Versus, versus versos. Ho sap tothom i és profeciá - J.V. Foix Arreui es diu i es plat del dia des que l’Inmundo ho difonia, en titulars ben cridaners enlla de l’Ebre es repetia dins el cenacles potiners. I uns quants orats dins l’establia del Tribunal ho han proclamat: "el català pot ser pecat".
Comerciants de martingales, prest que s’apunten a les gales dels traficants de llibertats; De la baixesa els cims escalen: “el català ens te collats” però tots aquells que ací recalen poden respondre als bocamolls: “i doncs, qué dieun aquests folls?”
El Tró Suprem amb paperassa de tortes lleis tancará plaça, i vol marcar també el seu un gol. Ens sentencía i amanaça per imposar allò que ell vol. Nostres polítics fan bocassa quan els ho diu l’autoritat “el català no és pecat”
Mai res fineix, tot recomença, emmurriats per la temença que els deixem abandonats, atía a crits la seva premsa “ a costa nostre estan folrrats!” Des d’Alacant a la Provença no ens venceran si ho tenim clar i no ens deixem entabanar.
La fruita cau quan és madura, tots volem viure la ventura de no tastar sols el raïm i plantar el sep que ens assegura creixer amb el sol i amb el plujim. A un poble amb fe ningú l’atura, i per història i voluntat no ens pararan, tindrem Estat.
El món d'avui no em plau,
tampoc jo no m'agrado;
no quedo bé.
I em trobo extemporani,
incompatible, estéril,
supernumerari.
Ningú no em necessita,
tu tampoc.
Davant tanta barreja, tanta discordància
tantes impaciències
pífies particulars i universals,
i térboles, i elacions,
vanitats, i tantes ínfules
i tanta trampa- compreses, ben entès, les meves-,
dimiteixo el meu càrrec de proïsme
irrevocablement.
Dormiré, dormiré.
Espero encara somnis bonics, exhilarants.
Temo els malsons, és cert;
sense control,
van massa lluny i massa endins
en la malevolència massoquista.
Però cal arriscar-se.
Cansat de tant de pes m'abaltiré.
A poc a poc sabré aprendre a morir-me com un sol de posta d'estiu, serena però ben senzilla, en horitzò marí.
Despres de l'éxit de
la 1ª edició el
jurat, enguany,
ha declarat innominada
aquesta segona edició,
que no pas deserta.
Això
ha estat per la impossibilitat de posar noms i cognoms a tota aquella gent que
mai sortirà de l'anonimat precisament perquè treballa honradament i amb
dedicació al servei d'un país que mai no hem fet
El país oficialista,
aquell que es troba a l'altre
banda de la ratlla, ha condecorat
a ciutadans, antònims. Allò que els diferencia de la resta és que s'han prestat al joc
de la vanitat, una arma de destrucció massiva.
Desert
de païs, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.
Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament .
Deserts de païs, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada...
Ara
digueu: “Fer cua ens floreix, però
arreu comprant no deixem res per verd. Seguem
arran amb el plàstic calent arramblem de tot ni que sigui una merda”
Ah,
joves cossos frisosos desprès d’esperar,
si sabíeu com hem aguantat, que
arribessin Reis i Nadal per
rebentar al Media Markt l’últim
euro de préstec (tu
si que ets tonto)
Però
hem viscut per salvar a aquells porcs per
retornar-los els cales que son nostres perquè
ens donin pel recte, i
camí d’agrair-los a caixa el seu polvo.
Veiem
ben lluny, pagar deutes i a més consumim
gais com conills que copulen. S’acosten
temps de cordar el cinturó però
ningú ens ha dit si cal dur pantalons.
Ara
digueu: Nosaltres som així i
fem cas a l’Huget, el Lenin del consum (això
com es menja?) Ara
digueu: Ens mantindrem plomats per
sempre mes, al serveide la banca
Ara
gasteu, Ara
gasteu, Fins
que l’espitxeu.
(Versionant
irreverentment a Salvador Espriu, amb perdo. Segueix el text autèntic com a desgreuge)
M’és indiferent a quins nacionalistes es refereix, a diferència del bocamoll Tardá, aquest sí que ha fet matar gent, és creible quan parla de mort, és pitjor que l’executor, és l’inspirador i propietari durant el seu mandat de la “violència legitimada” que l’Estat s’atribueix en propietat i que les lleis no castiguen.
Els del seu partit, tan bel·ligerants a l’hora de condemnar intencions o amenaces, callen com aquells morts de Vitòria, vides segades abans de començar a viure, a qui va cantar Lluis Llach en una de les seves obres musical mes impressionants.
Ho recordo perfectament, aleshores vivia a L’Hospitalet de Llobregat, a la Torrassa, eren els temps de la transició, els meus vint-i-cinc anys feien la mitjana d'edat d'aquells que varen matar a Vitòria, ni ens ho crèiem que fos possible transcendir el franquisme, el nostre “entorn natural” des de que varem néixer, i encara menys que dins la somiada democràciaque deien que s’implantaria a Espanya, enllosar el segon graó del reconeixement del dret dels pobles sense estat com el nostre.
Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra
raó es va desfent, la nostra esforça,
creixent. Les molles volen al vent, diuen: “si no et
donen, pren”
Blindes la cuirassa amb plàstics tècnics i fibra de
carboni. Ja no és de bronze com la del vells herois. La vida s’ha fet...tècnica!. La dolçor dels fruits d’antany és edulcorant sintètic, el perfum, ambientador, la suor, transpiració, el cansament, estrès.
Apterigógenos,
arquípteros, ortópteros, hemípteros, coleópteros, himenópteros, dípteros, afanipteros
i lepidópteros, la classificació dels insectes
Rubén, Simón, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Adser, Isacar, Jabulón Jose i Benjamí,
els fills de Jacob, en castellá, of course.
Lusitania, Betica; Tarraconense, Cartaginense, Gallecia, Tingitanica i
Baleàrica, les provincias romanes d’Hispania
Quan talles
el corrent i funciones amb bateries és el moment de comprovar si l’electròlit
encara aguanta. I sí, aguanta, fa molts i molts anys, em va tocar estudiar amb
el pla vell que aleshores era el nou, a la privada, perquè a la pública havies
de començar el dia amb el “Cara al sol” i a la privada religiosa la cosa
quedava en una missa, que a judici dels meus pares era menys perniciosa.
Què n’haveu fet, bona
gent, digueu
de la bondat del mon?
La vam amagar al bosc
fa temps,
que no m’estranyaria
gaire,
la vam fer fugir
núvols enlaire,
que no m’estranyaria
gens
I em sap tan greu no
veure ja,
per les places i pels
carrers,
cada moment, avui,
demà
un estol d’ocells
juganers......
Jaques Brelcantat per Dolors Lafitte, un disc “single” de
“Concentric”, 17 cms. a 45 r.p.m.de vinil, quasi prehistòric, que he anat a
cercar al fons del cau, a l’últim racó, quan m’he assabentat, entre les
cabòries de la somnolència,de l’adéu
definitiu de la Dolors.
Versus, versus versos. 
Ja no ens alimenten molles,
