Tot va començar fa més d'un any quan un bon dia ens vam trobar els gegantins cartells indicant milers d'euros. Primer van aixecar algunes llambordes, van canviar alguns tubs, i sobre tot van fer molta remor. Després es van aturar. Quan semblava que ja havia tornat la tranquil·lat, van aparèixer un dia com un petit exèrcit i van aixecar tot el carrer Olzinelles de cap a cap. Van ficar tanques per tot arreu i els veïns es van haver d'acostumar a moure's pel barri com si estiguessin al Parc del Laberint. Aviat tot es va omplir de grava, fang, ciment, excavadores, piconadores, camions, tanques, cotxes dels capitostos, tubs, plàstics, ferrots... El personal principalment magrebí, alguns pakistanesos i pocs sud-americans. Els autòctons, manaires de pell blanca i vestits d'esport, es passegen amunt i avall prenent mesures i parlant amb la blackberry. A primera hora el carrer sembla un formiguer d'homes i màquines amunt i avall disposats a fer una gran obra d'enginyeria. A mig matí veus que la meitat del personal ja ha escampat la boira i només els de les màquines fan via, a migdia tothom a dinar, i a la tarda ja només veus un parell de peons fent la migdiada entre les tanques. I així passen els dies. I el carrer cada cop més desordenat i destrossat. Només al principi de la pujada, i per un únic costat, pots veure un troç de calçada ja finalitzat i nou, tot just una vintena de metres. I ja fa moltes setmanes que està així i sembla que no avancin gens. Aquest matí quan hi he passat he vist tot un cercle de magrebins, n'he comptat vint-i-tres, tots seguint correctament les normes de seguretat, amb casc i una armilla reflectant de color groc. Tots parlant en imazigh o àrab, es notava per la familiaritat de les expressions i els rostres que segurament tots provenien de la mateixa regió, molts d'ells semblaven ser família i tot. Fent veure que treballaven es movien amunt i avall sense sortir del cercle, alguns feien cara d'incrèduls, sense acabar d'entendre que hi feien allà, i si en algun moment apareixeria algú que els donés una ordre. M'ha donat la sensació que eren allà només a passar l'estona, i m'he imaginat un empresari amb carnet de partit, cobrant per hores per cada peó que hagi col·locat al tauler.
Ja sabem que d'energumens n'hi ha a tot arreu, i no se'ls ha de fer gaire cas. Però això no vol dir que els haguem d'ignorar i amagar la seva mala educació. Els fets han anat així:
Acabat el partit, tot just xiular l'àrbitre, el veí ha sortit al balcó i ha començat a celebrar la classificació amb les següents paraules:
CATALANES HIJOSDEPUTA, JODEROS TODOS, A LA MIERDA CATALUFOOOOOS!!!
A part del pis d'on provenien aquestes peculiars formes de suport a la selecció espanyola, no s'ha sentit gaire remor. Cap petard.
Al marge de tot, un equip que juga tan bé, se l'ha de felicitar sincerament. Quin parell en Xavi i l'Iniesta!
No he volgut escriure aquest apunt fins a dia d'avui. Primer de tot calia gaudir de la festa i no deixar que aquells que ens la volien espatllar, o se la volien apropiar, ho aconsegueixin. El cert és que aquests dies, relacionat amb el Barça, hi ha hagut moltes detalls que no m'han agradat gens en les celebracions, i encara em preocupa més la manca de crítica quan el fenòmen Barça és aprofitat amb altres fins.
Primer de tot. Es pot admetre la presència del president del govern espanyol a la llotja de l'Olimpico. Ens agradi o no, aquest senyor és el segon màxim representant de -l'encara- nostre estat, i per tant hi tenia tot el dret. El que no és admissible de cap manera és la notorietat que va voler agafar, i l'èmfasi en sortir en qualsevol fotografia. Vaig seguir el partit per Canal+, i haig de dir que durant la primera part vaig veure més vegades el senyor Zapatero que en Messi o l'Iniesta. A cada jugada l'estaven enfocant, i semblava que en qualsevol moment sortiria al camp a rematar de cap i ens faria el gol. Al mateix temps seguíem el partit per un monitor més petit que sintonitzava un canal anglès d'esports, i podíem comprovar reiteradament com aquestes imatges d'en Zapatero eren exclusives pels espectadors espanyols i catalans. Ignoro com es va seguir per Antena 3, però si que m'ha comentat gent que allà no van veure les imatges d'en Berlusconi dormint la mona.
Segon. L'endemà, tots els telenotícies de TV3 insistien en comentar la simpàtica conversa entre Zapatero i Montilla. Sembla que el president espanyol li va dir al seu homòleg català, que amb la Champions a la butxaca ja podrien aparcar el tema de la financiació. I l'astut Montilla va respondre que això faria pujar el PIB i per tant tindríem dret a reclamar més diners. La nota simpàtica, òbviament filtrada pel senyor Zaragoza als mitjans públics, va ser repetida reiteradament per aquells periodistes que diàriament ens deixen anar el sermó del dret a la independència en el espais electorals. En canvi no tenien cap mena de vergonya en anar repetint aquest missatge de propaganda electoral del PSC-PSOE. I no cal dir la frustració que em produeix que un tema tan cabdal com és el repartiment dels impostos que paguem, es pugui discutir frívolament en un camp de futbol, i que aquests senyors tinguin tot el dret a decidir on van a petar els nostres diners, com si fossin Carles III i el Virrei Amat decidint el destí de les seves colònies.
Tercer. Les celebracions a Canaletes. Ja avisava un parell de setmanes abans l'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu. Fent una crida als aldarulls, en l'estil més pròpiament fragairibarnià, ja ens advertia que no permetria que les celebracions es fessin a Canaletes. Posteriorment el desplegament policial fou absolutament desmesurat -com vaig poder comprovar pocs minuts després d'acabar el partit-. El resultat el podeu llegir aquí: Barcelona, Ciutat Campal... Quin dia i quina nit de gossos! I l'endemà els mitjans, per justificar-se de la ràtzia, vinga a insistir en la xifra total de desperfectes. Senyors que viviu a Barcelona, en aquesta ciutat tots els caps de setmana, Rambla avall, hi ha aldarulls. Es trenquen papereres, es trenquen semàfors, es pixen al monument a Macià, o es fan fel·lacions a bon preu a tocar de la Plaça Sant Jaume, i tot el que calgui. Però si ho fan un grapat de hooligans de despedida de solter, es veu que està permès, i ningú s'escandalitza. Perquè no ens fan un recompte dels desperfectes d'un cap de setmana de turisme de borratxera? Serà que mentre no portin una estelada tant se'ls en fot? Diuen que va dir l'alcalde Hereu: 'si ha d'haver desperfectes, millor a la Fontana di Trevi que a Canaletes'. Em sembla que unes declaracions com aquestes, en un país democràtic, haurien d'exigir les disculpes o bé la dimisió de l'alcalde, per respecte al patrimoni romà, i per respecte als seguidors barcelonistes.
Quart. Catalans al món. L'endemà ens fan a TV3 un reportatge sobre com s'ha viscut la celebració fora de Barcelona. Primer les quatre provícies, Barcelona, Girona, Tarragona, i Lleida -crec que seria més correcte dir-ho en castellà, com aquella cançó dels Obrint Pas: Tres províncias, una región: Valencia, Alicante y Castellón-. Tot seguit ens mostren imatges de Hong-Kong, Buenos Aires, Tetuan i Madrid. De les celebracions a València, Mallorca o Eivissa, ni una paraula. Serà l'acord de reciprocitat? Una bona mostra de com el blaverisme campa lliurement per TV3. Si em vull informar del que passa València, o bé m'haig de creure la propaganda dels mitjans control·lats pel PP, o bé haig de buscar comentaris als blocs. Com aquest de l'amic Blesa al bloc d'en Partal:
hi hauries al·lucinat ! No m'ho podia creure com es va llançar la gent
al carrer. Mentre sopàvem a 'El Rall' es sentia tant de soroll al
Lisboa com al ' The Lounge' on no es sentia massa fans anglesos, be al
contrari fou com siestigués ple de blaugranes. Feien un castellet a la
plaça del doctor Collado, on s'ubica el Lisboa. I en ell, la penya del
Barça. Crits de Visca Barça i visca Catalunya. Desacomplexadament. En
anar-nos-en cap a casa la plaça de l'ajuntament estava mig plena i
molta xerinola i germanor. Avui, al matí, molts nanos duien la
samarreta del Barça.
Cinquè. Com pot ser que la retransmissió no es pugués seguir en català per cap canal? Ja fa 34 anys que es va morir el dictador, i encara estem així. Caldria portar el tema a debat a Europa. I que no ens vinguin amb la cantarella de la llei de l'oferta i la demanda, les dades d'audiència de TV3 en les celebracions, demostren ben clarament que si cap canal en llengua catalana no pot comprar els drets, és per una qüestió política. No oblidem que les concessions als canals generalistes són de titularitat pública.
En tot cas, el millor de tot, fou imaginar la cara dels barretinairòfobs en veure en Messi amb una barretina, que cal dir, és un element que ens uneix catalans i argentins. La barretina és present a l'escut nacional argentí:
Ahir surto pel matí per fer unes compres al "súper". Em trobo el carrer ocupat per una dotzena de guàrdies urbans que rodegen un ciutadà xinès. L'oriental regenta una granja de les de prendre pel matí el cafè amb llet amb croissant, o flauta de pernil. S'escridassen efusivament. El fet impressiona perquè mai he vist un xinès cridar d'aquella manera. El guàrdia urbà de cabell blanc -ja n'havia parlat en una altra ocasió, aquí- aixeca la veu escandalosament.
-"¡Se os voy a poner una multa que vas a ver tú!"
I així és, l'urbà més jove, llibreta en mà, va apuntant les mesures d'un parell de taules i unes cadires que el xinès ha plantat a l'acera. L'amo de l'establiment, no s'està de cantar quatre veritats als "urbanos".
伊霍日普塔黑手党
我们我们已经付费给您的朋友
Diu el xinès indignat, mentre el rostre se li va tornant com una taronja de València. Al Condis les caixeres han sortit a la porta desatenent els clients. Una de les noies explica que la discusió es produeix perquè l'urbà de cabell blanc ha entrat a l'establiment de forma xulesca i cridant.
-"¡A ver, me pongan los papeles encima la mesa!".
A la tarda torno a passar pel davant. De la terrassa en queda només una taula i quatre cadires. Han pintat un quadrat blanc a terra, i tot està exactament delimitat de manera que cap cadira es passi ni un mil·límetre de la ratlla. Veig el xinès recolzat al vidre de la finestra, sembla que s'ho miri amb rancúnia.
Ja sabem que en aquesta ciutat, les ratlles blanques són les que manen.
Era una pàtria de llogaters, de fugitius de cap de setmana. Els lloguers econòmics permetien de pagar-se una segona residència, i allà és on s'abocaven totes les il·lusions i calerons. Les vesprades de divendres, ordenadament, s'aparcaven els vehicles sobre l'acera i els veïns anàven desfilant. Es saludaven a peu d'ascensor, carregant amunt i avall bosses i trastos. Es tornàven a trobar diumenge per la tarda. Els de platja revenien amb olor de sorra, els de muntanya amb cabassos plens de verdures o bolets. Van tenir la pensada que si eixien definitivament de ciutat, tindrien una vida de cap de setmana. El senyor Boyer i la Llei d'Arrendaments Urbans els van donar l'última empenta, i així començà l'èxode dels eixamplencs. Ben lluny se n'anaren, per no tornar més.
Miquel Bauçà, ho resumia així:
Els llogaters, encegats per la propaganda de la Dictadura, van marxar agitats, qui al Maresme, qui al Conflent. Qui els podrà convèncer que tornin! Allí han perdut el seny i només ruminen si han d'assassinar una masovera o bé l'altra. És vergonyós. I van ser molts qui van fer aquest trasllat animats per llurs psiquiatres. La pau, la placidesa, no la trobaran en aquests paratges llòbrecs, on tot els serà estrany... S'enyoraran, però no tindran la força per a reconèixer-ho. Vagaran muts per la sorra, per les fulles, esmaperduts. Mai no haurien d'haver desertat l'Eixample. Ara: la brutalitat d'aquella dictadura no oferia alternativa. Confio que les coses tornaran a llera. N'estic convençut. Crear un servei de 'pompes' fúnebres, que proposés una incineració moderna, ajudaria qui-sap-lo a incentivar-ne el retorn. No haurien de passar ànsia. Podrien triar la fusta del bagul, que seria més espaiós que els corrents, i el dibuix o sanefa de sobre. A cap catàleg no hi mancarien les gregues com a ornament. Per als més capriciosos, hi hauria un servei de maquillatge a l'americana: cremes suavitzants..., per tal d'evitar una impressió de rigidesa... Quin bé poder ser incinerat a l'Eixample. Amb la justícia a la mà, amb la convicció íntima que tot es faria entenimentadament! A Mataró o al Conflent, qui sap com ho farien! Hem de lluitar, bregar, perquè les coses siguin com cal. Déu ens ha donat un enteniment igual a tots. Tenim drets...
Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la
butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l'aire. Molta abundància de
senyores del migdia de França, imponents, esculturals, amb una
tendència al matriarcat -per al meu gust- excessiva. Fa l'efecte que
tothom sap parlar francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa,
valdria més fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de
trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els
establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo
escandinaus que una deposició d'un pardal hagi caigut sobre un barret.
S'ha d'aguantar el ventre.
Josep Pla 1919
D'això fa ja noranta anys, i semblaria que ho hagués escrit ahir mateix.
En parlava en Sebastià Alzamora a "El Singular Digital" d'aquests xarlatans que es volen penjar la medalla i mèrit del potencial mort. Com diu n'Alzamora, hi ha qui espera amb plaer el desenllaç de la història, i que s'aclareixi d'una vegada si el protagonista de la història, se'n surt o no. Si malauradament això acaba en final tràgic, ja vendrem més llibres, farem uns emotius funerals, i vendrem samarretes que penjarem al costat de les del "Che". I del llibre, dels seus missatges, de la seva detallada explicació de com es finança aquesta lacra que tenim que suportar, ja ningú s'enrecordarà. N'haurem fet una bonica icona que penjarem al costat de tots els pósters del morts per la causa. I els negocis seguiran.
I el que em fa més basarda i demostra com es va convertint en mite -al mateix temps que el seu missatge es va diluint en un no-res-, és aquesta fotografia al costat del batlle de la petita Nàpols ibèrica. L'hereu és un especialista en penjar-se medalles, primer ens compra -ell tot solet- Spanair pels catalans, i després es fa seu i publicita el mite Saviano com un símbol de la ciutat.
I els negocis continuen. La ciutat sembla més blanca ara que la nevada del 62. Al costat de la Plaça Sant Jaume et fan un "pompino" per 15 euros, amb vistes a l'Ajuntament o al Palau de la Generalitat, mentre la Guàrdia Urbana s'ho mira entretinguda de dins el pessebre, no sigui que els robin el nen Jesús.
Em sembla que en Saviano ja l'han ben mort. Tothom l'observa embadalit. Se'l miren amb la morbositat satisfactòria d'estar contemplant un futur fiambre. I ningú se l'escolta, talment com si fos ja tot esperit.
Un parell de perles que ens ha deixat a l'entrevista d'avui a l'Avui: El món occidental està patint una acceleració enorme que la gent només
pot resistir mitjançant la cocaïna. Seguir definint la cocaïna com una
droga és miopia. La cocaïna és un edulcorant, un additiu de la vida
quotidiana. La màfia ha fet un pas intel·ligent invertint ja
pràcticament només en cocaïna. Això vol dir subministrar carburant a
Occident. Les drogues són el pern de l'economia internacional juntament
amb el petroli i això ho diuen la DEA [agència antidroga
nord-americana] i l'ONU. ...
I a Catalunya què hi fa, la Camorra?
Les màfies hi fan negocis de tota mena, i tant de bo fos només la
Camorra! Aquí hi ha els eslaus, els albanesos, els nigerians, els
colombians, els peruans, els mexicans... Què fan tots aquests clans?
Compren molta droga, inverteixen en el sector immobiliari, en el sector
de les assegurances, en els negocis de transferència de diners... A
Barcelona hi inverteix tothom. L'única condició sine qua non per seguir fent negocis és no cometre-hi assassinats, i no tots la compleixen.
Estava esperant el semàfor a la Meridiana, a l'alçada de Fabra i Puig, i un parell de policies municipals garlaven al meu costat. Feien una parella ben singular. Un d'ells semblava un veterà del cos, de cabell ben blanc i posat de juvilació anticipada. L'altre, ben jove, semblava que fos el seu primer dia de feina. Amb la gorra descol·locada escoltava amb atenció els consells de la veu de l'experiència.
- De lo que se trata, es de hacer de como si ellos no supieran que lo sabes!
El jove, semblava que s'ho rumiava. Es gratava l'orella, mentre amb l'altre mà es recol·locava la gorra i anava repetint. "-Claro". I el veterà continuava amb la lliçó.
- Y ellos, lo que tienen que hacer, es hacer como si no supieran que tu lo sabes. Por mucho que lo sepan, tienen que hacer como si no lo supieran.
Tot seguit el semàfor s'ha posat verd, i com seguíem direccions divergents, ja no m'ha estat possible seguir com continuava la conversa i de pas capir quin era el significat del secret. Clar que pot ser millor no saber-ho, qui sap si no deu ser gaire agradable trobar-se un cap d'equí entre els llençols.
Ja veurem si amb la postal d'en Woody Allen millora una mica la imatge de la ciutat. Fins ara les postals que enviàvem al món eren d'una tonalitat ben diferent.
Us deixo unes escenes del film "L'auberge espagnol" de Cédric Klapisch. El que trobo curiós d'aquest film és que l'any 2002 em semblava carregat de tòpics i exageracions, i en canvi, l'any 2008, descriu molt bé com és l'ambient de determinada part de la ciutat, Diagonal avall.
1. El tòpic del català a la universitat i la discusió sobre les identitats.
2. El tòpic de la brutícia dels carrers.
3. Caganers, pixaners i vòmits.
Tot i així, s'ha de dir que la pel·lícula és prou divertida.
Una bona descripció de "Gabriel Ferrater" de certa fauna que corria, i corre, per la part alta de la ciutat. El criticable dels rics barcelonins, no és que tinguin massa diners, és que en tinguin massa pocs. I això és així des de temps del Baró de Maldà. La manca d'ambició del país, comença per dalt.
... M'arribo fins al club de tenis Barcelona, que és un club de rics, i vaig mirant els cotxes que s'arrengleren a la porta, plens de la voluntat bona d'ésser cotxes de rics: com si diguéssim, de tenir una certa ànima. Hi ha un MG d'esport, del nou model disminuït que no fa gaire vaig llegir que ha estat fet per une certaine couche d'acheteurs qui trouvent les modèles existants trop chers: i vol dir els rics barcelonins,suposo.
Si voleu que us digui la veritat, no vaig veure per enlloc la festassa de la que parlen avui els mitjans de comunicació. Al barri hi va haver una estona de celebració sana i esportiva, però tot just va durar deu minuts. Després van sortir a desfilar els "nacionales" i vinga a cridar "Ejpaña-Ejpaña" i a fer sonar el clàxon amb el cotxe aparcat. I avui, impossible recuperar el son fent la migdiada, ja tornem a tenir el veí "makinero" que torna a tenir mal d'amors, i pumba-pumba-pumba i venga-venga-venga, a por ellos-a por ellos!!
Llàstima que no haguéssin guanyat els republicans i federals. Com a mínim podria dormir una miqueta, sense la cara al sol.
Ahir podíem llegir un estudi interessant al diari "El Punt" sobre els ciutadans de l'àrea metropolitana de Barcelona. Mirant el quadre de possibilitats econòmiques es dedueix que un 57,4% dels ciutadans tenen uns ingressos inferiors a 1.050 € -altrament dits "mileuristes"- import que coincideix aproximadament amb el preu mitjà d'un lloguer d'un pis de 75 m2; Tenint en compte el preu per metre quadrat del pis de segona mà, aquest pis mitjà tindria un preu aproximat de 340.000 €, que suposarien uns 1600 € de mensualitat en una hipoteca a 30 anys. Si tenim en compte les recomanacions de no invertir més d'una tercera part dels ingressos en habitatge, i suposant que en qualsevol unitat familiar hi ha com a mínim dues persones amb ingressos, mirant el quadre de possibilitats econòmiques ens trobaríem que aproximadament més d'un un 77% de la població de l'àrea metropolitana de Barcelona no pot (o no hauria de poder) accedir a un habitatge de lloguer, i més d'un 90% no hauria de tenir accés a una vivenda de propietat.
Fins aquí seria la pràctica, la realitat però és que Barcelona és una ciutat que funciona (relativament), les botigues venen, els carros de la compra als supermercats són escandalosos, els pisos s'ocupen i es lloguen amb facilitat, com a mínim fins ara. I tot plegat com es menja? Caldria que es fessin estudis en aquest sentit, de la precarietat de la situació, de l'amenaça de la temporalitat -que no s'està explicant a la immigració-, i sobre tot, de l'escandalós nivell de diner negre que corre per la ciutat. L'Èxit de creixement del que parlava el conseller "Saura" ha repercutit molt negativament les economies més modestes, i en canvi ha augmentat considerablement les fortunes dels més poderosos, no en diuen d'això neo-liberalisme quan arriben les eleccions? Amb aquest govern que patim de fa anys a Barcelona, l'única protecció social és el del control dels mitjans de comunicació per mostrar com en som de feliços.
Adjunto una carta d'ahir al diari AVUI que trobo que l'encerta de ple. Saura i l'èxit
Em sembla, Sr. Saura, que té una idea molt peculiar del que
significa l'èxit. Tots sabem que el col·lapse que pateix el país en
tants aspectes és degut en gran part a la mancança crònica d'inversions
per part de l'Estat, però vostè a l'entrevista publicada a l'AVUI el
dia 12 d'agost ens explica textualment: "El problema és que Catalunya
en molts sentits està passant un problema de creixement. Fa deu anys
tancaven escoles i ara tenim un milió de persones més. Hem passat de
sis milions de targetes sanitàries a set. L'èxit de Catalunya es
manifesta en la necessitat de més escoles, més targetes sanitàries, més
trens [...]. El govern ha d'afrontar aquests nous reptes, que són fruit
de l'èxit del país". Efectivament, tenim tant d'èxit que ens està
matant...
Ahir pel matí entro a l'estació de Maragall (Altrament rebatejada com a "Maragal" al Parlament de Catalunya), per megafonia anuncien de manera inintel·ligible el que sembla una avaria, metres enllà veig un informador que amb marcat accent centre-americà està informant de la incidència a un grup d'usuaris, com arribo al final de l'explicació li demano si m'ho pot repetir, el noi em mira de dalt a baix sense dirigir-me paraula, repeteixo la pregunta i em segueix ignorant com si fos una puça o una mena d'insecte menyspreable. Segons després entra un nou grup d'usuaris que parlen en castellà, l'energumen s'hi dirigeix amb celeritat a explicar l'estat de la incidència abans de què ningú li pregunti res. Em quedo palplantat a l'estació recordant allò que em deia l'Óscar -un conegut colombià-, "no sabes lo que es que te ignoren en un país extranjero por el color de tu piel"-. Ho entenc perfectament company, perfectament, no ho saps prou.
Grup de joves barcelonins celebrant la visita del president del govern espanyol i les promeses en inversions que Catalunya necessita. Es farà una unitat de seguiment de les inversions i arribarà l'AVE (que no el TGV) el 21 de desembre, fum! fum! fum!.
La festa continua! Vinga un altre mojito! Avui farem la festa de la llum!
Diuen que la situació ja està normalitzada, tothom excepte un petit grup d'irreductibles ja té llum. Fa una estona veia com una trentena de persones tallaven el Passeig Maragall xiulant i reivindicant que ja porten 4 dies sense llum, però són uns pàries, ningú els fa cas ja. Situació normalitzada vol dir omplir mitja ciutat de grups electrògens que fan un soroll de mil dimonis i contaminen de mala manera, t'has d'acostumar a dormir com si tinguessis una rentadora centrifugant a la finestra, quan recolzes l'oïde al coixí sents que tot el cervell et vibra. Ahir hi havien fins i tot els militars, en un carrer estret, estratègicament situat entre dos electrògens civils, es feien fotografies i els gravava la televisió. Al vespre ja no hi eren.
Tenim llum, però en molts edificis a hores intermitents, molts ascensors no funcionen o s'han espatllat com a producte de les diferències de voltatge amb els electrògens, en tot cas sempre és millor pujar a peu, agafar l'ascensor es arriscar-te a quedar-te un parell d'hores tancat. A casa els pares -a l'Eixample dreta- estan sense ascensor, el pare en cadira de rodes no pot sortir de casa, dilluns van haver de venir els bombers per pujar-lo a casa, demà farà quatre dies que no pot anar al centre de dia i passarà tota la setmana sense fer fisioteràpia. Però la situació està normalitzada, ens diuen.
Per la televisió ens parlaven ahir dels 10.000 irreductibles, deu mil és un número rodó, senzill de recordar, divisible per 2,4,5 i 8, amb un "1" que el fa tot unitari i mediàtic. Escoltava ahir a la feina la següent conversa entre el "sindicalista" i la "ciudana" de l'empresa.
C: -Com estan de pesats amb això de l'apagada. S: - Sí, com es passen, total, per 10.000 persones que ha afectat. Per què és Barcelona, que si no, ni hauria sortit a les notícies. C: - Segur que això passa, que dic jo, per exemple a Girona, i no haurien dit ni una paraula. S: Es veu que fan cassolades i tot, i han tallat carrers, quina exageració!
Per apreciar el to de la conversa cal indicar que els dos protagonistes són habitants de la part il·luminada de la ciutat. Habitualment la senyora "ciudadana" quan parla de Girona ho fa amb el to de qui es pensa que la ciutat del riu Onyar és una mena de poblat ibèric on parlen una estranya llengua que ningú entén, tota cosmopolita ella, es va posar botes de muntanya i repelent anti-mosquits el dia que hi va anar a fer turisme. Així que pels dos personatges tot ha acabat com un simple i reduït 10.000, un número màgic per fer política, només cal iterar-lo tantes vegades com calgui, fins que ens quedi gravat al cervell, 2.710 en hexadecimal, només ocupa 2 bytes al vostre cervell.
Llegir l'apunt "Xiqueta" de Vicent Partal m'ha fet rumiar sobre l'estreta relació entre prostitució i els barris on he viscut a Barcelona. Pot ser el cas del Raval és l'extrem on és fàcilment identificable la prostitució al carrer, però el fet és que el negoci del sexe és igualment present en qualsevol districte de la ciutat, pot ser més amagat, tancat en un pis o en un club nocturn, però igualment explícit. Recordo que la primera vegada que vaig veure sexe en directe fou a casa d'un amic d'infantesa, al pis de sota hi vivia una prostituta i moltes tardes ens amagàvem rera les cortines per descobrir quins eren els secrets carnals -era millor i més segur que mirar de trobar alguna cinta de vídeo porno amagada a l'armari dels pares d'algú-. A l'escola quan ens acostàvem a l'adolescència tots els nois teníem una història per contar d'alguna veïna prostituta. Recordo un que explicava com un dia en arribar a casa es va trobar l'edifici rodejat de policia, al pis de dalt hi vivia una prostituta i havien cosit a trets un client. Un altre amic tenia una casa de barrets al pis de sota, es veu que en algun anunci s'havien equivocat amb l'adreça i durant molt de temps homes de diverses edats picaven al timbre preguntant per allò dels massatges. Jo mateix al costat de casa tenia un "club" i una "whiskeria" d'aspecte "demodé" i tèrbol, s'obrien unes gruixudes i misterioses portes i dins s'entreveia una estranya foscor roja, de petit sempre em preguntava que hi deuria haver allà. Amb el temps hi vaig veure com anaven desfilant nacionalitats en funció de com anava l'economia mundial, filipines, cubanes, dominicanes, russes i països de l'est. Eren les meves veïnes. Fa uns anys, quan mirava d'independitzar-me i no trobava res que fos assequible vaig anar a veure el pis que llogava un veí conegut de tota la vida, esperava que amb la coneixença aconseguiria un bon preu. Després de comprovar que el pis era un veritable forat, amb menys llum que a l'Antàrtida el mes d'agost, em va proposar un preu estratosfèric. Després d'haver contestat que allò em semblava un abús em digué que tenia uns residents estrangers que li pagaven més del que m'havia dit, dies després s'hi van instal·lar un grup de mafiosos búlgars amb un parell de prostitutes guapíssimes. Algunes nits escoltàvem com les apallissaven discutint de diners. I així de difícil està viure al barri, hauria de guanyar un sou equivalent al que cobra algú que es dedica a l'ofici de la prostitució, ja em direu amb quina mena de feines es pot arribar a aquests nivells. Cal dir que no estic parlant del "Raval", "La Mina" o qualsevol barri conflictiu, m'estic referint a l'"Eixample dreta". Curiosa aplicació del pla Cerdà, passejo pel barri i veig que tot segueix una estructura quadriculada, a cada illa de cases hi veig una casa de barrets, una immobiliària, un restaurant xinès -o japonès regentat per xinesos-, un pakistanès que obre en diumenge, un locutorio, i una oficina de La Caixa. L'economia rodona.
Fem la revetlla de Sant Joan a casa a la terrassa, després d'endrapar la coca i consumir les corresponents ampolles de cava i la d'orujo ens decidim a sortir, no hi ha gaires idees, algú proposa de fer un "Schultz" -és a dir, omplir una ampolla d'algun beuratge sospitós- i anar a la platja a beure fins que surti el sol. La idea no ens entusiasma gaire als autòctons, però després de pensar-ho una mica ens sembla millor que acabar pagant 30 euros per escoltar el pumba-pumba durant quatre hores. Suc de poma i vodka ja farà el pes. Així que ens acostem a la Vila Olímpica, a l'arribar a la platja em sento sorprès de tanta gent que hi veig, tots amuntegats estirats per la platja com si fos migdia, però què hi fan? Prenen la lluna pot ser? Sembla un esdeveniment gairebé màgic, tantes persones de cultures tan diferents decidint passar de la mateixa manera els primers raigs de sol del solstici d'estiu. Se m'acosta un noi d'aspecte centreamericà, m'abraça i amb somriure etílic m'anuncia "Esto es la fiesta latina de Barcelona!", el crit em fa obrir el ulls, qui havia dit que la llatina és una llengua morta? la platja sencera sembla una estora de sexe a punt d'explotar, les llengües llatines semblen disposades a llepar qualsevol cos nu que es posi per davant, fins la sorra fa ferum d'hormones, tangues, samarretes mullades, mini-faldilles que més aviat semblen mini-cinturons, suor, morrejades carnals, davant nostre una parella es magreja desinhibidament, més enllà dos nois d'aspecte nòrdic es besen apassionadament mentre sota els pantalons es veuen els dits com recorren les natges. La gent jeu a la sorra de qualsevol manera entre ampolles de vidre trencades, restes de petards, vòmits, llaunes, les ampolles de plàstic viatgen de mà en mà, un jove català em xiuxiueja a l'oïda si sé on puc trobar "coca", quan s'allunya veiem com ebri repeteix la mateixa pregunta a qualsevol que es trobi pel seu camí, segons després un altre xicot em pregunta si tinc una mica de "marihuana", al cap de pocs minuts el primer jove em torna a inquirir si tinc "coca", ja no recordava que ja m'ho havia preguntat abans, somriures entre el grup i ja surt la broma de si la vols de "llardons", de "fruita" o de "crema", ho entoma malament i per poc que no acaba a mastegots amb qualsevol que se li posi per davant. Per molts l'alcohol s'acaba i comencen a perseguir els "pakis" a veure si els poden aconseguir una llauna de cervesa, aquests fugen dient que ja s'han acabat les existències, siguin pacients i esperin una mica que estem portant més mercaderia. Darrera nostre sona una mena de música electrònica que anima un grup a ballar salsa per molt que ritme i ball no semblen tenir gaire relació, sento com un noi pàlid li pregunta a una espectacular mulata de vestit blanc -¿Eres dominicana? després de rebre resposta afirmativa insisteix -¿De qué parte de Dominica? mentre li veus a la cara que les parts que realment li interessen són els pits, les natges i el cul, distrets acaben trepitjant un noi magrebí que a l'instant li etziba un fort cop que l'acaba enviant al terra, es produeix una picabaralla i el rostre pàlid acaba fugint cames ajudeu-me quan veu que el magrebí va acompanyat de mitja dotzena. Finalment decidim marxar, ens trobem el metro tancat per un grup de guàrdies de seguretat que ens barren el pas, caminem fins al "tram", un cop allà veiem com un grup d'adolescents centreamericans amb cadenes i creus d'or al pit diuen grolleries a una noia de color, un grup de romanesos els contesten, sembla que el xoc de civilitzacions és imminent, però per sort apareix el tramvia i amb la confusió tot s'oblida. Ningú no paga, una noia que fa el gest de passar el bitllet per la màquina rep la reprovació del sector romanès i el llatinoamericà -en aquest sentit tothom és llatí-, decideix amb un somriure fer com fa la gent normal, és a dir, no pagar. Un noi alemany amb ganes de xerrar em comenta que li ha agradat molt aquesta tradició nostra d'anar a celebrar el Sant Joan a la platja. -"Nostra? Suposo que et deuen agradar també els toros cosmopolites?"- li etzibo, sorprès sembla no entendre res.
Diumenge a la tarda espero l'autobús, a la parada seuen dues velletes, una senyora d'una cinquantena d'anys espera recolzada al vidre. S'escolta el soroll fatxenda d'una moto de gran cilindrada, a l'arribada del semàfor anterior veig com l'intrèpid pilot comença a fer el cavallet, penso que no podrà control·lar la màquina, i efectivament, com si fos una imatge ja viscuda, uns metres més enllà perd el control, pilot i moto surten disparats. Veig com l'aparell passa a tota velocitat a escassos quatre dits del meu nas fins anar a petar al final del carrer, al següent semàfor. Crida tothom, per uns instants pensem el pitjor, m'acosto corrent al pilot que s'aixeca sense donar temps a què l'ajudem, malgrat les cremades sembla que està sencer -"joder, joder, la puta", crida confirmant-nos que està il·lès. En pocs segons arriba l'ambulància, se l'enduen i retornem tots a la parada, les dones encara espantades es planyen del pobre noi, no són de cap manera conscients que per poc no acabem tots quatre a l'hospital, la velocitat que portava l'aparell podria haver enviat a l'altre barri a més d'un.
Arribo a casa, engego el televisor, fan la F1, un locutor explica que Hamilton quan s'atura als boxes hi té un equip d'amics que li preparen el cotxe en pocs segons, en canvi quan ho fa Fernando Alonso només hi troba un equip d'enginyers que li fan la feina. Més tard em desperta un veí cridant esverat -"venga, venga, venga.....venga, venga,...", al televisor hi veig els dos McLaren rodant en paral·lel, en Hamilton resisteix i tot seguit escolto una mena de crits esfereïdors, el pis de dalt sembla "La matança de Texas", -"la putaaaa!- escolto que crida abans del silenci. Hores més tard les notícies ens parlen d'aquest prodigi de "torero" anomenat José Tomás, es veu que és tan bon noi, i a més tot un heroi, un prodigi, un artistàs. Diuen que a la Monumental també s'hi havien arribat un grup de manifestants anti-taurins, tot plegat semblen quatre arreplegats segons el noticiari. I després arriba el futbol, sonen uns pocs petards, pareix que ha marcat el Mallorca, a la ràdio diuen que l'equip illenc resisteix fins que finalment el murri Raúl comença a finir el somni blaugrana, cauen els gols al mateix temps que es repeteixen petards i coets, el barri sembla una revetlla de Sant Joan anticipada, el veí torna a cridar, ara esvalotat i eufòric. Tot seguit recordo que hi ha algú que es creu que Barcelona és una ciutat d'esquerres i hem de deixar-nos de debats identitaris.
Últimes hores abans de que comenci la jornada de reflexió, meditarem i cavil·larem mentre els candidats seguiran mostrant-nos un ample somriure des dels cartells, a internet els blocs i els fòrums seguiran repetint consignes, no gaire apassionadament com s'estilava anys enrera. Les notícies ens mostraran els candidats en pijama i sabatilles i l'alleujament d'un dia sense política, o de política subliminal. Recordarem els temes de campanya en aquestes eleccions, ben diversos i eclèctics. Ens han servit per aprendre quina mena d'article és el "kubotan" i com fer-lo servir reglamentàriament, algun empresari no donarà abast de tantes comandes del producte amb tan bona publicitat gratuïta, caldrà investigar els accionistes. Autodefensa, és el que ens proposa algun candidat preocupat per l'envestida dels exèrcits musulmans, el mateix "Abd al-Rahman" assetjant les muralles posant en perill l'administració visigòtica. Les noves modes s'imposen i la "burka" substitueix els tangues primaverals, hi ha fotografies que ho demostren. Com a reacció els ciutadans reclamen biblioteques contra l'especulació de les mesquites, es salatu haíurun min en naum, es salatu haíurun min en naum, ens envaheixen, ens envaheixen hordes de joves rossos i d'ulls blaus, pilars de saviesa que ens aporten el nou sànscrit universal. Així que anirem a Frankfurt, anirem a Frankfurt i hi farem una gran foguera on hi cremaren el "Tirant lo Blanc" i "La Galatea", seran les noves cendres literatura catalana?. Mentre ens ho pensem compartirem un "mate" i ens empassarem un "Nigirizushi" servit per un cambrer xinès. I els demòcrata-cristians? ara es declaren social-demòcrates per diferenciar-se una mica dels post-marxistes, aquests alcen patent en mà els drets sobre mileuristes i immigrants, són nostres i de ningú més! Nosaltres els vam veure primer! proclamen amb vehemència, tot pensant en el fòrum de les constructores i en l'especulació cultural, mentre es prenen uns "mojitos". Agafo les maletes, faig l'última mirada enrera, tot just veig que arriben a la ciutat un napolità i un sicilià, es miren la ciutat encisats, com si fos un deliciós "dolce", a punt per cruspir.
- Carta llegida a l'Avui d'avui:
Adéu, Barcelona
Aquestes són probablement les últimes eleccions en què votaré a Barcelona. Sóc mileurista i, si la meva xicota va arribar al Principat fa pocs anys buscant noves oportunitats, aviat serem tots dos els qui, desencantats, marxarem a Galícia, la seva terra, per la dificultat de viure a la meva ciutat. La política de vendre sòl municipal a les immobiliàries per subhasta pot resultar un negoci molt lucratiu per a l'Ajuntament, però per als ciutadans les conseqüències són perverses. El meu vot, òbviament, buscarà que no tornin a governar els qui han fomentat aquesta situació. Tant de bo el líder de l'oposició aconsegueixi capgirar les enquestes i porti a la ciutat un model socialment més just. Per a mi, malgrat tot, ja serà tard.
Fa un parell de mesos l'ajuntament va començar obres al barri, no es va fer esglaonadament sinó que es va aixecar bona part del barri del Congrés tot de cop, amb les esperades molèsties que això suposava. Tanmateix el ritme de construcció fou molt alt i en pocs dies, i amb celeritat, els rendibles treballadors equatorians -treballant fins i tot en dissabte- ens van deixar un carrer nou que fa goig de mirar-lo. Incomprensiblement fa un parell de setmanes les obres es van aturar, podeu veure a la fotografia feta aquest matí al carrer "Pinar del río" com les obres estan pràcticament finalitzades i en canvi l'ajuntament segueix mantenint les tanques, tot esperant una data més adient per la inauguració. Tindran la barra de finalitzar les obres precisament aquesta setmana?
Pensant en les eleccions de diumenge vinent recomano llegir l'article "Hereu de què?" de Ramon Tremosa al setmanari "El Temps". L'article l'he localitzat a l'interessant bloc d'en "Joan Arnera".
Als que teniu dret a vot a la ciutat de Barcelona tingueu ben present les paraules de l'actual alcalde de Barcelona, penseu si aquest és el camí a seguir per millorar la nostra ciutat i fer-la més habitable:
"Anar de Catalunya a Europa sense passar per Madrid seria molt més que un error".
Tot va començar fa més d'un any quan un bon dia ens vam trobar els gegantins cartells indicant milers d'euros. Primer van aixecar algunes llambordes, van canviar alguns tubs, i sobre tot van fer molta remor. Després es van aturar. Quan semblava que ja havia tornat la tranquil·lat, van aparèixer un dia com un petit exèrcit i van aixecar tot el carrer Olzinelles de cap a cap. Van ficar tanques per tot arreu i els veïns es van haver d'acostumar a moure's pel barri com si estiguessin al Parc del Laberint. Aviat tot es va omplir de grava, fang, ciment, excavadores, piconadores, camions, tanques, cotxes dels capitostos, tubs, plàstics, ferrots... El personal principalment magrebí, alguns pakistanesos i pocs sud-americans. Els autòctons, manaires de pell blanca i vestits d'esport, es passegen amunt i avall prenent mesures i parlant amb la blackberry. A primera hora el carrer sembla un formiguer d'homes i màquines amunt i avall disposats a fer una gran obra d'enginyeria. A mig matí veus que la meitat del personal ja ha escampat la boira i només els de les màquines fan via, a migdia tothom a dinar, i a la tarda ja només veus un parell de peons fent la migdiada entre les tanques. I així passen els dies. I el carrer cada cop més desordenat i destrossat. Només al principi de la pujada, i per un únic costat, pots veure un troç de calçada ja finalitzat i nou, tot just una vintena de metres. I ja fa moltes setmanes que està així i sembla que no avancin gens. Aquest matí quan hi he passat he vist tot un cercle de magrebins, n'he comptat vint-i-tres, tots seguint correctament les normes de seguretat, amb casc i una armilla reflectant de color groc. Tots parlant en imazigh o àrab, es notava per la familiaritat de les expressions i els rostres que segurament tots provenien de la mateixa regió, molts d'ells semblaven ser família i tot. Fent veure que treballaven es movien amunt i avall sense sortir del cercle, alguns feien cara d'incrèduls, sense acabar d'entendre que hi feien allà, i si en algun moment apareixeria algú que els donés una ordre. M'ha donat la sensació que eren allà només a passar l'estona, i m'he imaginat un empresari amb carnet de partit, cobrant per hores per cada peó que hagi col·locat al tauler.
Ja sabem que d'energumens n'hi ha a tot arreu, i no se'ls ha de fer gaire cas. Però això no vol dir que els haguem d'ignorar i amagar la seva mala educació. Els fets han anat així:
No he volgut escriure aquest apunt fins a dia d'avui. Primer de tot calia gaudir de la festa i no deixar que aquells que ens la volien espatllar, o se la volien apropiar, ho aconsegueixin. El cert és que aquests dies, relacionat amb el Barça, hi ha hagut moltes detalls que no m'han agradat gens en les celebracions, i encara em preocupa més la manca de crítica quan el fenòmen Barça és aprofitat amb altres fins.
Ahir surto pel matí per fer unes compres al "súper". Em trobo el carrer ocupat per una dotzena de guàrdies urbans que rodegen un ciutadà xinès. L'oriental regenta una granja de les de prendre pel matí el cafè amb llet amb croissant, o flauta de pernil. S'escridassen efusivament. El fet impressiona perquè mai he vist un xinès cridar d'aquella manera. El guàrdia urbà de cabell blanc -ja n'havia parlat en una altra ocasió, 
Era una pàtria de llogaters, de fugitius de cap de setmana. Els lloguers econòmics permetien de pagar-se una segona residència, i allà és on s'abocaven totes les il·lusions i calerons. Les vesprades de divendres, ordenadament, s'aparcaven els vehicles sobre l'acera i els veïns anàven desfilant. Es saludaven a peu d'ascensor, carregant amunt i avall bosses i trastos. Es tornàven a trobar diumenge per la tarda. Els de platja revenien amb olor de sorra, els de muntanya amb cabassos plens de verdures o bolets. Van tenir la pensada que si eixien definitivament de ciutat, tindrien una vida de cap de setmana. El senyor Boyer i la Llei d'Arrendaments Urbans els van donar l'última empenta, i així començà l'èxode dels eixamplencs. Ben lluny se n'anaren, per no tornar més.
Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la
butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l'aire. Molta abundància de
senyores del migdia de França, imponents, esculturals, amb una
tendència al matriarcat -per al meu gust- excessiva. Fa l'efecte que
tothom sap parlar francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa,
valdria més fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de
trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els
establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo
escandinaus que una deposició d'un pardal hagi caigut sobre un barret.
S'ha d'aguantar el ventre.
En parlava en Sebastià Alzamora a "
...o ficcions que superen la realitat
Una bona descripció de "
Si voleu que us digui la veritat, no vaig veure per enlloc la festassa de la que parlen avui els mitjans de comunicació. Al barri hi va haver una estona de celebració sana i esportiva, però tot just va durar deu minuts. Després van sortir a desfilar els "nacionales" i vinga a cridar "Ejpaña-Ejpaña" i a fer sonar el clàxon amb el cotxe aparcat. I avui, impossible recuperar el son fent la migdiada, ja tornem a tenir el veí "makinero" que torna a tenir mal d'amors, i pumba-pumba-pumba i venga-venga-venga, a por ellos-a por ellos!!
Ahir podíem llegir un 
Ahir pel matí entro a l'estació de Maragall (Altrament rebatejada com a "Maragal" al Parlament de Catalunya), per megafonia anuncien de manera inintel·ligible el que sembla una avaria, metres enllà veig un informador que amb marcat accent centre-americà està informant de la incidència a un grup d'usuaris, com arribo al final de l'explicació li demano si m'ho pot repetir, el noi em mira de dalt a baix sense dirigir-me paraula, repeteixo la pregunta i em segueix ignorant com si fos una puça o una mena d'insecte menyspreable. Segons després entra un nou grup d'usuaris que parlen en castellà, l'energumen s'hi dirigeix amb celeritat a explicar l'estat de la incidència abans de què ningú li pregunti res. Em quedo palplantat a l'estació recordant allò que em deia l'Óscar -un conegut colombià-, "no sabes lo que es que te ignoren en un país extranjero por el color de tu piel"-. Ho entenc perfectament company, perfectament, no ho saps prou.
Diuen que la situació ja està normalitzada, tothom excepte un petit grup d'irreductibles ja té llum. Fa una estona veia com una trentena de persones tallaven el Passeig Maragall xiulant i reivindicant que ja porten 4 dies sense llum, però són uns pàries, ningú els fa cas ja. Situació normalitzada vol dir omplir mitja ciutat de grups electrògens que fan un soroll de mil dimonis i contaminen de mala manera, t'has d'acostumar a dormir com si tinguessis una rentadora centrifugant a la finestra, quan recolzes l'oïde al coixí sents que tot el cervell et vibra. Ahir hi havien fins i tot els militars, en un carrer estret, estratègicament situat entre dos electrògens civils, es feien fotografies i els gravava la televisió. Al vespre ja no hi eren. 
Llegir l'apunt "
Fem la revetlla de Sant Joan a casa a la terrassa, després d'endrapar la coca i consumir les corresponents ampolles de cava i la d'orujo ens decidim a sortir, no hi ha gaires idees, algú proposa de fer un "
Diumenge a la tarda espero l'autobús, a la parada seuen dues velletes, una senyora d'una cinquantena d'anys espera recolzada al vidre. S'escolta el soroll fatxenda d'una moto de gran cilindrada, a l'arribada del semàfor anterior veig com l'intrèpid pilot comença a fer el cavallet, penso que no podrà control·lar la màquina, i efectivament, com si fos una imatge ja viscuda, uns metres més enllà perd el control, pilot i moto surten disparats. Veig com l'aparell passa a tota velocitat a escassos quatre dits del meu nas fins anar a petar al final del carrer, al següent semàfor. Crida tothom, per uns instants pensem el pitjor, m'acosto corrent al pilot que s'aixeca sense donar temps a què l'ajudem, malgrat les cremades sembla que està sencer -"joder, joder, la puta", crida confirmant-nos que està il·lès. En pocs segons arriba l'ambulància, se l'enduen i retornem tots a la parada, les dones encara espantades es planyen del pobre noi, no són de cap manera conscients que per poc no acabem tots quatre a l'hospital, la velocitat que portava l'aparell podria haver enviat a l'altre barri a més d'un.
Últimes hores abans de que comenci la jornada de reflexió, meditarem i cavil·larem mentre els candidats seguiran mostrant-nos un ample somriure des dels cartells, a internet els blocs i els fòrums seguiran repetint consignes, no gaire apassionadament com s'estilava anys enrera. Les notícies ens mostraran els candidats en pijama i sabatilles i l'alleujament d'un dia sense política, o de política subliminal. Recordarem els temes de campanya en aquestes eleccions, ben diversos i eclèctics. Ens han servit per aprendre quina mena d'article és el "kubotan" i com fer-lo servir reglamentàriament, algun empresari no donarà abast de tantes comandes del producte amb tan bona publicitat gratuïta, caldrà investigar els accionistes. Autodefensa, és el que ens proposa algun candidat preocupat per l'envestida dels exèrcits musulmans, el mateix "Abd al-Rahman" assetjant les muralles posant en perill l'administració visigòtica. Les noves modes s'imposen i la "burka" substitueix els tangues primaverals, hi ha fotografies que ho demostren. Com a reacció els ciutadans reclamen biblioteques contra l'especulació de les mesquites, es salatu haíurun min en naum, es salatu haíurun min en naum, ens envaheixen, ens envaheixen hordes de joves rossos i d'ulls blaus, pilars de saviesa que ens aporten el nou sànscrit universal. Així que anirem a Frankfurt, anirem a Frankfurt i hi farem una gran foguera on hi cremaren el "Tirant lo Blanc" i "La Galatea", seran les noves cendres literatura catalana?. Mentre ens ho pensem compartirem un "mate" i ens empassarem un "Nigirizushi" servit per un cambrer xinès. I els demòcrata-cristians? ara es declaren social-demòcrates per diferenciar-se una mica dels post-marxistes, aquests alcen patent en mà els drets sobre mileuristes i immigrants, són nostres i de ningú més! Nosaltres els vam veure primer! proclamen amb vehemència, tot pensant en el fòrum de les constructores i en l'especulació cultural, mentre es prenen uns "mojitos". Agafo les maletes, faig l'última mirada enrera, tot just veig que arriben a la ciutat un napolità i un sicilià, es miren la ciutat encisats, com si fos un deliciós "dolce", a punt per cruspir.
Fa un parell de mesos l'ajuntament va començar obres al barri, no es va fer esglaonadament sinó que es va aixecar bona part del barri del Congrés tot de cop, amb les esperades molèsties que això suposava. Tanmateix el ritme de construcció fou molt alt i en pocs dies, i amb celeritat, els rendibles treballadors equatorians -treballant fins i tot en dissabte- ens van deixar un carrer nou que fa goig de mirar-lo. Incomprensiblement fa un parell de setmanes les obres es van aturar, podeu veure a la fotografia feta aquest matí al carrer "Pinar del río" com les obres estan pràcticament finalitzades i en canvi l'ajuntament segueix mantenint les tanques, tot esperant una data més adient per la inauguració. Tindran la barra de finalitzar les obres precisament aquesta setmana?
