Eth nacionalpopulisme esdeven era basa deth pensament politic des nòsti adversaris. Cau inventar enemics exteriors e alendar un sentiment de proprietat exclusiva deth territòri. Ei ua formula qu'a foncionat en un bon grapat de dictadures a on eth nacionalisme a estat er esturment tà esvitar era autocritica e eliminar es disidéncies.
Si aquestes paraules fossin en castellà -i no pas en occità-, podrien ser ben bé el discurs dels ultra-nacionalistes espanyols com l'Albert Rivera o la Rosa Díez. Però són obra de l'actual Síndic d'Aran. Ho podeu veure al seu bloc en un apunt de l'any 2.006 amb un títol prou explícit: Nacionalitarisme, amb imatge inclosa de caricatura de feixista amb altaveu. I al text reacció al·lèrgica contra la senyera. Amb aquests antecedents és fàcil entendre en què vol convertir el Síndic la Vall d'Aran.
Nota: Un servidor estaria encantat que la Vall d'Aran tingués vegueria pròpia, o es constituís en comunitat autònoma, o que en un futur es pugués integrar en un Estat Occità, sempre que així ho volguessin els seus habitants. El tema és que això no és el que vol el Síndic de la Vall d'Aran que prefereix definir el territori que governa com a província, és a dir, com a terra conquerida. Rememorant les seves pròpies paraules, n'hi ha que els cal inventar enemics exteriors i aixecar un sentiment de propietat exclusiva del territori. Doncs això.
Deia l'escriptor neo-avanguardista Giorgio Manganellique les centrals nuclears són una solució ideal per quatre raons: Generen angoixa, prosperitat, fertilitat i catàstrofe.
I és aquest un còctel ideal pels polítics populistes, i al nostre país n'anem farcits per les dues bandes. Si els diputats regionals no tenen capacitat per legislar ni executar res, cal crear angoixa, la proximitat d'una catàstrofe possible els converteix en el centre. En cas contrari ningú els faria cas. I així anem acumulant forats del Carmel, a les vies de l'AVE, tremolors a la Sagrada Família, sequeres, apagades a la gran ciutat i en el futur qui sap si vindran tsunamis, katrines i terratrèmols. I els del país veí ho tenen ben clar que faran tot el possible per què ens bufin vents ben huracanats. No cal que els preguntem on els agraden els cementiris nuclears, això és un tema que ja està decidit, per alguna cosa serveixen les colònies. El que importa de veritat és la sanció a en Cristiano Ronaldo.
L'Ahmad va arribar de Tetuan a l'edat de disset anys per retrobar el seu pare. No el coneixia gaire. Com a fill petit de la primera de les seves tres dones, no havien viscut mai sota el mateix sostre. Només en recordava algunes estades curtes i esporàdiques a casa. De vegades s'hi estava alguna setmana, sovint unes poques hores. Quan venia el pare, l'Ahmad el sentia com un familiar llunyà més, especialment quan li feia les preguntes habituals de com anava l'escola i el barri. Després dels compliments habituals, agafava per la mà la mare, i es tancaven a l'habitació fins que es feia fosc. I no en tenia cap record concret més.
A l'arribar a Barcelona el retrobament fou fred, però en cap cas rencorós. El pare, tan seriós com afable, semblava comportar-se amb la correcció de qui té una obligació a complir. L'Ahmad, en canvi, el veia com una oportunitat, el camí cap a la nacionalització -ja que la tercera dona amb la que havia estat casat era espanyola-. Fou també l'oportunitat de conèixer alguns dels seus germanastres, i de viure amb ells una de les èpoques més divertides que recordaria mai.
Es pot dir que el pare fou el mestre en la difícil tasca de sobreviure en una ciutat europea. Es tractava de treballar aprofitant qualsevol oportunitat que s'acostés, tant hi feia si era legal com si no ho era tant. Sortir al carrer, i buscar. L'únic límit era el camí de les drogues, -"Diner fàcil, però molts problemes", afirmava el pare amb l'experiència d'un passat tèrbol. Tenia una furgoneta que era la principal font d'ingressos amb la que feien petites feines de transportistes que cobraven en negre. L'Ahmad també ho combinava amb algunes feines legals, especialment en les temporades de rebaixes i Nadal, on havia trobat un filó en els magatzems d'un conegut centre comercial de la ciutat. De matinada s'acostava al mercat de les Glòries i mirava que podia col·locar, per altra banda buscava si podia trobar alguna bona ganga, però no comprava sovint, només observava preus i rumiava com podria vendre la mercaderia seguint els consells del pare. Una de les feines que més el divertia, era la de robar bicicletes, o part d'elles. Havia après a trencar cadenats, i es tractava de pentinar carrers de matinada. Generalment preferien bicicletes quan més velles, millor. O si hi havia la possibilitat d'agafar qualsevol mena de component: seients, rodes, manillars, timbres,... Així anaven acumulant peces que guardaven amuntegades a l'habitació on vivia l'Ahmad. Quan el pare volia anar a passar uns dies de vacances al Marroc, avisava l'Ahmad, i de matinada omplien la furgoneta fins que no hi cabés una agulla més. I així agafaven l'autopista camí d'Algesires. Si algun Guàrdia Civil els aturava camí del ferri, li haurien respost que era un carregament de bicicletes per ajudar els nens del Marroc. Només ells sabien que revenudes en un mercat on no hi ha bicicletes de primera mà, aquella acumulació de ferros vells, valdria una petita fortuna.
L'Amalia no s'havia imaginat mai una vida lluny de Punta del Este. Era encara una nena quan la crisi del corralito va arribar també a l'Uruguai, els turistes ja no venien. L'adolescència se li va acabar de cop el dia del seu vintè aniversari. Els pares li regalaren una maleta enorme i un bitllet d'avió per Barcelona. El petit negoci que havien obert s'havia ensorrat en pocs mesos i havien pensat que per ella l'única sortida era provar la sort del tíoPedro, que feia anys que vivia a la capital catalana. Tot semblava una aventura feliç fins el dia que es va trobar plorant a l'aeroport, no sabia quan tornaria a veure el seus, i el pitjor era abandonar l'Héctor, el seu germà petit que potser ja seria gran quan tornés. Pensava que no el veuria créixer. Arribada a la ciutat no va tenir massa problemes per instal·lar-se; gràcies a la família i a la Casa Uruguay, es va crear ràpidament una bona xarxa d'amics que l'orientaren per la ciutat. A les poques setmanes trobà feina en un conegut centre comercial d'una ciutat de l'anomenat cinturó roig. Eren 48 dures hores la setmana fent de cambrera, però estava ben pagada i sense papers no podia demanar gaire més. Va ser una època feliç, allà conegué gent de molts països, tots treballant de manera il·legal. Sovint corria la remor que hi havia inspectors preguntant per la situació laboral dels estrangers que treballaven al centre comercial, llavors corrien a amagar-se deixant precipitadament allò que estiguessin fent. Fins que un dia el propietari del local li va dir que no és preocupés, per la llei vigent no li podia aconseguir els papers, però ell tenia bons contactes a l'Ajuntament de la ciutat, i no corria perill. Així quan es va sentir segura va decidir independitzar-se dels seus oncles i buscar un lloc per viure. Va trobar una habitació en un enorme pis compartit a l'Eixample Esquerra. El lloguer era car i cada dia havia de fer un bon viatge fins la feina, però ella volia viure al centre de la ciutat, i després de fer comptes va veure que si controlava bé les despeses, podria continuar enviant diners als seus.
Dels catalans li sorprenien dues coses, una era que la gent deixés de treballar per cobrar de l'atur. Ho trobava un "disparate", i se li feia difícil d'entendre que hi pugués haver gent que tingués una vida tan senzilla. L'altre fet que li sorprenia era que tothom vivia en apartaments. Per ella un apartament era un lloc on els turistes hi anaven a passar uns dies, a tot estirar unes setmanes, i no podia entendre que hi hagués gent que es pogués decidir a passar tota una vida sense un jardí per cuidar. Pensava que el dia que aconseguiria els papers el primer que faria seria buscar una casa on viure, amb un bona sortida on pugués fer créixer el seu jardí.
Per solucionar el tema dels papers va començar a visitar una advocada especialitzada que li havien recomanat. Cada dues setmanes hi anava i l'advocada li explicava les lleis, quina era la seva situació legal, i li anava reclamant documentació que sempre era insuficient. Per cada visita anava pagant dolorosament 50 euros fins que un dia va decidir dir que no hi veia sortida i deixaria de fer les visites. L'advocada llavors li va comentar que ella tenia contactes de molt alt nivell i li podria aconseguir el permís de residència, però els tràmits tenien un preu. Acordada la quantitat va entendre que no hi podria arribar en molt de temps, va fer comptes de tot el que ja havia pagat i li va exigir que li busqués una solució més senzilla. L'advocada li va recomanar llavors que busqués un noi amb nacionalitat espanyola i s'hi casés. Vista la seva situació era l'única possibilitat. I aquella va ser l'última visita.
Vist amb perspectiva potser aquells diners no es van acabar de perdre del tot. Sortint de l'última visita a l'advocada, ho va explicar plorosa a l'Òscar, un company de feina que se l'apreciava molt i la va escoltar amb uns ulls ben grossos. En acabar li va dir:-"Amalia, tu saps que jo sóc gai, i hauries de saber que si em demanes per casar-me amb tu per interès, no dubtaré ni un moment a contestar que sí".
En Marcel és un jove francès de trenta i pocs, de Lió. De fa un parell d'anys viu a Buenos Aires, on va trobar el que és l'amor de la seva vida, la Clara. De moment està sense feina. El fet no el preocupa massa pels estalvis que té dels anys que va treballar en un despatx de la Défense de París. Fa estirar els diners el màxim que pot, i com la Clara ja ha acabat de pagar el pis que va comprar en la seva època d'estudiant, no necessiten gaire per sobreviure. El problema d'en Marcel és que el fet de no trobar feina l'ha convertit en un il·legal, un "-sans papiers!" com diu irònicament. Explica amb un perfecte accent porteño -exceptuant les impossibles erres- el dia que va anar a explicar el seu cas a l'ambaixada. Li van dir que no és preocupés, que mentre no es fiqués en cap merder, no hi hauria cap problema; i en el cas que s'hi fiqués, ja hi seria, o sigui que no hi havia motiu per preocupar-se. En tot cas el que podia fer és abandonar el país cada noranta dies, i tornar a entrar com a turista. I així ho fa, cada cert temps agafa el camí de la frontera, al veí Uruguai, o quan els diners són suficients aprofita per visitar altres països del continent sud-americà. Així en tornar rep el premi del segell al passaport. A l'arribar a casa l'ensenya carinyosament a la Clara que el rep amb un somrís alleujat, com si fos la prova d'un nou idil·li renovat.
Això de les democràcies semblava que funcionava que el poble escollia per sufragi universal els seus representants, i aquests escollien les persones de l'executiu que ens haurien de governar. Però en el nostre país sembla que això no funciona exactament així, i tenim un reduiït nombre de personatges que des d'una institució anomenada "executiva del partit" poden saltar-se aquesta regla bàsica de la democràcia. Un parell de pinxos que poden imposar al seu gust alcaldes i presidents de les diputacions, i fins i tot poden obrir la porta a algun President de la Generalitat que no els agradi, per ficar-se ells.
Així tot sembla indicar que la nova flamant alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet ha estat escollida a dit entre José Zaragoza i José Montilla. L'un actual Secretari d'Organització i Finances del Partit dels Socialistes de Catalunya, i l'altre ex-Secretari d'Organització i Finances del Partit dels Socialistes de Catalunya. És ben indicatiu que després de tenir un alcalde detingut per corrupció urbanística, les persones que escullen la seva successora siguin aquelles que controlen les finances del partit, i que curiosament l'escollida també formi part de l'executiva del partit -A més de què ja tenia càrrec de tinent alcalde en el govern de l'alcalde corrupte sortint-.
Algun dia caldrà fer una estadística dels alcaldes de l'àrea metropolitana que han arribat a l'alcaldia sense passar per les urnes. Només cal mirar com funciona això a la ciutat de Barcelona. Si les enquestes no són favorables a meitat del mandat, se li busca sortida més o menys digna a l'actual alcalde, i l'executiva del partit escull a dit un nou alcalde. Posteriorment des de l'institució, i amb diners de tots els ciutadans, es munta una campanya espectacular per donar a conèxer el nou alcalde. I així van acumulant dinasties. Ahir a "El Periódico" li deien "Que et vagi bé, guapa", i ja s'ha acabat l'escàndol de corrupció urbanística, pels mitjans ja només queden un grapat d'ex-alts-càrrecs de CiU per anar passejant emmanillats quan convingui.
Pitjor que la corrupció és l'arbitrarietat de la justícia i la manca d'independència dels mitjans de comunicació. Quan justícia i mitjans actuen impunement i arbitràriament segons els interessos polítics o econòmics, es creen les pitjors condicions per la creació de la corrupció. No només els polítics en són els principals responsables.
El passat mes de març el Banc d'Espanya intervingué Caja Castilla-La Mancha per la seva mala gestió. Tot seguit el govern espanyol injectà avals per valor de 9.000 milions d'euros per tal de solventar els problemes de liquiditat. El president de l'esmentada caixa, Juan Pedro Hernández Moltó -conegut dirigent del PSOE castellano-manxec- és investigat per la fiscalia anticorrupció dels delictes d'estafa, apropiació indeguda, falsedat documental i mercantil, i evasió de capitals. Cal dir que en aquest cas tot i la gravetat dels delictes no hem vist aquest senyor, ni empresonat, ni ridiculitzat als mitjans, ni emmanillat camí de l'Audiència Nacional, i difícilment serà jutjat. De fet crec que la majoria de catalans no en tenim ni idea de qui és aquest polític-banquer, tot i que hem ajudat amb els nostres impostos a finançar en bona part els 9.000 milions que han calgut per tapar el forat que ha provocat.
Finalment el Banc d'Espanya ha decidit "regalar" l'entitat financera a Cajastur. Operació que realment no té cap mena de sentit ja que els actius de la caixa asturiana amb prou feines arriben a la meitat dels de CCM. Així els 15.000 milions de Cajastur absorbiran els 26.000 de CCM. Això sí que és un negoci rodó (a l'Estat espanyol són ben habituals aquests moviments d'empreses que absorbeixen empreses molt més grans. Tan habitual com irracional i anti-econòmic, i per tant, corrupte). Cal dir que Cajastur no era l'única entitat interessada en CCM, la biscaïna BBK també hi havia apostat, però òbviament no hi tenia cap possibilitat. Només cal veure qui domina les Juntes Generals de Biscaia, i qui la Junta General d'Astúries i l'ajuntament de Gijón. Així tot queda casa, de PSOE a PSOE, i 26.000 milions d'euros de regal.
Mentre anava escrivint tot això anava recordant l'entrevista de Josep Cuní a l'Àngel Colom, es veu que contaminat per haver fet tractes amb el senyor Millet. Recordo un Colom atabalat i abatut havent de demanar explicacions per una factura de 150.000 €. Però en canvi no he vist cap mena d'interès perquè ningú hagi de passar comptes d'on han anat a parar els 9.000 milions de CCM. M'interessa molt més que els comptes del PI, o les factures de l'ADSL de les filles d'en Millet, o del sentiment nacional dels compatriotes de la Catalunya del Nord -suposo que sospitosos de rebre subvencions-. Llàstima que el senyor Cuní i els seus seguidors estiguin més aviat per la feina de tele-predicador, que per la de periodista.
Mirant ahir l'entrevista de Xavier Bosch a l'ex-president Jordi Pujol hi va haver uns minuts d'aquells que et fan veure la capacitat política incommensurable del personatge. En concret la facilitat amb que es va espolsar l'afer Millet i el finançament de partits. La contundència de la resposta evitava cap mena de dubte, si ell hagués estat el centre del debat aquests darrers mesos, el diari El Periódico s'hauria hagut d'estalviar molts titulars cridaners. Quina diferència amb els dirigents actuals que rera una suposada marca d'incorruptibilitat, ens volen mostrar la política com si fos un joc de nens on mai s'ha trencat cap plat. "-Jo m'he llegit les memòries d'en Churchill", digué en un moment donat de l'entrevista. No hi ha cap mena de dubte, un dels problemes principals de la política catalana actual, és que ningú s'ha llegit les memòries d'en Churchill. I així ens va.
Seguia l'entrevista amb el tema d'en Javier de La Rosa. Fascinant la resposta -m'imagino que molt ben rumiada, durant anys-, que recomano escoltar al videos alacarta de TV3. Entre el minut 17 i 23. Tota una lliçó de Realpolitik. No admet resposta, perquè encara que no ens agradi, té raó. L'Espanya de la transició és un estat corrupte per tradició, i l'única manera d'avançar políticament, és fent aquest joc. Algú que no sigui independentista -i entenc que en Pujol no ho ha estat mai- ha de tenir ben clar que és així. El primer que cal, és tirar endavant el país. "-Això no és un joc de criatures", afirma rematant el tema.
I ja ho pot ben dir que no és un joc de criatures. Curiosament l'ex-conseller Macià Alavedra surt anomenat a l'entrevista en relació amb l'afer Javier de La Rosa. Ja es ben capciós imaginar que avui ha estat detingut per corrupció. La veritat és que per molt que pugui arribar a sospitar sobre els estranys afers d'en Prenafeta, no puc arribar entendre quina relació podrien tenir amb l'alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet. Principalment perquè no m'imagino un alcalde socialista compartint el pastís amb cap convergent de la vella guàrdia. Més aviat diria que el "polititzadíssim" jutge Baltasar Garzón els ha arreglat els titulars als mitjans socialistes. Es paeix molt millor la detenció d'un alcalde socialista del cinturó roig, si al costat hi fiquem un parell de'ex-càrrecs dels governs de Pujol. En Zaragoza i els seus, ja estan treballant per convertir l'afer Bartomeu Muñoz, en l'afer Prenafeta i Macià Alavedra. I sobre tot, que no es parli de na Manuela de Madre.
El temps dirà si un servidor té raó.
Nota: No us perdeu l'apunt de Martí Cabré: PSCorleone
PALABRAS DEL MINISTRO EN EL HOMENAJE A FÉLIX MILLET
Sr. presidente de la Generalitat, Sr. alcalde, querido Félix, señoras y señores:
Es
siempre un motivo de alegría venir a Barcelona, a la que tantas cosas
me unen (familiares, profesionales y literarias), donde tanto he
disfrutado, y adonde siempre vuelvo.
Y es un gusto estar aquí en este Palacio de Pedralbes, el Palacio de la Concordia, rodeado de tantos amigos.
Quiero agradecer, antes de nada, al Grup Set, y especialmente a su directora, Adela Subirana, la invitación a este acto de homenaje a Félix Millet.
Desde su fundación en 1987, el Grup Set
ha practicado un ejercicio de diálogo ejemplar entre los ciudadanos y
la administración; fomentando y dando voz a la sociedad civil para
trasladarla después a las instituciones donde puedan oírla y
escucharla, ya sea en el mundo empresarial o en el político, local,
nacional o internacional.
“Un lanzamiento de
dados nunca abolirá el azar”, decía Mallarmé, pero si el dado tiene
siete caras —y aquí, desde hace tiempo, y gracias a Brossa, sabemos que
las tiene— los resultados son, definitivamente, poéticos. Grup Set
juega a los dados de siete caras, con la intención de dinamizar el
movimiento cultural e incorporar a la ciudadanía a la participación
activa en los resultados de ese diálogo necesario entre todos los que
forman el tejido social de la cultura.
Y como un lance más de ese juego, Grup Set
concede el “Premio al Conciudadano que nos honra”, con el que distingue
desde hace años a una persona de la sociedad civil cuya trayectoria
profesional y actitud ejemplar favorece la dignidad y la conciencia
social.
Ese premio (que lo han recibido en
ediciones anteriores algunos de los que me acompañan en esta mesa) ha
recaído en esta ocasión en Félix Millet, que cumple treinta años como
máximo responsable de la Fundación Orfeó Català-Palau de la Música: un
periodo lleno de momentos gozosos, de los que hemos disfrutado todos
los que estamos aquí.
En todo este tiempo,
Félix Millet ha gobernado una institución que ha sido y es más que
nunca un ejemplo de protagonismo de la sociedad civil en el panorama
cultural catalán y español, atrayendo nuevas formas y fuentes de
financiación. Y al mismo tiempo, ha sabido adaptar El Palau a las
demandas de la nueva sociedad, cultivando unas audiencias cada vez más
diversas y exigentes
Gran parte de las
experiencias más relevantes de desarrollo cultural en las sociedades
avanzadas de todo el mundo son precisamente las impulsadas por las
iniciativas privadas que consiguen, como en el caso del Palau, el apoyo
de las instituciones públicas.
Los invitados
a esta cena, todos ustedes, son el vivo ejemplo de la participación de
personas y empresas convencidas de que la riqueza y la diversidad
cultural son cosa de todos, no sólo de las instituciones públicas y del
Gobierno, y a todos hay que agradecer ese apoyo a la cultura y esa
capacidad de diálogo entre lo público y lo privado.
Félix
Millet ha sabido mantener este diálogo con éxito. Todos debemos
aprender de él. Gracias a él también podemos imaginar otros cien años
de éxito para el Palau, ese espacio maravilloso para la imaginación y
para la contemplación de la belleza.
Enhorabuena, Félix, por este premio. Y muchas gracias a ustedes.
No acabo d'entendre massa tot aquest escarafall pel tema del Palau de la Música i la corruptela de Fèlix Millet. Més aviat el que no entenc és tot aquest xou mediàtic, especialment entre tertulians i periodistes afectes al règim, que tot sigui dit, no s'han pogut resistir de culpar tota la burgesia catalana -jo diria que més aviat que per catalana, que per burgesa- de les malifetes d'aquest mamífer corrupte. No ho entenc perquè em dóna la sensació que molts d'aquests senyors que tan exigeixen neteja, saben perfectament quin és el funcionament de bona part de les fundacions d'aquest país, controlades principalment pels partits polítics. El tema de les dobles facturacions, les factures falses, i els pressupostos inflats, són el més normal del món al nostre país. I si no us ho creieu només cal que busqueu el confident adequat i pareu bé les orelles. Tothom ho sap, i el que no, és que n'és molt d'innocent.
Amb tot l'enrenou sembla que ningú s'ha fixat en la succesora de Fèlix Millet, Mariona Carulla. Una dona intel·ligent, culta, preparada, amb ganes de fer neteja, i ves per on, catalana i burgesa. No tinc cap mena de dubte en la seva capacitat de gestionar la fundació, de la mateixa manera que la seva família sap gestionar eficientment el seu patrimoni. Gestió que els permet gastar-se 42.000 € per gaudir d'el Cap d'Any en un apartament a la Savoia francesa. També en saben de mantenir unes bones relacions amb l'administració, i així és com la inexpugnable AENA els adjudicà 31 dels 43 locals de restauració a la T-Sud d'El Prat. I ja no parlem de la pota que tenen ficada al grup Europraxis, filial d'Indra, empresa subvencionadíssima pel ministeri de defensa (Cerca Google: Indra + Ministerio de Defensa). També s'ha de dir que ja té experiència en el camp de les fundacions: La Fundació Lluís Carulla, dedicada al foment i promoció de la cultura catalana. Fa patxoca oi? Llàstima que aquest foment no l'apliquin també a l'empresa familiar. Farien molt més servei a la cultura catalana si les seves empreses etiquetessin en català i fessin una versió catalana a les pàgines web. Clar que si no hi ha cap subvenció al darrera, no hi deuen tenir cap interès.
Amb tot aquest historial nodubto que la senyora Carulla farà una gran tasca al Palau, no ho dubteu, sabrà fer molt bé la feina encomanada.
Ara fa poc més d'un any, el 6 de juliol del 2008, es va votar la moció de censura a Laporta. Moció que fou superada per l'actual President, però amb la derrota moral de tenir més de la meitat del socis en contra. Aquell mateix vespre TV3 va fer un programa especial, on dos convidats molt poc esportius -Antonio Franco i Lluís Foix-, van expressar la seva fòbia al President, demanant-ne la dimisió sense aportar ni un sòl motiu econòmic o esportiu, i amb la cantarella habitual de què no s'ha de barrejar esport i política.
Ahir (24/09) el diari El Periódico obria en portada amb la ridícula historieta aquesta dels espies. Al matí dos dels tertulians al programa del Cuní, eren precisament els dos periodistes que van participar fa més d'un any al programa especial el dia de la moció, Antonio Franco i Lluís Foix. Casualitat? Una vegada més han deixat anar les seves fòbies particulars cap al President, amb arguments cada vegada més retorçats i recargolats. Es veu que aquest parell de sauris no barregen esport i política. Probablement és que en aquest país els únics que es dediquen a plantejar debats polítics, són els independentistes, i per la resta la política no és més que un negoci ben particular. Personalment el que em preocupa de veritat són les subvencions als mitjans de comunicació, i que el parell de dinosauris segueixin mamant del diner públic per poder decidir després qui ha de ser el president del Barça.
Ara que ja estem ben engrescats amb els referèndums, sembla que ja s'han oblidat altres temes que no deixen de ser prou importants, com és tema del FROB. Està molt bé anar caminant cap a l'autodeterminació, però si deixem que l'estat central segueixi planificant la nostra vida econòmica, tot pot acabar en una cortina de fum. Ja ningú parla del FROB, de la invasió de competències, i de la inconstitucionalitat del fet.
L'experiència dels diferents països de l'Europa Central ha demostrat clarament fins a quin punt inclús el reconeixement formal dels drets individuals o de la igualtat de drets de les minories perd tot significat en un estat que s'embarca en el control complet de la vida econòmica. S'ha demostrat que allà és possible seguir una política cruel de discriminació contra les minories nacionals mitjançant l'ús de coneguts instruments de la política econòmica, sense infringir ni una lletra de l'estatut de protecció dels drets de la minoria. Facilità enormement aquesta opresió per mitjà de la política econòmica el fet que determinades indústries i activitats estaven en gran mesura en mans d'una minoria nacional, de manera que moltes disposicions orientades aparentment contra una indústria o classe es dirigien en realitat contra una minoria nacional. Les quasi il·limitades possibilitats per una política de discriminació i opresió proporcionades per principìs tan innocus aparentment com el "control oficial del desenvolupament de les indústries" són ben patents per tot el que desitgi veure quins són a la pràctica les conseqüències polítiques de la planificació.
Quan el senyor Zapatero reparteix milionades a tort i a dret, s'ha d'entendre que està decidint quines indústries, bancs o caixes li convé preservar. I és obvi imaginar que només seran aquelles que no estiguin controlades per les minories nacionals. Un bon exemple dels resultats de la planificació estatal el tenim en les lleis audiovisuals que impedeixen canals en llengua catalana que abastin la totalitat del territori, amb una clara intencionalitat d'afavorir el mercat audiovisual en la llengua majoritzada.
Contra la consulta sobre la independència de Catalunya d'Arenys de Munt, hi ha un argument on coincideixen La Falange, C's, el PP, i fins i tot la Vice-Presidenta espanyola Maria Teresa Fernández de la Vega, i bona part del PSOE i el PSC. Aquest argument, o dogma estatista, consisteix en dir que la consulta era il·legal. A diverses persones que m'han fet el comentari els he preguntat concretament quina és la llei i article que s'incompleix, i per ara ningú m'ha donat cap resposta. Òbviament no han donat cap resposta, perquè no hi ha, ni hi pot haver, cap llei que prohibeixi fer cap mena de consulta dirigida a qui es vulgui, i sobre el tema que es vulgui. I la prova és que per més que han volgut, ningú ha pogut impedir la consulta. Hi ha certs límits que només els totalitarismes es creuen amb el dret de creuar. Quan la política es creu amb el dret de decidir com ha d'actuar la justícia, i quan la justícia comença a actuar sobre consideracions de tipus moral, és que estem vivint en un estat totalitari. Ja veurem quina resposta acabarà donant el govern espanyol i el partit governant, però veient la mena de declaracions, diria que la majoria són els que creuen en la il·legalitat. En Rubalcaba sembla que ja entenia que no es podia creuar la ratlla i ha parlat de carència de "caràcter oficial", probablement rumiant ja en la propera llei que s'està pensant.
Frederic el Gran, conversant amb el seu ministre de la guerra, preguntà quin país europeu li semblava més difícil d'arruïnar. Al veure que el ministre dubtava, respongué ell mateix: "-Aquest país és Espanya, donat que el govern espanyol fa molts anys que s'esforça en arruïnar-lo, i encara no ho ha aconseguit".
Karl Marx
Reflexió: Hi ha coses que sembla que mai no canvien.
Al Quijote, capítol XXXV de la Novel·la del Curiós Impertinent, doña Leonela ens dóna un didàctic abecedari amorós. Diu així: Agradecido, Bueno, Caballero, Davidoso, Enamorado, Firme, Gallardo, Honrado, Ilustre, Leal, Mozo, Noble, Onesto, Principal, Quantioso, Rico, y las eses que dicen; y luego, Tácito, Verdadero. La X no le cuadra, porque es letra áspera; la Y ya está dicha; la Z, zelador de tu honra.
Em pregunto on es va oblidar el cronista la jactanciosaJ, i suposo unes k i W massa modernes per haver estat ja importades. La U me la imagino encara com una V per arrodonir. Però sobre tot hi trobo a faltar la nacional "Ñ". De fet fa estona que cerco per Sant Google intentant trobar l'any en què oficialment la Ñ va deixar de ser un accident fonètic per guanyar-se un lloc de privilegi entre les afortunades de l'abecedari. El precís instant en que va espènyer la "N" i donà una coça a la "O" per entrar al club de les vint-i-nou privilegiades que donen seient a la Real Academia Española.
El tema no deu ser senzill, una consulta als savis wikipedistes ens mostra una discusió ben polèmica. No s'acaben d'aclarir si l'origen és gallec, àstur-lleonès, aragonès, o és una invenció de monjos èuscars -sembla que a més del PNB, també podrien haver inventat la "Ñ"-. Tanmateix són pocs els erudits que creuen en un origen castellà de la dissetena. Tot sembla indicar que també ella seria immigrada, per molt que hagin intentat senyalar-la amb el gen de la llengua pura.
Ja en Nebrija ens donava, en la primera gramàtica de la llengua castellana, un origen de la Ñ ben poc heroic i independent. La Ñ no deixava de ser un accident fonètic de la N llatina. Però ja es preguntava si no seria injuriós arraconar-la al marge de la resta de lletres de l'abecedari-Sembla que l'ABC ja intuïa els beneficis de la cosa-.
La n eso mismo tiene dos oficios: uno propio, cuando la ponemos sencilla, cual suena en las primeras letras de estas dicciones: nave, nombre; otro ajeno, cuando la ponemos doblada o con una tilde encima, como suena en las primeras letras de estas dicciones: ñudo, ñublado, o en las siguientes de estas: año, señor; lo cual no podemos hacer más que lo que decíamos de la l doblada, ni el título sobre la n puede hacer lo que nosotros queremos, salvo si lo ponemos por letra, y entonces hacémosle injuria en no la poner en orden con las otras letras del abc.
Sigui com sigui, el que no deixa de sorprendre, és la capacitat que tenen els nostres apreciats veïns per fer-se seus tots els invents, i abocar-hi tota la propaganda ecumènica que faci falta.
L'Osama, un copte de mitjana edat que ens fa de guia per Egipte, ens fa cinc cèntims de la situació social dels coptes. Diu que en general gaudeixen de major prosperitat degut a què ells han de treballar per si mateixos al marge de l'estat. Raona que els egipcis musulmans sempre viuen a l'empara de l'estat, esperant ajudes socials o treballs per l'administració. Ens fa una reflexió que fa recordar molt un dels principals defectes del nostre país; diu que l'aspiració de qualsevol musulmà de classe mitjana resideix únicament en l'esperança d'aconseguir una feina de funcionari. En un país on l'estat ho és gairebé tot, és normal que així sigui. Assegura però que les feines qualificades, així com el món del comerç, estan principalment dominades pels cristians d'Egipte -aproximadament entre un 15 i un 20% de la població-. Les millors escoles són les cristianes, fet que es demostra amb el fet que fins i tot alguns pares musulmans de classe alta les escullen per tenir la millor educació pels seus fills. Dins la política i l'alt funcionariat aconsegueixen llocs de poder, per exemple l'ex-secretari de les Nacions Unides Boutros Boutros-Ghali és copte. Habitualment tenen un parell de ministeris, que invariablement es corresponen a medi ambient, i, òbviament -diu somrient-, finances. De totes maneres acaba resumint que ells no tenen tots els drets fonamentals garantits. La constitució egípcia defineix el país com una república islàmica, i tot i que tenen dret a la llibertat religiosa, aquesta s'ha de declarar en el document nacional d'identitat. El canvi d'identitat religiosa només està permès si aquest significa una conversió a l'Islam.
Respecte el conflicte entre israelians i palestins demostra una neutralitat que resulta sorprenent a la majoria d'oients, habitualment molt desinformats pels mitjans catalans. Fa una crítica molt dura de les autoritats palestines i en especial de Hamàs, assegurant que el principal problema palestí comença pel repartiment corrupte dels ajuts internacionals. Una dona catalano-andalusa s'indigna efusivament i li replica que el que està passant a Palestina és un genocidi, -"estan haciendo con los palestinos los mismo que los nazis hicieron con ellos-. Ell replica, -evitant una discussió absurda- parlant de les bones relacions actuals entre Egipte i Israel. Tot plegat em fa pensar en la ridiculesa dels informatius de TV3 quan parlen del conflicte àrabo-israelià.
Respecte la llengua, no hi ha volta de full, el copte és considerat desaparegut com a llengua parlada des del segle XVII, tot i que es continua utilitzant com a llengua litúrgica i estudiant com a l'evolució del parlar dels antics egipcis. El gran encert de Champollion que li va permetre desxifrar la Pedra Rosetta, fou precisament el fet de conèixer perfectament la llengua copte. Tanmateix cal entendre que tot i que l'àrab ha arribat a substituir completament la llengua copte, el país ètnicament en té ben poc d'àrab. Tot i que la majoria de població es declara com a àrab, ètnicament són nord-africans, ja que ni turcs ni àrabs van arribar mai a modificar dràsticament la població del país. El coptes serien la població més propera als antics egipcis, ja que al llarg de la història els cristians d'Egipte s'han mantingut emparentant-se entre ells. És curiosa la confusió i la similitud entre els procés d'arabització al nord d'Àfrica i el de castellanització a l'Amèrica llatina. En els dos casos és la religió l'exportadora de la llengua, ajudada per estats de caire totalitari i de censura extrema. En el cas del nord d'Àfrica tenim una bona part de població convençuda de ser descendents d'àrabs, mentre al continent americà tenim un bon grapat de convençuts "llatins". Serà aquest el secret de l'expansió de les llengües? Religió, totalitarisme i inculturalització de la població original. Si tenim en compte que avui en dia la religió ha estat substituïda pel futbol o la cultura pop, podem tenir ben clar quins són els tres ingredients que amenacen la llengua catalana.
I que dolç és tornar a casa, on tot continua igual, endreçat dins la penombra, per poder oblidar el desert que s'eixampla i engoleix desdenyós tot el que troba.
latrappola |
diumenge, 19 de juliol de 2009 | 17:42h
Un acudit com a símptoma:
Diu en Vidal-Quadras -el del Polònia- quan l'indiquen que miri cap a l'esquerra:
-Em cago en el parc natural d''Aigüestortes!
I quan li diuen que miri cap al centre dreta:
-Em cago en Pompeu Fabra i en Víctor Català!
El gag fa molta gràcia, i en Toni Soler aplaudeix entusiasmat. Sí, molt divertit, però amb el cost que tenen aquests guions del Polònia, no hi ha un sòl guionista prou entenimentat per saber qui eren Pompeu Fabra i Víctor Català? És curiós com un objecte inanimat, però que a tots ens crea un sentiment positiu, "Aigüestortes", se'l fan d'esquerres, i en canvi fan de dretes dos personatges cabdals de la llengua catalana.
Els guionistes poc deuen saber que en Pompeu Fabra, durant la República i la Guerra Civil, treballava pel govern català, que precísament era d'esquerres i catalanista. Creuà la frontera, com milers de catalans republicans, el 31 de gener de 1.939. Fou conseller de la Generalitat a l'exili i ja no tornà mai més al seu país, morint a Prada de Conflent l'any 1.948. És injust aquest poc respecte dels catalans cap a una de les personalitats més excepcionals que ha donat mai el nostre país. El seu record avui en dia serveix per poc més que fer acudits grollers sobre la llengua catalana.
Similar és el cas de Víctor Català. Si hagués escrit en castellà, segurament avui en dia seria un símbol del progressisme i dels moviments feministes. De centre-dreta? De les idees polítiques de Víctor Català, en podem dir que era catalanista, republicana i federalista. Això en un temps que ser republicà o federalista es podia pagar molt car. De fet el seu pare també pagà amb l'exili les seves idees polítiques.
Doncs aquest és el país que tenim. El dia que s'acabi la transició i els bàrbars abandonin el Pati dels Tarongers, si n'hi haurà de feina a reconstruir tota la destroça que han fet!
Després de l’activitat frenètica d’aquesta setmana al Parlament
Europeu, tinc un moment de descans i m’adono que algú a qui no conec de
res s’ha dedicat a escampar que he votat a Vidal Quadras com a
Vicepresident del Parlament.
Em quedo molt sorpresa i a la vegada indignada. Com pot saber aquest
“senyor” el que jo he votat si ha estat un vot que s’ha fet de manera
secreta en papereta dipositada en una urna?
Em sembla indigne que es pugui mentir amb tanta ignorància i manca de rigor!
No vaig votar a Vidal Quadras perquè no tenia cap raó per fer-ho.
Els socialistes presentàvem 5 candidats els quals eren per descomptat
molt més propers al meu projecte per Europa que el del Sr. Vidal
Quadras.
No sé el motiu que ha dut aquesta persona a escriure tal falsedat,
ni sé a qui pretén beneficiar amb això. Sí sé a qui pretén fer mal,
però la seva manca de rigor, el seu desconeixement i el nul esforç per
assabentar-se del mecanisme d’aquestes votacions, són raons suficients
que desqualifiquen les seves afirmacions.
El vot és secret, però no tinc cap problema amb aclarir que vaig votar els 5 candidats socialistes.
Deia l'escriptor neo-avanguardista 
L'Ahmad va arribar de Tetuan a l'edat de disset anys per retrobar el seu pare. No el coneixia gaire. Com a fill petit de la primera de les seves tres dones, no havien viscut mai sota el mateix sostre. Només en recordava algunes estades curtes i esporàdiques a casa. De vegades s'hi estava alguna setmana, sovint unes poques hores. Quan venia el pare, l'Ahmad el sentia com un familiar llunyà més, especialment quan li feia les preguntes habituals de com anava l'escola i el barri. Després dels compliments habituals, agafava per la mà la mare, i es tancaven a l'habitació fins que es feia fosc. I no en tenia cap record concret més.
L'Amalia no s'havia imaginat mai una vida lluny de Punta del Este. Era encara una nena quan la crisi del corralito va arribar també a l'Uruguai, els turistes ja no venien. L'adolescència se li va acabar de cop el dia del seu vintè aniversari. Els pares li regalaren una maleta enorme i un bitllet d'avió per Barcelona. El petit negoci que havien obert s'havia ensorrat en pocs mesos i havien pensat que per ella l'única sortida era provar la sort del tío Pedro, que feia anys que vivia a la capital catalana. Tot semblava una aventura feliç fins el dia que es va trobar plorant a l'aeroport, no sabia quan tornaria a veure el seus, i el pitjor era abandonar l'Héctor, el seu germà petit que potser ja seria gran quan tornés. Pensava que no el veuria créixer. Arribada a la ciutat no va tenir massa problemes per instal·lar-se; gràcies a la família i a la Casa Uruguay, es va crear ràpidament una bona xarxa d'amics que l'orientaren per la ciutat. A les poques setmanes trobà feina en un conegut centre comercial d'una ciutat de l'anomenat cinturó roig. Eren 48 dures hores la setmana fent de cambrera, però estava ben pagada i sense papers no podia demanar gaire més. Va ser una època feliç, allà conegué gent de molts països, tots treballant de manera il·legal. Sovint corria la remor que hi havia inspectors preguntant per la situació laboral dels estrangers que treballaven al centre comercial, llavors corrien a amagar-se deixant precipitadament allò que estiguessin fent. Fins que un dia el propietari del local li va dir que no és preocupés, per la llei vigent no li podia aconseguir els papers, però ell tenia bons contactes a l'Ajuntament de la ciutat, i no corria perill. Així quan es va sentir segura va decidir independitzar-se dels seus oncles i buscar un lloc per viure. Va trobar una habitació en un enorme pis compartit a l'Eixample Esquerra. El lloguer era car i cada dia havia de fer un bon viatge fins la feina, però ella volia viure al centre de la ciutat, i després de fer comptes va veure que si controlava bé les despeses, podria continuar enviant diners als seus.
En Marcel és un jove francès de trenta i pocs, de Lió. De fa un parell d'anys viu a Buenos Aires, on va trobar el que és l'amor de la seva vida, la Clara. De moment està sense feina. El fet no el preocupa massa pels estalvis que té dels anys que va treballar en un despatx de la Défense de París. Fa estirar els diners el màxim que pot, i com la Clara ja ha acabat de pagar el pis que va comprar en la seva època d'estudiant, no necessiten gaire per sobreviure. El problema d'en Marcel és que el fet de no trobar feina l'ha convertit en un il·legal, un "-sans papiers!" com diu irònicament. Explica amb un perfecte accent porteño -exceptuant les impossibles erres- el dia que va anar a explicar el seu cas a l'ambaixada. Li van dir que no és preocupés, que mentre no es fiqués en cap merder, no hi hauria cap problema; i en el cas que s'hi fiqués, ja hi seria, o sigui que no hi havia motiu per preocupar-se. En tot cas el que podia fer és abandonar el país cada noranta dies, i tornar a entrar com a turista. I així ho fa, cada cert temps agafa el camí de la frontera, al veí Uruguai, o quan els diners són suficients aprofita per visitar altres països del continent sud-americà. Així en tornar rep el premi del segell al passaport. A l'arribar a casa l'ensenya carinyosament a la Clara que el rep amb un somrís alleujat, com si fos la prova d'un nou idil·li renovat.
Això de les democràcies semblava que funcionava que el poble escollia per sufragi universal els seus representants, i aquests escollien les persones de l'executiu que ens haurien de governar. Però en el nostre país sembla que això no funciona exactament així, i tenim un reduiït nombre de personatges que des d'una institució anomenada "executiva del partit" poden saltar-se aquesta regla bàsica de la democràcia. Un parell de pinxos que poden imposar al seu gust alcaldes i presidents de les diputacions, i fins i tot poden obrir la porta a algun President de la Generalitat que no els agradi, per ficar-se ells.
Pitjor que la corrupció és l'arbitrarietat de la justícia i la manca d'independència dels mitjans de comunicació. Quan justícia i mitjans actuen impunement i arbitràriament segons els interessos polítics o econòmics, es creen les pitjors condicions per la creació de la corrupció. No només els polítics en són els principals responsables.
Mirant ahir l'entrevista de Xavier Bosch a l'ex-president Jordi Pujol hi va haver uns minuts d'aquells que et fan veure la capacitat política incommensurable del personatge. En concret la facilitat amb que es va espolsar l'afer Millet i el finançament de partits. La contundència de la resposta evitava cap mena de dubte, si ell hagués estat el centre del debat aquests darrers mesos, el diari El Periódico s'hauria hagut d'estalviar molts titulars cridaners. Quina diferència amb els dirigents actuals que rera una suposada marca d'incorruptibilitat, ens volen mostrar la política com si fos un joc de nens on mai s'ha trencat cap plat. "-Jo m'he llegit les memòries d'en Churchill", digué en un moment donat de l'entrevista. No hi ha cap mena de dubte, un dels problemes principals de la política catalana actual, és que ningú s'ha llegit les memòries d'en Churchill. I així ens va.
No acabo d'entendre massa tot aquest escarafall pel tema del Palau de la Música i la corruptela de Fèlix Millet. Més aviat el que no entenc és tot aquest xou mediàtic, especialment entre tertulians i periodistes afectes al règim, que tot sigui dit, no s'han pogut resistir de culpar tota la burgesia catalana -jo diria que més aviat que per catalana, que per burgesa- de les malifetes d'aquest mamífer corrupte. No ho entenc perquè em dóna la sensació que molts d'aquests senyors que tan exigeixen neteja, saben perfectament quin és el funcionament de bona part de les fundacions d'aquest país, controlades principalment pels partits polítics. El tema de les dobles facturacions, les factures falses, i els pressupostos inflats, són el més normal del món al nostre país. I si no us ho creieu només cal que busqueu el confident adequat i pareu bé les orelles. Tothom ho sap, i el que no, és que n'és molt d'innocent.
Ara fa poc més d'un any, el 6 de juliol del 2008, es va votar la moció de censura a Laporta. Moció que fou superada per l'actual President, però amb la derrota moral de tenir més de la meitat del socis en contra. Aquell mateix vespre 
Ara que ja estem ben engrescats amb els referèndums, sembla que ja s'han oblidat altres temes que no deixen de ser prou importants, com és tema del FROB. Està molt bé anar caminant cap a l'autodeterminació, però si deixem que l'estat central segueixi planificant la nostra vida econòmica, tot pot acabar en una cortina de fum. Ja ningú parla del FROB, de la invasió de competències, i de la inconstitucionalitat del fet.
Contra la consulta sobre la independència de Catalunya d'Arenys de Munt, hi ha un argument on coincideixen 
Al Quijote, capítol XXXV de la Novel·la del Curiós Impertinent, doña Leonela ens dóna un didàctic abecedari amorós. Diu així:
L'Osama, un 
