Per als qui, al llarg del temps, han defensat la recuperació i la normalització de la llengua catalana en els seus respectius territoris, la unitat del català no ha estat una batalla a guanyar solament en l’àmbit científic. No només calia assegurar la correcta adscripció lingüística de les diferents modalitats del català, calia sobretot assegurar el seu futur com a llengua viva. I això només és possible des de l’actuació política.

A dia d’avui, però, val a dir que els partidaris de la unitat del català hem perdut la batalla. El secessionisme lingüístic s’ha imposat arreu dels Països Catalans. No és aquell vell secessionisme que negava la unitat de la llengua. Avui el secessionisme no nega la unitat científica. Tanmateix, en nom d’una defensa (falsa defensa!) dels particularismes s’ha permès l’esquarterament de l’autoritat normativa que existia fins ara i es proposen estàndars diferenciats. La secessió lingüística s’està produint mitjançant l’estratègia de crear acadèmies territorials. La valenciana, per exemple, s’ha consolidat plenament i compta amb el suport d’institucions tan importants com Escola Valenciana, editorials com ara Bromera, i ja hi ha escriptors que es deixen homenatjar per aquesta acadèmia fruit de l’acord i del repartiment polític entre espanyols. L’invent ha resultat tan eficaç per a la fragmentació de català que també s’ha creat una altra acadèmia per al català de la Franja, i aviat podria haver-ne una altra a les Illes si José Ramón Bauzá recupera, com ha insinuat, aquell intent de Jaume Matas de convertir l’Institut d’Estudis Baleràrics en acadèmia pròpia per a les varietats insulars.

No cal, doncs, negar la unitat del català per a ser secessionista. De fet, els partidaris d’aquest estratègia de desvertebració no s’estan de fer proclames d’unitat, de paraula i per escrit, explícites o través de refinats circumloquis com el de l’AVL. Tot i que sovint defugen esmentar el nom de la llengua, i doncs no sabem exactament de quina llengua s'afirma la unitat, si de l’arbre o si del refillol.

El trossejament de l’autoritat normativa a través de la creació i consolidació de diferents acadèmies està provocant, en la pràctica, la fragmentació de la llengua catalana. Assistim, doncs, impassibles i mesells, al seu esquarterament. I no passa res. Tothom calla i fa la viu-viu.

Aquesta és, doncs, l’aspiració que s’ha esmicolat: calia construir un espai complet per a llengua catalana, consolidar una normativa única i plural, convertir el català en la llengua potent d’una comunitat cultural de més de deu milions d’habitants. En comptes d’aquell projecte de confluència, de construcció d’un imaginari cultural comú, tenim aquest irrisori i suïcida territori de taifes. Hem perdut els qui volem una llengua unida, els qui volem un gran mercat per al català i no quatre o cinc o sis paradetes. Som al segle XXI i no ens val ara tornar a les flors i violes de la Renaixença. Ens cal una política clara i ferma a favor de la unitat del català.

El darrer número de la revista Llengua Nacional ha publicat un resum d’una conferència que el president de l’IEC, Joan Martí i Castells, va fer a la Universitat de Lleida l’any 2007: Unitat i variació lingüística: una qüestió ideològica. 

Enganxe tot seguit alguns paràgrafs que considere d’especial interès:

«Res pot anar més en contra de la unitat lingüística que l’elaboració d’una normativa específica per a un territori, encara que sigui en nom del respecte a la variació…»

«...una sola llengua ha de tenir un sol fòrum on decidir-ne la preceptiva; un fòrum, això sí, obert a la realitat sociolingüística diversa i a les diverses sensibilitats».

«La unitat dels idiomes acaba depenent de l’establiment de l’escriptura, és a dir, de l’establiment del seu codi, de les convencions gràfiques acceptades per un col·lectiu. I l’acceptació es tradueix en la voluntat de remarcar igualtats i diferències. Les unes i les altres se sublimen, segons els interessos d’unió o de separació, respectivament, de grups humans i de territoris. En els processos que això comporta, són decisius els propòsits de les classes polítiques que participen dels governs i, doncs, de poder. Malgrat tot, és evident que la proximitat o la llunyania objectives entre parlars faciliten o dificulten l’intent d’ajuntar-ne diversos en una mateixa llengua.»

«Una de les manifestacions més contundents de l’amenaça de la separació és la producció de normativa alternativa a l’establerta oficialment per a una llengua nacional.»

Cal llegir la conferència completa (la teniu en document word a l'arxiu de sota). Una exposició impecable, clara i coherent. I per això mateix –per ser qui és qui l'ha impartida– és fa més incomprensible el silenci amb què l’IEC ha consentit ser desposseït de l’autoritat normativitzadora que tenia per llei. Aquest trinxament de la llengua catalana no ha generat gaires protestes. Tot al contrari, com deia adés, tota mena d’associacions per la «defensa de la llengua» (sic), institucions culturals, editorials, escriptors, periòdics... han acceptat de bon grat aquesta situació. Sobretot al País Valencià, que és on encetaren l’estratègia i on ja es veuen els resultats desintegradors. Fins i tot han promogut campanyes “singularistes” que afavoreixen la diferenció i separació entre valencià i català. No obstant això, des de Catalunya alguns lingüistes i mitjans de comunicació també col·laboren a legitimar aquesta estratègia de divisió.

Durant tot aquest procés de esquarterament del català no s’ha produït cap gest d’autoritat per part de l’IEC. I encara que fóra tardà, caldria que l’IEC denunciara aquesta situació de fragmentació, que reclamara la seua autoritat. No ho ha fet encara. Potser no el farà. I així, el secessionisme aconseguirà, definitivament, consolidar«el efecto». Paradoxalment, ho adverteix el mateix president de l’IEC en aqueixa conferència. Llàstima que malgrat haver fet un formulació tan clara dels perills, tanmateix no s’hi haja pres cap mesura per contrarestar-los.

Diu l'actual president de l’IEC «En els corrents secessionistes, mai no s’arriba a complaure el desig de qui els defensen en el grau d’acceptació de la variació, fins a la separació definitiva; a major consideració dels localismes, major sol·licitud d’admetre’ls, sense límits, en un procés que teòricament i pràcticament arriba a la divisió de llengües diferents.»

És fa una llei i s’ha complir. Això ens diuen. Algunes les aproven amb embut i tot, d’altres amb vaselina, segons com haja de ser la via d’administració. Mireu, per exemple, com amb la llei a la mà es desnonen famílies encara que no tinguen on anar a viure. Tanmateix, la Generalitat de Catalunya es gastarà 1’4 milions d’euros per al doblatge de pel·lícules al català. Unes quantes còpies només. Malgrat que hi ha una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que diu que estan obligats a doblar-ne i projectar-ne moltes més de les que el conseller Mascarell ha pactat, i de franc. Perquè ho diu la llei. En temps de crisi, quan a tothom se li retallen salaris, pensions i serveis públics, el govern d’Artur Mas menysprea la llei i malgasta els diners de tots. Més valdria que aquests diners els haguera invertit en la producció de cinema català, i més ara que Pa Negre està pels núvols. I una pregunta a l'aire, com un pàmpol: ¿El govern d’Espanya subvenciona el doblatge de pel·lícules a l’espanyol?.

I ara que dic de Pa Negre… S’ha sorprès el director Agustí Villaronga que els espanyols hagen triat una pel·lícula en català per a “representar-los”. Deuen haver-se equivocat. O estan de broma. Potser quan se’ls passarà la ressaca i se’ls dissiparà la torba faran públiques i sentides mostres de contrició i propòsit d’esmena. No debades molts mitjans de la Hispània Catalanofòbica, a manera de retret, o potser advertència, fan públicament la pregunta a les seues legions: «¿Qué te parece que una película rodada en catalán represente a España?» I això és del mateix tarannà que preguntar: «¿Te parece bien que los negros vayan a la universidad? ¿Consentirías que tu hija se casara con un judío? ¿Qué harías con tu hijo si te enteraras que es maricón?...» Encara es pregunten alguns doctes de cuina per què volem fugir d’Espanya.

A tot açò, jo, del País Valencià estant, encara no he pogut veure la pel·lícula. A Yelmo Cines d’Ontinyent, als Ocine de Xàtiva o al Punt d’Alzira, que són els que tinc a la vora, no l’han projectada, ni en versió original catalana ni en versió doblada a l’espanyol. I si l’han passada sense que me n’haja assabentat serà perquè l’han programada d’arrapa-i-fuig, clandestinament.

I remate la garba amb les declaracions de Ramon Térmens: «Parlo d'intolerància, i l'he patida pel fet de rodar en català».

El neofalangisme espanyol (C’s, UPyD) i el vell franquisme transvestit (PP) branden com les taules de Moisès la sentència contra el model educatiu de la C.A. de Catalunya i exigeixen més castellà a l’ensenyament. La branden, però, com el botxí que mostra l’espasa al sentenciat abans de tallar-li el coll: amb prepotència espanyolista i odi catalanòfob. A les Illes el govern espanyolista de Bauzà anuncia que no esperara cap sentència per a «equiparar català i espanyol a l’escola». Si no foren uns cínics a la manera dels nazis, potser caldria demanar al govern del PP que ja posats a equiparar, i per poder dir que actuen des d’una intenció igualadora i justa, equiparara català i espanyol als quioscs, al cinema, a la justícia, a la TDT, fins i tot als rètols del carrer…

I tot el tuacte l’ha originat la denúncia de tres famílies supremacistes. Tres famílies contra milers al País Valencià -on governa el PP des de fa anys-, totes les quals no han pogut matricular els seus fills en la “línia en valencià”. I pareu atenció que l’Eurocambra lloa el model lingüístic de Catalunya alhora que adverteix de les greus conseqüències de la "separació lingüística", un model, el de la separació per la llengua, que és el fa anys que es va implantar al País Valencià: “línia en valencià” i “línia en castellà”. De més a més, en arribar al batxillerat el “valencià” comença a desaparèixer, entre d’altres causes per no ser obligatòria la competència lingüística del professorat, i així la “línia en valencià” perd assignatures en favor del castellà, per més que pares i alumnes n’exigesquen "el dret de continuïnat". I en arribar a la Universitat, què? S’ha acabat el “valencià”. Alguna engruna i prou.

Per tot plegat, m'indigna el cinisme de l’espanyolisme militant, el dels seus politics i els seus corifeus mediàtics. Tanmateix, m’irrita prou més la resposta acovardida, compungida sovint, dels polítics “nostres”. Amb tants arguments com tenen a l’abast contra el cinisme dels espanyolistes i només saben pronunciar inútils declaracions d'intencions. La millor defensa, prou que ho diuen els que hi entenen, és un bon atac. Ataquem, doncs, la política exterminacionista dels espanyols. Que siguen ells qui hagen de donar explicacions per les seues actuacions polítiques passades i presents contra l’existència del català. Hem de posar-los, als espanyols, davant els espills en els quals s’emmirallen.

Reflexiona en el seu blog l’amic Xavier Aliaga, periodista de professió, sobre la necessitat i la possibilitat –sobretot la possibilitat– de tenir premsa escrita al País Valencià, després del fracàs d’EL PUNT, l’espantada de l’AVUI, l’apocament de l’ARA i la més que discutible catalanitat de LA VANGUARDIA (i EL PERIODICO).

Tanmateix, el titular del seu apunt és el que em motiva a fer-ne un comentari, que potser hauria d’haver posat al seu blog, tanmateix he preferit anotar-lo ací, a manera d’apunt.

El titular d’Aliaga diu: I per què no un diari en valencià?

I jo anote que m'estimaria més un diari en català. Un diari amb seccions úniques: cultura, política internacional, opinió, sucessos, societat i etcètera, i suplements diferenciats que tractarien més extensament els afers, sobretot el polítics, dels diferents territoris dels Països Catalans.

Calen molts lectors per a mantindre un periòdic en paper, i fragmentar el mercat –com fan les empreses periodístiques actuals– equival a minoritzar d’entrada el producte.

Hi ha també una altra qüestió important: la llengua estàndard (unitat i pluralitat). Amb dues acadèmies de la llengua com porquets solts, la valenciana i l’aragonesa, rebolcant-se cadascuna en el seu fangar; l’IEC que encara no sap on li cau càrrega des que li han anat restringit, per llei i consentiment polític, l’abast de la seua autoritat lingüística; i en l’únic territori on s’han fet les coses amb una mica de seny i sentit de la unitat des de la diferència, les Illes, ara hi plana la burrera d’en Bauzà, que potser voldrà reviscolar l’intent de Matas d’una altra acadèmia –o vàries– per a fomentar «ses diferents variants insulars».

Llengua i mercat estan, en el nostre cas, vitalment –o mortalment– vinculats. Com més pensem els nostres productes des de l’actual fragmentació, més afeblida –per limitada– serà la nostra producció cultural, i, per tant, menys rendible econòmicament i políticament. Això inclou, especialment, la premsa, siga escrita o audiovisual.

L’Estat francès insisteix en la seua política d’extermini lingüístic. Si fa unes setmanes el seu Consell Constitucional dictaminava que «no pot existir cap dret legal per a altra llengua que el francès», ara és la presidenta de la comissió de Cultura del Senat, Colette Mélot, qui ha argumentat contra l’intent de reconèixer drets lingüístics a les altres llengües, tot defensant la «unicitat de poble francès». És a dir: allí també són de la canterella aquella d’«Una, Grande y Libre». Potser en foren els inventors i tot.

Davant d’aquestes barbaritats, hi ha moments en què estic a punt de perdre el sentit humà i m’aguante com puc la intenció de serrar-los la Torre Eiffel o botar-li foc al seu Museu del Louvre. Per sort, i a diferència dels exterminacionistes francesos, no arribe mai a perdre el meu nord humà. Perquè si destruïm la Torre Eiffel o les insubstituïbles obres que alberga el Louvre no és contra la supèrbia francesa que actuem, sinó contra la humanitat sencera, contra nosaltres mateixos. No vull actuar, ni ser, com un francès qualsevol. Com un francès exterminacionista.

Potser caldria aconsellar-los llegir els arguments del nostre professor Jesús Tuson, que tant i tan encertadament ha raonat al voltant del prejudicis lingüístics, contra les ínfules de superioritat lingüística d’algunes nacions, sempre a favor de considerar la diversitat lingüística com l’expressió més genuïna de la Humanitat, la nostra fita més extraordinària. Hem creat tantes llengües gràcies a la possibilitat humana del llenguatge. I com afirmava el poeta Octavio Paz, cada vegada que mor una llengua és una visió de l’home i del món que desapareix. Desapareix, en concret, part de la nostra riquesa humana. Les llengües, quan no malviuen sotmeses a la imposició totalitària d’una altra llengua, expressen la cultura d’un poble: la seua literatura, la culta i la de transmissió oral, la seua mitologia, la seua història, fins i tot una manera particular de conviure, de viure, fins i tot de morir.

Els exterminacionistes francesos, quan neguen els drets a les altres llengües no solament els neguen el dret d'existir, expressen, explícitament, un tarannà polític no gens democràtic, absolutament totalitari. A França només pot haver drets per al francès, com a Sudàfrica només hi havia drets per als qui eren de raça blanca: els de les altres races, no tenien drets, sovint ni el dret més elemental de conservar la vida. Com a l’Alemanya nazi només tenien drets els aris, i com més purs, més drets tenien. Tenien dret, fins i tot, d'exterminar totes els humans de les altres races: per a preservar la puresa de la raça, fora blanca només o blanca ària; per a preservar la «grandesa» de la pàtria única, siga francesa o espanyola.

Aquella Sudàfrica de l’apartheid, aquella Alemanya nazi, aquesta França exterminacionista, o aquesta Espanya profundament castellana que secularment li ha imitat els tics, les fòbies i els excessos totalitaris. En nom de la «unicitat del poble francès», de l’«España Una»… Tanmateix, afirmen, sobretot, que ens exterminen –quina barra!– en nom de la «democràcia». El cinisme dels botxins.

Entre els qui llegeixen aquest blog –més aviat entre els qui ho fan ocasionalment– tinc reconeguda fama d’anar pel món xafant guitarres. Bé, doncs, avise: em sembla que ara vaig a xafar-ne una.

Ens hem indignat molt, moltíssim, contra Font de Mora i el PP pel seu projecte d’Escola Trilingüe. Els blogs, els feisbucs, el tuiters, fins i tot la premsa convencional, bollia i bull encara d’indignació. Fins i tot hi ha hagut una manifestació multitudinària de protesta (perfectament ocultada pels mitjans espanyols, els privats i els «públics»). Una indignació justificada, evidentment. Tot i amb això, em fa l’efecte que sovint ens fotem galtades amb les nostres pròpies mans.

Quan fa unes mesos Escola Valenciana presentava el seu projecte d’Escola Plurilingüe, vaig pensar: «Ja hi som amb un altre projecte del valencià “guai” i més modern que cap altre». Un model, però, que, de nou, intentava defugir i emmascarar el nostre vell conflicte lingüístic, aquell que va començar sense que notàrem «el cuidado», però que ha aconseguit que notem «el efecto».

Evidentment, entre el model que proposa Escola Valenciana i el que imposa Font de Mora hi ha diferències abismals. Del cel a la terra, que diríem. Tanmateix, pareu-vos a pensar si una persona poc entesa, allò que en diem «una persona del carrer», a partir dels «títols» pot arribar a considerar models educatius diferents l’Escola Trilingüe de Font de Mora i l’Escola Plurilingüe d’Escola Valenciana. Ja dic: per l’enunciat només. A partir de tres no és també «pluri»?

Em fa l’efecte que com més defugim el conflicte, més ens devorarà «la pau». Crec que s’han d’abandonar les propostes conciliadores, «bonistes», i fer front al conflicte des de la seua arrel. Fa tres-cent anys que patim un procés de «neteja lingüística» que ha arribat a convertir el nostre català secular en llengua minoritària. Cal insisitir en l’argument que no és possible la democràcia al País Valencià (als Països Catalans) si no es reverteix l’actual minorització del nostre català. Volem recuperar la normalitat lingüística que ens ha estat arrabassada mitjançant la imposició, sovint violenta, del castellà.

És impossible, si més no a curt termini, pensar que assolirem una mínima normalitat lingüística des de l’ocultació del conflicte, des de «la bona intenció». Per tant és això el que hem de proposar: que el nostre català siga l’única llengua a l’ensenyament, des de l’escola infantil a la universitat. El model educatiu que hem de proposar per a recuperar la normalitat del nostre català és el que tenen els espanyols de Madrid o de Sevilla, els francesos de París, els anglesos de Londres o els alemanys de Berlín: la llengua pròpia del país per als continguts i poder aprendre almenys dues o tres llengües estrangeres durant l’ensenyament obligatori.

Això del model «plurilingüe» és equívoc, si més no si intentem contraposar-lo al model «trilingüe». Cal ser valents i entrar al conflicte sense complexos: cal exigir el mateix model lingüístic que tenen els madrilenys, els sevillans, els parisencs o els londinencs: un país, una llengua. I si tenim un model educatiu que ens permet ser competents en tres o quatre llengües –a part de la nostra–, millor. Ja n’hi ha prou de voler ser «bons»: hem de ser clars i catalans (els més maniosos, podeu dir-ne clars i valencians, si voleu). Cal que siguem coherents, valents, útils en la defensa del nostre català. Prou de fotre’ns galtades amb les nostres pròpies mans. Prou de por i de poretes. Parlem clar: ni plurilingüe ni trilingüe: en català! No debades, és quan parlem clar que ens entenem (i que ens entenen).

El forense Font de Mora i el corrupte Camps han decidit exterminar el nostre català de les aules, «a lo franquista».

I a Elx, l’alcalde in pectore del PP ha decidit que canviarà el nom del Gran Teatre pel de Gran Teatro perquè així, segons que recull el diari ultranacionalista espanyol ABC se li llevarà la «càrrega ideològica». És com ara, posem per cas, a Xàtiva, si fem un mapa que diga –com sempre s’ha dit– Xàtiva, Llocnou d’En Fenollet, el Puig, l’Estret de les Aigües o la Creueta, segons l’ABC i l’alcalde in pectore d’Elx, estem fent un mapa amb «càrrega ideològica». Per a llevar-li-la el mapa –i tots els rètols oficials– han dir Játiva, Lugar Nuevo de Don Hinojito, el Cerro, el Estrecho de las Aguas o la Crucecita. «Como Dios manda». 

I mireu que us dic que tenen raó, els de l’ABC, la peada pepera i tutti quanti d’aquesta cordada. Al País Valencià –als Països Catalans en general– el català ha estat i és la llengua no solament del poble –«llengua pròpia»–, de més a més ha estat –i és!– la llengua en què s’ha expressat el sentiment democràtic, la raó, la justícia, la tolerància, el respecte… el sentit comú. Per això els espanyols durant anys han intentant exterminar la nostra llengua catalana, precisament per aquesta càrrega ideològica que la diferència extremadament de l’espanyol i de l'espanyolitat; no debades l'espanyol o castellà és una llengua que ens ha estat imposada «por justo derecho de justícia». L'espanyol i l'espanyolisme però, no tenen càrrega ideològica. Perquè l’ànsia d’extermini no és ben bé una ideologia, encara que sovint s’hi assemble; és, més aïnes, una patologia. Diguem-ho clar: una demència. Patologia criminal, demència incurable. La ideològia democràtica, doncs, s’expressa en català; la demència política, en espanyol. Almenys als Països Catalans. Des de fa tres segles. Darrerament, però, els espanyols, sobretot els del PP, sembla ser que no es prenen la medicació i darrere d’una barrabassada en fan una altra. No haurien d’haver tancat els cottolengos.

Mireu que s’hi han escarrassat de valent. Porten un grapat d’anys renegant, abjurant, desmentint… S’han gasejat amb tota mena desinfectants, s’han fregat la pell fins a deixar-se-la en carn viva… i no han  tret res a carregador. Com si li hagueren llavat el cap a un tinyós. Font de Mora (més aïnes Fuente de Mora, no?) diu que els qui s’oposen al seu model educatiu plurilingüe són uns «catalanistes».

Tanta faena per a no res. Tant de blau de cap a peus, tant de valencià genuí, tanta culpa dels Països Catalans, és a dir, tanta renúncia, i al final Font de Mora no els reconeix el camí que han fet. No els ha valgut ni la «pau lingüística» que pactaren. Al final, igualment, catalanistes! Qui del dimoni fuig, debades corre.

Fa uns anys, un dia que enganxàvem cartells per a unes eleccions, passaren pel nostre costat dues dones de certa edat. A tall d’aclariment, sense cap mena d’hostilitat, una li va dir a l’altra: «Eixos són catalanistes: tot ho volen en valencià».

Font de Mora pensa igual que aquelles ancianes dels qui s’oposen a la seua llei educativa: «Eixos són catalanistes, tot ho volen en valencia!» La diferència és que a aquelles dones, pel to de veu que usaren, els semblava bé, això de voler-ho tot «en valencià». Font de Mora, en canvi s’ha expressat amb ràbia, amb odi de «viejo corregidor castellano», de «leal lameculos», o siga de valencià renegat, miserable caragirat, dels qui es deixen la porta oberta perquè passe avant el senyoret o el lladre, tant se val l'un o l'altre, però els dos de Madrid…

Per a aquelles dones érem els de casa; per al forense caragirat, els enemics. En quaselvol cas, sí, jo ho era i encara ho sóc: catalanista que tot ho vull en «valencià» (tanmateix, el d'abans de l’AVL).

Llegit en un dels xats amb candidats que va organitzar Levante-EMV. A Joan Ribó, exEUPV, candidat per Compromís, altrament i bàsicament Bloc, avui flamant regidor per València (o potser Valéncia?), li retrau un dels participants: «¿Seguix oposant-se vosté a l'AVL?»

I Ribó, conscient que ara “milita” en una altra sensibilitat lingüística, abjura: «He de reconèixer que m'equivoquí quan vaig votar en contra de l'AVL. Avui no ho faria».

Una altra «acadèmia» més

A l’Aragó han decidit imitar els valencians i s’han inventat una altra «acadèmia de la llengua» per a:

a) Investigar i formular les normes gramaticals, si escau, del català a Aragó tenint en compte les seves varietats lingüístiques.

b) Inventariar i actualitzar el seu lèxic.

c) Estimular l'ús, ensenyament i difusió del català a l'Aragó i de les seves diferents modalitats.

d) Defensar i promoure el català a Aragó i les seves modalitats i vetllar pels drets lingüístics dels parlants del català a Aragó.

d) Col laborar en la formació del professorat.

e) Establir el criteri d'autoritat en les qüestions relatives a la normativa, actualització i ús correcte de la llengua catalana a Aragó.

f) Assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l'ús correcte del català a Aragó, la seva promoció social, així com sobre la determinació oficial dels topònims (els noms oficials dels territoris, els nuclis de població i les vies interurbanes ) i els antropònims.

g) Les que, en l'àmbit de la seva competència, li encomani el Govern d'Aragó.

A diferència, però, de la valenciana, aquesta altra acadèmia no fa servir circuml·loquis pel que fa al nom de la llengua que parlen a la Franja: Acadèmia Aragonesa del Català.

Tot i amb això, és de preveure que  serà tan nefasta com la valenciana.

No són coherents (o potser sí)

En qualsevol cas, cal preguntar-se per què aquests eminents polítics no proposen, amb idèntica finalitat de preservar les formes que ells en diuen genuïnes o modalitats i varietats diferents, la creació, posem per cas, de l’Academia Aragonesa del Castellano, o Academia Valenciana de la Lengua Castellana, o Academia Manchega del Castellano o Andaluza o Extremeña o Murciana o Canaria… del Castellano. Per ser coherents del tot, si més no, i no donen lloc a pensar que ho fan només per fotre (‘ns) –que ho fan!.

No hem de perdre de vista que tant aquesta Acadèmia Aragonesa com l’Acadèmia Valenciana han estat pactades principalment per partits espanyolistes. I ja saben que aquest partits si en un objectiu han esmerçar esforços no és a dignificar i consolidar l’ús del nostre català, ans al contrari, sempre s’hi han manifestat contraris; tot sovint amb virulenta bel·ligerància. Penseu quins són els partits que han signat l’acord aragonès, i quins foren els qui pactaren i es repartiren els escons de la valenciana: PP i PSOE, en aquest cas amb el suport còmplice de CiU i també del BNV, que atès que no pot ni proposar-hi canditats, representa l’inútil paperot d’escolà amèn.

Sort tinguérem que a les Illes l’Acadèmia Baleàrica que va intentar el corrupte Matas no va prosperar. Però si en aquestes eleccions guanya l’ultraespanyolista Bauzà, potser la reviscolaran.

El català fragmentat en taifes

L’autoritat normativa del nostre català ha estat fragmentada en ridículs regnes de taifa, i ja sabem que de les dividides taifes a la desaparició a mans dels nostres enemics més units i conseqüents hi ha un pas ben curt.

Cal lamentar el trist paper de l’IEC, convertit en una més Acadèmia Catalunyesa de la Llengua. Fóra necessari que prenguera una decisió valenta: d’una banda, reordenar la Secció Filològica amb una presència més paritària de membres de tots els territoris catalanoparlants, i sobretot reivindicar-se públicament com l’única autoritat normativa del català unitari i plural i, fins i tot, demanar els suport públic d’escriptors, periodistes, lingüistes… I per a les situacions particulars, hi ha sempre la possibilitat de delegar funcions específiques a la manera de la UIB.

En fi… no li calen enemics al català per a fer-lo desaparèixer. En té prou amb els «amics». Amb la desídia d’uns, l’estultícia d’altres, la indecent convinència de més d’un, la connivència d'uns altres… ¿Fem alguna cosa per recuperar la unitat del català, o claudiquem del tot i acceptem aquesta letal desmembració? 

Ens cal, sobretot, una resposta de l'IEC.

L’AVL continua afonant-se en el tarquimar blavero.

No pot eixir res de bo d'una “pau” o “pacte” amb uns del principals actors de la Batalla de València, Lo Rat penat. No eixirà res de bo perquè l’acostament de l’AVL a l’entitat blavera suposarà un major distanciament, o siga diferenciació, del català. Cal recordar que Lo Rat Penat, a banda de protagonitzar l’oposició –sovint no gens pacífica– a la dignificació del català del país Valencià, no ha aportat res de profit a la cultura pròpia dels valencians. Ha estat un cau de mediocritat. Sempre en mans de personatges incults i profundament espanyolitzats, Lo Rat Penat ha estat al servei de l’espanyolització i dels partits espanyolistes més bel·ligerants amb la llengua i la cultura dels valencians. Tanmateix, l’AVL els acull. Diu molt de la vertadera “missió” de l’AVL: diferenciar i separar. Com si diguérem: dis-me amb qui et fas i et diré a quin amo serveixes.

Si algú encara no ho té clar, heus ací un exemple aclaridor: a la pàgina 275 del Manual de Documentació Administrativa trobem que el municipi de Castelló de la Ribera s’ha de dir en “valencià”, segons l’AVL, tal com ha demanat sempre el PP i Coalición Valenciana: Vilanova de Castelló.

No tardarem molt a veure seure en la mateixa taula de “pacificació” l’AVL i el GAV.

És un fet evident: la majoria de valencians han assumit ferventment l’AVL. O no gens ferventment, però s’hi avenen, amb resignació o amb seminfotisme. No obstant això, molts d’aquests valencians s’escaroten com gallines en un galliner envaït de raboses quan les institucions espanyoles i europees ens refreguen pels morros la diferenciació jurídica entre català i valencià, i l’última (per ara) a les beques Erasmus. S’escaroten i esgrimeixen els arguments de la ciència. Però tant se val el que diga la ciència. Davant la llei, la ciència ha de callar i acatar. I si no volem que la llei siga contrària a la ciència, cal exigir lleis que respecten la ciència. Fins i tot cal exigir la derogació d’aquelles lleis que actuen contra els arguments de la ciència.

Tanmateix, malgrat les evidències, no hi ha gaire contestació, ni al País Valencià ni enlloc, davant la consolidació secessionista. Fet i fet, l’AVL està aconseguint la legitimació per part de gairebé tothom: escriptors, associacions culturals, lingüistes, periodistes, fins i tot d’Escola Valenciana. No els dol ni els crea càrrec de consciència demanar-li parer, comptar amb la seua presència institucional, fer investigacions amb el seu suport (econòmic) o ser convidats als seus «eventos».

A mi, en canvi, no m’agrada veure el meu nom citat en cap treball d’investigació sobre llengua o literatura al País Valencià finançat per l’AVL. No sóc «d’eixe món». No vull que m’hi esmenten. M’irrita que em consideren «del seus» ni que siga «en rebel·lia». Malgrat les conseqüències –de marginalitat–, m’estime més ser escriptor en llengua catalana. La càrrega a gust no pesa.

Amb tot, em reca profundament aquesta manca de resistència, aquest desistiment, malgrat les constants i constatables evidències de secessió lingüística, arreu dels Països Catalans.

Amb els fets i les respostes sobre la taula, queda clar que seguim ulls a cegues el conflictiu exemple serbocroata en comptes de la raonable solució neerlandesa (la de Flandes). En això, en els exemples que seguim, també demostrem a quina societat aspirem. I, en conseqüència, quin futur construïm (per a la llengua). Joan Fuster també tenia raó en això: «I és que no tenim voluntat de resistir». Ca’u ‘panye, doncs?