L'escriptor i periodista xativí Xavier Aliaga farà la presentació de la seua novel·la «Vides desafinades» a Xàtiva. Serà aquesta divendres, 16 de desembre, a les 20'00, a la Llibreria la Costera. La presentació serà a càrrec de Miquel Àngel Landete, «ànima i motor» de Senior i el Cor Brutal.
«Vides desafinades» va guanyar el Premi Jaonot Martorell de Narrativa de Gandia i l'ha publicada Edicions 62.
La novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, ha arribat a la quarta edició, dins la col·lecció El Grill de l'editorial 3i4. Nova edició i també nova coberta dissenyada per Ramon Llop.
Fa uns mesos, Lolita Bosch va presentar una antologia literària catalana per sota dels quaranta-cinc anys. Quaranta-un noms. Cap ni un de valencià. Avui, el diari ARA, en el suplement d’estiu, apunta deu noms per sota dels trenta. Cap ni un dels quals és valencià. Preguntes: No hi són perquè no n’hi ha, perquè no volen veure’ls o perquè no s’han pres la molèstia de buscar-los?
M’ha semblat, però, que els crítics s’han inclinat prou més per comentar les memòries de Broyard que no les vivències d’Aciman. Potser perquè els agradria que el món literari sobre el que han de donar notícia s’assemblara al que Broyard evoca. Encara que Boyard, quan vivia aquell temps seu, possiblement no s’imaginava, ni de lluny, que tindria l’interès que a alguns els ha despertat ara. Podria passar que el temps actual que molts crítics no dubten a plànyer-lo per anodí i vulgar, temps a venir voldran trascendir-lo com ha fet Broyard amb el seu. Hi ha miopies que es redueixen amb el pas del temps. Tanmateix, el seu testimoni ja no serà interessant per a literatura, excepció feta d’aquells que tindran un bon nivell d’expressió literària.
Jo, com a narrador, us recomane, ben bé amb entusiasme, les memòries d’André Aciman. Els crítics no n’han parlar gaire, però. Potser perquè s’estimen més parlar al voltant de la literatura que de la literatura.
I una felicitació a 3i4 per la nova col·lecció, i a Francesc Sellés per la tria.
L’editorial 3i4 reedita la novel·la L'última paraula i ben aviat serà a les llibreries.
Després de pegar bacs per diversos premis literaris, la novel·la L’útima paraula va guanyar ex aequo el Premi Ciutat de Badalona Països Catalans-Solstici d’Estiu de 1998. L’altre guanyador amb qui em vaig haver de repartir el premi (100.000 ptes) va ser ni més ni menys que Manuel Baixauli, que havia presentat el recull de relats Espiral. També va obtenir el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’aquell any, novament ex aequo, en aquesta ocasió amb Isabel-Clara Simó (El professor de música).
La va publicar Columna Edicions a finals d’aquell mateix any. L’estiu de 1999 va ser reeditada en una col·lecció de quiosc (Els millors llibres de l’any) de Columna i Planeta d’Agostini.
La contracoberta del llibre explica açò:
El 20 de novembre de 1975, hores després que Arias Navarro ha fet pública la mort del dictador Francisco Franco, Pasqual Sentís, petit terratinent i devot franquista, creu trobar-se també a les portes de la mort. Convençut d’haver menat una vida fracassada, vol acomplir un últim desig abans de morir: presenciar el seu enterrament. Per tal d’aconseguir el certificat de defunció, farà xantatge al seu amic metge Maties Sorell, tot amenaçant-lo de fer públic que tots dos, en acabar la guerra, denunciaren Miquel Reig als falangistes i tot seguit va ser assassinat.
Aquesta història té, però, un narrador d’excepció: la Mort. La seua mirada determina el discurs del relat amb un marcat to d’humor negre. L’última paraula ret homenatge literari al poeta Vicent Andrés Estellés i a l’escriptor sicilià Luigi Pirandello.
De més a més, pretén ser, alhora, una metàfora sobre el franquisme i la seua pervivència més enllà de la desaparició del dictador.
A mi també m’indigna. Pertot retallen menys per on toca retallar. I a pagar-ho Pocarropa, o siga la literatura catalana. Vull dir: el govern d’Artur Mas ha decidit liquidar la Institució de les Lletres Catalanes, una entitat que ha treballat molt i molt bé en favor de la dignificació de l’ofici d’escriure, i ho ha fet arreu dels Països Catalans i sense complexos. Que el govern de CiU vulga fer-la desaparèixer indica quin interès té per la literatura catalana: cap ni un. Més i tot: és ben bé un delicte polític –en la mesura que qui el comet diu que és un partit que diu que és nacionalista català– eliminar una institució amb una trajectòria i un funcionament exemplars, imprescindible per a la literatura catalana. Si els escriptors en català ja estem bastant deixats de la mà de totdéu, a partir d’ara encara ho estarem més.
Acabe de llegir Paisatge, territori i societat civil, de Joan Nogué, darrer premi Joan Fuster d’Assaig (Edicions 3i4). Ha arribat a emocionar-me, fins i tot. M’ha emocionat trobar respostes i propostes que jo només intuïa. Respostes per a un dolor somordat que havia intentat d'explicar, potser massa a les palpes, a través de la"ficció" literària.
«Els éssers humans creem llocs en l’espai, els vivim i els omplim de significació. Ens hi arrelem i ens en sentim part. Els llocs, a qualsevol escala, són essencials per a la nostra estabilitat emocional perquè ens vinculen a una lògica històrica i perquè faciliten la intreacció entre el nostre jo i el món».
«...la pèrdua traumàtica del sentit del lloc condueix a un conflicte intern, personal, que pot arribar a tenir greus conseqüències socials [...] Com es produeix la pèrdua traumàtica del sentit del lloc, una desagradable sensació que ens afecta, en primera instància, individualment? De moltes maneres [...] perquè s’ha modificat de dalt a baix el lloc en el qual vivim, en molt poc temps, i sense haver participat en el procés de transformació. Vet aquí una mena de migració forçada sense moure’ns de lloc, una de les grans paradoxes del món contemporani, impensables en altres moments de la història en els quals la transformació del territori era lenta, pausada, al ritme de la intervenció humana. Quan els llocs esdevenen impersonals i irrecognoscibles per als habitans del lloc mateix, assistim a un greu conflicte territorial a escala individual, senzillament perquè l’arrelament territorial és una dimensió fonamental per desenvolupar una relació harmònica entre l’espai viscut i els grups humans.»
Contemple el paisatge actual de Xàtiva, devastat per la incultura d’uns i la cobdícia d’altres (sempre còmplices), i sent aqueix dolor somordat, provocat per “la pèrdua traumàtica del sentit del lloc». En sent foraster a casa meua, com “exiliat a perpetuïtat”. Vaig convertir el dolor en indignació per a escriure HERETARÀS LA TERRA. També hi és present a Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, i a Ulysses i el fantasma foraster. Als qui els heu llegits, si us han agradat, us recomane el llibre de Joan Nogué.
L'amic Francesc Mompó presenta en aquest vídeo el seu llibre Els fantasmes del Lacrima Coeli, publicat per Edicions Bullent.
El llibre el presentarà el dia 18 de febrer, divendres, al Casal Jaume I de Catarroja, a les 20'00. I l'endemà, dissabte, a la Biblioteca de l'Olleria, a les 18'30.
En algun article –potser en aquest mateix blog– he manifestat la contradicció que em provoca l’escriptor Louis-Ferdinand Céline: menyspree la seua ideologia, tanmateix admire la seua literatura.
Enguany en fa cinquanta de la seua mort. I a França l’efemèride ha suscitat una previsible controvèrsia. L’estat francès ha retirat el seu nom de les Celebracions Nacionals de França de 2011. Per a justificar-ho, l’actual ministre de cultura Frédéric Mitterrand ha acusat Céline d’«haver posat la seua ploma al servei d’una ideologia repugnant, l’antisemitisme, [que] no encaixa amb els principis de les Celebracions Nacionals». Això és així i no admet discussió. Si la celebració té en compte tant els valors democràtics com els valors culturals, Céline s’hi presenta amb la balança prou desequilibrada.
No obstant això, hi ha una afirmació feta per Céline en un dels seus escrits pamfletaris que m’ha cridat l’atenció, i sobre la qual crec que paga la pena de reflexionar (i no per a justificar la ideologia injustificable de l’autor de Mort a crèdit). Céline va afirmar que preferia aliar-se amb Hitler perquè ell «almenys no ha dit res contra els bretons o els flamencs».
Heus ací la contradicció democràtica. França condemna Céline pel seu suport al supremacisme nazi que va enviar a la mort milions de persones. França no ha enviat a la mort tantes persones en nom de la seua superioritat nacional, tanmateix gairebé ha exterminat amb idèntica convicció que el nazisme la llengua –i doncs la identitat– dels bretons, dels bascos, dels occitans, dels corsos, dels catalans... Ja sabeu què hi diu la Bíblia, no? Això de la biga i el bri de palla...
Us recomane llegir això que ha escrit Josep Porcar: Céline.
Ahir vaig haver d'anar a València per compartir amb Antoni Vives una xarrada sobre guerra civil i literatura. Mercè Climent n'ha fet una breu ressenya al seu blog.
Amigues i amics que seguiu aquest blog, potser ja n’hi haurà qui ho sabrà perquè de tant en tant hi fussava, però us faig saber que he donat de baixa els blogs La Cuca Salamanduca i Toni Cucarella Edicions. Motius? A penes els actualitzava. Fet i fet, Toni Cucarella Edicions feia un any que no rebia material nou i La Cuca Salamanduca vora sis mesos. Aquesta desatenció m’ha estat provocant problemes de consciència. Amb tot, de mica en mica aniré recuperant relats i apunts en aquest blog, i si tinc temps per a fer material nou l’inclouré en les categories específiques que he creat ací.
Haig de comunicar-vos també que part del material literari publicat a Toni Cucarella Edicions serà editat en llibre (juntament amb alguns relats inèdits). Segurament l’any que ve. Toca, doncs, engolir-se l’orgull, la intenció de coherència a tota ultrança i desdir-se. Disculpeu-me –els amics– que no haja pogut mantenir-me ferm. Del que puguen dir els altres, me’n puc flixar.
Torne al paper per diners. Per quatre xavos mal comptats. No és ben bé per la crisi. És més aviat que els meus fills volen fer estudis universitaris i és més gran l’esforç econòmic que cal fer quan vius lluny d’una universitat. A banda que –diga el que diga el marxista (sic) Josep Huguet– fer estudis universitaris és car, molt car; especialment per als qui tenim la butxaca curta. Podríem considerar-ho un luxe elitista.
Potser algú s’alegrarà que torne al paper. De fet, ja n’hi ha qui m’ho ha dit. I m’emociona sentir-me apreciat. Però no acabe de tindre-ho clar. Per a escriure cal il·lusió; cal tenir objectius, hortizons. Però tot això s’esvaeix quan constates que és un fet irreversible la fragmentació lingüística –i literària– del català. Jo, que em considerere escriptor valencià en llengua catalana, a quina literatura m’encomane? A la valenciana, no, que és de l’AVL. I en la catalana avui només hi admeten els de la “comunidad autónoma de Cataluña” i unes comptades excepcions perifèriques, a manera paripè o per caritat o per pal·liar alguna transitòria picor de la mala consciència.
Tant se val. Continuaré en la trinxera dels malcontents. La càrrega a gust no pesa. Serà perquè fa múscul. I també durícia.
Al final aconseguiran de fer-nos-ho creure: els catalans som un poble malastruc. Vegeu, com ara, quin interès hem posat perquè a un dels nostres escriptors li donen el Nobel de literatura: entre els darrers, Martí i Pol, Moncada, Porcel... Fins i tot des del sud vam impulsar un candidatura a favor d’Enric Valor. Ja són tots morts i encara l’esperem amb candeletes. Tenim l’esperança posada en Jaume Cabré, encara que podríem afegir a la candidatura Joan Margarit i Màrius Sempere. No ens hi falten candidats. Fet i fet, tenim, afortunadament, una nònima ben nodrida de noms. Tot i que ens falta el més important: ser la literatura pròpia d’un estat independent. El dia que les quatre barres tinguen pal oficial al banderam de l’ONU, llavors podrem començar a creure seriosament en la possibilitat que un dels nostres reba el Nobel de literatura. Mentrimentres, com que tenim fam, podem continuar somiant rotllos.
No val la pena posar-hi esperances. No depèn de la qualitat dels nostres autors que tinguem la possibilitat de ser una literatura amb Nobel. Estic convençut que els espanyols, avançant-se a la possibilitat que el jurat suec pensara remotament a donar-nos-el, ja hauran mogut els fils per a llevar-los-ho del cap. com han fet amb totes les seleccions esportives catalanes: no han parat fins que les han expulsades de totes les federacions mundials. I si a Trueta no li donaren el de medicina, i mireu que va salvar vides, per la pressió dels espanyols (els feixistes i els republicans, que en això estaven d’acord), qui pot esperar que ens donen el de literatura?
Som un poble malastruc. Ens delim pel Nobel de literatura i no només no ens l’han donat, sinó que li l’han atorgat a algú que menysprea profundament la llengua i la literatura catalanes: Vargas Llosa (no gosaré a posar en dubte el valor de la seua obra literària, només faltaria! Però vaig deixar de llegir-lo fa molts anys: m’han interessat prou més García Márquez, Roa Bastos o Alejo Carpentier, posem per cas). Malgrat això, li devem –quina contradicció!– haver fet una propaganda impagable del nostre clàssic Tirant lo Blanc. L’ha lloat i l’ha defensat com una de les obres cabdals de la literatura universal. Però detesta la llengua en què està escrit, i lamenta i critica, com un altre Savater qualsevol, la nostra tossuda resistència a continuar mantenint-la viva. Tampoc no ens ha de soprendre la seua actitud, i no perquè s’haja imbuït del caràcter mesetari més castís i colonialista, i en conseqüència haja desenvolupat la seua inherent catalanofòbia. No devem oblidar el seu origen peruà, en particular la seua ascendència criolla. Ell no prové de la població autòctona, sinó dels antics conquistadors castellans, que són els qui secularment han detentat el poder al Perú i els qui han intentant uniformitzar la població fent desaparèixer les llengües i les cultures indígenes. Per a Vargas Llosa el català, com a llengua literària, li és tan repugnant com l’aimara o el quítxua. I li dol que una novel·la tan exímia haja estat escrita en una llengua de classe inferior. No obstant això, de la mateixa manera que jo puc reconèixer-li a ell, com al feixista Céline, el valor literari de la seua obra –perquè literatura i ideologia no han de guisar-se en la mateixa cassola–, Vargas Llosa ha valorat com cal la importància literària del nostre Tirant lo Blanc.
Tanmateix, sens dubte voldria que el català en què va ser escrit haguera desaparegut d’entre les llengües del món. Qui sap amb quines obscures intencions. Tot i que podríem sospitar-les si donàvem crèdit a les investigacions que sobre el Lazarillo de Tormes (Llàtzer de Tormos) i El Quijote (El Quixot) ha fet Jordi Bilbeny, aclaridor de la ja indiscutible catalanitat de Cristòfor Colom i de la trama castellana que el va convertir en un atrevit navegant genovès. Potser Vargas Llosa preferiria que el nostre català haguera tingut la fi del dàlmata i que del Tirant lo Blanch només en restaren les traduccions, per a així poder apropiar-se'l i fer creure al món que «Tirante el Blanco forma parte del Siglo de Oro de la literatura española». Encara que, possiblement, la veritat del cas caiga per una altra banda i al capdavall Vargas Llosa siga un altre més que pateix de vulgar i execrable catalanofòbia. Però no em negareu que hi ha material per a escriure un bon patracol amb tot d’intrigues polítiques, sectes exterminacionistes i un polsim d’erudició literària.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
