marco |
Cosmologia |
divendres, 4 de novembre de 2011 | 17:16h
Un equip de científics, dirigits per José A. Muñoz del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, ha utilitzat el Telescopi Hubble de la NASA/ESA per observar el disc d'acreció d'un quàsar - un disc brillant de matèria que està sent lentament xuclat pel forat negre central de la seua galàxia. L'estudi fa ús d'una nova tècnica que utilitza lents gravitatòries per donar un impuls enorme a la potència del telescopi. La increïble precisió del mètode ha permès als astrònoms mesurar directament el disc i conéixer la temperatura en diferents parts d'aquest.
Un equip internacional d'astrònoms ha utilitzat una nova tècnica per estudiar el disc brillant de matèria que envolta un forat negre llunyà. Usant el telescopi Hubble de la NASA/ESA, combinades amb l'efecte de lent gravitatòria de les estrelles en una galàxia llunyana [veure 1, al final], l'equip va mesurar la grandària del disc i estudiar els colors (i per tant la temperatura) de les diferents parts d'aquest. Aquestes observacions mostren un nivell de precisió equivalent a la detecció dels grans individuals de sorra en la superfície de la Lluna.
Mentre que els forats negres són per se objectes invisibles, les forces que provoquen causen alguns dels fenòmens més brillants de l'Univers. Els quàsars - abreujament d'objectes quasi-estel·lars - són discos brillants de matèria que orbiten al voltant de forats negres supermassius, escalfant-se i emetent radiació extremadament brillant.
"El disc d'acreció d'un quàsar té una mida típica d'uns pocs dies-llum, o d'uns 100 mil milions quilòmetres de diàmetre, però es troben a milers de milions d'anys llum de distància. Això significa que la seua mida aparent, vist des de la Terra és tan petita que probablement mai tindrem un telescopi prou potent com per veure la seua estructura directament", explica José Muñoz, el científic principal en aquest estudi.
Fins ara, la petita mida aparent dels quàsars havia fet que la major part del nostre coneixement de la seua estructura interna s'havia basat en l'extrapolació teòrica, en lloc de l'observació directa.
L'equip, per tant, utilitza un mètode innovador per estudiar el quàsar: les estrelles d'una galàxia intermèdia fan de microscopi d'escombrat per observar trets en el disc del quàsar que d'una altra manera seria massa petits per veure. A mesura que aquestes estrelles es mouen a través de la llum del quàsar, els efectes gravitatoris amplifiquen la llum de diferents parts del quàsar, donant informació detallada del color d'una línia que creua a través del disc d'acreció (veieu el vídeo).
L'equip va observar un grup de quàsars distants, la llum dels quals va ser desviada per l'alineació casual d'altres galàxies situades en primer pla, produint diverses imatges del quàsar.
Els membres de l'equip van veure les subtils diferències de color entre les imatges i els canvis de color que es van dur a terme durant el temps de les observacions. Part d'aquestes diferències de color es deuen a les propietats de la pols en les galàxies que intervenen: la llum procedent de cadascuna de les imatges del quàsar ha seguit un camí diferent a través de la galàxia, de manera que els diferents colors contenen informació sobre el material dins de la galàxia. El mesurament de la manera i l'extensió de com la pols dins de la galàxia bloqueja la llum (coneguda pels astrònoms com la llei d'extinció) a aquestes distàncies és en si mateix un resultat important de l'estudi.
Per a un dels quàsars que van estudiar, però, hi ha indicis clars que les estrelles en la galàxia intermèdia passaven pel camí de la llum del quàsar [2]. Igual que l'efecte gravitacional degut a la galàxia sencera doblega i amplifica la llum del quàsar, de la mateixa manera ho poden fer les estrelles dins de la galàxia intermèdia que subtilment corben i amplifiquen la llum procedent de diferents parts del disc d'acreció al seu pas pel camí de la la llum del quàsar.
Mitjançant el registre de la variació en el color, l'equip va ser capaç de reconstruir el perfil de color a través del disc d'acreció. Això és important perquè la temperatura d'un disc d'acreció augmenta com més a prop està del forat negre i els colors emesos per la matèria calenta és més blava com més calenta siga. Això va permetre a l'equip mesurar el diàmetre del disc de matèria calenta, i representar com de calenta està a diferents distàncies del centre.
L'equip va trobar que el disc és d'entre quatre i onze dies-llum de diàmetre (aproximadament de 100 a 300 mil milions de km). Encara que aquesta mesura mostra una gran incertesa, segueix sent una mesura molt exacta d'un objecte petit a una distància tan gran, i el mètode té un gran potencial per a una precisió major en el futur.
"Aquest resultat és molt rellevant perquè implica que ara són capaços d'obtenir les dades d'observació de l'estructura d'aquests sistemes, en lloc de basar-se només en la teoria", diu Muñoz. "Les propietats físiques dels quàsars encara no estan ben enteses. Aquesta nova possibilitat d'obtenir mesures observacionals està, per tant, obrint una nova finestra per ajudar a comprendre la naturalesa d'aquests objectes."
Notes
El Telescopi Espacial Hubble és un projecte de cooperació internacional entre la ESA i la NASA.
L'estudi, titulat "A study of gravitational lens chromaticity with the Hubble Space Telescope", apareixerà en la revista Astrophysical Journal de l'1 de desembre . L'equip internacional d'astrònoms es compon de: José Antonio Muñoz (Universitat de València), E. Mediavilla (Instituto de Astrofísica de Canarias), CS Kochanek (Ohio State University, EUA), EE Falco (Centre Harvard-Smithsonian Center for Astrofísica , EUA) i Ana Maria Mosquera (Universitat de València i Ohio State University, EUA).
[1] La gravetat corba l'estructura de l'espai-temps, i per tant desvia els raigs de llum. Quan l'alineació és correcta, amb un objecte directament darrere d'un altre, la gravetat de l'objecte en primer pla "doblega" la llum com ho fa una lent òptica, un procés conegut com lent gravitatòria. Les lents gravitatòries es caracteritzen per produir múltiples imatges distorsionades dels objectes distants.
Els efectes més cridaner de la lent gravitatòria és l'amplificació i distorsió de la llum de galàxies distants, ja que la llum passa a través de cúmuls massius de galàxies.
Aquest efecte també es produeix a menor escala, amb les galàxies a una distància intermèdia que doblega i distorsiona la llum de quàsars distants, produint imatges múltiples que són visibles a través de la galàxia lent.
Les estrelles individuals també poden fer de lent, encara que aquest efecte, anomenat microlent gravitatòria, és molt més subtil i només pot ser detectat mesurant com l'efecte de lent augmenta la brillantor de la font.
Aquest estudi fa ús de l'efecte de microlent gravitatòria d'estrelles d'una galàxia en primer pla per estudiar el disc d'acreció d'un quàsar situat darrere d'ella. També s'utilitza la interacció de la llum quàsar i l'efecte de lent gravitatòria per explorar el contingut de gas i pols de les galàxies intermèdies.
[2] La galàxia lent en què es va observar aquest fenomen se l'anomena [WKK93] G, el quàsar es diu HE 1104-1805.
Imatge: Aquesta imatge mostra un quàsar, la llum del qual ha estat doblegat i distorsionat per una galàxia en el primer pla, que pot veure's com una forma dèbil al voltant de les dues imatges del quàsar.
L'observació d'una de les imatges mostra variacions de color al llarg del temps. Això és causat per estrelles de la galàxia lent que creuen el camí de la llum del quàsar, amplificant la llum de diferent parts del disc d'acreció del quàsar a mesura que es mouen. Això ha permés a un equip de científics reconstruir el color i el perfil de temperatura del disc d'acreció amb una precisió sense precedents. El nivell de detall aconseguit és equivalent a estudiar grans individuals d'arena en la superfície de la Lluna observant des de la Terra.
Crèdit de la foto:
NASA, ESA i J.A. Muñoz (Universitat de València)
i del vídeo:
NASA, ESA, L. Calçada
Text a partir de la nota de premsa del Hubble Space Telescope.
No és fàcil mesurar distàncies a l'Univers. De fet llevat dels planetes i estels pròxims que es calculen per mitjà de mètodes geomètrics,
el càlcul, ni que fos aproximat de la llunyania d'una nebulosa o
galàxia, no va ser possible fins el treball abnegat i callat d'Henrietta Swan
Leavitt que descobrí les estrelles cefeides i la seua utilitat per
determinar distàncies. Aquest descobriment fonamental per a l'astronomia
va permetre, per primera vegada, determinar la grandària correcta de la
nostra galàxia i l'existència d'altres galàxies separades, com la
d'Andròmeda.
Amb l'ús de les cefeides, Edwin Hubble va poder determinar la distància
de milers de galàxies i a més, l'any 1929, va descobrir un fet
sorprenent: quan més lluny es troba una galàxia més sembla allunyar-se
de nosaltres. Un fet que plasmà en l'anomenada Llei de Hubble i que
portà rapidàment a la idea d'un origen més comprimit i més dens de
l'Univers en un passat llunyà. Si les galàxies s'expandeixen vol dir que
abans estan juntes i que ha hagut una gran explosió, o Big Bang, en
expressió sorneguera de Fred Hoyle i que ha fet fortuna.
Si bé la teoria de l'expansió està totalment acceptada, a finals dels anys 70, el descobriment de la rotació peculiar de les galàxies espirals va portar al descobriment de l'anomenada matèria fosca, una matèria desconeguda, sense emissió de llum però amb massa que és capaç de frenar la rotació esperable de les galàxies. L'Univers tenia, a més de matèria ordinària, lluminosa i massiva, una part no menyspreable d'un tipus de matèria estranya amb massa.
Els equips es dedicaven a estudiar la lluminositat d'explosions d'estels en galàxies molt llunyanes, les anomenades Supernoves tipus Ia. Recordant el que he dit al principi, aquest tipus d'explosions estel·lars pot ser utilitzat com a patró de lluminositat per a calcular distàncies a galàxies molt remotes. La sorpresa de tots dos equips, de manera independent, va ser observar que aquestes supernoves llunyanes brillaven aproximadament un 25% menys del que s'esperava. L'única explicació possible era que les estrelles estaven realment molt més lluny del que semblava.
Aquest fet, entés dins de la teoria estàndar del Big Bang, indica clarament que l'univers no només s'expandeix sinó que a més a més està accelerat. I el causant d'aquesta acceleració és una força de repulsió, una mena d'antigravetat que separaria els components de l'univers. Aquesta seria el que s'anomena energia fosca, una energia que s'associa a l'espai buit i que actua com la constant cosmològica que predir Einstein. L'energia fosca ni brilla ni té massa però dóna compte del 70% del contingut total de matèria i energia i seria, per tant, la component dominant de l'univers.
Ben donat està doncs el Nobel de Fisica d'enguany. Bons són aquells reconeixements per als que obrin nous camins de la ciència. I ausades que aquests ho han fet.
Imatge: Saul Perlmutter, posant en front d'una imatge d'una supernova. Mesurant la brillantor d'un gran nombre de supernoves tipus 1a en galàxies llunyanes Perlmutter, Schmidt i Riess van ser capaços de mostrar que l'Univers s'expandeix més ràpidament del que es pensava abans. Crèdit: Lawrence Berkeley National Laboratory. De la web Optics.org
Tant a la Terra com a l’espai, avui en dia, disposem dels telescopis més
avançats. Les nostres observacions són més detallades i el nostre coneixement
més precís. Però, malgrat els avanços, l'astronomia té un problema. No és una
ciència experimental com ho puga ser la química. El procés de validació dels
models proposats per a explicar una observació no pot ser reproduït als
laboratoris.
Tanmateix, aquesta mancança s'ha anat esmenant darrerament. No podem
reproduir un forat negre al laboratori, ni fer explotar un estel com a
supernova, per raons de les escales implicades, en conseqüència, tractem de
fer-ho virtualment. Si som capaços de fer mons virtuals en les consoles, per què
no reproduir l'evolució de l'univers en conjunt?
Per això cal una simulació del fenomen astrofísic que ens interessa.
Mitjançant l'ús de sofisticats programes o codis numèrics, es construeix una
xarxa tridimensional en la que cada punt té associats els valors de
temperatura, pressió, velocitat... i es fa evolucionar en el temps.
La simulació aconseguida serà bona si reprodueix les observacions i, encara
més, si prediu fenòmens no observats. Les simulacions astrofísiques, per tant,
esdevenen d'aquesta manera, un laboratori virtual on testejar els resultats
obtinguts amb els telescopis.
Aquestes simulacions necessiten utilitzar superordinadors amb milers de
processadors. Un càlcul típic pot utilitzar la capacitat de milers d'ordinadors
domèstics i durar dies o setmanes.
La Universitat de València compta amb un potent grup d'Astrofísica i
Cosmologia computacional al departament d'Astronomia i Astrofísica. A la
Fundació Valenciana d'Estudis Avançats (Pintor López, 7, València), alguns dels
seus membres explicaran les seues troballes, tots els dijous fins a Falles, en
un cicle de conferències coordinat pel catedràtic José Maria Ibáñez. El pròxim
10 de febrer, el professor Vicent Quilisparlarà de la formació i evolució de
l'Univers i de les tècniques usades per a realitzar les complexes simulacions
cosmològiques així com també dels resultats obtinguts.
Imatge: Procés de transformació d'una galàxia. Vicent Quilis
La revista Nature ha publicat les previsions dels possibles descobriments en ciència aquest any que avui comença. He seleccionat, per comentar-les, les relacionades amb l'astronomia i l'exploració espacial. Tant de bo que aquestes es compleixen en aquest 2011 tant com els vostres desitjos. Molt bon any a tots...
Aquell bosó de Higgs. La partícula de Higgs que segons els físics teòrics explicaria l'existència de la massa de les partícules (i d'això ja en parlarem quan es descobresca, que és ben curiós) no serà segurament encara descoberta en el colisionador LHC del CERN a Ginebra però potser en l'estudi dels milions de Terabytes de dades recollides fins ara es troben les primeres proves de la supersimetria, per la qual tota partícula en té una altra supermassiva, encara no descoberta.
Materia fosca, l'hora de la veritat D'aquell 25% de la matèria de l'Univers que no brilla però que saben que existeix al voltant de les galàxies per les pertorbacions gravitatòries que provoquen, no en saben quasi res. Que si són neutrinos massius, partícules exòtiques no trobades encara als nostres laboratoris terrestres (CERN, p.e.), que si matèria fosca calenta o freda. S'han fet milers de propostes però no sabem del cert que és la matèria fosca. Però ara, diversos experiments subterranis, com el XENON100 a l'italià Laboratori Nacional del Gran Sasso prop de L 'Aquila, i el Cryogenic Dark Matter Search (CDMSII) en la Minnesota's Soudan Mine estan caçant partícules de matèria fosca i esperen treure els primers resultats per al 2011.
Altra Terra. La sonda Kepler continua investigant exhaustivament una zona prop de la constel·lació del Cigne. Els caçadors de planetes prediuen que, amb Kepler, aquest any es trobarà el primer planeta tipus Terra orbitant una estrella tipus Sol. Els investigadors d'aquesta sonda llançada el 2009 ja han observat centenars de planetes però encara no han donat a conèixer totalment els seus resultats.
L'últim dels transbordadors L'últim vol dels
space-shuttle de la NASA està previst per al mes d'abril. Aquest lliurarà
l'Espectrometre Magnètic Alpha (AMS) a l'Estació Espacial Internacional amb la missió de buscar matèria fosca i antimatèria. Si el Congrés americà no n'autoritzà un altre vol per al novembre, es tancarà definitivament l'era dels transbordadors espacials. Han resultat molt més cars del previst, no són tan reutilitzables com es pensava i han resultat ser bastant perillosos. Dues naus amb les seues tripulacions (Challenger 1986 i Columbia 2003) han estat destruïdes. La NASA pretén usar transports privats a partir d'ara. Si el segon llançament de prova del Dragon, la nau desenvolupada per l'empresa SpaceX, té èxit, el llançament de una nau privada amb tripulació o càrrega es podria realitzar ben aviat.
Explorant el Sistema Solar. En el mes de març,la nau Messenger, que ja ha fet dues visites al planeta Mercuri, es posarà finalment en òrbita al seu voltant. En agost la sonda Dawn orbitarà Vesta, un dels majors membres del cinturó d'asteroïdes. Enguany també es llançaran la missió Juno, que orbitarà en uns anys els pols jovians, la missió Grail, dues naus bessones preparades per estudiar detalladament el camp gravitatori lunar i el robot de la grandària d'un cotxe Mars Science Laboratory, que substiturà l'exitosa missió dels robots bessons Opportunity i Spirit que des del 2004 continuen explorant la superfície marciana. Tot un èxit de la ciència i la tecnologia.
Estudiant la nosta nau Els investigadors deGOCE, un satèl·lit de la ESA designat per mesurar amb molt de detall el camp gravitatori terrestre, publicaran els seus primers resultats enguany. Com que la Terra no és una esfera perfecte ja que, de manera basta podem dir que presenta bonys i depressions, el coneixement exacte d'aquestes irregularitats ens permetrà saber millor la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic.
Veurem que es compleix de tot això. I cal recordar que milers de laboratoris arreu del món, telescopis, sondes, astrònoms i doctorants continuen treballant en els seus projectes. Segur que ens donen algunes bones notícies. Bon any a tots.
Foto: Peter Higgs, Físic emèrit de la Universitat d'Edimburg que ha proposat el bosó que explicaria la massa.
marco |
Cosmologia |
dissabte, 16 d'octubre de 2010 | 20:03h
La matèria que forma el nostre cos, el nostre planeta, el Sol, les
estrelles del firmament i els núvols de gas i pols que poblen la nostra
Galàxia estan fetes d'àtoms. De fet, la major part és hidrogen i heli
que es troba en les estrelles, però sobretot en el medi interestel·lar i
intergalàctic. Els elements més pesats que apareixen en la taula
periòdica (oxigen, nitrogen, carboni, silici, ferro…) són solament una
petita fracció del total de la matèria d'aquest tipus, que podríem
anomenar matèria ordinària. Aquests elements pesats es van formar en
l'interior de les estrelles com a conseqüència de les reaccions
termonucleares que es produeixen en el seu si. Van ser expulsats al
medi interestel·lar en les últimes fases de la vida de les estrelles o
en explosions com les supernoves, i es van reciclar per a formar noves
generacions d'estrelles, potser amb sistemes planetaris on ja estaven
els elements indispensables per a la vida. Són molt importants per a
nosaltres, però poc rellevants en l'inventari còsmic. De fet, les
observacions cosmològiques actuals apunten que en l'univers solament el
5% seria matèria ordinària, altre 25% seria un tipus de matèria ben
distinta al que coneixem i la naturalesa de la qual segueix sent un
misteri, la matèria fosca. Els grans acceleradors de partícules, com el
LHC en el CERN, la busquen i potser, algun dia, la troben. Més estrany
encara resulta el concepte d'energia fosca, que contribueix amb un 70% al
total i seria, per tant, la component dominant del contingut de matèria
i energia de l'univers.
De l'Imatge Astronòmica del Dia ja n'he parlat en alguna ocasió. La web ens presenta cada dia una imatge d'algun fet astronòmic, el qual és comentat per un astrònom professional. Mirant les imatges diàriament podem seguir l'actualitat del cel, els descobriments més importants i els vídeos més espectaculars. A més a més ja fa anys que la feina constant de Joan Gironès ens ha permès tindre una versió en català.
L'altre dia es va presentar un vídeo produït per l'American Museum of Natural History en el que podem viatjar en uns quants minuts per l'Univers conegut. Aquesta animació recorda el mític viatge de les potències de deu, "Powers of Ten". Ara aquesta moderna animació mostra molts dels moments destacats d'un viatge per l'Univers on s'hi poden veure els darrers descobriments astronòmics. El vídeo comença a la Serralada de l'Himalaia de la Terra i aleshores la nau que ens transporta s'allunya mostrant, primerament les òrbites dels satèl·lits de la Terra, la nostra estrella el Sol, una vista ràpida del Sistema Solar. Passem ràpidament una esfera que representa l'extensió que abasten els primers senyals de ràdio generats per la humanitat, la qual es troba ja a uns 100 anys llum. Ens allunyem de la nostra galàxia, la Via Làctia, veiem el grup local de les galàxies properes, les galàxies distants i els quàsars, que són galàxies actives. Finalment s'arriba al límit que poden abastar els nostres detectors, la frontera del distant fons còsmic de microones, la primera llum
que va ser emesa 380 000 d'anys després del Big Bang i que, des d'aleshores, ha viatjat lliurement per l'Univers.
Mireu-lo i gaudiu, a una velocitat moltes vegades la de la llum, d'un viatge de 6 minuts per l'Univers.
marco |
Cosmologia |
dissabte, 19 de desembre de 2009 | 23:05h
Les activitats de l'Any Internacional de l'Astronomia m'han suposat molta faena amb tots els actes, conferències, exposicions i observacions populars que hem organitzat i que els lectors d'aquest bloc han pogut seguir però m'han reportat també, és clar, moltes satisfaccions.
Si el novembre obriem les activitats de l'Any a la Universitat de València amb la visita i conferència multitudinària de George Smoot, Nobel de Física 2006, el que descobrí les anisotropies de la radiació de fons de l'Univers, el passat dissabte vaig conéixer personalment Robert W. Wilson, guardonat amb el premi Nobel de Física 1978, per justament descobrir aquesta radiació que impregna tot l'Univers.
Els actes de finalització de l'Any Internacional de l'Astronomia a nivell de l'estat es van realitzar a Granada. I allí vaig escoltar la conferència d'un dels astrònoms vius més influents de l'astronomia del segle XX. Robert W. Wilson, juntament amb Arno Penzias, van donar la primera prova experimental que l'univers actual prové d'una explosió inicial calenta.
marco |
Cosmologia |
dilluns, 28 de setembre de 2009 | 21:00h
Les millores en hardware i software en els ordinadors moderns permeten fer simulacions dels fenomens físics més usuals. Però representar en un ordinador tota la història de l'Univers en un joc sembla, si més no, agosarat.
El Big Bang,teoria científica qual l'Univers va aparéixer i s'expandeix actualment a partir d'una explosió inicial, és difícil de divulgar per ser necessari tenir un coneixement elevat de física de partícules.
Doncs un joc educatiu de l'Origen és el que acaba de posar en la xarxa el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Amb la col·laboració del Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) i investigadors de la Universitat de Barcelona, l’Autònoma i la Politècnica de Catalunya, el Joc del Big Bang
permet fer un passeig per la història de l’univers, des dels primers moments i quan les partícules tot just es creaven.
El joc està dirigit als joves i pretén posar a l'abast un recurs d’entreteniment i divulgació científica
que, a la vegada, facilita el coneixement de l’origen de l’univers i de
la física de partícules.
Hi ha un conjunt de jocs virtuals que es poden jugar de manera individual i també en grup, per exemple en una classe de ciències. Però també és un concurs que tindrà lloc entre l’1 d’octubre i el 31 de desembre
de 2009. Cal inscriure's per poder participar.
Es poden jugar a nous jocs diferents relacionats amb nou fases de l'evolució de l'univers i per tant de la física de partícules i els premis són ben interessants. El primer premi individual consisteix en un viatge per a dues persones per visitar el CERN a Ginebra.
El Joc del Big Bang ha estat elaborat pel Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), dins el Sistema Territorial que inclou 25 museus de Catalunya, en col·laboració amb la XTEC. El mNACTC organitza una exposició temporal que duu per títol “Explorant els inicis de l’univers”
i que presenta els experiments de recerca que s’estan duent a terme al
Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN). L’exposició estarà al mNACTEC
fins al 7 de març de 2010
Avui els astrònoms estem de festa altra vegada (quin any!). Des de Kourou, la base de llançament de l'Agència Espacial Europea a la Guaiana francesa, es llançaran a l'espai dues de les missions més importants dels últims anys: Herschel, el major telescopi infraroig, que mirarà l'univers fred, els núvols de gas, estrelles fredes, pols, etc. i Planck, la nova missió per estudiar el fons de microones de l'univers, les restes de l'explosió inicial, els fotons que van poder eixir de la primitiva sopa de partícules quan l'univers només tenia uns 380 000 anys de vida.
Herschel i Planck es llançaran a les 15 h. 12 min (hora central europea) conjuntament dins del major coet de càrrega europeu, un Ariane 5. Els satèl·lits estan situats en el morro del coet. Herschel, que és el més gran, es troba en la part superior mentre que Plank està a sota.
Les dues missions seran situades a uns 1 500 000 km de la Terra en la direcció oposada al Sol, lluny de les influències d'aquests cossos.
Des de fa anys, Diego Sáez, un company del departament, ha treballat sobre el tractament de les dades que aconseguirà Planck. Així que farem una observació en directe de l'esdeveniment.
Els estudiants, per la seua part, han organitzat una sessió, amb xerrades i l'observació del llançament des de una aula de l'Aulari Interfacultatiu del Campus de Burjassot.
marco |
Cosmologia |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 21:06h
Un dia intens ahir. George F. Smoot, premi Nobel de Física
2006, ens ha visitat contat-nos de primera ma les vicissituds del descobriment de
les anisotropies de la radiació de fons, radiació emesa en totes direccions
quan l'Univers tenia només uns 380000 anys.
El professor Smoot ha fet aquesta setmana una gira pel
País Valencià. Invitat a inaugurar el nou Museo
Didáctico e Interactivo de Ciencias de la Vega Baja del Segura, a Oriola, ha estat investit
Doctor Honoris Causa per la
Universitat d'Elx mentre que a la Universitat d'Alacant,
rebut per les autoritats acadèmiques, va fer el dimecres una conferència. Ahir finalment
va visitar la nostra universitat on, en un mateix matí, ha impartit dues
conferències distintes, una a la seu del Parc Científic de la UVper a personal especialitzat d'astronomia i física
de partícules principalment i l'altra per als estudiants de ciències del campus
de Burjassot.
marco |
Cosmologia |
dijous, 11 de setembre de 2008 | 18:07h
El gran col·lisionador d'hadrons (LHC) del Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) va entrar en funcionament ahir. És la major empresa científica que ha fet mai la humanitat. Uns 10000 científics de tot el món, principalment d'Europa, hi treballen. Els resultats els veurem els pròxims anys i, encara que seran poc comprensibles per a la majoria de la població, si són els que s'espera, revolucionaran la física actual.
Una de les conseqüències més interessants per a aquest bloc d'astronomia serà que l'LHC serà capaç de reproduir a petita escala el que va passar en els primers moments de l'Univers.
Els primers observadors moderns del cel, com Kepler, tenien la idea d'un univers infinit ple d'estels distribuïts de manera uniforme en tot l'espai. Aquesta suposició senzilla ha portat molts mals de cap als astrònoms ja que si l'univers és efectivament infinit, transparent i amb estels situats uniformement amb una lluminositat constant, s'arriba a la següent paradoxa: Si mirem en qualsevol direcció tard o d'hora la nostra línia de visió trobarà una estrella i per tant tot el cel hauria de brillar com el Sol. És la que es coneix com la paradoxa d'Obers i un exemple d'aquest fenomen el podem veure en un bosc molt atapeït d'arbres. La nostra visual troba sempre un arbre i veiem, per tant, un bosc contínu.
marco |
Cosmologia |
divendres, 12 de gener de 2007 | 00:25h
Un equip d’astrònoms internacionals ha creat un mapa tridimensional on es mostra per primera vegada la distribució a gran escala de la matèria fosca de l’Univers. Per a això han fet servir imatges del telescopi espacial Hubble, utilitzant la tècnica de les lents gravitatòries.
L'origen de l'Univers i la seua estructura és un dels temes de treball més actiu de l'astrofísica moderna. També és el que genera més interés en la població en general. Com és l'Univers, com és va formar, quins són els seus components són les preguntes habituals que es fa la gent.
La Fundació La Caixa organitza a Cosmocaixa, a partir del 12 de febrer i durant un mes, un seguit de conferències donades pels més actius cosmòlegs del nostre país i de l'estranger. Podeu assitir-hi i fer les preguntes que vullgau.
Aprofiteu els residents a Barcelona i rodalies per assitir a les xerrades i visitar de retruc Cosmocaixa.
Destacar l'última xerrada donada per un company del departament. Vicent Quilis és capaç de simular en el seu ordinador la formació de les estructures còsmiques. I vos ho mostrarà. No vos ho perdeu.
A continuació la llista de xerrades i el poster dels cursos.
Arxius:Cosmologia a Cosmocaixa- Dies, horaris, conferències de Temes Clau de Cosmologia Moderna a Cosmocaixa
Ahir, es va concedir el premi Nobel de Física a George F. Smoot i a John C. Mather, per la seua contribució a l'estudi de la radiació còsmica de fons de l'Univers i pel descobriment que aquesta radiació no és exactament igual en totes direccions.
