El joc de la llengua, i més quan son dues les llengües en joc, posa en solfa un transvasament de significats veritablement curiosos i suggerents.

A “La paraula mal dita” que titula un dels apartat del programa-concurs “El Gran Dictat” de TV3 apareixen paraules mal dites i maleïdes ensems, que a voltes ens posen en evidència davant la ignorància del nostre propi idioma o al contrari, transformem el barbarisme en una beneïda paraula ben dita. Es a dir, assistim a la transmutació alquímica d’una bendita paraula mal dita en una esplendorosa ben dita paraula maldita.

O si ho preferim una ben dita paraula mal dita en lloc de la bendita palabra maldita, depèn de com es miri.

Aquesta introducció de paraules saltimbanquis serveix només d’entremès per entrar al plat fort, menys agradable, i gens innocent del llenguatge dels mitjans que a  través de falsos sinònims ens introdueixen interpretacions i judicis sobre fets que es serveixen sota l’aparença asèptica de notícies.

Aquest és “El Gran Dictat de la desinformació creativa”

Si les pel·lícules, algunes, són un dels elixirs de la il·lusió sense la que no es pot viure, la botiga on s’han comprat sempre les vides vicàries que ens acaronen el sentiment, esta ara en mans de quatre millets que ens imposen l’assortit que podem triar i el paper d’embolicar.

Hollywood, la fabrica, ven el seu producte al segment de mercatat on vivim i assenyala els dealers, -les “Majors”- on els exhibidors -els Caprabos locals-  han d’anar a comprar. I nosaltres a fer cua i a passar per caixa. 

Heus ací la seva cadena tròfica que ens te lligats simplement perquè acceptem al cadenat.  Com a última baula que som, nosaltres no ens mengem “un rosco”.

Això ha de canviar, i ara n’és el moment.

La gallineta al seu corral.

Cooooccc....cooooccccc......cooooccc. i tan se val

El President, vist l’enrenou

he de ballar al so que li  plou

que de ministre en va ser prou

i ara toca ser arribista.


Ell voldria fer l’estruç

però l’Herrera, el molt pallús,

es posa xulo i molt obtús,

que en demagògia és un artista.

El Montilla ha dit que psé...

i toca fer el peripéeeee....

Pel que llegeixo, aquest any de vaques magres les rebaixes estant essent grasses.

No se si és cert -com diuen- que el tafaneig passa per caixa, o be la badoqueria només llueix les ales i vola cap a altres flors d'oportunitat que sols ensuma.

Sigui com sigui, als miradors vocacionals com jo, l'espectacle primaveral de les il·lusions consumistes de gener ens avança l'esclat de la primavera estacional, i passem la ma per la cara al TallBritánic que espera a anunciar la seva primavera particular i interessada, quan ja s'ha polit les peces que li havien sobrat de les temptacions desateses de Nadal i Reis.

Fa vint-i cinc anys que visc a Osona de manera permanent i bastants mes anys hi he viscut intermitentment, però soc un osonec a mitges, ja que l’adolescència i la joventut les vaig passar a Barcelona i això em permet mirar la realitat que m’envolta amb una certa distància.

L’any 1985, quan em vaig instal·lar a Manlleu era el principi del flux migratori del nord d’Africa, pel carrer ens varem acostumar a veure grups de dones soles que en hores feineres passejaven pels carrers i grups d’homes sols, sovint agafats de la mà, que hi passejaven al caient de la tarda.

Eren quasi tots magribins, la immigració dels països dels Sahel era aleshores pràcticament inexistent.

Quan les coses van bé els Messies estan a l’atur, no hi son ni se’ls espera. L’INEM dels Messies és al desert, i no els arriben ofertes d’ocupació. Més sols que la una, entre serps i escorpins hivernen (o estiuegen) en ignot recer.

Ser Messies és vocacional, no sé si s’hi neix o s’hi creix, però en algun moment hom descobreix dintre seu la tirada cap a missatger dels déus i ja tenim el cristo armat.

Aquest és un article seriós i no conté ni un bri de burla cap a cap dels Messies passats o presents. A desgrat de l’opinió més estesa, els Messies son absolutament necessaris per fer progressar la història, si ara no tenen bona premsa això nomes confirma la seva autenticitat. No hi ha hagut mai cap Messies que hagi estat ben rebut.

Però no és Messies tot allò que llueix, com distingir els falsos dels autèntics?

 No tinc mai “la sort” dels sortejos ni de les apostes, i no me’n queixo, ben al contrari. Tinc la bona sort dels que mai hi perden, doncs hi jugo amb l’aposta que no falla, no jugant-hi.

Tampoc soc un càtar pur, i de vegades he arreplegat, per compromís o per delicadesa, la participació quasi obligada del dècim, per cordialitat o empatia, del familiar, l’amic o de l’espontània incursió d’un desconegut que m’ha caigut bé.

Però aquestes circumstàncies també formen part de la confecció casolana de la bona sort, patronejada, embastada i cosida a mà de manera artesanal. La bona sort fabricada a casa no es pot comparar – ai las!-com la del patronatge prêt-a-porter i  la del dictat de moda resumit en l’eslogan: “Un cop de sort em resoldrà la vida”.

D’aquest post, escrit el 2006 per Víctor Pamies al seu bloc, en puc subscriure perfectament el fons, i en reescric la forma.

El calendari és tan arbitrari com els desitjos de l'home, com les voluntats dels pròcers que volen deixar la seva empremta en el pas temps, com les vel·leïtats religioses que pretenen fer coincidir l'inici dels cicles arbitris dels anys en el model de cadascuna de les creences. L'any és una cosa i el calendari n'és una altra.

Avui és un últim dia fals per la majoria, aquest caient de tarda, amb núvols mandrosos que a penes corren sobre el fons blau, seran els mateixos que ho faran demà sobre el mateix blau i res aliè a nosaltres ens imprimira caràcter, els bon desitjos i els propòsits els emmarcarem dins el quadre de la millor voluntat, i en el millor dels possibles escenaris, els penjarem a la paret de l'estança que no habitarem.

Canviar de vida sol estar dins els nostres propòsits, però són les realitats externes qui operen la transformació, realitat sovint no buscades, algunes decidides amb l'apressament peremptori del termini imposat, o amb la tria aleatòria guiada per l'invisible ma de l'atzar, moments crucials esdevinguts el disset d'agost, el sis de desembre, l'u de juny, o qualsevol dia del calendari, precedits del setze d'agost, el cinc de desembre o el trenta-u de maig, últims dies d'una antiga vida, origen de nous calendaris personals.

Avui, últim dia de l'any 2009, m'ha sobtat conèixer la identitat dels protagonistes d'una notícia que vaig llegir el dia abans de Nadal, coneixia una de les víctimes i conec als seus pares. Morir a les antípodes pels volts de Nadal i Cap d'any es molt mes dur per els sobrevivents, per a qui el seu calendari perpetu acabarà el 23 i començarà el 24 de desembre de cada any.

El calendarium no es altre cosa que un llibre de comptabilitat on queden més anotats els pagaments que els cobraments i els calendae cal pagar el deute que varem contreure el dia que ens portaren al tercer planeta del sistema solar, sense quòrum ni referèndum.

Betlem (àrab Bayt Laḥm, o sigui, بيت لحم, això és, La casa de la carn i hebreu Beit Lèḥem, o sigui בֵּית-לֶחֶם, això és, La casa del pa.

Aquest és el pa que hi donen, la carn va cara i no diguem el peix, els àpats de Nadal no ens escuraran mes les butxaques perquè encara ens queden alguns calerons, i farem el fet impertèrrits.

Menjarem i beurem com cal i com és tradició i l'any que ve arribara amb puntualitat astronòmica. Si fem abstracció de la crisi que ens diuen que hi ha, no serà aquest any gaire diferent dels passats però ho podríem aprofitar per deixar una mica de banda tot i dedicar-nos dotze dies. Dotze dies d'un any no son gaires, dedicar-nos dotze dies pot ser tan interessant com dedicar-los a a altres persones, però no a altres coses.

Ho sento pels botiguers, restauradors i per l'oci en general, però recomano la inversió i no la despesa, invertir el temps en allò que no es compra ni es paga amb diners.

Allò que mes ens cal és gratuït, ja ho deia el filòsof de la cantonada “Viure és gratis o no és viure”

 Aquests vídeos son per a persones sensibles que vuguin ésser ferides.

Com un mal actor que diu de memòria el paper ens quedem freds amb els partits de costellada. Ja han passat els temps dels Catalunya-Mon d’una lliga inexistent. Fum, fum, fum....

Les seleccions catalanes, si hi ha de ser, ja hi seran quan deixem de ser uns homes dibuixats i un país pintat.

Cruyff i la senyora Engracia, que viu fa quaranta anys al  meu poble i encara no entén gaire be el català, formen part de la mateixa categoria social, amb les úniques diferencies del patrimoni i la popularitat.

Però segurament per poderoses raons econòmiques la Federació.cat de Xuts es va entestar a seguir fent calaix exprimint les emocions pàtries, i ara no n’anem més escassos que abans, però precisament per això les hem de dosificar en actes que valguin la pena i amb la participació de persones rellevants.

Cruyff i Reixach formen una parella equiparable a El Quixot i Sancho Pansa, el divisme versus el realisme, i del Sancho català és una de les millors frases lapidàries sobre el Quixot holandes que he sentit “el mèrit no seria haver convençut a Cruyff d’acceptar el càrrec de seleccionador sinó que vingués sense cobrar”

El Profeta del Gol ja no ens posa la pell de la gallina quan s’embolica amb l’aureola de mite, i la cara de tres deus amb que aquest penques ens amonesta sobra la nostra catalanitat ens confirma que esta mes ferit de la butxaca que de l’orgull.

L’operació de màrqueting ha fracassat, ni els esquimals compren neveres ni nosaltres comprem mites fòssils, ja tenim al Pep, el Johann el deixem per riure una estona a Crakovia.  

El fet cultural és una de les principals excuses per mantenir la “corrides de toros” i els correbous. Excuses i no pas raons, perquè no estem parlant de l'espanyolitat o catalanitat d'aquests espectacles. Ni les tradicions justifiquen la crueltat, ni l'espectacle el sofriment. Estem parlant purament de sensibilitat dels animals humans envers els animals no humans, i en aquest camp els humans perdem.

No crec en els drets dels animals, sinó en les obligacions de les persones i això em separa dels animalistes i antiespecistes, però no tant com els en separa aquells que justifiquen el maltracte o la mort animal per pur plaer.

Segurament la meva és terra de ningú i ni uns ni altres em consideraran dels seus, però estic avesat a viure en territori de frontera i és en aquest espai on els transfronterers trobem aliats i rivals ocasionals i el ritus iconoclastes es barregen amb les militàncies.

En el cas dels toros i també dels correbous no entenc com poden esgrimir-se justificacions –a manca de justícia- i com una categoria tan transversal de persones poden fer llit comú per gaudir de l'orgia dels “ruedos” i les corredisses dels carrers i plaçes.

Dels jainistes a la festa del xai hi ha en mig un territori natural de civilització conscient de la limitada capacitat de judici que ens ha estat donat, i hem de retornar als orígens per treure les teranyines culturals i rumiar si en algun cas civilització cultura i sensibilitat poden trobar un lloc comú, gens dogmàtic, per afirmar sense ombra de dubte que un civilitzat capaç de gaudir amb la mort o patiment d'un animal no és de fiar per part d'un altre civilitzat.