marco |
Societat |
diumenge, 22 de gener de 2012 | 20:10h
Ahir a aquestes hores caminàvem lentament pels carrers de València. Més de 120.000 persones, segons Vilaweb, protestàvem per les retallades en l'educació que promou el govern valencià. Pares, xiquets, gent molt jove i molts professors, de manera alegre però ferma, portaven pancartes reinvindicatives que provaven que venien de tots els punts del País, de Torrent, de Castelló de la Ribera, de València, d'Albaida, de Gandia,...I, a més a més, a Alacant també s'hi feia una altra. Jo, anava amb els meus, amb l'institut Jaume II de Just de Tavernes de la Valldigna.
Si a les 18:00 h. estaven ja concentrats a la plaça de Sant Agustí, just davant de l'FNAC, no va ser fins les 19:10 h. que començarem a caminar. Un caminar lent, ben apretats tots, junt amb milers i milers de persones que allí ens havíem concentrats seguint la crida de la Plataforma per l'Ensenyament Públic.
Carrer de Sant Vicent amunt, plaça de l'Ajuntament, carrer Barques, Glorieta, la Pau, fins arribar a la plaça de la Mare de Déu. Però això va ser ja a les 9 de la nit passades. I mentrestant anàvem veient com moltes persones amb pancartes tornaven ja cap a casa. Eren les del cap de la manifestació que feia ja dues hores que havien arribat al final.
I entrarem a la plaça de la Mare de Déu, al nucli històric de València entre la Catedral i el Palau de la Generalitat, allà on s'arriba a gastar fins a 4000 d'euros al mes de despesa en menjars mentre es retallen serveis públics bàsics. No poguérem escoltar els parlaments que ja feia temps que havien acabat. I darrere nostre encara arribaren més i més representacions d'instituts i escoles amb unes enormes tisores per retallar per tot arreu.
Estic content per la gent del meu País. Ha demostrat que està viva i que respon quan l'ataquen en allò més bàsic i essencial com és l'educació dels nostres fills, el nostre futur com a societat.
El vídeo espectacular del començament de la manifestació es pot veure a can Vilaweb i a Youtube.
Fotos: Moments de la manifestació a València. Enric Marco.
marco |
Societat |
dissabte, 10 de desembre de 2011 | 14:26h
No estava previst però davant d'un pont tan llarg no vam poder resistir-nos i dimecres a la vesprada ens decidirem i férem la reserva per internet. A les dotze de la nit arribàvem al nostre hotel habitual a Barcelona. I ara a casa recapitule. Han estat dos dies curts i intensos a Barcelona. Ha estat una visita d'arrapa i fuig.
Fa uns anys vaig ser un dels especialistes que estudià la foto més famosa de Capa, La mort del milicià, per al documental L'ombra de l'iceberg de Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer (2007) i estava interessat per veure l'obra del fotògraf hongarés i intrigat per saber si entre els negatius estava la foto icònica de la Guerra Civil, presa a la batalla de Cerro Murriano, Córdova, el 5 de setembre de 1936. Moltes batalles, moltes desfilades, vida quotidiana a reraguarda, a Madrid, Barcelona, València però cap a Cerro Muriano. Diuen que el negatiu del milicià no apareix....
La batalla de Terol, Brunete, la batalla del Segre amb milers de morts frapen però m'impressionà també veure llocs quotidians com la seqüència del multitudinari soterrament de Máté Zalka, conegut com el General Paul Lukács, el juny del 1937, a València amb la plaça de bous, l'estació del Nord i unes xicones alçant el puny en un primer pis del carrer Xàtiva.
I divendres de matí, hem passat per Vilaweb, al carrer Ferlandina, en ple raval, per fer unes compres de Productes de la Terra que temporalment es troba a l'avantsala del diari. A Vilaweb no estava el seu director, Vicent Partal, que ara mateix es troba a Caerdydd (el nom gal·lès de Cardiff) en un encontre de televisons europees. Molt amablement, però, ens ha atés Jaume Prenafeta, director comercial de la casa. L'antiga fusteria, de la qual s'han conservat l'estructura i alguns elements, ha donat pas a una redacció molt confortable. Els periodistes, tots molt joves, treballaven en els continguts del diari mentre a la paret s'hi podia veure la BBC World i el 3/24 per estar sempre al moment de la notícia. Hem visitat totes les dependències i també la sala de conferències, oberta al públic i on parlen els Implicats. Un lloc molt acollidor i que tots els que posem continguts en +Vilaweb hauríem de considerar una mica nostre.
I ja de pas hem entrat al MACBA per veure les fotos dels guanyadors del World Press 2011. Un luxe per a una ciutat com Barcelona i una meravella per a un fotògraf aficionat com jo. Captar el dramatisme de la situació en una guerra és difícil i els periodistes d'ara fan com Capa als anys 30 i 40 del segle passat, implicar-se en els fets relatats a través de les seues fotografies.
I, per la nit s'hi veia molta gent a l'entorn de les Rambles, carrer Porta Ferrissa, Plaça de la Catedral i Plaça de Sant Jaume. La Fira de Sant Llúcia amb els típics caganers i el pessebre romànic de davant del Palau de la Generalitat eren els responsables, mentre que segons TV3 (una meravella perduda per als valencians, pitjar el botó i veure la nostra!) les tendes es queixaven que molt mirar però poc comprar.
Foto: Enric Marco i Jaume Prenafeta, a la redacció de Vilaweb. Enric Marco.
marco |
Societat |
divendres, 14 d'octubre de 2011 | 16:15h
Els periodistes de Vilaweb han parlat finalment amb l'astrofísic David Morrison. El grup d'experts que ell va coordinar va fer la proposta del nom d'Ausiàs March per a un cràter de Mercuri a finals dels anys 70. I per a Vilaweb he escrit aquesta opinió contundent que ha aparegut avui a la portada del diari.
L'astrònom valora que el poeta de Gandia fos reconegut per la NASA posant un nom en un cràter de Mercuri
Quan em vaig assabentar de l’existència d’un cràter a Mercuri dedicat
a l’escriptor més conegut i important de la nostra cultura vaig quedar
perplex. Com podia ser que jo no m’haguera assabentat, i encara més
estrany que no ho sabera ningú del meu entorn del mon acadèmic i
cultural, tant de València o Palma com de Barcelona?
Després,
reflexionant vaig veure que podria ser normal que fóra així. Els
castellans segur que tampoc saben que a Mercuri hi ha un cràter anomenat
Cervantes però no passa res. Consideren que això és normal, una cultura
d’estat camina sola. És el que toca.
I ara ens ha passat el
mateix. No ens adonem que la nostra cultura pot passejar-se
tranquil·lament pel món com fan les altres cultures amb més parlants.
Els nostres escriptors, pintors, músics, científics són perfectament
exportables. Això de manera conscient ho sabem, encara que
inconscientment tenim dubtes encara.
Doncs no. Que el cràter
March estiga ben a prop del cràter Zola o del Shakespeare és una
metàfora que el nostre país està avançant i ja està al nivell d’altres
cultures més conegudes del món com la francesa o l’anglesa.
D’altra
part el fet del cràter implica una relació clara entre ciència i
cultura. Jo sempre he defensat que la ciència no és més que una part de
la cultura dels humans, amb què tractem d’esbrinar com funciona el món i
l’univers.
Una ciència forta aquí que és conscient de les seues
arrels i del poble al qual vol servir. Igual que la literatura, la
ciència al nostre país ja es troba molt amunt en els rànquings
internacionals. I si abans nosaltres havíem de viatjar a fora per fer la
tesi, fer una estada post-doctoral o investigar, ja són molts els
científics estrangers que vénen a fer la seua investigació al nostres
laboratoris. L’intercanvi va normalitzant-se.
Fet i fet la
“troballa” del cràter dedicat al poeta de Gandia ens ha de fer
reflexionar i fer-nos pujar l’autoestima, ara que rebem per totes
bandes. Som com els altres, ni millors ni, per descomptat, pitjors. I
per això mateix hem de demanar el mateix tracte que els altres.
Enric Marco Astrònom, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València i autor del bloc de +VilaWeb Pols d'estels.
marco |
Societat |
diumenge, 11 de setembre de 2011 | 19:53h
Era poc abans de les tres de la vesprada i acabava de tornar de dinar amb els companys de treball. Assegut al despatx i davant de l'ordinador vaig obrir la pàgina de Vilaweb per llegir les últimes notícies del país i del món. En aquell moment l'accident d'un avió contra la torre nord del World Trade Center a Nova York ocupava la portada. Vaig quedar enganxat a la pantalla. El meu primer pensament va ser que el pilot havia tingut un problema i havia perdut el control de l'aparell. Pensava aleshores, ingenuament, que allò era només un desgraciat accident d'una avioneta mitjana.
Aquesta idea que m'anava rondant pel cap desaparegué de sobte quan, passades les 3 de la vesprada, una renovació de la web de Vilaweb esmentà el segon actac, ara a la torre sud.
Això ja no podia ser un desgraciat accident. Era un atemptat en tota regla, vaig concloure. Ja vaig entreveure, aleshores, que el món anava a canviar a partir d'aquell fet.
Durant les hores següents, des del despatx, o ja des de casa, vaig veure el desastre posterior: el col·lapse dels dues torres i la mort segura de milers de persones. Recorde que un dels meus fills, aleshores amb només 7 anys, i assegut amb mi al sofà amb el ulls ben oberts davant la tele em preguntava pels motius de l'atemptat, per les víctimes, pel que passaria a partir d'ara al món. I que li expliques per a que ho puga entendre?
Ja han passat deu anys des d'aleshores i el món ha canviat molt i és ara més insegur. Quasi 3000 morts americans i centenars de milers de morts més a d'altres zones del planeta a les dues guerres posteriors que encara duren són molts morts, massa morts.
Quina espècie la nostra que tracta d'anihilar el qui no pensa com ell!
Avui, però, toca recordar els morts del WTC i els de Washington.
Foto des de la Estació Espacial Internacional: ISS003-E-5387 --- Visible des de l'espai, una columna de fum s'eleva des de l'àrea de Manhattan després que dos avions s'estavellaren en les torres del World
Trade Center. Aquesta foto va ser obtinguda el matí de l'11 de setembre de 2001. “Les nostres pregàries i pensaments van a totes els persones que estan allí i a d'altres llocs.” va dir el comandant de l'Estació Frank Culbertson de l'Expedició
3, després dels atacs terroristes. Crèdit imatge: NASA
marco |
Societat |
dimecres, 31 d'agost de 2011 | 10:02h
L’estiu
passat, l’escriptor Josep Lozano va llançar una crida en la revista
digital Infomigjorn ―un mitjà de comunicació virtual dedicat a la nostra
llengua i cultura, dirigit per Eugeni Reig, que arriba a més de deu mil
internautes― que també fou popularitzada pel diari electrònic Vilaweb.
L’autor d’Alginet pretenia amb aquesta convocatòria animar els amants
de la poesia de Vicent Andrés Estellés a celebrar una festa en els seus
pobles i ciutats per a homenatjar el planer homenot, dit en terminologia
planiana, nascut a Burjassot el 4 de setembre de 1924. La proposta
consistia a fer un sopar al llarg del mes de setembre, al voltant del
dia del seu natalici, on entrara un plat propi de la nostra gastronomia i
es recitaren poemes seus, d’una manera semblant a com fan els escocesos
cada 25 de gener a fi de commemorar el naixement del poeta en llengua
escocesa Robert Burns (1759-1796).
Ben aviat s’hi van adherir a la
iniciativa un bon nombre de localitats o d’associacions culturals i
l’èxit de la 1a Festa Estellés fou ben engrescador. Hi van col·laborar
molts escriptors i poetes, a vegades presentant l’acte o fent de
rapsodes, i també diversos cantants i músics.
Hi van fer-se ressò de
la Festa els diaris Levante-EMV i El País, així com el setmanari El
Temps. Els internautes també es van unir a la celebració i 250 blocs ―la
llista va figurar en el bloc Raons que rimen― van penjar un poema o un
comentari el dia 4 de setembre en honor al «fill del forner que feia
versos». Fou un bon començament per a un acte que els valencians
hauríem de convertir en tradició, que hauríem d’instituir amb l’objecte
de crear un nou recurs amb què cohesionar la gent progressista,
promocionar la nostra autoestima i defensar la nostra cultura, llengua i
literatura d’una manera festiva i popular.
Per segon any consecutiu
l’escriptor alginetí, autor de Crim de germania, ha llançat aquesta
crida i ens vol encoratjar perquè honorem un dels nostres màxims poetes,
el més prolífic i popular poeta valencià des d’Ausiàs March. A la
cita d’enguany no podia faltar Tavernes de la Valldigna i per això un
grup de vallers i valleres que ens estimem la poesia en general i la
d’Estellés en particular hem volgut sumar-nos també a aquesta
celebració. Hem presentat la proposta al consistori, que ens ha donat el
seu suport i fins i tot ha confirmat la participació lectora d’alguns
dels seus membres. Amb l’ajuda de la Regidoria de Cultura hem preparat
la nostra primera Festa Estellés per al divendres 9 de setembre de 2011,
a les 9 de la nit, a la Placeta de Teodor Llorente, el poeta de la
Renaixença valenciana de qui enguany s’acompleixen cent anys de la seua
mort.
En l’àpat i en la lectura de poemes podeu prendre part tots
els qui vulgueu, només inscrivint-vos per tres euros al Bar nou
(Pl.Major). Farem un sopar d’aixella, amb bon vinet de la terra i
platets típics valencians. Després de la menjada tindrem una projecció
audiovisual i un recital poètic amb alguna que altra actuació musical.
Ens
agradaria instituir aquest acte, que es fes cada any i que es
consolidara, com pretén Josep Lozano. Però, a més a més, també voldríem
que servira de precedent per tal de dinamitzar les activitats literàries
a Tavernes. Perquè al nostre poble hi ha molta gent que estima la
literatura i qualsevol altra manifestació artística que ens faça créixer
i ser més lliures.
marco |
Societat |
dissabte, 11 de juny de 2011 | 23:36h
Jordi Juan i Huguet, del Bloc-Coalició
Compromís, és el nou alcalde de Tavernes després d'haver aconseguit el
suport del PSOE i EU en l'acte de constitució del nou ajuntament de
Tavernes. El denominat "Acord de Progrés" tanca 16 anys de govern del PP
a Tavernes, d'ells 12 en majoria absoluta.
Després
de les tensions viscudes els darrers dies, en què perillava el possible
acord de les tres forces progressistes, el pacte es feia realitat quan
entre les primeres 11 paperetes escrutades, 9 havien elegit el candidat
del Bloc.
Jordi Juan ha
rebut la vara de comandament del secretari de la corporació vallera, i
després s'ha iniciat un torn de parlament dels portaveus dels partits
representats al consistori.
marco |
Societat |
dissabte, 28 de maig de 2011 | 22:29h
Ahir divendres, 27 de maig, vaig ser convidat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a
participar en una de les tres Taules Redones que es feien sobre L'ús del valencià en els blogs. Fa unes setmanes el periodista Sergi Pitarch, autor del primer estudi sobre la blogosfera valenciana, va contactar amb mi per participar en una d'aquestes taules.
Jo vaig participar a la tercera, presentant Pols d'Estels, juntament amb els següents blocs: Des de Llíria cap a Ítaca, Malalt de falles, Lucrècia de Borja i estava moderada per Verònica Cantó. El títol era: Temàtiques contingudes en els blogs en valencià.
Però la nota negativa va ser l'ausència de Lucrècia a la taula, perquè, encara que havia demanat que no es feren fotos, ni
es gravarà la seua intervenció pel caràcter del seu bloc, l'AVL no va voler deixar de gravar l'acte...
marco |
Societat |
dimarts, 24 de maig de 2011 | 16:08h
Ja sé que no serem tots al Saló d'Actes del Monestir de Sant Miquel dels Reis a València. Ja sé que som molts més a la xarxa i que parlem de temes molts diversos. Però divendres 27, després de la ressaca de les eleccions i d'alegrar-nos de l'avanç de Compromís malgrat el fatídic 5%, ens aplegarem un grapat de blocaires valencians a l'antic monestir per conéixer-nos i parlar dels nostres blocs. Conec personalment a molts dels ponents. A d'altres els llig regularment. Si voleu acompanyar-nos allí estarem...
marco |
Societat |
dimecres, 11 de maig de 2011 | 10:50h
El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure
obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys.
Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al
País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de
les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys,
obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable
d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga
persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver
de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a
dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000),
una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense
ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport
a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat
16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650
signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió
sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català
en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit
parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció
Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a
l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de
pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus
comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el
nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en
realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la
llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta
crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir
les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris
per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
marco |
Societat |
dimecres, 4 de maig de 2011 | 20:18h
Coses que passen. Vingueren abans de Setmana Santa i vam parlar del cel i de les estrelles. Tindré un paperet en el primer episodi de la nova sèrie de Canal 9, Trau la llengua. També eixiran els homes del temps de l'emisora.
Segons la programació serà demà dijous 5 a partir de les 22:15.
Us deixe un enllaç amb el vídeo de presentació i un text de la web de Canal 9 que explica els objectius del programa.
Trau la llengua és un programa divertit i
curiós que revela els secrets millor guardats del valencià. Com naix una
paraula? D'on vénen les expressions? I per què s'utilitzen unes o
altres segons la zona on ens trobem?
Presentat per Eugeni Alemany, Trau la llengua
combina l'entreteniment amb la cultura i la divulgació, en un viatge
per tota la Comunitat Valenciana a la recerca de paraules, expressions,
sons i formes curioses i poc freqüents d'anomenar les coses.
marco |
Societat |
dimecres, 20 d'abril de 2011 | 00:57h
Això deia l'actriu Pepa López, dalt d'un camió llogat que feia d'escenari mòbil. L'alcaldessa no havia permés posar un entaulat per entorpir que Lluís Llach cantara unes quantes cançons. A la plaça i el pont davant de les Torres de Serrans els milers de persones aplaudien per la demostració del que podem fer els valencians quan volem.
La manifestació va ser un èxit de gent i d'emocions. Gent desconeguda i coneguda, majors bregats en mil batalles semblants, joves en la seua primera mani. Infants de les escoles demanant el Supertres. I el Sol estava present però no molestava com ho havia fet els últims dies.
Les torres de Quart, clivellades per les bombes de la Guerra del Francés, era el lloc de reunió. D'Elx havien pujat 2 autobusos, de Castelló havien baixat molts més. Tot el camí des de l'estació del Nord era ple de gent que pujava carrer Guillem de Castro amunt.
Arribarem a les torres i tot de cotxes amb els seus conductors emprenyats que no podien passar no paraven de torcar el clàxon. La policia local no havia tallat el trànsit i el col·lapse era brutal. Una altra només per emprenyar.
Anar cap al riu és impossible. Riuades de gent, globus de colors, banderes. Des d'un balcó pengen 2 grans senyeres mentre la gent aplaudeix. Esperàrem i férem fotos. Eren ja les 18:45 i la mani no semblava moure's. És per això que, avorrits, tractarem d'aconseguir passar i avançar per veure el conjunt de la gentada manifestant-se pel País Valencià i per TV3.
Al cap de pocs minuts veiérem un bon i vell amic, acompanyat d'unes persones molt conegudes però no encara en persona. L'arquitecte i blocaire Josep Blesa ens presentà Rosa Giner, de Chào ong Viet Nam, que havia vingut per conéixer València i donar-nos suport amb la protesta. Quina alegria conèixer-la. També estava la Belén de Madrid i en Josep Selva de Cafè en gra. A Josep Selva ja el coneixia de la trobada d'Alcanar. Per allí darrere es trobava també Rosana Pastor, l'actiu valenciana, i Rosa Giner la saludà. I és que el col·lectiu d'actors del País Valencià també està en lluita amb aquest govern valencià (?) tan amic de la cultura. Haguérem de deixar-los per continuar avançant i gaudir amb les diverses parts de la manifestació.
Ja a vora riu veiérem com els xiquets de l'Escola la Masia, tot inocència i alegria, cantaven que volien TV3, amb la seua pancarta i tot. I, és que, com s'explica als infants que ja no poden veure la seua sèrie preferida?
Va ser impossible arribar al cap de la manifestació. No arribàrem a veure la gran banda de música que dirigia Carles Santos. I és que els músics també estan emprenyats amb les promeses incomplides del govern que patim.
Finalment aplegàrem a les Torres de Serrans, lloc final de l'acte, on la gent s'havia anat situant escampant-se pel pont per escoltar els parlaments i les actuacions dels cantants. Les càmeres de TV3 estaven gravant i Vilaweb també. Vicent Partal no s'havia volgut perdre la festa.
Pepa López, actriu, llegí el manifest d'ACPV. TV3 és nostra, la volem, la recuperarem, ens diu. La batalla no es dóna per perduda. Caldrà continuar lluitant. Finalment isqué Lluis Llach que saludà el públic des de dalt del camió que feia d'escenari improvisat. Ens recordà que fa trenta anys va fer les cançons que anava a cantar i que encara són ben actuals. Els seus mots ens ompliren d'emoció. Tornar-lo a escoltar després de quatre anys de silenci va ser un plaer. Llach va interpretar 'Abril 74', 'No abarateixis el somni' i 'Silenci'. Finalment els manifestants van cantar espontàniament "L'estaca". Podeu veure l'actuació integra de Lluís Llach en aquest enllaç de Vilaweb.
marco |
Societat |
dimecres, 6 d'abril de 2011 | 00:20h
Al conseller Mas-Colell no li poden eixir els comptes si només és capaç de posar com la fòrmula perfecta per multiplicar els diners de la Generalitat de dalt la constant:
√16 + 2 Π ≈ 10,28
Això és el que va passar a l'últim programa de Polònia, que malgrat Camps i la seua colla, encara podem veure per internet i per cable.
El gag que presentava el conseller d'economia tractant de determinar la manera de salvar l'economia catalana ens mostrà, des del principi, i de manera sorprenent, una pissarra plena de fòrmules de física. Les equacions que apareixen són principalment de l'àmbit de l'electricitat. Puc reconèixer la llei de Coulomb o força elèctrica exercida entre dues càrregues, amb constant electrostàtica i la permitivitat al buit ε0
També es pot veure, a la part de baix de la pissarra, la forma escalar (F = q v B) de la força que exerceix un camp magnètic B sobre una partícula amb velocitat v
I també hi ha fòrmules de mecànica com la de l'energia cinètica, la que té un cos per estar en moviment:
I hi ha moltes més expressions físiques a la pissarra de Polònia que us deixe per a que les descobriu. Ací volia remarcar només que m'ha fet gràcia que els guionistes d'un programa televisiu ompliren la pissarra d'un científic amb fòrmules reals encara que foren de la física. Això no se sol fer i generalment les pissarres s'omplin d'expressions absurdes.
Per això no entenc la raó per la qual els guionistes del Polònia l'han errada en posar una constant de valor aproximat de 10,28 per a la fòrmula de Mas-Colell.
Arxius:La constant- Mas i Mas-Colell admiren la "fòrmula"|La pissarra- Plena de fòrmules de física
marco |
Societat |
diumenge, 27 de març de 2011 | 18:22h
L'accident nuclear a la central de Fukushima ha reobert el debat, no mai tancat, de la conveniència de les centrals nuclears en la nostra societat. La crisi, l'abastiment de combustibles des de països en conflicte i, les, no tan barates, energies renovables havien portat a la societat a començar a admetre que no havia més remei que empassar-nos les nuclears.
Tanmateix les centrals, fins i tot abans del desastre japonés, ja no podien amagar que no són tan inoqües: el seu alt cost de construcció, el maneig d'un combustible perillós, que és fàcilment aprofitable amb processament per a ús militar, la seua vida útil limitada, el seu impossible desmantellament una vegada tancades, la impossibilitat de tractar els residus i finalment la vulnerabilitat front a desastres naturals fan que la societat prenga conciència de que s'ha acabat l'era de les nuclears.
Jo vaig patir l'accident de Txernòbil quan vivia a Alemanya en els primers mesos de la meua tesi doctoral. Recorde aquells dies posteriors al 26 d'abril del 1986 com un malson. La informació contradictòria a la televisió alemanya que entenia a penes amb el meu deficient alemany, les notícies de les ràdios franceses avisant que el cap de setmana el núvol radioactiu arribaria a la frontera alemanya, però, no us preocupeu, deia el locutor, que no passaria a França, no em deixaven gens tranquil.
Aquestes setmanes he viscut la mateixa sensació. Ara sóc més lluny de la central amb problemes, és veritat, però no deixe de pensar en els japonesos, alguns dels quals conec personalment i que em consta que es troben ben preocupats.
Ara la humanitat torna a enfrontar-se a un perill semblant al del 1986. Si amb el cas de Txèrnobil podíem dir que els soviètics no feien un manteniment adeqüat de les seues centrals, i fins i tot no construïen l'edifici exterior de contenció al voltant del nucli, per ser una vel·leïtat capitalista, en el cas de la central de Fukushima sembla que tècnicament tot era correcte però l'envestida del tsunami va ser molt més gran del previst.
El que ha fallat realment a Fukishima ha estat el no poder respondre a un desastre natural fora de mida. I aquest fet, donat que la Terra és un planeta actiu que va modificant-se al llarg dels mil·lennis, tornarà a produir-se en un altre lloc i temps. I és que la natura ens ha demostrat com som de vulnerables davant d'una tecnologia que no té previst que fer en aquests casos excepcionals.
I el mateix podríem dir dels residus nuclears. Si el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus radioactius d'alta activitat és instal·lat finalment a Zarra (La Vall de Cofrents) o a Ascó (Ribera d'Ebre) tindrem un altre motiu per a preocupar-nos. Qui ens assegura que una riuada de l'Ebre, del Xúquer o un terratrèmol no fan malbé el magatzem?
marco |
Societat |
dimecres, 16 de març de 2011 | 13:36h
Va ser ja fa uns dies però la feina i la immediatesa per parlar del terratrèmol del Japó m'han impedit fer esment de l'últim sarao a Ca les Senyoretes el passat 5 de març. Allí es va celebrar l'aniversari de la mort d'Ovidi Montllor. Era, per tant, l'anomenat dia de Sant Ovidi.
L'encontre començà amb la recuperació en vídeo de la lectura de poemes feta per l'Ovidi en l'homenatge a Joan Fuster a la Casa de Cultura d'Olleria l'any 1993. Alguns dels presents a Ca les Senyoretes eren també els organitzadors d'aquell homenatge a Fuster. Tota la vida fent país i que dure.
Després de veure l'Ovidi tocava sopar però la gravació encara no havia acabat. Jo estava intrigat per tot el que havia passat en aquell acte llunyà i Pep Albinyana, que actuava d'operador de vídeo, va permetre que continuara corrent la pel·lícula. El que seguí m'agradà encara més. Veure Paco Muñoz cantant Campanades a mort junt amb la banda de l'Olleria em deixà meravellat però la gran sorpresa va ser veure a l'hora dels aplaudiments i felicitacions com el mateix Lluís Llach pujava a l'escenari a lliurar una placa de record al director de la banda.
Més tard em contarien les dificultats que va tindre l'equip organitzar per aconseguir que Lluís Llach anara a l'homenatge a Fuster.
Encara en va haver més aquella nit memorable del 1993. A la sobretaula del sopar, l'Ovidi es revela ben terrenal recitant Els Amants d'Estellés i contant un parell d'acudits.
Després del bon sopar preparat per l'ama de la casa, l'Assumpció, passàrem a la sala de concerts on Pau Alabajos ens anava a presentar el seu darrer disc Una amable, una trista, una petita pàtria. Amb la seua bonhomia habitual, com un amic que et conta el que li passa i a qui li pots explicar les coses, el Pau ens contava les seues experiències musicals i personals al grup d'amics de Ca les Senyoretes que ens havíem aplegat allí.
Les seues cançons són històries íntimes, senzilles, com Eyjafjallajökull, en que conta com quedà atrapat a Praga per la cendra del volcà islandés, o reinvindicatives com Utòpics, idealistes, ingenus, en que reclama el seu dret a canviar el món, sense perdre l'esperança, o les Fosses del silenci, sobre les fosses comunes republicanes al Cementeri General de València i que encara esperen un homenatge. Mil milions ens parla de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa amb menys de 2 dòlars al dia i com el seu futur ja està escrit amb tinta indeleble.
Pau va cantar també unes quantes cançons de l'anterior disc, Teoria del Caos. Cantà Tinc una mania inconfessable. L'emoció se li notà més en Línia 1, dedicada als 43 morts del metro, alguns dels quals de Torrent, el poble de Pau.
No coneixia molt al Pau i a les seues cançons i m'han agradat molt. Us les recomane.
Al cap de pocs minuts veiérem un bon i vell amic, acompanyat d'unes persones molt conegudes però no encara en persona. L'arquitecte i blocaire 
Va ser impossible arribar al cap de la manifestació. No arribàrem a veure la gran banda de música que dirigia Carles Santos. I és que els músics també estan emprenyats amb les promeses incomplides del govern que patim.
