M’expliquen que la sessió de Juan Señor a 10 en comunicació d’Escacc va ser memorable dibuixant el futur dels diaris. Mireu la crònica  al web d’Escacc i l’entrevista que publicava la Vanguardia.

I llegint tot això em venia al cap en Banksy, l’anònim artista de carrer que commociona Londres i New York, que fa temps que fa això que diu en Señor que haurien de fer els diaris, sacsejar el cervell, fer-nos sentir vius. I somriure que els diaris també han de fer somriure...

Vull donar les gràcies a totes les persones que m'han donat suport com a president dins de la candidatura + Futur. Finalment hem estat triats per unaminitat i això reforça encara més la responsabilitat i les ganes que hi posarem.
També vull donar les gràcies en aquest moment a totes les persones que fins ara han estat al Consell Rector, als que hi son i als que no hi son, i, sobretot, a la Maika Pascual, la presidenta que jo succeeixo, per l'esforç i l'èxit de la seva feina.

Avui a l'assemblea de Consells Rectors del grup, el màxim organ de direcció, triem nou Consell Rector i nou President. Jo em presento com a president a la candidatura "+ futur".
Quan un grup d'amics del grup m'ho van suggerir em va semblar extrany. He sigut un dels principals impulsors del grup i per tant molt vinculat als àmbits de gestió i això d'alguna manera fins ara havia fet inimaginable que també fos el President de la cooperativa. En canvi també veien aquests amics, i jo, que ara estic molt més desvinculat, des de la incorporació de l'Anna Xicoy, de la direcció i que, sobretot, son moments d'agafar compromisos, de lideratges forts, de visió molt clara si volem passar aquesta corda fluixa que es diu crisi amb èxit.

Un "amic", ho poso entre cometes perque no ens coneixem de res, del Facebook, Gerard Furest, em pregunta sobre el creixement fulgurant de l’audiència de Timeout.cat a la web. En només quatre mesos som els quarts de la web catalana, només per darrera de tres mitjans generalistes, l’Avui, Vilaweb i el 324.cat, i per davant d’e-noticies, el Punt... i pregunta en Gerard si hi ha trampa.

I ni n’hi ha, ni, com pregunta ell, estem acumulant dominis per sumar audiència  (si que tenim el domini del capdesetmanade3dies.org però l’audiència que reporta com a tal és insignificant). Només hem fet quatre coses:

·         Posar tota la base de dades de Timeout, una de les millors d’oci i cultura a Barcelona, a internet de manera que les cerques de google relacionades amb oci i cultura a Barcelona adrecen en molts cassos a Timeout.

·         Millorar el web permanentment, tenir molt clar que es una part central de la nostra estratègia. I a partir d’ara ho serà molt més.

·         Emmarcar-ho dintre la lògica de rellançament de la revista amb la campanya capdesetmanade3dies.org. Quan acabi aquesta campanya crec que també baixarà l’audiència a nivells més “reals”.

·         Invertir 10.000 euros en publicitat a google i altres buscadors per incentivar la cerca al voltant de Timeout.

I només amb això, el creixement el resultat ha estat passar de 30.000 usuaris únics a 234.000 en només tres mesos.

Algunes idees al voltant d’això:

·         Objectivament la web de TimeOut ha de millorar molt i per tant no estem davant d’un fet extraordinari sino que el potencial de creixement es més gran.

·         Crec que fa uns anys podíem parlar amb orgull de la internet catalana però ara no. La internet catalana no està competint de la mateixa manera ni amb el mateix rigor que ho estan fent altres en el camp editorial, de les revistes, dels diaris o, sobretot, de la ràdio i s’està quedant clarament enrera sense afrontar seriosament els reptes que te. I una bona prova és la facilitat amb la que TimeOut està creixent però, sobretot, el 2 milions d’usuaris únics del Periodico o els 5 milions de l’Sport que ens posen sobre la taula que en aquest negoci la internet catalana està fora del mercat i, amb nom dels grans principis, està defugint la dura realitat.

·         Tinc el convenciment que si continuem treballant així amb un temps prudencial arribarem amb les nostres revistes al milió d’usuaris únics.

Doncs això, en continuem parlant el proper dia.

Que Cuatro hagi acabat en mans de Berlusconi i que en els propers dies La Sexta acabi en mans de José Manuel Lara és una bona noticia perquè significa que, quan els mitjans saben quina és la seva prioritat, els continguts, no la relació amb el poder,  els polítics tenen molt poc marge de maniobra. I això és una bona notícia per què continua donant sentit als mitjans com a quart poder que vetlla per la qualitat democràtica i posa al poder polític exactament al seu lloc.

A més tot plegat és una lliçó d’humilitat per la ingenuïtat que ha mostrat Zapatero a l’hora de construir el seu “imperi” mediàtic, que amb l’arribada del proper govern del PP es disoldrà de forma inexorable. Ara veurem com les adjudicacions de llicències, Treserras també hauria de prendre nota, només hauran servit per enriquir als adjudicats que no tenien res, la Sexta no valia res, i ara tenen, en el cas de Mediapro, 500 Milions d’euros d’una televisió que guanya diners.

I també, no ens enganyem, és una gran lliçó per Cultura03 perquè ens deixa clar que el camí de futur només és la confrontació directa amb el mercat, no l’amagar-se darrera de les excuses de sempre (que si el català es minoritari, que si la qualitat, que si no tenim diners, que si...). Ser els millors, tenir audiència, és el camí i l’únic futur.

I en aquest entorn on queden els principis? On queden els valors? Doncs més fàcil, els polítics que facin la seva feina, que creïn regles de joc a favor dels valors de fons i que afavoreixin aquests valors, no a certs empresaris. I els emprenedors hem de saber que els valors també cotitzen al mercat. O sigui que els valors de Cultura03, el servei al pais, el cooperativisme, també son valors que el mercat sap valorar i els hem de posar al costat de la qualitat, no davant.

El futur és nostre, si l’agafem no si esperem que ens el donin. Bon any 2010 a tothom.

Divendres vam posar al quiosc, dic posar al quiosc perquè el llançament amb totes les de la llei és farà amb el número 2 quan ja hagi passat la voragine nadalenca, la nova Revista Supers.

No l’hem concebut com una revista del club, que parla del club Super3, sinó que lluitarà per fer-se un lloc entre les grans publicacions infantils de Catalunya i per tant te tots els components d’una revista amb personalitat pròpia: continguts treballadíssims, còmics inèdits, milers de detalls a cada racó. De fet serà la tercera pota del club amb tan sentit i tanta personalitat com el canal de televisió o la web.

La Júlia i l’Unai es barallaven tot el cap de setmana per tenir-la, vol dir que anem bé vaja.

El ressó i el nivell de debat que ha generat la campanya pel cap de setmana de tres dies ha estat espectacular. El món universitari, els sindicats, les patronals... Mireu, mireu alguns del s debats oberts.

• Un debat als MATINS de TV3
• La notícia al TN
• L'AVUI
• Un dels talls que ha sortit a RAC1 (minut 54,45”)
• L'article del Marius Serra a La Vanguardia
  I disfruteu de la creativitat d’algunes de les persones que han participat a la campanya..
  
  .
   
  

Leqtor, el nostre portal de venda de llibres digitals i el nostre e-reader, ja és al carrer. Després d’un any de treball, de buscar inversors, d’anàlisi per saber quin havia de ser el negoci exacte després del cataclisme de la indústria musical en el seu procés de digitalització, de pors per si era massa d’hora, 36L, la nostra empresa empresa pel llibre digital  dirigida per l’Ernest Folch, ja està completament en marxa.

I de moment ja hem esgotat una primera remesa de readers, ja tenim la segona al punt de venda, i sembla que la previsió és que aquest Nadal triplicarem les vendes previstes al pla de negoci.

La digitalització del sector del llibre ha arribat, diria que més ràpid del que pensava bona part del sector, i ha arribat per quedar-se.

L’Alex Gutierrez, president d’Escacc, la fundació que vam impulsar per promoure millors condicions per una indústria cultural catalana amb futur, està aquests dies a la Índia al Congrés mundial d’editors de diaris.

Les cròniques que està fent cada dia son altíssímament interessants i donen molta perspectiva sobre el futur, sobre el paper, sobre els mòbils... M’atreviria a dir que si us interessen els mèdia son de lectura obligatòria.  Aquí teniu la introducció, aquí la primera crònica i aqúi la segona.

Finalment la gent que més ha treballat per l’Espai Català de Cultura i Comunicació ha assolit el seu somni de fa anys, i ens n’hem de felicitar. Sempre he defensat la necessitat de la concentració del sector de la comunicació per tenir volum suficient per competir en un mercat molt dinàmic i aquest cas va clarament en aquesta direcció. Per tant estem davant d'un gran pas endavant, felicitats.

Sí que caldrà que estiguin especialment atents a la dependència extrema del poder polític d’aquests dos diaris (han rebut els darrers 5 anys més de 17 milions d’euros en subvencions directes, sense incloure ni subscripcions, ni publicitat),  que afegit a les pèrdues que arrosseguen (6 milions d’euros només al 2008) continua fent massa fràgil el futur de la premsa nacional.

Ja està, ja s’ha acabat la discussió sobre la fi dels diaris, els dos fets que avui marcaran l’actualitat son suficient per no dedicar ni un minut més al tema:
El primer, la compra de l’Avui per part del Punt en una operació de tanta transcendència que ha merescut la intervenció de mig Catalunya: tots els partits, tots els polítics, llistes negres i blanques de periodistes, els Lara, els Godó, les grans famílies d’empresaris discutint sobre la conveniència d'entrar-hi... I una promesa d’injecció de capital impressionant per part del govern... No sembla que estiguem parlant d’un negoci que s’acaba, no?
I el segon, les 12 editorials d’ahir. Un cop de puny sobre la taula que només podia ser de paper (algú s’imagina les televisions o els diaris digitals amb aquesta capacitat d’influir, de condicionar?).
Un Conseller, no el de Cultura, anava repetint fa mesos que això dels diaris no tenia futur. Ell i  tants altres repetint la cantarella que ens marca la modernitat més superficial.
Tema tancat, no en parlaré més. Els diaris continuaran molts i molts anys. Amen.

Avui comença la millor campanya publicitària que hem fet mai, volem que els divendres sigui festa, per sempre. www.capdesetmanade3dies.org, una campanya ideada per S,C,P,F i Toni Segarra que és tot creativitat i pocs recursos.

La generositat d’una de les millors agències del món, l’atreviment de la Glòria Gasch per demanar ajuda sense complexes, la feinada de la Laura Garcia per posar-ho en marxa sense quasi recursos, el suport d’economistes, periodistes, polítics per donar solidesa al projecte, i tota la gent de Time Out que s’està deixant la pell en el projecte i aconsegueix que cada vegada vagi millor.

Aquí teniu la web per donar-hi suport, aquí podeu veure la campanya i donar-la  a conèixer i,  aquí, adaptar-la  als vostres desitjos... I mireu aquí l’informatiu de Rac1 d’ahir.

Ens ajudeu a difondre-la?

Com és que ningú ha explicat el que ha passat els darrers deu anys a l'Avui? Com és que ningú explica el que hi està passant ara? Ni Vilaweb, ni E-noticies, ni el Periódico, ni La Vanguardia, ni Catalunya Ràdio, ni Rac-1... És el mínim comú denominador del sistema mediàtic català?

Això del Cloud computing que s’acosta, que ja està aquí, crec que li estem donant molt poca importància i en te moltíssima. Només tres idees:

És inexorable, el futur serà així. És la victòria simbòlica del model Google sobre el model Microsoft que avança inexorable, tot el nostre software i els nostres arxius estaran en un núvol, be, un núvol no, un gran servidor universal. Ho veiem amb les aplicacions, i les que vindran, de Google que ens mostren com el software i els arxius personals desapareixeran de la nostra computadora, ho veiem amb l’spotify i els sistemes de lloguer de vídeo per streaming, ho veiem amb el model de negoci de Kindle, d’ITunes... Sense dubte anem per aquí, vaja. I si avança és perquè aporta molt a l’usuari clar, jo mateix ja no tinc altre agenda que la del Google calendar...

El poder que donem a grans corporacions és immens i ho estem fent sense qüestionar-nos res. Per exemple, com el model de negoci de l’iPhone d’Apple, tan simpàtics ells, controla completament el nostre ordinador, accedint a tot, canviant el software, bloquejant aparells quan no segueixes les regles del joc és realment esfereïdor. O la recuperació de la novel·la 1984 per part d’Amazon de tots els Kindles del món o el tancament aquesta setmana de totes les XBox trucades per part de Microsoft son dos exemples del control que estem donant del nostre espai privat a 10 grans corporacions globals. I fa 10 anys és qüestionava el poder monopolistic de Microsoft però això és molt més rellevant i ningú diu res. I tots acabarem en aquest immens núvol digital, els mitjans de comunicació, la telefonia, part de les relacions personals...

Des d’una perspectiva catalana, de país que vol existir, no tenim absolutament cap estratègia en aquest camp. Ni hi pensem. Les companyies de telecomunicacions que ens obren l’aixeta digital, cap nostre, les corporacions multinacionals que actuen en aquest camp, sense regles del joc clares en el nostre territori. I jo si d’aquí deu anys volgués fer una guerra amb Catalunya, i és només un exemple, no em dieu paranoic que no ho soc gens, no la faria enviant tancs, la faria tancant l’aixeta digital en un món on tot està allà.

Reunió divendres amb gent de Prisa a Madrid per temes de publicitat a Lonely Planet Magazine. Els hi explico les dificultats per guanyar diners aquest any i em diuen que com és que no guanyem diners? Que “que raro”, que “nosotros si que ganamos”...

O sigui que els que deuen més de 4.900 milions als bancs (un deute que multiplica per quasi dos la seva facturació i que els costa 250 milions d’euros cada any en interessos), els que s’estan venent mig grupper no poder aguantar-lo, em diuen que tot fantàstic i que “como no gano dinero”. I ressonava en tota la conversa el model econòmic que estem enterrant, el de Madoff, Camps i Millet, el model del sobretot semblar, no ser.. I una sensació que l’imperi s’acaba...

I si, ens ha costat un esforç immens arribar vius a finals d’any. El fred de la caiguda del mercat combinat amb el vent de la manca de crèdit i la pluja dels nostres errors han fet que l’any 2009 hagi estat el més dur. Tot i que, gracies a l’entrega de tothom, acabarem guanyant diners a tot arreu menys a la impremta i això obre bones perspectives.

I quan dic sovint que la crisi ens ha anat bé vull dir això, que entre el semblar i el ser, hem triat anar de cara i treballar com mai. I la gimnàstica d’aquest any ens ha enfortit  i ens ajuda a afrontar els anys que queden de crisi. I fins i tot al 2010 podem donar, creuo els dits, més d’una sorpresa.