S'ha de reconèixer que el MHP de la Generalitat, Artur Mas, ho està fent molt bé. L'únic problema que li veig és que sembla que s'hagi equivocat de país. Vull dir que utilitza unes formes i una capacitat de diàleg pròpies d'un país democràtic, i és evident que de fa uns anys, el Regne d'Espanya, no té cap mena d'interès ni en el diàleg, ni en la democràcia.
Els resultats de l'encaixada de mans han estat: 759 milions endarrerits de l'any 2.008 de la disposició addicional tercera de l'estatut -de manera il·legal quedaran pendents les partides dels anys 2.009 i 2.010-. I la possibilitat d'endeutar-se fins a 2.500 milions per pagar les factures més immediates. Per altra banda la ministra d'anti-economia, Elena Salgado, ens ha proposat que per reduir la despesa augmentem els impostos que depenen de la Generalitat, al mateix temps que està reclamant que no n'hi ha prou amb una reducció de la despesa d'un 10%.
Són encomiables els esforços de la Generalitat per reduïr despesa i rebaixar el dèficit, però, hi ha algú més que estigui reduïnt despesa? L'única dada que en podríem tenir seria l'anunci de la reducció del dèficit al 5.1%, però en aquella ocasió, la ministra d'anti-economia es va oblidar, segurament intencionadament, de donar les dades relatives a la despesa. Molt probablement la reducció del dèficit està molt relacionada amb l'augment dels impostos del 2.010, i molt poc relacionada amb la reducció de la despesa. ¿Hi haurà algun dia algun periodista del Financial Times que expliqui a la senyora Merkel qui són els únics que estan fent realment els deures?
Recomano llegir un l'article de Xavier Vidal-Folch a El País -diari ben poc sospitós de catalanisme-, "La locomotora ya crea empleo", d'on he seleccionat el següent fragment, ben aclaridor:
Destripando los datos de la EPA del segundo y tercer trimestre de
2010 (pronto lo haremos con los del último), la población ocupada
aumentó en España (redondeando) en 152.600 personas. De ellas, 115.500
eran asalariados privados: pero de estos, 109.800 fueron contratados en
Cataluña, por lo que el resto solo aportó 5.700. Cataluña creó pues el
95% de los empleos más (en teoría) directamente productivos, los
privados.Los empleos públicos aumentaron en toda España en
87.500; pero en Cataluña se destruyeron 19.700, por tanto en el resto se
crearon 107.200. Es decir, el empleo creado en el conjunto, Cataluña
aparte, fue de funcionarios y asimilados en su abrumadora mayoría.
Faltaria revisar les dades del darrer trimestre del 2.010 -que no han estat especialment bones per Catalunya-, però si ens mirem el resum de Xavier Vidal-Folch fins al tercer trimestre, podríem dir que aproximadament per cada lloc de treball no públic que es genera a Catalunya, al conjunt de la resta de l'estat es genera "un funcionari".
És evident que aquest ritme no es podrà mantenir gaire temps, i també és evident perquè tenen tant interès a mostrar Catalunya com una comunitat autònoma que malbarata desmesuradament. Mentre tinguin un lloc on anar acumulant deute -com faria qualsevol empresa que desviés els actius tòxics a una filial que deixar caure-, ells podran anar presentant uns comptes raonables, al mateix temps que assenyalaran un culpable de la distorsió dels sistema. Sovint s'ha dit que Espanya és una economia massa gran per ser rescatada com Portugal, però també vaig escoltar com Victor Mallet -el famós corresponsal a Espanya del Financial Times- parlava de Catalunya com una economia de dimensions similars a les de... "Portugal".
Ara que el govern espanyol s'ha decidit a nacionalitzar les caixes, seria bo de recordar l'article de l'Alfons López Tena del 12 de juliol del 2009, Catalunya sense caixes. En el futur hauríem de saber discernir entre aquells que ens van explicar el que passaria realment, i aquells que ens van dir que no hi havia lloc per aventures arriscades. Ja es comença a veure qui tocava realment de peus a terra, i qui somiava truites.
El 9 de novembre de 2008 publicava en aquest diari: "La present crisi
donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar
Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes
socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de
l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies,
és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes." Vuit
mesos després, ja tenen l'instrument legal, aprovat inicialment pel
govern espanyol del PSOE per decret llei, i definitivament pel Congrés
espanyol el 8 de juliol passat, amb els vots dels diputats del PSOE i
del PP, inclosos en ambdós casos els que han estat elegits a Catalunya.
D'ara endavant són el Banc d'Espanya i el govern espanyol qui poden
obligar les caixes catalanes, vulguin o no, a fusionar-se amb caixes
espanyoles, sense que ni les mateixes caixes ni el govern català tinguin
cap mena de capacitat de decisió. També poden nomenar membres als seus
consells d'administració, prendre el control de la direcció, i cessar i
nomenar qui els plagui. No admeten, però, cap mena de fusió amb caixes
d'altres Estats de la Unió Europea ni de la resta del món, només amb les
espanyoles.
COM QUE AQUESTS PODERS exorbitants del govern espanyol, sota la capa
del Banc d'Espanya que ell mateix nomena, vulneren la llei orgànica
espanyola anomenada Estatut d'Autonomia (sic) de Catalunya, és possible
que el govern català els recorri al Tribunal Constitucional espanyol,
nomenat íntegrament pel PP i el PSOE i que resol en favor de l'Estat 9
de cada 10 recursos entre l'Estat i la Generalitat. Qui paga i nomena,
mana. En tot cas, l'eventual recurs català no suspèn l'entrada en vigor i
aplicació de la llei espanyola recorreguda mentre el Tribunal
Constitucional no dicti sentència, és a dir, durant uns set o vuit anys,
a diferència dels recursos del govern espanyol contra les lleis
catalanes, que en suspenen l'entrada en vigor i l'aplicació. Encara
estan pendents i sense vigència lleis catalanes de fa nou anys, com ara
la participació en tornejos internacionals de les seleccions esportives
catalanes, o les reformes universitàries d'en Mas Colell.
EN L'IMPROBABLE CAS QUE EL TRIBUNAL Constitucional tingui la
intenció, al cap de vuit anys, d'anul·lar la llei espanyola recorreguda,
el govern espanyol, un cop advertit pels jutges que ha nomenat, ho té
molt fàcil: aprova de nou la llei amb els vots del PSOE i del PP, que
comença a aplicar-se i no es veu afectada per la sentència anul·latòria,
encara que sigui de nou recorreguda per la Generalitat en un cicle
repetitiu i perpetu d'impotència catalana i domini espanyol. No és,
però, probable que el Tribunal Constitucional anul·li cap al 2017 la
llei de presa de control de les caixes catalanes d'enguany, perquè quan
es carregui l'Estatut farà seva la tesi del PP (anul·lació) o la del
PSOE (irrellevància): "la competencia estatutaria sólo podrá
desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o
no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse
por la legislación del Estado". Tots els jutges a l'una, i aviat,
diran en forma de sentència allò que el PP i el PSOE volen que diguin,
que qualsevol norma espanyola passa per sobre de l'Estatut d'Autonomia
(sic), ara i per sempre.
RES NO PODRÀ IMPEDIR QUE ELS espanyols es quedin les caixes catalanes
que els plaguin, encara que segons la nova llei només en el cas que hi
injectin diners públics. Els diners els tenen, ens els prenen als
ciutadans i empreses catalanes per l'espoli fiscal de més de 20.000
milions d'euros de cada any, inclosos els 2.500 euros que cada any rep
de menys cada jubilat i vídua a Catalunya. La necessitat de diners per a
les caixes és imperiosa en la situació actual de crisi, i si alguna no
en té sempre és possible crear-l'hi com s'ha fet altres cops:
1. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya estenen rumors sobre el
risc de solvència de qualque caixa, cosa que provoca la seva
insolvència. Així es van quedar Banca Catalana.
2. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya escanyen els directius de
qualque caixa amb una suposada irregularitat administrativa o fiscal.
Així es van quedar amb les companyies elèctriques catalanes.
3. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya aconsegueixen el
processament dels directius de qualque caixa per l'Audiència Nacional,
els fan dimitir o cessen, nomenen qui volen, i un cop pres el control la
mateixa Audiència Nacional arxiva tot el procediment, sense celebrar
mai cap judici. Així es van quedar amb els bancs bascos.
4. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya convencen els directius
recalcitrants de qualque caixa que no vulguin demanar diners públics
perquè en demanin. Els mètodes, serveis secrets inclosos, és millor
deixar-los a la lliure imaginació de les lectores i els lectors, que
segur que es quedarà curta. Quines empreses catalanes es van quedar
així, facin vostès memòria gasosa.
NINGÚ NO HA DIT MAI QUE CAP de les caixes catalanes estigui en
perill, present o futur, de caure en la insolvència i la manca de
liquiditat; tothom admet que el sistema català de caixes d'estalvis és
sòlid i ben proveït; no hi cap risc ni amenaça per als dipòsits. Tot
això és cert, però no es tracta d'això, sinó de manar, de poder en
majúscula, de vertebrar Espanya i arruïnar Catalunya, que són una i la
mateixa cosa. Fins ara, a les caixes catalanes manen els catalans i són
al servei dels interessos dels catalans i de les seves empreses, i
l'objectiu és que desapareguin i siguin substituïdes per caixes i bancs
on manin els espanyols i siguin al servei dels espanyols i de les seves
empreses. Un cop arranats, absorbits, liquidats i desapareguts els bancs
catalans (una sola excepció per ara, el Banc de Sabadell), en un procés
que va començar el PSOE amb Indalecio Prieto i va concloure el PSOE amb
Felipe González, ara comença la fase final de l'ofensiva per deixar
Catalunya sense caixes, que va començar seriosament amb Felipe González,
van continuar Aznar i Rato, i ara es dota dels instruments legals
adients amb la coartada de la crisi. Els espanyols no en tenen prou amb
els diners dels catalans que espolien amb impostos i cotitzacions
socials, tampoc amb els diners dels catalans dipositats als bancs
espanyols, ja que no en tenim de propis; volen tots els nostres diners,
també els qui són a les nostres caixes. Per això se les quedaran.
Mentrestant, els nostres polítics són de quatre menes: o són còmplices, o
no en saben, o no volen, o no poden.
Que l'oposició nacionalista del PP i UPyD carregui contra les autonomies és la demagògia a la que ens tenen habituats. És el discurs del falangisme de tota la vida, reciclat a un llenguatge més refinat que es pugui camuflar rera uns fingides proclames democràtiques. Però que ho faci el govern espanyol, d'un partit que és el principal beneficiat en el repartiment de les finances autonòmiques, denota més aviat un signe de debilitat. Si el senyor Zapatero carrega contra les autonomies, és senyal que ja no saben d'on treure els diners.
No ens perjudica especialment entrar en aquest debat, més aviat ens afavoreix en tenir l'oportunitat de posar les cartes damunt la taula, i obligar al contrincant que ens mostri les seves. Cal que deixem de magnificar l'autonomia com un estat ideal del que no podem cedir ni un pam. L'anomenat -el mal anomenat- estat de les autonomies, ha estat una ruïna contínua i planificada del nostre país. Qualsevol reforma que ens vulguin fer en el sentit econòmic, no ens pot perjudicar més encara, perquè el repartiment és impossible que sigui més injust del que ho és actualment. El problema que tenim amb l'autonomia és més aviat d'ordre sentimental, no volem cedir gens perquè entenem que més enllà de l'economia se'ns volen endur la cultura i la llengua. Hauríem de saber abstraure els dos temes i entendre que si no resolem el tema econòmic, el cultural ja el tenim perdut -com succeeix normalment en qualsevol societat decadent-.
Cal entendre també que d'autonomia no en tenim, ni n'hem tingut de fa molts segles. Per poder parlar d'autonomia, hauríem de poder dir que som autònoms, és a dir, que ens governem per nosaltres mateixos. Si tinguéssim autonomia seríem plenament competents en els poders legislatiu i judicial, o en podríem establir el grau d'autonomia, i tant el TC com el TS ens han deixat ben clar que no és així. L'Estat que en diuen de les autonomies, no és altra cosa que una simple descentralització administrativa de país unitari, que no ens deixa gaire més que quatre polítiques culturals -també ja qüestionades pel nacionalisme espanyol-. Seria més correcte parlar de l'Estat de les Regions, de les Comunitats, o de l'Estat del cafè per tothom, perquè d'autonomia, no n'hi ha per enlloc.
Hauríem de veure que el principal beneficiat de l'Estat de les autonomies és el nacionalisme espanyol. Si ens mirem correctament les balances fiscals, entenem que aquest Estat es basa en un fluxe continu i escandalós de diners dels Països Catalans cap a la resta, i sempre en el mateix sentit. Si algú des del nacionalisme espanyol es qüestiona aquest repartiment que tant els afavoreix, és que en tenen preparat un de nou que va més enllà d'una simple redistribució de recursos. Més aviat es tractaria d'un escanyament premeditat que no pot portar cap altre camí que no sigui la ruptura o la submissió absoluta.
És difícil que PSOE o PP es puguin replantejar el sistema autonòmic per una simple raó, en són els principals beneficiats. Però la possibilitat de la incorporació d'un tercer espai podria canviar les coses. Unión Progreso Y Democracia, altrament conegut com "el partit de la Rosa Díez" pot acabar jugant un paper determinant el 2.011 fent d'àrbitre en molts ajuntaments i algunes autonomies. Probablement algunes de les reaccions antiautonomistes dels darrers mesos, podrien tenir molt a veure amb el panorama que dibuixen les enquestes a la Comunidad Autònoma de Madrid. UPyD és un partit que basa tota la seva ideologia en el menyspreu a les minories nacionals i que reclama una plena centralització administrativa. Si algú hi pacta, hi hauran d'haver contra-partides que òbviament ens afectaran. Podrien ser en forma de sentències judicials, o probablement ens trobarem amb una reforma de la llei electoral que expulsarà els partits de les minories nacionals del parlament espanyol. Un cop allunyats de la política de Madrid i deixant refredar el tema un temps prudencial, la suspensió de les autonomies es podria fer sense gaire rebombori.
I no cal oblidar que rera tot aquest batibull d'interessos partidistes, barrejats amb l'espanyolisme més ranci, hi ha el tema de rescatar els 7.000 milions d'euros de l'Ajuntament de Madrid. Si comencen a moure autonomies d'un cantó a l'altre, potser que al final no veurem on han anat a parar tots aquests milions.
Per saber cap a on va el PSC, només cal fixar-se en la fotografia. La ministra Carme Chacón, de cara al públic, a l'esquerra. També hi havia el Conseller Ernest Maragall, però en aquest cas algú pensà que l'escenografia l'havia de portar a la dreta. No era una foto qualsevol, era el moment en què el President havia de renunciar a la direcció del partit. L'instant en què tothom havia de començar a interrogar-se qui seria el successor. Situar en una posició tan privilegiada algú que no té res a veure amb el govern sortint, ni tampoc estava a les llistes, és un bon indicatiu de fins a quin nivell el PSC està control·lat pel PSOE. Per molt que na Carme Chacón pertanyi a l'executiva nacional del PSC, no té cap mena de sentit que ocupés una posició tan privilegiada en el moment de la renúncia del President. Qualsevol esperança que cert sector catalanista prengui les regnes del partit, és un miratge que no trigarà gaire a esvaïr-se. La interpretació dels resultats per part dels socialistes espanyols, no pot ser cap altra que els vots els han marxat cap al PP. Si algú vol fer oposició a Ferraz, haurà de ser fora del partit, i en aquest sentit sembla que ja es comencen a sentir les primeres veus. El futur del PSC amb la ministra Chacón serà la d'un partit marcadament unionista en l'aspecte nacional, i populista en el tema social. Hi hagué un moment en el discurs del President que aquest es declarà defensor dels treballadors i les classes humils, i són aquestes paraules les que demostren com els socialistes estan ara mateix desubicats. El país els ha canviat i ells encara s'aferren als vells i bells discursos de la transició. Catalunya ara mateix és un conglomerat de classe mitja, que veu que no se'n surt i s'empobreix contínuament. El pitjor que és pot fer és cridar a les virtuts de l'humilitat. Si algú és pensa que els fills de la immigració de la segona meitat del segle XX, el que volen és ser classe treballadora i humil, va ben errat.
Si ens hem de refiar de les enquestes, vivim en un país on personatges tèrbols com en Joan Ferran, l'Albert Rivera, o l'Alícia Sánchez Camacho tenen assegurat un seient al Parlament, i en canvi una ment lúcida i preparada com és l'Alfons López Tena, en podria quedar fora. Estic a favor de què a TV3 es pugui fer el cara a cara entre els principals candidats, però el normal seria que aquest debat fos entre l'Artur Mas i l'Alfons López Tena, per una simple raó, són els dos millor polítics i els més ben preparats del país. Més enllà de la boutade, no en tingueu cap mena de dubte, en un sistema de llistes obertes aquesta seria la situació. Ni el candidat Artur Mas tindria necessitat d'anar a buscar els vots d'un independentisme en el que no creu, ni els sobiranistes es mantindrien escindits i ja faria mesos que haurien concentrat el vot en el millor candidat possible. Mirant les enquestes és evident que el país no estarà preparat en la següent legislatura per proclamar la independència, ni tampoc el concert econòmic, però una bona llei electoral podria fer canviar molt el panorama el 2.014. No es tracta només de crear un nou estat, ens cal també crear un nou "model" d'estat. No es tracta d'utilitzar la democràcia per arribar la independència, es tracta de crear una democràcia sortint d'un estat que no ho és. Un bon resultat de SI que no arribi a la mitja dotzena de diputats podria semblar un resultat escàs, però seria un bon punt de partida per començar a redreçar el rumb.
No ho puc evitar, quan escolto parlar en Joan Herrera, tinc la sensació d'estar escoltant el sermó d'un capellà que ens adverteix dels perills de l'infern. Amb uns dimonis ben particulars, anomenats especuladors, poderosos, banquers, neo-liberals, dretes, globalització. I uns angelets ben amatents i immaculats: esquerres, polítiques socials, ecologisme, igualtat, colectivisme. Una estètica de Pastorets que sovint sembla que desemboqui en exorcisme quan algú dubta de la moral de la doctrina ecologista, i d'esquerres. En Joan Herrera és un d'aquells singulars polítics, que més que intentar convèncer, sembla que renyin. No es tracta d'una qüestió de política, si no d'un dilema moral, és a dir, doctrinari.
Després l'escoltes quan l'entrevisten i li pregunten pels bons de la Generalitat, i respon que ell n'està encantat, en lloc d'indignar-se del fet que el govern especuli amb els diners dels contribuents. És llavors quan dubtes de la moralitat intocable del personatge, i veus el llop vestit de pell de xai.
Mirant ahir el debat a sis per TV3, te n'adonaves com en van de plens els polítics del Parlament de promeses irrealitzables. Ningú té ja la més mínima intenció de parlar de les finances de la Generalitat, ni de discutir si cap de les seves propostes són, a dia d'avui, econòmicament viables. Els únics que han demostrat trellat en aquest sentit, han estat els de Reagrupament. Us deixo l'article de Joan Carretero a Nació Digital, El Col·lapse financer de Catalunya. Sobre Reagrupament no cal dir res més, l'article ja és prou contundent. Tant de bo obtinguin representació parlamentària.
Els catalans sabem
que no podem estirar més el braç que la màniga, i moltes empreses
solvents han descobert també amb la crisi que sense accés al crèdit es
poden veure obligades a tancar. Sentit comú que trobem al carrer però
que no tenen els nostres governants, especialment a la Generalitat.
Cada vegada més economistes
estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de
la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa
d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà
l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un
deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya
haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per
refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà
inevitablement més dèficit que generarà més deute.
Avui ja ningú no deixa diners
a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra
de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners
que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la
Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant
quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la
Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i
en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la
comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting
internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social
molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers,
ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys
diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per
agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda
solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de
Catalunya.
La situació actual s’explica
en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB
català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es
podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la
nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç
que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del
col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi:
una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar
de tenir el millor finançament de la història (sic).
L’agonia de les finances
de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als
hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o
demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb
més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de
forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a
dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part
de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que
pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar
resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de
l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i
totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la
nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un
govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que
s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances
públiques.
En aquest escenari el concert
econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de
les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor,
una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins
aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les
seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern
espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que
Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut
hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una
negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant,
aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys
importants, és senzillament impossible.
La situació és greu i grotesca
. El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al
calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar
(i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions
reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern
regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si
la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi
res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al
seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la
fallida.
Hi ha dues alternatives
: continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar
les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a
dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó
del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners
com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb
persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a
Reagrupament Independentista.
Pensar que avui en dia en Josep Piqué podria ser el candidat del PP a la Generalitat, i en canvi ens trobem amb aquesta calamitat política anomenada Alícia Sánchez Camacho! Amb un PSOE en hores baixes, i una crisi econòmica que ha enfonsat el tripartit i ha deixat la caixa de la Generalitat arruïnada, el PP hauria de tenir ara mateix les millors perspectives en unes eleccions catalanes de tota la seva història. Només els caldria un bon candidat, però per alguna raó que deu tenir alguna cosa a veure amb la psicologia colonial, els partits d'àmbit estatal no poden acceptar un polític que pugui fer ombra al líder estatal. Òbviament, quan tens un mal candidat, la tendència és navegar cap al populisme i la demagògia. L'estratègia del PP en aquestes eleccions, a més d'erràtica, és absolutament incongruent amb un partit que vol aspirar a governar l'estat. La campanya, l'han dissenyat al carrer Gènova amb tres obsessions principals: La immigració, la llengua catalana, i l'independentisme.
- Immigració: Ja és ben curiós que aquests experiments els facin a Catalunya. No sembla que aquesta sigui una comunitat especialment conflictiva amb el tema de la immigració, o com a mínim no ho és més que en altres indrets de l'Estat. Si ens consideren el seu laboratori per experimentar, és que en deuen pensar que som els seus conillets d'índies. No entenc quin benefici en poden treure. És cert que actualment és un tema central a la majoria de democràcies europees, però si volen entrar avui en dia en aquest espai, tenen poc més a guanyar que els quatre vots de PxC. El PP parlant d'immigració resulta poc creïble i s'allunya vertiginosament de la centralitat política. Hi tenen poc a guanyar, i molt a perdre.
- La llengua catalana: Es diu que els millors resultats del PP en unes eleccions catalanes, han estat els que va aconseguir el cripto-catalanòfob Alejo Vidal Quadras. D'aquí neix la idea que el conflicte lingüístic és el que els aportaria més rèdits electorals. Com aquesta és l'anàlisi que fa el partit des de Madrid, hi ha poca voluntat a analitzar el cas. El cert és que l'Alejo Vidal Quadras va aconseguir aquells resultats en un context de forta inter-relació entre la política catalana i l'espanyola, i quan Aznar encara no havia arribat a ser president. Aquells resultats no és possible que es repeteixin en el context actual. L'Alejo Vidal Quadras fou una altra calamitat per al PP que va evitar i va sepultar de per vida el creixement del partit. No cal dir que atiant el conflicte lingüístic no tenen gaire a guanyar, aquest espai l'ocupa i el rendibilitza molt millor C's.
- L'independentisme: Que pel PP l'independentisme és el seu principal enemic, no cal recordar-ho. El que és novetat en aquesta campanya és l'obsessió a veure independentistes a tot arreu. Potser és un senyal del que els ve, potser és que creuen que l'estratègia de la por a l'independentisme els afavoreix. El cert és que cada crida que fan en contra l'independentisme, el magnifiquen encara més, afavorint que aquest país avanci cap a la dicotomia independentisme-unionisme. El dia que això passi el PP ja no tindrà res a dir. L'espai de l'unionisme l'ocupa perfectament C's, i quan més es vegi el perill independentista, més vots li fugiran al PP per aquesta banda.
Resumint: Crec que a l'Alícia Sánchez Camacho serà fulminada poc després de les eleccions. En un moment on el PP està que es surt a les enquestes a nivell estatal, tot el que no sigui igualar els 17 diputats de l'Alejo Vidal Quadras, serà considerat uns mals resultats per la direcció de Gènova.
Tot sembla indicar -si en Puigcercós no ens torna a sorprendre-, que el seu moment estel·lar de la campanya haurà estat l'estirabot sobre els andalusos i els impostos. Llegint els diaris de Madrid -i quan ho dic així, inclou la majoria dels de Barcelona- veig que la majoria d'analistes ho interpreten com una necessitat de tornar al radicalisme, com una picada d'ullet al votant perdut independentista. Res més allunyat de la realitat, els independentistes d'avui en dia ja fa anys que han refinat el llenguatge, i el que els agrada és parlar de balances fiscals, percentatge de funcionaris, nivells de renda, peibés, i d'altres dolços macroeconòmics que com tenen la raó, sempre els afavoreixen. La picada d'ullet, en tot cas, la fa sobre els votants del cinturó roig de Barcelona, que són els que més ho repeteixen quan tornen de vacances de veure la família. I ho afirmen en un castellà prou entenedor, "en Andalucía no paga ni Dios". Ningú ha advertit que l'espoli fiscal hauria de regirar els budells igualment a un independentista, com a un federalista, i sabent que totes les enquestes sobre el tema diuen que el model d'estat preferit entre els catalans és el federalisme, és d'imaginar que l'estirabot del candidat republicà va dirigit especialment als habitants del Baix Llobregat. Mireu si no el fart que se n'ha fet el senyor Iceta de parlar de federalisme, per fer-se més atractiu.
Fa quatre anys Esquerra va prendre una decissió ben arriscada. Havia de decidir si volia créixer per l'eix nacional, o pel d'esquerres. No era una decissió gens fàcil, i probablement sabien que els costos serien enormes, tant en una direcció com en l'altra. Un cop decidits ja no es podia fer marxa enrera, calia ser pacients i saber que els guanys trigarien a arribar. Mirar de prendre vots a un partit tant sucursalista com el PSC sembla una missió gairebé impossible, però el pastís a repartir pot ser molt gran, i recollir-ne ni que sigui un mos petit, podria ser un gran guany pel catalanisme. I així els tenim enganxats als socialistes com una paparra per molt que en campanya ho dissimulin. No crec que sigui una estratègia equivocada, els republicans en certs barris desperten moltes més simpaties del que ens pensem, i passades les eleccions hauríem de saber valorar si tots els vots perduts per ERC han anat a parar a d'altres opcions catalanistes. Jo sí que ho crec que algun dia en podran recollir fruits d'aquesta aposta per mirar de seduir el votant socialista, de fet, un ex-votant socialista i anti-PP, té ben poc on escollir. Però s'ho hauran de prendre amb molta calma i anar deixant que els surtin els cabells blancs i els prenguin el pèl. Quan estiguem tots ben calbs, ja ho veurem.
Fa quatre anys van donar la sorpresa amb un discurs directe i innovador. Atiant l'enfrontament etno-lingüístic van aconseguir mobilitzar cert sector de les classes mitjanes urbanes, principalment entre el funcionariat clàssic, depenent sempre de l'estat central, i que veu en l'administració autonòmica una amenaça dels seus privilegis adquirits en el règim anterior. Passada la seva primera legislatura, sembla que el partit s'ha fet gran i han hagut de redefinir l'estratègia. Ara que poden disposar d'espai en els mitjans de comunicació, es troben que han de parlar de temes que van més enllà de les fòbies lingüístiques. Si els pregunten d'economia, sanitat, o inversions, han de saber donar una resposta, i no totes les mancances del país es poden imputar a les subvencions a la llengua catalana. Així els ha calgut redefinir un discurs que pugui donar respostes a la totalitat de qüestions que es puguin presentar durant la campanya. En un partit sense cap mena de patró ideològic -tret de l'enfrontament lingüístic- l'el·laboració d'un programa electoral resulta ben senzill. Es tracta simplement de dir que faran "tot" el que diuen els altres partits, i que faran "més" que cap altre partit. Ho podeu veure al seu programa electoral, aquí, on podreu trobar propostes interessants per qualsevol votant de qualsevol altre partit. Deixant ben entès que hi destinaran tots els recursos que calgui, sense que en cap punt del programa facin la més mínima referència a cap millora del sistema de financiació. Si alguna cosa he entès llegint el seu programa electoral, és que és absolutament irrealitzable sense aconseguir el concert econòmic i la reforma de l'Estatut. Alguns exemples:
- Establir una línia ferroviària de mercaderies entre Algesires i Escandinàvia (Ja posats podrien haver dit el Pol Nord!). - Línia ferroviària d'amplada internacional entre Tarragona i la frontera francesa. - Impulsar el corredor internacional de la Catalunya Central (Barcelona-Puigcerdà-Rotterdam), i el corredor internacional de ponent (Tortosa-Lleida-Vall d'Aran-Tolosa-París). - Millorar el transport públic amb més oferta, velocitat, freqüència, nous trens amb horaris nocturns, amb cobertura telefònica, etc.... - Incorporar Girona, Lleida, i Tarragona a la xarxa de rodalia. - Finalitzar el quart cinturó. - Desdoblament eix transversal Lleida-Manresa-Vic-Girona. - Noves rutes intercontinentals des de l'aeroport de Barcelona. - Gratuïtat de les autopistes quan no es garantitzi certa velocitat mitja. - Rescat dels peatges metropolitans. - No renovació de les concessions vigents de peatges. - Ampliar els carrils BUS-VAO a la zona Metropolitana de Barcelona. - Foment de les energies renovables fins arribar al 20% de l'electricitat l'any 2.020. - Generalització de la instal·lació de plaques solars tèrmiques en edificis oficials i fomentar el seu ús en vivendes antigues. - Construcció de nous parcs d'energia eòlica. - Llibres de text gratuïts. - Educació infantil: De 0 a 3 anys, universal i gratuïta. - Augmentar la inversió en investigació per passar del 1,48% del PIB, al 2,68%. - Creació d'una Universitat Internacional Pública de referència. - Major dotació de beques i consolidació d'una xarxa de residències universitàries. - Família: Ampliació de les deduccions fiscals per fill a càrrec. - Vivenda: Establir deduccions fiscals significatives (del 20% a 2.000 €) en el tram autonòmic de l'IRPF per inquilins.
Ja ens agradaria a tots. La gràcia de tot plegat és que ho pretenen pagar amb els diners que s'estalviaran de les subvencions a l'Eliseu Climent, a la Bressola de la Catalunya del Nord, i a les ambaixades d'en Carod. I realment s'ho creuen.
Esgota i avorreix molt el discurs de les dretes i les esquerres, del neoliberalisme agressiu, dels especuladors incontrolats, i de què la crisi l'han de pagar els rics que són els que l'han generat. Escoltes el discurs i després compares: La Generalitat pagarà una comissió del 3% als bancs i caixes que ofereixin els bons. Això significa una donació encoberta de 75 milions a les entitats financeres, als anomenats poderosos. Un veritable regal sense pràcticament risc. Després es callen que els bons no tenen perquè anar a caure en mans de particulars, i les mateixes entitats financeres en podran comprar fent un magnífic negoci rodó del 4,75% + 3% = 7,75%. La Generalitat comercialitzarà fins a un total de 2.500 milions, xifra que contrasta amb els 1.968 milions que les entitats caixes catalanes van rebre del FROB. En aquest cas, però, les caixes hauran de tornar els diners a un interès entre el 7,75% i el 8,25%, a més d'haver estat forçades a fer unes fusions que n'han augmentat el control per part dels dos partits nacionalistes espanyols.
Resumint, el negoci ha estat que l'Estat, via el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB), ha deixat diners a les caixes d'estalvi a un 7,75% (8,25% a partir del segon any), i aquestes hauran comprat -amb particulars o sense- deute a la Generalitat a un 7,75%. El resultat final és que la reestructuració bancària haurà estat finançada per la Generalitat -en definitiva, pel pobre menjaire-, al mateix temps que l'Estat Central n'haurà fet un bon negoci. El conseller Castells podem dir que el que haurà estat fent és allò tan rusiñolià de vendre duros a quatre pessetes. Espero que algun dia se li reconeixerà que haurà estat el pitjor conseller d'economia i finances que hem tingut mai, i que mai arribarem a tenir, i el responsable de l'inici de la centralització de les caixes d'estalvis a la capital de l'Estat. Això sí, haurà fet un servei impagable a les finances del seu partit.
Demà ja ens ho amaniran com voldran, però em sembla que els grans vencedors de la vaga han estat els anti-sistema, i els d'Intereconomia.
Els anti-sistema, perquè per primera vegada s'ha vist que són capaços de mobilitzar més personal que els sindicats clàssics, i a més ho fan amb millor organització -el volum de la destrossa de material urbà així ho certifica-. La magnitud dels esdeveniments d'avui els farà créixer i en veurem de més grosses, fet que tampoc ens ha de sorprendre perquè habitualment ja està passant els darrers anys a la majoria de països europeus.
Els d'Intereconomia, perquè aquesta tarda era l'únic canal on podies veure imatges del que estava passant a Barcelona, i quan en un país necessites fer-te servir de la premsa estrangera per veure que està succeïnt a la pròpia ciutat, és que hi ha un greu problema de llibertat d'informació. Parlo d'Intereconomia en el sentit metafòric, en realitat em vull referir a la premsa dretana i anti-catalana que avui ha trobat un bon motiu per desviar l'atenció de l'èxit de la vaga a Madrid. A Intereconomia he vist un veritable akelarre anti-català i anti-independentista, sense que ningú ens hagués convidat a la festa. També hi he vist en directe un cul-pelat enorme d'un anti-sistema, poc abans que l'enviat especial d'Intereconomia abandonés la connexió indicant que en aquell moment l'estaven apedregant.
I deprés a la manifestació de Madrid escoltes aquells sindicalistes de pedra picada, amb uns parlaments absolutament extraterrestres, extemporanis i llunàtics. M'han semblat uns vellets rondinaires i reaccionaris que s'agafen a la nostàlgia de la transició com aquells nobles del segle XIX obsessionats amb els arbres genealògics. Per un moment m'ha passat pel cap que semblaven sortits d'una Cambra dels Lords però en versió descamisats. Uns vellets venerables i plens de batalletes antigues per explicar. I poca cosa més, no crec que hi hagi gaire més a recordar d'aquesta vaga.
Només un petit resum biogràfic dels principals sindicalistes de l'Estat, llegit al bloc 7m76. No crec que calguin més comentaris.
- Cándido Méndez
(Barcarrota, Badajoz, 1952, 58 anys). Secretari general d'UGT. Enginyer
tècnic, especialitat en química metal·lúrgica. Afiliat a UGT des del
1970 (tenia 18 anys). Amb càrrecs sindicals des del 1980 (tenia 28
anys). Va estar afiliat al PSOE des del 1970 (tenia 18 anys) i va estar
al Parlament d'Andalusia i al Congrés dels Diputats. Secretari general
d'UGT des del 1994 (fa 16 anys). Cada dia va caminant des de casa seva
fins la seu d'UGT, separats 9 quilòmetres.
- Ignacio Fernández Toxo
(Ferrol, La Coruña, 1952, 58 anys). Secretari general de CCOO. No té
estudis. Va començar d'aprenent en una empresa de construccions navals
militars. Comença l'activitat sindical amb 19 anys. Té càrrecs
sindicals des del 1987 (tenia 35 anys). Secretari general de CCOO des
de 2008.
- Josep Maria Álvarez
(Castropol, Astúries, 1956, 54 anys). Secretari general d'UGT
Catalunya. Va cursar estudis de Formació Professional, no queda clar
que els acabés. Al 1975 (tenia 19 anys) arriba a Barcelona per
treballar a la "Maquinista Terrestre y Marítima". Afiliat a UGT des del
1975 (tenia 19 anys). Amb càrrecs sindicals des de 1976 (tenia 20
anys). Secretari general d'UGT Catalnya des de 1990 (fa 20 anys).
- Joan Carles Gallego
(Barcelona, 1954, 56 anys). Secretari general de CCOO Catalunya.
Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials. Afiliat a CCOO des
de 1981, any que va acabar la carrera (tenia 27 anys, o sigui, uns 8
anys de carrera). Ha estat professor de secundària i FP. Amb càrrecs
sindicals des del 1992 (tenia 38 anys). Secretari general de CCOO
Catalunya des de 2008.
Durant anys l'actual presidenta de Partido Popular de Catalunya s'ha estat referint a l'Estatut Català com a il·legal, menyspreant el Parlament català i insultant el propi electorat -independentment del que votessin en el Referèndum-. En els articles referents a immigració, l'Estatut fou mutilat pel recurs presentat pel seu propi partit, de manera que és una competència exclusiva de l'Estat Central gràcies a les seves gestions. Com a candidata a la Presidència de la Generalitat declara que "advoca per intensificar el control de les fronteres i permetre una immigració ordenada i legal amb contracte de treball". Tot el que pretén és competència única de l'Estat Central, i per tant el que proposa la candidata és ignorar la sentència del Tribunal Constitucional i conduir les institucions catalanes per la via de la il·legalitat. Si vol parlar d'immigració, vagi vostè a Madrid, aconsegueixi que li arreglin els papers, i quan en tinguem competències, ja ho discutirem. Mentre no ho faci, qualsevol campanya sobre control d'immigració involucrant les institucions catalanes, no pot ser res més que "racisme".
Dues setmanes de viatge per la Campania i la Puglia ens han servit per una bona cura de desintoxicació informativa. Sense televisió, sense internet, sense llegir diaris. Si de tant en tant podia fullejar un diari en algun cafè, allà tota l'atenció informativa estava centrada en les batalletes entre el Berlusconi i el Fini, o els problemes de Massa i Alonso. Així fou fins que un dia, en una terrassa de Nàpols on ens havien convidat a sopar, amb unes vistes nocturnes espectaculars -del Vesubi a la costa Sorrentina-, el Francesco ens va comentar: -Avui al vostre país heu prohibit els toros! Sorpresa i somriures còmplices, i al moment ens vam trobar els comentaris de la resta de comensals. Tots ens felicitaven per la civilitat que havia mostrat el nostre Parlament i mostraven estranyesa que el fet es produís només a Catalunya. Al cap d'un parell de dies ens vam trobar la mateixa situació sopant en un restaurant de Bari. El cambrer encuriosit per saber d'on veníem, ens va recordar el tema, i va córrer a explicar l'anècdota als clients de les taules del costat. Una senyora de dimensions pavaròttiques que s'estava esperant per una taula, va venir a felicitar-me mentre feia tota una dissertació sobre la dignitat dels animals. Vaig deduir que per aquelles terres, la gran majoria de la població estava perfectament d'acord amb la prohibició. Havia oblidat però que estava a Itàlia, i en aquell país, de la mateixa manera que es fa a Espanya, els mitjans de comunicació tenen la mala pensada d'intentar adoctrinar la gent sobre com s'ha de pensar. Així l'endemà, en un restaurant davant del Duomo de Lecce, em trobo fullejant el Corrierre della Sera, amb la sorpresa d'assabentar-me que visc a la regió més "rica" i moderna de l'estat espanyol, la que té més autonomia, i la que ha decidit prohibir els toros per venjança per diferenciar-se de la resta. També m'assabento que als canals de la televisió pública el castellà és doblat (?). Que el 50% de la població a casa seva parla castellà -el 50% restant es veu que no parla-, i en el més pur estil racista es diu que aproximadament la meitat de la població és d'origen "charnego" immigrant. La puntilla final, com no podia ser d'altra manera, ens la clava l'Arcadi Espada: "Dal punto di vista culturale la Catalogna è decadente, ossessionata com' è dall' illusione del nazionalismo". Tot això acompanyat d'una entrevista al filòsof catalanòfob Fernando Savater, que ens diu que amb els animals no hem de tenir cap mena de deure ètic. Més bèstia impossible.
"En un estat autoritari es considera lícit alterar la veritat, re-escriure retrospectivament la història, distorsionar les notícies, modificar la veritat, afegir la falsedat: La informació és substituïda per la propaganda. En tal país no s'és ciutadà, dipositari de drets, sinó un súbdit, i com a tal deutor a l'estat (i al dictador que el representa) de lleialtat fanàtica i d'obediència supina."
Primo Levi.
Terrorífic escoltar en Zapatero i en Rajoy discutint sobre l'existència de la nació única, amb l'únic argument de 800 folis d'un tribunal polític escollit a dit per ells mateixos. Es creuen tan amb el dret de modificar al seu arbitri el significat de les paraules que fins i tot s'imputen la potestat de decidir si ens tapen o no la boca. Cap descripció sobre el significat i el destí històric de la paraula. La nació la decideix ell, o ell, i el significat dels mots ha estat arrencat al poble. La llengua castellana és propietat de l'estat, i les altres llengües no tenen el dret a utilitzar-se en paraules massa importants. I més de set-cents anys de referències escrites a la "nació catalana" han estat esborrats pel parell de dèspotes a cop de decret. Ells estan per sobre de comtes, reis, papes, poetes, dels escriptors -fins i tots els de tradició castellana- i en definitiva, estan per sobre del poble que ja no és sobirà, o potser no ho ha estat mai. Com deia en Joaquim Ventalló a l'article de La Vanguardia, "La nación catalana" -escrit el 1.978 i plè de referències a la nació catalana al llarg dels segles-, n'hauríem de dir: ignorants, pedants, i ridículs. O com millor els defineix la cita de Primo Levi de l'inici de l'apunt: Totalitaris.
Feia dies que no la veia la mare. Quan ens hem trobat, amb la seva mirada d'ulls verds, sempre tant fixa i clara, m'ha etzibat.
- Hi anirem!
Ho ha dit com una afirmació, no com una interrogació o un desig. Me l'he imaginat a la manifestació envoltada de gent, i m'ha semblat fràgil i esgotada, però al mateix temps d'una fortalesa interior invencible, decidida. Sobre tot amb una dignitat que ja no és gaire habitual avui en dia. He pensat com li deu haver estat de difícil arribar fins aquí. Una infantesa trencada per la guerra, la fam de la post-guerra, l'exili del pare, i per postres una dictadura que semblava que no s'hagués d'acabar mai. He recordat com em va explicar que un dia es va adonar que a casa no parlaven la mateixa llengua que s'escoltava al carrer, la llengua que un bon dia va voler aprendre sense que li demanés ningú, i que ha acabat estimant com si fos la seva pròpia. I el compromís amb la democràcia. Compromís que ha fet que no faltés ni unes soles eleccions a fer d'interventora, voluntàriament, per un simple desig de voler votar i ajudar a què tothom tingui el dret al vot. Llavors l'he escoltat que reblava.
- Anirem a la manifestació, i si no ens fan cas, anirem al referèndum, i votaré que SÍ.
Després d'escoltar-la, m'he preguntat com és que hi pot haver cap polític que es cregui amb el dret d'anar davant d'ella. Per dignitat del poble que diuen representar, aquesta vegada, els pertocaria anar al darrera.
Trobo que tot això de l'Estatut ens caldria mirar-ho amb una mica més d'empatia, valorar si realment la sentència és una mostra de força o més aviat un senyal de debilitat de l'Estat Espanyol. En general les grans revolucions es fan quan ens trobem amb un estat debilitat i que actua de forma despòtica, i ara mateix, Espanya és una caricatura d'ella mateixa, actuant de forma despòtica cap a una part de la societat. És cert que nosaltres patim una forta crisi institucional, política i d'auto-estima, però també és ben cert que ells -a part de la crisi econòmica-, pateixen una greu crisi democràtica, i amb l'agreujant que no en són conscients -o ben poca gent ho és-.
No és només la qüestió de l'Estatut. De fa mesos, i potser anys, el Parlament Espanyol va perdent pes polític i ja no és més que un costós tràmit burocràtic per on ha de passar revista el partit governant. Si us fixeu als telenotícies, es parla, gairebé a diari, del Tribunal Constitucional i de l'Audiència Nacional, però molt estranyament sentim notícies referides al desenvolupament parlamentari. Com a molt algunes picabaralles entre polítics, algunes comissions d'investigació, i alguna xiulada fora de to. Però ben poca informació legislativa en rebem. Ara mateix aquestes institucions judicials tenen més pes com a institucions polítiques -quan no haurien de ser-ho- que el propi Parlament. En un estat de naturalesa democràtica una institució com l'Audiència Nacional no hauria ni d'existir, i el Tribunal Constitucional només intervindria de manera molt puntual en el cas d'alguna llei polèmica. En el cas espanyol, però, la intervenció judicial en l'activitat política i legislativa és constant, arribant fins i tot a la prohibició de partits polítics segons els convé. Per altra banda sembla com si el Tribunal Constitucional actués com un mini-parlament, amb capacitat d'aturar les lleis dels parlaments autonòmics o de l'estatal, i modificar lleis vigents segons la seva conveniència. Actuar d'aquesta manera té un clar avantatge pels dos partits espanyols majoritaris, poden fer tirar endavant les lleis sense les esmenes que podrien imposar els partits minoritaris. I l'Estatut és una bona mostra de com el PSOE, gràcies al TC, ha acabat imposant unes esmenes que no hauria pogut aprovar al Parlament Espanyol. Veritablement aquest tribunal actua com a subjecte judicial, o legislatiu a l'ombra?
Tot això són proves que la democràcia espanyola no funciona, i és evident que el destí dels dos partits majoritaris espanyols és fagocitar la resta i desactivar-se entre ells, fins a portar la política a un bloqueig absolut. Si hi afegim la forta crisi econòmica i l'elevat dèficit públic que s'ha generat, podem imaginar que l'Estat Espanyol es troba en un evident estat de descomposició. És responsabilitat nostre si ens deixem arrossegar per aquesta follia espanyola, o busquem un camí més serè i democràtic.
Tot sembla que aviat, després de congelar el sou als pensionistes, començarem el debat de la productivitat empreses, i una vegada més veurem sindicats, patronal, i govern, jugant a la puta i la ramoneta sobre les indemnitzacions en l'acomiadament i els horaris laborals. Tot això són temes a tenir en compte, però no ens enganyem, fer l'acomiadament més barat hauria de servir per fer neteja d'un bon grapat de dinosaures aristòcrates que corren per certes empreses, però ni de bon troç s'aconseguirà redreçar el teixit productiu. El gran problema de les empreses espanyoles -i en bona part les catalanes- no és que no produeixen prou eficientment, sinó que el seu objectiu no està tant en la producció com en la política i els beneficis que se'n deriven. Vull dir que la manera més senzilla d'obtenir beneficis per una empresa a l'estat espanyol, no està en la seva capacitat d'innovació, sinó en la seva capacitat d'aconseguir contractes i beneficis de l'administració. Ho explicaré amb tres simples anècdotes viscudes recentment.
1) Prenent un cafè a Madrid en una terrasseta a tocar del parc del Retiro. Apareix un noi acompanyat d'una jove que escullen la taula del costat. Com els tres ens encarem buscant el solet -aquells matins encara eren freds a Madrid- puc seguir la seva conversa, com aquell que diu, sense voler-ho. Ell porta un elegant vestit blau fosc -no precisament d'aquells baratets que pots trobar al Zara- combinat amb corbata vermella. Ella vesteix de manera desimbolta, amb uns ullets somnolents que denoten que té per costum llevar-se més tard del compte, però tot i així s'hi entreveu una elegància fora del comú. Han quedat per parlar de negocis, més concretament de fundacions. El noi comença a donar una lliçó magistral de com funciona una fundació, com s'han de definir els estatuts, quins tipus de fundacions existeixen, i sobre tot, com obtenir les desitjaves subvencions a tots els nivells: local, autonòmic i estatal. La noia sembla anotar mentalment totes les explicacions, és evident que tenen preparat un projecte en comú i cal deixar-ho tot ben lligat. Per uns moments tinc l'afany de conèixer sobre què faran la fundació, però ràpidament m'adono que per ells això no deu tenir la menor importància. El llenguatge i les maneres són les de dos empresaris que miren d'obtenir beneficis de la manera més senzilla possible. Si cal fer una fundació, tant se val que sigui per recordar la memòria d'un escriptor ja traspassat, o per pagar les investigacions d'una malaltia incurable, el que compta de debò són les subvencions. Són dos emprenedors capacitats per tirar endavant qualsevol empresa, així que el nom de la fundació ja el buscaran quan sigui el moment.
2) Prenent un tè amb uns amics al museu marítim de Barcelona. Avui ha vingut un jove emprenedor que ha tingut molt d'èxit amb la seva empresa dedicada a les TIC. Després de repetir mil i una batalletes sobre com fer tirar endavant el projecte, ens explica que el millor que ha pogut fer mai per la seva empresa, ha estat apuntar-se al màster de subvencions. Ens diu que gràcies al màster una bona part dels beneficis arriben en forma de subvenció, i d'aquesta manera ha pogut donar molta més solvència al negoci. El fet em sorprèn, un màster en subvencions? Així que em dedico una estoneta a buscar per internet, i no només comprovo que existeix l'esmentat màster, sinó que fins i tot veig que la majoria de màsters d'aquelles escoles de negocis tan prestigioses, inclouen sempre un capítol dedicat a les subvencions. Malament anem si el que ensenyem als futurs empresaris és com aconseguir subvencions.
3) Conversant amb un jove tècnic informàtic. Parlant de la seva feina, defensa que sempre és millor treballar per una empresa que s'orienti a donar serveis a l'administració pública que una que ho faci per l'empresa privada. Comenta que quan tot el sector informàtic ha patit els efectes de la crisi, ells han continuat creixent perquè els seus clients habituals són universitats i administracions públiques. Em diu convençut -Mira, treballar per l'administració sempre és difícil, costa aconseguir lligar els contractes i saps que et paguen amb molt de retard. Però té l'avantatge que un cop firmat el contracte no cal que facis res més, a ningú l'importa si implementes el projecte, i pots estar ben tranquil, perquè mai ningú en farà seguiment per comprovar si el que has fet funciona correctament. M'esborrona pensar que m'ho explica amb un punt d'admiració. Està ben convençut que sempre és millor treballar per una empresa on estiguis ben pagat i tranquil, encara que el que facis no tingui cap mena d'utilitat. Malament anem si tothom pensa igual.
Si anem dels exemples particulars al cas general, tenim que l'estat espanyol pressupostà uns 8.000 milions en investigació civil, més uns 1.200 en investigació (al marge dels més de 7.000 milions del ministeri de defensa), i hi hauríem d'afegir uns 1.140 milons a cultura, uns 9.000 a agricultura, pesca i alimentació, uns 3.000 a indústria i energia, uns 1.500 a comerç i turisme, uns 1.600 de subvencions al transport, més uns altres 1.500 de foment de l'habitatge. Si feu els comptes podreu entendre que tots aquests milions donen per mantenir un bon grapat d'empreses improductives. No vull dir que tots aquests diners siguin desaprofitats, però si que un percentatge molt important i en unes quantitats que acaben pertorbant la pròpia economia de l'estat -i en el cas de Catalunya el cas és sagnant perquè no podem competir amb les grans empreses domiciliades a la capital de l'estat, i exageradament subvencionades-. Sovint escoltem qui es queixa dels joves d'avui en dia que no pensen en res més que en aconseguir un lloc de funcionari, però no ens enganyem, no és la seva poca capacitat per convertir-se en emprenedors, senzillament escullen el millor camí possible pel seu futur. Lògicament s'orienten cap allà on van els diners.
Després de veure com aquest parell de mamífers pacten el nostre futur, m'han vingut un seguit de dubtes. De la resposta el que més em preocupa és la manca de rèplica per part de la societat, i en especial em preocupa la poca atenció que posa en aquests temes el món sobiranista i catalanista. L'estatut, la Consitució Catalana, els referèndums, el Tribunal Constitucional; tot això, són temes importants, però en el futur immediat ens afectarà molt més l'encaixada de mans d'aquest parell de vividors. Cal entendre que si no som capaços de control·lar el nostre futur immediat, ja no tindrem la possibilitat de marcar-nos objectius més ambiciosos a llarg termini -o no tan llarg termini-. En definitiva el que pacten aquest parell de senyors, és la continuació del nostre empobriment, i això implica desestructuració social i cultural, és a dir, nacional.
1) Si ens diuen que s'han decidit a reformar el món financer, com és que la reforma afecta només a les caixes i no als bancs? Si els resultats dels bancs són gairebé tan desastrosos com el de les caixes, com és que el debat gira només al voltant de les caixes? Resposta: Probablement perquè el negoci de les caixes es concentra principalment a Catalunya -es concentra i s'expandeix a la resta de l'estat-. Tanmateix en el sector dels bancs el pes de Catalunya és relativament petit. Resumint, hi tenen un bon pastís a repartir. En els estats colonials habitualment la metròpoli espolia matèries primeres i minyones, però en el nostre cas arramben amb el que tenim, és a dir, caixes d'estalvi i asseguradores.
3) És de suposar que la trobada entre un president i el líder de l'oposició hauria de servir perquè es posin d'acord en decisions executives i no pas legislatives. S'han posat d'acord en aprovar una llei, i ja sabem tots que així es farà. ¿Quina mena de democràcia és aquesta on només dues persones poden decidir el futur d'un tema tan complex com és el financer -i per postres són dues persones que no entenen ni un borrall d'economia-? Quin sentit té llavors pagar un parlament de 350 diputats, i altres de 17 de comunitats autònomes, si en definitiva només cal que s'ho maneguin aquests 2 senyors? Resposta: És clar que a l'estat espanyol no hi ha una separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial. És només una prova més de què la monarquia espanyola no és un estat democràtic.
Aquesta setmana ens trobàvem amb el cas d'una entitat financera que decideix -legítimament- no fusionar-se amb altres tres entitats. Sembla que a la Generalitat algú va tenir una reacció ben visceral i amenaçant. Segons el diari digital "El Confidencial", "La Generalitat llama a capítulo a Caixa Girona: es una situación suicida para la entidad", on podem llegir unes mafioses declaracions d'una font del departament d'economia:
- Se ha ido a una situación suicida, porque ahora les esperan cosas muy duras.
Amb amenaça directa inclosa, i estil de pinxo de barri:
- Si van de sobrados, ahora se les va a decir lo que tendrán que hacer y no tendrán opción.
Es veu que no vivim en una economia de mercat. Aquí els polítics poden decidir que han de fer les entitats financeres, i aquestes no es deuen als seus estatuts, sinó a la voluntat del polític de torn. Així l'endemà, confirmant les amenaces, ens trobem amb un avís del Banc d'Espanya amenaçant les caixes d'Estalvis que no compleixin els desitjos de certs polítics: "Últim avís del Banc d'Espanya". És sorprenent veure les mesures que està estudiant el Banc d'Espanya. Bàsicament la idea consisteix en fer augmentar les provisions a les Caixes, per fer-les entrar en pèrdues, i així poder intervenir-les. Una millor prova de la intencionalitat política de l'assumpte no la podríem tenir: "No es tracta de promoure les fusions de les caixes per evitar la seva fallida, sinó d'afavorir la seva fallida per forçar la fusió".
Entre les mesures que estudia el Banc d’Espanya hi ha l’obligació de
provisionar fins al 30% dels actius immobiliaris que estiguin en els
balanços de les entitats financeres per un període de més d’un any.
L’organisme regulador ja va elevar el novembre passat del 10% al 20%
les provisions que bancs i caixes havien de fer sobre aquests actius
amb l’objectiu d’eliminar riscos per la seva pèrdua de valor. Ara
podria collar una mica més les entitats i elevar aquesta provisió fins
al 30%. Es tractaria, segons fonts financeres, d’una nova mesura de
força per fer entendre d’una vegada per totes a les caixes que
necessiten integrar-se per eliminar riscos, racionalitzar el sector i,
en definitiva, fer-lo viable a llarg termini.
“Si augmentem les provisions dels actius immobiliaris fins al 30%,
moltes caixes veuran que els seus balanços comencen a tenyir-se de
vermell i no tindran més remei que posar en marxa integracions”,
asseguren des del Banc d’Espanya. Bancs i caixes de tot l’Estat s’estan
quedant bona part dels actius immobiliaris que garanteixen els 325.000
milions de crèdits que tenen concedits a les promotores.
És ben clar que l'objectiu d'aquestes mesures no seria regular el sistema financer, o guardar un coixí per quan vingui època de crisi -si ja hi som-. En tot cas l'objectiu seria perjudicar obertament aquestes entitats per posteriorment poder-les intervenir. Tot això està ben lluny de les atribucions que hauria de tenir un banc central. Per molta autonomia que pugui tenir, no estaríem davant un delicte de prevaricació?
Nota: Que no us enredin! La situació de caixes i bancs a l'Estat espanyol és ben magre, però això no té res a veure amb el fet que es fusionin o no. Si tenim dues entitats financeres amb una alta taxa de morositat, de la seva fusió en sorgeix una nova entitat amb una alta taxa de morositat. Si es vol forçar les fusions, és per altres motius.
S'ha de reconèixer que el MHP de la Generalitat, Artur Mas, ho està fent molt bé. L'únic problema que li veig és que sembla que s'hagi equivocat de país. Vull dir que utilitza unes formes i una capacitat de diàleg pròpies d'un país democràtic, i és evident que de fa uns anys, el Regne d'Espanya, no té cap mena d'interès ni en el diàleg, ni en la democràcia. 
Ara que el govern espanyol s'ha decidit a nacionalitzar les caixes, seria bo de recordar l'article de l'Alfons López Tena del 12 de juliol del 2009, 
Que l'oposició nacionalista del PP i UPyD carregui contra les autonomies és la demagògia a la que ens tenen habituats. És el discurs del falangisme de tota la vida, reciclat a un llenguatge més refinat que es pugui camuflar rera uns fingides proclames democràtiques. Però que ho faci el govern espanyol, d'un partit que és el principal beneficiat en el repartiment de les finances autonòmiques, denota més aviat un signe de debilitat. Si el senyor Zapatero carrega contra les autonomies, és senyal que ja no saben d'on treure els diners.
Per saber cap a on va el PSC, només cal fixar-se en la fotografia. La ministra Carme Chacón, de cara al públic, a l'esquerra. També hi havia el Conseller Ernest Maragall, però en aquest cas algú pensà que l'escenografia l'havia de portar a la dreta. No era una foto qualsevol, era el moment en què el President havia de renunciar a la direcció del partit. L'instant en què tothom havia de començar a interrogar-se qui seria el successor. Situar en una posició tan privilegiada algú que no té res a veure amb el govern sortint, ni tampoc estava a les llistes, és un bon indicatiu de fins a quin nivell el PSC està control·lat pel PSOE. Per molt que na Carme Chacón pertanyi a l'executiva nacional del PSC, no té cap mena de sentit que ocupés una posició tan privilegiada en el moment de la renúncia del President. Qualsevol esperança que cert sector catalanista prengui les regnes del partit, és un miratge que no trigarà gaire a esvaïr-se. La interpretació dels resultats per part dels socialistes espanyols, no pot ser cap altra que els vots els han marxat cap al PP. Si algú vol fer oposició a Ferraz, haurà de ser fora del partit, i en aquest sentit sembla que ja es comencen a sentir les primeres veus. El futur del PSC amb la ministra Chacón serà la d'un partit marcadament unionista en l'aspecte nacional, i populista en el tema social. Hi hagué un moment en el discurs del President que aquest es declarà defensor dels treballadors i les classes humils, i són aquestes paraules les que demostren com els socialistes estan ara mateix desubicats. El país els ha canviat i ells encara s'aferren als vells i bells discursos de la transició. Catalunya ara mateix és un conglomerat de classe mitja, que veu que no se'n surt i s'empobreix contínuament. El pitjor que és pot fer és cridar a les virtuts de l'humilitat. Si algú és pensa que els fills de la immigració de la segona meitat del segle XX, el que volen és ser classe treballadora i humil, va ben errat.
Si ens hem de refiar de les enquestes, vivim en un país on personatges tèrbols com en Joan Ferran, l'Albert Rivera, o l'Alícia Sánchez Camacho tenen assegurat un seient al Parlament, i en canvi una ment lúcida i preparada com és l'Alfons López Tena, en podria quedar fora. Estic a favor de què a TV3 es pugui fer el cara a cara entre els principals candidats, però el normal seria que aquest debat fos entre l'Artur Mas i l'Alfons López Tena, per una simple raó, són els dos millor polítics i els més ben preparats del país. Més enllà de la boutade, no en tingueu cap mena de dubte, en un sistema de llistes obertes aquesta seria la situació. Ni el candidat Artur Mas tindria necessitat d'anar a buscar els vots d'un independentisme en el que no creu, ni els sobiranistes es mantindrien escindits i ja faria mesos que haurien concentrat el vot en el millor candidat possible. Mirant les enquestes és evident que el país no estarà preparat en la següent legislatura per proclamar la independència, ni tampoc el concert econòmic, però una bona llei electoral podria fer canviar molt el panorama el 2.014. No es tracta només de crear un nou estat, ens cal també crear un nou "model" d'estat. No es tracta d'utilitzar la democràcia per arribar la independència, es tracta de crear una democràcia sortint d'un estat que no ho és. Un bon resultat de SI que no arribi a la mitja dotzena de diputats podria semblar un resultat escàs, però seria un bon punt de partida per començar a redreçar el rumb.
No ho puc evitar, quan escolto parlar en Joan Herrera, tinc la sensació d'estar escoltant el sermó d'un capellà que ens adverteix dels perills de l'infern. Amb uns dimonis ben particulars, anomenats especuladors, poderosos, banquers, neo-liberals, dretes, globalització. I uns angelets ben amatents i immaculats: esquerres, polítiques socials, ecologisme, igualtat, colectivisme. Una estètica de Pastorets que sovint sembla que desemboqui en exorcisme quan algú dubta de la moral de la doctrina ecologista, i d'esquerres. En Joan Herrera és un d'aquells singulars polítics, que més que intentar convèncer, sembla que renyin. No es tracta d'una qüestió de política, si no d'un dilema moral, és a dir, doctrinari.
Mirant ahir el debat a sis per TV3, te n'adonaves com en van de plens els polítics del Parlament de promeses irrealitzables. Ningú té ja la més mínima intenció de parlar de les finances de la Generalitat, ni de discutir si cap de les seves propostes són, a dia d'avui, econòmicament viables. Els únics que han demostrat trellat en aquest sentit, han estat els de Reagrupament. Us deixo l'article de Joan Carretero a Nació Digital, 
Pensar que avui en dia en Josep Piqué podria ser el candidat del PP a la Generalitat, i en canvi ens trobem amb aquesta calamitat política anomenada Alícia Sánchez Camacho! Amb un PSOE en hores baixes, i una crisi econòmica que ha enfonsat el tripartit i ha deixat la caixa de la Generalitat arruïnada, el PP hauria de tenir ara mateix les millors perspectives en unes eleccions catalanes de tota la seva història. Només els caldria un bon candidat, però per alguna raó que deu tenir alguna cosa a veure amb la psicologia colonial, els partits d'àmbit estatal no poden acceptar un polític que pugui fer ombra al líder estatal. Òbviament, quan tens un mal candidat, la tendència és navegar cap al populisme i la demagògia. L'estratègia del PP en aquestes eleccions, a més d'erràtica, és absolutament incongruent amb un partit que vol aspirar a governar l'estat. La campanya, l'han dissenyat al carrer Gènova amb tres obsessions principals: La immigració, la llengua catalana, i l'independentisme. 
Tot sembla indicar -si en Puigcercós no ens torna a sorprendre-, que el seu moment estel·lar de la campanya haurà estat l'estirabot sobre els andalusos i els impostos. Llegint els diaris de Madrid -i quan ho dic així, inclou la majoria dels de Barcelona- veig que la majoria d'analistes ho interpreten com una necessitat de tornar al radicalisme, com una picada d'ullet al votant perdut independentista. Res més allunyat de la realitat, els independentistes d'avui en dia ja fa anys que han refinat el llenguatge, i el que els agrada és parlar de balances fiscals, percentatge de funcionaris, nivells de renda, peibés, i d'altres dolços macroeconòmics que com tenen la raó, sempre els afavoreixen. La picada d'ullet, en tot cas, la fa sobre els votants del cinturó roig de Barcelona, que són els que més ho repeteixen quan tornen de vacances de veure la família. I ho afirmen en un castellà prou entenedor, "en Andalucía no paga ni Dios". Ningú ha advertit que l'espoli fiscal hauria de regirar els budells igualment a un independentista, com a un federalista, i sabent que totes les enquestes sobre el tema diuen que el model d'estat preferit entre els catalans és el federalisme, és d'imaginar que l'estirabot del candidat republicà va dirigit especialment als habitants del Baix Llobregat. Mireu si no el fart que se n'ha fet el senyor Iceta de parlar de federalisme, per fer-se més atractiu.
Fa quatre anys van donar la sorpresa amb un discurs directe i innovador. Atiant l'enfrontament etno-lingüístic van aconseguir mobilitzar cert sector de les classes mitjanes urbanes, principalment entre el funcionariat clàssic, depenent sempre de l'estat central, i que veu en l'administració autonòmica una amenaça dels seus privilegis adquirits en el règim anterior. Passada la seva primera legislatura, sembla que el partit s'ha fet gran i han hagut de redefinir l'estratègia. Ara que poden disposar d'espai en els mitjans de comunicació, es troben que han de parlar de temes que van més enllà de les fòbies lingüístiques. Si els pregunten d'economia, sanitat, o inversions, han de saber donar una resposta, i no totes les mancances del país es poden imputar a les subvencions a la llengua catalana. Així els ha calgut redefinir un discurs que pugui donar respostes a la totalitat de qüestions que es puguin presentar durant la campanya. En un partit sense cap mena de patró ideològic -tret de l'enfrontament lingüístic- l'el·laboració d'un programa electoral resulta ben senzill. Es tracta simplement de dir que faran "tot" el que diuen els altres partits, i que faran "més" que cap altre partit. Ho podeu veure al seu programa electoral, 
Esgota i avorreix molt el discurs de les dretes i les esquerres, del neoliberalisme agressiu, dels especuladors incontrolats, i de què la crisi l'han de pagar els rics que són els que l'han generat. Escoltes el discurs i després compares: La Generalitat pagarà una comissió del 3% als bancs i caixes que ofereixin els bons. Això significa una donació encoberta de 75 milions a les entitats financeres, als anomenats poderosos. Un veritable regal sense pràcticament risc. Després es callen que els bons no tenen perquè anar a caure en mans de particulars, i les mateixes entitats financeres en podran comprar fent un magnífic negoci rodó del 4,75% + 3% = 7,75%. La Generalitat comercialitzarà fins a un total de 2.500 milions, xifra que contrasta amb els 1.968 milions que les entitats caixes catalanes van rebre del FROB. En aquest cas, però, les caixes hauran de tornar els diners a un interès entre el 7,75% i el 8,25%, a més d'haver estat forçades a fer unes fusions que n'han augmentat el control per part dels dos partits nacionalistes espanyols.
Demà ja ens ho amaniran com voldran, però em sembla que els grans vencedors de la vaga han estat els anti-sistema, i els d'
Durant anys l'actual presidenta de Partido Popular de Catalunya s'ha estat referint a l'Estatut Català com a il·legal, menyspreant el Parlament català i insultant el propi electorat -independentment del que votessin en el Referèndum-. En els articles referents a immigració, l'Estatut fou mutilat pel recurs presentat pel seu propi partit, de manera que és una competència exclusiva de l'Estat Central gràcies a les seves gestions. Com a candidata a la Presidència de la Generalitat declara que "
Dues setmanes de viatge per la Campania i la Puglia ens han servit per una bona cura de desintoxicació informativa. Sense televisió, sense internet, sense llegir diaris. Si de tant en tant podia fullejar un diari en algun cafè, allà tota l'atenció informativa estava centrada en les batalletes entre el Berlusconi i el Fini, o els problemes de Massa i Alonso. Així fou fins que un dia, en una terrassa de Nàpols on ens havien convidat a sopar, amb unes vistes nocturnes espectaculars -del Vesubi a la costa Sorrentina-, el Francesco ens va comentar: -Avui al vostre país heu prohibit els toros! Sorpresa i somriures còmplices, i al moment ens vam trobar els comentaris de la resta de comensals. Tots ens felicitaven per la civilitat que havia mostrat el nostre Parlament i mostraven estranyesa que el fet es produís només a Catalunya. Al cap d'un parell de dies ens vam trobar la mateixa situació sopant en un restaurant de Bari. El cambrer encuriosit per saber d'on veníem, ens va recordar el tema, i va córrer a explicar l'anècdota als clients de les taules del costat. Una senyora de dimensions pavaròttiques que s'estava esperant per una taula, va venir a felicitar-me mentre feia tota una dissertació sobre la dignitat dels animals. Vaig deduir que per aquelles terres, la gran majoria de la població estava perfectament d'acord amb la prohibició. Havia oblidat però que estava a Itàlia, i en aquell país, de la mateixa manera que es fa a Espanya, els mitjans de comunicació tenen la mala pensada d'intentar adoctrinar la gent sobre com s'ha de pensar. Així l'endemà, en un restaurant davant del Duomo de Lecce, em trobo fullejant el Corrierre della Sera, amb la sorpresa d'assabentar-me que visc a la regió més "rica" i moderna de l'estat espanyol, la que té més autonomia, i la que ha decidit prohibir els toros per venjança per diferenciar-se de la resta. També m'assabento que als canals de la televisió pública el castellà és doblat (?). Que el 50% de la població a casa seva parla castellà -el 50% restant es veu que no parla-, i en el més pur estil racista es diu que aproximadament la meitat de la població és d'origen "charnego" immigrant. La puntilla final, com no podia ser d'altra manera, ens la clava l'Arcadi Espada: "Dal punto di vista culturale la Catalogna è decadente, ossessionata com' è dall' illusione del nazionalismo". Tot això acompanyat d'una entrevista al filòsof catalanòfob Fernando Savater, que ens diu que amb els animals no hem de tenir cap mena de deure ètic. Més bèstia impossible.
Feia dies que no la veia la mare. Quan ens hem trobat, amb la seva mirada d'ulls verds, sempre tant fixa i clara, m'ha etzibat.
Trobo que tot això de l'Estatut ens caldria mirar-ho amb una mica més d'empatia, valorar si realment la sentència és una mostra de força o més aviat un senyal de debilitat de l'Estat Espanyol. En general les grans revolucions es fan quan ens trobem amb un estat debilitat i que actua de forma despòtica, i ara mateix, Espanya és una caricatura d'ella mateixa, actuant de forma despòtica cap a una part de la societat. És cert que nosaltres patim una forta crisi institucional, política i d'auto-estima, però també és ben cert que ells -a part de la crisi econòmica-, pateixen una greu crisi democràtica, i amb l'agreujant que no en són conscients -o ben poca gent ho és-.
Tot sembla que aviat, després de congelar el sou als pensionistes, començarem el debat de la productivitat empreses, i una vegada més veurem sindicats, patronal, i govern, jugant a la puta i la ramoneta sobre les indemnitzacions en l'acomiadament i els horaris laborals. Tot això són temes a tenir en compte, però no ens enganyem, fer l'acomiadament més barat hauria de servir per fer neteja d'un bon grapat de dinosaures aristòcrates que corren per certes empreses, però ni de bon troç s'aconseguirà redreçar el teixit productiu. El gran problema de les empreses espanyoles -i en bona part les catalanes- no és que no produeixen prou eficientment, sinó que el seu objectiu no està tant en la producció com en la política i els beneficis que se'n deriven. Vull dir que la manera més senzilla d'obtenir beneficis per una empresa a l'estat espanyol, no està en la seva capacitat d'innovació, sinó en la seva capacitat d'aconseguir contractes i beneficis de l'administració. Ho explicaré amb tres simples anècdotes viscudes recentment.
Aquesta setmana ens trobàvem amb el cas d'una entitat financera que decideix -legítimament- no fusionar-se amb altres tres entitats. Sembla que a la Generalitat algú va tenir una reacció ben visceral i amenaçant. Segons el diari digital "El Confidencial", "
