|
Els partits Sóc el Ronaldinho del blocàires. No per bo sinó per apàtic. Aquesta temporada no engego. Em falta ambició, creativitat, ganes, rutina d'entrenament... serà un virus que passa per Can Barça. Podria parlar sobre les substàncies què fuma Rijkaard, sobre les sortides irades de Laporta, del culebrot de la selecció catalana -mentre no tinguem selecció sempre serè de Rússia- o de com ens hem d'il·lusionar amb dos adolescents tenint els (suposats) millors jugadors de món a la plantilla. Però he decidit aturar-me. Tinc malestar general. Estic malalt i necessito una medicina: fins que no guanyem un partit fora de casa passo d'actualitzar el blog. Ens veiem d'aquí 15 dies o l'any que ve. Em desperto amb el pesigolleig de veure com torna la Lliga després d'un estiu ple de portades il·lusionants, "fantàstics" i debats acalorats sobre com posar a la gespa la quantitat ingent de cracs mundials que habiten el nostre vestidor. Però minut rere minut, tota la tinta estiuenca es converteix en un conte de la lletera i acabo veient que el partit contra el Ràcing és una repetició dels de la temporada passada. El nostre dia de la marmota.
Sí, ens queda una nova oportunitat per tornar a regalar la Lliga. Això és el que ens agrada, ser generosos i solidaris. A uns arreplegats del Brasil els vam donar la Copa Intercontinental i ara farem campió al pitjor Madrid de la dècada. Regalar coses a Madrid i als més necessitats forma part del nostre compromís UNICEF i de la nostra identitat catalana. Tot o res. Quins
nervis que m’han entrat de cop mentre veia les notícies. Aquesta nit és una
gran nit de samarreta, bufanda, afonia i Ipod amb ràdio. Els cinc sentits en
noranta minuts. Amb la vista a la gespa, l’oida a Saragossa i el cor en un
puny. I el destí ha volgut que sigui l’Espanyol el convidat d’una nit màgica o
tràgica. Les tardes de diumenge són depriments per
naturalesa. Però a la desgràcia de veure morir el cap de setmana aplatanat al
sofà, s’hi va sumar l’enfonsament d’anar escoltant les remuntades del Sevilla i
el Madrid. Total, que em vaig plantar al bar amb cara de capità del Titànic
disposat a viure el tercer i definitiu acte d’una jornada catastròfica. Però
no, hem fet surar la barqueta i l’hi hem incorporat un motor foraborda. Divendres vaig decidir anar a viure a la nevera de casa per contrarestar el calentón de la Copa de cara al partit de diumenge. Després del partit d'ahir només em queda anar a passar les vacances al Pol Nord o comprar-me una màquina d’ultracongelats com la que té en Walt Disney. Sigui com sigui, ara toca desaparèixer o quedar-me adormit en un estat letàrgic i que algú em desperti quan hagi passat aquest malson. Ja m’és igual tot. Per mi
ens podem vendre tots els cracs perquè la vergonya i la decepció d’aquesta eliminació no l’havia sentit mai des que sóc soci del Barça. Per mi la
temporada s’ha acabat i és evident que els jugadors no la van ni començar. Ja m’és igual si
guanyem la Lliga perquè serà la més trista que recordo. Que s'acabi tot, que fotin neteja, que el Txiqui fitxi el que toca i creuem els dits perquè no porti més Maxis i Gudjonhsens. Des de diumenge que tinc el cul més apretadet que
un top de Sí, a tot el món es comenta el
gol de Messi. Fins i tot els més antifutboleros estaven el dijous veient el vídeo a YouYou Tube on un comentarista cridava “asalamaja, oooooo ooorrrr… asamalajala”. I
Messi i Maradona. I Maradona i Messi. Ja és el gol més explicat i comentat de la
història: els tocs, els metres, la velocitat, l’humitat relativa de l’aire i la
posició dels astres. Ho sabem tot, tot i tot. Buf! No em creia que ho diria mai,
però tinc una sobredosi de futbol… potser és que mestoy quitando. Hem d'estar agraïts. Quan tots pronosticàvem el tedi més absolut fins al final de la Lliga, la providència ens ha regalat de nou l'emoció. A un puntet tenim l'accident de l'any -el Sevilla- i a dos punts el pitjor Madrid de la història: un planter d'avis en decadència i joves amants de l'ampolla comandat per Capello, la gomina atrapa bitllets de Mijatovic i el president amb més vomitera verbal i menys sentit del ridícul des de Mendoza. Estarem entretinguts jugant amb foc i envoltats de venedors de fum blanc. Això sí, si al final de temporada ens hem immolat i el trofeu vola lluny d'aquí, podem anar preparant la pira crematòria perquè més d'un sortirà escaldat. És l'any de les abraçades. Primer
van ser Etoo i Ronaldinho i ahir ens entendríem veient a Laporta i Roberto de
Asis atxutxant-se davant de les càmeres amb un got de cubata a la mà. I a mi
m'encanta viure al món dels Teletubbies. M'encanta perquè vol dir que em queden
més nits amb gols com el que va macar Messi després de l'enèsima genialitat del
gauchu. Una abraçaaaadaaaa! Marxo a casa cabrejat. 3-3 i ni l'eufòria del gol a l'últim minut em treu del cap la idea que hem deixat marxar viu al pitjor Madrid que recordo. I em sento estafat perquè, a banda del Werder Bremen, aquesta serà una temporada sense cap nit de glòria al Camp Nou: ni Chelsea, ni Liverpool, ni Madrid, ni València... masses nits per oblidar i cap per recordar.
Iniesta! Messi! Thuram! Rijkaard! Però
que grans. I la resta, també. Fins i tot l'Ezquerro. Ja estem
a semifinals de la Copa i a Liverpool segur que s'han esgotat les
existències de Fortasec. Amb aquesta remuntada els culers podem
passejar-nos per les tertúlies de cafè treien més
pit que la Pamela Anderson, perquè no només hem passat,
ho hem fet jugant amb un 3-4-3 que, pels qui com jo no en sàpiguen
gaire de tàctiques, vol dir que tenim uns pebrots -les culers
ovaris- més grans que el Taj Majal.
Això de Liverpool està fet. 1-3 a la pròrroga i que vingui el següent
rival. Ho sé perquè sóc un especialista en llegir el futur del Barça al pòsit de la Coca-Cola i, l'altre dia, mentre em fotia uns xocos a la terrassa d'un bar, al cul del meu got es va formar un dibuix que era la viva imatge d'Etoo marcant el gol definitiu a Anfield. Serà fantàstic i jo seré a la grada per viure-ho.
Hi havia qui es debatia entre quedar-se al bar veient el bàsquet o anar a l'Estadi. A mi, l'esport aquest on cada cop que paren el rellotge passen la fregona no em motiva gaire, però un títol pel Barça sempre és un títol –encara que sigui de beisbol- i fotre-li una pallissa al Madrid sempre m'agrada. Que sí! que uns quintos i la tele sempre són temptadors, però ahir hi havia masses motius per anar al Camp Nou. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS QUE SóN MéS QUE UN CLUB
LA 'BLOC-ESFERA' CULé
NO NOMéS FUTBOL
QUI SóC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|