Darrerament haureu vist que el bloc no s'actualitza... El motiu és que, per raons diverses, durant una temporada no tinc accés a internet de forma còmoda, àgil i en condicions.
Espero poder reprendre l'activitat de la Xabeba en breu, que ja en tinc ganes!
Sóc conscient que fa dues setmanes que no
actualitzo el bloc i que, com a mínim, a més de demanar-vos excuses, hauria de
deixar aquí un post amb un cert contingut que disculpés la meva absència
aquests dies. I sóc conscient també que aquest és un bloc d’instruments
musicals i que, per a alguns puristes, el post d’avui no té cap sentit.
Però si algú era capaç de mimetitzar-se amb
els colors del so de les muntanyes i les valls del País Basc, aquest era, sens
dubte, Mikel Laboa. I la seva marxa ens ha deixat un buit, no només per la seva
persona, sinó també pel seu inigualable instrument musical: la seva veu.
Valgui, per tant, un record per a Mikel Laboa.
Hegoak ebaki banizkio nerea izango zen, ez zuen aldegingo.
Bainan, honela, ez zen gehiago txoria izango.
Eta nik... txoria nuen maite.
Si li hagués tallat les ales hauria estat meu, no s’hauria escapat.
Però, així, hagués deixat de ser ocell.
I jo... el que estimava era l’ocell.
Us deixo aquí un enllaç a la partitura de la
bellíssima cançó Txoria txori.
Imatge: portada del disc recopilatori 60ak +
2, on recull les seves millors peces dels anys seixanta.
Sentir un instrument musical. Tocar un instrument musical. Dues experiències plenes de transcendència, d’una capacitat infinita per a allunyar-nos de la realitat, per a transportar-nos a un espai misteriós, desconegut, improbable. Ja no parlo, fixeu-vos-en, de música. Parlo de so. De la més elemental partícula de so. Deixeu-me que us expliqui un acudit:
“Hi havia dos nens que, de ben petits, els dugueren a estudiar música. Un d’ells optà pel violí; l’altre pel violoncel. L’atzar volgué que estudiessin en dues aules consecutives de la mateixa escola.
El primer dia, el petit violinista començà a treballar notes llargues. La mateixa nota, immutable. Una i altra vegada. El violoncelista, igual. Un so greu, profund, continu.
Al cap d’un any, el violinista havia progressat molt. Ja tocava les primeres tonades, i a fer escales i arpegis senzills. El violoncelista, en canvi, continuava, inalterable, amb la mateixa nota.
Al cap de cinc anys, el violinista ja despuntava. Tocava arpegis i escales amb gran rigor, i interpretava peces senzilles dels grans compositors. Mentrestant, però, sentia com el seu company d’estudis continuava fent, sense mudança, la mateixa nota.
Al cap de deu anys, el violoncelista era ja un bon intèrpret. Tocava peces de gran dificultat, i interpretava peces de les més diverses èpoques musicals. El violoncelista, però, sense alterar-se, seguia amb la mateixa nota, llarga, ben llarga, profunda.
Al cap de vint anys, el violinista era tot un prodigi. Virtuós com pocs, la vista no podia seguir els moviments dels dits, i era capaç d’afegir mordents i trinats en els compassos més veloços. Mentrestant, en vint anys, res no havia alterat el constant so del company violoncelista. Desesperat, el violinista cridà: -ja n’hi ha prou! I, enfurismat, es dirigí a l’aula del costat, i increpà el company músic: -tu, què t’has pensat?! Què has fet fins ara!? Jo m’he passat vint anys estudiant, i cada vegada he millorat més i més, mentre tu no feies absolutament res!? Sempre la mateixa nota, sempre!
En aquell moment, el violoncelista aixecà el cap, i calmosament li digué: -company, fa vint anys que tu cerques incansablement la perfecció, i no en dubtis, te’n felicito. Ara bé, jo ja fa vint anys que l’he trobada.”
Una nota, un so. Heu provat mai de fer un sol so, una sola nota amb un instrument, i escoltar-la amb atenció? Desmuntar-la amb tendresa, delicadament, assaborir-la... Evidentment, un músic ha de saber fer altres coses, això ningú no ho dubta. Però, repeteixo, ho heu provat? I per a això, valen tant els instruments de vent, com els de corda, com les percussions afinades: penseu, si no, en com s’allunya en l’horitzó el darrer so d’una campana... És ben bé com un retorn a casa, com un recolliment. Com un viatge dins nostre.
Estem molt acostumats a fixar-nos en la música, però parem poca atenció al so en sí, al timbre de l’instrument. Però finalment, és en aquest que trobem l’ànima, l’essència, l’esperit de la fusta, el metall, la corda...
Per què aquest post? Perquè en Josep em va enviar això, i em va fer pensar:
"Les persones viatgen per corprendre's amb les muntanyes, els mars, els rius, les estrelles, però passen per elles mateixes sense meravellar-se." (Agustí d'Hipona)
Un any més, el cap de setmana de Tots Sants s’ha celebrat a Arbúcies la Festa del Flabiol. Enguany una mica deslluïda, a causa de la pluja (quins xàfecs!), malgrat que es van poder salvar la major part d’actes, traslladant-los al poliesportiu. Així com fa dos anys vam anar-hi a tocar, l’any passat no ens hi vam poder arribar, de forma que aquest any, encara que teníem un cap de setmana un pèl complicat, vam decidir de treure-hi el cap, ni que fos sols una estona.
Com va anar? Molt bé, com sempre. La Festa del Flabiol és el punt de trobada anual de molts flabiolaires, especialment d’aquells que tenim en comú el referent dels músics d’Arbúcies, i dels flabiolaires de bombo (malgrat que, després, cadascú utilitzi la percussió amb que se senti més còmode). Que, què vull dir amb “flabiolaires de bombo”? Bé, em sembla que això mereix un post a part. En tot cas, dir-vos que per aquest nom coneixem tot un conjunt de músics de la vella tradició oral que van fer perdurar l’ús del flabiol popular (no el de cobla de sardanes, que és més evolucionat) fins ben entrats els anys seixanta, permetent conèixer de primera mà, fotografiar i enregistrar el seu instrumentari, les seves tonades, les seves formes interpretatives i fins la cultura pròpia que girava entorn de l’instrument. En aquesta zona, de les Guilleries al Montseny i fins el Maresme, l’ús popular i festiu del flabiol perdurà fins a passar el testimoni als músics de la recuperació de la música tradicional, un fet que, fora d’escassíssimes excepcions, no s’esdevingué a la resta de Catalunya, on aquest ús del flabiol desaparegué abans.
La Festa del Flabiol és una trobada, val a dir-ho, més pensada per als propis flabiolaires, que per al públic en general. Ara bé, tothom que hi he convidat sempre s’ho ha passat la mar de bé. I és que l’ambient que s’hi respira és molt engrescador. Aquest any, a més, al fer-se la mostra de balls al poliesportiu, va ser molt més senzill trobar vells coneguts i, malgrat que la sonoritat de l’espai no era la més adequada, semblava ben bé que féssim una trobada familiar.
Per a què us en feu una idea, us en deixo un parell de fotos. La primera mostra el toc conjunt, dirigit per Carles Mas, i on hi intervenen tots els flabiolaires de la trobada. I, la segona, mostra els flabiolaires d’Arbúcies acompanyant el ball de les enramades. Coses a destacar? Aquest any l’instrument convidat fou la txirula basca, i els músics van venir acompanyants d’un grup de quatre balladors absolutament excepcionals. Molt bona pensada! I, finalment, fer notar que aquesta ha estat la XXIV edició de la festa. L’any que ve, la festa serà sonada, no? Haurem d’anar ara ja escalfant motors!
Imatges: dues imatges de la mostra de balls i vermut flabiolaire, sota cobert per la pluja.
Si en l’anterior post qüestionava l’especificitat de la gralla com a instrument diferenciat (tot i que de forma ambigua, com es pot observar), en aquest post precisament faré tot en contrari. I ho faré per la part més sensible de l’instrument: la canya.
La canya és aquella part dels aeròfons de llengüeta que, precisament, produeix el so. Així com en els instruments de llengüeta simple la canya és un llistonet rebaixat per la punta, que emet el so fent vibrar l’aire que passa entre aquest i l’embocadura de l’instrument, en el cas de la llengüeta doble l’aire passa entre dues parets iguals que vibren alhora: això és la canya de les gralles, oboès, fagots, etc. Elaborada a partir de la planta que li dóna el nom, podem, ja d’entrada, diferenciar dues grans famílies de tradicions constructives: la canya feta a partir de canya de riu, amb la que s’obtenen dues llengüetes independents que se sobreposen, i la tradició (pròpia, per exemple, dels països àrabs) de la canya feta amb un fragment cilíndric de canya prima, que senzillament s’aixafa per una punta, tal com si aixaféssim amb les dents la palleta d’un refresc.
Per què diem que el cas de la canya de gralla és una mostra de l’especificitat de l’instrument? Perquè la tradició constructiva europea es basa principalment –gairebé absolutament- en el que anomenem la canya torçada. En aquest cas, parlem d’una tècnica basada en agafar un llistonet de canya, rebaixar-lo pel mig, plegar-lo sobre sí mateix, i aleshores forçar la canya sobre el tudell per a que es torci prenent la forma arrodonida necessària. Una mostra d’aquest procés, per a entendre-ho més fàcilment, podeu trobar-la aquí.
Formen part d’aquesta tradició constructiva gairebé tot l’espectre d’instruments de llengüeta doble europeus, des de les gaites gallegues o escoceses fins al piffero dels Apenins i la tenora, passant per tots els instruments de tradició “culta”: xeremies, oboès, baixons, musettes, corns anglesos, etc. De fet, que jo sàpiga, en formen part tots... menys la gralla.
I, què té la gralla de diferent? Doncs que la seva canya pertany a la misteriosa tradició de les canyes esculpides. En aquest cas, l’artesà –sovint el mateix músic- no força la canya a agafar cap forma, sinó que mitjançant gúbies i altres eines, esculpeix les formes interiors i exteriors de la llengüeta. Així, sols li resta, un cop enllestides les dues pales, unir-les amb un cordill i col·locar-les en el tudell. Aquesta tradició, que actualment té el seu nucli en la gralla, segurament abans degué tenir més difusió (de fet, sembla que alguns sacs de gemecs occitans utilitzaven aquest sistema per a les canyes del grall, tot i que actualment ha quedat ja en desús). La canya de gralla, per tant, és absolutament diferent de la de les dolçaines, els seus instruments més pròxims, igual que ho és de la dels instruments àrabs, teòricament similars als seus predecessors.
Ara bé, què és el que podem veure avui a les grans trobades de grallers? Que la canya de gralla, sorprenentment, no és en cap cas la canya hegemònica del món graller. Les canyes de dolçaina (i, fa uns anys, les de tenora) són molt usades pels instrumentistes, en una espècie de suïcidi instrumental d’objectius dubtosos. Allà ells, penso jo. Però aleshores em pregunto, de nou, com en el darrer post, què és una gralla. O què volem que sigui. El sentit de la gralla és una gralla amb sentit. I això em fa certa angúnia...
Imatges: en la imatge superior podem veure diversos tipus de canyes d'instruments diferents: d'esquerra a dreta, oboè barroc, zukrah tunissiana, mizmar egipci, zurna turca, dolçaina valenciana i gralla. En la imatge inferior podem veure tres tipus de canya de gralla, per la banda interior: una canya de Reus, una de Vilanova i una de Sitges (tot i que tampoc no seria corrent parlar estrictament de variants locals, sinó de diversos artesans).
En el món dels instruments, a voltes es fa difícil de saber si ens trobem amb instruments diferents, o amb variants territorials del mateix instrument. Normalment la diferència és més social o cultural que no pas organològica, com per exemple en el cas de l’oboè i el corn anglès, considerats dos instruments, a diferència del clarinet i el clarinet baix, molt més allunyats, però considerats variants d’un mateix “clarinet” genèric. Aquesta reflexió em venia al cap intentant entendre què és i què no és una gralla. Si ens centrem en l’instrument en sí, la gralla és un aeròfon de fusta de doble llengüeta, de notable conicitat, i d’una llargada reduïda. Ara bé, això també serveix per a definir una dolçaina (valenciana, castellana, aragonesa, navarresa, basca, etc.). I, fins i tot, per a definir els instruments usats a la riba sud de la Mediterrània.
Certament, amb una mirada freda, hauríem de dir que tot són variants d’un mateix instrument, amb branques i subbranques diverses. Ara bé, això seria sols mitja veritat. Perquè, la següent pregunta seria: i, per què, es diu que la gralla és un instrument? I, en aquest cas, també hi trobem arguments, que bàsicament jo resumiria en:
- una tradició constructiva comuna
- un ús, o usos, compartits - un repertori comú i diferenciat - un estil interpretatiu propi - i, no podem amagar-ho, cert essencialisme instrumental
I és que, aquest darrer, penso que és potser el motiu que acaba sovint tenint més pes que la resta. Fixeu-vos, tots els altres arguments són febles:
-al segle XIX es té constància de xirimiters alcoians amb dolçaines fetes a Catalunya, i les gralles de dues claus antigues són sospitosament semblants a les dolçaines castellanes. Igualment, considerem “gralles” els instruments cromàtics de Francesc Sans de Sant Jaume de Llierca, uns instruments que no tenen res a veure amb cap tradició constructiva catalana - els usos festius de l’instrument són comuns a tot arreu on hi ha instruments similars i, en tot cas, expliquen la festa, no l’instrument - a l’Aragó, per exemple, trobem peces musicals idèntiques a peces gralleres, i totes igual de “tradicionals” - no hi ha estils interpretatius, ni sòlids, ni homogenis
El fet, però, que l’instrument hagi estat construït a Catalunya, però, és el que acaba fent que d’allò li’n diguem “gralla”. És per això que, finalment, l’essencialisme és qui té la clau de la casa. Ara bé, no ho critico: penso que la pluralitat és bona, i que l’esforç de diferenciació, encara que artificial, acaba sent real en les seves conseqüències, aportant-nos una diversitat musical que sense ella no tindríem, i participant en donar sentit a la música que fem. I és que, us imagineu quina barbaritat seria sentir el toc de castells amb dolçaines?
Imatges: la imatge superior és d'una dolçaina castellana, manllevada de la web Gaitas españolas. La imatge inferior és d'una gaita navarresa, de la web La gaita navarra. Feu una prova: compareu-les amb les imatges d'aquest post...
Aprofitant que avui ha començat la Fira del Llibre de Frankfurt, i que la cultura convidada d’enguany és la turca, aprofitaré per a parlar-vos d’un instrument magnífic que es pot trobar a tota la conca sud i est de la Mediterrània, i que té un dels seus feus més importants en el país de l’Anatòlia: l’ud. Aquest instrument, que caldria traduir com a llaüt, però deixant clar que no parlem ni de l’instrument històric europeu, ni de l’instrument espanyol del segle XIX (i per això l’anomenarem ud, per a no confondre’l), és un cordòfon de fusta, d’una grandària considerable, una caixa en forma de pera, un màstil més aviat curt, amb el claviller gairebé perpendicular, i dotat d’onze cordes, agrupades en parells iguals excepte la més greu, que queda sola. Aquest instrument, del que en sorprèn la seva vasta distribució territorial, es fon en la història quan hom vol cercar-ne els orígens. Així, és un dels instruments amb llegenda pròpia (com també passa amb la quena), i la seva diu que fou un invent del sisè nét d’Adam, Lèmec.
L’ud és un instrument amb una diversitat de registres excepcional. Pot oferir-nos peces solemnes, lentes, d’aquelles que es recolzen en la fusta, amb notes que cerquen l’horitzó, però també passatges ràpids, veloços, precisos, àgils... L’ud, a més, ofereix, tant en uns casos com en els altres, el so brutalment oriental que fereix –o hipnotitza- l’oïda de l’occidental. Probablement, això es deu a l’absència de trasts en el màstil, a l’atac amb plectre, i a l’afinació de les cordes, pensada per als intèrvals de la música popular de l’altra riba de la mar.
Com sempre que trobem instruments compartits per tantes terres, la diferenciació (dialectalització?) de l’instrument és notòria, malgrat que pugui ser imperceptible pels neòfits. Així, podem diferenciar clarament dues branques: l’ud àrab (que és el propi del món àrab, amb exemplars magnífics a Egipte, i amb subvariants a l’Irac), l’ud turc (que és el que es troba a Turquia, Armènia i Grècia) i, en menor mesura, l’ud persa (bàsicament iranià). Les diferències organològiques, més enllà del fet interpretatiu, són bàsicament de grandària (l’ud àrab és el major de tots) i de llargada del màstil (l’ud turc el té més curt que l’àrab, fet que li dóna un so més estrident).
Hi ha qui diu que l’ud és el precursor del llaüt europeu. Pot ser, no ho descarto (de fet, m’inclino més per afirmar que l’ud, que és un intrument modern –no oblidem que és un instrument popular i viu, no històric-, comparteix predecessor amb el llaüt europeu). En tot cas, és innegable la consanguinitat amb l’instrument rei de la corda polsada del barroc. I, em pregunto, com és que un instrument tan magnífic ha perviscut en tots els països mediterranis, excepte a Europa? Perquè, és evident, l’instrument araboturc, a nivell d’ús i de símbol, no té res a veure amb instruments relativament propers com la mandolina, el buzuqui o la bandúrria... Senzillament, no ho sé. Per què el llaüt europeu va desaparèixer, tant de l’àmbit culte com popular? Per què, en canvi, la guitarra no va seguir el mateix camí?
En tot cas, penso que cal que gaudim de l’ud, aquest llaüt màgic, de sons exòtics, i de llengua esmolada...
Imatges: dues fotografies d'uds turcs, de la web turkmusikisi.com.
El post d’avui és una recomanació bibliogràfica. Abans de l’estiu, passejant-me per Amazon, vaig trobar un llibre d’aquests que et diuen: -Holaaa! Sóc aquíííí! Compraaaa’m! Eeeeei! Iuhuuuuu! El seu títol és Musical instruments of the Bible, i el seu autor és el conegut Jeremy Montagu (bé, de fet, jo el coneixia per un article sobre el tabor pipe, però després he descobert que és més famós per altres coses...). Finalment, i com podeu suposar, no em vaig resistir a la provocació.
El llibre, en tot cas, és un recull sistemàtic de totes les referències bíbliques respecte instruments musicals. Una vegada recollides (com si fos poc!), comença la veritable tasca de Montagu, que és l’estudi lingüístic dels termes usats, comparant-los amb fonts paral·leles, per a mirar de conèixer, finalment, de quin instrument ens està parlant el text històric. Així, per exemple, es dedica a estudiar els diversos mots hebreus que han estat traduïts alegrement com a “trompeta”, eliminant la riquesa organològica del text. A partir, per exemple, d’aquest estudi, aborda els diferents usos dels instruments de vent al llarg de la història jueva, en funció de l’antiguitat de cada text.
Què caldria dir d’aquest llibre? Que és una obra magnífica, mostra d’una gran erudició, però que sols pot ser llegida amb curiositat per part de musicòlegs realment molt interessats pel tema. Ara bé, si sou d’aquests, l’obra és un autèntic plaer. Què li he trobat a faltar? A banda d’algun dubte metodològic, sobretot m’ha sobrat el vell recurs d’il·lustrar el llibre amb imatges d’instruments populars de la col·lecció de l’autor, bàsicament perquè es vol jugar a la confusió entre els instruments bíblics i els instruments tradicionals. És més o menys el mateix que passa quan els tarotistes, els grallers o els flabiolaires agafen l’instrument, es posen a tocar peces del Renaixement, i es pensen que fan música antiga. Els instruments de les il·lustracions del llibre podem pensar que s’assemblen als instruments hebreus antics, però això no és res més que una suposició. I, mentre sigui així, penso que és confondre el lector barrejar una cosa amb l’altra. Però bé, suposo que d’alguna manera calia il·lustrar el llibre...
Finalment, com que aquest post veig que m’ha quedat especialment espès, acabo enllaçant-vos a la web de Harrari Harps, uns artesans israelians que s’han especialitzat en la construció d’instruments “bíblics”. Feu-hi una ullada, és curiós! Ja veureu que es fa palesa tant la influència irlandesa com la creativitat dels autors, però no deixa de ser una iniciativa divertida. Igualment, aquí teniu la “reproducció” de la kinnor del rei David, segons uns altres constructors d’intruments. Llàstima que la Bíblia no reculli partitures!
Imatge: portada del llibre Musical instruments of the Bible, de Jeremy Montagu
Una de les figures de les festes del Tura, probablement la més discreta, és el flabiolaire que acompanya els gegants. Jo el recordo des de sempre, i en algunes imatges antigues (blanc i negre) d’Olot recordo també haver-lo vist, barretina calada, acompanyant els gegants en les cercaviles. El seu paper d’acompanyament musical, a més, té una càrrega simbòlica sense parangó: ell toca quan la cobla no ho fa, de forma que sempre, i aquest sempre és taxatiu, els gegants d’Olot es mouen amb música. Vagin on vagin. Quina altra parella de gegants, de tota Catalunya, pot dir el mateix?
El flabiolaire, però, com hem dit, és una figura molt discreta. Vestit com els geganters, amb americana i pantalons foscos, es confon dins el grup de portadors, i fins i tot, quan és el ball a plaça, sols es diferencia dels balladors pel fet de dur el cap cobert. Durant les cercaviles, mentre els gegants ballen al so de la cobla, amb els seus Turco i Aligot sonant a tothora, ell, humilment, passeja a prop de les figures, somrient, i acceptant sense queixa el seu paper secundari.
Ara bé, quan la cobla calla, l’espetec del tamborí anuncia que comença l’antiquíssima tonada: La tintina del gegant, la mulassa, la mulassa,... I el flabiol refila entre el brogit, i és aleshores quan sents els pares i avis cridar a la mainada: -mira el flabiolaire! I els seus petits intruments, un flabiol de granadillo i boix capdebec i un tamborí remenut i metàl·lic (del que en desconec, amb molt ràbia, qui en fou el constructor, però del que us en puc dir que és un instrument especialment antic i rar) comencen a créixer-se i a omplir l’aire de festa major, mentre la cobla reposa.
Aquest any, finalment, penso que ha estat l’any del flabiolaire. Discret i desparecebut, enguany ha vist com al setmanari la Comarca se li ha dedicat un reportatge-entrevista, precisament en el número que sortí el dijous abans de festes. En ell, es recorda en Pam Vila, el malaurat flabiolaire que precedí l’actual, es reprodueix la partitura que recollí el doctor Danés en els seus Pretèrits Olotins, i s’entrevista l’actual flabiolaire, en Miquel Pascal, que deixa ben clar que, qui el vulgui rellevar, haurà de tenir molta paciència.
Imatges: fotografies del reportatge, manllevades de la web de la Comarca.
El títol d’aquest post sembla molt pretensiós, però el resultat és molt més humil. Com alguns ja sabeu, si voleu trobar-me els dies de la Mercè, caldrà que us dirigiu als carrers del centre de Barcelona, on segurament estaré tocant darrera una parella de gegants, o en altres actes tradicionals de la festa major de la ciutat. Aquest any, però, i malgrat que n’he vist moltes, la Mercè ha estat molt més plaent que altres anys. És, per tant, sobre la meva experiència com a músic, del que vull fer balanç de la Mercè. Us parlaré de quatre actes: la Xambanga del dia 23 de setembre, i les matinades, el Matí Geganter i la Cavalcada del dia 24.
Pel que fa a la Xambanga, la primera sorpresa. Fa dos anys que no tocava la gralla, després de deu anys d’haver-ho fet, ja que em semblava que una aturada a temps, per a reflexionar i revisar sobre què és el que realment volia fer amb l’instrument, fins on volia arribar, i valorar en quina situació em trobava, seria molt positiu. Aquest estiu, però, vaig proposar a la resta de companys de tornar a sortir amb gralles, per a provar a veure què tal, i la idea va quallar (ells, a diferència de mi, segueixen actius amb l’instrument, malgrat que a velocitats diverses). Vaig haver de revisar les canyes (i fer-ne de noves!), i tornar al suplici de les notes llargues i les escales davant l’afinador, però finalment vaig poder assegurar diverses peces, amb les que vam sortir a la Xambanga, la cercavila nocturna de gegants. I el resultat fou molt i molt divertit! Vaig xalar com un nen! Val a dir que la formació era molt agraïda (tres gralles i timbal), i que el repertori era molt encertat: la Foia (cercavila d’Algemesí), els Falcons de Vilafranca i el Toc de Vermut (del repertori de Jaume Vidal), el Bequetero (pasdoble de Gustavo Pascual Falcó), l’Amigo (de Jaume Vidal), i el Down by the Riverside com a guinda final. I, encara, acabada la cercavila, vam fer un Graller (pasdoble de Feliu Monné) i un Recluta (pasdoble de l’Arengadetes) per a recordar vells temps! Vam sonar molt bé, i es van notar els anys que fa que els tres músics ens coneixem i hem tocat junts, ja que va haver-hi molta complicitat entre nosaltres, i el públic ho va notar, i ho va agrair efusivament. Res, que aquell dia vam anar a dormir (tard!) sabent que havíem fet els deures, i que sortíem de l’examen amb nota.
L’endemà, a les vuit del matí era a la plaça de la Mercè, esperant començar les matinades. Així com la nit abans vaig treure la gralla de dues claus, les matinades es prestaven a sortir amb gralla seca, i així ho vaig fer. Feia també dos anys que no treia el cap a les matinades, i vaig anar-hi amb molta il·lusió. Tot i això, la festa no va ser tan rodona com la nit anterior. El toc va anar bé, i vaig aguantar prou bé la marató musical que representa tocar fins a la sacietat el toc de matinades, però aquesta vegada sí que vaig notar més els dos anys d’aturada grallera. D’entrada, érem molts grallers (vint? trenta?), i fins que no vam aconseguir trobar una afinació mitjana en la que ens sentíssim tots mínimament còmodes, vaig patir força de llavi. I, després, quan em van proposar de participar amb una Foia (l’havia tocada el dia abans!) en el toc de lluïment de la plaça Regomir, el cansament i la manca de pràctica (el dia abans la vaig tocar amb particel·la, i a les matinades no la duia) van fer que em patinés l’afinació i la peça, i que abandonés tot just començar a tocar. Per sort, com que doblava segona veu, tampoc no va passar res, i els que em coneixen ho van entendre. Espero...!
A les onze, a la plaça de Sant Jaume, vam fer la ballada de gegants, prèvia a la cercavila del Matí Geganter. Vam tocar el ball dels gegants de Sarrià, ara ja sí amb cobla (flabiol i tamborí, sac de gemecs i timbal fondo, i ens va fallar el tarotista), i va quedar bé, però tampoc no era per a tirar coets. Després, vam mantenir la formació, però ens va costar molt empastar el sac i el flabiol. A mitja cercavila la cosa ja va sonar més arregladeta, i ens vam llançar a fer peces més atrevides, però ens va quedar el regust agredolç del ball. Què hi farem!
A la tarda, però, la Cavalcada ja va ser tota una altra cosa. I això que parlem de la Cavalcada! Tradicionalment, la Cavalcada és aquella cercavila on el que et vindria de gust és endreçar els instruments, i anar a fer una cervesa lluny d’allà. I és que els gegants no poden ballar, ja que els organitzadors sempre diuen que fem tard, i a sobre és molt possible que et trobis de companys de cercavila, davant o darrera, una banda simfònica (Roquetes-Nou Barris, Pare Manyanet,...), els Tambores de Calanda, o un pallasso muntat amb un carro ple de bafles, fent animació (sic.) infantil. És, en definitiva, l’acte antigeganter per excel·lència, ja que els gegants no llueixen, i els geganters i músics acaben rebentats i de mala llet. Aquest any, però, fou exactament tot el contrari. A diferència dels pobres amics de Sant Andreu (aquest any, ells han patit els Tambores de Calanda), nosaltres teníem davant, amb els gegants de Sant Antoni, una cobla com la nostra vinguda del Vendrell, Ço de Botafoc, i darrera, amb els gegants de Sarrià (nosaltres acompanyàvem, a la tarda, els gegantons del Mercat de Sant Antoni), els Grallers del Palomar, un grup de gralles que toquen molt bé, i que et fan sentir molt a gust tenint-los de veïns de cercavila. Així, amb la mateixa formació que al matí, vam tocar molt, vam tocar molt a gust, els gegantons van ballar molt bé (sense parar-se, això sí, que el servei d’ordre era implacable!), i el públic semblava molt satisfet. A més, vam fer tres peces conjuntes amb Ço de Botafoc, i va ser molt divertit!
Així que, finalment, la Mercè ha acabat amb una nota prou positiva. I mira que cada anys suspenia! Això sí, la sort hi ha tingut un paper fonamental, ja que els actes en sí no han canviat d’un any a l’altre. Esperem que l’any que ve la patrona torni a ser tan benèvola com enguany!
Imatges: les fotografies mostren les dues gralles amb les que he sortit aquesta Mercè, a la Xambanga i a les matinades. La primera és la gralla seca, de ginjoler, i la segona és la gralla de dues claus, de granadillo. Les dues són fetes pel Xavier Orriols, de Vilanova, i estan afinades en La=415 Mhz.
No, us asseguro que no és publicitat. De debò. Però sí, avui us parlaré d’un bar: el Bar Restaurant Mariona, de la Ronda Sant Pere 62, de Barcelona. Va ser tot un descobriment, permeteu-me que us en narri la descoberta.
Era l’onze de setembre, i anàvem cap a la manifestació impulsada per Sobirania i progrés, que començava a les cinc de la tarda a la plaça d’Urquinaona. Havíem quedat que recolliríem un amic a la mostra d’entitats de l’Arc de Triomf, i que d’allí aniríem a peu fins al lloc d’inici, i d’aquesta manera ho vam fer. Tot i això, com que som temerosos de mena (un pecat imperdonable si parlem de manifestacions) vam sortir molt aviat de casa, per a no fer tard i, sense adonar-nos-en, a les quatre ja havíem recollit el nostre amic, i no teníem res a fer fins a les cinc (que finalment van ser quarts de sis), que era l’hora d’iniciar l’acte.
I, què es fa un dissabte a primera hora de la tarda, en un dia que preveus una bona insolació? Evidentment, anar a fer una cerveseta! I el primer bar que vàrem veure fou, a la vora del monument a Rafel de Casanova, el Bar Mariona. Hi entràrem, i de cop i volta vaig tenir una gratíssima sorpresa, que em va fer deixar en un segon terme la celebració del fet d’entrar en un bar amb cervesa Moritz de barril, un servei més que correcte, i un ambient que tan sols saben oferir els bars de tota la vida.
Només entrar, la vista es clavà a la paret del fons, on una tuba i dos helicons (o, més encertadament, sousàfons) escrutaven tots els nouvinguts a l’establiment. Una vegada creuada la llinda, aleshores la vista pogué obrir-se cent vuitanta graus, i aparegueren, a mà dreta, la col·lecció d’acordions cromàtics, i a esquerra els cornetins d’ordre, les trompetes, els fiscorns i els bombardins. El moment d’entrar, us ho ben asseguro, fou absolutament corprenedor. Com és que mai, i mira que havia passat per allà al davant desenes de vegades, havia vist aquest instrumentari? I com es que mai ningú no me n’havia parlat?
Vam asseure’ns a la barra, i mentre ens refèiem amb la cerveseta, servidor va tornar a fer servir el mòbil de càmera fotogràfica, sota l’atenta mirada de dos trombons penjats a sobre nostre, a la lleixa dels licors. Mentre mirava de desxifrar les inscripcions de la tuba (sols vaig poder llegir que era feta a Madrid), tanmateix, se’m va plantejar un dubte: m’agradava o no m’agradava, aquell bar? Certament, poder fer una copa envoltat d’aquells imponents trastots és una experiència molt plaent per a friquis com jo. Ara bé, no era allò, en el fons, la visita a un museu de taxidèmia? Perquè els instruments són creats per a portar-nos a les oïdes els sons més bells, mentre que aquells exemplars havien estat condemnats al silenci. I molts d’ells, com els acordions, molt més fràgils (dubto molt que la manxa de l’acordió sobrevisqui gaire temps al fum del tabac i dels olis de fregir), segurament no deuen tenir cap mena de marxa enrere en el seu procés de degradació...
Vam pagar i vam marxar. I vam anar a la manifestació. I a menjar un döner/shawarma/entrepàdecarnquedónavoltes. I al concert passat per aigua de la Dharma. I ja han passat uns dies, però encara no n’he tret l’entrellat. En tot cas, us recomano que ho vegeu amb els vostres propis ulls, penso que val la pena. I, com que ja m’ha arribat informació de dos llocs similars més, un a Granollers i l’altre a la Vila de Gràcia, dels que miraré de parlar-vos-en quan els hagi visitat, segurament podré, ben aviat, penjar-vos una segona, i potser també una tercera, parts d’aquest inconclòs i dubitatiu post.
Imatges: diverses fotografies preses amb el mòbil, dels instruments penjats a les parets de l'establiment.
Suposo que molts haureu sentit a parlar de la guitarra espanyola. Molt rebé! D’altres, ja més ficats en matèria, coneixereu també el llaüt espanyol, i la mandolina espanyola. Enhorabona! En aquest post, però, us vull parlar d’un instrument absolutament desconegut, però que és un dels millors exponents de l’organologia hispànica, una de les millors creacions de la tradició musical espanyola, i un autèntic tresor musical, patrimoni dels pobles que conviuen harmoniosament sobre la pell de brau: la flauta espanyola.
Tot passejant per una població turística de platja, aquest estiu, vam ficar-nos dins una botiga que semblava tenir certa sensibilitat musical. No en va és un dels pocs llocs de la població on és possible comprar castanyoles i maraques, un fet prou significatiu si tenim en compte l’irrisori interès dels turistes per les tradicions musicals i coreogràfiques de tradicions tan nostrades com el flamenc i... el flamenc. En tot cas, a l’entrar a la botiga, el meu olfacte ens va fer dirigir-nos vers un racó on, entre diversos objectes que ara no tindria temps ni espai per a comentar, apareixeren elles: les flautes espanyoles. La flauta espanyola és un intrument de vent-plàstic, de la família de les flautes de bec. Intrument rústec com pocs n’hi hagi, se suposa que anteriorment estaven fets amb tíbies de moro, però els darrers exemplars coneguts van ser destruïts durant l’ocupació francesa de Madrid i els fets del dos de maig de 1808.
La flauta es divideix principalment en cinc parts, ja que cinc són les parts que conformen l’escut espanyol: les armes d’Aragó, Navarra, Castella, Lleó i Granada. En el cas de la flauta, les parts són: bec, primer cos, segon cos, tercer cos i càpsula. Cada una de les quatre primeres parts té un color diferent, com a reconeixement dels elements conformadors de la nació: el bec és groc, color de l’or imperial portat de les Amèriques. El primer cos és verd, color dels camps de Sòria a la primavera. El segon cos és blanc, el color del Rocío, la blanca paloma. El tercer cos, finalment, és vermell, color de la sang dels moros contra els que lluitaren tants i tants herois, des de Don Pelayo fins als Reyes Católicos (sembla ser que en els models originals, el vermell s’aconseguia de sang humana de veritat. Aquesta tradició s’acabà quan, l’any 1939, un dels moros que acompanyaven el general Franco va mostrar es seves reserves a aquesta tradició de la luthieria, en forma de perforació de còlon d’un flautista).
El darrer tram, anomenat la càpsula (en documents antics també s’anomena cerro, búnquer o castillo) amaga un bolígraf autèntic amb tinta i tot. Sembla ser que els antics models, en lloc de bolígraf, tenien una punta de ploma d’oca, o un burí per a gravar planxes de cera. Això, però, no s’ha pogut demostrar. Per la part de fora de la càpsula, entre dues banderes espanyoles, podem observar dues tendres imatges de l’espanyolitat: un torero i una sevillana.
La flauta té sis orificis superiors, i un orifici inferior, al tercer cos, que fa de sortida d’aire, ja que la càpsula impedeix la sortida de l’aire pel final el tub sonor. Sembla que això vol representar que Espanya, volent sortir recte per Gibraltar, va sortir per un costat i va anar a parar a Ceuta i Melilla. A Canàries, però, sembla que tenen una altra explicació del fenomen. No he pogut, tanmateix, esbrinar-la.
Pel que fa a l’afinació, les notes que produeix són (de greu –o gravíssim- a agut): Fa - Sol# una mica agut - Sib una mica greu - Do# una mica greu - Mib una mica agut - Sol una mica agut – Sib. Pel que fa a l’octava aguda, no us en puc dir l’afinació, perquè l’afinador encara s’ho està pensant. Sembla ser que aquesta escala (coneguda com a escalerilla o escala tapitas i vinitos) era molt usual en la música espanyola, fins que uns catalans (Francesc Tàrrega, Isaac Albèniz o Enric Granados, entre d’altres) van voler reinventar la música espanyola. De fet, però, l’actual duquessa d’Alba (i Grande de España!), donya María del Rosario Cayetana Alfonsa Victoria Eugenia Francisca Fitz-James Stuart y de Silva, encara riu en aquesta escala i afinació.
Les flautes de la botiga, ben protegides amb una molt bona funda de cel·lofana, estaven al preu de quatre misèrrims euros. I això em va doldre. Quatre euros per un instrument tan magnífic, i tot un símbol de la nació espanyola? És indignant! La flauta espanyola no pot ser que sols es vengui a turistes (la majoria d’ells menors d’edat!), i que els oriünds no la valorin! Una nació forjada per la glòria de la història, amb herois que teixeixen el fil que uneix el Guerrero del Antifaz amb Luis Roldan, passant per Felipe II i el Lute, no pot ser que menyspreï aquest instrument musical que simbolitza tan bé la identitat espanyola, de la mateixa manera que l’arpa representa els irlandesos, la gaita els escocesos, la guitarra els portuguesos i les maraques els cubans! Visca la flauta espanyola, símbol i orgull d’una nació gloriosa!
Imatges: La fotografia superior mostra la flauta, sencera. La fotografia del mig mostra, des de dues bandes, la càpsula de la flauta. La tercera fotografia mostra la flauta, amb la seva funda feta a mida per luthier. La tanca de la funda, una grapa de llautó, es va perdre. Com que desconec qui és el contructor de l'instrument, no he pogut encara posar-me en contacte amb ell per a demanar-li'n una altra.
La música sefardita és un univers de màgia extremadament corprenedor per a qui, com jo, s’hi acosta amb molt d’interès, però amb una absoluta ignorància. Això és el que vaig pensar dimecres de la setmana passada, quan vaig assistir al Pati Llimona de Barcelona al concert de música jueva organitzat per l’Institut de Música Jueva de Barcelona (gràcies al consell dels bons amics de Bet Shalom).
L’actuació anà a càrrec dels instrumentistes Wafir Sheik, William Cooley, i la veu de Tamar Ilana, la filla de l’etnomusicòloga, i també música, Judith Cohen. El repertori, precisament, es basà en peces divulgades per la investigadora, d’orígens tan diversos com Bulgària (Oy que buena), Turquia (Bre, Sarica, bre), Bòsnia (Moricos los mis moricos), Salònica (Coplas de Purim) o bé Marroc (Ansi se me arrimo), entre d’altres. Sentir aquelles melodies, tant properes al nostre passat medieval, passades pel sedàs exòtic dels països del sud i l’est de la Mediterrània, i cantades en una llengua que no acaba de ser-nos estranya del tot, és pura màgia.
Instrumentalment, la cançó sefardita era molt pobra; era com la cançó catalana, cantada per les àvies a la vora del foc, o pel pastor trescaire quan voltava pels camins: unes cançons que no tenen més que el somriure de qui canta com a harmonia. La recuperació de la cançó sefardita, però, l’ha fet sovint acompanyar d’altres instruments, sobretot instruments propis dels països d’on prové cada un dels cants. Així, llaüts i salteris, acompanyats de panderos, panderetes i derbuques, són ara sovint companys de viatge de tan seductores melodies.
En el concert de dimecres, la veu de Tamar (dàtil, en hebreu) Ilana s’acompanyà de l’art de dos instrumentistes absolutament fora de sèrie. Cada cançó era un instrument nou, i semblava que en cap moment no podrien deixar de sorprendre’ns amb una nova incorporació a l’acte. Wafir Sheik, magnífic percussionista, sorprengué el públic amb un xocant solo d’acordió cromàtic, mentre que William Cooley, notable llaütista, no desaprofità l’ocasió per a enlluernar-nos amb el so arcaic del saltiri, o el brogit moresc del pandero rodó.
L’acte fou molt espectacular, i al marxar em va saber greu no haver dut la càmera per a caçar aquells instruments tan bonics, i tan cars de veure de tan a prop. Tanmateix, el mòbil em salvà de la desolació, malgrat que la qualitat de les imatges no és la mateixa. Us en deixo un parell com a mostra, mentre espero que l’Institut de Música Jueva de Barcelona torni a convidar a la ciutat comtal uns nous artistes de la talla d’aquests darrers.
Imatges: Les imatges mostren dues fotografies de diversos instruments del concert. Les fotografies cal agrair-les al mòbil, així que disculpeu-ne la mala qualitat.
Com ja deu ser ben sabut, no sóc l’únic blocaire que vaig deixar-me seduir, el darrer cap de setmana, per la festa major de Vilafranca. La setmana que ve suposo que us parlaré de les festes del Tura que comencen demà, però mentrestant volia fer alguns comentaris de la celebració penedesenca, ja que mereix tota ella un reconeixement pel paper que hi tenen els instruments musicals tradicionals.
Les festes de Vilafranca, ja d’entrada, cal dir que són un grandíssim exemple de què és, i què hauria de ser, una festa major: els actes tradicionals són els prioritaris, la gent no només fa festa, o va de festa, sinó que viu la festa, i hi ha un grau d’exigència per part del públic, i envers la festa en sí, absolutament lloable i envejable. I aquest còctel, en el camp dels instruments musicals, no pot sinó donar fruits dolçament saborosos. Us en posaré tres exemples, que són els que em van impressionar més.
D’entrada, i cronològicament (deixo de banda els castells, ja que musicalment no em van aportar res de nou), cal parlar de la processó de Sant Fèlix. Quina delícia! Els diversos balls vilafranquins van dansant (sí, dansant, no circulant) pels carrers de la vila, amb un acompanyament musical molt bo. Deixant de banda dos (dos!) grups de grallers més aviat senzills, i un tercer grup que dissabte no tenia el seu millor dia, la resta de formacions interpretaren el seu repertori amb una molt bona qualitat, i amb un treball de l’instrument exquisit. A més a més del fet que les dues cobles -Bufalodre i una altra que desconec-, van poder tocar envoltades de grallers, sense que això fos cap problema per a sentir-les, els grups de grallers sonaven molt bé, i les gralles tenien timbre de gralla, i no de turuta atrompetada. Gairebé tots els grups tocaven amb gralles llargues i gralla baixa, i això és tot un plaer, és clar!
En segon lloc, en acabar el cant dels goigs al sant a la basílica, vam poder comprovar què vol dir estimar la cultura, i fer-la teva, donar-li identitat. I fer-ho, alhora, estimant la música, i els seus instruments. I és que no tinc altra manera de valorar el fet que, per a cloure l’acte, i com es fa cada any, l’orgue de l’església interpretés el toc de castells, mentre a tot el públic se’ns posava la pell de gallina. Un moment màgic, que sols s’esdevé si la festa és màgica.
I, en tercer lloc, un altre espectacle al·lucinant, irrepetible en la major part de llocs del món: el ball de gralles. Contra el que el lector que ho desconegui pugui pensar, no és ni un concert de gralles, ni un ball folk, ni una ballada vuitcentista. És una autèntica festa jove, on hi ha un ambient eufòric, on la beguda corre com ha de córrer si és festa major, i on el públic salta i balla amb la música més moderna –discotequera, patxanga, salsera, el que vulgueu- interpretada, això sí, pels grups de grallers que han tocat a la processó. I no, no parlo de peces de la Dharma tocades d’oïda, sinó peces treballades, a tres veus, amb bones harmonitzacions, i amb molta feina al darrere. Impressionant...!
Vaig marxar de Vila ben entrada la nit, amb la sensació d’haver viscut una experiència única. Realment, en aquesta festa major, es gaudeix de la música tradicional, i dels seus instruments. Visca Sant Fèlix, de Vilafranca patró, i visca la festa major! I fins l’any que ve, sí senyor!
Imatges: la foto superior mostra la cobla Bufalodre acompanyant (absolutament encerclats!) el ball de pastorets durant la processó. La inferior, el grup de grallers Els Ganxets durant el ball de gralles.
Els rècords aconseguits per instruments musicals són sovint experiències de poca importància en la vida quotidiana de les nostres societats, i això fa que passin força desapercebuts, malgrat que els aficionats del ram estiguem sempre alerta de conèixer-los, i de saber-ne el major nombre de detalls. Ja vaig parlar en un post anterior sobre la marimba més gran del món (no us queixeu: si heu seguit llegint fins aquí, això vol dir que la vostra capacitat de tolerància al freakisme és notable), i avui volia parlar-vos, precisament, del contrari, de les proeses d’un instrument petit.
Era l’any 1965, el dia 16 de desembre, a la nau Gemini 6 de l’agència espacial nordamericana. Després de realitzar unes complicades maniobres amb èxit, els dos tripulants de la nau, Thomas P. Stafford i Walter M. Schirra Jr., van alertar els controladors de la NASA amb aquest missatge:
"We have an object, looks like a satellite going from north to south, probably in polar orbit.... Looks like he might be going to re-enter soon.... You just might let me pick up that thing.... I see a command module and eight smaller modules in front. The pilot of the command module is wearing a red suit."
En aquell moment, es produí un silenci terrorífic. No se sabia què estava passant. S’havien trastornat? Existia realment un objecte d’aquestes característiques? En definitiva: perillava la missió Gemini 6? L’impàs, però, s’acabà quan els tècnics de la NASA començaren a escoltar, per la ràdio... una harmònica tocant el Jingle Bells!
Era Wally Schirra, que havia amagat una petitíssima harmònica en el seu equip, i havia aconseguit esquivar els controls a l’entrada de la nau. El que potser no sabia Wally Schirra, però, és que no només havia fet una de les millors bromes galàctiques, sinó que havia fet història. Era la primera vegada que es feia sonar un instrument musical a l’espai.
L’instrument utilitzat en aquesta fita històrica és la petitísima Little Lady de Hohner, la mínima expressió d’una harmònica: una escala completa de Do, amb quatre orificis. La distribució de les notes és: Do-Mi-Sol-Do (bufades) i Re-Fa-La-Si (aspirades). En total, tres centímetres i mig d’harmònica.
L’harmònica espacial reposa merescudament de la seva gesta al Smithsonian National Air and Space Museum, des que el 1967 els dos astronautes en feren donació. Un petit instrument per a l’home, un gran instrument per a la humanitat!
Imatges: La fotografia superior és del músic galàctic Wally Schirra, manllevada de la viquipèdia. La fotografia inferior mostra l'harmònica de la gesta, i la imatge és de la web del Smithsonian National Air and Space Museum.
