Sobre les reflexions als moviments dels Indignats dels darrers dies. Una constant en les anàlisis del fenònem remet al fet d'identificar aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que es reflexiona sobre el seu alt índex d'atur. Ho podem veure, per exemple, en l'editorial de Vilaweb de dimecres, Un fil molt fi, on Vicent Partal ens defineix aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que convocada a la desocupació. És un bon reflex de la situació paradoxal que vivim, però entre tants analistes fins sorprèn que ningú n'exprimeixi la impostura. Un jove, i ben preparat, no pot ser de cap manera un convocat a la desocupació. Podem caure en la simplifcació de creure que tot és culpa del sistema, però això no hauria d'aplicar sobre un jove ben preparat, perquè fins i tot en un règim despòtic, un jove ben preparat té prou empenta com per tirar endavant tot solet. En algun moment o altre ens haurem de fer la reflexió d'acceptar que un dels principals problemes és que els nostres joves no estan ben preparats, o bé que no ho estan de forma adequada al país que tenim. No es tracta de donar culpes a cap generació en concret o al sistema docent, però sí que hauríem ser capaços de veure que tenim un greu problema de formació, agreujat també per una indústria cultural i audiovisual que tendeix a adormir consciències. Segurament els 40 anys d'anestèsia franquista, seguit d'una generació d'ensenyants adoctrinats en el marxisme, més 30 anys del populisme de la monarquia parlamentària, i d'unes escoles elitistes de negocis que orienten cap a les engrunes de l'estat, han acabat creant un esperit general de funcionari. Els nostres joves aprenen bàsicament a fer de funcionaris i no saben fer res més. Mentre l'estat els proporcioni una feina ben pagada i estable no hi ha cap problema, però a partir del moment que l'estat no és prou fort com per mantenir tota la massa social, se'ls exclou del sistema. Malauradament no som noruecs, i en algun moment algú els haurà d'explicar que de l'estat no en poden esperar res de res, i que la vida se l'hauran de buscar solets, o a l'estranger. Aquesta és la tragèdia.
Pel José tot va començar el dia després de l'onze de setembre. Havia llegit en un diari que el 12 de setembre de 1.714 els catalans es van refer de la derrota treballant com mai, i la llegenda deia que els comerços estaven oberts el dia després de desfeta, com si res no hagués passat. Però en aquell 12 de setembre d'aquell any, d'aquell segle on vivia el José, els únics comerços que estaven oberts, eren els dels xinesos. Era diumenge. Enrabiat es va preguntar com és que incomplien impunement la llei d'horaris comercials, així que va decidir comprovar personalment com era un d'aquells locals. Si no fos pel sòmines de conseller d'interior que li havia tocat aguantar, ja hauria fet tancar tots aquells antres de corrupció. Dins d'aquella botigueta asiàtica no va poder evitar un sentiment de fascinació. Hi havia de tot, parament per la llar, productes de neteja, mobles, productes d'alimentació, bijuteria, una bona col·lecció de vins del país, una secció de menjars orientals, verdures, paraigües, joguines, roba, de tot i més. Era com un Corte Inglés en miniatura. Li va cridar l'atenció un grup de banderes i samarretes de futbol que penjaven del sostre, prop de l'entrada. Entre bufandes i samarretes del Barça amb el nom d'en Messi estampat, un grup d'estalades que li feien recordar la seva dèbil situació al Parlament. Un jovenet xinès s'hi va acostar, i assenyalant les estelades li digué en un català correctíssim:
- Només tres euros i mig. Es venen molt bé aquests dies! L'altra bandera, més barata, no es ven gaire.
Preocupat, el José mirava de desviar l'atenció, agafà un paraigues dirigint-se cap a la caixa irritat. El jovenet cobrava mentre li clavava la mirada d'una manera que l'inquietava especialment.
- Mateix preu que bandera. Tres euros i mig.
Pagà corre-cuita vigilant que cap periodista no hagués captat l'escena i es dirigí ràpidament cap al cotxe oficial. Fora feia un sol radiant.
Llegint "Els altres catalans" d'en Francesc Candel. Trobo que el seu encert fou explicar la immigració tal com és: Sense exageracions, sense simplificar, sense crear-ne un mite. Mostrant-ne els beneficis i alhora sense tapar-ne les vergonyes i despropòsits. En el fons la immigració és un fet trist i injust, sovint també indigne, i no s'hauria de tractar com una heroïcitat o un fet extraordinari. És un estil agre que en el seu temps no deuria deixar indiferent i més d'un es deuria sentir incòmode i avergonyit. Apunta tant als immigrants, com a aquells catalans de segona generació, com a aquells de soca-rel. Tothom hi surt retratat i no amaga la duresa del llenguatge quan es produeix l'enfrontament. Aquesta sinceritat hauria de ser el primer pas per arribar a l'entesa, i és just el camí contrari al que s'ha pres en l'actualitat en la gestió de la integració de l'immigració -tant de l'actual com de la provinent de la meitat del segle passat-.
Avui en dia, al nostre país, hi predomina una mena d'ingenuïtat rousseauniana en què es tracta l'immigrant com si fos una mena de malalt al que calgués protegir i dirigir en tot moment, com si no tingués la capacitat de raonar per ell mateix i dirigir els esforços en la direcció adequada. Tot plegat ben allunyat de la realitat i en certa manera amagant un cert tic de superioritat de classe. Ens hem tornat més educats i ara mostrem les pors a l'estranger d'una altra manera. Volem que tinguin els mateixos drets, els volem defensar, però alhora els volem sense papers, perquè en definitiva, això és el que ens distingeix realment. Els volem protegits però no al mateix nivell. Aquesta és la nostra hipocresia.
Us deixo un fragment interessant sobre el fenòmen immigratori a mitjans del segle XX. És només una simple anècdota, però que fa veure l'enorme complexitat del fet. La immigració al nostre país no admet simplificacions de classe, sempre s'ha produït a tots els nivells socials i podeu comprovar com des d'Andalusia també s'emigrava a Catalunya per fer d'empleat de banca. El Raval, Escenari principal Impressions d'un espectador preferent (1926-1946) Andreu Calaf i Anter
En els corrents migratoris, per raons laborals, són prou estudiades les diverses motivacions que els propicien, i per tant és sobrera qualsevol consideració pretensiosa. Però puc referir-me a circumstàncies concretes de Terrassa en el segon i tercer deceni del segle XX. Segons informacions verbals que vaig recollir de persones que podien saber què deien, es va produir una vinguda considerable de persones d'una contrada de l'Andalusia oriental per un efecte "crida" d'arrel ben curiosa. Quan l'any 1919 s'establí a la ciutat la primer entitat bancària forana, el Banco Hispano Americano, per l'absorció de la Banca Marcet & Cia domiciliada al Raval, va produir-se alguna tibantor, pels procediments de treball, amb el personal terrassenc que hi va romandre -que no devia arribar a la desena- segons s'havia convingut. Sembla que per evitar situacions conflictives en una ciutat ja amb fama de tenir la seva població treballadora sota una gran influència anarquista, la direcció del banc nouvingut va fer venir mitja dotzena d'empleats seus de ben lluny, i per tant no contaminats, i així quedava diluïda qualsevol pinya pertorbadora alhora que s'assegurava la continuïtat del treball. Els escollits, joves i solters, provenien d'una vila de la província d'Almeria anomenada Canjáyar. M'havien explicat que de la seva comarca, molt castigada per una pertinaç sequera que causava molt d'atur, n'havien sortit els esquirols que a principis de segle van anar a fer avortar unes vagues a Sevilla. Per aquell motiu van adquirir mala fama tots els treballadors d'aquella procedència. Els treballadors dels bancs d'importació, que aviat van donar a conèixer la seva ideologia política, molt conservadora i espanyolista, amb aquest objectiu -potser oportunista per tal de situar-se- van ser admesos amb complaença pel salisme terrassenc, i fins i tot hi van militar. Alguns d'ells van casar-se més o menys avantatjosament amb noies d'aquí però sense poder arribar a considerar-se un "braguetasso" ja que, malgrat tot, només eren uns "empleadets". Al cap d'alguns anys, en vaig conèixer dos, a través de fills seus, i se'm va fer evident la seva ideologia, molt reaccionària i amb una franca aversió al catalanisme. Quan en la indústria terrassenca va caldre comptar amb personal que aquí no es trobava i, a més, podia ser políticament fiable, aquells empleats de banca, que ja deixaven de ser-ho i s'anaven col·locant gairebé tots en despatxos (oficines de les indústries), van ocupar-se de cridar paisans seus, als quals bona falta els feia una feina segura. En va venir una bona quantitat, i es cridaven els uns als altres, fins a trobar-se gent d'Almeria pertot arreu, i que anaven creant zones pròpies en alguna barriada. Vaig haver de tractar molts d'aquests immigrats per diverses circumstàncies, i em deien que eren de poblacions properes a Canjáyar, de la seva comarca, concretament Ohanes, Rágol i Instinción, que quedarien gairebé deshabitades.
Deia l'escriptor neo-avanguardista Giorgio Manganellique les centrals nuclears són una solució ideal per quatre raons: Generen angoixa, prosperitat, fertilitat i catàstrofe.
I és aquest un còctel ideal pels polítics populistes, i al nostre país n'anem farcits per les dues bandes. Si els diputats regionals no tenen capacitat per legislar ni executar res, cal crear angoixa, la proximitat d'una catàstrofe possible els converteix en el centre. En cas contrari ningú els faria cas. I així anem acumulant forats del Carmel, a les vies de l'AVE, tremolors a la Sagrada Família, sequeres, apagades a la gran ciutat i en el futur qui sap si vindran tsunamis, katrines i terratrèmols. I els del país veí ho tenen ben clar que faran tot el possible per què ens bufin vents ben huracanats. No cal que els preguntem on els agraden els cementiris nuclears, això és un tema que ja està decidit, per alguna cosa serveixen les colònies. El que importa de veritat és la sanció a en Cristiano Ronaldo.
L'Ahmad va arribar de Tetuan a l'edat de disset anys per retrobar el seu pare. No el coneixia gaire. Com a fill petit de la primera de les seves tres dones, no havien viscut mai sota el mateix sostre. Només en recordava algunes estades curtes i esporàdiques a casa. De vegades s'hi estava alguna setmana, sovint unes poques hores. Quan venia el pare, l'Ahmad el sentia com un familiar llunyà més, especialment quan li feia les preguntes habituals de com anava l'escola i el barri. Després dels compliments habituals, agafava per la mà la mare, i es tancaven a l'habitació fins que es feia fosc. I no en tenia cap record concret més.
A l'arribar a Barcelona el retrobament fou fred, però en cap cas rencorós. El pare, tan seriós com afable, semblava comportar-se amb la correcció de qui té una obligació a complir. L'Ahmad, en canvi, el veia com una oportunitat, el camí cap a la nacionalització -ja que la tercera dona amb la que havia estat casat era espanyola-. Fou també l'oportunitat de conèixer alguns dels seus germanastres, i de viure amb ells una de les èpoques més divertides que recordaria mai.
Es pot dir que el pare fou el mestre en la difícil tasca de sobreviure en una ciutat europea. Es tractava de treballar aprofitant qualsevol oportunitat que s'acostés, tant hi feia si era legal com si no ho era tant. Sortir al carrer, i buscar. L'únic límit era el camí de les drogues, -"Diner fàcil, però molts problemes", afirmava el pare amb l'experiència d'un passat tèrbol. Tenia una furgoneta que era la principal font d'ingressos amb la que feien petites feines de transportistes que cobraven en negre. L'Ahmad també ho combinava amb algunes feines legals, especialment en les temporades de rebaixes i Nadal, on havia trobat un filó en els magatzems d'un conegut centre comercial de la ciutat. De matinada s'acostava al mercat de les Glòries i mirava que podia col·locar, per altra banda buscava si podia trobar alguna bona ganga, però no comprava sovint, només observava preus i rumiava com podria vendre la mercaderia seguint els consells del pare. Una de les feines que més el divertia, era la de robar bicicletes, o part d'elles. Havia après a trencar cadenats, i es tractava de pentinar carrers de matinada. Generalment preferien bicicletes quan més velles, millor. O si hi havia la possibilitat d'agafar qualsevol mena de component: seients, rodes, manillars, timbres,... Així anaven acumulant peces que guardaven amuntegades a l'habitació on vivia l'Ahmad. Quan el pare volia anar a passar uns dies de vacances al Marroc, avisava l'Ahmad, i de matinada omplien la furgoneta fins que no hi cabés una agulla més. I així agafaven l'autopista camí d'Algesires. Si algun Guàrdia Civil els aturava camí del ferri, li haurien respost que era un carregament de bicicletes per ajudar els nens del Marroc. Només ells sabien que revenudes en un mercat on no hi ha bicicletes de primera mà, aquella acumulació de ferros vells, valdria una petita fortuna.
L'Amalia no s'havia imaginat mai una vida lluny de Punta del Este. Era encara una nena quan la crisi del corralito va arribar també a l'Uruguai, els turistes ja no venien. L'adolescència se li va acabar de cop el dia del seu vintè aniversari. Els pares li regalaren una maleta enorme i un bitllet d'avió per Barcelona. El petit negoci que havien obert s'havia ensorrat en pocs mesos i havien pensat que per ella l'única sortida era provar la sort del tíoPedro, que feia anys que vivia a la capital catalana. Tot semblava una aventura feliç fins el dia que es va trobar plorant a l'aeroport, no sabia quan tornaria a veure el seus, i el pitjor era abandonar l'Héctor, el seu germà petit que potser ja seria gran quan tornés. Pensava que no el veuria créixer. Arribada a la ciutat no va tenir massa problemes per instal·lar-se; gràcies a la família i a la Casa Uruguay, es va crear ràpidament una bona xarxa d'amics que l'orientaren per la ciutat. A les poques setmanes trobà feina en un conegut centre comercial d'una ciutat de l'anomenat cinturó roig. Eren 48 dures hores la setmana fent de cambrera, però estava ben pagada i sense papers no podia demanar gaire més. Va ser una època feliç, allà conegué gent de molts països, tots treballant de manera il·legal. Sovint corria la remor que hi havia inspectors preguntant per la situació laboral dels estrangers que treballaven al centre comercial, llavors corrien a amagar-se deixant precipitadament allò que estiguessin fent. Fins que un dia el propietari del local li va dir que no és preocupés, per la llei vigent no li podia aconseguir els papers, però ell tenia bons contactes a l'Ajuntament de la ciutat, i no corria perill. Així quan es va sentir segura va decidir independitzar-se dels seus oncles i buscar un lloc per viure. Va trobar una habitació en un enorme pis compartit a l'Eixample Esquerra. El lloguer era car i cada dia havia de fer un bon viatge fins la feina, però ella volia viure al centre de la ciutat, i després de fer comptes va veure que si controlava bé les despeses, podria continuar enviant diners als seus.
Dels catalans li sorprenien dues coses, una era que la gent deixés de treballar per cobrar de l'atur. Ho trobava un "disparate", i se li feia difícil d'entendre que hi pugués haver gent que tingués una vida tan senzilla. L'altre fet que li sorprenia era que tothom vivia en apartaments. Per ella un apartament era un lloc on els turistes hi anaven a passar uns dies, a tot estirar unes setmanes, i no podia entendre que hi hagués gent que es pogués decidir a passar tota una vida sense un jardí per cuidar. Pensava que el dia que aconseguiria els papers el primer que faria seria buscar una casa on viure, amb un bona sortida on pugués fer créixer el seu jardí.
Per solucionar el tema dels papers va començar a visitar una advocada especialitzada que li havien recomanat. Cada dues setmanes hi anava i l'advocada li explicava les lleis, quina era la seva situació legal, i li anava reclamant documentació que sempre era insuficient. Per cada visita anava pagant dolorosament 50 euros fins que un dia va decidir dir que no hi veia sortida i deixaria de fer les visites. L'advocada llavors li va comentar que ella tenia contactes de molt alt nivell i li podria aconseguir el permís de residència, però els tràmits tenien un preu. Acordada la quantitat va entendre que no hi podria arribar en molt de temps, va fer comptes de tot el que ja havia pagat i li va exigir que li busqués una solució més senzilla. L'advocada li va recomanar llavors que busqués un noi amb nacionalitat espanyola i s'hi casés. Vista la seva situació era l'única possibilitat. I aquella va ser l'última visita.
Vist amb perspectiva potser aquells diners no es van acabar de perdre del tot. Sortint de l'última visita a l'advocada, ho va explicar plorosa a l'Òscar, un company de feina que se l'apreciava molt i la va escoltar amb uns ulls ben grossos. En acabar li va dir:-"Amalia, tu saps que jo sóc gai, i hauries de saber que si em demanes per casar-me amb tu per interès, no dubtaré ni un moment a contestar que sí".
En Marcel és un jove francès de trenta i pocs, de Lió. De fa un parell d'anys viu a Buenos Aires, on va trobar el que és l'amor de la seva vida, la Clara. De moment està sense feina. El fet no el preocupa massa pels estalvis que té dels anys que va treballar en un despatx de la Défense de París. Fa estirar els diners el màxim que pot, i com la Clara ja ha acabat de pagar el pis que va comprar en la seva època d'estudiant, no necessiten gaire per sobreviure. El problema d'en Marcel és que el fet de no trobar feina l'ha convertit en un il·legal, un "-sans papiers!" com diu irònicament. Explica amb un perfecte accent porteño -exceptuant les impossibles erres- el dia que va anar a explicar el seu cas a l'ambaixada. Li van dir que no és preocupés, que mentre no es fiqués en cap merder, no hi hauria cap problema; i en el cas que s'hi fiqués, ja hi seria, o sigui que no hi havia motiu per preocupar-se. En tot cas el que podia fer és abandonar el país cada noranta dies, i tornar a entrar com a turista. I així ho fa, cada cert temps agafa el camí de la frontera, al veí Uruguai, o quan els diners són suficients aprofita per visitar altres països del continent sud-americà. Així en tornar rep el premi del segell al passaport. A l'arribar a casa l'ensenya carinyosament a la Clara que el rep amb un somrís alleujat, com si fos la prova d'un nou idil·li renovat.
L'Osama, un copte de mitjana edat que ens fa de guia per Egipte, ens fa cinc cèntims de la situació social dels coptes. Diu que en general gaudeixen de major prosperitat degut a què ells han de treballar per si mateixos al marge de l'estat. Raona que els egipcis musulmans sempre viuen a l'empara de l'estat, esperant ajudes socials o treballs per l'administració. Ens fa una reflexió que fa recordar molt un dels principals defectes del nostre país; diu que l'aspiració de qualsevol musulmà de classe mitjana resideix únicament en l'esperança d'aconseguir una feina de funcionari. En un país on l'estat ho és gairebé tot, és normal que així sigui. Assegura però que les feines qualificades, així com el món del comerç, estan principalment dominades pels cristians d'Egipte -aproximadament entre un 15 i un 20% de la població-. Les millors escoles són les cristianes, fet que es demostra amb el fet que fins i tot alguns pares musulmans de classe alta les escullen per tenir la millor educació pels seus fills. Dins la política i l'alt funcionariat aconsegueixen llocs de poder, per exemple l'ex-secretari de les Nacions Unides Boutros Boutros-Ghali és copte. Habitualment tenen un parell de ministeris, que invariablement es corresponen a medi ambient, i, òbviament -diu somrient-, finances. De totes maneres acaba resumint que ells no tenen tots els drets fonamentals garantits. La constitució egípcia defineix el país com una república islàmica, i tot i que tenen dret a la llibertat religiosa, aquesta s'ha de declarar en el document nacional d'identitat. El canvi d'identitat religiosa només està permès si aquest significa una conversió a l'Islam.
Respecte el conflicte entre israelians i palestins demostra una neutralitat que resulta sorprenent a la majoria d'oients, habitualment molt desinformats pels mitjans catalans. Fa una crítica molt dura de les autoritats palestines i en especial de Hamàs, assegurant que el principal problema palestí comença pel repartiment corrupte dels ajuts internacionals. Una dona catalano-andalusa s'indigna efusivament i li replica que el que està passant a Palestina és un genocidi, -"estan haciendo con los palestinos los mismo que los nazis hicieron con ellos-. Ell replica, -evitant una discussió absurda- parlant de les bones relacions actuals entre Egipte i Israel. Tot plegat em fa pensar en la ridiculesa dels informatius de TV3 quan parlen del conflicte àrabo-israelià.
Respecte la llengua, no hi ha volta de full, el copte és considerat desaparegut com a llengua parlada des del segle XVII, tot i que es continua utilitzant com a llengua litúrgica i estudiant com a l'evolució del parlar dels antics egipcis. El gran encert de Champollion que li va permetre desxifrar la Pedra Rosetta, fou precisament el fet de conèixer perfectament la llengua copte. Tanmateix cal entendre que tot i que l'àrab ha arribat a substituir completament la llengua copte, el país ètnicament en té ben poc d'àrab. Tot i que la majoria de població es declara com a àrab, ètnicament són nord-africans, ja que ni turcs ni àrabs van arribar mai a modificar dràsticament la població del país. El coptes serien la població més propera als antics egipcis, ja que al llarg de la història els cristians d'Egipte s'han mantingut emparentant-se entre ells. És curiosa la confusió i la similitud entre els procés d'arabització al nord d'Àfrica i el de castellanització a l'Amèrica llatina. En els dos casos és la religió l'exportadora de la llengua, ajudada per estats de caire totalitari i de censura extrema. En el cas del nord d'Àfrica tenim una bona part de població convençuda de ser descendents d'àrabs, mentre al continent americà tenim un bon grapat de convençuts "llatins". Serà aquest el secret de l'expansió de les llengües? Religió, totalitarisme i inculturalització de la població original. Si tenim en compte que avui en dia la religió ha estat substituïda pel futbol o la cultura pop, podem tenir ben clar quins són els tres ingredients que amenacen la llengua catalana.
I que dolç és tornar a casa, on tot continua igual, endreçat dins la penombra, per poder oblidar el desert que s'eixampla i engoleix desdenyós tot el que troba.
En aquesta ciutat això de la literatura funciona manu militari. Per Sant Jordi es fan les maniobres, i la resta de l'any es posen en pràctica els exercicis apresos. Funciona amb una perfecció que m'aclapara. Un bon dia al metro hi pares atenció, i veus que tothom es passeja amb el corresponent llibre sota el braç. Amb un uniformisme absolut intueixes que a tothom li agrada el mateix gènere literari, el mateix autor, i fins i tot el mateix llibre. No hi ha excepcions. El fet et fa sentir culpable i et ve una necessitat ignota d'arrencar a córrer a buscar a la llibreria més propera. I no a comprar un llibre qualsevol, sinó a comprar "el llibre". El mecanisme està tan perfeccionat que fins i tot ja s'arriba a gestionar la transició amb una precisió absoluta. En un parell de setmanes es fa el trànsit -prou espaiat per què fins i tot els més lents hi puguin arribar-, i al cap d'uns pocs dies ja veus que "el canvi" es pot visualitzar. Tothom porta el mateix llibre sota el braç, però ara el llibre és "un altre".
Quan veus coses com aquestes te n'adones que aquells que van idear allò de la Gran Revolució Cultural a la Xina de Mao Zedong, eren uns pasarells al costat dels nostres. Ells no van saber col·locar més d'un llibre. Un molt mal negoci per editors.
A la fotografia, un milió de xinesos aixecant el llibre roig de Mao a la plaça de Tiananmen.
Tornava a París en un tren d'aquells tan ràpids. Les pupil·les tremolaven de velocitat observant les afores de Brussel·les, mentre sentia un intens alleujament d'allunyar-se d'aquella ciutat que li semblava tan gris. Sabia que aquell viatge havia estat una fugida d'irrealitat, i per això aquells cels semblaven encara més cendres del que eren, com els seus edificis, i com li havia semblat la seva gent. En realitat era ella que es sentia tota substància gris. Començava a obscurir i els blaus glaucs s'anaven difuminant per tot. Al final del trajecte s'imaginava un París ja totalment enfosquit, com un eclipsi del seu passat que no volia que tornés.
El tren anava pràcticament buit. Només el revisor, un home d'aspecte gras que passejava amunt i avall avorrit de no tenir res a fer. I un jove amb aspecte de funcionari que s'havia assegut un parell de seients més enllà. Li havia preguntat de quin país venia, i ella havia respost amb timidesa que no parlava gaire francès, sense adonar-se que ho havia pronunciat amb un accent perfecte que la feia poc creïble.
Mirava per la finestra i comprovava com la negror ja ho anava omplint tot. Cercava al cel algun estel que li donés forces, però era en va, els núvols ho cobrien tot i sabia que la grisor es mantenia allà, amagada i soterrada enmig la nit. Agafà fort el llibre que havia comprat a l'estació i l'obrí aleatòriament buscant una pàgina qualsevol. Llegí...
L'influx de la lluna
La Lluna, tota caprici, mirà per la finestra mentre dormies al teu bressol, i digué: "Aquesta petita em plau". I
descendí flonjosament per l'escala de núvols i passà silenciosament a
través dels vidres. S'estengué sobre teu amb la tendresa temperada
d'una mare, i deixà els seus colors sobre el teu rostre. Les teves
pupil·les s'han mantingut verdes, i les galtes sorprenentment
pàl·lides. Contemplant aquesta visita els teus ulls s'han engrandit
estranyament; i ella t'ha abraçat amb tanta tendresa que t'ha tret per
sempre el desig de plorar.
Aixecà llavors la mirada vers la finestra, i la veié allà. Tota rodona, grandiosa i excelsa. Semblava que la nova lluminositat ho hagués d'omplir tot, i l'aspecte tènue del nou paisatge li arrancaren un somriure de complicitat amb l'astre tel·lúric. Continuà llegint...
Així, en l'expansió de la seva joia, la Lluna omplia tota la cambra com
en una atmosfera fosfòrica, com un verí lluminós; i tota aquesta llum
vivent pensava i et deia: "Portaràs eternament la influència del meu
bes. Seràs bella a la meva manera. Estimaràs allò que m'estimo i allò
que m'estima: l'aigua, els núvols, el silenci i la nit; la mar immensa
i verda; l'aigua informe i multiforme; el paisatge on no hi seràs mai;
l'amant que no coneixeràs; les flors exuberants; els perfums que fan
delirar; els gats desvariejants sobre els pianos, que gemeguen com les
dones, d'una veu ronca i dolça! "I tu seràs amada dels meus amants,
cortesana dels meus cortesans. Tu seràs la reina dels homes d'ulls
verds que he abraçat també en les meves carícies nocturnes; d'aquells
que estimen la mar, la mar immensa, tumultuosa i verda, l'aigua informe
i multiforme, el paisatge desconegut, la dona que no coneixen, les
flors sinistres que recorden els encens d'una religió desconeguda, els
perfums que torben la voluntat, els animals salvatges i voluptuosos que
són l'emblema de la seva follia". I és per tot això, maleïda
encantadora petita mimada, que jo em trobo rendit als teus peus,
buscant en la teva persona la formidable Divinitat, de la fatídica
madrina, de la mainadera enverinadora de tots els llunàtics.
La resta del viatge escrutà intensament el cel, però ja era massa tard. Els núvols grisos havien tornat de nou omplint-ho de nou tot d'ombra. I la gran dama blanca ja havia fugit deixant el seu missatge. Ara eren els seus ulls verds els que brillaven en la foscor. I una veu dolça i distant anunciava.
- Tu seràs la reina dels ulls verds, la reina dels homes dels ulls verds. Portaràs eternament la influència del meu bes, i res ni ningú et farà patir mai més.
I París ja començava a brillar al final del trajecte.
Un dimarts com si fos dilluns, quarts de nou del matí al Metro. Monotonia. Una noia de mitjana edat llegeix el diari El País, al costat, un home amb posat de filòsof, La Razón. Més enllà un llibre espectacularment gruixut, que acabo deduïnt de l'Ana María Matute. Al mig del vagó, un japonès. De vestit gris i corbata carnosa. Una cartera pesada li estira un braç, amb l'altre envolta la barra central que l'aguanta, i al mateix temps sosté un llibre que sembla que llegeix amb fruïció.
Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés, puc llegir.
Embadalit, sembla estar gaudint d'alguna cosa realment excepcional. Diria que és l'única persona de tot el vagó amb cara de felicitat, a aquella hora on tothom voldria estar encara al llit. Em fa recordar...
No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,
el vent que fa, i segueixen per un
antic costum els camins de la mar.
Així vaig jo, com perdut en les hores,
com navegant que busca far enlloc
que el pot guiar; però la meua nau
sent els embats dels vents contradictoris,
i un cansament de fusta l'escomet.
I llavors s'adona que ja és la seva parada, i ja fa temps que la porta és oberta. El veig corrent cap a la porta abans no es tanqui, tant que gairebé acaba xocant amb una velleta que li etziba un "-Desgraciado!", mentre ell es va excusant educadament des de fora el vagó.
I així és, si encara queda algú disposat a preservar la cultura catalana, és un japonès.
Amb la mort dels escriptors sempre he tingut un sensació ben estranya, al marge de la sensació de pèrdua, el traspàs em fa recordar tot el que he deixat de llegir per manca de temps. I llavors sembla que hi tinguis una cita pendent -que a la vida real mai s'ha produït- per tenir-hi una apassionant conversa.
Fa uns dies, de compres per uns coneguts magatzems, ensopego amb unes estanteries d'uns formatges que semblen anglesos. La presentació m'agrada i em semblen molt econòmics, però acabo pensant que amb els formatges que tenim aquí, no seria gaire bona idea invertir en alimentació saxona -que diuen que tenen una cuina tan dolenta-. Tot i així n'agafo un, i em dirigeixo a la secció de formatges nacionals i estatals per acabar d'omplir la cistella. Llavors començo a fer comparacions de preus. El formatge britànic escollit -de l'Illa de Man, per ser més precisos-, té un preu inferior, tot i que estic comparant pesos diferents. Així que començo a fer regles de tres, i em trobo la sorpresa de què la majoria de formatges del país, no és que siguin més cars, és que dupliquen, i fins i tot tripliquen el preu del formatge manx. També cal dir que la imatge de l'envoltori és molt més agradable, i ecològicament impecable. Tot el que té és un finet paper plastificat, que un cop rebregat sembla inapreciable, en comparació amb els formatges espanyols, que van carregats d'un plàstic lleig i gruixut que és un generador exponencial de deixalla inútil. Amb tot cal dir que un cop tastat m'ha semblat excel·lent, i mirant la composició química -en castellà, perquè ho obliga la legislació espanyola no-nacionalista- he vist que era ben simple, en comparació amb els formatges d'aquí que semblen carregats d'un llista infinita de productes químics de noms ben estranys.
El secret del preu? probablement perquè és una cooperativa que ho està fent molt bé (Isle of Man Creamery), però no hem d'oblidar que l'Illa de Man és un d'aquells països que acusem de ser un paradís fiscal. I ens fan creure que el problema són ells. Els estats-nació han de mantenir una administració tan gegantina com inoperant, i aviat ens trobarem que amb la globalització, aquesta mena de micro-estats tenen molt millors condicions per produïr més barat i adaptar-se amb facilitat als cicles econòmics. Aviat ens podrem trobar que quan aconsegueixin re-convertir les seves economies, ens comencin a créixer un bon grapat de Hong-Kongs al bell mig d'Europa. Llavors haurem de començar a deixar de parlar de paradisos fiscals, i ens haurem de fixar més aviat en els malsons fiscals dels estats-nació. En el futur els estats que funcionaran realment bé, seran els de mida mitjana i petita, o els d'un federalisme real. A casa nostra però, encara seguim obsessionats amb la grandesa del despotisme il·lustrat, i no acabem d'entendre que això és una rèmora del passat i quan abans ens ho traiem de sobre, millor. El món canvia molt despresa, i nosaltres seguim encara obsessionats amb una idea del segle XVIII.
Continuant amb l'apunt anterior. Uns dies més enllà, el 2 de maig de 1918, Josep Pla ens descriu algunes reflexions més d'en Gori. Si em diguessin que són unes declaracions d'abans d'ahir d'en Xavier Sala i Martín, resultaria d'allò més creïble. En noranta anys, sembla que no hagi canviat res, o millor dit, en tant de temps, sembla que no haguem après res de res. Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.
Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.
–Tot això sembla claríssim… –diu tot fent amb la cullereta el soroll clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…–. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar caritat a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com calgui. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana, a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època dels sindicats, a la misèria, a la fam, a les pestes, d’aquella època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.
La gent està cansada d'ésser lliure i vol demanar caritat a l'estat. És justament això. Si d'alguna manera vulgués definir la meva generació -i la que em precedeix, i la que em segueix- hi destacaria la poca importància que es dóna a la llibertat i l'obsessió a fer creure que l'estat ens ho ha de solucionar tot. I no confongui el lector crític la protecció social amb aquest afany, tan nostre, de voler tenir-ho tot pagat. Una cosa no té res a veure amb l'altra.
Sobre les reflexions als moviments dels Indignats dels darrers dies. Una constant en les anàlisis del fenònem remet al fet d'identificar aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que es reflexiona sobre el seu alt índex d'atur. Ho podem veure, per exemple, en l'editorial de Vilaweb de dimecres, Un fil molt fi, on Vicent Partal ens defineix aquesta generació com la més ben preparada, al mateix temps que convocada a la desocupació. És un bon reflex de la situació paradoxal que vivim, però entre tants analistes fins sorprèn que ningú n'exprimeixi la impostura. Un jove, i ben preparat, no pot ser de cap manera un convocat a la desocupació. Podem caure en la simplifcació de creure que tot és culpa del sistema, però això no hauria d'aplicar sobre un jove ben preparat, perquè fins i tot en un règim despòtic, un jove ben preparat té prou empenta com per tirar endavant tot solet. En algun moment o altre ens haurem de fer la reflexió d'acceptar que un dels principals problemes és que els nostres joves no estan ben preparats, o bé que no ho estan de forma adequada al país que tenim. No es tracta de donar culpes a cap generació en concret o al sistema docent, però sí que hauríem ser capaços de veure que tenim un greu problema de formació, agreujat també per una indústria cultural i audiovisual que tendeix a adormir consciències. Segurament els 40 anys d'anestèsia franquista, seguit d'una generació d'ensenyants adoctrinats en el marxisme, més 30 anys del populisme de la monarquia parlamentària, i d'unes escoles elitistes de negocis que orienten cap a les engrunes de l'estat, han acabat creant un esperit general de funcionari. Els nostres joves aprenen bàsicament a fer de funcionaris i no saben fer res més. Mentre l'estat els proporcioni una feina ben pagada i estable no hi ha cap problema, però a partir del moment que l'estat no és prou fort com per mantenir tota la massa social, se'ls exclou del sistema. Malauradament no som noruecs, i en algun moment algú els haurà d'explicar que de l'estat no en poden esperar res de res, i que la vida se l'hauran de buscar solets, o a l'estranger. Aquesta és la tragèdia.
Pel José tot va començar el dia després de l'onze de setembre. Havia llegit en un diari que el 12 de setembre de 1.714 els catalans es van refer de la derrota treballant com mai, i la llegenda deia que els comerços estaven oberts el dia després de desfeta, com si res no hagués passat. Però en aquell 12 de setembre d'aquell any, d'aquell segle on vivia el José, els únics comerços que estaven oberts, eren els dels xinesos. Era diumenge. Enrabiat es va preguntar com és que incomplien impunement la llei d'horaris comercials, així que va decidir comprovar personalment com era un d'aquells locals. Si no fos pel sòmines de conseller d'interior que li havia tocat aguantar, ja hauria fet tancar tots aquells antres de corrupció. Dins d'aquella botigueta asiàtica no va poder evitar un sentiment de fascinació. Hi havia de tot, parament per la llar, productes de neteja, mobles, productes d'alimentació, bijuteria, una bona col·lecció de vins del país, una secció de menjars orientals, verdures, paraigües, joguines, roba, de tot i més. Era com un Corte Inglés en miniatura. Li va cridar l'atenció un grup de banderes i samarretes de futbol que penjaven del sostre, prop de l'entrada. Entre bufandes i samarretes del Barça amb el nom d'en Messi estampat, un grup d'estalades que li feien recordar la seva dèbil situació al Parlament. Un jovenet xinès s'hi va acostar, i assenyalant les estelades li digué en un català correctíssim:
Llegint "Els altres catalans" d'en Francesc Candel. Trobo que el seu encert fou explicar la immigració tal com és: Sense exageracions, sense simplificar, sense crear-ne un mite. Mostrant-ne els beneficis i alhora sense tapar-ne les vergonyes i despropòsits. En el fons la immigració és un fet trist i injust, sovint també indigne, i no s'hauria de tractar com una heroïcitat o un fet extraordinari. És un estil agre que en el seu temps no deuria deixar indiferent i més d'un es deuria sentir incòmode i avergonyit. Apunta tant als immigrants, com a aquells catalans de segona generació, com a aquells de soca-rel. Tothom hi surt retratat i no amaga la duresa del llenguatge quan es produeix l'enfrontament. Aquesta sinceritat hauria de ser el primer pas per arribar a l'entesa, i és just el camí contrari al que s'ha pres en l'actualitat en la gestió de la integració de l'immigració -tant de l'actual com de la provinent de la meitat del segle passat-. 
Deia l'escriptor neo-avanguardista 
L'Ahmad va arribar de Tetuan a l'edat de disset anys per retrobar el seu pare. No el coneixia gaire. Com a fill petit de la primera de les seves tres dones, no havien viscut mai sota el mateix sostre. Només en recordava algunes estades curtes i esporàdiques a casa. De vegades s'hi estava alguna setmana, sovint unes poques hores. Quan venia el pare, l'Ahmad el sentia com un familiar llunyà més, especialment quan li feia les preguntes habituals de com anava l'escola i el barri. Després dels compliments habituals, agafava per la mà la mare, i es tancaven a l'habitació fins que es feia fosc. I no en tenia cap record concret més.
L'Amalia no s'havia imaginat mai una vida lluny de Punta del Este. Era encara una nena quan la crisi del corralito va arribar també a l'Uruguai, els turistes ja no venien. L'adolescència se li va acabar de cop el dia del seu vintè aniversari. Els pares li regalaren una maleta enorme i un bitllet d'avió per Barcelona. El petit negoci que havien obert s'havia ensorrat en pocs mesos i havien pensat que per ella l'única sortida era provar la sort del tío Pedro, que feia anys que vivia a la capital catalana. Tot semblava una aventura feliç fins el dia que es va trobar plorant a l'aeroport, no sabia quan tornaria a veure el seus, i el pitjor era abandonar l'Héctor, el seu germà petit que potser ja seria gran quan tornés. Pensava que no el veuria créixer. Arribada a la ciutat no va tenir massa problemes per instal·lar-se; gràcies a la família i a la Casa Uruguay, es va crear ràpidament una bona xarxa d'amics que l'orientaren per la ciutat. A les poques setmanes trobà feina en un conegut centre comercial d'una ciutat de l'anomenat cinturó roig. Eren 48 dures hores la setmana fent de cambrera, però estava ben pagada i sense papers no podia demanar gaire més. Va ser una època feliç, allà conegué gent de molts països, tots treballant de manera il·legal. Sovint corria la remor que hi havia inspectors preguntant per la situació laboral dels estrangers que treballaven al centre comercial, llavors corrien a amagar-se deixant precipitadament allò que estiguessin fent. Fins que un dia el propietari del local li va dir que no és preocupés, per la llei vigent no li podia aconseguir els papers, però ell tenia bons contactes a l'Ajuntament de la ciutat, i no corria perill. Així quan es va sentir segura va decidir independitzar-se dels seus oncles i buscar un lloc per viure. Va trobar una habitació en un enorme pis compartit a l'Eixample Esquerra. El lloguer era car i cada dia havia de fer un bon viatge fins la feina, però ella volia viure al centre de la ciutat, i després de fer comptes va veure que si controlava bé les despeses, podria continuar enviant diners als seus.
En Marcel és un jove francès de trenta i pocs, de Lió. De fa un parell d'anys viu a Buenos Aires, on va trobar el que és l'amor de la seva vida, la Clara. De moment està sense feina. El fet no el preocupa massa pels estalvis que té dels anys que va treballar en un despatx de la Défense de París. Fa estirar els diners el màxim que pot, i com la Clara ja ha acabat de pagar el pis que va comprar en la seva època d'estudiant, no necessiten gaire per sobreviure. El problema d'en Marcel és que el fet de no trobar feina l'ha convertit en un il·legal, un "-sans papiers!" com diu irònicament. Explica amb un perfecte accent porteño -exceptuant les impossibles erres- el dia que va anar a explicar el seu cas a l'ambaixada. Li van dir que no és preocupés, que mentre no es fiqués en cap merder, no hi hauria cap problema; i en el cas que s'hi fiqués, ja hi seria, o sigui que no hi havia motiu per preocupar-se. En tot cas el que podia fer és abandonar el país cada noranta dies, i tornar a entrar com a turista. I així ho fa, cada cert temps agafa el camí de la frontera, al veí Uruguai, o quan els diners són suficients aprofita per visitar altres països del continent sud-americà. Així en tornar rep el premi del segell al passaport. A l'arribar a casa l'ensenya carinyosament a la Clara que el rep amb un somrís alleujat, com si fos la prova d'un nou idil·li renovat.
L'Osama, un 
En aquesta ciutat això de la literatura funciona manu militari. Per Sant Jordi es fan les maniobres, i la resta de l'any es posen en pràctica els exercicis apresos. Funciona amb una perfecció que m'aclapara. Un bon dia al metro hi pares atenció, i veus que tothom es passeja amb el corresponent llibre sota el braç. Amb un uniformisme absolut intueixes que a tothom li agrada el mateix gènere literari, el mateix autor, i fins i tot el mateix llibre. No hi ha excepcions. El fet et fa sentir culpable i et ve una necessitat ignota d'arrencar a córrer a buscar a la llibreria més propera. I no a comprar un llibre qualsevol, sinó a comprar "el llibre". El mecanisme està tan perfeccionat que fins i tot ja s'arriba a gestionar la transició amb una precisió absoluta. En un parell de setmanes es fa el trànsit -prou espaiat per què fins i tot els més lents hi puguin arribar-, i al cap d'uns pocs dies ja veus que "el canvi" es pot visualitzar. Tothom porta el mateix llibre sota el braç, però ara el llibre és "un altre".
Tornava a París en un tren d'aquells tan ràpids. Les pupil·les tremolaven de velocitat observant les afores de Brussel·les, mentre sentia un intens alleujament d'allunyar-se d'aquella ciutat que li semblava tan gris. Sabia que aquell viatge havia estat una fugida d'irrealitat, i per això aquells cels semblaven encara més cendres del que eren, com els seus edificis, i com li havia semblat la seva gent. En realitat era ella que es sentia tota substància gris. Començava a obscurir i els blaus glaucs s'anaven difuminant per tot. Al final del trajecte s'imaginava un París ja totalment enfosquit, com un eclipsi del seu passat que no volia que tornés.
Un dimarts com si fos dilluns, quarts de nou del matí al Metro. Monotonia. Una noia de mitjana edat llegeix el diari El País, al costat, un home amb posat de filòsof, La Razón. Més enllà un llibre espectacularment gruixut, que acabo deduïnt de l'Ana María Matute. Al mig del vagó, un japonès. De vestit gris i corbata carnosa. Una cartera pesada li estira un braç, amb l'altre envolta la barra central que l'aguanta, i al mateix temps sosté un llibre que sembla que llegeix amb fruïció.
Parlen personatges de Balzac:
De pedra m'he quedat quan he llegit, 
Fa uns dies, de compres per uns coneguts magatzems, ensopego amb unes estanteries d'uns formatges que semblen anglesos. La presentació m'agrada i em semblen molt econòmics, però acabo pensant que amb els formatges que tenim aquí, no seria gaire bona idea invertir en alimentació saxona -que diuen que tenen una cuina tan dolenta-. Tot i així n'agafo un, i em dirigeixo a la secció de formatges nacionals i estatals per acabar d'omplir la cistella. Llavors començo a fer comparacions de preus. El formatge britànic escollit -de l'Illa de Man, per ser més precisos-, té un preu inferior, tot i que estic comparant pesos diferents. Així que començo a fer regles de tres, i em trobo la sorpresa de què la majoria de formatges del país, no és que siguin més cars, és que dupliquen, i fins i tot tripliquen el preu del formatge manx. També cal dir que la imatge de l'envoltori és molt més agradable, i ecològicament impecable. Tot el que té és un finet paper plastificat, que un cop rebregat sembla inapreciable, en comparació amb els formatges espanyols, que van carregats d'un plàstic lleig i gruixut que és un generador exponencial de deixalla inútil. Amb tot cal dir que un cop tastat m'ha semblat excel·lent, i mirant la composició química -en castellà, perquè ho obliga la legislació espanyola no-nacionalista- he vist que era ben simple, en comparació amb els formatges d'aquí que semblen carregats d'un llista infinita de productes químics de noms ben estranys.
Continuant amb l'apunt anterior. Uns dies més enllà, el 
