En el debat de política general el President de la Generalitat hauria d'haver proclamat ben alt que Catalunya no ha viscut, ni viu, per sobre de les seves possibilitats, com han fet Grècia i altres països de la perifèria d'Europa. Al Parlament de Catalunya calia manifestar que Catalunya viu per sota del que correspon a la seva capacitat productiva a causa de l'espoliació fiscal.

La taxa d'atur del quasi 20% de població activa no prové ni de la falta d'eficiència dels treballadors catalans, ni d'una falta de capacitat industrial ni d'una mancança d'esperit empresarial. La causa del pou en que es troba Catalunya és el dèficit fiscal del 10% del PIB que ens imposa l'Estat espanyol. El País Basc té una estructura productiva similar a la catalana i només la meitat de la taxa d'atur gràcies al Concert Econòmic. Les empreses catalanes exporten el 25% del total espanyol i el nostre país rep una proporció similar de turistes estrangers, fets que demostren el nivell productiu de Catalunya.

Aquesta setmana s'han presentat els pressupostos de la Generalitat per al 2011. La seva exposició de motius sintetitza el gravíssim risc de col·lapse de les finances catalanes. L'any passat la Generalitat va tenir un dèficit de 7.607 milions d'euros i el d'aquest any es preveu de 5.408 milions. La Generalitat necessitarà endeutar-se en més de 12.000 milions d'euros. La intervenció de la Generalitat per part de l'Estat espanyol no es pot descartar si el sistema financer, recelós, no proporciona aquest crèdit enorme.

Al mateix temps s'ha creat una Comissió pel Concert Econòmic al Parlament de Catalunya. Hem tornat al dia de la marmota. Ha canviat alguna cosa en relació a l'estiu del 2005 quan els diputats catalans va acordar l'apartat financer de l'Estatut que va ser tombat a les Corts?. Aquelles propostes van ser retallades a Madrid amb el consentiment dels representants catalans. I la situació jurídica ha empitjorat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Espanyoles. El problema del finançament no és arribar un acord a Catalunya; la qüestió és com defensem els nostres drets fiscals davant l'Estat espanyol. No hi ha cap fórmula màgica dins la rutina política per aconseguir que l'Estat espanyol cedeixi els 20.000 milions d'espoli fiscal.

L'any 2001 al 23è Congrés d'ERC Josep Lluís Carod Rovira va establir tres eixos estratègics que han determinat l'ascens i la caiguda d'aquest partit en aquesta dècada:

a) Aconseguir un Estatut “Nacional” per convertir Catalunya en un Estat associat al Regne d'Espanya;

b) Projectar ERC com a “Partit de Govern”;

c) Convertir Esquerra en un “partit com els altres”.

El fracàs de la via estatutària i els resultats poc rellevants aconseguits com al Govern de la Generalitat i dues diputacions han deixat despullada Esquerra com un “partit com els altres”. La caiguda d'ERC ha arrossegat el moviment sobiranista, fort en mobilitzacions populars, però incapaç de traduir en força política les grans manifestacions i les consultes populars.

Catalunya és l'únic país del món els representants del qual han consentit l'espoliació fiscal del 10% del seu P.I.B. en les tres darreres dècades. Des d'aquest punt de vista el Regne d'Espanya té legitimitat per continuar amb les seves pràctiques fiscals davant l'opinió pública internacional.

Aquest consentiment ha estat per partida doble. En l'article “Finançament: el dia de la marmota” vaig recordar com els Governs de la Generalitat ha consentit amb l'espoliació fiscal signant acords de finançament amb el Govern espanyol cada cinc anys des de 1985. El van consentir a Barcelona els governs presidits per Jordi Pujol i el presidit per José Montilla, amb el suport entusiasta d'ERC i ICV-EUA. El van consentir a Madrid la majoria de diputats i senadors catalans que han votat a favor dels pressupostos estatals des de 1982.

El portaveu del Govern de la Generalitat ha anunciat la creació d'una comissió del Parlament català destinada a debatre una proposta de pacte fiscal amb l'Estat Espanyol. La setmana passada el mateix Francesc Homs enunciava les característiques que hauria de tenir aquest “pacte”: relació bilateral entre el Govern espanyol i el català, treure Catalunya del Consell de Política Econòmica i Fiscal, recaptació de tots els impostos per part de la Generalitat, etc.

Exactament els mateixos trets del model de finançament de la Generalitat que el mateix Francesc Homs va defensar l'estiu del 2005 en la comissió que va redactar l'Estatut d'Autonomia. Exactament les propostes que van ser aprovades pel 89 % del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de fa sis anys. Exactament els articles que, l'endemà, José Montilla, aleshores secretari general del PSC-PSOE i ministre d'Indústria, va esmenar al Congrés de Diputats. Exactament tot el que va desaparèixer el mes de gener de 2006 en el pacte entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero.

En elspaïsos de tradició democràtica els debats electorals se centrensobre propostes concretes i no giren al voltant de desqualificacionsi eslògans publicitaris. En qualsevol altre país la modificaciód'un Estatut aprovat en referèndum per un Tribunal manipulat serial'eix de les eleccions. Però tant CiU com el PSC-PSOE intentenobviar aquest tema perquè és un torpede a la línia de flotació dela Constitució de 1978 i del conjunt d'interessos del règim de lamonarquia parlamentària. Joan Herrera, cap de llistad'Iniciativa-Verds, no ha caigut en aquesta actitud i ha presentatuna reforma constitucional per convertir Espanya en un Estat federal.No és una proposta retòrica i buida com la del PSC-PSOE, sinóarticulada i pautada, amb els passos que cal fer per a portar-la a lapràctica.

Peròel plantejament del candidat d'Iniciativa té trampa. És trampaamagar que qualsevol reforma de la Constitució de 1978 s'ha depactar amb el Partit Popular.  

La Candidatura per la Independència ha de trencar amb la resignació davant l'espoli fiscal que caracteritza els partits autonomistes i gradualistes. La majoria dels pressupostos estatals que han espoliat Catalunya han comptat amb el vot de CiU o d'ERC a canvi d'algunes engrunes. Els sindicats majoritaris formen part d'organitzacions espanyoles que justifiquen el dèficit fiscal de Catalunya. Les organitzacions patronals catalanes i les Cambres de Comerç tenen la mateixa col·laboració amb les seves centrals espanyoles.

Aquesta passivitat és escandalosa perquè l'impacte de l'espoli fiscal en l'evolució de la societat catalana és extrem. Només cal comparar l'evolució de la nostra economia amb la basca en la darrera dècada. Avui, per exemple, el País Basc, gràcies al Concert econòmic, té una taxa d'atur del 10,50%, molt similar a la mitjana de la zona euro. En canvi la nostra taxa d'aturats és del 17,50%, que són 675.000 persones sense feina. Sense el drenatge fiscal, Catalunya estaria sortint de la crisi com Alemanya i França i tindria una taxa d'atur del 10% com Euskadi, és a dir, hi hauria 280.000 aturats menys. 

     El Tribunal Constitucional ha interpretat l'Estatut de manera inapel·lable dins la legalitat espanyola. Ha reduït Catalunya, una nació mil·lenària, una Generalitat amb segles d'història, a una creació administrativa de la Constitució de 1978, al nivell de LaRioja o Cantàbria. Per combatre el búnquer constitucional espanyol caldrà combinar l'acció política, la internacionalització del conflicte català i la mobilització popular.

     En el camp institucional la Candidatura transversal per la Independència hauria de presentar al Parlament una Declaració Unilateral d'Independència, encara que no tingués la majoria necessària. És el que ha fet l'Scotish National Party al parlament escocès, tot i no comptar amb els vots necessaris per aprovar la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Aquesta Declaració serial'equivalent a comunicar a la parella i a la família la decisió de divorciar-te. Aquest pas desencadena la resta de passos fins aconsumar la separació. A més ajudaria a desdramatitzar la independència que encara es temuda com un tabú per una part important de catalans.  

L'estratègia de la declaració unilateral d'independència, iniciada per Reagrupament, s'ha reforçat amb l'aparició de Solidaritat Catalana. Aquesta ha incrementat el potencial de la “Candidatura Transversal per la Independència” gràcies a connectar de manera més directe amb el moviment de les Consultes i en incorporar Joan Laporta. Però el debilitarà si els problemes per l'elaboració de llistes es fan als mitjans de comunicació i no en privat. El patriotisme s'ha d'imposar a les egolatries.

Per a la via rupturista ara és l'hora de les propostes per a la propera legislatura. Ara és l'hora de marcar les diferències en els grans problemes de Catalunya respecte els partits autonomistes i gradualistes. Aquestes propostes són les úniques que han de difondre's als mitjans de comunicació. Aquestes propostes són les que permetran recuperar els 600.000 votants que l'any 2004 van votar independentista. En cada un d'aquests temes de país cal forçar el debat amb propostes:

Espanya sense les exportacions i els impostos de Catalunya és com Grècia i davant la crisi grega Europa ha obligat el Govern Espanyol ha retallar el seu pressupost en 15.000 milions d'euros. Sense constituir-se com Estat de la Unió Europea Catalunya no sortirà de la crisi. Ens trobem en una crisi estructural, que deriva de la incapacitat espanyola d'integrar-se a la Unió monetària. La crisi econòmica és la raó més poderosa per a separar-nos d'Espanya.

El Regne d'Espanya, l'any 2007, tenia un superàvit de 12.098 milions d'euros mentre que l'any passat va demanar prestats 99.845 milions. En només dos exercicis els seus ingressos han caigut 59.000 milions, mentre les despeses s'han disparat 53.000 milions. En els primers anys de l'euro el creixement espanyol s'ha basat en un endeutament extraordinari, sense invertir en l'economia productiva. Ara es troba amb 4 milions d'aturats, amb una baixa competitivitat en un mercat mundial obert i amb unes estructures administratives, polítiques i socials obsoletes.

Candidatura unitària “Defensem Catalunya”

      L'enorme esforç del moviment de les Consultes Populars es diluirà si no guanya representació democràtica a les properes eleccions. Ja va passar amb la gran manifestació de desembre del 2007 contra el col·lapse de les infraestructures. El març de 2008 els partits estatals PP i PSOE van treure 33 diputats i entre CiU i ERC 13. L'Estat Espanyol va arribar a la conclusió que el malestar de Catalunya no tenia traducció electoral i que el “problema catalán” havia deixat d'existir. Reagrupament Independentista va néixer a partir d'aquesta constatació i va propugnar una Candidatura Transversal des de l'article de Joan Carretero Patriotisme i Dignitat (abril 2009).

Una altra política és possible

      No cal esperar a la sentència del Constitucional per preparar la defensa de Catalunya perquè tothom en sap el punt més rellevant: alterarà la voluntat del poble català expressada en referèndum. L'estratègia no pot ser conjuntural; al contrari ha de tenir perspectiva històrica perquè no es pot pensar en resultats a curt termini. Hem d'adoptar la perspectiva que va promoure Churchill als seu compatriotes al començar la Segona Guerra Mundial: “només puc prometre sang, suor i llàgrimes, però al final la victòria”. Els punts mínims d'aquesta nova política són:

      a) No podem plantejar les nostres reivindicacions nacionals com una qüestió interna espanyola, sinó com un afer internacional. Hem de treure el plet català de l'àmbit constitucional espanyol perquè el seu Estat sempre serà jutge i part.

      b) El gradualisme és impossible. El Regne d'Espanya és l'excepció democràtica d'Europa perquè és l'únic Estat on el feixisme no ha estat derrotat militarment. El rei d'Espanya és l'únic cap d'Estat que continua sota el jurament de lleialtat als principis d'un partit feixista. L'ordre constitucional espanyol es va inserir en la legalitat franquista i és irreformable a la pràctica.

      c) Cal retornar a la “tensió democràtica”, a la confrontació amb l'Estat Espanyol que va caracteritzar la vida política dels primers 30 anys del segle XX. La contribució del catalanisme a l'estabilitat d'Espanya ens ha fet més febles i ha creat més animadversió contra Catalunya.

      d) Les mobilitzacions populars han de confluir amb l'acció i la representació política. Aquesta combinació exigeix un nou tipus d'organització interna dels moviments polítics. Les nomenclatures dels partits són una de les causes de la decadència del catalanisme polític.

La feblesa catalana

      La incapacitat dels partits catalans per liderar la resposta del nostre poble contra l'eficàcia les maniobres del Tribunal Constitucional mostra la seva extremada feblesa. La sentència serà l'atac més greu a Catalunya des de l'entrada de les tropes franquistes. Afectarà aspectes fonamentals per a la nostra supervivència nacional com la immersió lingüística, el finançament de Catalunya, l'administració de justícia o les competències de la Generalitat, entre molts altres.

      La moció unitària del Parlament respecte a la propera sentència és el paradigma de la feblesa catalana. La direcció del PSC va acordar els límits de la seva resposta en una reunió secreta amb el PSOE. Van decidir presentar-la al Senat per no afectar la disciplina de vot dels diputats escollits a la llista de la ministra Chacón. També van optar per subratllar aspectes secundaris com la renovació dels membres caducats del Tribunal Constitucional, la seva incapacitat per arribar a una sentència, o la reforma de la llei que el regula. Convergència i Unió admet aquestes condicions i té la barra d'apel·lar a la seva “superresponsabilitat” per pactar un acord innocu. Esquerra fa la pirueta sublim de negar-se a signar l'acord, però votar-lo a continuació. És incapaç d'una actuació alternativa, per no posar en perill el seu pacte al govern de la Generalitat. Tots plegats han deixat de costat el principi de la democràcia: la preeminència de la voluntat del poble català sobre la Constitució espanyola.

El “Cercle Virtuós” de la Declaració Unilateral d'Independència

      “Les idees són una arma”. M'ho repetia sovint Francesc Espriu quan fèiem presentacions del meu llibre “La Sobirania Nacional”. Era el secretari general del Front Nacional de Catalunya i, com a pintor (*) n'havia dibuixat la portada. El concepte de “Declaració Unilateral d'Independència” ha estat una arma des que es va formular a la Ponència Alternativa de Reagrupament, presentada al Congrés d'ERC de 2008. Aquesta noció ha ajudat a dinamitzar el cercle virtuós del moviment sobiranista del darrer any. . . .

Reduir la crisi que ha patit Reagrupament a enfrontaments personals o de faccions seria un error greu. Sobretot perquè no ens portaria a corregir les causes que han portat als fets de dissabte passat. Es poden treure lliçons del que ha passat que afecten a l'organització, a l'anàlisi política i a l'estratègia de Reagrupament.