A prop de l'Església de Santa Maria, a Agramunt, uns nens s'empaiten enriolats. Una dona negra que pot ser la mare d'algun d'ells se'ls mira quieta i seriosa sense dir res. Tots esperen el berenar popular de pa torrat amb xocolata a la pedra que començarà aviat, a les cinc tocades de la tarda d'avui. Passa una família amb una nena d'uns deu anys i aquesta es mira divertida els nens com s'empaiten. Els sent a parlar i la nena diu a la seva mare: "mama, mama, aquests parlen com elBojan!" La mare s'atura i pregunta al pare: "el Bojan és d'aquí?" I com que segueixo el meu camí ja no sento la resposta del pare barceloní.
A 2/4 de 4 de la matinada, sense haver-m'ho proposat, vaig haver d'anar a Granollers. Sol a la carretera, sense trànsit, vaig moure el dial fins que em vaig aturar quan vaig sentir la veu inconfusible de Stuart Staples. A Radio 3 oferien un concert dels Tindersticks. No recordo haver-los sentit mai abans per ràdio i ara fa temps que no n'escolto els CDs que tinc. I el que havia de ser un trajecte difícil se'm fa fàcil mentre les cançons del grup van sonant creant una atmosfera especial i particular a aquella hora.
Daniel és un argentí de Bariloche que viu i treballa a Andorra. Fa de monitor d'esquí els hiverns i ara a l'estiu treballa a Naturlàndiaamb quads. Es trempat i no parla ni entén el català. La meva filla fa voltes amb un quad en un petit circuit i Daniel n'és l'encarregat. Com que no hi ha ningú més i l'home té ganes de xerrar, l'escolto. Viví ocho inviernos en cuatro años y acabé deprimido. Necesitaba el verano, estaba pálido... De Bariloche a Andorra y de Andorra para Bariloche. Siempre invierno, siempre con la nieve, dando cursillos... Pero me cansé. Ahora ya llevo tres años acá. I m'explica que viu amb una noia també argentina a Sant Julia de Lòria. Li agrada el futbol i em pregunta si sóc del Barça. Aquest any vol anar a veure un partit al Camp Nou. Que grande es Messi en un gran equipo! I del Mundial de Sud-Àfrica també en parla: yo sabia que Alemania nos iba a ganar, siempre nos ganan. I la conversa continua ell en argentí i jo amb el castellà de la Plana de Vic, mentre la meva filla cada vegada fa les voltes amb el quad més depressa.
En Llorenç, el fill d'en Trenoies, es va comprar una preciosa bala roja, una Derby rèplica de competició. Era l'època de l'Angel Nieto, quan les japoneses encara no havien liquidat del tot els fabricants europeus de motos. Ell treballava de mecànic i al cap de poc temps va marxar a fer el servei militar. Alguna cosa li deuria passar a Ceuta perquè després de tornar de fer el soldat ja no va ser el mateix. Mai més va ser aquell noi trempat i xulot, orgullós de la seva moto. Va començar a dur mala vida i després de la mort de la seva mare va perdre la feina. I encara més mala vida. La moto també va envellir malament i aquella orgullosa bala roja feia pena. En Llorenç ja no se n'ocupava. Va morir molt jove i sol.
En Trenoies era un pagès masover que com tants d'altres va acabar treballant en una fàbrica de pinsos de la Plana de Vic. Va haver d'abandonar la casa de pagès on havia nascut i viscut tota la vida i se'n va anar de lloguer en un pisot de Vic. Pocs metres per un home acostumat a comptar quarteres. Bon treballador, com tots els que deixaven una masoveria, anava a la fàbrica amb bicicleta fins que un dia un cotxe se'l va emportar per endavant. Era fosc i el conductor no el va veure quan en Trenoies situat al mig de la carretera trencava cap a l'esquerra. A l'enterrament hi va anar tota la pagesia dels varals de l'antiga masoveria. Feia dos anys que n'havia marxat. Una vídua i dos fills adolescents va ser quasi tot el que va deixar en aquest món. De tot plegat ja fa més de trenta-cinc anys.
"Nous étions jeunes, beaux et stupides. Maintenant nous ne sommes plus que stupides" "Nixon était à la Maison Blanche, la guerre du Vietnam faisait rage et Eddy Merckx venait de remporter le Tour de France. Nous ne savions rien de tout ça car nous étions coincés dans une villa, à faire un album"
Declaracions fetes en francès ahir a Cannes de Mick Jaggera propòsit de l'enregistrament el 1971 del disc del Rolling Stones "Exile on Main Street" a Villefranche-sur-mer. A Cannes Jagger va presentar un documental sobre l'enregistrament del mític disc dels Stones.
Juan Manuel Gozalo va morir diumenge. El millor periodista esportiu que mai he escoltat va dirigir durant molts anys Radio Gaceta de losDeportes a RNE. Un gran programa. Fa 3 anys el van prejubilar. Parlava molt bé i amb un castellà que no feia mal a l'orella. Era un home poliesportiu, brillant i il·lustrat. Descansi en pau.
Mentre vaig triant unes taronges -aquesta sí, aquesta no- fins a tenir-ne un parell de quilos ben bons, a la cua d'una fruiteria de Vic una dona, mare de dues criatures petites i entremaliades, es queixa. Fa una queixa a la mestressa de la fruiteria, alta i grossa, que pesa i cobra la fruita. La dona i mare diu "si nome hablais en catalán ¿como lo voy a aprender?" No ho diu emprenyada, però si molesta tot i que després d'haver-ho dit somriu a la mestressa. I la mestressa sorpresa per la frase també li somriu i de moment no diu res. De fet tots els que som a la botiga hem sentit la queixa i per un instant ens mirem sense dir res la dona i mare de les criatures entremaliades. De seguit, però, continuem triant fruita i verdura. La mestressa, encara atordida, contesta a la dona de la queixa "es que es la costumbre pero la proxima vez ya miraré dehablarte en catalán". I riu.
Passejava amb R. pel carrer dels Argenters de Vic quan vam trobar A, una feminista -alta i bruna- a qui vam incorporar a fer el volt. A. és una dona d'esquerres "molti molt d'esquerres" i feminista militant de tota la vida. Ah! i també és independentista implicada en els referèndums del mes passat. Passant davant de la botiga de roba Bershka,A. i R. -que també és molt d'esquerres i independentista- lamentaven el consumisme dels adolescents i joves en general. Tots dos s'acosten a la cinquantena i enyoraven la joventut perduda quan fa 30 anys el jovent "era més progre". Vam creuar-nos amb Josep Anglada i la conversa -jo més aviat feia d'oient- va transitar cap als immigrants, "nouvinguts" com van convenir a anomenar-los ells dos. A. per raons de feina té molt contacte amb immigrants i va explicar-nos que sovint dones musulmanes la conviden a trobades, a fer el te. Per respecte a elles, va dir A. "em poso el mocador al cap". Davant la nostra inicial sorpresa A. va dir-nos que "amb el mocador m'hi sento més integrada, més propera a elles". I davant l'estatua del Merma -Mori el Merma!- , R i jo, vam acomiadar la feminista alta i bruna.
Diu L. que els homes van començar a fumar massivament quan es desconeixia que el tabac era perjudicial per a la salut. I que les dones han començat a fumar cada vegada més massivament quan ja fa anys que sabem que fumar mata. Tot això m'ha vingut al cap aquest matí en una agradable cafeteria de Girona, prop de l'Hotel Carlemany, quan a la taula de davant meu s'hi han assegut tres dones joves més aviat mones. Després de ser ateses per un cambrer s'han posat a fumar tot esperant cafè i cafès amb llet o café solo y cafés con leche, d'acord amb el que he sentit que deia el cambrer. Dues de les dones fumaven d'esquena a la meva taula i per tal d'evitar que el fum els anés a la cara entre calada i calada giraven el braç cap al costat i enrere de manera que així jo he rebut el fum que elles s'han estalviat. Gràcies. A més la que estava asseguda a la dreta de la taula es girava més a la dreta per expulsar el fum i així evitava llançar-lo a la cara de l'amiga de davant. Una dona vella que prenia un cafè amb llet i llegia el Diari de Girona ha gaudit del fum de la veïna de taula. Res a dir, però, ja que al local s'hi permet de fumar. Quan ja marxava ha entrat D. que feia anys que no veia. És de Vic, fins fa un parell d'anys vivia a Dublin i ara s'està a Girona, "que és més ciutat que Vic".
La frase animalista per exel·lència va ser pronunciada a 3/4 i 4 minuts d'11: "Els animals tenen els mateixos drets que nosaltres" i ho va dir ella, seriosa i convençuda, al final d'un sopar d'aquestes festes en un restaurant vigatà de cuina notable. Francament no vaig saber què dir, i no vaig dir res, per no espatllar l'armonia i felicitat que se suposa que imperen en aquests dies. Vaig continuar menjant la tonyina mentre el veí passava comptes amb un filet de vedella i davant meu uns peus de porc desossats feien les delícies de S. Però vaig pensar, mentre assaboria la tonyina, que embarassada com està - d'aquí a un parell de mesos li neix la criatura - la sentència de la dona adquiria un to delicadament naïf.
Una mare jove vigila asseguda en un banc el seu fill d'uns 2 anys en un parc al centre de Vic. El nen corre i s'allunya una mica, es para, mira la mare, riu i torna cap al banc i ella l'abraça. A poc a poc s'acosta una altra mare, jove també, amb un cotxet. Les dues mares es saluden i quan el nen de 2 anys s'acosta l'última que ha arribat li diu: - Què fa el meu gendre? i li fa una moixeta i un petó. El nen torna a marxar enriolat. Les dues mares és miren el nadó del cotxet, que és una nena i es diu X. Les dues mares joves s'asseuen i parlen entre elles. Al parc hi ha força gent i moltes dones magribines amb els seus nombrosos fills. També alguns homes hindús que passegen. Quan la conversa de les dues mares joves s'acaba i la que ha arribat amb el cotxet ja comença a marxar, li diu a l'altra: - A veure si l'Anglada ens ho arregla!Adéu, M., diu dirigint-se al nen petit. - Adéu, Adéu, diu la mare del banc mentre somriu i mira com el seu fill, el futur gendre, també fa adéu amb la maneta.
He vist per TVE2 el partit de tennis entre Soderling i Nadal que s'ha jugat a Londres aquesta tarda. Primer partit del Grup B del Masters 2009. Comentaven el partit un periodista de la casa, TVE, i Emilio Sanchez Vicario, vella glorieta del tennis espanyol. Els comentaris dels periodistes i especialistes es fan, normalment, entre punt i punt quan la pilota no està en joc. Durant el joc es guarda un respectuós i elegant silenci, com el públic. No ha estat el cas d'avui, ni d'altres vegades, ja que Sanchez Vicario ens ha obsequiat amb una xerrameca que no s'aturava quan es començava a disputar un punt i en algunes ocasions s'havia acabat el punt i ell encara no havia acabat d'explicar-se. Que no el deixen parlar a casa a aquest home? Soderling ha guanyat el partit per un doble 6 a 4.
Fa uns dies Joan Puig (Dosrius - Canyamars, El Maresme) es queixava amargament en una carta a l'AVUI de la mort del gossàs salvatge que s'havia confós amb una lleona i campava i atemoria a la Sènia. De "barbàrie" qualificava el tal Puig la mort del gos, una tragedia vaja. De passada jo vull aplaudir els autors de l'eliminació del quisso que han retornat la tranquilitat a la zona. Ja fa alguns anys que el discurs políticament correcte "humanitza" la vida de qualsevol bestiola i més si es tracta de gats i gossos. D'aqui ha vingut l'estúpida llei que prohibeix el sacrifici i les quantioses inversions en gosseres. El cas de Barcelona és paradigmàtic per l'animalada de la inversió. Unes gosseres residències per a gossos abandonats amb les despeses, això si, a càrrec del contribuent. Amb una simple injecció letal l'assumpte quedaria ràpidament i econòmicament enllestit. I si el xip que hauria de portar l'animal funcionés caldria identificar l'amo infractor i fer-li pagar les despeses. Perquè si no ho paga ell ho pagem entre tots. De tota manera no entenc aquesta moda de fer malviure un animal dins d'un pis i encabat socialitzar la merda i els pixats per voreres i carrers. Amb els documentals que fan pel C33 d'animalons i animalets ja podrien estar servits. I ara ja em perdonaran però plego que tinc un ànec a la cassola i haig de tirar-hi un raig de conyac.
Avui a la bústia hi he trobat una postal. Molt bonica. Acostumat a rebre només correspondència comercial rebre una postal proporciona un instant de petita felicitat. Arriba de Phnom Penh capital de Cambodja o Cambodia. Una imatge i un text: "The Silver Pagoda Accents the Royal Palace Grounds". En el segell de 3000r hi diu: Royaume du Cambodge. La indoxina francesa perdura poc o molt. M'ha costat endevinar qui enviava la postal de la pagoda. Com ja em passa cada estiu, quan en rebo algunes, a vegades costa endevinar qui l'envia. S'acostuma a signar-les però les signatures gargotegen i en alguna ocasió he trigat setmanes a saber qui l'enviava. Fins que algú, per exemple, m'ha dit: vas rebre la postal? Ah! així que eres tu el de la postal de la Patagònia!
Queien quatre gotes de calor i la meva filla i jo jugavem a pilota al parc. Jo xutava i ella feia de portera, que l'1 de setembre comença els entrenaments en un equip femení de l'OAR VIC. No hi havia ningú més. Al cap d'una estona s'acosta un nen amb una pilota i em demana si pot jugar. El nouvingut és diu Youness -la "o" no es pronuncia, em diu- i també diu que és marroquí i que va a col·legi a l'Escorial. A la seva classe li diuen"Lunes". Juguem tots tres i para de ploure. Passa una altra estona i de cop i volta s'acosta un altre nen. També demana si el deixem jugar. Li dic que si i li pregunto com es diu: em dic Moha. Ells dos, en Youness i en Moha, es coneixen. Un cop en Youness li diu a en Moha: xuta fort Alí! Però no havíem quedat que et dius Moha, tu?, li pregunto. Si, em dicMoha però el meu germà gran es diu Alí i a mi em diuen Alípetit. Entesos. I continuem jugant tots quatre una altra estona.
Foto: a les piscines de Vic no hi consta que s'hagi vist cap dona amb burquini.
La dona -pagesa, menuda, valenta i intel·ligent- m'explica que va patir un infart després de tornar de l'hort on hi havia collit enciams i carbassons. Que a Vic -a l'Hospital General- li van treure el dolor però que amb helicòpter la van portar a l'Hospital Clínic de Barcelona. La van deixar en un lloc que a la dona li va semblar un quirofon. Un metge, que després va saber que era argentí, la va atendre. Ella va adonar-se que tot plegat podria acabar molt malament. M'explica, sorpresa, que el primer pensament que li va venir al cap després de veure la mort de cara va ser: qui plomarà els ànecs? Per sort la dona encara podrà plomar els ànecs si la metgessa que ara l'aten a Vic li ho deixa fer. Perquè ja no queda ningú més a la família que en sàpiga i ho vulgui fer.
Avui he hagut d'anar al Passeig de Gràcia de Barcelona. De fet és la segona vegada que en poques setmanes hi he anat. He quedat parat, com en l'altra ocasió, de la quantitat ingent de turistes que s'hi poden trobar, amunt i avall, atrafegats i suats fent fotos a tort i a dret. Alguns cansats i farts de voltar descansen damunt els parterres de gespa. Hi havia una bona cua davant de la casa Batlló. En aquesta vorera ombrejada els venedors top manta hi estaven ben instal·lats, amb parades de bosses de mà i ulleres. També hi havia indigents i pidolaires al mig del pas. Un exhibia un cos deforme, uns altres amb cartellets de la mena de"no tengo trabajo y tengo cinco hijos" i un altre més jove i cosmopolita amb un precís I'm hungry. Els turistes, en general, van guarnits com s'hi anessin a la platja. Les xancletes calcen la majoria de peus. Algunes noies, però, anaven descalces. Quin fàstic! Més tard al Brownuna cambrera mexicana ens ha atès en català, després de donar-nos una carta en anglès. La cambrera reia i feia una mica de comèdia cada vegada que ens deia alguna cosa. Com si parlar en català fos una extravagància. Vés a saber!
Fa pocs dies que han obert al costat del Decathlon i l'AKI un restaurant de la cadena Viena. A Vic, mica a mica, ja tenim una zona comercial en mig de polígons industrials. Establiments comercials la majoria dels quals es poden trobar en ciutats similars, o més grans, en indrets semblants. S'hi aplega molta gent amb ganes de fer esport o bricolatge. O com a mínim d'intentar-ho. Són establiments on el personal que atén la clientela només té una vaga idea del que ven. Val més no demanar res. Vull dir que si els dependents de l'AKI els canviessim pels del Decathlon no es notaria la diferència en cap dels dos llocs. En fi que ahir al vespre després de comprar un parell de coses trobem una parella amb les seves filles i entrem plegats al Viena. Després de pagar la comanda m'espero a la zona que hi ha destinada a esperar les comandes que s'acaben de pagar. Una cambrera, gens escanyolida, recull una gerra de cervesa que acaba d'omplir un noi grassonet. Aquest només es dedica a omplir gerres que altres cambreres es van emportant. El local és ple, són les vuit del vespre. La cambrera gens escanyolida, doncs, s'emporta la cervesa per dur-la a una safata amb la resta de la comanda del client. No agafa la gerra per la nansa, la cambrera gens escanyolida. L'agafa per la part més superior, allà on hi posem els llavis per beure'ns-la. Com que té por que se li vessi pel camí -potser uns 5 o 6 metres- posa l'altra mà davant la gerra i així si es vessa cervesa xocarà contra la mà interposada a manera de mur. La cambrera del Viena fa el trajecte d'aquesta manera -onades de cervesa contra la seva mà suada com tota ella- i jo que m'esgarrifo només de pensar que la gerra pot acabar dins la safata de la meva comanda i de la posterior discussió que, inevitablement, hi haurà. Però no, la cambrera s'atura davant d'un altre client que recull la safata i se'n va cap a la taula on l'esperen una dona i dos fills petits.
Després de triar el regal per en Bernat, que dilluns és el seu sant, anem a la caixa a pagar. Hi ha moltes joguines a DRIM i algunes noies que fan de dependentes. Quan ens toca el torn de pagar dic a la noia que m'atén que, si us plau, tregui la pols de la joguina escollida. La caixera no em diu res, es mira la joguina, veu que hi ha pols i es posa a buscar suposo que un drap. Al cap de pocs segons es dirigeix a una altra noia i diu: ¿no hay papel? L'altra demana quin tipus de paper busca. La caixera continua: papel!, papel!, ¿no hay papel? Amb la mirada, sense moure's gaire, i amb la joguina a la mà busca paper. L'altra noia ja ha marxat. Finalment la caixera, que no ha trobat res, passa la mà plana diverses vegades per la joguina i treu la pols. Cobra i l'embolica.
