Ja hi som. Arriba un altre agost. Si els processos per corrupció no ho arreglen la sang omplirà les portades dels diaris. Obriran amb successos que durant l'any no omplirien ni una columna. És així. Si sou un assassí egòlatra l'agost és el vostre millor mes: els voltors de la informació passem fam i de tot en fem portada. No ho dic en broma. Per exemple: heu sentit a parlar mai del barem de morts? Segur que no. Tots els diaris en tenen un, conscient o inconscient, però el tenen. És una xifra arbitrària, variable segons el bon humor del cap, l'origen dels cadàvers, la mena de tragèdia, la quantitat de notícies que hi hagi aquell dia i tota mena de paràmetres. És fàcil de comprovar: quants xinesos morts calen perquè s'obri una pàgina d'internacional al diari que llegiu més sovint? Deu? Vint? Centenars? No. Segurament, milers. I, en canvi, quants nord-americans, alemanys o europeus que ja no bateguen poden obrir la secció? Pocs. Comproveu-ho, segur que amb deu ja surten a portada.
De fet, recordo un cap que, quan un redactor li deia que hi havia hagut tot de morts en un país estrany, o que s'hi feien eleccions o hi passava qualsevol cosa, preguntava: -Amb quins països fa frontera?- El redactor es quedava pensant. Mirava cap al sostre i ho intentava. Però fallava. Qui sap de memòria amb quins països fa frontera el Kyrgyzstan? Llavors el cap feia una mirada satisfeta i paternalista: -Això no importa a ningú -deia-. No cal ni que ho escriguis. -I allò no sortia mai. S'oblidava.
Doncs bé, a l'agost, fins i tot de xinesos o d'africans en calen molts menys. Els polítics se'n van de vacances, ningú no fa vagues i els únics que no es prenen un descans són els qui tenen el vici de matar o de fer mal. Ja sigui aquí o a l'estranger, és igual. I si ni tan sols tenim cadàvers com cal, surten els titulars amb xifres i estadístiques. Algú assota un becari o un redactor fins que troba un informe de fa mig any i en treu -agafat pels pèls- un titular que ningú no ha publicat abans. I obre el diari.
No és estrany que la periodista Elena Serra hagués de desmentir públicament que havia pactat l'entrevista amb l'expresident Jaume Matas. Ella assegurà que s'havia sorprès molt d'aquest rumor perquè tothom qui la coneix sap que té per costum no escriure mai les preguntes de les entrevistes. Només es prepara algunes notes, diu. Ara, allò que em sorprèn a mi és que ella se sorprengui. És molt probable que, de veres, no pactàs res. Però l'entrevista semblava pactada, entre més raons, perquè no va ser incisiva. No aconseguí res de nou.Tal com digué Josep Melià l'endemà, era una entrevista d'innegable interès informatiu. No és criticable que IB3, si podia, emetés una entrevista amb Jaume Matas. Allò que es pot criticar és com es va fer. És evident que era una feina difícil, s'ha de ser molt bon periodista per estar-hi a l'alçada i conèixer bé, de primera mà, tots els detalls del cas Palma Arena. Però, per exemple, per què Serra preguntà a Matas, al final del programa, si havia quedat a l'atur? Ell ja havia intentat fer prou llàstima dient una desena de vegades que s'havia quedat sense feina. Més que una entrevista hi havia moments en què allò semblava un programa especial pensat perquè Matas es rentàs la cara. Durant moltes estones era l'entrevistat, més que no la periodista, qui conduïa el discurs. Serra dubtà d'allò que afirmava. Féu preguntes que Matas esquivà sense respondre i no hi insistí. Quan preguntà a l'expresident sobre els discursos que li escrivia Antonio Alemany, ell desvià el tema i Serra ho oblidà. Per què no li preguntà que, si els enregistraments telefònics li són tan favorables com diu, els vol anul·lar com a prova? La periodista tampoc no demanà, ni tan sols, quines “terceres persones” l'havien ajudat amb la fiança. I hi ha molts més exemples. Només el posà contra les cordes en una ocasió: quan digué que no havia demanat al fiscal en cap Barceló que anàs a la declaració. Després de veure l'entrevista queden moltes preguntes per respondre. És fàcil parlar a pilota passada però allò que queda, sobretot, és dubte. S'havia de fer. Segur. Però calia que fos així?
No és estrany que la periodista Elena Serra hagués de 
