Avui, 1 de setembre de 2009, El Periódico de Catalunya em publica un article sobre l'acord de finançament assolit abans de l'estiu.

En el text es reprodueix l'article enviat al diari.

El passat 10 d'agost de 2009 El Punt em va publicar aquest article d'opinió.

Avui, 4 d'agost de 2009, La Vanguardia publica aquest article que també reprodueixo a continuació.

El dissabte 11 de juliol de 2009, el Dossier Econòmic em publicava un article sobre el finançament, escrit més d'una setmana abans i que, per tant, els aconteixements d'aquell cap de setmana van fer una mica obsolet.

En el diari AVUI del 20 de juny de 2009 m'han publicat aquest article sobre el finançament.

A continuació en reprodueixo una versió més llarga.

En el diari Avui del dia de Pasqua, 12 d'abril de 2009, s'ha publicat aquest article que reprodueixo a continuació.

Avui, 3 de març de 2009, el diari El País publica a la seva edició de Cataluña un article sobre el finançament, que defensa una posició diversa a la d'un article anterior ("Un logro podrido") del professor Joan B. Culla.

Avui, 29 de gener de 2009, el diari AVUI m'ha publicat aquest article en relació al finançament de Catalunya.

A l'octubre de 2006 hi havia una gran pressió sobre ERC perquè es definís sobre amb qui pactaria després de les eleccions. Aleshores vaig defensar  - "Qui ha de dir amb qui pactarà???" - que ERC no havia de cedir a aquestes pressions perquè, evidentment, el lògic era que primer es definissin CiU i PSC com a previsibles primer i segon partit després de les eleccions.

Ara, estem en una situació en que ERC no hauria de deixar-se pressionar en relació al finançament (o respecte a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut). Els altres partits, molts mitjans de comunicació i molts opinadors insisteixen en que ERC "torna a tenir la clau", i a que haurà d'utilitzar-la segons quin sigui el model de finançament (o segons quina sigui la sentència del Tribunal Constitucional).

Crec que des d'ERC no hauriem de caure en aquesta trampa. Nosaltres varem votar que no a l'Estatut de la retallada Mas-Zapatero i del Congreso de los Diputados perquè varem votar que si entusiàsticament a l'Estatut del 30 de setembre de 2005. Els que varen demanar votar que si en el referèndum per l'actual Estatut de Catalunya varen ser CiU i el PSC. Són ells, doncs, els que han de donar comptes molt principalment de com quedi el model de finançament. Són ells els que en tenen la principal responsabilitat.

Molt més tenint en compte que des d'ERC s'ha defensat sempre que, tot i que no ens agrada, el poble de Catalunya va referendà l'Estatut de les Cortes i que aquest és el "camp de joc" en el que es juga el partit. No es pot anar més enllà d'aquest "camp de joc". No es pot aconseguir el que no és possible avui. Volem un bon finançament. I avui això vol dir el millor finançament possible en el marc de l'Estatut de 2006. Per tant, coneixent el "camp de joc" i les seves limitacions, el criteri bàsic de valoració de qualsevol proposta de finançament ha de ser que el model compleixi estrictament l'Estatut de 2006. Així podrem tenir un bon model, el millor possible avui. I uns bons resultats, els millors possibles avui.

Però la pressió no la té ERC. La pressió la tenen, d'una banda ZP i el govern del PSOE i, de l'altra, CiU i el PSC que són els que varen demanar el vot afirmatiu a l'Estatut de les Cortes de 2006. No hem de caure a la trampa.

Avui 4 de gener de 2009 el diari Avui m'ha publicat aquest article sobre la situació del finançament.

Reprodueixo també el text original que vaig remetre que és pràcticament idèntic al publicat.

Abans de l'estiu plantejava, en un article i una entrada al bloc, que per a arribar a un bon acord de finançament a Catalunya era imprescindible una actitud de "Unitat i fermesa". Eren moments en els que tothom (o quasi), al Govern i a CiU, apostavem amb força per un mateix objectiu -un bon acord de finançament- i amb una mateixa tàctica - posició unitària per a negociar i de fermesa fins a arribar, si era necessari, a no acceptar cap acord abans d'acceptar un mal acord.

Fa unes setmanes insistia de nou, en una altra entrada al bloc ("Unitat i fermesa (II)"), en els mateixos plantejaments i en la mateixa posició, que encara semblaven ser les posicions oficials i majoritàries tant al Govern com a CiU.

Tanmateix, quan es va acostant l'hora de la veritat, el moment de prendre les decisions, sembla que també comencen  a aflorar algunes de les característiques més típiques d'alguns catalans en la seves relacions amb Madrid: els nervis, les pors, les tremolors de cames, els interessos per a ser influents a Madrid, la política de "peix al cove" encara que sigui morralla, etc. Els de Madrid ho saben i s'aprofiten (legítimament i intel.ligentment) d'aquestes debilitats.

És justament en aquest moment, doncs, quan davant dels nervis, les pors i les tremolors de cames ens fa falta la tranquilitat, la calma i la sang freda. I quan davant dels interessos per a ser influents a Madrid i la política de "morralla al cove" ens calen ambició nacional i dignitat per a continuar demanant el què és just, el què ens cal i el què està previst a la llei (l'Estatut).

Molt especialment, ens cal no oblidar el què deia sovint el President Terradellas, es a dir què en política hi ha una cosa que no s'ha de fer mai: el ridícul. Alguns ja l'han fet (no cal dir noms) i d'altres estan ja només a un pas de començar a fer-lo. Si no volem que els catalans i les catalanes normals augmentin, encara més, la seva desafecció en relació als polítics i a la política del país, però també en relació a una part significativa dels dirigents empresarials, econòmics i socials del país, si us plau no fem el ridícul pel que fa a la negociació del model i de l'acord de finançament de Catalunya.

No ens podem permetre un mal model i un mal acord de finançament. I la crisi no és cap excusa. En tot cas, pot fer que l'acord s'apliqui amb una determinada gradualitat, com d'altra banda ja preveu l'Estatut. Però res més. L'objectiu final continúa estant clar, i encara és el mateix: aconseguir un bon model i un bon acord de finançament a partir del que preveu l'Estatut. I si no és així només tenim una opció: no acceptar un mal acord i continuar negociant amb l'Estat per a què es compleixi l'Estatut en l'àmbit del finançament. Necessitem, doncs, fermesa. Qualsevol altra alternativa no és bona per a Catalunya, tot i què en algún cas potser permetria "salvar la cara" (o altres coses més materials) a alguns.

I per a aconseguir-ho necessitem la unitat. La unitat del Govern i de CiU, però també la unitat real de la societat: de les forces empresarials, econòmiques, sindicals, socials, culturals, intel.lectuals, etc. del país. Només amb la unitat d'actuació de tots plegats ho podem aconseguir.

I la unitat és possible i viable. Si s'analitzen els documents del Govern i de CiU, com jo he tingut oportunitat de fer-ho, la unitat sobre el model i sobre l'acord de finançament és perfectament possible. Tots els documents parteixen i són fidels a l'Estatut, encara que en alguns temes se'n puguin fer interpretacions lleugerament diferents. Unes diferències que són perfectament superables. I, si es vol, de forma ràpida. Només és una qüestió de voluntat política. Si hi ha aquesta voluntat política, especialment per part de CiU i del PSC -doncs des d'ERC és obvi que existeix-, l'acord pot ser immediat i imminent.

Per tant, amb unitat i fermesa i amb sentit del ridícul i voluntat política podem aconseguir un bon model i un bon acord de finançament per a Catalunya. O podem tenir l'ambició nacional i el sentit de país per a no acceptar un mal acord de finançament, si aquest fos el cas. Tanmateix, en qualsevol cas, tindrem una bona "proposta catalana" pel finançament del país en el marc de l'Estatut per a continuar negociant-la, si s'escau,  amb el govern de Madrid.

Ahir dissabte el Dossier Econòmic em va publicar un article, que reprodueixo sencer en el text del post.

Ahir els diaris ens informaven de que el President Montilla havia insistit, en una reunió amb els diputats i senadors socialistes, en la importància d'aconseguir un bon sistema de finançament per a Catalunya i en què un fracàs en la negociació amb l'Estat podia posar en crisi la "fortalesa del pacte constitucional".

Al mateix temps, el President Pujol ens oferia una entrevista (1, 2, 3) al diari Avui, en la que deia moltes coses, la majoria d'un gran interés, i d'entre les que en voldria destacar algunes: "el país ha de dir prou a l'engany i al perjudici sistemàtic"; "els diners són molt importants però encara és més necessari recuperar la seriositat".

Pel que fa al finançament deixava molt clar que en aquest moment és fonamental i imprescindible la combinació de la unitat amb la fermesa i també la implicació del conjunt de la societat. I en aquest sentit hi deia: "el front comú és una arma de defensa, però a més hi ha d'haver una reacció col.lectiva de país"; "ens convé més un no-acord que un mal acord".

Avui mateix, el Vicepresident del Govern de la Generalitat, Josep-Lluis Carod-Rovira, insisteix en la mateixa línia també en una entrevista (1, 2) al diari Avui, dient-nos al referir-se a la negociació del nou sistema de finançament, entre altres temes d'interés, que: "ara la prioritat d'ERC és que Catalunya tingui el millor finançament possible d'acord amb la legalitat vigent (l'Estatut)"; o bé, "Catalunya només és forta quan va unida. El poble castigarà qui trenqui la unitat i busqui solucions unilaterals pel seu compte".

Aquesta és la posició que ha defensat ERC des del primer moment: unitat, fermesa i mobilització de la societat. I estic content de la coincidència, en una gran part, amb els arguments que vaig desenvolupar abans de l'estiu en un article i en una entrada al bloc què es titulaven justament així: "Unitat i fermesa".

Després d'un 9 d'agost d'"Unitat i fermesa" amb la reunió entre el Govern de la Generalitat i CiU, i amb el suport del mon econòmic, social, intelectual i mediàtic, anava de vacances amb un cert optimisme respecte al futur del finançament de Catalunya. Tot s'ha de dir, també amb un cert grau d'escepticisme. O per dir-ho a la manera d'Eugeni Xammar, "fonamentalment escéptic i tanmateix susceptible de fer-se certes il.lusions".

La tornada, però, ha suposat un cert xoc. Sens dubte, la responsabilitat és del tot meva. Probablement hi han col.laborat, però, la Mediterrània i l'Eugeni Xammar. D'una banda, el descans i la desconnexió en un lloc espléndid d'una Mediterrània que sentim molt nostra. Recordem que per a E. M. Forster ("A Passage to India"), "The Mediterranean is the human norm", el lloc on és fàcil trobar l'harmonia. I jo hi estic del tot d'acord. De l'altra, la lectura apassionant de l'espléndida biografia d'Eugeni Xammar - "Periodisme?. Permetin!. La vida i els articles d'Eugeni Xammar"- en la versió de Quim Torra i Pla, a qui vaig tenir ocasió de conèixer fa poc i a qui voldria felicitar pel seu treball. Dues experiències fortes, molt positives, de les que carreguen les piles i què, per contrast, fan difícil d'aterrar en una realitat -la política i la societat catalanes actuals- massa marcada per un "tacticisme" de curta volada en el que, a més, no hi tenim -i sembla que no hi volem tenir o no hi ha ningú capaç de tenir- la iniciativa, que ens ve marcada fonamentalment des de Madrid.

En aquest context, els aconteixements dels últims dies, així com el repàs de la premsa des del 9 d'agost, et deixen una mica astorat. Només existeix "el tacticisme partidista de curta volada"?. Només existeix el "políticament correcte"o les adulacions falses, fredes i mesquines?. No hi ha ningú amb l'audàcia i la valentía suficients -amb la llibertat i la independència de criteri en definitiva- per a mantenir la postura de fermesa - i també de unitat- que ara ens calen i ens són imprescindibles en el tema del finançament?. No hi ha ningú que, partint de que la política ha de ser eficaç, es a dir ha de permetre aconseguir els objectius previstos, tingui l'ambició necessària per a mantenir-se ferm en la defensa d'alguns principis, d'alguns objectius, d'alguns símbols, d'algunes institucions?. I molt concretament d'un bon acord de finançament per a Catalunya?.  I que quedi ben clar, no em refereixo només al mon polític -als seus líders i als seus partits- sinó també als mons econòmic, sindical, empresarial, cultural, intelectual, mediàtic, etc..

En una situació d'apoteosi del "tacticisme", orientat a més des de Madrid, Catalunya i la Generalitat només hi podem perdre. No hi tenim res a guanyar. Utilitzant de nou una frase de Xammar que es pot actualitzar fàcilment: "Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya". Han passat molts anys però encara som en aquest punt. Tanmateix, com que igual que Xammar sóc "fonamentalment escéptic i tanmateix susceptible de fer-me certes ilusions", crec que encara és possible, que ha de ser possible un bon acord de finançament -un finançament just- per a Catalunya en les properes setmanes. Crec què és el que volen -el què volem- la gran majoria de la societat catalana i dels seus líders. No podem caure de nou en la ja tòpica "desunió dels catalans". Crec que continuarà la unitat i la fermesa, en el mon polític i a la societat, per a negociar l'acord de finançament que ens cal, que volem i que necessitem. I digueu-me ingenu o que em faig ilusions, però encara crec fermament que finalment ho aconseguirem.

Avui mateix el diari Avui publica aquest article sobre el finançament de Catalunya.

Com es pot veure hi ha una errada tipogràfica, doncs on diu "unilateral" hauria de dir "multilateral".

D'altra banda, l'article recull molt fidelment tot el que és més fonamental de l'original que jo vaig escriure però, per raons d'espai, no de forma exacte o completa. En el text hi reprodueixo, doncs, de forma completa el que va ser escrit originalment.

En un moment clau de la negociació del nou sistema de finançament, ara o a la tardor caldrà prendre una decisió sobre l'acord concret al que sigui possible arribar. Necessitem un bon sistema de finançament i un bon acord. Catalunya no es pot tornar a permetre un mal sistema de finançament, com en el moment de la transició, i un mal acord. Crec que hi ha una coincidència, cada cop més àmpliament compartida -entre les forces polítiques i també entre els agents econòmics i socials- sobre aquesta qüestió.

Avui s'en fa ressò, en un article a El Punt -"La suavitat i la fermesa", l'emprenedor, alt directiu i intelectual Joaquim Coello. Un escrit que puc compartir pràcticament en la seva totalitat.

Per cert, en aquest interessant article, com la majoria dels que signa l'autor, es comença amb una reflexió general que em sembla d'un interés enorme i també d'una validesa intemporal, i que no em resisteixo a reproduir: "La suavitat en les formes, la no-radicalització de les posicions i de les actituds, va en general associada a la fermesa de les conviccions i la fortalesa dels arguments. El contrari és també cert, i ho és perquè una radicalització en els comportaments amaga sovint la inseguretat de la pròpia posició". Difícilment es pot dir de forma més clara i més sintètica.

En relació al finançament és molt recomenable per a aclarir conceptes, i també posicionaments polítics, l'article d'Elisenda Paluzie a l'Avui de fa uns dies: "Finançament i tergiversacions".

Efectivament, el fons de suficiència no és cap mesura de la solidaritat. Només és una  variable de tancament del model de finançament, del vigent fins ara i també del que preveu l'Estatut. La solidaritat de Catalunya (o de les Illes o del Pais Valencià) es mesura pel seu dèficit fiscal, què actualment supera el 10% del PIB català segons les darreres estimacions fetes, per experts en la matèria, per a la Fundació Irla.

Al mateix temps, i com molt bé assenyala la professora Paluzie, el fons de suficiència tampoc es pot fixar de forma directa. El fons de suficiència sorgeix com a resultat de la diferència entre, d'una banda, les necessitats de despesa/recursos que ha de rebre Catalunya segons el model de finançament i, de l'altra, la participació de Catalunya en els impostos cedits parcialment més altres possibles transferències dels pressupostos de l'estat. I en la fixació de les necessitats de despesa/recursos que ha de rebre Catalunya, tant en el model actual com en el previst a l'Estatut, la última paraula la té l'estat (article 206.3 de l'Estatut), o com a mínim la seva redacció pot donar peu a diferents interpretacions i, per tant, a la controvèrsia jurídica.

D'altra banda, segons l'Estatut, ens trobem en una negociació que és primer bilateral -en el marc de la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat (CMAEF)- però que finalment haurà de ser multilateral en el marc del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) què preveu la LOFCA. Així és com ho interpreta almenys l'estat a partir de l'article 201.1 de l'Estatut. Estem de nou davant d'un tema interpretatiu i, per tant, objecte de controvèrsia jurídica.

En tot cas, tal com ja vaig assenyalar a "Finançament massa limitat", la primera cosa que caldrà negociar i tenir clara és quin és l'increment de recursos financers que rebrà la Generalitat (i eventualment també la resta de CCAA de règim comú) en el nou sistema de finançament a partir de 2009. Aquests recursos addicionals només poden venir per dues vies: o bé hi ha altres CCAA que estan disposades a rebre menys recursos, cosa improbable un cop llegides les declaracions dels seus responsables; o bé l'estat està disposat a aprimar-se, a disminuir el seu percentatge de participació en els recursos totals de les administracions públiques, la qual cosa seria possible però, fins ara almenys, també ha estat negada pels màxims responsables del Ministerio de Economia y Hacienda.

La segona qüestió fonamental, com assenyala també la professora Paluzie, és la determinació de les necessitats de despesa, què són les que determinen els recursos totals que rebrà Catalunya. Els elements essencials, en aquest cas, són les variables a utilitzar per determinar-les, així com els possibles mecanismes de correcció de les mateixes, es a dir els costos diferencials/nivell de preus relatius i l'esforç fiscal relatiu de les CCAA. Tot això és el que caldrà negociar en el marc de la CMAEF entre l'Estat i la Generalitat, i ratificar en el CPFF amb el conjunt de les CCAA. Són les condicions que varen pactar el Sr. Mas i el Sr. Zapatero el 21 de gener de 2006 i que després varen ser aprovades amb l'Estatut.

Un tercer element important és la determinació dels mecanismes d'anivellament i solidaritat. Ja hem dit què, en aquest sentit, l'article 206.3 de l'Estatut diu què l'Estat tindrà la última paraula en la fixació dels seus nivells, o almenys és un tema objecte de controvèrsia jurídica. En aquest sentit, hi ha dues qüestions fonamentals: primera, s'ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament/solidaritat no ha de fer variar la posició de Catalunya en la ordenació de rendes per càpita (tot i que no es diu explícitament com es mesuren) entre CCAA respecte a la que tenia abans de l'anivellament (article 206.5 de l'Estatut). Segona, si l'anivellament ha de ser parcial, i només afectar als serveis essencials de l'estat del benestar -com es podria deduir de l'article 206.3 de l'Estatut-, o bé ha d'afectar a tots els serveis, com ja han reclamat algunes CCAA.

Un quart element important, tenint en compte què l'Estatut ja fixa els impostos què es cedeixen i els corresponents percentatges de cessió, és la creació, i més encara les característiques que ha de tenir, el Consorci Tributari de Catalunya entre l'Agència Estatal d'Administració Tributària i l'Agència Tributària de Catalunya.

Finalment, també és molt important la negociació sobre els mecanismes i criteris de revisió quinquenal del sistema de finançament, així com els criteris anuals d'actualització del mateix.

Aquest és l'article que publica avui el diari Avui en relació al finançament de Catalunya.

Com veuran no és exactament igual que el que jo vaig escriure -i que reprodueixo en el text principal- ja fa uns quants dies, just després que el diputat de CiU, Francesc Homs, sortís al programa de Mònica Terribas. Tanmateix, conté tot el més essencial del escrit original i, de fet, l'article continua essent de plena actualitat després de la presentació sorollosa de la proposta de CiU al Parlament fa un parell de dies.

 

I.- El moment decisiu

 

1.- Ha arribat el moment decisiu de la negociació del model/sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya pel període 2009-2013 que, teòricament i segons preveu l’Estatut, hauria d’estar decidit abans del 9 d’agost de 2008.

 

2.- En aquest sentit, el Conseller Castells ha començat a “moure fitxa” tot reunint a una comissió dels tres partits que formen el Govern de la Generalitat, a la que va presentar i entregar un document que, tal com han dit els diaris, es titula: “Model de finançament de la Generalitat: pautes bàsiques per al desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

 

Al mateix temps, ha parlat de la necessitat de la unitat entre els partits del Govern i CiU –amb l’acord dels partits del Govern i fins i tot amb la insistència d’ERC-, tant en la definició d’aquestes pautes bàsiques com en la seva negociació a Madrid, amb lleialtat per part de tothom des del principi fins al final de la negociació. A més, ha iniciat negociacions amb els Governs de les Illes Balears i del País Valencià –també amb el vistiplau dels partits del Govern-, per a fer camí junts en el procés de negociació, donat els importants interessos comuns que, en el tema del finançament, hi ha entre els tres governs.

  

II.- Les limitacions de la situació actual

 

3.- Actualment, el finançament de les CCAA de règim comú, que inclou doncs Catalunya, es regeix per la Llei 21/2001 de 27 de desembre (aplicable des de l’1 de gener de 2002), que recull l’acord del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) de 27 de juliol de 2001, en el marc de la Ley Orgànica de la Financiación de las Comunidades Autónomas (LOFCA).

 

4.- En els últims anys, molt diversos fòrums, “think thanks” i experts (dels que m’agradaria destacar al professor Jordi Pons, de qui he pogut conèixer i utilitzar -espero que bé- unes quantes de les idees que aquí s’expressen), entre d’altres del propi Govern de la Generalitat, ens han confirmat el creixent dèficit fiscal de Catalunya què, actualment, sembla superar el 10 % del PIB de Catalunya. Un dèficit fiscal que limita les possibilitats d’augmentar la productivitat i la competitivitat de les empreses i l’economia del país, i que també impedeix aconseguir els nivells de la societat del benestar i de cohesió social que el país necessita.

 

5.- Aquesta situació podia haver canviat substancialment amb l’Estatut del 30 de setembre de 2005 aprovat pel Parlament de Catalunya que, en el tema del finançament, significava un canvi de model, una millora i una nova fórmula en les relacions financeres entre Catalunya i l’Estat espanyol. Tot plegat va quedar en no res, però, a partir del pacte Mas-Zapatero de 21 de gener de 2006 i de l’aprovació del nou Estatut per les Corts de Madrid i en referèndum pel poble de Catalunya. En el nou Estatut aprovat, el model de finançament és el mateix que el de la Llei 21/2001 esmentada anteriorment.

 

Així doncs, amb el nou Estatut, per a aconseguir millorar el finançament de Catalunya serà necessari, com abans, posar-se d’acord amb l’Estat –mitjançant la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Financers (CMAEF)- però també amb la resta de les Comunitats Autònomes de règim comú en el marc del CPFF, i amb unes regles del joc que, en els seus aspectes fonamentals, són les mateixes de la Llei 21/2001, es a dir les d’abans de l’aprovació de l’Estatut. Cal recordar, per exemple, com a l’article 206.3 del nou Estatut s’estableix que els nivells de solidaritat i d’anivellament entre CCAA els establirà l’Estat.

  

III.- La posició d’ERC

  

6.- ERC no renuncia a les seves reivindicacions històriques en relació al concert econòmic , o a un model de finançament equivalent al de les comunitats de règim foral (Euzkadi i Navarra), i a la bilateralitat pura, per a les relacions econòmiques i financeres entre Catalunya i l’Estat espanyol.

 

7.- Tanmateix, tant per una qüestió de responsabilitat i de respecte a la decisió presa pel poble de Catalunya en referèndum, com per a no donar avantatge als que es van vendre, per un “plat de llenties”, el model de finançament que estava previst en l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, creiem que hem de lluitar per a aconseguir, en el període 2009-2013, el millor sistema de finançament i la millor LOFCA possible per a Catalunya, en el marc de la legislació estatal i de l’Estatut vigents.

  

IV.- La possibilitat del increment de recursos

 

8.- Teòricament i segons els criteris que s’utilitzin, seria possible, a partir del model actual, un augment significatiu dels recursos financers de la Generalitat.

 

Tanmateix, i d’això no en parla el document del Conseller Castells, caldria que l’Estat estigués disposat a que Catalunya rebi més recursos que actualment. I com que la negociació serà primer bilateral, en el marc de la CMAEF, però després multilateral, en el marc del CPFF, entre totes les CCAA de règim comú, caldria que l’Estat estigués disposat a que totes les CCAA de règim comú rebin més diners. Això només seria possible si l’Estat estigués disposat a “aprimar-se”, es a dir, estigués disposat a tenir una participació relativament menor en el conjunt dels recursos financers de les Administracions públiques de l’Estat. (Des d'una altra perspectiva, veure l'important i recent article d'Antonio Zabalza Martí a El Pais, "Más recursos autonómicos en favor de todos").

Alguns experts han calculat que, si totes les CCAA augmentessin els recursos per habitant igual que Catalunya, el total que l’Estat haurà de traspassar a les CCAA de règim comú estarà una mica per sota de sis vegades els recursos de més que rebi Catalunya. Una bona picossada que suposaria una bona “aprimada” de l’Estat. Però el Ministre Solbes, i altres alts càrrecs del seu Ministerio com el Secretari d'Estat Carlos Ocaña, ja ens ha avisat que l’Estat no està per “aprimar-se” gaire i què, en tot cas, hauria de continuar tenint un 50%, aproximadament, del total de recursos financers públics de totes les administracions públiques de l’Estat. Que lluny estem encara de les demandes, de no fa gaire anys, del federalisme catalanista (Professor Castells inclòs) o del municipalisme català quan deien d’acostar-nos als països federals del planeta i que l’Estat retallés la seva participació fins al 35-40% (fins al 30% s’havia arribat a plantejar)!.

 

V.- La qüestió essencial és la definició de les necessitats de despesa

 

9.- Els recursos que rebrà la Generalitat de Catalunya, en termes absoluts i en relació als actuals, han de cobrir les seves necessitats de despesa, un tema que, curiosament, pràcticament no tracta el document del Conseller Castells. Aquests recursos dependran, doncs, fonamentalment de la determinació de les esmentades necessitats de despesa de la Generalitat, i de cada CCAA, així com dels mecanismes de correcció que s’hi apliquin. D’altra banda, no podran ser inferiors, en cap cas, als recursos dels que van disposar les CCAA a l’any base (2005 o 2006) aplicant el model vigent a l’actualitat.

 

10.- Una primera qüestió bàsica és, doncs, com es defineixen les necessitats de despesa de la Generalitat i, també, de les altres CCAA. Això vol dir calcular les necessitats de despesa que corresponen, per a l’any base, als serveis comuns (incloent-hi l’educació), als serveis sanitaris de la Seguretat Social, i als serveis socials i assistencials de la Seguretat Social. Vol dir, per tant, definir les variables que determinen cadascun dels esmentats serveis i les seves ponderacions relatives.

 

11.- Aquestes necessitats de despesa/volum de recursos de les diferents CCAA s’haurien de corregir pels seus costos diferencials, es a dir pel seu nivell de preus relatius, tot donant més recursos a les CCAA amb uns nivells més alts. D’altra banda, les CCAA que, com Catalunya, realitzin un major esforç fiscal també haurien de disposar d’una quantitat addicional de recursos procedents de l’Estat. No sembla tampoc que el Ministre Solbes estigui per a aquesta feina. La seva interpretació de la capacitat fiscal relativa de les CCAA sembla anar més aviat en el sentit de que aquelles que vulguin puguin apujar els impostos que tenen cedits parcialment, una cosa realment difícil quan s’ha entrat en la carrera per a disminuir o eliminar impostos per part de les CCAA.

 

12.- Els recursos per a cobrir les necessitats de despesa, en els seus valors de l’any base de càlcul, serien: la recaptació dels tributs cedits què, si en algun cas, fossin suprimits per l’Estat, haurien de ser compensats pel mateix; el 50% de l’IRPF; el 50% de la recaptació líquida per IVA; el 58% de la recaptació líquida dels impostos especials; el 100% del impost sobre l’electricitat.

 

13.- El Fons de Suficiència a l’any base seria la diferència, positiva o negativa, entre les necessitats de despesa corregides que hem esmentat abans i el valor dels recursos establerts en el punt anterior. Aquest Fons de Suficiència ha de poder ser modificat quan es produeixin nous traspassos – o ampliacions i revisions- de serveis a les CCAA, quan es cedeixin nous tributs o quan es modifiqui la legislació estatal d’algun d’ells.

 

VI.- Els mecanismes d’anivellament i de solidaritat

 

14.- Ja hem esmentat abans que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat: article 206.3 del nou Estatut. Amb tot, la part essencial del document Castells es dedica a aquest tema.

 

15.- La qüestió fonamental en aquest tema és que l’Estat garanteixi que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament i solidaritat no facin variar la posició de les diferents CCAA en l’ordenació de rendes per habitant abans de l’anivellament (que hauria de ser la renda primària per habitant de cada CCAA, tot i què l'Estatut no ho diu explícitament) i després de l’anivellament (que hauria de ser la renda familiar disponible per habitant corregida pel nivell de preus de cada CCAA, tot i què l'Estatut tampoc ho diu explícitament), tal com preveu l’article 206.5 del nou Estatut.

 

16.- El document Castells preveu que es pugui produir un anivellament parcial de només el 65-75% de la despesa, a partir de l’article 206.3 del nou Estatut que diu que només s’anivellaran de manera completa els serveis de sanitat, educació i altres serveis socials essencials de l’Estat del benestar. Tanmateix, això planteja dos problemes importants: primer, que com ja hem dit, aquest mateix article preveu que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat; segon, que no està clar com es definiran els “serveis socials essencials de l’Estat del Benestar”. Hi ha problemes interpretatius, i també alguns experts i algunes CCAA, com Andalusia, ja han dit que consideren que tots els serveis socials són essencials. En definitiva, queda clar que, com hem dit abans, la qüestió essencial és la de la definició de les necessitats de despesa de cada CCAA i els corresponents recursos que li pertoquen.

 

 VII.- Algunes conclusions provisionals

 

17.- Som a l’hora de la veritat pel que fa a la possible millora del finançament de la Generalitat de Catalunya. Una millora què serà necessàriament limitada per vàries raons:

• Estem en el mateix model que abans del nou estatut, que finalment s’haurà de negociar de forma multilateral en el marc del CPFF.
• La possibilitat de l’augment de recursos sembla limitada, tenint en compte que l’Estat no està disposat a posar sobre la taula gaire més recursos per a les CCAA, tal com han repetit el ministre Solbes i altres responsables del Ministerio.
• La qüestió essencial és la definició de les necessitats de despesa de la Generalitat i els recursos necessaris per a fer-li front. En aquest sentit, no sembla fàcil una negociació molt favorable als interessos de la Generalitat, donat que s’haurà de fer en un context de multilateralitat entre les CCAA i les reticències que ja han expressat algunes d’elles.

 

18.- Des del punt de vista de la negociació, l’estratègia del Conseller Castells, avalada pels partits del Govern, pot ser adequada o vàlida des del punt de vista polític, tant des de la perspectiva de buscar que CiU s’hi impliqui, com en la recerca de la complicitat de les Illes Balears i del País Valencià.

 

En canvi, és més dubtós que l’estratègia sigui adequada des del punt de vista tècnic, ja que la qüestió essencial és la determinació de les necessitats de despesa i dels recursos corresponents per a fer-hi front. Tanmateix, els mecanismes d’anivellament s’han de plantejar amb posterioritat i tenint en compte que, segons el propi estatut (article 206.3), és l’Estat qui finalment els fixarà.

(Veure, des de la perspectiva d'ERC, l'article del Conseller Josep Huguet a El Pais: "El remiendo de la financiación", així com, des de la perspectiva del federalisme del PSC, l'article del President José Montilla també a El Pais: "Falso dilema", on parla clar i català, dirigint-se als seus companys del PSOE, del tema del finançament de Catalunya).
 

Aquí teniu l'article que em publica avui el Dossier Econòmic.