès estem vivint moments importants quant a iniciativa sociopolítica. La darrera expressió de tot això és el lliurament de 800 signatures de suport a la creació d'una Escola Bressol Municipal, a proposta de la plataforma que per aquest objectiu s'ha creat i que ha generat un important rebombori, fins al punt de fer dir a l'actual alcalde que el grup de CiU, al govern, es compromet a fer l'escola bressol per al 2010. Realment, un èxit, si tenim en compte com han anat les coses, des de sempre, però també en el darrer any. Una vegada mes, la voluntat, la decisió i l'actuació popular poden esdevenir decisives per aconseguir coses que són necessaries i de sentit comú. Prioritats objectives davant la subjectivitat interessada de la classe política. Com deia en un altre apunt, la política és necessari que retorni a les mans de la gent.
Enhorabona! Sí senyor! La iniciativa popular d'unes veïnes i veïns del carrer de la Font de Prats de Lluçanès per recollir signatures perquè l'ajuntament de CiU es fes enrere de la decisió presa de tornar a deixar aparcar al carrer del Pont, davant de l'antiga fonda Santiago -en l'anterior legislatura, el grup d'ERC, llavors al govern, havia pres la decisió d'evitar l'aparcament per seguretat dels vianants i de la circulació de vehicles-, ha tingut un èxit absolut. A més d'haver aconseguit aplegar més de 300 firmes, avui, l'ajuntament ha tornat a posar els senyals de prohibit aparcar i ha obert un aparcament al solar de Cal Pelut. Sense cap mena de dubte, la iniciativa popular ha estat la clau i ha demostrat com n'és d'important implicar-se en la vida política local, comarcal o nacional, malgrat que als polítics que van de professionals no els agradi. Fa relativament pocs dies, en el ple municipal del passat dia 26 de març, CiU assumia la necessitat de deixar aparcar al carrer del Pont i demanava paciència als vianants i que si calia fessin la volta per altres carrers per anar a la plaça Nova. Avui, tot ha canviat. I hi hem guanyat tothom. Tota una lliçó.
Amb la distribució d'un nou Parlem-ne, novament dedicat a Cal Pelut, CiU de Prats de Lluçanès ens dóna una nova mostra de quina és la seva manera de fer política i del seu estat d'ànim. Sembla com si no acabessin de tenir clar que tenen majoria absoluta i calgués estar-se justificant permanentment. Ara ha estat el nou butlletí, amb un patètic titular: "Aquest hauria de ser un Parlem-ne tranquil". I per què no ho és, es pregunta algú? Per què l'oposició ha explicat què ha passat a Cal Pelut? Però si ja ho heu explicat i si tot és tan clar com dieu, no cal que patiu, la gent ja ho ha entès, no cal que ara sortiu a defensar el vostre pare espiritual, Ramon Vall, i les seves dinàmiques empresarials -que d'altra banda, coincideixen amb una bona part dels projectes que teniu o que segons CiU han de fer anar endavant el poble. Curiositats de la política, oi?-. Dedicar tot un butlletí a tornar-se a justificar -i van...- sobre el mateix tema, mostra un estat anímic com a mínim neguitós, insegur, a banda que cansa el personal. Sembla que no estiguin del tot tranquils. De fet, veure Cal Pelut en l'estat actual és llastimós, i una mostra fefaent de la pressa i l'actitud autoritària que ha caracteritzat la dreta a Prats de Lluçanès des de sempre. Ara, en plena campanya electoral, haver penjat la pancarta amb el nom de CiU davant del solar que plora l'absència de la casa, és una imatge que ens fa pensar més que mai en la idea caciquil i dictatorial d'aquí mano jo, o nosaltres, els de sempre. Una mostra ben gràfica d'un tarannà que no han perdut i no volen perdre, mal li sàpiga a algun convergent de bona fe. La desaccelaració del món de l'especulació urbanística pot ser la responsable que Cal Pelut segueixi sent un solar o que a Cal Santiago no s'avanci en la construcció de pisos, cases, piscines, etcètera. Potser van comptar malament.
Aquests dies, s'ha confirmat un dels rumors que circulaven per Prats referits a la política cultural de l'ajuntament. L'equip de govern, de CiU, ha aconseguit que la programació de teatre estable, no professional, "Treu el cap al teatre", no tingui assegurat el seu futur. Només ha calgut una senzilla revisió del conveni signat fa dos anys, reduir l'aportació municipal a la meitat i deixar el futur d'una proposta que porta deu anys funcionant pendent d'un fil, o de l'atzar, o de l'estat d'ànim d'algú, o del bon temps... Vaja, tota una declaració de principis.
Però cal, en primer lloc, fer un repàs de la història, per després poder-ne treure conclusions.
Amb tot el tema de Cal Pelut s'han anat abocant informacions, desinformacions i acusacions polítiques de més o menys nivell. I potser, en la base de les manifestacions hi ha elements reals per totes parts. Hi ha coses, però, que no estan subjectes a les opinions o valoracions de cadascú segons com li arriba la informació o segons la ideologia que té. No. Hi ha coses que són simplement objectives. En aquest sentit, és important delimitar les responsabilitats de cadascú en funció dels fets succeïts. Per això, quan els de CiU, al govern municipal, tiren pilotes fora acusant els d'ERC d'haver-los deixat sense capacitat de maniobra, saben que, en tot cas, només diuen la part més petita i menys rellevant de la "seva" veritat. De fet, el que els sap greu és que tothom hagi vist que són responsables materials de l'enderrocament, perquè la gent s'estima el patrimoni i Cal Pelut, malgrat la remodelació de la façana -i també precisament per això- era un lloc emblemàtic. Però és que la responsabilitat no se la poden treure del damunt perquè al darrere, ni que sigui com a amic dels enderrocadors, hi tenen un dels capitostos de CiU de Prats de Lluçanès: l'exalcalde, Ramon Vall. I és precisament ell qui ha signat l'ordre de petició d'enderrocament en nom de l'empresa executora -FORVIMA-. Si a això hi afegim que el regidor d'obres és el seu cunyat, difícilment algú es pot creure que són innocents, que res no sabien i que tot els ha vingut de nou. Crec que havien de ser més clars i valents i haver assumit que creuen que Prats millorarà si es fan les promocions que es preveuen, com per exemple a Cal Pelut, aterrant el que faci falta. Prefereixen embolicar la troca. Una mala manera de fer política.
Abans d'abordar aquest tema anunciat, cal que ens posicionem respecte de si considerem l'educació com un dret universal, al qual tothom hi ha de tenir el dret d'accedir-hi en igualtat d'oportunitats, o sigui, que no hi hagi cap filtre per raons de gènere, d'opinió, de confessió i, encara menys, per raó del poder adquisitiu o la posició social de cadascú. Si en això estem d'acord, abordar el tema de l'escolarització és essencialment fàcil: l'ensenyament ha de ser públic, gratuït i lligat a l'entorn on es desenvolupa -llengua, realitat cultural, realitat territorial-. Precisament així, garantim la universalitat del dret a accedir a l'escolarització sense cap tipus de discriminació. Precisament, perquè considerem que és un dret igual per a tots, i no un negoci o una opció particular. I només quan aquest dret està garantit -nombre de places, nombre de mestres, escoles en condicions...-, podrem parlar de llibertat, d'opció o del que vulgueu. Si no tenim garantits tots els drets per a tothom, no hi ha llibertat per triar o decidir, perquè sempre depenem d'allò que ens manca.
Això de fer un ple cada trimestre, a més de ser una prova de la voluntat participativa i del respecte institucional que tenen i demostren els nostres governants locals de CiU -al cap i a la fi, la mateixa que van demostrar durant els vint-i-escaig d'anys que van governar ininterrompudament, amb l'afegitó que els aporten els trànsfugues d'altres idees que han afegit a la llista i al vot/comentari de carrer-, té un avantatge que és molt d'agrair: et permeten parlar de l'últim ple durant tres mesos, sense perdre actualitat ni immediatesa de sessions, a més de ser un bàlsam per a la memòria, donat que pots dosificar la informació, recuperar coses que creies oblidades i que encara estan en actiu..., vaja, un bé-de-déu. Així doncs, parlarem del darrer ple com si fóra ahir mateix. Un dels temes que em va sorprendre més que es traguera de la manera que es va fer, va ser el de les factures, subvencions i problemes amb nòmines.
Avui s'ha certificat la defunció de Cal Pelut, al carrer Resclosa de Prats de Lluçanès. Avui s'ha acabat, a mans de les eficaces màquines d'abatre, la història d'una casa amb valor per al poble. Aquest valor va fer que s'inclogués a l'Inventari del Patrimoni presentat el passat mes d'abril. Les tímides paraules expressades pel grup polític a l'oposició avui, fa pocs mesos al govern, no van servir per obrir cap debat amb el grup de CiU, recuperat al poder. Quan en el darrer ple, CiU va sentir aquestes tímides paraules va reaccionar atacant, acusant i justificant la seva actitud per no sé quines martingales. No van dir, però, si les culpes tècniques que es treien de sobre amagaven la seva postura. No, no ho van dir, però se'ls va entendre tot. Evidentment, que es van guardar prou de dir quina era la seva postura i voluntat. Se'ls hauria vist el llautó. Tothom hauria vist que hi havia pressa, que hi havia gana, que hi havia... De fet, la campanya electoral ja donava pistes. Parlaven de recuperar el lideratge, de tornar a ser un poble capdavanter, de fer-lo despertar de nou i tornar-lo allà on es mereix..., o sigui a les seves urpes! La dreta, CiU, ja se sap, es preocupa pel negoci, no per la col·lectivitat, i vol que tothom confongui una cosa per l'altra. Ara, els de CiU que s'havien fet un raconet amb la cultureta i el patrimoni, miren cap un altre cantó i justifiquen els fets amb problemes burocràtics. Els que això els havia preocupat sempre d'esquitllentes, ara diuen que amb això aixequen el poble i fan país. D'altres, com l'exalcalde, penja un rètol a l'entrada del poble per recordar-nos que ara toca acabar de fer-los amb la construcció, el sòl industrial i els negocis energètics. I tots, junts, alhora, ens diuen: I tant si ens interessa el patrimoni, el nostre, el que acumulem! Un bon model de poble, sí senyor!
Han passat tres anys -a voltes llargs, d'altres, ràpidament- des que em vaig decidir a fer un primer apunt de reflexió sobre el que havia estat la fi de la curta etapa de canvi en l'ajuntament de Prats de Lluçanès, i en gran part, en el conjunt del Lluçanès, i de la meva participació en tot plegat. Aquell text, que va rebre un encoratjador i personal comentari, ha estat, i encara és, el més llegit de tots els apunts escrits en aquest blog al llarg d'aquests anys. I a l'apunt li van seguir uns altres referits a la política local i la comarcal que em van permetre viure dues sensacions importants. Per una banda, la constatació que les coses anaven per un camí concret, molt allunyat del que a mi em sembla central i prioritari, i per una altra, que haver deixat la política municipal institucional m'aconsellava d'apartar-me'n, no fos cas, com passa massa sovint, que t'acabis convertint en una mena de ressentiment amb potes no per allò que passa, sinó per allò que vas/no vas ser o fer. I és que de coses a dir, com sempre, n'he tingut moltes, però crec que hi ha altres actors i calia que s'expressessin, per activa o per passiva, i així poder veure més clarament quina situació tenim. Si a tot això hi afegim una aposta per la feina, apassionant i engrescadora, al voltant dels mitjans de comunicació a la comarca, i per recuperar el pols a la política nacional, i una necessitat física i mental de calma, per qüestions estrictament d'equilibri personal, han fet que hagi ajornat continuar amb aquest debat, que ara m'agradaria recuperar, sobretot abans que comenci la bogeria electoralista.
Amb aquest títol s'ha convocat una xerrada-col·loqui, per a demà, dimecres dia 23 de setembre, a les 7 de la tarda al centre de cultura de Prats de Lluçanès, i en la qual es preveu que hi prenguin part Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau, i Enric Duran, dinamitzador de la campanya contra el capitalisme, "Podem!".
Segons sembla, a Prats de Lluçanès estem vivint moments importants quant a iniciativa sociopolítica. La darrera expressió de tot això és el lliurament de 800 signatures de suport a la creació d'una Escola Bressol Municipal, a proposta de la plataforma que per aquest objectiu s'ha creat i que ha generat un important rebombori, fins al punt de fer dir a l'actual alcalde que el grup de CiU, al govern, es compromet a fer l'escola bressol per al 2010. Realment, un èxit, si tenim en compte com han anat les coses, des de sempre, però també en el darrer any.
Amb la distribució d'un nou Parlem-ne, novament dedicat a Cal Pelut, CiU de Prats de Lluçanès ens dóna una nova mostra de quina és la seva manera de fer política i del seu estat d'ànim. Sembla com si no acabessin de tenir clar que tenen majoria absoluta i calgués estar-se justificant permanentment. 
Amb tot el tema de Cal Pelut s'han anat abocant informacions, desinformacions i acusacions polítiques de més o menys nivell. I potser, en la base de les manifestacions hi ha elements reals per totes parts. Hi ha coses, però, que no estan subjectes a les opinions o valoracions de cadascú segons com li arriba la informació o segons la ideologia que té. No. Hi ha coses que són simplement objectives.
Això de fer un ple cada trimestre, a més de ser una prova de la voluntat participativa i del respecte institucional que tenen i demostren els nostres governants locals de CiU -al cap i a la fi, la mateixa que van demostrar durant els vint-i-escaig d'anys que van governar ininterrompudament, amb l'afegitó que els aporten els trànsfugues d'altres idees que han afegit a la llista i al vot/comentari de carrer-, té un avantatge que és molt d'agrair: et permeten parlar de l'últim ple durant tres mesos, sense perdre actualitat ni immediatesa de sessions, a més de ser un bàlsam per a la memòria, donat que pots dosificar la informació, recuperar coses que creies oblidades i que encara estan en actiu..., vaja, un bé-de-déu. Així doncs, parlarem del darrer ple com si fóra ahir mateix. 
