Com tothom sap les retallades en sanitat, ensenyament, serveis socials i d'altres, estan a l'ordre del dia.

Una de les coses que ha provocat aquest procés és el gran creixement demogràfic que ha tingut Catalunya. A ningú el sorprèn que davant les demandes histèriques dels empresaris reclamant mà d'obra, que varen propiciar l'arribada massiva d'immigrants, no es fessin les previsions pressupostàries adequades per fer front a aquest creixement, i al vegetatiu? Amb els mateixos diners o amb menys, podíem oferir sanitat, ensenyament o assistència social a l'increment de més d'un milió i mig de persones? Potser, algú dirà que si que hi va haver augments de partides, però evidentment del tot insuficients per mantenir una qualitat de serveis públics, que era l'enveja de mig món.

Considera el conseller de Sanitat que després de les retallades, la qualitat del servei serà la mateixa? Per molt que ens ho expliqui no ens ho podem creure, perquè ho patim. És el mateix que et vegi un metge en persona que parlar-hi per telèfon? És el mateix tenir un CAP a 15 minuts de casa, que haver de fer 20 o més quilòmetres per arribar-hi? Menys ambulàncies fan el mateix servei? Suposo que el Conseller recorda que per cada català hi ha 1200 euros a l'any per despeses sanitàries, i que per cada extremeny més de 1600. Ells fan el repartiment entra menys i nosaltres l'hem de fer entra molts més, tot i que d'entrada tenim el mateix Estat que vetlla pels seus fills (a aquesta afirmació li queda poc temps de vida).

El mateix passa amb ensenyament, serveis socials i la majoria de qüestions que depenen de la negociació i el regateig amb el centralisme espanyol.

Hi ha culpables? I tant, i n'hi ha força. I aquests culpables haurien de tenir la valentia de dir que no podem seguir així, haurien de recolzar al seu poble en les reclamacions de més poder polític per Catalunya, del poder polític en exclusiva. A vegades som molt durs amb el poder central, però ho hauríem de ser molt més. Cal ser descarats com ells, ja que fa massa anys que els hi aguantem el discurs de la unió espanyola a canvi del nostre empobriment accelerat i la nostra claudicació com a poble.

Els culpables són els que miren cap un altre costat o defensen unes polítiques que van en contra dels interessos de Catalunya i els seus 7 milions i mig de ciutadans. I això ho veiem en les retallades, a les quals només els hi fan quatre critiques suaus, quan, en realitat, ells també són culpables de tot el que li passa a Catalunya.

Portem una mala temporada (ja fa un piló d'anys), les espanyes ens estan dirigint tot un seguit d'atacs que ens haurien de fer pensar, cada cop més seriosament, en trencar relacions d'immediat. Hem de deixar corre aquesta relació tant perversa. No ens podem permetre seguir aguantant uns companys de viatge que mai posen la mà a la butxaca a l'hora de pagar l'àpat. I menys, quan ara ens reclamen diners de despeses que s'han generat per errades seves. No ho podem aguantar més. A tot això hi hem d'afegir la seva actitud contra la nostra llengua. Fa gairebé 30 anys que ens funciona una cosa que es diu immersió lingüística, acceptada per tothom, excepte per quatre que volen que els seus fills aprenguin en castellà. Eina que tot i funcionar amb normalitat té excepcions importants i poc explicades, però que han permès fer normal el que és excepcional.

Ens hem de plantar, tant la societat, com els partits polítics. Ens hem de plantar i decidir que ja n'hi ha prou de baixar el cap com si féssim coses en contra d'ells i no a favor nostre. Ja s'ha acabat de negociar el que és innegociable. No hem de seguir pel camí que sempre ens porta a Madrid, hem de tombar i enfilar el que ens porta a Europa, fent servir les infraestructures antiquades, que Madrid no ha volgut millorar ni millorarà a curt termini.

Ens hem de plantar, no només per la llengua i l'espoli fiscal, ens hem de plantar per dignitat, per fer valer tots els nostres valors com a poble, per deixar enrere d'una vegada per totes aquesta lluita constant amb els governs de Madrid que no ens portarà mai a res més que a un empobriment social, econòmic i polític, tal com ha passat fins ara. Que s'ho facin. Ens plantem i declarem la Independència, així de fàcil.

Després que els 25 diputats del PSC-PSOE a Madrid hagin tornat a votar en contra del reconeixement del català a Europa, crec que la diputada del PSC-PSOE al Parlament Europeu, Maria Badia, hauria de dimitir en coherència amb la seva posició favorable a aquest reconeixement. No si valen excuses, s'ha de mantenir el criteri i si els seus l'han deixada soleta com un mussol, el millor que pot fer és deixar aquest càrrec i venir a treballar a Catalunya, que de feina per defensar el català en tenim a cabassades. Dubto, però que ho faci ja que habitualment ha fet tots els papers de l'auca i preferirà quedar malament davant el poble català, que ser coherent amb els seus pensaments.

Sembla que els nostres alumnes de Primària han millorat respecte als cursos anteriors. Encara manca molta feina per arribar a nivells òptims, que millorin la qualitat dels coneixements dels nostres alumnes.

En aquest escrit no faré cap anàlisis de què s'ha de fer ni de com s'ha de fer, però si que voldria fer un parell de reflexions sobre el tema. A partir de la meva pròpia experiència personal.

En primer lloc manifestar el meu desengany envers una política educativa erràtica. Cada canvi de govern representa canvis, segons diuen, per millorar aquesta qualitat. Per mi el que això representa és un desgavell majúscul, que desconcerta pares i mares, ensenyants i alumnes. En un País, que vol ser modern i avançat aquest fet no s'hauria de produir, sempre que l'objectiu no sigui baixar nivells i fer impossible un treball seriós a les escoles, bàsicament públiques, per generar persones de nivells diferenciats, segons els estudis siguin en pública o privada.

En segon lloc voldria fer incidència en un fet del que no es parla gaire: El fracàs no és una novetat recent, ve de lluny, i posaré un exemple molt clar. Quan una de les meves filles, als 6 anys, va accedir a una escola pública, d'això fa 32 anys, ens varem adonar que en aquell col·legi hi havia nois i noies que tenien 15 o 16 anys i que per tant ja feia un o dos anys que havien superat l'ensenyament obligatori de l'EGB, però que es mantenien a l'escola per intentar que assolissin els coneixements bàsics per poder afrontar la vida laboral. O sigui fa 32 anys ja hi havia fracàs escolar i aquells nens i nenes han esdevingut pares i mares i per tant segurament la seva preparació escolar no haurà facilitat un bon aprenentatge i un bon nivell d'integració escolar dels seus fills. I dura des de fa més de 32 anys, la qual cosa vol dir que hem estat massa temps mirant cap una altra banda.

Són com la banda de la dona de Mao. Els 25 exerceixen de traïdors a Catalunya, igual que la dona de Mao va traïr al seu marit.

Avui en Nadal exerceix de botifler n. 1, igual que en Dani Fernández, la Cunillera o en Juli Fernández de Palafrugell. Tots ells justifiquen la seva posició d’avui, quan fa 4 dies deien el contrari. Tot per portar la contraria a CiU? No, tot per obeir les ordres del PSOE i intentar mantenir els vots espanyolistes que encara els hi queden. Recordar-lis, que ells, els del PSC-PSOE varen deixar unes finances sota minims, igual que ERC i ICV. Ells ho varen fer i ara ho critiquen. Deuen pensar, segur que ho pensen, que el poble de Catalunya no arriba al coeficient de 60, o era menys?

Així les coses, solament ens queda esperar asseguts que passi el cadáver polític d’aquests personatges i això segur que passarà el dia 22 de maig. I encara que sigui el març del proper any, tindrem paciència. A continuaciuó encetarem el judici polític contra aquests polítics que tenint tot el poder del món, l’han malbaratat a base de col·laborar amb els espanyols del PSOE i del PP, només per guany personal, sense pensar en cap moment en els interessos de Catalunya. Fins hi tot ho diu l’Ernest.

M’explicaré: treballo en una empresa multinacional, que factura quantitats importants, degut a una producció de qualitat. Productes de diferents utilitats i especialitats, però que tots ells tenen una gran acceptació als mercats, tant interiors com internacionals. L’empresa té una seu central de gran envergadura, a la que darrerament s’ha incorporat molta mà d’obra. Tot gràcies a les comandes creixents que s’estant reben.

L’empresa té, però un problema important. En els darrers 30 anys s’ha expandit fora de les seves fronteres, amb una sèrie de sucursals, concretament 16, que no van al mateix ritme que la central. La qual cosa provoca grans disfuncions financeres a la matriu.

Ara, per tant s’està plantejant fer un E.R.O. en el conjunt de les sucursals, per tal, no tant de reduir plantilla, sinó de tancar-les o desconnectar-les de l’empresa central. No es pot seguir aguantant una xarxa tant important que l’únic que genera són pèrdues creixents, ja que la seva producció ha baixat en picat, alhora que la seva relació amb la central també s’ha deteriorat molt.

Aquest E.R.O., però, no està recolçat per la totalitat del Consell d’Administració i això provoca que es vagi ajornant la seva presentació majoritària. S’ha arribat a una situación molt estranya, fins el punt que els treballadors en la seva majoria el recolzen, en contra de la divisió dels directius.

Els darrers dies la situación ha canviat de manera important. Una part del Consell d’Administració, fart d’esperar i aguantar excuses de mal pagador, ha decidit presentar-lo, tot i conèixer perfectament la posició de la resta de membres del Consell. S’han decidit al considerar que com que els treballadors el recolzen, segurament podrán endegar-lo amb aquest suport i d’aquesta manera provocar el canvi d’opinió de la majoria del Consell.

Fa massa temps que estem així i no podem esperar més, si no volem que l’empresa matriu faci fallida. És l’única solució realment viable, ja que seguir amb la situación actual solament ens portaría a baixar encara més els resultats i provocar, a mig termini, un descontentament molt important dels treballadors de la central, els quals no entenen com es pot seguir així. Tenint en compte, a més a més, que les sucursals, segurament, podrien seguir funcionant autònomament sense el paraigües de la matriu, i que això segur les faria molt més competitives que no pas ara, que viuen una mica dels guanys de l’empresa gran.

L’explicació potser és massa extensa, però calia fer-ho gràfic i didàctic, per tal que els lectors veiessin quina situació tenim a la meva empresa i entenguessin per què s’ha presentat la proposta d’E.R.O.

Ja veieu que jo hi estic d’acord, ara cal veure com es comporta la majoria del Consell d’Administració. El qual si torna a decebre als seus treballadors es pot trobar en una situació de desconfiança i un rebuig important de la seva gestió.

Cal recolçar la proposta i així segur que sortim d’aquest embòlic que no ens portarà a cap altra situació que la fallida com a País.

La hipocresia campa per les nostres contrades com si fos un element consubstancial a la nostra manera de fer.
El problema de Salt s'està posant en boca de tots els savis del País. Opina tothom, i tothom hi veu solucions. Critiquen la manca de reacció de les administracions a uns fets que, per primera vagada, es varen produir l'any passat. Diuen que els discursos d'aquell moment recollien les alternatives que calia aplicar a una població com la de Salt, i per extensió arreu de Catalunya, però que en tot aquest temps no s'ha fet res, només discursos i poques actuacions directes i eficients. Sembla que fa falta una manifestació anual per satisfer males consciències, les quals no actuen ni actuaran, ja que les solucions costen diners, molts diners, i ara i avui no hi ha ni un euro per solucionar l'amuntegament en els habitatges, l'atur, el fracàs escolar o els dèficits sanitaris i de serveis socials, així com la necessitat transcendental del coneixement del País, els seus costums, les seves tradicions i la seva Llengua. Solament hi ha el recurs de la paciència infinita de la ciutadania, per tal de no fer explotar un problema que està quasi tocant i fent grinyolar seriosament els elements bàsics del respecte als drets humans. Tant dels autòctons com dels forans.
Bé, no seré jo qui aporti les solucions, i menys els calés, però si que recordaré, un cop més, la manca de previsió política i l'afany empresarial en l'entrada massiva d'estrangers. Pot semblar extemporani, però cal fer memòria, com a mínim.
Les diferents bombolles econòmiques que s'ha passejat per casa nostra han anat creant la necessitat imperiosa dels empresaris de tenir molta mà d'obra disponible, i a bon preu (això per damunt de tot). El seu afany era insaciable, tot el dia reclamaven facilitats per portar persones de fora, ja que en cas contrari els seus negocis farien fallida en detriment de l'economia general del País. Tothom coneix els sistemes de contractació que feien servir, en molts dels casos sense contracte i amb persones en situació irregular, exemples n'hi ha als jutjats. Al mateix temps oferien sous bastants alts a personal autòcton, al qual no li demanaven ni formació ni qualitat en el seu treball, només volien que fessin hores i més hores. En tot això, ells sempre han sortit beneficiats. La manca de control laboral els va afavorir molt. Han guanyat molt diners, molt, que a hores d'ara ningú sap on són, o almenys ho sembla.
En la mateixa línia ha actuat l'administració. En un País en el qual som capaços de planificar infraestructures a 50 anys vista, de participar en concursos per organitzar Jocs Olímpics al cap de 12 anys, ningú va ser capaç de preveure que les demandes empresarials, amb el consentiment de les administracions, generarien a curt termini un augment considerable de la població i que això repercutiria directament en habitatge low cost, ensenyament, sanitat, serveis socials etc.. La proba, hem passat de 6 a 7,5 milions d'habitants, i ara tots ploren, però defugen responsabilitats o miren cap un altre costat.
Aquest és l'autèntic problema. Manquen recursos per solucionar-lo i aquests no poden sortir només de la butxaca dels treballadors o pensionistes, L'Estat espanyol i la Generalitat han de fer un esforç considerable per solucionar a molt curt termini aquesta qüestió, amb deute o sense, per no allargar la situació si no volen quedar-se sense mans a conseqüència de l'explosió imminent de tots aquests problemes.
Les evidències cada cop són més evidents (repetició volguda), el poble només ha de tenir clar que els governants potser no faran res per cercar la solució, que no passi per retallar encara més els sous, les pensions i tot plegat, però nosaltres si que ho podem fer. Sublevar-nos pacíficament per conquerir la nostra Independència. Només així podrem fer front a la situació de crisi permanent a que ens han abocat. Això ho hem de fer els autòctons i els forans, ja que a tots ens hi va la nostra supervivència personal i política.

Des de les passades eleccions al Parlament no havia opinat dels seus resultats. Esperava veure els moviments que feia cada un dels partits després dels percentatges i escons aconseguits.

Aquest cop hi ha hagut una reacció bastant coherent, per part de quasi tots els partits envers aquests resultats. Excepte per part d’ICV-EUIA.

El PSC ha reconegut que han patit una clatellada històrica. Els seus electors sembla que han preferit CiU. Diuen que els hi ha mancat lideratge en relació al tripartit. El President creu que s’ha equivocat en moltes coses, la principal deixar massa lliures als seus socis, els quals, amb molta menys representació que el PSC, han anat al seu aire i això ha perjudicat al Govern.

Els d’Esquerra (ara tornen a dir Republicana), són els principals protagonistes del desastre electoral. Han perdut la meitat de la seva representació. Reconeixen que els ha perjudicat haver fet President a Montilla, la sentència del Constitucional i el nou finançament. Un conjunt de qüestions que feia temps i temps que el seu electorat els hi anava  dient per activa i per passiva, però ells es feien els sords, justificant la seva permanència  en el Govern com un exercici demostratiu de la seva capacitat de gestió i també per demostrar que un President nascut fora de Catalunya era un signe de normalitat democràtica i social, oblidant per enèsim cop que el President avalat per ells va ser el principal impulsor de les retallades de l’Estatut.

El resultat d’ICV, diuen que ha estat bastant acceptable. Si ells ho diuen deu ser veritat, però la cosa real és que han perdut dos diputats i això no és gens bo. Però si ells mateixos ho veuen bé, no cal discutir. Ja s’ho faran, però han perdut dos diputats, que quedi clar.

Solidaritat Catalana, ha fet un bon resultat, tot i que les espectatives eren superiors. No està gens malament si tenim en compte el boicot informatiu que han patit, el poc temps que han tingut per preparar-ho tot, la disparitat d’ofertes independentistes i el vot útil cap a CiU que han dipositat molts, moltíssims dels manifestants del juliol, que en aquell moment reclamaven la Independència. Felicitats per a ells i bona feina de cara a les municipals.

Un cop llegides aquestes obvietats cal fer una pregunta, també bastant obvia. Ha dimitit algú? Dimitirà algú? No val la resposta dient que Montilla plega, com tampoc val el cas Benach. Això no són dimissions, són passos cap un costat. Una dimissió autentica és aquella que comporta deixar-ho tot, plegar de qualsevol càrrec institucional i polític, amb sou inclòs. Anar cap a casa per treballar en allò que un sap fer.

Ara resultarà que els caps de campanya, els caps de llista i altres responsables d’aquests fracassos seguiran, com si res, defensant els interessos dels ciutadans. Com si el poble no hagués parlat suficientment.

El passat 7 de setembre en aquest mateix bloc feia una sèrie de disquisicions sobre els diferents partits del govern i el seu paper i posició envers la política catalana i les relacions amb Madrid. Ara després de la campanya electoral i amb la vista posada en les votacions de demà, penso que aquell pensament no l’ha fet canviar gens ni mica el seguiment de la campanya. És totalment vigent, ja que cap d’ells ha pogut o volgut fer que jo pensi diferent, cosa que tampoc hauran aconseguit amb els seus possibles votants. Per la qual cosa el paràgraf final d’aquell article segueix vigent com el 7 de setembre:

 “Així les coses només ens queda decidir el nostre vot. Per mi la decisió passa per evitar amb el nostre vot la reedició del tripartit i dirigir-lo cap a les opcions que reclamen un Estat propi per Catalunya. Només d’aquesta manera assolirem el nostre objectiu de declarar la nostra voluntat d’Independència sense haver de fer-ho agenollats davant el govern espanyol i ja que hem estat solidaris amb mitja humanitat siguem solidaris amb nosaltres mateixos i decantem el nostre vot a favor de les llistes que ha aprovat Solidaritat Catalana. No queda cap més opció vàlida, la resta sempre passa pel Pont Aeri i el TGV direcció Madrid.”

Tenim un problema col·lectiu. Les properes eleccions al Parlament de Catalunya ens donaran un nou govern. Els diputats electes l’escolliran a partir de la majoria que es formi directament o bé després d’algun pacte. Quin problema tenim? podeu dir, si la cosa és la més normal en un sistema parlamentari democràtic. El problema que tenim, segons les enquestes recents, no és altre que la formació d’un govern a partir de la majoria que aconsegueixi Convergència i Unió. De la mateixa manera que ho seria si el govern el poguessin relligar, altre cop, uff, els grups de l’actual tripartit. Els uns i els altres, excepte ERC, han donat suport a les retallades inicials de l’Estatut del 30 de setembre, fins a deixar-lo en mans del Constitucional, el qual ja sabem com l’ha acabat deixant. Repelat per tots costats.

Fa por i posa malalt a molta gent, jo diria que a mig País, veure com es pot vertebrar, un altre cop, un govern que no ens podrà portar gaire lluny en la nostra lluita per deslliurar-nos dels lligams que ens tenen aferrats a aquesta España decadent, però que al mateix temps segueix, també obsessivament, defensant una falsa unitat pàtria que solament es recull a la Constitució amb l’objectiu de mantenir la caixa única i la repartidora més insolidària de tot Europa.

Després de 30 anys de democràcia i vist el que hem vist, la nostra única obsessió hauria de ser fer tot el que estigui a les nostres mans per aconseguir trencar l’esquema de sempre, per agafar la direcció que necessita el poble de Catalunya. Només votant els partits que defensen clarament la Independència del nostre poble podrem sortir de l’atzucat constitucionalista. Trenquem d’una vegada per totes. La ciutadania de Catalunya s’ho mereix i la majoria ho pot fer possible. Ara o mai, és la nostra oportunitat.

El Premi Nobel de la Pau d’enguany ha caigut malament a la Xina. Sembla que ho consideren una jugada organitzada per Occident, per tal d’embrutir la imatge del país asiàtic. Com si el tema dels drets humans no fos una qüestió que no compte per ells. La cosa més sinistre de totes no és pas la seva postura sobre la concessió del premi al seu ciutadà Liu, la cosa que ens hauria de preocupar més és la posició d’alguns països europeus en relació a la petició d’alliberament del nou Premi Nobel. Resulta, ara, que com que la Xina està folrada de calés i va repartint inversions a tort i a dret, i comprant deute amb quantitats molt importants, països com España no s’atreveixen a reclamar aquest alliberament, no fora que la dictadura xinesa s’emprenyés i tanqués l’aixeta financera.

Com sempre España depèn de les decisions d’altres estats per decidir la seva pròpia política, tot i la retirada de les tropes de l’Iraq decidida per Zapatero tant bon punt va arribar al govern. Una flor que no va fer estiu, ja que a continuació va apostar per mantenir els soldats a l’Afganistan, enviar vaixells a Somàlia i no sé quantes coses més que demostren la manca de criteri d’un govern que inverteix els calés dels catalans, entre d’altres, per fer una política a la inversa del que havia promès al seu electorat.

Catalunya no pot seguir depenent d’aquesta España tant insolidària, ens hem de decidir per vies diferents si volem prosperar a nivell social, econòmic i cultural, ja que amb ells mai passarem de la mediocritat. Som bons, molt bons, però ho podem ser més si ens administrem nosaltres mateixos.

Ahir varem veure com ICV i Esquerra es manifestaven en contra del quart cinturó, o ronda del Vallès. No volen que sigui una autovia, estan en contra de l’agressió que tot plegat representarà pel territori. Una carretera normal si que la volen, encara que també representi carregar-se els camps de conreu de la zona.

Sobta la posició d’ambdós partits, ja que no han defensat la mateixa posició a altres llocs del territori. Segurament és una qüestió del número de vots que es poden esgarrapar.

Al Baix Empordà i a la Selva s’està duent a terme una agressió semblant i aquest cop executada per la Generalitat. El tram que va de Vidreres a Palafrugell també acabarà sent una autovia, com la que volen fer al Vallès,  però en alguns trams d’aquest recorregut té 8 carrils (Palamós-Palafrugell passant per Mont-ras) i ells no han dit ni fava. Seria la mateixa posició que varen demostrar en el cas del túnel  de Bracons, i que al final s’ha executat més o menys com estava previst inicialment, amb algun retoc per acontentar aquestes posicions discrepants.

La Ronda del Vallès ja està decidida i res no farà canviar la posició del Govern Central, amb el vist i plau de PSC i CiU. La fan per connectar millor les ciutats industrials, encara que això representi deixar erm un territori molt productiu a nivell agrícola.

L’autovia del Baix Empordà la fan des del Govern Català i la conformitat de CiU, encara que no serveixi per connectar cap ciutat industrial, ja que solament serveix per fer arribar a la gent del sud molt més ràpid als seus llocs d’estiueig, oblidant que no molta més gent dona el resultat de la qualitat turística que desitgem la majoria dels catalans, i sobre tot els del Baix Empordà. Això si, servirà per deixar el paisatge, que tant estimem, ple d'apartaments i pisos per acollir el número d’habitants que preveu el Pla Territorial per la nostra comarca, encara que tot plegat tingui com a resultat un declivi de la nostra manera de ser i la desaparició dels nostres entorns més preuats. Més carreteres, molt més amples, més persones per metre quadrat, la qual cosa vol dir que la nostra aspiració de tenir un turisme de qualitat, tot l’any, quedarà estroncada per sempre.

ICV i Esquerra, han obert boca en aquest tema? Com és possible que no defensin el territori per igual? Ja els hi ha anat bé la política urbanitzadora del Departament que dirigeix el conseller Nadal, amb la qual cosa arribem a la conclusió que ells ahir no hi feien res a la manifestació en contra de la Ronda del Vallès.

Ja tenim data per les eleccions al Parlament. Forma part de la normalitat democràtica. Jo crec que per renovar el nostre Parlament tant era el 28 d’octubre com el mateix dia de novembre. En totes dues el nostre govern, i la seva majoria parlamentaria, es presentarà amb un esgotament evident. Sense idees, inoperant i per damunt de tot esclaus de les decisions del Constitucional i del govern de Madrid. És el govern el que ha gestionat les retallades del nostre malaguanyat Estatutet, el govern en el seu conjunt. El PSC-PSOE i ICV, ho han fet convençuts que les seves gestions a Madrid els hi donarien un excel·lent resultat i podrien fardar de bona gestió negociadora, partint de la premisa que ja els hi anava bé el primer Estatut convertit en Estatutet. A ERC les coses no li han anat tant bé. En primer lloc varen votar en contra de l’Estatutet (molt a pesar de la seva direcció) sota pressió de les seves bases. En segon lloc, dir que han governat amb els dos primers (qüestió de psiquiatre) i gestionat les seqüeles  de la sentència del Constitucional. Ara blanc, ara negre, ara justificant la seva presència al govern per qüestions de responsabilitat, ara justificant el seu vot per elegir Montilla com a President, adduint la cosa com a qüestió normalitzadora de la composició ciutadana, però sense esmentar en cap moment la relació principal de Montilla amb les retallades de l’Estatut del 30 de setembre.

Així les coses només ens queda decidir el nostre vot. Per mi la decisió passa per evitar amb el nostre vot la reedició del tripartit i dirigir-lo cap a les opcions que reclamen un Estat propi per Catalunya. Només d’aquesta manera assolirem el nostre objectiu de declarar la nostra voluntat d’Independència sense haver de fer-ho agenollats davant el govern espanyol i ja que hem estat solidaris amb mitja humanitat siguem solidaris amb nosaltres mateixos i decantem el nostre vot a favor de les llistes que ha aprovat Solidaritat Catalana. No queda cap més opció vàlida, la resta sempre passa pel Pont Aeri i el TGV direcció Madrid.

Només han passat 13 dies i ja tenim força arguments per veure clar que la via cap a la Independència es va consolidant, per molt que els partits amb representació parlamentària defugin el debat i ens distreguin amb els seus arguments tradicionals i tronats.

El 10 de juliol es va demostrar que la majoria de participants a la manifestació és declaraven obertament a favor de la Independència. Estelades, pancartes, mocadors al coll i càntics independentistes. També es varen sentir monumentals xiulets als polítics que volien portar la senyera de la capçalera, la qual va ser instrumentada de forma vergonyant pel President Montilla i el PSC. Dies més tard hem assistit a l’espectacle de les resolucions al Congrés dels Diputats, altre cop manipulat pel PSC i el seu representant Dani Fernandez.

El dia 22 el Tribunal de la Haia ens ha sorprès gratament amb una sentència sobre la declaració d’Independència de Kosovë. Deixant clar que el procés no va en contra de cap llei internacional. Altre cop les reaccions dels partits han estat fredes o interessades, obviant la relació que en el futur pot tenir la sentència en favor de la nostra declaració d’Independència.

La roda de premsa de Laporta, Lopez Tena i Uriel Beltran també ha fet força pupa. Pocs esperaven una proposta d’aquesta magnitud. Unitat dels catalans per decidir el nostre futur. Només cal llegir l’article de Carod Rovira fent referència a la proposta. Ell encara parla de negociar amb Madrid la secessió, quan les coses han d’anar clarament per l’altra via. Declarar la Independència unilateralment i a continuació negociar.

Veurem que passa, però cal un esforç molt important dels catalans per aconseguir aquesta fita, al marge de la política que ens venen els partits que és la de la dependència.

Vist com van les coses crec que el millor que podem fer és no anar a la manifestació del dia 10 de juliol. Ara resultarà que els principals impulsors de les retallades a l’Estatut del 30 de setembre encapçalaran la manifestació. Quina barra. Encara recordo l’entrada de Montilla al Parlament el dia 30 de setembre, per intentar evitar l’aprovació de l’Estatut, i també recordo que els barons socialistes, l’endemà, dia 1 d’octubre, reunits a Santander varen decidir fer la retallada que després també va signar l’Artur Mas.

La societat civil catalana no pot encapçalar una manifestació? O resultarà que hem de seguir el que ens dicti el Govern? Ells que fins i tot han trobat bé la Sentència. Potser ja ha arribat l’hora de fer sentir la veu del poble sense mitjancers, decidim d’un cop i deixem que el Govern deixi de manar-nos com si fóssim cadells. Volem un Estatut com el del 30 de setembre, com a mínim, i en tot cas el que volem de veritat és la nostra Independència i sense la manipulació interessada de Montilla i companyia.

Els polítics catalans del PSC-PSOE i de CiU estan doctorats en oferiments de tot color. Els primers ofereixen, sense ni posar-se vermells, tot el seu suport als seus companys espanyols. Cap problema. Per a ells forma part de la seva vida quotidiana servir els interessos del PSOE espanyol, oblidant sistemàticament els interessos de Catalunya, i oblidant també que els seus electors viuen i treballen, o no, a Catalunya i per tant que els hi hauran de rendir comptes, sense mentir, sense demagògies i per damunt de tot explicant per què han preferit invertir més allà que no pas aquí. Els de CiU segueixen en la línia de donar suport incondicional a qualsevol mesura que els hi proposa el govern de Madrid. Per a ells és igual que es digui PSOE, o PP, donen suport amb el discurs tronat de sempre, per responsabilitat. Responsabilitat? Què volen dir amb això? Que han salvat la governabilitat de l’Estat? D’aquest Estat que escanya dia rere dia als catalans? Per evitar la intervenció europea i quedar tant galdosos com els grecs? Per aprovar la reforma laboral que reclamen els empresaris espanyols (amb catalans inclosos)? Oblidant, però que els catalans aportem molt de diner a Madrid i rebem sempre la clatellada pressupostaria. Oblidant que a Catalunya hem d’invertir sempre a base de crèdits, peatges tous i altres artificis financers, que solament aconsegueixen un endeutament desmesurat, quan sense l’espoli fiscal reiterat i avalat per ells mateixos ens hauria permès eludir la majoria d’aquestes pràctiques. Responsabilitat és la que tenen ambdós partits per no defensar Catalunya i als ciutadans que els hi han donat suport, preferint tenir un peu a Madrid que fer la política que necessita el poble català. A la tardor ja veurem que passa, però hi ha més que evidències que les coses els hi poden anar bastant malament a tots dos. Ho dic per la llista única independentista que s’està organitzant i que pot assolir un resultat molt bo per Catalunya. Potser ha arribat l’hora de desar les safates de plata que durant anys han servit a PSC-PSOE i a CiU per oferir a Madrid els tributs dels catalans.

Si mirem al nostre voltant, en el sentit ampli de la paraula, ens adonem que tot està molt revoltat.

Al món les coses van molt malament. Palestina, Israel, Irak, Iran, Afganistan, Pakistan, Iemen, Níger, Sudàfrica, Zimbawe, Etiòpia, Sàhara, Corea, Tailàndia, tots aquests països  amb conflictes vèlics considerables o enfrontaments civils molt importants. Si seguim mirant veiem l’Europa  comunitària o l’occident civilitzat, on hi ha un problema vèlic tant o més important que les guerres tradicionals, el moviment del diner que té agafat per allà on més dol totes les economies.

Les coses van tant malament en uns llocs com als altres, en el fons és l’interès econòmic el que fa que tots els conflictes siguin molt perillosos en si mateixos i també com a conjunt. El món sencer trontolla sense que es vegi una reacció unitària per tal d’equilibrar les coses en la línia  de millorar  el conjunt.

No hi ha cap interès per fer que les coses girin cap a millor. Mantenim les tradicionals dilacions en la solució dels conflictes, fem la vista grossa o simplement fem veure que no ho veiem quan el problema és llunyà o senzillament afecta uns col·lectius que no considerem importants. La globalització ens ha portat a un egoisme de tal magnitud que solament unes decisions col·lectives i també globals (ara si que té sentit la parauleta) permetrien reconduir aquesta situació tant esquizofrènica.

Moren de fam, i què importa? Estan a l’atur, són ganduls. Els hem expoliat, sort han tingut de nosaltres. Hem escampat la corrupció arreu, són febles. Seguim explotant els treballadors, gràcies a nosaltres tenen feina. El 20% controla el 90% de l’economia, sense els nostres diners res seria possible. Per posar quatre exemples del que tothom veu, però amb el cap joc i alguns administren amb prepotència.

Massa coses per poder digerir, un munt d’alternatives al calaix i una hipocresia rampant que fa que el món sigui cada cop més injust per la majoria dels seus habitants. La solució la tenim a les nostres mans, sempre que deixem de votar als de sempre per dirigir els nostres vots a les opcions que sembla ens poden oferir alternatives més democràtiques, més transparents, més justes i per damunt de tot molt més dirigides a millorar la situació que patim. A Catalunya això solament serà possible si trenquem l’esquema tradicional per construir un País independent i que alhora treballi per reconvertir les polítiques globals que tant de mal estan fent a la majoria. De catalans també.     

Tothom vol tenir papers, i no em refereixo als immigrants. No, aquestes persones els volen tenir només com a eina per sobreviure en un País aliè. Em refereixo als polítics en actiu. Volen tenir papers destacats en relació a la política catalana. La majoria coneix, però que els papers protagonistes ja estan repartits i per tant a la majoria solament els hi tocaran papers secundaris. Tot i així hi ha personatges que tenen la banya ficada al forat i cada dia ens volen fer creure que la seva opinió serà tinguda en compte i fins i tot deixen anar una certa amenaça. Aquest pols, però no serveix de res, ja que està demostrat que la persona que decideix en el Govern de Catalunya és el President, i les paraules dels pretendents a protagonista solament serveixen per anar passant per arribar de la millor manera possible a la tardor. Tothom ho veu, menys ells. És una llàstima que les coses vagin així, però la veritat, la mort anunciada del tripartit perjudica al poble català i la responsabilitat de tot plegat la tenen els mateixos membres del govern que donen suport al PSC-PSOE. El paper protagonista el té el poble català, ho recordeu? Les properes eleccions al Parlament deixaran fora de joc molta més gent de la que ens podem imaginar i desitjo que la força emergent sigui la veu del poble que vol ser independent de lligams espanyols per poder decidir com, quant i amb qui es governa. Cal per això aplegar totes les forces que avui tenen aquesta mateixa pretensió. El temps ens ha demostrat, hi ha un munt d’exemples, que si anem junts podrem fer realitat aquest somni que tenim tant a l’abast.