Reduir la crisi que ha patit Reagrupament a enfrontaments personals o de faccions seria un error greu. Sobretot perquè no ens portaria a corregir les causes que han portat als fets de dissabte passat. Es poden treure lliçons del que ha passat que afecten a l'organització, a l'anàlisi política i a l'estratègia de Reagrupament.

      L'article 152.2 de la Constitució espanyola de 1978 estableix: “ Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. El Tribunal Constitucional infringirà directament aquest article si invalida una coma del text aprovat en referèndum pel poble català. D'aquesta manera trencaran el jurament o promesa de respectar la Constitució que van fer al jurar el càrrec.

      A Cornellà de Llobregat s'organitzarà una consulta popular sobre la independència. No s'escapa a ningú la importància i el risc d'aquesta convocatòria en una ciutat símbol del cinturó roig metropolità. Dilluns 22 de desembre una cinquantena de persones van acudir a una reunió per calibrar la possibilitat d'inserir la nostra ciutat en la tongada de consultes populars del 25 d'abril de 2010. La convocatòria havia estat feta una setmana abans per un grup de sis amics que havien assistit el 13 de desembre a les votacions d'El Papiol. Esperaven uns 25 assistents i en van venir el doble. Es va crear una coordinadora provisional amb la missió de preparar una Assemblea constituent abans de finals de gener. També s'ha afegit al procés un grup de voluntaris que treballava amb la mateixa finalitat a Internet. La decisió final es prendrà en l'Assemblea esmentada. Tots els presents a la reunió del dia 22 érem conscients de les enormes dificultats tant d'organització com de participació en una consulta sobre la independència a Cornellà.

      La presentació d'una Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les “corridas de toros” s'insereix en el gran corrent de la civilització contemporània que des de fa tres segles vol desterrar els tractes cruels i inhumans. Aquest és el triomf de la Humanitat sobre la barbàrie.

     L'any 1989 una cadena humana d'un milió de persones que va unir les tres capitals de les Repúbliques Bàltiques uns mesos abans de la seva independència. Els quinze mil voluntaris i els 190.000 votants que diumenge van autorganitzar la democràcia catalana tenen la mateixa significació que la mobilització dels estonians, letons i lituans de fa 20 anys. Les “Consultes Populars” van ser un enorme èxit de participació, diguin el que diguin els diaris i els partits del règim. No hi ha precedents al món d'una jornada electoral organitzada pels mateixos ciutadans. Els corresponsals de la premsa internacional no se'n sabien avenir de la maduresa cívica demostra pel poble català i així ho han reflectit en els seus mitjans. El 13 de desembre ha demostrat que la independència és possible i aquesta constatació ens ha d'omplir d'una alegria profunda i d'un enorme sentit de la responsabilitat. Hem de saber administrar aquest èxit i no dedicar-nos a xafar-nos la guitarra. Sento el vertigen de que la sobirania nacional sigui a prop i no sapiguem acomplir els compromisos per assolir-la.

      L'Estat Espanyol només ofereix dues possibilitats: la castració química o la caponada amb bisturí. Davant aquesta perspectiva l'única dignitat de Catalunya és la independència i aquesta ha de ser l'eix central de les properes eleccions catalanes.

      La Constitució Espanyola i l'Estat de l'Autonomia han traspassat el punt de no retorn per la seva contradicció interna. Aquesta arranca de l'article 152.2 de la Constitució Espanyola que estableix que els Estatuts aprovats en referèndum, un cop sancionats i promulgats, només podran ser modificats mitjançant referèndum. Es consuma quan  un Estatut plebiscitat se sotmet al Tribunal Constitucional. Quan aquest va acceptar el recurs contra l'Estatut  va considerar que estava capacitat per modificar un text legal que la Constitució li prohibeix alterar. Aquell dia es va posar en marxa el tren de la legalitat constitucional, que xocarà frontalment amb el tren de la legitimitat de la voluntat democràtica del poble català. Des d'aquell moment el desastre per al sistema  establert va esdevenir inevitable.

      Els catalans no podem fiar-nos de les xifres que va presentar el Conseller Antoni Castells l'altre dia. La seva visió del nou sistema espanyol de finançament de les comunitats autònomes de règim comú és supèrflua. L'única interpretació que val és la del Govern espanyol. Ho hem constatat mil vegades. L'Estatut té un redactat, per exemple sobre el principi d'ordinalitat o sobre les inversions en infraestructures. Els polítics catalans, no els espanyols, fan campanya a favor de l'Estatut sobre la base de la seva versió estatutària i els ciutadans voten en funció d'aquesta explicació. Però a l'hora de la realitat el Govern espanyol imposa la seva concepció dels articles en qüestió. I no valen recursos al Tribunals; al Regne d'Espanya no hi ha cap mena de garantia jurídica perquè el PP i el PSOE han nomenat i manipulen el Tribunal Constitucional.

      Per aquesta experiència repetida fins a la nàusea les xifres de la Generalitat per d'aquí a quatre anys són pura propaganda i ganes d'enganyar-se.

El Conseller Josep Huguet va declarar a ComRàdio que als de Convergència i Unió els hauria de caure la cara de vergonya perquè “a esquenes del Govern de Catalunya un bon dia van anar a Madrid i van pactar la retallada de l'Estatut aprovat pel Parlament ...Això és l'autèntica traïció”. Cal preguntar si s'ha d'aplicar també al Secretari General del PSC i ministre d'Indústria de l'octubre de 2005. Perquè l'endemà mateix de l'aprovació de l'Estatut al Parlament de Catalunya, d'esquena al Govern de la Generalitat, va anunciar que els diputats socialistes a Madrid presentarien esmenes a l'Estatut acabat d'aprovar pels diputats socialistes a Barcelona.

En un episodi de la sèrie britànica “Si, Primer Ministre”, el protagonista pregunta al seu assessor d'imatge quin decorat és el més convenient per una al·locució televisiva que ha de fer. El tècnic respon: “si ha d'anunciar canvis revolucionaris cal posar un fons de biblioteca clàssic que inspiri confiança; si no ha de comunicar cap novetat, aleshores cal envoltar-se d'un ambient psicodèlic que aparenti innovació”.

El Govern de la Generalitat i els tres partits (PSC, ERC i ICV) que li donen suport han seguit fil per randa les recomanacions de l'assessor d'imatge de la sèrie de la BBC. Han optat per llançar una fabulosa operació de màrqueting polític amb megaespectaculars xifres per vendre l'acord de finançament amb el Govern espanyol.Han posat un gran escenari per vendre fum.

D'aquí a poques setmanes es coneixerà el nou sistema de finançament. La distància serà brutal entre els nous recursos concedits pel Govern Espanyol i els 16.375 milions d'euros de dèficit fiscal l'any 2005 calculats per la Generalitat de Catalunya. L'extremada feblesa del Govern Montilla des de la seva gestació contra natura és la causa d'aquest fracàs ineluctable. José Montilla va defenestrar al President Maragall per indicació de Rodríguez Zapatero i va treure un dels pitjors resultats electorals de la història del seu partit, en contrast amb els millors assolits per Pasqual Maragall tres anys abans. Va pactar amb ERC i IC el nou govern tripartit amb nocturnitat, aprofitant que Rodríguez Zapatero era de viatge oficial a Sud-amèrica, per evitar que el Secretari General del PSOE imposés a la seva franquícia catalana la sociovergència. Amb el pacte exprés el PSC va evitar la humiliació que van patir els socialistes navarresos, que es van veure obligats a facilitar el govern de la dreta de la Unión del Pueblo Navarro. Però aquesta insubordinació ha situat el PSC en una situació impossible: d'un costat, enfrontat a la direcció, no pot seguir el model dels socialistes andalusos i moure les seves influències a l'interior del PSOE; de l'altre no pot seguir l'estratègia d'intercanvi de cromos de CiU i de “peix al cove” a canvi de vots al Congrés perquè els socialistes catalans no controlen els seus 25 diputats a Madrid.

El 9 de gener per un costat el Govern de la Generalitat de Catalunya enviava al Govern espanyol el seu document d'observacions sobre la seva proposta de nou sistema de finançament. Per l'altra l'INEM publicava que els aturats a finals de 2008 a Catalunya arribaven a 423.232, al País Valencià 357.824 i a les Balears 73.298, amb un increment del 59,24%, 65,90% i 46'58 % respectivament en un any. Els dos fets estan estretament lligats com ho demostra que al País Basc l'increment de l'atur en el darrer exercici hagi estat del 34'93 %, és a dir 25 punts menor que al Principat, gràcies al Concert Econòmic.

El 15 de juliol de 2008 el Govern Espanyol va publicar el seu estudi de les balances fiscals relatives al 2005 que mostraven que Catalunya tenia un dèficit fiscal que suposava el 8,7% del PIB, el País Valencià del 6,32% i les Illes del 14,20%. Segons aquest mateix estudi el País Basc tenia un dèficit fiscal del 1,35%. Un estudi de la Generalitat de Catalunya dels exercicis 2002-2005 mostrava que el dèficit creixia cada anys i que el 2005 era del 9,80%. Això suposava que el 35% dels impostos i cotitzacions que vàrem pagar els catalans no van tornar al nostre país. Aquests percentatges d'espoli fiscal tenen, per un costat, gravíssimes conseqüències sobre la sanitat, l'educació, l'assistència socials, que afecten els sectors més desafavorits del nostre poble. I per l'altre el dèficit d'inversions es tradueix en manca d'infraestructures que condicionen el nostre futur econòmic.

      Des de l'aprovació del nou Estatut s'han acumulat els atacs de l'Estat Espanyol a la voluntat del nostre poble, expressada pel seu legítim representant,el Parlament de Catalunya i directament en el referèndum. Els partits polítics catalans no han sabut plantar-li cara. Només les entitats agrupades entorn la Plataforma pel Dret a Decidir, van ser capaces de mobilitzar centenars de milers de persones, el 2006 i el 2007, per defensar la voluntat dels catalans. Però les manifestacions no han estat acompanyades de la representació política a les urnes, a diferència de 1976 i 1977. Aleshores la combinació de mobilització i acció política va assolir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu President a l'exili. Al contrari, al març de 2008, la suma del PSOE i el PP va treure més diputats que anteriorment a Catalunya.

      La resposta al fracàs del finançament i a la sentència del Tribunal Constitucional tornarà a ser estèril si no té traducció a les urnes. Les entitats del Dret a Decidir, a més de mostrar al carrer la indignació d'un poble, haurien d'impulsar una Candidatura de Dignitat Nacional, de cara a les eleccions al Parlament Europeu. Aquesta Candidatura hauria de comptar amb el suport de CiU i d'ERC, però els candidats haurien de ser personalitats reconegudes per tothom. El programa hauria de ser senzill: afirmar al cor de la Unió Europea l'existència de Catalunya com subjecte històric del dret a decidir, és a dir com a nació.