Kepler, la missió de la NASA dedicada a buscar planetes semblants a la Terra, sembla que ja no serà capaç de descobrir nous cossos orbitant estrelles llunyanes. Un comunicat de premsa de l'agència espacial ha anunciat que la roda de reacció número 4, necessària per assegurar l'apuntat exacte als estels estudiats, s'ha espatllat. Aquesta roda es troba en les proximitats dels motors de posicionat. Ara, amb la nau, col·locada en un mode estable i segur i estant assegurada la comunicació amb la Terra, els enginyers de la NASA avaluen les possibilitats que hi ha per continuar la missió o si cal dedicar Kepler a l'estudi d'objectes més assolibles com ara la detecció i observació d'asteroides del Sistema Solar.
Kepler és una missió de la NASA llençada l'any 2009 amb l'objectiu de realitzar una cerca detallada de planetes exteriors al nostre sistema solar. Per limitar el camp de treball i ser més eficients, s'ha restringit durant aquests quatre anys a observar simultàniament i repetidament "només" unes 150.000 estrelles cada 30 minuts en una zona entre les constel·lacions del Cigne i de la Lira. Els planetes al voltant d'altres estrelles són molt difícils de captar. Són molt petits en comparació amb l'estrella i només reflecteixen la llum estel·lar. Malgrat els entrebancs s'han desenvolupat diverses tècniques per detectar-los.
El mètode que feia servir Kepler per descobrir planetes al voltant d'estrelles és senzill i delicat alhora. Si una estrella té un planeta i aquest passa per davant del seu disc estel·lar vist des de la Terra, el que s'anomena un trànsit, es produïrà una petita baixada de la seua brillantor, de la mateixa manera com s'esdevingué quan Venus passà per davant del Sol el passat mes de juliol 2012. L'observació d'aquest procés necessita un apuntat molt precís a l'estel estudiat que precisament es fa impossible sense l'ajut de la roda de reacció número 4.
Està clar que no tots els sistemes planetaris seran observables, bé perquè el conjunt Kepler-planeta-estrella no està alineat o perquè el planeta és molt menut i la baixada de brillantor estel·lar a causa del trànsit és inapreciable. Tanmateix el nombre de planetes que Kepler ha trobat i que compleixen les condicions observacionals és considerable.
La missió Kepler estava optimitzada per trobar planetes de la mida de la Terra (0,5 a 10 masses terrestres) en la zona d'habitabilitat d'estels semblant al Sol.
Aquest observatori espacial, equipat amb un espill d'un metre de diàmetre i 42 CCD captadores d'imatges, permetia veure simultàniament 100 graus quadrats de cel. S'havia llançat per una missió de 3,5 anys de durada que el novembre de 2012 fou ampliada fins el 2016.
Els objectius científics s'han complert de sobres. Kepler ja ha confirmat l'existència de 132 exoplanetes i fins i tot d'alguns planetes tipus Terra. Uns altres 2740 candidats esperen torn per ser confirmats o no com a planetes, entre ells uns 350 planetes de la grandària de la Terra. Tres dels més petits candidats amb menys del doble de la grandària de la Terra foren confirmats com a planetes en la zona habitable de les seus estrelles respectives fa només un mes.
Les dades del quartanyde vida de Kepler s'analitzaran enguany i JasonRowe,investigadora del CentreCarlSagan de l'InstitutSETI,confia que s'anunciaran mésdescobrimentsambles dades sense processar."Fins i tot si l'operacióde la nauespacialha de parar, haurem de fer servirla nostraintel·ligència pertrobar aquestsanàlegs dela Terra, enterratsen els 4anysde dades recollidesper Kepler. Haestat un granèxit, i hacanviat la nostrapercepció de la nostragalàxia. Avui sabem que lamajoriade les estrellestenen,de fet, planetes",diuRowe.
Com el gat sense urpes, Kepler sense rodes de reacció ja no caçarà planetes.
Foto 1: Dibuix artístic de Kepler. NASA. Foto 2: Camp estel·lar observat per Kepler. Foto 3: Grandàries relatives de tots els planetes descoberts en la zona habitable de la seua estrella en comparació amb la Terra. D'esquerra a dreta: Kepler-22b, Kepler-69c, Kepler-62e, Kepler-62f i Terra (excepte per a la Terra, les imatges dels planetes són interpretacions dels artistes). NASA Ames/JPL-Caltech.
Tercer programa d'Ecos del Cosmos a Ràdio Universitat. En el tema principal s'ha parlat de Herschel, la missió per observar l'univers fred, que ha mort definitivament.
Herschel, la missió per observar l'univers fred, ha mort. Utilitzava la radiació infraroja per observar la formació d'estels, galàxies i a través de nebuloses fosques. Parlem de clons al cine a partir de l'estrena d'Oblivion i del ball dels planetes al final de mes. Recomanen el llibre Guía turística deMarte de William Hartman. Finalment definim el concepte Esclat de raigs gamma.
Crèdit: ESA/PACS & SPIRE Consortia, T. Hill, F. Motte, Laboratoire AIM Paris-Saclay, CEA/IRFU – CNRS/INSU – Uni. Paris Diderot, HOBYS Key Programme Consortium. Imatge artística de Herschel sobre la regió de formació estel·lar Vela-C.
L'observatori espacial Herschel de l'ESA ha esgotat finalment l'heli líquid del seu sistema de refrigeració, posant fi a més de tres anys d'observacions de l'Univers més fred. Als seus dipòsits portava uns 2200 litres d'aquest element tan volàtil amb una massa de 335 kg. L'heli, que en l'atmosfera terrestre es troba en forma de gas, només estevé líquid si és refredat a 2 K (-271 C), dos graus de dalt del zero absolut. Segons anava evaporant-se aquest líquid tan fred, s'anava escapant per uns tubs que envoltaven el criostat i refredaven els instruments a la temperatura adequada. Així que quan va deixar de "bullir" s'havia acabat el bròquil.
Quan el 30 d’abril, al començament de la sessió diària de comunicacions del satèl·lit amb l'estació de seguiment a Austràlia Occidental, es va detectar un lleuger augment en la temperatura de tots els instruments de Herschel, es va confirmar el final de la missió. L'heli, necessari per al funcionament de la missió, s'havia esgotat definitivament.
Herschel va ser llançat el 14 de maig del 2009 juntament amb la missió Planck, de la qual ja n'hem parlat abastament. La mort dels instruments de Hershel no va arribar per sorpresa. L'evaporació de l'heli líquid era fonamental per mantenir els instruments de l'observatori a una temperatura propera al zero absolut, el que va permetre a Herschel observar la cara més freda de l'Univers amb una sensibilitat sense precedents. Això és així perquè la missió de Herschel havia d'observar els objectes més freds de l'Univers i per a fer-ho només hi havia una solució. Tindre els detectors més freds encara que els fenòmens a observar. D’altra manera el calor del detector del satèl·lit seria més gran que el que es volia mesurar i s'observaria ell mateix. Podríem fer un símil amb les càmeres de fotos. No és possible fotografiar un paisatge si la nostra càmera brillara més que l'ambient.
Herschel ha utilitzat la radiació infraroja per fer observar l'univers. Aquesta llum és la que emeten els objectes freds com ara els inicis de la formació estel·lar i planetària, les nebuloses de pols, la formació de galàxies, etc... Precisament aquesta radiació va ser descoberta per l'astrònom William Herschel cap al 1800. Va realitzar aquest descobriment quan va fer passar llum a través d'un prisma i en posar un termòmetre més enllà del vermell va veure que la temperatura pujava. Va deduir que si el termòmetre s'havia escalfat era perquè allà hi havia alguna radiació, invisible però real.
La radiació infraroja té l'interessant propietat que és molt poc absorbida pel medi interestel·lar i això permet veure a través de núvols de pols fins al centre de la galàxia mateix.
Aquest tipus de radiació, menys energètica que la llum roja, és invisible per als nostres ulls però és d'ús quotidià. El nostre comandament de la televisió o el del garatge en fan ús. És clarament una llum ja que posant la mà davant de l'emissor ja no arriba el senyal on volem.
Les propietat de la radiació infraroja són ben curioses però ja dedicaré un apunt complet a parlar-ne i a fer alguns experiments amb ella.
Mercès a aquestes propietats, Herschel ens ha ofert una nova forma de veure l'Univers ocult fins ara, desvetllant facetes desconegudes del procés de formació de les estrelles i de les galàxies. Quan les condicions són les adequades, la gravetat pren el relleu i fragmenta aquests filaments en una sèrie de nuclis compactes. Enterrades en el més profund d'aquests nuclis es troben les protoestrelles, les llavors de futures estrelles que han escalfat poc a poc la pols que les envolta fins a uns pocs graus per sobre del zero absolut, desvetllant la seua ubicació davant els ulls d'Herschel, sensibles al calor. És a dir, amb la radiació infraroja podem veure les estrelles dins del núvol, que a la llum visible és fosc.
Herschel ha seguit la pista de l'aigua en l'Univers, des dels núvols moleculars a les estrelles acabades de néixer i els seus discos protoplanetaris o els cinturons d'estels i ens ha deixat impressionants imatges que mostren intricades xarxes de filaments de pols i gas al si de la nostra Galàxia, que constitueixen una història il·lustrada del procés de formació de les estrelles. Aquestes observacions úniques a la banda de l'infraroig llunyà han permès als astrònoms entendre millor com la turbulència agita el gas del medi interestel·lar per formar una xarxa de filaments dins de les fredes núvols moleculars.
"Herschel ha superat totes les expectatives, proporcionant-nos un valuosíssim arxiu de dades que mantindrà ocupats als astrònoms durant molts anys", explica Álvaro Giménez, director de Ciència i Exploració Robòtica d'ESA. Herschel ha realitzat més de 35.000 observacions científiques, acumulant més de 25.000 hores de dades per a uns 600 programes d'observació diferents. La missió també va dedicar unes 2.000 hores d'observació al calibratge de l'arxiu de dades, que es manté en el Centre Europeu d'Astronomia Espacial de l'ESA a Espanya, prop de Madrid. Aquest fitxer serà el llegat de la missió. L'estudi d'aquestes dades s'espera que done lloc a més descobriments que els realitzats durant la vida útil del satèl·lit.
"L'impressionant arxiu científic de Herschel no hagués estat possible sense l'excel·lent treball de la indústria, l'acadèmia i les institucions europees en el desenvolupament, la construcció i les operacions del satèl·lit i dels seus instruments", afegeix Thomas Passvogel, Responsable del Programa Herschel per l'ESA.
Per a que després recurten en ciència bàsica i posen pals a les rodes a l'observació del cel.
Foto 2: La galàxia d'Andròmeda vista en l'infraroig llunyà (esquerra) i en el visible (dreta), amb una imatge conjunta al mig. Crèdit: Robert Gendler (visible) ; ESA / Herschel / SPIRE / HELGA (infraroig llunyà).
Sembla que l'interés per situar grans instruments d'observació a l'espai no és només dels astrònoms. Les agències d'espionatge també els usen però per a observar cap avall, cap a la Terra, per vigilar els enemics reals o potencials.
La crisi i l'obsolència, però, arriba per a tothom. Així és com la NASA, l'agència aero-espacial nord-americana (civil, cal recordar-ho) es va trobar l'any passat un regal inesperat. L'Oficina de Reconeixement Orbital (NRO), una de les 16 agències d'espionatge dels EEUU i especialitzada en l'observació de la Terra, li va fer arribar dos grans telescopis espacials. Eren nous de trinca i no havien arribat mai a ser llançats a l'espai.
Els telescopis oferts no són cap minúcia. Cadascun d'ells és un instrument preparat per ser llançat a l'espai i amb una grandària de 13,2 metres de llarg i un espill col·lector de 4,2 de diàmetre. Aquestes dimensions els fan equivalents al gran telescopi espacial Hubble, en òrbita terrestre des del 1990, reparat diverses vegades i que ha donat grans resultats científics. Els militars argumenten que fan aquest regal perquè ja no els fa falta. Això si, abans de la seua donació, han tret totes les càmeres o instruments post-focus dels telescopis, per ser d'alt secret.
Si són tan generosos regalant dos telescopis tan magnífics a la ciència, qué poden tindre allà dalt espiant-nos, que per força ha de ser molt millor?
I qué és el que es pot veure sobre la superfície terrestre amb telescopis com aquests? Un càlcul senzill de la resolució angular d'aquests telescopis, o angle mínim sota el qual veiem separat dos objectes llunyans, mostra que amb aquests instruments serien capaços de veure objectes sobre la Terra majors d'uns 14 cm si els situaren en una òrbita semblant a la del Hubble (uns 500 km d'alçada) però seríem capaços de veure objectes molt més petits, d'uns 3 cm (matrícules, el diari que lligues o cares, etc) si el situaven a només 100 km.
Cada telescopi espia està valorat en uns 200 milions d'euros però equipar-los d'instrumentació moderna com CCDs, espectrògrafs, etc.. pot costar molt diners en un moment de restriccions presupostàries en NASA. Pot ser un regal enverinat.
Ara s'està buscant treball per a les dues andròmines. En un congrés celebrat el passat febrer "Study on Applications of Large Space Optics (SALSO)" en Huntsville, Alabama, es van proposar un munt de possibilitats per a traure profit científic a aquests telescopis: posar-ne un en òrbita de Mart, buscar planetes extrasolars, estudiar la meteorologia espacial, etc...
Tanmateix les característiques dels telescopis poden restringir el treball final. Són telescopis tipus Cassegrain però tenen una longitud focal curta amb una relació focal de f/8. Aquest detall fa que no puguen tindre molts augments però si un camp de visió molt més gran. Això els fa molt interessants per a aplicacions de gran camp com obtenció d'imatges o espectroscòpia. Per exemple, Hubble pot fer imatges que abasten una àrea de 7,3 minuts d'arc quadrats mentre que els telescopis NRO ho farien d'un camp del cel immens de fins a 1350 minuts d'arcs quadrats. (Veieu gràfics adjunt).
La proposta que sembla que va guanyant adeptes és aprofitar un dels telescopis per a un projecte de la NASA en fase de disseny, la missió WFIRST. Pensada per a la búsqueda i caracterització de l'energia fosca de l'Univers, necessita un telescopi espacial infraroig. En el disseny original WFIRST disposava d'un telescopi de 1,3 m que ara no caldria construir i que ara passaria a ser de 2,4 m.
A més a més es podria acurtar el temps de llançament que estava previst per a mitjan de la dècada dels anys 20. Amb el regal, la missió completa podria estar preparada a finals d'aquesta dècada i llavors entraria en competència a la missió europea Euclid que pretén llançar-se el 2019 i vol fer una feina similar. Curiosament la NASA també participa en aquesta missió.
Últim mes complet de la primavera, aquest maig ens presentarà l'acomiadament durant uns mesos del planeta Júpiter i l'arribada definitiva de Saturn com a planeta rei del cel.
Sembla que la volta celeste deixa enrere les boires i va a permetre'ns l'observació asserenada dels objectes celestes.
Tenim sort ja que aquests primers dies del mes, amb una lluna prop de la fase de nova es deixarà veure la principal pluja d'estels de la primavera. El màxim de la pluja Eta Aquàrides serà el dilluns 6 de maig. S'esperen uns 55 meteors per hora. La pluja té la particularitat que els grans de pols que es cremaran en l'atmosfera provenen de la sublimació dels gels que el cometa Halley ha anat deixant pel camí de la seua òrbita, zona que la Terra travessa a principis de maig.
Saturn ja serà visible per l'horitzó est quan la foscor comence després de la posta de Sol. I si a principis de mes, cap a les 21:00 h ja serà visible prop de l'horitzó, a finals de mes, en fer-se fosc, el planeta dels anells ja es veurà ben alt al cel oriental. El passat 28 d'abril Saturn se situà en oposició a la mínina distància a la Terra. Ara és, per tant, el moment òptim per observar-lo ja que el podrem gaudir a qualsevol hora de la nit. Per ajudar a trobar-lo cal comentar que el dia 22 de maig una Lluna quasi plena se situarà a la seua dreta.
Júpiter es veurà cap a l'oest poc després de la posta de Sol. Tanmateix a mesura que passen els dies s'anirà aproximant cada vegada més a l'horitzó en direcció al Sol i els últims dies de mes serà dificil veure'l. El dia 12 una Lluna molt fina es posarà al seu costat i ens ajudarà a trobar-lo.
Venus també s'observarà poc després de la posta del Sol, molt prop de l'horitzó oest. Tanmateix, a diferència de Júpiter, a mesura que passen els dies s'anirà observant cada vegada millor ja que anirà pujant de dia en dia.
La Luna es situarà entre els dos planetes el dia 11 de maig.
Mercuri començarà a veure's, tot just per dalt de l'horitzó oest, a partir del 18 de maig. Anirà separant-se del Sol i augmentarà la seua altura en passar els dies. Aquest ball de planetes (Júpiter, Venus i Mercuri) ens proporcionarà durant uns dies una geometria variable d'astres en el cel occidental.
Tots aquests planetes es troben en el que s'anomena conjunció. Aquest fenomen celeste s'esdevé quan es troben dos o més objectes celestes molt junts, de manera aparent, en una regió petita del cel. En aquest cas, de cap de les maneres els planetes s'acosten entre si. El que ocorre, com es pot veure al gràfic adjunt, és que vist des de la Terra, aquests objectes celestes es troben en la mateixa direcció.
Mercuri i Venus, amb les òrbites interiors a l'òrbita terrestre, ara mateix es troben darrere del Sol. A final de mes s'alinearan amb la Terra.
Al mateix temps, molt més enllà, Júpiter, amb una òrbita exterior a la de la Terra, també es troba a l'altra banda del Sol. Entre el 23 i 28 de maig també s'alinearà amb els altres planetes i la Terra.
Aquest tipus de conjunció amb Júpiter, Venus i Mercuri és prou difícil de veure ja que, en mitjana, es produeix només cada quatre anys i mig.
Així que durant uns quants dies veuerem un veritable ball de planetes. Mentre Júpiter anirà baixant de dia en dia, buscant el fulgor solar, Mercuri i Venus se n'anirant separant. Tot plegat serà un continu de figures geomètriques dibuixades amb planetes. Un fenomen que és interessant fotografiar.
Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de maig de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa del firmament el podeu tindre en francés.
Fan anys que s'hi troben allà denunciant l'apagada informativa que quasi ha aconseguit realitzar el govern valencià sobre la seua nefasta gestió de la xarxa de ferrocarrils valencians. Tanmateix l'assistència als actes mensuals era reduïda fins ara.
El programa Olvidados del magnífic programa Salvados de Jordi Évole ha tret la bena dels ulls dels valencians meninfots i ha aconseguit omplir la plaça. Ahir uns 5000 ciutadans han cridat demanant dimissions i responsables.
Els membres de l’Associació llegiren un manifest per instar la Generalitat a reobrir la comissió d’investigació i que, ja d’una, se sàpia la veritat de perquè va descarrilar el metro i va causar l’accident més greu de l’Estat i el tercer d’Europa amb un balanç total amb 43 morts i 47 ferits. La presidenta de l’AVM3J, Beatriz Garrote, emocionada, va acabar demanant: "amor, respecte i dignitat".
Els reunits llançaren proclames com "Juan Cotino, dimissió"; "justícia, justícia" o fins i tot es preguntàvem "on està Canal 9" que no va aparéixer enlloc. L’emissió del programa “Salvados” de La 6 ha obert un nou camí per a les famílies damnificades. “El missatge del programa era clar i la societat s’ha indignat en vore com un fet tan greu, com va ser l’accident, i on moriren 43 valencians i altres 47 en resultaren ferits, s’haja volgut tapar. Ha quedat clar que el Consell va mentir a l’opinió pública" va dir la presidenta.
El pròxim 3 de juliol es compliran set anys d’aquella catàstrofe. Set anys de mentides, manipulacions... però sense cap responsable. Fins a quan?
Podeu llegir el que vaig escriure en aquest bloc dos dies després de l'accident. Llegir-ho ara, quasi 7 anys després, encara m'esborrona i m'emociona. I això que no sabíem encara res del que s'amagava darrera de la cortina de fum del Consell.
Fotos: Plaça de la Mare de Déu de València ahir a les 19:00. Punxeu en la panoràmica per veure-la més gran. De la Cotorra de Vall.
marco |
El Sol |
dimarts, 30 d'abril de 2013 | 22:00h
Ara fa tres anys l'observatori solar espacial Solar Dynamics Observatory (SDO) de la NASA començava a enviar imatges del Sol, cobrint durant aquest temps l'increment d'activitat del cicle solar fins a arribar al màxim actual amb uns detalls no mai vistos. Per commemorar-ho, l'equip de la missió ha preparat un vídeo que mostra, condensats en tres minuts, aquests tres anys d'observació fent servir només dues imatges per dia.
El sistema d'imatges de l'SDO captura una imatge del Sol cada 12 segons fent servir 10 longituds d'ona diferents. Com que cada longitud d'ona es forma a una altura diferent en l'atmosfera solar, això ens permet aconseguir una visió simultània de 10 capes atmosfèriques solars distintes i tindre informació dels fenomens observats en 3 dimensions. La imatge mostrada en el vídeo està basada en la llum emesa a la longitud d'ona de 171 angstroms, que està situada en la zona de l'ultraviolat extrem i mostra el gas calent ionitzat (plasma) amb una energia equivalent a una temperatura de 600.000 Kelvins.
S'observa clarament la rotació solar de 25 dies i com l'activitat magnètica solar va augmentant des de l'any 2010 fins a l'actualitat, a mesura que el cicle solar s'aproxima al seu màxim.
Fixeu-vos com a les parts brillants, calentes i magnetitzades, es mostren bucles que uneixen dues zones brillants de distinta polaritat magnètica, com si foren un immens imant solar. També s'observa com els bucles s'estenen cap a l'espai i de vegades es trenquen produint una erupció solar.
El vídeo mostra només dues imatges per dia. Però, així i tot, es poden observar alguns esdeveniments rellevants que han passat durant aquests tres anys. Per remarcar-los, ací baix teniu la llista amb els minuts i segons en que passen:
00:30;24 Eclipsi parcial de Sol. La Lluna l'eclipsa.
01:11;02 Erupció X6.9, de moment la més gran d'aquest cicle. 9 agost 2011.
01:28;07 Cometa Lovejoy, 15 desembre 2011.
01:51;07 Trànsit de Venus, 5 juny 2012.
02:28;13 Eclipsi parcial de Sol. La Lluna l'eclipsa.
Els fets més destacats observats durant aquest darrer any (Febrer 2012 - Febrer 2013) poden veure's en el vídeo enllaçat més avall. El detall de les zones actives és espectacular i el moviment del plasma tancat dins dels tubs magnètic es veu clarament. Sembla talment com si fora un esser viu. Tracteu de veure'l. No us decebrà.
Nou programa a Ràdio Universitat. En el tema principal s'ha parlat de la venda dels drets dels noms d'estels, planetes o l'adquisició de parcel·les en la superfície de la Lluna. És legal o és un frau?
Es pot batejar un planeta o una estrella, posar nom a un cràter, o adquirir una parcel·la a la Lluna, només a canvi de diners? Hui parlem d'aquests i d'altres fraus relacionats amb l'astronomia. Parlem de forats de cuc al cinema, presentem l'exposició “Científiques Invisibles” i recomanem el llibre “100 qüestions d'astronomia” de Jordi Aloy. Finalment definim el concepte “Planeta”
Pensava que no seria capaç de veure cap imatge de l'eclipsi lunar parcial d'ahir des de terres valencianes. Uns grans núvols de tempesta soltaren litres d'aigua sobre el meu país i, per això, vaig desistir d'engegar el telescopi i posar les càmeres a punt per captar, durant uns escasos 21 minuts, els moments en que el disc de la Lluna va tocar l'ombra de la Terra.
Tanmateix avui, per casualitat, he sabut que Víctor Suau, un entusiasta de l'astronomia, va aconseguir captar la fase més important de l'eclipsi just a través d'una petita clariana dels núvols de pluja. Al moment exacte, les 22:15 h, amb el seu mòbil, i amb molta sort, va poder constatar que efectivament la Lluna es va enfosquir una miqueta. Moltes gràcies Víctor per compartir la teua foto.
Foto: Instant de l'eclipsi parcial de Lluna, a les 22:15 h, just uns minuts després del màxim de parcialitat, amb menys d'un escàs 1,47% del disc lunar enfosquit. Víctor Suau amb mòbil.
La Lluna torna a enfosquir-se avui 25 d'abril a la nit, com si volgués commemorar una data ben significativa per als valencians, el 25 d'abril de 1707, dia de la batalla d'Amansa.
La Lluna, en el seu passeig orbital al voltant de la Terra, s'alinearà amb el Sol aquest vespre. I el nostre satèl·lit, en fase de lluna plena, s'enfosquirà parcialment.
La Lluna i la Terra segueixen òrbites que no són paral·leles. El camí de la Lluna al voltant de la Terra es troba inclinat uns 5º respecte a l'òrbita de la Terra al voltant del Sol, l'anomenada eclíptica. Així és com normalment la Lluna i la Terra no estan alineats amb el Sol i, per tant, no intersecten els rajos de la llum solar. Ara bé els nodes, punts de talls de les dues òrbites, són els indrets on els dos cossos celestes poden posar-se en línia amb el Sol i llavors produir els eclipsis, tant de Sol, si la Lluna es troba entre el Sol i la Terra, com de Lluna, si és la Terra la que es troba enmig dels altres dos cossos celestes.
En el eclipsis de Lluna, aquesta es troba sempre en fase de plena. En el moviment prop del node orbital, el nostre satèl·lit entra primerament en la zona de penombra terrestre, on encara hi arriba algun raig de Sol, per després entrar en la zona d'ombra de la Terra, ja amagada totalment dels rajos del Sol. És per això que la lluïsor blanquinosa de la Lluna plena passa a color vermellós primerament per a passar a enfosquir-se seguidament. Ara bé, si la Lluna no creua l'ombra de la Terra per la seua part central, l'eclipsi lunar no serà total sinó solament parcial. La Lluna en aquest cas no s'enfosquirà totalment sinó que només ho farà un tros menut del seu disc.
Aquesta és la situació que gaudirem avui per la nit. La Lluna creuarà molt per sota de la part central de l'ombra terrestre i només es produirà, per tant, un llarg eclipsi penumbral seguit per un minúscul eclipsi parcial d'uns 21 minuts de durada en el qual només s'enfosquirà un 1,47% del disc lunar.
L'eclipsi lunar d'avui és el primer de l'any 2013 i serà visible principalment a Europa, Africa i Àsia. Els temps de contacte amb les distintes parts de l'ombra de la Terra són, en hora local:
D'aquestes dades es pot comprovar que aquest eclipsi no serà una gran efemèride astronòmica. La fase de parcialitat només durarà uns 27 minuts mentre que l'àrea enfosquida del disc lunar serà només del 1,47% del total. Això representa un 0,5 minuts d'arc del limb nord de la Lluna. El gràfic que acompanya aquest apunt ha estat calculat per Fred Espenak de la NASA que manté una impressionant web amb totes les dades dels eclipsis passats i futurs. En la part superior del gràfic es mostra el camí de la Lluna per la penombra i l'ombra de la Terra. En la part inferior es veuen les zones de visibilitat de l'eclipsi. Per a veure'l complet caldria situar-se a l'est d'Europa o a l'Àfrica, Àsia central o oest d'Austràlia. Al final d'aquest apunt podeu trobar un gràfic més detallat i amb millor resolució.
A partir del gràfic també podem veure com des del nostre país no podrem veure sencer el fenomen. De la taula horària ja podem adonar-nos que l'eclipsi penumbral començarà quan encara serà de dia a casa nostra.
Eixiu, per tant, al carrer aquesta nit i mireu el cel. Encara que l'eclipsi serà fluixet, l'observació de la Lluna sempre és gratificant. Fixeu-vos, a més a més, en l'objecte celeste brillant que acompanya el nostre satèl·lit a uns 12º a l'est. És Spica, l'estel principal de la constel·lació de la Verge, zona del cel on passarà tot l'espectacle.
Vos desitge que ho gaudiu a Catalunya. Al País Valencià segurament estarà plovent i no podrem veure res.
Foto de la Lluna: David Matthews va prendre aquesta foto de l'eclipsi penombral lunar del 28 de novembre 2012, a l'illa de Cagraray, Filipines. Va utilitzar una càmera digital PowerShot SX10IS Canon i un telescopi reflector de 8 polzades.
Un equip de científics del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València participarà en l’observació de tres dels quàsars més brillants amb Radioastron, el radiotelescopi espacial rus de 10 metres posat en òrbita en juliol de 2011, i la combinació de tots els radiotelescopis terrestres de l’hemisferi Nord. El comité d’experts del radiotelescopi rus ha seleccionat aquest projecte, liderat per l’astrofísic Manel Perucho, com un dels destacats dins dels seus programes clau.
Un quàsar és un tipus de galàxia llunyana amb un nucli actiu. Al seu centre s'hi troba un forat negre supermassiu, amb una massa de milions de masses solars. El gas i la pols present al seu voltant cau de manera espiral al forat negre i i en la seua caiguda forma una estructura toroidal (en forma de donut) al voltant de l'objecte massiu anomenat disc d'acreció. La interacció d'aquest material que cau amb l'intens camp magnètic del forat negre genera un parell de dolls perpendiculars al disc amb una velocitat pròxima a la velocitat de la llum. Per tant aquestes estructures s'han de tractar aplicant la teoria de la relativitat d'Einstein.
L'estudi que es realitzarà amb Radioastrom permetrà avançar en el coneixement de l’estructura interna d'aquests dolls o jets galàctics, els quals “són objectes molt potents que porten matèria i energia des del centre de les galàxies actives, on hi ha un forat negre supermassiu, fins a distàncies enormes, més enllà de la mateixa galàxia en què es formen”, segons afirma Perucho. En el projecte, completament finançat pel govern de Rússia, participen vint-i-sis científics que treballen en dotze institucions de set països.
Radioastron té com objectiu l’observació d’aquests quàsars brillants per extraure’n informació precisa de la física dels dolls. La combinació de radiotelescopis permet obtindre una resolució espacial com si es disposara d’un radiotelescopi tan gran com la màxima distància entre els utilitzats. “Tenint en compte la participació d’un telescopi espacial, les observacions abastaran una precisió enorme en aquests objectes llunyans. Per a quàsars situats a milers de milions d’anys llum, el detall observat serà menor d’un any llum. Això és equivalent a observar una moneda a la Lluna”, assevera Perucho, qui participa en aquest projecte juntament amb altres investigadors del departament com ara Eduardo Ros, Petar Mimica i José María Martí.
Les observacions es produiran al llarg de la primavera de 2014, quan tots els radiotelescopis de l’hemisferi Nord i el radiotelescopi rus Radioastron apuntaran simultaniàment cap al seu objectiu durant unes hores. Durant aquest temps les antenes acumularan la llum que arriba dels quàsars per poder completar una imatge amb el major detall possible. Entre els objectius que observarà aquest radiotelescopi espacial es troben, a més dels quàsars, altres galàxies actives i els seus nuclis en què hi ha forats negres supermassius, regions de formació estel·lar i discos protoplanetaris, estels de neutrons o forats negres estel·lars.
Rellevància econòmica
Manel Perucho també destaca l’abast econòmic de la participació de la Universitat de València en Radioastrom. “Les observacions amb aquest instrument, juntament amb totes les antenes terrestres que es faran servir, tenen un impacte econòmic molt gran ja que el nostre grup podrà fer servir una infraestructura molt costosa -en aquest cas, resultat d’una inversió pública d’un altre país- amb un cost nul per a la nostra institució acadèmica”, argumenta l’astrònom.
Una de les línies d’investigació del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València és precisament la dels dolls extragalàctics relativistes, tant des d’un punt de vista teòric computacional com des d’una perspectiva observacional. Les simulacions numèriques proporcionen als astrònoms un laboratori per testar les teories sobre els processos físics que determinen l’evolució i les propietats dels dolls. Els efectes dels processos físics estudiats als ordinadors són contrastats després amb les observacions per tal de comprovar-ne la validesa i aplicabilitat a aquests objectes. L’estudi dels dolls no només és interessant en ell mateix com laboratori de física de plasmes relativistes, sinó que, a més poden tindre una influència cabdal en la pròpia evolució de la galàxia en què es formen.
Més informació:
Entrevista a Manel Perucho a Ràdio Universitat. Quàsars
Foto: Proves de funcionament de l’antena, de 10 m de diàmetre, a les instal·lacions de l’agència espacial russa, abans que aquest fóra posat en òrbita, el 18 de juliol de 2011.
Fins avui mateix, 882 nous planetes han estat descoberts fora del sistema solar. Molts milers més esperen ser confirmats mentre que desenes o milers de milers seran descoberts en els pròxims anys. Aquests planetes, però, no tenen encara un nom comú. Qui té dret a posar-los nom?
El fet és que sota l'afirmació:
Alpha Centauri Bb is boring! We can do better! (Alpha Centauri Bb és avorrit! Podem fer-ho millor!)
s'ha engegat un concurs en internet «The Uwingu People's Choice», en el que s'anima a la gent a votar per a donar un nou nom a l'exoplaneta més pròxim conegut, situat en òrbita al voltat de l'estel alfa Centauri B a només 4,4 anys llum de distància.
Aquest planeta (Alfa Centauri B b) va ser descobert l'any passat i gira al voltant de la seua estrella Alfa Centauri B en només 3,23 dies mentre que la seua massa és de 1,13 masses terrestres.
La magnífica web que presenta el concurs amaga, però, un colossal muntatge comercial ja que la participació no serà gratuïta. El fet de proposar un nou nom costa 4,99 dòlars (uns 4 euros) i la participació en la votació dels noms proposats uns 0,99 dòlars. Aquest pagament, però, et dona dret a un certificat per validar la participació.
El grup de persones que suporta el projecte està formada per un elenc de set persones, en les que curiosament només tres d'elles són astrofísics. Segons s'anuncia a la web, els diners recollits aniran a la Fundació Uwingu per a la promoció de la investigació científica.
Però una empresa privada pot, legalment, posar noms a planetes acabats de descobrir al voltant d'altres estels? La Unió Astronòmica Internacional (IAU) ha posat el crit al cel per aquest negoci fraudulent amb un comunicat contundent que comença així:
"A la llum dels esdeveniments recents, en què s'ha anunciat la possibilitat de comprar els drets d'anomenar exoplanetes, la Unió Astronòmica Internacional (IAU) vol informar a l'opinió pública que aquests plans no tenen relació amb el procés oficial de nomenclatura. La IAU dóna sincerament la benvinguda a l'interés dels ciutadans a participar en els recents descobriments, però voldria destacar especialment la importància de comptar amb un procediment de nomenclatura unificada."
Dit d'altra manera més clara. El concurs és una estafa donat que el nom que es trie finalment no es podrà posar de cap de les maneres al planeta.
Això em recorda una estafa semblant que també corre per la xarxa i que pretén vendre el dret a posar nom a les estrelles. De tant en tant encara rep consultes de persones que volen "regalar" un estel a la seua parella i sempre els dic que un sopar en un bon restaurant sempre serà millor opció.
La nomenclatura en ciència, o mètode per anomenar els objectes científics, ha de ser clara, precisa, traduïble a totes les llengües i assumible per totes les cultures de la Terra. No és una mania dels astrònoms el nomenar els astres d'una manera ordenada. De fet els biòlegs ja ho fan des de fa segles en la classificació de les espècies animals i vegetals.
Per a la classificació dels planetes extrasolars la IAU utilitza una norma ben clara. Els planetes reben el nom d'una lletra llatina començant amb la "b" a continuació del nom de l'estrella central del sistema planetari. L'estrella se suposa que és l'objecte "a" del sistema. El ordre de l'assignació de lletres seguient l'ordre de descobriment del planeta. El primer planeta descobert serà el "b", el segon el "c", etc...
En el cas de l'estel alfa Centauri B i del seu primer planeta descobert la cosa es complica una mica ja que l'estel forma part d'un sistema triple d'estels, el grup estel·lar Alfa Centauri. Aquest estel en concret s'anomena Alfa Centauri B i el planeta descobert l'any passat, per ser el primer descobert, serà l'objecte "b" del sistema planetari. Per tant s'obtindrà el nom composat Alfa Centauri B b. Només mirant aquest nom jo ja pense en un estel semblant al Sol i pròxim a la Terra que té, almenys, un planeta solitari al seu voltant. Encara penseu que la nomenclatura científica és avorrida?
Tanmateix la IAU no es tanca a la possibilitat de posar en el futur noms populars als nous planetes. Durant aquest any, la Comissió 53 de la IAU, dedicada als Planetes Extrasolars, serà consultada sobre aquest afer. Ens prometen que el resultat serà publicada en la web de la IAU. Quan ho facen ja n'informarem ampliàment.
marco |
Cel fosc |
divendres, 19 d'abril de 2013 | 00:33h
El científic valencià Enric Marco Soler opina sobre els resultats de l'aplicació de llum LED en la seua ciutat. Els efectes negatius en la salut pesen més que l'estalvi energètic.
L'astrònom del Departament d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, Enric Marco Soler va coordinar l'estudi “La contaminació lumínica generada per LEDS blancs” que va posar en qüestió l'eficiència i l'impacte d'aquestes lluminàries adoptada en la província de València.
Per què es va instal·lar amb tan poc debat la tecnologia LED en la il·luminació urbana? És una tecnologia relativament nova per a il·luminació exterior, i ha arribat per a quedar-se. No obstant això, abans d'implantar-la no s'ha fet cap estudi cost-benefici durant tot el cicle de vida dels LED, des que es construeixen fins que es desbaraten i es reciclen. I el reciclatge és complicat ja que en els components electrònics del LED hi ha metalls pesats que són nocius per al medi ambient. No és vàlid que es diga que una vegada construït, el llum LED és energèticament més rendible que l'usual llum de sodi. Cal tenir-lo tot en compte. Només en els últims anys han començat els primers estudis acadèmics sobre el cicle complet de vida i la seua eficiència. I els resultats, de moment, revelen que els llums de sodi són encara més eficients. Les empreses han venut el seu producte centrant-se només en el consum i sense tenir present els problemes col·laterals del seu ús.
En Buenos Aires es reemplaçarà el 70 per cent de les lluminàries. I l'argument és que estalviaran un 50 per cent de consum elèctric i que l'impacte ambiental serà positiu, quin és la seua opinió? Quan es diu açò, s'està parlant de l'estalvi per lluminària. No obstant això l'estalvi podria ser molt major si en comptes de canviar els llums es fera abans una bona auditoria luminotècnica i energètica en tot Buenos Aires. S'ha fet? ....
marco |
Cel fosc |
dijous, 18 d'abril de 2013 | 22:01h
Se substituirà el 70% de l'enllumenat per lluminàries LED. El govern diu que estalvien energia, encara que el seu impacte ambiental no s'ha estudiat. Científics alerten que pot perjudicar la salut.
La nit portenya ja no serà la mateixa: la llum groguenca que dóna color a la Ciutat serà reemplaçada per una llum blanca potent que canviarà el paisatge nocturn. Després que el Govern de la Ciutat culmine amb el recanvi d'unes 91 mil lluminàries de sodi (72 per cent del total) per fanals LED, Buenos Aires es convertirà –segons el Ministeri d'Ambient i Espai Públic– en una de les “ciutats del món amb major quantitat de llums LED introduïdes en la xarxa d'enllumenat públic”.
Això és bo o és dolent? En principi, es tracta d'una inversió de 291 milions de pesos en tres anys. El Govern va justificar aquesta decisió en dos aspectes: l'econòmic i l'ecològic. Segons informació oficial, la Ciutat paga actualment 100 milions de pesos d'electricitat per enllumenat i 70 milions de pesos per manteniment. “S'espera reduir el consum d'electricitat entre un 45/50 per cent i el de manteniment en un 25/30 per cent”, expliquen. I agreguen que el LED assegura “major eficiència: major vida útil, menor consum, sota cost de manteniment, major poder lumínic. Amb açò, ens acostem a la nostra meta de reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle i també a baixar costos operatius”, va assenyalar el ministre Diego Santilli.
Quan Diari Z li va demanar al ministeri d'Ambient els informes tècnics que van donar sustent a la decisió de canviar radicalment la il·luminació urbana, el Ministeri no va respondre la pregunta: es va limitar a enumerar potencials avantatges d'aqueixa tecnologia sense especificar en quina es basava. A més, van oferir una llista de ciutats que ja van encarar aquesta conversió tecnològica: Los Àngeles i Boston (EUA), Sídney (Austràlia) i Hsinchu (Taiwán), entre altres.
En veritat, no existeixen estudis concloents sobre la tecnologia LED aplicada a la il·luminació d'exteriors i hi ha veus oposades respecte dels seus efectes en la visió humana i sobre les seues virtuts ecològiques. Tampoc hi ha consens sobre els avantatges econòmics que implicaria.
NI SALUT
Diari Z va consultar especialistes de dues universitats –la Nacional de Tucumán i la de València– i va accedir a informes de l'Agència Nacional de Seguretat Sanitària de França (Anses) i la ong norteamericana que s'ocupa de la pol·lució lumínica International Dark-Sky Association (IDA). També consultà dos oftalmòlegs argentins, els quals al seu torn van facilitar estudis de Japó, Espanya, França i els Estats Units.
marco |
Cel fosc |
dijous, 18 d'abril de 2013 | 21:21h
Això de la xarxa és meravellós. Per camins intrincats però certers, el nostre informe sobre la contaminació lumínica produïda pels LEDs blancs ha arribat a l'Argentina.
La nostra protesta raonada, utilitzant només arguments tècnics i científics, ha travessat l'Atlàntic. Fa uns dies el periodista Franco Spinetta de Diario Z va entrevistar-me via e-mail per preguntar-me el meu parer sobre el canvi del 70% de les lluminàries de sodi a LEDs blancs que va a realitzar-se en la ciutat de Buenos Aires.
La meua opinió sobre aquest fet, com suposaran els meus lectors, va ser negativa vist l'allau de pobles valencians que han instal·lats els LEDs blancs als carrers sense cap estudi tècnic ni ambiental. El cas més flagrant, per ara, ha estat el poble de Simat, que al costat mateix del Monestir de la Valldigna disposa ara de desenes de luminàries blanques excessivament brillants. Sembla també que a la capital argentina tampoc saben fer estudis tècnics abans d'utilitzar una tecnologia nova com els LED.
El periodista ha fet dos bons articles sobre el tema, preguntant-me no només a mi, sinó també a un enginyer argentí, que per primera vegada ha mesurat l'eficiència de les lluminàries LED. També ha parlat amb la International Dark-Sky Association (IDA) dels Estats Units. Només ha comés un petit error. M'ha fet catedràtic i cap del departament. Això no és cert però li ho perdonarem.
M'ha sobtat veure com Buenos Aires té unes 125.000 lluminàries mentre que València, amb molta menys població, en té unes 100.000. I després no volen que diguem que el Cap i Casal no està sobreenllumenat.
Us posaré els articles en els dos apunts següents.
A Praga dos homes treballen junts per desentranyar els misteris de l'Univers. Un d'ells és l'astrònom Tycho Brahe. L'altre, el seu deixeble, el matemàtic Johannes Kepler. Quan Brahe mor en estranyes circumstàncies, una remeiera misteriosa investigarà les causes de la seva mort.
Pensava que no seria capaç de veure cap imatge de l'eclipsi lunar parcial d'ahir des de terres valencianes. Uns grans núvols de tempesta soltaren litres d'aigua sobre el meu país i, per això, vaig desistir d'engegar el telescopi i posar les càmeres a punt per captar, durant uns escasos 21 minuts, els moments en que el disc de la Lluna va tocar l'ombra de la Terra.
Radioastron té com objectiu l’observació d’aquests quàsars brillants per extraure’n informació precisa de la física dels dolls. La combinació de radiotelescopis permet obtindre una resolució espacial com si es disposara d’un radiotelescopi tan gran com la màxima distància entre els utilitzats. “Tenint en compte la participació d’un telescopi espacial, les observacions abastaran una precisió enorme en aquests objectes llunyans. Per a quàsars situats a milers de milions d’anys llum, el detall observat serà menor d’un any llum. Això és equivalent a observar una moneda a la Lluna”, assevera Perucho, qui participa en aquest projecte juntament amb altres investigadors del departament com ara Eduardo Ros, Petar Mimica i José María Martí.
