A través del blog de Xavier Aliaga m’acabe d’assabentar de la mort de Manolo Casesnoves. Va ser el primer alcalde elegit democràticament després de la dictadura franquista, pel PSPV-PSOE. Va acabar la legislatura i no va repetir com a candidat, tanmateix va deixar el camí aplanat. Home fidel, va intentar salvar el seu partit anys més tard, després de la nefasta gestió del seu successor. No va poder fer res contra un descrèdit tan ben treballat, i Alfonso Rus li va guanyar la partida.
Manolo Casesnoves sempre ha estat una persona respectada i estimada.
Quan jo militava en la CNT va ser quan Manolo Casesnoves va arribar a l’alcaldia de Xàtiva, i els vells anarcosindicalistes, gent d’una rectitud moral extraordinària, si havíem de muntar un parada de llibres i propaganda o fer qualsevol acte públic, em deien que havia de demanar el corresponent permís municipal. Jo protestava aquesta decisió si en altres llocs no demanàvem res. La seua resposta era que Manolo Casesnoves no havia de tenir cap problema amb nosaltres. Amb el tracte que en aquells anys, i posteriorment, he tingut amb Manolo Casesnoves, he comprès, i he compartit, el respecte que li tenien.
No fa gaires dies el vaig saludar a l’altura de l’edifici de Correus, i en la presentació del llibre de Josep Manel Vidal a la Llibreria la Costera. Es queixava de les cames. El cap, afortunadament, el tenia clar. Com sempre.
Manolo Casesnoves, un Homenot de Xàtiva, ens ha deixat. Ha estat un punt de referència. Demòcrata, honest, honrat, bona persona… Adéu, Manolo. Et recordarem com cal recordar les persones que han sabut fer-se estimar, i respectar.
N’érem més de tres-cents, al pati del col·legi públic Attilio Bruschetti. L’oratge incert que ens amenaçava es va anar aclarint a mesura que passava la vesprada, fins que en arribar la nit, a l’hora en què tots aqueixos centenars de persones ens havíem entaulat, el cel era ras com un ull de peix. O gairebé. Hi feia, tanmateix, una miquiua de fresqueta: s’intuïa en els braços nus una nit de mànegues llargues i rebequetes. Sopàrem de bona xarreta i en acabar fórem cridats a posar atenció a l’escenari. La Bicicleta Teatre no només havia parat les taules, ara es disposava a conduir, ordenadament, la festa.
Començaren a recitar l’Estellés els representants polítics de la ciutat: Esquerra Unida, Compromís, el PSOE i –sospressa!– el PP. La regidora de Cultura, lloctinent de la banda d’Alfonso Rus, va llegir un escrit de faramalla on no hi havia aleshores ni gairebés, sense vergonya ni perdó de Déu, que deien les güeles nostrades. Superat l’entropessó, la festa estellesiana va continuar com si res amb la intervenció dels representants de les associacions culturals: Xateba, La Sènia de Llocnou d’En Fenollet, 9 d’Octubre del Genovés i l’Associació d’Amics de la Costera. Va arribar el torn dels lletrafertis i públic en general: Elies Barberà, Toni Espí, Antoni Martínez Revert i aquest cronista, també Delia Sánchez, peruana fincada a Xàtiva, i Àngela, una xiqueta de 7 anys, va recitar Plens de sol de bon matí. No hi va haver cap altra participació popular. Llavors va pujar a l’escenari La Bicicleta Teatre ben bé al complet per a tancar el torn d’intervencions diguem-ne poètiques. Tot seguit, l’Escola de Dances de Xàtiva, amb la seua rondalla i amb Neus Gil, va ballar sobre l’entaulat primer i després a peu pla, on se li van afegir balladors i balladores de la Llosa de Ranes, de Llocnou i del Genovés. Després vingueren els romanços –vells i nous– de cec (no em fotràs, tort, que per un ull t’hi veus!) de Jacint Hernández, acompanyat de Pepe "Mama". Paco Muñoz, que oficialment està retirat dels escenaris, va pujar-hi d’arrapa-i-fuig per a contar-nos un parell d’anècdotes sobre Estellés i l’Ovidi Montllor, i cantar-nos un parell de cançons. Va tornar a l’escenari la rondalla de l’Escola de Dances, ara per acompanyar Lola la de la Torre, a qui en l’última cançó se li va afegir Pep Botifarra. Pep va tancar la festa fent trio amb Emili Vera a la guitarra i Manolo Miralles d’Al Tall al guitarró, i com a colofó de la seua actuació va cantar M’aclame a tu. A l’últim, per rematar la garba, les dolçaines de Jacint Hernández i Joanra Martí ens feren posar drets amb la Moixeranga.
Passaven, de llarg, de les dues de la matinada quan iniciàrem el lent abandó del pati de l’Attilio, pagats i satisfets, acomiadant-nos d’uns i altres, tot encaminant-nos, pausats, cap a l’eixida que dóna al jardí del Bes. I l’any que ve, més.
Aquest article el vaig escriure pocs mesos després de la mort d’Enric Valor, però no he pogut aclarir on el vaig publicar.
Enric Valor, novel·lista
En aquests mesos posteriors a la mort d’Enric Valor s’ha lloat a bastament, sovint a l’engròs, com s’escau en la lloança post morten, la seua obra literària. Aquest és un (mal) costum propi de les nostres latituds polítiques. La glòria de l’escriptor en català acostuma a ser gairebé sempre efímera i de cos present. Com un acte de falsa contrició per la contumaç invisibilitat a què és condemnada la literatura catalana al País Valencià. Caldrà entendre que el reconeixement públic arriba, doncs, més per edat que no per mèrits; més encara: per edat “innòcua”.
Tocant a l’obra d’Enric Valor, la majoria dels qui n’han parlat, o escrit, han posat l’èmfasi en les seues rondalles, sens dubte el seu treball més popular. Tanmateix, fet alfarràs de tot plegat, m’ha fet l’efecte que són pocs els qui han llegit com cal la seua aportació a la república de les lletres. I tinc aquesta sospita justament per l’excessiva referència a aquesta faceta diguem-ne menor de les rondalles, com també a la seua contribució normativitzadora. Unes coses per altres, em dóna peu a deduir una plausible ignorància pel que fa al coneixement –la lectura– de les seues obres majors.
Fins i tot, caldrà “denunciar” la intenció de folcloritzar l’abast literari de l’obra d’Enric Valor, en la mesura que la sobrevaloració de les rondalles està ocultant l’altra literatura seua, justament la que l’ha convertit en la figura literària que és, si més no per als escriptors que el considerem, d’una manera o altra, un referent particular. De fet, a la vista del caire que han tingut moltes de les manifestacions d’homenatge, és fàcil caure en l’error –o en la trampa– de creure que Enric Valor va ser folclorista. I no hauríem de col.laborar a fer créixer aquest equívoc: Enric Valor era NOVEL·LISTA, i fora romanços.
La idea de l’emigrant i L’ambició d’Aleix han estat esmentades de tant en tant a l’hora de mirar de demostrar que hom l’ha llegit. Fins i tot, s’hi afig, de manera més esparsa, grosso modo, la trilogia del Cicle de Cassana, de la qual se’n fa l’enumeració per títols –Sense la terra promesa, Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó– però que, en la majoria dels casos, potser ha reomplit fins ara, lenitivament, algun prestatge més o menys ornamental del menjador o la saleta d’estar.
Si la mort d’un escriptor ha de deixar només un rastre d’esqueles i un grapat d’elegies circumstancials, ni tan sols aquesta efímera vindicació haurà servit per a obligar-nos a conèixer-lo com caldria.
Tot escriptor té una obra que és la seua herència principal, l’aportació particular que permetrà que el seu nom i la seua escriptura assolesquen la categoria més perdurable. En Enric Valor aquesta obra és, al meu parer, Sense la terra promesa, primera entrega d’aqueixa trilogia cabdal tan voluminosa i esmentada com poc i malament llegida. Sense la terra promesa va ser escrita a finals dels anys setanta. Enric Valor era aleshores un home d’edat que havia bastit la seua obra literària partint de refer rondalles populars i amb un novel.la -L’ambició d’Aleix– que en el moment de la seua publicació, i per raons purament polítiques (de censura), va passar amb més pena que glòria. La influència literària d’Enric Valor en el moment emergent de les lletres valencianes dels anys setanta, tot seguit de la mort del dictador, va ser més aïnes escassa. Hem de lamentar que aquesta novel.la extraordinària que és Sense la terra promesa no l’haguera poguda escriure trenta anys abans, quan tocava que Enric Valor estiguera costat per costat amb els seus coetanis italians Pratoloni, Pavese o Moravia. Possiblement, si haguérem tingut aquesta sort, la fisonomia de la literatura valenciana actual haguera estat ben diferent.
Tanmateix, a diferència dels italians, que s’alliberaren de la llosa feixista l’any 1945, a l’estat Espanyol aquesta llosa, granítica i feixuga, s’allargassaria durant trenta anys més. Tan llarga condemna impediria a Enric Valor dedicar-se amb una mínima normalitat a perfilar el seu ofici d’escriure.
Amb tot, no trau a cap de res lamentar-se d’allò que ha anat com ha anat i no com haguérem volgut que anara. Siga com siga, i amb tots els desastrosos avatars que coartaren els nostres escriptors de posguerra, Enric Valor encara ha pogut deixar-nos un tast excel·lent de la seua cuina literària. Com a escriptor, vull reivindicar la seua literatura més ambiciosa: si voleu saber quina és la categoria extraordinària de la literatura d’Enric Valor cal llegir Sense la terra promesa. Aleshores, els qui han caigut en el parany de creure que Enric Valor fou un folclorista que literaturitzava rondalles populars, s’adonaran que és un dels grans escriptors de la literatura catalana del segle XX –el més important novel·lista valencià del segle XX!–, i que la literatura en català al País Valencià existeix malgrat la invisivilitat a què la sotmeten, que crea i creix per continuar l’actitud tenaç de l’escriptor de Castalla.
Em vaig assabentar de la mort de Vicent Garrido diumenge a mitjan matí, per un missatge al mòbil d’un amic comú, a Barcelona estant. Remenava llibres vells en el nou indret del Mercat de Sant Antoni que aquell matí s’inaugurava: hi repartien cervesa Moritz debades, s’escoltava música de jazz, revolaven càmeres de televisió i alguns polítics posaven de patètic postís per als mitjans. Quina estranya sensació de despropòsit, de paradoxa, de recança, fins i tot de culpabilitat. Vaig pensar: quan tornaré a casa escriuré alguna cosa sobre Vicent.
Fa dies que he tornat i no he fet més que ajornar-ho. No és mandra: és desassossec. Si no escric sobre la seua mort, potser serà com si no haguera mort. Inútil engany!
Pense en Vicent i me l’imagine travessant Roglà en bicicleta, entre el pilot, jo el reconec per la barba i ens saludem amb la mà. El veig amb el megàfon, movent els solatges assentats de la consciència: contra les guerres, contra la corrupció, contra la misèria, per la solidaritat... El veig amb la càmera, i veig les seues fotografies, testimoni i denúncia, i també un crepuscle en blanc i negre entre les dunes d’una platja que sembla verge (verge d’especuladors immobiliaris)…
Pense en els amics de Vicent, molts dels quals són comuns, i me’ls imagine, com jo, trontollant: perquè la mort sempre ens agafa a contrapeu, encara que siga anunciada, i més a contrapeu ens agafa, com si ens posara la cameta, traïdora, si és com la de Vicent, inesperada. Trontollem i lamentem que en la balança de la lluita contra la injustícia hem perdut molt de pes: hem perdut els irreemplaçables quintars d’humanitat que hi aportava Vicent.
Divendres a poqueta nit, com estava previst, férem la presentació del llibre Pep Gimeno Botifarra, la veu de la memòria, d'Antoni Martínez Revert. Us enganxe el text que hi vaig llegir.
Durant molt de temps Pep i jo ens hem conegut allò que se’n diu «de vista». I ja sabem que de vista tots en coneixem a molts. I per això anem pel carrer i contínuament saludem uns i altres. Ens reconeixem com a membres d’un mateix col·lectiu humà, concret i proper. Si voleu podríem dir-ne «tribu». Sens dubte ens saludem –un gest a l’aire amb la mà, un exigu moviment de cap, un brusc monosíl·lab: Eu! Au! Ie!– perquè en algun moment de la nostra vida hem coincidit a fer alguna cosa en comú, ni que fóra avorrir-nos en un mateix brincalet o en el rastell d’un mateixa vorera, potser –posem per cas– mentre rascàvem un pinyol d’albercoc contra el ciment raspós per a fer-ne un xiulet. És clar que parle d’un temps en què podíem seure segurs en els rastells perquè no hi havia gaires cotxes que ens ho impediren, de fet encara solcaven els carrers d’aquella Xàtiva llauradora bona cosa d’animals d’ungla que, sols, en rècua o estirant un carro, feien marxa a poc a poc, no per melsuts sinó per fatigats.
Ens coneixíem de vista, Pep i jo, membres d’una tribu de Xàtiva que tenia el seu epicentre –pam amunt, pam avall– a la plaça de la Galera, parròquia de Sant Agustí. I en relataré l’èpica, en part només, a la manera d’Estellés, en rastre: Sant Agustí, Grau o de les Pastes, Sant Tomàs, plaça de Roca, carrer de les Santes, carrer de les Ànimes o del Fossar, carrer Vera, plaça de la Galera, la del Trinquet, carrer Blanc, Vernissa i Caputxins, la plaça de l’Espanyoleto, i la de la Bassa. Encara coneguérem la presó –el vell edifici, vull dir, no la penitència–, enfront del pintor sobrevingut napolità i, més avall, la bassa, i l’antic Ateneu Popular, llavors Societat de Caçadors, i el Nàutic i l’Olímpic, i l’adrogueria Joaquín, i el Salón Setabense, en glòria estiga: sessió contínua, platea i galliner... De vista, ens coneixíem, si hem nascut en el mateix rogle i som –encara ho som!–, poc o menys de la mateixa d’edat. Qui sap, doncs, en quin tuacte havíem coincidit, gràcies al qual ens saludàvem; a qui coneixíem que fóra conegut, amic o saludat comú que ens havia ajuntat, casualment. Potser havíem marcat gols amb el mateix improvisat equip, en aquelles porteries que no tenien pals ni travessers, menys encara xarxa, només un parell de cudols com si foren fites delimitant una foraviada propietat en terme de Bixquert. Potser ens havíem desafiat en una partida de raspallot, amb pilotes de badana. Potser havíem fet cua per rebre l’hòstia consagrada en Sant Agustí, o esperat inquiets en el banc de vora el confessionari, on havíem de balbucejar, més avergonyits que no penedits, els pecats comesos, sobretot si havíem de confessar els de «tocar-se les vergonyetes». Potser ens trobàrem una nit en el penal discret i ombrívol d’un casa cantonera, fent rogle o barret, i contàrem rondalles, sussoïts i relaixos... Això era i no era, arre burro polseguera.... Potser un dia guardàrem la tanda junts a ca Juanito el barber, repassant entre riures el Pulgarcito, el Pumby o el TBO. O anàrem a raca en una partida de romes o férem fortuïta i interessada societat per recollir cartó, vidre o metall i vendre-ho a la draperia. Potser alçàrem i botàrem fogueres junts per Sant Antoni o per Sant Joan. Potser un dia admiràrem com dos badocs la bassa d’amerar calç de la Societat d’Obrers i aquelles làpides rosades de Buixcarró que encara hi sobrevivien de l’antic cementeri. Podria ser, fins i tot, que un dia, que ni ell ni jo recordem, regolarem la mona amb la mateixa colla, i tal volta va ser ell qui em va ensenyar a cantar –camí d’Alboi, de tornada de les Eretes, per la Pujada de Bixquert–, allò de «Partírem una taronja, la férem en sis gallons; tots els que se la menjaren es tocaren els co....». Potser ploràrem junts amb els bolquers cagats davant la sinyo Lola, catedràtica d’escola de cagons del carrer Vera, a qui jo recorde enorme, diria que felliniana. Però, és clar, de xiquets tot ens pareixia enorme, descomunal, sovint inabastable: gegantetsc. Profunda era la cova de les Gotetes, llarga la costa del Castell, fonda la cova dels Lleons –i res és la Nevera!–, elevadíssima com una volta barroca la cova dels Coloms, i aquell cantal que era galeó pirata amb més de cent canons, la Penya el Barco, en la coberta del qual, però, no en cabíem més de cinc i contínuament havíem de saltar per la borda. [continua...]
Aquest dissabte que ve tindrà lloc a Gandia una jornada al voltant de l’escriptor Gonçal Castelló (Gandia, 1912-Barcelona, 2003), membre fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Hi participaran, entre d’altres, Isabel-Clara Simó, Josep Guia, Miquel López Crespí, Francesc Pérez Moragon, Julià Garcia Candau... Hi haurà una taula redona amb Alejandra Soler, Francesc de Paula Burguera, Enric Tàrrega, Francesc Candela, Lluís Alpera, Antoni Miró i Isabel-Clara Simó, moderada per Àngel Velasco.
Durant la jornada, s’hi presentarà el llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló, editat pel CEIC Alfons el Vell de Gandia.
A hora horada penge una notícia d'arrapa i fuig sobre la Festa Estellés que férem a Xàtiva, dissabte passat.
Per a sorpresa i satisfacció de tothom, la «sala noble» de la Casa de Cultura estava de gom a gom. Antoni Martínez Revert, cappare de La Bicicleta Teatre, principals instigadors de l’acte, va iniciar-ne la presentació amb inusual puntualitat. Sens dubte acuitat per tenir taxat l’horari de la sala. A la taula de so, acabava d’ajustar els aparells Paco Enguix. Toni Martínez Mollà coordinava i manifassejava. A la pantalla, anunciava l'acte un cartell amb un dibuix de Joan Ramos realitzat per Miquel Mollà.
Comença Pep Botifarra amb un grup de músics: Francesc Albero, Azael Tormo, Francesc Millet i algú més el nom del qual no puc recordar, i això que sempre tinc present el consell que diu que més val un llapis curt que una memòria llarga, però aquella nit, ni curt ni llarg, el llapis. Que em disculpe el músic oblidat. «M’aclame a tu» i «Va com va», de l’inoblidable Ovidi Montllor amb arranjaments jazzistícs. Espectacular. Memorable.
A continuació, intervenen diverses entitats culturals de Xàtiva i la comarca. Josep Manel Vidal per La Garrofera de l’Alcúdia de Crespins; Rafa Tomàs i Esteve Mercè per La Sènia de Llocnou d’En Fenollet; Ricard Juan per La Pebrella de Canals (que també organitzava Festa pròpia); Vicent Garcia Terol en nom de Camot; tot seguit, membres de l’Associació 9 d’Octubre del Genovés feren una interpretació col·lectiva del poema «Assumiràs la veu d’un poble». Tanca la tanda Ximo Corts, de l’Associació d’Amics de la Costera.
A causa de l’horari tassat no va ser possible donar la veu a moltes persones que volien participar en la lectura de poemes i textos. En nom de totes aquestes persones una dona d’origen peruà (llàstima no haver tingut el llapis ni que fóra el més curt per deixar constància del seu nom) va recitar el poema «Els amants». Li demane disculpes per no menjar prou cues de pansa.
Primera intepretació del grup la Bicicleta Teatre (Rafa, Juanma, Laura i Cati). Tot seguit, duet de violoncels acompanyant un passi de diapositives sobre Vicent Andrés Estellés.
Torna Pep Botifarra. Ara, però, per a oferir-nos una versà de les de la Costera. Li fa de versador Àngel de Llocnou, i amb l’inseparable Emili Vera a la guitarra.
Arriba l’hora de les «personalitats». Si més no això va dir el presentador de nosaltres. Dic nosaltres perquè jo formava part del trio. Va començar Toni Espí, jo el vaig substituir a l’escenari i a mi m’havia d’haver rellevat Elies Barberà, però un compromís laboral (artístic) va impedir la seua presència física, però escoltàrem la seua veu enregistrada (llàstima que no gaire nítida).
Tornaren els violoncels a l’escenari i tinguérem un altre passi de fotografies estellesianes.
Com a punt i final, els membres de la Bicicleta Teatre, ara acompanyats per Antoni Martínez Revert, ens acabaren d’aborronar amb els poemes de La Crema de Xàtiva, del llibre Xàtiva, del qual ara fa trenta anys de la seua publicació.
La gent, que com ja he dit, havia omplit la sala de gom a gom, va encaminar-se contenta i satisfeta, emocionada, escales avall cap al hall, que diuen en anglès, on ens esperava una «picadeta», que diem nosaltres. L’any que ve, més.
Presentació d'Antoni Martínez Revert
La «sala noble» de gom a gom
Pep i els músics de jazz
Josep Manel, de La Garrofera de l'Alcúdia de Crespins
Ricard Juan, de La Pebrella de Canals
Vicent Garcia Terol, de Camot
Rafa i Esteve, de La Sènia de Llocnou d'En Fenollet
El poble que no honora els seus poetes és un poble desnaturalitzat. El poble valencià ho és prou, de desnaturalitzat. Per això ignora els seus poetes. La causa és potser en part per aquella diagnosi que ens va fer un altre gran poeta valencià, i socarrat, Raimon: «Qui perd els orígens, perd (la) identitat». Els valencians actuals, majoritàriament furibunds anticatalanistes, han renegat dels orígens i se’ls ha rebordonit la identitat. No debades s’abranden cantant l’himno: «Para ofrendar nuevas glorias a España...!» I, és clar, rebordonida la identitat, ignorats els poetes, no és estrany que lloen les victòries de «la roja» i encara avui dia encara hi onegen, als terrats i al balcons, escarnidores banderes «rojigualdes». Si les han penjades socarrats, poc o gens deuen desvanir-se de ser-ho si s’emocionen davant els colors d’una bandera que és hereva de la flor de lis borbònica, emblema del rei incendiari: «Per un decret, un manament d’un home/ una ciutat encongida, cremada,/arrenglerant a grapats tots els morts.»
Però el poble valencià no està desnaturalitzat del tot. A Xàtiva i als pobles de la nostra redor encara en som molts que ens sentim orgullosos dels nostres poetes. Per això ens plau honorar-los com ho fan els grans pobles d’Europa. Així, el 4 de setembre ens unirem a la Festa del naixement del més gran poeta valencià de tots els temps («lleixant a part» l’insigne Ausiàs March). Serà la Festa al poeta Vicent Andrés Estellés, la Festa Estellés. Xàtiva s’afegirà així a tantes altres poblacions del País Valencià, dels Països Catalans.
A Xàtiva, «ciutat de l’invicte destí», la iniciativa ha estat del professor Antoni Martínez Revert, estudiós de l’obra poètica d’Estellés i amic seu. I amb ell, La Bicicleta Teatre organitza i coordina l’acte. Hi participaran entitats de Xàtiva i d’arreu de la comarca, i escriptors i poetes, i tots els qui voldran honorar Vicent Andrés Estellés i recordar-lo llegint un poema seu, o en honor seu. De més a més, enguany fa trenta anys de la publicació del llibre Xàtiva, que va publicar l’Associació d’Amics de la Costera. Els socarrats i les socarrades tenim, doncs, un deute particular amb el poeta de Burjassot. Valencianes i valencians que no us heu desnaturalitzat, acudiu a la Festa Estellés.
Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV.
«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra...»
El cos sense ànima Toni Cucarella
«Capitulet a Vicent que està en el portalet de ca Sebastià!». Atents sobre la mota que feia
de mare, guaitàvem tots els possibles amagatalls del carrer. «Capitulet a Marinyeves que està darrere el muntó de llenya!». Conforme ens anàvem invocat, abandonàvem els
resguards i eixíem enmig del carrer, encara amb l'esperança que algú de més ben
parapetat saltara de sobte sobre la mota-mare i proclamara el crit alliberador de «pot en
terra!».
Sempre hi havia, però, qui jugava a fregar el bací i es ficava on no devia, com
ara Toni Peris, enguisca i buscaraons. Quan li pegava el rot, "allà" que corria a amagar-se. I
si pagaves, només et quedaven dues opcions: fer ulls cecs i tornar a pagar, o jugar-te-la,
amb l'esperança que Matilde Pont estiguera faenejant ben endins de sa casa i no poguera
sentir-ho a dir: «Capitulet a Toni Peris que està en el cos sense ànima!». Res era l'escama que
movia si ens ho sentia, Matilde Pont… Apareixia llavors feta un bou enmig del carrer:
«Morrals! Pendons! Si me'l destrosseu, me'n pagareu un d'igual! Morrals!». Finalment,
reballava l'esguit felós: «Enveja; molta enveja és la que campa solta per este carrer…»
Al nostre carrer hi havia qui tenia una Mobilette, una Guzzi, una Torrot…
Abundaven, això sí, les bicicletes, algun carro, haques, matxos i fins i tot alguna mula
cocera… De cotxes, però, no n'hi havia cap ni un. La gent que habitava el nostre carrer
eren treballadors a jornal, i, com se sol dir, de treballar ningú no se’n fa ric. Ara bé: això de
ser ric no preocupava massa tampoc. Excepte els diumenges de vesprada, per la quiniela.
Tanmateix, sempre hi havia qui, tot i la curta soldada, li agradava aparentar, si no de ric
de "riquet": aparentar-ho i bafanejar-ne. Per això, el dia que vam descobrir aquell Gordini
groc aparcat a la porta de ca Martí Mora i Matilde Pont se'ns va quedar la boca com un
rap. Quina loteria els havia eixit?, ens interrogàvem. «Ie, Martí, que has venut el fem?», els
xeringaven els més sorneguers. La mateixa vesprada del descobriment, després que
Matilde Pont s'haguera tret l'esquim posant-li llustre a la carrosseria del Gordini, Martí
Mora va explicar com havia anat la cosa al rogle nombrós que es delia per conèixer com
uns del seu mateix braç havien pogut adquirir aquell cotxe, ni que tinguera correguts més
quilòmetres que un xavo fals…
–Xe, res –va escudellar Martí Mora, mig desmenjat, a l'encuriosit veïnat–, que
tenia estalviats quatre gallets i m'han posat l'oportunitat als morros. Perquè, jo, clar,
comprar un cotxe complet no puc pagar-lo en l'acte. Així és que primer he comprat la
carrosseria i les rodes, i, quan podré, que qui me l'ha venut m'ha dit que té espera,
compraré el motor, tot sencer o a peces…
En aclarir-se l'afer, tothom va anar desfent el rogle ràpidament i tornant-se'n
cap a casa, decebuts i despagats. Mentrimentre, tot a cau d'orella, mig burletes mig
desencisats, s'ho comentaven, unànimes: «Redell, i quin bolet! Tot això era? Però, anem a
vore: què és un cotxe sense motor? Eh? Què és? Eu, això: no res: un cos sense ànima»…
Demà farà deu anys que va morir Enric Valor. A tall d'homenatge, recupere el text d'una conferència que vaig fer a l'IES Josep de Ribera de Xàtiva l'any 1998: La novel·lística d'Enric Valor.
Des d'aquell esclafit remotíssim que va ser Tirant Lo Blanc, el panorama de la novel.la al País Valencià era, fins fa un parell de decàdes, un territori de punyent desolació, un erm on només hi creixien algunes botges escarransides. Ni tan sols la tímida repercussió de la divuitesca Renaixença, tan dominada, però, per la floraresca i devanida figura poètica del patriarca Llorente, va aconseguir de promoure una reviscolada mínimament consistent entre els conreadors de la nostra literatura. Poca cosa hi aportaren els crítics de l'època, la "renaixença progressista" que capitanejà Constantí Llombart.
El primer quart del segle XX tampoc no va destacar en producció novel.lística. De més a més, Joan Fuster n'ha descrit la nònima amb rotunditat en sentenciar que els "novel.listes" -les cometes són meues- d'aquest període no sabien escriure en cap llengua.
La generació posterior, l'anomenada "generació dels trenta" -Artur Perucho, Francesc Carreres, Ernest Martínez Ferrando…- ja tenia unes altres ambicions. Tanmateix, l'ensulsida de la República, amb totes les esperances de recuperació língüística i cultural que s'hi entreveien, va deixar l'erm convertit en terra de cementeri.
Aquesta generació precedent a Enric Valor, i la seua pròpia, podrien haver remogut les aigües somortes de la novel.la catalana al País Valencià. Tota aquesta plausible esperança va desbaratar-se amb la victòria del franquisme. Amb tot, la dictadura, malgrat la seua intenció d'aniquilar el català, especialment com a llengua de cultura, no podrà impedir que, tot i la repressió que va imposar, començaren a aparéixer, arreu dels Països Catalans, noves veus d'una literatura que mirava de reviure a pesar de la forta persecució a què era sotmesa. La literatura catalana de postguerra pren embranzida amb noms com Joan Sales, Mercè Rodoreda o el mallorquí Llorenç Villalonga. Si la continuïtat de la República haguera consolidat al País Valencià una mínima normalitat lingüística, tal com preveia aquell esborrany d'estatut d'autonomia que tot just s'enllestia a les acaballes de la guerra, potser Enric Valor i els seus coetanis haurien trobat condicions per fomentar eixa novel.lística valenciana que tant ens calia. Amb tot, aquesta possibilitat és tan sols una hipòtesi, un plor al muscle.[continua]
Aquest cap de setmana Pep Botifarra ens en cantarà més de mil. Bé: això és el que diu el paperet de la propaganda. Una exageració? Home... Pep se’n sap més de mil, i més de milanta també. I no caldria amotinar-lo massa perquè les cantara totes de tirereta. Si la companyia és bona, els artistes com cal, i Pep ho és, s’hi aboquen. I quina bona companyia tindrà ell davant l’escenari aquest cap de setmana si actua al Gran Teatre d’Aixàtiva!
Ara tothom parla del “fenomen” Pep Botifarra. Com ara un esclafit. Una acumulació de gasos que tot d’una, de sobte, han explotat. Sí, potser la seqüència dels fets que de lluny es percep és aquesta, la de l’esclafit. Cosa fortuïta. Però abans d’aquest Big Bang que ha provocat el naixement de l’Univers Botifarra hi han hagut anys d’anar a regolons, ací caic, allà m’alce, ací cante albaês, allà un cant de batre, barat al cacau, barat al tramús, barat a les corfes. I sempre considerant-se ben pagat, sempre agraït. Perquè hi ha oficis que són bons perquè es fan per devoció i no per l’aliment. Si fóra per l’aliment, alguns oficis, com el de cantaôr valencià, fa temps que s’haurien extingit.
Val a dir que el “fenonem” Pep Botifarra aporta una mica d’esperança en aquest País Valencià nostre que agonitza. Sí, perquè els qui sabem com mor una llengua, sabem que mor primer per la desaparició de la cultura popular –l’aculturació que en diuen–: mor l’imaginari mític col·lectiu, moren els jocs, moren els refranys i les parèmies, moren les paraules, moren les cançons... Avui, quan els valencians som ja minoria sense drets al nostre País Valencià, quan patim una castellanització galopant que culminarà el procés d’extermini cultural i lingüístic encetat fa tres-cents anys «por justo derecho de conquista», avui, que la nostra música tradicional reviscole ni que siga aquesta mala micotiua que ha convertit la Malaguenya de Barxeta en un himne col·lectiu, ja és cas d’alegrar-se, i molt. I aquest inesperat triomf, aquesta vigorosa alenada d’aire revivificador, correspon atribuir-li’l a Pep. Perquè, bé, d’acord, un esclafit... Però sense els més de trenta anys d’arreplegar canços i aprendre l’ofici, sense la seua memòria prodigiosa, sense el compromís renovat, sense la devoció inextingible, sense el talent innat d’aquest savi nostre del carrer les Santes, l’esclafit ja s’hauria esvaït i no en quedaria ni la remor. L’esclafit Botifarra encara se sent fort i atronador. I res és la de terres que ha corregut d’ençà que es va posar a cantar cançons en disc...
Qui tinga orelles per a escoltar, que escolte: cantarà Pep Botifarra –divendres i dissabte, a Aixàtiva–, i en cantarà més de mil.
Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV
El meu amic Ricard ha decidit canviar d'ofici. S'ha fet forner. Ha llogat el Forn del Xurro, a Roglà (en realitat és a Corberà, però ací a tothom li fa peresa dir a continuació l'altre poble, i això que és el més gran). Dissabte va convidar família i amics a l'acte ritual de l'encesa del forn. Feia quinze anys que estava en desús. I Ricard, bon artesà de l'ofici d'obrer de vila, l'ha reparat -amb alguna ajuda especialitzada quan ha calgut- i l'ha deixat en condicions de tornar a fer cuites. L'ha ressuscitat.
Així doncs, dissabte érem davant la boca del forn per tornar a donar-li vida, retornar-li el foc, la temperatura. La foguera del retorn la van encendre Jesús, l'últim dels Xurros que va coure pa en aquell forn, i les seues germanes Vicentica i Pilar. Va ser son pare qui va donar l'últim nom al forn, que és el que ara també recupera: el Forn del Xurro. Els deien així perquè provenien de Xèrica (Alt Palància).
Tanmateix aquest forn es remunta a molts segles arrere. No debades és ubicat al carrer Forn, cosa que ja ens indica que des dels orígens de l'antiga alqueria de Corberà ja devien coure el pa en aquest carrer. Un carrer que es troba just al costat de l'ermita de Corberà, paral·lel a la plaça on antigament hi havia hagut el palau. El forn és dels que s'anomenen "moruns", tot i que l'actual sembla ser que va ser refet fa tres segles.
El meu amic Ricard s'ha estimat més recuperar el forn i coure amb llenya que no substituir-lo per un de modern, elèctric. Dic jo que el pa li eixirà més gustós. Potser amb aromes de fusta de taronger, ara que la taronja va de baixa i tothom n'abandona el cultiu i arranca els arbres.
És una llàstima que jo visca a l'altre cantó del poble. Perquè una cosa és comprar el pa i una altra portar a coure l'arròs al forn travessant carrers amb la cassola tremolant entre les mans. Certament no és igual un arròs al forn cuit en un forn de gas o de llum que en un forn de llenya. On va a parar! No he tornat a fruir d'un arròs cuit en forn com cal d'ençà que era adolescent i vivia al carrer Blanc. D'ençà d'aleshores que no he tornat a menjar cabeçoleta de cabrit, ni m'han donat a tastar cap altre pa tan gustós com el que feia ma tia Pepica, a qui jo esperava amb deler de panarra quan ella eixia del forn carregada amb la post i em regalava una punta cruixent, encara calenta.
Potser ara que Ricard s'ha fet forner farem un dia un comboi i tornaré a sentir el gust d'un arròs al forn com cal (amb tanda, per exemple) o una cabeçoleta de cabrit. De moment, quan Ricard s'estrenarà amb el seu pa, menjarem pa cuit en un vell forn de llenya. I serà com reanimar la memòria de les papil·les del gust.
El Tribunal Central Penal d'Irac ha condemnat el periodista iraquià Muntadar al-Zaidi a tres anys de presó (tres!) per haver reballat de bon braç les seues sabates contra l'aleshores encara president dels Estats Units George Bush.
Fins avui no sabíem com de perilloses poden ser unes sabates. Aqueixes còmodes sabates que cada dia ens posem només alçar-nos i sense les quals ja no sabem fer una passa.
No haguera perillat tant la vida de l'ara ex-president Bush si li hagueren reballat un còctel molòtov o una bomba de mà, fins i tot si l'hagueren amenaçat de pegar-li un tir. Per això els magistrats iraquians que han jutjat el seu compatriota periodista han emès una sentència exemplar. Ha estat una dura sentència contra el perill de les sabates de destrucció massiva. Perquè ara sabem que era aquest el terrible armament l'existència oculta del qual va servir d'excusa a George Bush per envair l'Irac amb tot el seu poderós exèrcit... I per trobar-lo (si és que realment pretenien trobar alguna altra cosa que no fóra el petroli que cobdiciaven), Bush i els altres seus còmplices criminals massacraren milers i milers d'iraquians, a més de condemnar-los a un infern sense esperança.
Ben aviat, als avions també ens obligaran a pujar-hi descalços Però jo, ara, com m'estime, orgullós, les sabates! Sobre elles és que camine, conscient, amb ferma dignitat, i potser un dia jo també les reballaré de bon braç, aïrat, contra algun significat enemic de la humanitat, com ha fet Muntadar al-Zaidi. Contra els criminals del món, calcem-nos unes bones sabates: no sabem quan s'escaurà el dia que tindrem l'oportunitat de reballar-los-les.
Si teniu interès per veure el documental Ser Joan Fuster, el projectaran aquest divendres, 19 de desembre, a la Penya Barcelonista d’Alginet. L’acte començarà a les 20’00 i serà presentat per Isidre Crespo d’ACPV.
El passat 12 d'abril es complí el 15 aniversari de l'assassinat del jove antifeixista, militant de Maulets i veí de Burjassot Guillem Agulló i Salvador. Durant tots aquests mesos, una gran quantitat d'entitats, col·lectius i organitzacions polítiques, culturals i socials, així com persones a títol individual, s'han sumat a la campanya 15 anys sense Guillem Agulló, iniciada a través d'una crida per Internet i materialitzada amb centenars d'actes arreu del país.
Ara, quan falten pocs dies perquè acabe l'any, el grup promotor d'aquella crida volem celebrar un gran acte de record i combat, però també d'agraïment i afirmació col·lectiva. Un acte que se celebrarà el 16 de desembre al Teatre Municipal de Burjassot i on volem homenatjar a Guillem Agulló però també a totes les víctimes del feixisme de la nostra història recent, amb la participació de les diferents generacions de valencians i valencianes que des de la guerra civil fins ara han lluitat pels drets i les llibertats personals i col·lectives del nostre país.
Amb aquesta finalitat, l'acte s'estructurarà en tres grans blocs: el primer, en homenatge als milers de combatents, represaliats i desapareguts forçats de la guerra civil; el segon, als afectats per la violència exercida per l'extrema dreta durant la 'transició' política i l'anomenada 'Batalla de València'; i el tercer, a les víctimes dels grups feixistes i neonazis que han actuat i continuen actuant amb total impunitat avui dia.
En cada bloc comptarem amb la presència de testimonis d'aquests episodis de la nostra història i farem un especial homenatge als supervivents de la repressió franquista, a la família de Miquel Grau i a la de Guillem Agulló. També intervindran destacades personalitats del nostre món cultural i social així com grups i cantants que han estat, i són, la banda sonora d'aquestes lluites.
Un acte, doncs, on volem recuperar la pròpia història i homenatjar amb el qui ho han donat tot per tots nosaltres. Un acte on volem enfortir els lligams entre les generacions de lluitadors i lluitadores per guanyar el futur dels que vindran. Un acte on volem refermar, en definitiva, el compromís que la barbàrie no es torne a repetir.
Recuperem la memòria, guanyem el futur! El 16 de desembre totes i tots a Burjassot!
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
