Sico Fons va presentar divendres passat la seua desena obra, el recull de contes “Humors agres”, obra guanyadora del “Premi Soler i Estruch” de narrativa de Castelló de la Ribera, i que ha estat publicada per Edicions del Bullent.
La sala de la Casa de la Cultura va acollir els seus lectors i amics així com molt de públic interessat en l'escriptor de Tavernes.
L’alcalde de Tavernes, Jordi Joan, va iniciar l’acte amb unes paraules on, a més de felicitar l’autor, va lloar tota la seua trajectòria i va considerar Sico Fons com una mostra de com están vives les manifestacions culturals en valencià. Va recordar com la portada d'un llibre anterior, "Els crits de la follia" era el quadre de Munch que a ell tant li agrada. Finalment va afirmar que Tavernes sempre estarà al costat de la cultura.
L'editora, Núria Sendra, va recomanar molt els contes, tots amb una entrada amable però que acaben sempre amb un resultat àcid com ja es pot veure a la portada del llibre.
La professora de l’IES Jaume II el Just, Rosa Magraner, va ser l’encarregada de parlar sobre l’obra, una obra que com el seu nom diu, fa “un repàs àcid, punyent i mordaç sobre molts aspectes de la societat actual i on es poden veure retratats, encara que és una obra fictícia, molts personatges que veiem tots els dies en la televisió i la premsa, i fins i tot podem pensar que són algun conegut nostre", apreciació que va corroborar l’autor, encara que reafirmava no havia pensat amb ningú en concret en cadascú dels 33 relats que conformen l’obra. Rosa Magraner afirmà que Sico recorre a l'absurd, a relats hiperbòlics, "fem-ho gros i podrem entendre el sentit de la vida. L'autor no dubta a utilitzar, de tant en tant, un argot vulgar o paraules estrangeres (en cursiva, eh!) però també usa un lèxic ric i versàtil."
Rosa Magraner va llegir una de les narracions curtes de l’obra “per anar fent boqueta” d’allò que els espera als lectors del llibre. El conte triat va ser Confessions d'un idiota, que podeu llegir en línia a la web de l'editorial. De la lectura de Rosa, de veritat que els assistents van gaudir i feren alguna rialleta davant eixe “Idiota” perfectament transcrit al paper per Sico Fons.
A les preguntes del públic, l'autor va dir que usava el recurs de l'humor com a cuirassa protectora de les nostres pors i temors.
"Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?" li va preguntar una xica de la quarta fila.
"El guanyadors no m'interessen, són idiotes. Els perdedors són literariament més interessants. Són com nosaltres", contestà Sico.
Rosa Magraner comentà que els contes de Sico Fons li recordaven els contes de Pere Calders o de Quim Monzó. A això, Sico contestà que era justament els contistes que més li agradaven, així com també Sergi Pàmies. Fins i tot va dir que l'havien comparat amb Bukowski, per això de l'humor bandarra.
La presentación de “Humors Agres” va comptar amb l’al·licient de poder escoltar un nou grup musicial de Tavernes: el quartet “So de Sax” format per Josep Castelló Juan (saxo soprano); Fran Grau Picot (saxo alt), David Felis Alberola (saxo tenor) i Miquel Clar Escrivà (saxo baríton).
Van interpretar, entremesclades amb les intervencions literàries, les obres “Vals núm. 2” de la Suite de jazz i “Twoguitars” de Sostakovitx, Oblivion d’Astor Piazzolla, “Entertainer” (música de la pel·lícula “El colp”) de Scott Joplin, “Summertime” de Georges Gerswing i “Libertango” d'Astor Piazzolla.
Fotos: Taula de presentació amb Rosa Magraner, l'autor Sico Fons i l'editora Núria Sendra, llibres i el quartet So de Sax. Enric Marco.
Clàudia és una xiqueta moderna que viu a una gran ciutat. Enganxada a maquinetes diverses, mòbils, ordinadors i internet, és enviada a cals avis a pasar l'estiu. Allí, enmig de la natura, amb els seus nous amics descobrirà el veritable esperit de la muntanya.
L'autora és Maria Josep Picó, periodista especialitzada en medi ambient i divulgadora científica. Actualment des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València ens anima i ajuda a presentar els resultats d'investigació a la societat valenciana i a que l'opinió dels membres de la Universitat estiga present en els mitjans de comunicació.
L'obra, indicada per a nens majors de 8 anys, ens endinsa en els valors ambientals i ens indica els principals perills a que s'enfronta un ecosistema davant de la depredació humana. Clàudia, la protagonista, va descobrint de mica en mica els secrets de la natura i sobretot la seua lògica.
És aquesta una història intrèpida i divertida i amb un misteri per resoldre. I a més a més, al final de l'obra podem trobar un grapat de propostes didàctiques entre les quals es parla de la recuperació del món rural i del cel ple d'estrelles. Un encert ja que, a poc a poc, la reinvindicació d'un cel fosc es va incorporant en la llista de desitjos per aconseguir un món més net on els valors de l'ecologia hi siguen presents.
Xavi Sepúlveda és l'il·lustrador de l'obra. Treballa de freelance en diferents mitjans com ara Levante. També va treballar en les infografies de la desapareguda revista de medi ambient Nat, de la qual Maria Josep Picó n'era la directora.
Un bon regal per als nostres xiquets i nebots. Però una vegada llegit cal portar-los a la muntanya a buscar i descobrir, com va fer Clàudia, el veritable esperit de la muntanya.
L'obra es presentà el passat 28 de novembre a l'Aula Magna de la Universitat de València i comptà amb la presència de M.Àngels Ull, professora de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València i presidenta de l'Associació Valenciana d'Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (AVEADS), Carme Miquel, mestra, escriptora i ex presidenta de la Federació Escola Valenciana i William Colom, assessor ambiental i president d'Acció Ecologista Agró.
Foto: Clàudia i l'esperit de la muntanya. Josep Maria Picó, Andana Editorial, 2011. Dibuixos Xavi Sepúlveda.
Elx i la comarca del Baix Vinalopó han estat des de fa molts anys uns llocs on m'hi trobe com a casa, on tinc bons amics i on vaig sovint. Des que fa més de 20 anys, des d'aquell calorós mes d'agost en que vaig assistir a la representació del Misteri a Santa Maria, i més sovint encara des que se celebrà l'exposició del centenari de l'eclipsi de Sol de 1900, a la qual vaig contribuir una mica, no he deixat d'anar algunes vegades l'any.
És veritat, però, que el Sud valencià ha estat oblidat per la societat valenciana conscient, que pensa, ingènuament, que al sud de la Vila Joiosa no hi ha res a fer.
Per desmentir aquest tòpic i d'altres múltiples pensades se'ns presentà el passat 16 de novembre al Centre de Cultura Octubre de València Joan Carles Martí i Casanova, animador de la catalanitat al sud valencià. Va vindre per presentar el seu darrer llibre de pensaments, Des del rovellet de l'ou d'Elx.
A la taula de presentació l'acompanyaven dos monstres de la cultura, Eugeni Reig, lexicògraf i autor de l'imprescindible Valencià en perill d'extinció i Francesc Mompó, escriptor incansable i guanyador d'innumerables premis literaris.
Eugeni Reig presentà Joan Carles a qui havia conegut feia ja anys a través d'internet i continuà la presentació amb la seua especialitat, les paraules, en aquest cas del camp d'Elx. Cità una cinquantena de paraules pròpies del valencià sud-meridional, principalment d’Elx, com per exemple sacar, castellanisme antic del segle XVI, tempir (saó), xapacó (pluja intensa i curta), xino (porc), aidar, que també la dieuen a Tavernes de la Valldigna (ajudar), juguesca (joguet), pantasma (fantasma), glai (ensurt), formigó (formiga) o “manyaco” (xiquet xicotet).
El final del mes d'octubre i el principi del de novembre han estat prolífics en notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre el cràter de Mercuri que, ara ja sabem, l'astrofísic David Morrison i el seu grup de treball en nomenclatura planetària van anomenar Ausiàs March i que es troba situat en la vora del major accident geogràfic del planeta, la Plana Caloris.
A finals d'octubre vaig assistir al Curs de Comunicació Social de la Ciència per a Investigadors celebrat a la Universitat Politècnica de València. En una de les xerrades, la periodista científica Maria Josep Picó, de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València, va presentar diversos exemples de notícies científiques que el seu centre havia contribuït a divulgar. I, entre altres, presentà l'article de Xavier Aliaga al Quadern del País. Maria Josep va ser qui em va fer veure que la "troballa" del cràter dedicat al poeta de Gandia seria periodísticament interessant.
Posteriorment, el 23 d'octubre, també es va parlat del cràter a la revista dominical Presència, del diari El Punt Avui. Ausiàs March, a Mercuri, és la posada en paper de l'article de Martí Crespo que aparegué a Vilaweb el 13 d'octubre.
A la revista en anglès Catalonia Today, l'article anterior va aparèixer traduït a la llengua de Shakespeare el dia 28 d'octubre.
I finalment, el dia 6 de novembre, al Diari de Girona, que segurament pertany al mateix grup editorial del diari valencià Levante, Rafel Montaner, periodista de Levante, i Alfons Petit, van publicar un nou article però destacant que també hi ha un cràter a Mercuri dedicat a Salvador Dalí, el geni de Figueres. La segona part de la notícia és un resum de l'article aparegut al diari valencià.
Poc a poc la difusió de l'existència del cràter del poeta saforenc va eixamplant-se. I d'ací a unes setmanes ho podrem llegir a altres llocs. Ja en parlarem.
Foto. Maria Josep Picó en la seua conferència. Enric Marco.
"Cada generació té l'obligació de llegir i revisar els clàssics. I com canvien els sistemes de valor, cada generació llig de manera diferent. I cal professionals que conjuguen la saviesa i la senzillesa per arribar al públic d'aquesta generació". Així va començar el seu parlament el medievalista Ferran Garcia-Oliver en la presentació i lectura poètica dels dos primers volums de la nova col·lecció Tast de Clàssicsde l'editorial Barcino: Jordi de Sant Jordi. Poesia, en versió de Carles Duarte i Ausiàs March. Una tria, en versió de Josep Piera.
Minuts abans de començar l'acte vaig saludar Carles Duarte, a qui no coneixia encara personalment, i amb el qual he compartit, durant els últims mesos, l'aventura per conéixer el perquè de la denominació del cràter Ausiàs March de Mercuri.
Eliseu Climent presentà l'acte i cedí la paraula a Carles Duarte, editor de Barcino que, seguint l'antiga tradició i el sentit de l'editorial, posa a l'abast del lector d'avui el Tast dels clàssics per mostrar-nos sobretot la gran literatura.
Albert Hauf recordà que la poesia és l'art de crear bellesa per la paraula.
Jordi de Sant Jordi, que únicament va escriure divuit poemes, fou més fidel a la tradició trobadoresca que el seu coetani Ausiàs March i va ser elogiat pel Marqués de Santillana en la seua obra "La coronación de Mossen Jordi de Sant Jordi". El poeta castellà, referint-se a Jordi de Sant Jordi diu: "el qual ciertamente compuso asaz fermosas cosas, las quales él mesmo asonava, cá fué músico excelente." No debades el coneixia personalment en haver conviscut a la cort del Magnànim.
Divendres a la nit, Tavernes va fer renàixer la flama cultural tants anys somorta amb la
Festa Estellés, dedicada a Vicent Andrés Estellés que va aconseguir
reunir una ampla representació del teixit cultural i artístic de la
nostra ciutat en homenatge al que és, ara per ara, el millor poeta
valencià d'ençà Ausiàs March. Tota una demostració què tenim un poble
viu, amb ganes de demostrar l'amor per la cultura i llengua pròpia. I
recolzant l'acte, molts dels membres del govern municipal, amb l'alcalde Jordi Juan, al capdavant.
La
vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de Teodor Llorente, poeta
clau en la Renaixença valenciana, que també va ser recordat en
complir-se ara el centenari de la seua mort amb la lectura del poema
"Vora el barranc dels Algadins", per Francesc Bononad, al igual que es van tindre paraules per al
professor Manuel Sanchis Guarner, quan celebrem el centenari del seu
naixement. Uns panells il·lustraven i explicaven el sentit de l'acte i
aspectes de la vida del poeta de Burjassot.
L'acte
va començar amb un sopar d'entrepà que va donar pas
després de les paraules de la regidora de festes, Pilar Altur, a una
projecció de l'entrevista que per a TV3 l'escriptor Josep Maria Espinàs
li feia al poeta en el Saló de Corts de la Generalitat pels finals dels
anys 80 i a les actuacions i interpretacions musicals d'artistes tan
coneguts com Josep Enric Grau, Ximo Caffarena i Quim Sanç, Paco Muñoz i
la Petita Orquestra Peiotaire.
Entre
actuació i actuació, la lectura de poemes a càrrec dels assistents.
Molts rostres coneguts del mon cultural i de l'ensenyament de Tavernes
(no diguem noms per no deixar-nos-en cap) donant recolzament en la
lectura i, algunes vegades escenificació, del versos d'Estellés. A
esmentar la lectura de la magnifica carta del director i autor teatral,
Manolo Molins, que a última hora no podia acudir, i on ens narrava
passatges compartits amb el poeta de Burjassot.
I
al final, cloent l'acte, l'alcalde de Tavernes Jordi Juan que, a més
d'agrair la presència de tot i fer palés que la cultura a Tavernes es
viva i amb ganes de gresca, va anunciar el recolzament de l'Ajuntament
per tal de recobrar la figura i obra del poeta valler, Premi Octubre
1984 amb “Le sucrier velours”, Joan Vicent Clar (Max).
Jordi
Juan va llegir l'emblemàtic poema "Assumiràs la veu d'un poble" amb la
qual cosa es tancava una vetlada que va tindre sabor a poc i que es
pensa repetir en pròximes edicions.
En
resum un encert dels organitzadors Francesc Bononad i Rosa Magraner,
que ho van moure cadascú pel seu costat fins confluir tots els esforços.
Agraïments a la regidoria de Cultura i Festes, amb Pilar Altur al cap i
a Fabiola Serra, com a coordinadora global, per assumir el patrocini i la infraestructura.
Feia molts anys que no pujava a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada. Enguany se m'ha presentat l'oportunitat de reviure experiències remotes, de relacionar-nos amb tots els accents del català, de viure durant unes hores el microcosmos de la UCE.
Pujarem Joan Olivares i Pep Albinyana i les respectives famílies per assistir a la Taula Redona sobre Literatura Eròtica el dimecres 17 d'agost. Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, únic premi d'aquestes caracterísitiques a la península ibèrica, s'aplegaren a la capital del Conflent per parlar de literatura.
Minuts abans de l'encontre, però, vaig saludar Mireia Mollà, diputada de Compromís a les Corts Valencianes, que, al gimnàs, anava a parlar de la crisi democràtica al País Valencià. Un parlament curt, brillant i contundent dirigit sobretot a catalans, ja que els valencians ja ens coneixem el tema. Comentà que el Parlament valencià porta el rècord de condemnes per bloquejar la labor de l'oposició, cinc vegades pel tribunal Constitucional i una pel Tribunal Superior de Justícia.
I destacà la labor del grup Compromís i l'efectivitat de les xarxes socials per arribar a la gent.
A les 6 en punt tots cap a una aula del segon pis de l'edifici principal del Lycée
Renouvier, seu de l'UCE. Però sense ascensor, ni aire condicionat, per a que
quede constància. Malgrat això, l'aula es va omplir completament pocs minuts abans de començar. De tot això Francesc Mompó en parlà en el seu bloc.
Toni Teruel,
president de l’Associació d’Amics i Amigues de la UCE de Prada, era
l’encarregat de presentar l’acte i els escriptors participants als
assistents. L’ordre a seguir venia marcat per l’any de l’obtenció del
premi. Així el primer en pujar la temperatura de la sala –si és que això
era possible– era Joan Olivares, guardonat en dues ocasions amb Dies de verema (1997) i Pell de pruna (2007). Tot seguit Ramon Guillem ens parlava sobre A foc lent (2004); Carles Cortés sobre Sara, la dona sense atributs (2009); i Mercè Climent i Francesc Mompó sobre Somiant amb Aleixa (2010). L’acte servia a més per presentar aquesta última, per ser la darrera obra premiada i publicada per l'Editorial Bromera. Francesc Mompó també parla sobre les obres en aquest apunt escrit uns dies abans de l'encontre i, per tant, enllaçant-lo m'estalvia un muntó de faena.
Joan Olivares començà el torn de paraules dient que Dies de verema (1997) és una novel·la i, per tant s'ha de tractar com a tal, i que a més a més, com a afegit, és eròtica. L'obra és molt sensual i l'acció passa en el món rural. Les feines del camp són solitàries però algunes poques es fan en colla com la verema. Joan ens deia que quan era jovenet, després d'una dura jornada de collir raïm, un senyor major li contà la història que li havia passat feia anys fent la verema a França. Aquesta història (que no contará ací, compreu la novel·la!) li dóna peu a la primera novel·la de Joan.
Pell de pruna (2007) va sorgir d'un dubte. Volia escriure una novel·la eròtica però també li abellia escriure sobre l'ESO. Finalment va escriure una novel·la eròtica sobre l'ESO que barreja humor i molta ironia. Però només ho contava als amics fins que l'il·lustrador Jordi Albinyana, se li presentà un dia amb la il·lustració de la portada i més endavant amb totes les il·lustracions. Ja només calia presentar-se al Premi de Literatura Eròtica ja que ja tenia fins i tots les imatges... Joan propugna un llenguatge eròtic creïble i sense castellanismes, actual però en què les varietats locals de la llengua siguen utilitzables i útils.
Ramon Guillem, autor d'A foc lent (2004), ve del món de la poesia. Els protagonistes són un escriptor i una llibretera, però no té res d'autobiogràfica, eh!, va dir. Hi ha dos nivells de lectura, un de normal i altre culte, on es fan referències ocultes a Desdejuni a can Tiffany, a Ausies March i a la darrera pel·lícula de Kubrick.
Carles Cortés, autor de Sara, la dona sense atributs (2009), feu notar que els cinc autors presents eren tots valencians. És això gratuit?, preguntà. El premi és valencià i es fa ressó d'una tradició ben valenciana. Però gran part dels presentants al premi són valencians i també mallorquins, amb molt pocs catalans. Sembla com si l'erotisme fora cosa de només del Sénia cap avall. Amb la seu novel·la Sara... volia provocar, sobretot a les dones que es troben al voltant dels 50 anys. La transgressió de l'autor va ser buscar símbols en la literatura universal, com l'Antic Testament, no en el Cantar dels Cantars, sinó en el Génesis, en les relacions entre Isaac i Rebeca.
La protagonista Sara, traductora de 50 anys, coneix a Ismael, gigolo, i amic del seu fill. I les coses s'emboliquen...
Finalment Mercè Climent i Francesc Mompó presentaren la seua obra Somiant amb Aleixa (2010). Ells es plantejaren una novel·la de veritat amb un personatge, no només una col·lecció d'escenes eròtiques. Va ser un treball en equip, aconseguint una novel·la ben trenada entre els dos. Ser una parella ha resultat ser un avantatge per la complicitat i la disponibilitat de temps, així que durant un anys han estat realment un trio.
Aleixa, la jove
protagonista que dóna nom a la novel·la, compta amb un atípic do
heretat de les dones de la seua família: quan algú somia en ella, ella
somia el mateix... Francesc Mompó comentà que Aleixa som tots. Tots els traumes que ha tingut cadascú de nosaltres se'l ha hagut de traure de damunt fins alliberar-se.
Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot un 4 de setembre de 1924 i avui hauria fet 87 anys. Ell se sentia un entre tants, un valencià més, però per a nosaltres és un dels nostres millors poetes. Un exemple de bon valencià. Un home senzill i alhora molt culte, amb un món interior immens i una gran expressivitat. Un poeta del poble, el fill del forner que feia versos. I quins versos! Quanta generositat ens brinden els seus poemes! I que fàcil ens resulta identificar-nos amb l'estellés més quotidià, amb el més reivindicatiu o amb el més tendre. En el seu homenatge i a l'espera de la primera Festa Estellés que farem a Tavernes el 9 de setembre, en la qual participarem, us deixem un dels nostres poemes preferits:
Un
poema del Llibre de meravelles, 1971, potser un dels que més significativament es parla de l'ofici
familiar de forner i de com va conformar-li la manera de ser:
L'OFICI “Lo jorn sencer tostemps sospir”. Joan Timoneda
VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
És d’admirar com una persona –a qui
a penes has vist en algunes ocasions i amb qui tan sols has creuat quatre
paraules de cortesia i reconeixement en una mostra del llibre valencià de les
que es feien a la Llotja del cap i casal– pot ser tan significativa en la teua
vida. Això és, precisament, el que m’ha esdevingut amb el mestre Enric Valor.
Tan sols l’havia vist de lluny en alguns
actes. D’ell en coneixia La flexió verbal
i la Gramàtica catalana, especialment
referida al País Valencià. La meua sorpresa fou quan vaig llegir totes les
seues Rondalles valencianes en els
dos volums de l’editorial Gorg. Quin sentiment de retrobament amb les meues
arrels, amb la meua infantesa, amb la llengua rica i exuberant dels meus majors
que per un temps ens havien fet menysprear per vulgar, pobletana i rebordonida!
Quin goig en llegir a les seues admirables pàgines aquelles expressions que jo
havia escoltat a casa tota la vida i tantes altres paraules del nostre
patrimoni lexical que jo desconeixia o que ja havíem perdut a casa!
La primera rondalla, El llenyater de Fortaleny, la recollí Valor al meu poble: La Vall
de Tavernes o Tavernes de la Valldigna. El meu iaio Batiste una vegada em va
explicar que feia uns anys un senyor foraster anava pel poble preguntant als
vells sobre antigues històries o contes populars i que sa mare, que en sabia un
fum, va parlar amb ell una llarga estona. Pot ser fóra la meua besàvia
Gertrudis una de les informants valleres d’aquesta extraordinària rondalla del
llenyater? Això no ho sabré mai, però em queda el dubte i la il·lusió que així
fóra. I sempre que llig aquesta rondalla o alguna altra als meus alumnes em vénen
els records.
Enric Valor és la persona que més ha influït
en mi a l’hora de recuperar el valor i la dignitat de la meua llengua materna.
La seua bonhomia i saviesa m’encoratja a continuar la dura tasca, en aquests
temps difícils d’oblit i d’autoodi . Ell, com Espriu, com Sanchis Guarner i
tants altres, va viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada
cosa. I nosaltres tenim el dret i el deure de llegar a les generacions futures
el nostre major patrimoni cultural: la nostra llengua.
Emmirallem-nos en la figura del mestre Enric
Valor! Està en joc el futur de la llengua que ens fa ser valencians. Els
nostres fills i els nostres alumnes ens ho agrairan.
Sempre hi ha hagut científics, que a part de ser excel·lents en el seu camp de recerca, també han cultivat la literatura. En el nostre país i en la nostra llengua el cas del professor David Jou és paradigmàtic. Físic i catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, des de ben menut ha cultivat la poesia i l'assaig. Us recomane el seu article a la revista Mètode, Astronomia per a poetes.
Aquest dissabte 14 de maig a la tarda-nit, David Jou participa en un espectacle lírico-musical astronòmic al Cosmocaixa de Barcelona.
L’ordre matemàtic simula el món real, crea un altre món –de càlcul, i mental– regit per lleis exactes, hipòtesis, models: en un ordinador reneixen els estels com fa tants anys nasqueren, en brous primordials. I som com creadors!: veiem a la pantalla Un món tot just nascut. Una galàxia qualla. Es formen els estels –i tot sota control! I regulem el temps i dominem el Sol, i musiquem i tot la còsmica rondalla! –fins que el flux elèctric, de cop i volta, es talla.
Ací teniu l'horari dels espectacles, si us agrada l'Astronomia, la Música i/o la Poesia:
* 20:00. Lírica i estrelles (acústic exclusiu en el Planetari de CosmoCaixa): per José A. Caballero, Antonio Arias i David Jou. Lectura de poesia, en castellà i català, interpretació de cançons amb guitarra en acústic i explicació científica de la projecció. Gratuït, necessita invitació.
* 22:00. Multiverso (plaça de la Ciència) Rock'n'Astronomia: un projecte d'Antonio Arias (Lagartija Nick) i José A. Caballero (Centro de Astrobiologia) amb artistes convidats (Lagartija Nick+). Astre-concert gratuït, no necessita invitació.
Ja he vist el primer capítol de Trau la llengua a Canal 9. Vist l'episodi, em sembla que, per al que és la cadena, té bon nivell. Té exactament el mateix format que vam veure fa uns anys a Caçadors de Paraules de TV3 i que ara s'ha adaptat al País Valencià. Si en aquell programa el presentador era Roger de Gràcia ací tenim a Eugeni Alemany.
La manera en que es tracta la llengua és el mateix. D'una manera divertida es van visitant parlants de diverses comarques valencianes. Com a Caçadors de Paraules també hi ha la secció "D'on són". Curiós veure a dues dones parlant salat i saber que som a Tàrbena, repoblada per mallorquins després de l'expulsió dels moriscos. Res nou per als lectors d'aquest bloc però que molts dels espectadors valencians supose que desconeixien.
El programa del dijous passat anava sobre les paraules i expressions referides al camp semàntic de la meteorologia i de l'astronomia popular. I així van parlar un carter de Xàtiva, un pastor de la Tinença de Benifassà, els metereòlegs de Canal 9, i d'altres. I ja, cap al final del programa jo tinc un petit paper parlant amb l'Eugeni sobre expressions populars de l'astronomia i faig amb ell un passeig mitològic pel cel de primavera.
Voldria haver-vos posat directament el vídeo des de Canal 9 a la carta però només he trobat un enllaç al primer capítol. Dura 43 minuts i si voleu anar directament a veure la meua actuació, l'aplicació no ho permet fer. No hi ha línia d'avanç! Cal mirar-se tot el capítol per arribar al final. Però el programa complet no està gens malament i s'ho val. .
Quim Monzó sap retratar la misèria humana en la societat occidental. En llegir els seus contes, hi veus reflectides les situacions quotidianes que vivim i ens dóna una visió àcida però amb tics d'humor.
En Mil cretins, el seu últim recull de contes, la sordidesa de la quotidianitat, el tedi de qualsevol vida ens duen a descobrir els mil cretins que ens envolten. Tots som cretins en certa mesura i tots tenim misèries que intentem ocultar als altres. Monzó va més enllà i ens parla també de la mort, de quan se l'espera, del desencís de la societat actual, però sobretot de la incomunicació. De les coses que tots pensem però que per correcció política no ens atrevim a expressar. Del fer dissabte a la vida i recomençar, d'oblidar la rutina diària.
Però també ens parla de l'amistat pare-fill, de l'amor i de les relacions de parella. Només l'estima resta indemne de la mirada mordaç de Monzó. La comprensió, la tendresa, l'afecte sorgeixen també de vegades entre les persones i ens alliberen del cretinisme. El llibre de contes també explora algunes històries clàssiques per capgirar-les i resoldre-les d'una manera sorprenent.
Molt interessants els contes que tenen escriptors com a protagonistes. Ben probablement tenen molt d'autobiogràfic i també de crítica mordaç d'aquest ofici que no es lliura de les misèries humanes ni de la sordidesa quotidiana.
Monzó és un mestre del conte curt. En poques pàgines és capaç d'encabir tota una història humana, a partir només d'un fet puntual que és analitzat de manera minuciosa com es veu de manera clara al conte La Forquilla.
La nova pel·lícula Mil cretins de Ventura Pons s'acaba d'estrenar a Catalunya i a València només al cine Babel en català. El director ha estat capaç de recrear el món monzonià de manera eficaç i ha lligat perfectament uns quinze contes, en principi independents, amb personatges reciclats que apareixen en diverses històries i que ens donen uns quants flaixos de la vida d'aquests. A més a més alguns relats del llibre El perquè de tot plegat també són inserits al film.
Ventura Pons s'ha envoltat dels actors més solvents de l'elenc artístic català. Jordi Bosch com a fill d'uns pares a la residència és el personatge que lliga les històries. Sublims les actuacions de Julieta Serrano a l'episodi Dissabte, de Joel Joan com a Príncep Blau, de Santi Millán com a Robin Hood o Edu Soto com a àngel Gabriel. I Toni Albà ens representa un Guillem Tell, l'heroi helvètic.
No us perdeu, per tant, el film. Fins i tot us podeu sentir identificats en moltes situacions. I és ben saludable riure's de les pròpies misèries. En català, per suposat. Al País Valencià em sembla que serà difícil veure'l fora del cine Babel. Ara, això si, caldrà empassar-se uns incòmodes i absurds subtítols en castellà.
És un retrat de la primerísima postguerra a l'any 1944. La història comença amb un nen que viu a un petitíssim poble de la Catalunya interior que troba al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill, un nen amic seu. Les investigacions, conxorxes, acusacions mútues trasbalsaran la vida del poble. Com diu l'alcalde, un sublím Sergi López, un feixista sense ideologia i amb la única raó dels vencedors, "encara hi ha molts rojos per depurar" i potser encara li encolomen el crim a algun d'ells.
Però no és la típica pel·lícula d'assassinats on cal resoldre el crim sinó que és molt més que això. La misèria després de la guerra, la misèria humana, la misèria en general és el tema principal del film. Les parets brutes de cases i dependències oficials són l'espill de les ànimes negres dels protagonistes on tots tenen alguna cosa a amagar. Pa negre parla sobre la pèrdua dels ideals que com diu un dels protagonistes és el més important que es perd a la guerra. És, en definitiva, una pel·lícula sobre supervivents. En definitiva, no res que no passe a qualsevol guerra i la postguerra que la segueix. Un campi qui pugui generalitzat.
I done les gràcies als cines Babel de València que m'han permés gaudir de la pel·lícula en versió original, és a dir, en la meua llengua, la catalana original. L'única molèstia que vaig tindre va ser compartir la imatge amb uns molestos, i ridículs al País Valencià, subtítols en castellà que m'obligaren a mirar a la pantalla una mica més amunt de la seua meitat.
Més informació al bloc de Salvador Montalt: Club 7 Cinema. Pa negre.
Nova nit d'infart a Otos. La casa rural de la
Vall d'Albaida ens oferí el passat dissabte un espectacle ben variat i intens i, a més a més, per partida doble.
Començà amb la
xerrada d'Eugeni Reig, autor de Valencià en perill d'extinció i coordinador de
la revista digital Infomigjorn i de Jem Cabanes, corrector i traductor de
Vilaweb, que en la sala de plens del Palau d'Otos refermaren la idea que la
culpa de la poca presència de la llengua popular en la llengua culta és sobretot dels mitjans de comunicació.
Però després de gaudir de les delícies de l'Assumpció,
vingué la segona part de la vetllada. Ca les Senyoretes s'havia convertit en un gran
estudi de cinema preparat per gravar el videoclip de l'adaptació del Romanç de la
Cileta, per a promocionar el nou disc de Miquel Gil. I en el muntatge audiovisual
també col·laboraven l'actor Antonio Hortelano i la cantant Bikimel.
Però hi havia un colp amagat. El director de cine Toni
Canet, amic de la casa, convidà al públic que assistíem a participar en la part
final del video, a la qual cosa ens apuntarem de manera inconscient un bon grapat. Tot per col·laborar
amb aquests monstres artístics. Però no sabíem que actuar fora tan cansat...
Els contes o relats curts en català tenen en Quim Monzó el seu millor exponent. La lectura dels seus llibres et mostra l'absurditat de moltes de les situacions quotidianes i de la societat en general.
Hem estat a Barcelona per veure l'exposició que li han muntat a l'Espai d'Arts Santa Mònica, al final de les Rambles. Un espai magnífic on la vida i l'obra de l'escriptor són exposades al públic.
Començà sent dissenyador gràfic per a empreses. Educat artísticament a la Massana, dissenyà, per exemple, el logotip de l'empresa Carburos Metálicos, encara que la primera versió del disseny era més etèria com corresponia a una empresa que treballa amb gasos. També treballà per a Ajoblanco, d'on formà part de la primera redacció, on dissenyà el logotip parodiant el de Coca-Cola i dibuixà històries i també treballà per a altres revistes com Canigó.
Vaig descobrir aspectes que no coneixia com la faceta de cineasta, fent el guió de Hic Digitur Dei (1977), paròdia de la mort del dictador o l'obra musical El tango de Don Joan (1986) juntament amb Jérôme Savary, paròdia de l'amor lliure:
-Però l'amor és liure, com les flors. Ho diu el sacerdot. - Sí, a mi em sembla molt bé això de l'amor lliure, però només amb mi.
La
vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de 
Francesc Mompó també parla sobre les obres en 
ronia. Però només ho contava als amics fins que l'il·lustrador 
Finalment Mercè Climent i Francesc Mompó presentaren la seua obra Somiant amb Aleixa (2010). Ells es plantejaren una novel·la de veritat amb un personatge, no només una col·lecció d'escenes eròtiques. Va ser un treball en equip, aconseguint una novel·la ben trenada entre els dos. Ser una parella ha resultat ser un avantatge per la complicitat i la disponibilitat de temps, així que durant un anys han estat realment un trio.
