La patronal està feliç amb la reforma laboral del PP. I la dreta autonòmica també. Mas l'avala i diu que això “ens homologarà més amb Europa”. Doncs que li donen pel cul a Europa! El beato Duran també està feliç, però ara vol que es regule el dret de vaga quan aquesta provoque conflicte amb l’interès general. I qui determinarà què és interès general i què no ho és?
Hem reculat democràticament. I encara recularem més, sens dubte. I els sindicats oficials somicant. Però perquè ara s’adonen que després de tant de pactar amb els enemics dels treballadors, tant de menjar en la seua menjadora, ara han prescindit dels seus serveis. No els volen per a negociar. I del que fins ara han negociat, han avalat i han legitimat contra els treballadors, fins i tot això ha quedat en paper mullat. En què ha quedat el dret a la negociació col·lectiva amb aquesta reforma laboral? En paper per a torcar-se el cul.
Si tingueren dignitat, el que haurien de fer els sindicats que es diuen dels treballadors és abandonar la menjadora dels pressupostos públics i tornar a ser sindicats de classe, abandonar el sindicalisme institucional que paga cursets i pesudosindicalistes alliberats i posar-se al costat dels drets dels treballadors, ara suprimits. Però em tem que no faran. Continuaran somiant a ser útils a la patronal, a negociar baixades de sou i continuar cobrant dels pressupostos públics. Tot i que ara ja no són útils a ningú, ni a la patronal que els convidava a cafè ni als treballadors, en nom dels quals hi negociaven, sempre a la baixa.
Cal una vaga general? En absolut. Encara els farem un favor als empresaris i a la dreta, i a l’Europa econòmica i antisocial, regalant-los els nostres salaris de vaga. Cal que els partits d’esquerra i els sindicats abandonen les institucions que agredeixen els treballadors, que no legitimen amb la seua presència una reculada democràtica sense precedents. No es col·labora amb els règims dictatorials: se’ls derroca.
No són una broma les retallades de serveis públics, de drets socials i laborals i de salaris. No és cap broma aquesta brutal reculada democràtica. Per tant l'esquerra i els sindicats haurien de ser valents i escollir bàndol: donar legitimitat als qui ens agredeixen amb la seua col·laboració institucional o lluitar des de fora per recuperar els drets que ens han arrabassat.
S'ha acabat la democràcia. Tot això que hi ha ara és una pamtomima.
Cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, el valencians (i també de Questió de noms). Enguany llegirem, possiblement, moltes coses –algunes de substancials i d’altres dessubstanciades– sobre aquest llibre cabdal en la història política del País València, dels Països Catalans. Dic possiblement perquè tinc els meus dubtes sobre si a l’actual valencianisme triomfant, el que diu que parla de Països Catalans només en cercles íntims, el que dóna suport a la diferenciació del valencià respecte del català (ei!: sense negar «la unitat de la llengua» [sic]), tinga gaire interès a trobar-se retratat –per «muelle»– entre les altres pàgines del càustic de Sueca. Amb tot, hi abundarà –crec– la revisió. Revisar, és a dir, bandejar l’àmbit nacional i d’actuació política que són els Països Catalans des del qual pensava i analitzava, i al qual aspirava, Joan Fuster. Proclamaran que el «fusterianisme» ha fracassat, és a dir, que els Països Catalans són «una utopia prescindible». I així voldran passar pàgina. Més i tot ara, que, per fi, han tret diputats a carregador. Coses de la –mala– consciència. Rellegiran Fuster per a renegar-lo, com ja advertia, fa uns anys, el lingüista Vicent Pitarch. D’altres, continuaran parlant de Joan Fuster d’oïda, ignorant-lo, vull dir, sense haver-lo llegit. I seguiran ignorant-lo com continuen ignorant Pedrolo, posem per cas. Per por, per covardia. Són els qui es troben plàcidament –aconformadament– instal·lats en la nació de les Quatre Províncies i Prou. És la seua –respectable– decisió. Ja s’apanyaran!, que diria Joan Fuster.
Per part «nostra» caldria aprofitar l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre», a fi de valorar com cal la talla intel·lectual de l’homenot de Sueca. I pense que seria una bona ocasió per a l’independentisme per a bandejar, amb raons de pes, això de fusterianisme o fusterianisme polític, expressió al meu parer del tot equivocada –equivocada, per desencertada, per al nostre llenguatge polític–, fins i tot ofensiva per a Joan Fuster. Aquesta terminologia és més pròpia i usual entre els detractors anticatalanistes –tant se val si d’alta o baixa intensitat–, que potser han considerat que en convertir Joan Fuster en icona política disparen millor contra l’objectiu dels Països Catalans: desacreditant el principal referent intel·lectual es desacredita alhora la idea nacional des de la qual focalitzava la seua anàlisi política. Si al capdavall, com sovint es desprén de bona part dels seus escrits, l’anticatalanisme –d’alta o baixa intensitat– ens considera gairebé una «secta», ha de considerar també, en conseqüència, que denigrant públicament el «profeta» denigra els seus «devots» i l’objectiu que persegueixen.
Toni Mollà, a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992), realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».
L’independentisme, doncs, no pot assumir com a pròpia una terminologia usada amb la intenció del seu descrèdit. O per al descrèdit d’aquelles persones que han contribuït a dotar-nos d’un argumentari sòlid, coherent i útil. Els anticatalanistes –d’alta o baixa intensitat–, que continuen usant, interessadament, obsessivament, això de «fusterianisme». Forma part del seu vocabulari. Nosaltres continuarem dient-hi Països Catalans. I referint-nos a Joan Fuster com l’intel·lectual més brillant i lúcid dels Països Catalans.
Terra Mítica, parc temàtic preferit pels especuladors i polítics corruptes, lluny de destruir els seus mostres sota l’abundantíssima merda que ha fet, els manté en vida, pudents com un carnús, per a retornar-los, si convé, a la política activa. El rumor, un escoltellet que encén la sang de la gent honrada, escapolida i indefensa, diu que aquell Zaplana que afirmava sense rubor que estava en política per a fer-se ric, amic íntim –«amiguito del alma» en llenguatge coent d’un altre acabacases, també ninot indultat per la justícia espanyola (oxímoron!)–… amic íntim, deia, de Vicentico Sanz, àlies «Pega’m una mamaeta», aquest sinistre pardalot de l’Albufera, doncs, aquest cartagenero moreno, diu el rumor que Mariano de España, àlies Rajoy, està pensar a nomenar-lo capo di capos de RTVE. I tot d’una, nosaltres, gent de compte i raó, ens esbalaïm en sentir un tal rumor, o amenaça. Ens esbalaïm només de pensar en el model d’informació que va imposar a RTVV quan era president de la Cheneralitá, o siga a Canal Nou Que Ens Costa Un Ou I No Val Una Merda; model encara vigent i potent, model «diu més mentides que alena, i alena més que un porc». Hi haurà, doncs, a RTVE, mentides i més mentides, i Rajoy i companyia sempre sota pal·li. «Viva er No-Do!». I de la pela de tots, o siga dels patxaqüens públics, no deixarà ni el pollegó, si arriba a manar-hi el Zaplana. I la Cospedal –quin altre pardal!–, com un gínjol de veure-hi un dels seus posant-hi «ordre». Amagueu els patos, que torna Zaplana!
Diu la Fiscalia Anticorrupció espanyola que no recorrerà l'absolució de Camps i Costa perquè «no hi ha base jurídica suficient». Jo crec que hauria d'esforçar-se per trobar-la. Ni que fóra perquè no ens quedàrem amb la idea que la Fiscalia Anticorrupció és tan corrupta com els corruptes que, en teoria, ha de perseguir i engarjolar. Fa pudor, doncs, la Fiscalia Anticorrupció. S'avé amb els corruptes com s'avenen els lladres a la fira.
Betoret, Campos, Costa i Camps, tots estaven acusats d’haver participat en el mateix delicte. Betoret i Crespo es declaren culpables i se’ls condemana a pagar un multa. Costa i Camps opten per anar a juí. Si dos dels participants en el delicte es declaren culpables d’haver-lo comès i paguen per això, en teoria els altres dos participants, Costa i Camps, haurien d’haver estat declarats també culpables, sense que hi haguera calgut tanta pantomima. I tanmateix un jurat “popular” els ha declarats no culpables, o innocents del delicte que se’ls imputava, que era el mateix pel qual s’havien confessat culpables Betoret i Campos. Quin paradoxa més gran, no? O incongruència. O presa de pèl.
Hauran de retornar ara els diners de la multa a Betoret i Campos i se’ls declararà també no culpables? Perquè seria “de justícia” que si no hi hagut delicte no pot haver cas de culpabilitat per a ningú dels encausats. O tots moros o tots cristians.
Tanmateix la pregunta que cal fer-se en primer lloc és per què va haver aquesta deferència de separar el cas dels “vestits”, com si fóra un delicte menor i diferent, del delicte més gros que encara s’investiga que és el de la trama de corrupció Gürtel?
La justícia espanyola ha quedat amb el cul a l’aire. Per voler tapar les vergonyes d’uns i altres corruptes ha mostrat les seues, o siga la seua pròpia corrupció. I ara, damunt, serà de “repagament”.
No tenen vergonya ni perdó de Déu (si n’hi haguera).
Pocarropa, Chirabolics, Parranda, Charpeta, Temporal i Bufalampolla foren uns lladres ben singulars que protagonitzaren un dels col·loquis més interessants de la nostra literatura d’espardenya: Chunta Secreta. Arenga crítica que fan sis personats de distinguit caracter, queixantse agriament de la mala estació del temps, pues no s’atrevixen a eixir á collir lo que atres han sembràt, perquè no els delmen i fasen pagar el clam, atribuïda a Carles Leon i publicada a València en 1788.
Ricard Blasco, al seu llibre La insolent sàtira antiga, diu a propòsit de l’èxit d’aquest text representat a les places públiques valencianes que «el tema que l’inspira: la “mala vida” d’una urbs com la València del segle XVIII, exemplificada per sis malfatans que exposen com els és de difícil d’exercir el seu “ofici”, per foça havia d’atraure públics poblatans, senzills i fàcils d’acontentar»
Us en recomane la lectura. I fins i tot, si algú hi té traça, podria renovar-ne el text, ja que el tema i alguns diàlegs són de gran actualitat. Si cal repartir els personatges, Betoret ja ha triat el seu: Pocarropa. Parranda podria ser Costa i Camps faria de Bufalampolla, o de Chirabolics.
Diu el flamant ministre Gallardón que a Espanya la justícia només parla en espanyol. Perquè és justícia espanyola. La justícia espanyola és la que ha absolt Camps i Costa d’haver participat en la trama corrupta Gürtel. Per això Alfonso Rus diu que creu en la justícia espanyola. Nosaltres no. Els qui hem patit el saqueig dels nostres diners públics per part d’aquesta banda de lladres que és el PP (Terra Mítica, Brugal, Gürtel, Emarsa…), no creguem en la justícia espanyola. Dir justícia espanyola és com dir merda saborosa o perfum de pet.
Que s’ho confiten tot plegat, la justícia espanyola i l’espanyol. Als Països Catalans, així parla la corrupció i la delinqüència política organitzada: en espanyol.
Crec que els mossos d’esquadra s’han tirat pedres a la teulada amb el seu acte de menyspreu cap al català. Han fet un pa com unes hòsties, que diríem. S’han destapat, s’han descobert.
Perquè la policia catalana no pot menysprear la llengua del poble al que –en la teoria dels papers– serveix. I si ho fa ha d’assumir-ne les conseqüències. L’argumentari que han fet servir els mossos d’esquadra contra el català els incapacita per a formar part de la policia catalana, per a ser percebuts com a tal policia per la ciutadania que té el català com la llengua pròpia i tret fonamental d’identitat col·lectiva. De més a més, caldria preguntar-se quina és la formació que reben a les acadèmies si la majoria destil·len aquesta profunda catalanofòbia. En qualsevol cas, el que s’ha fet evident és que els mossos d’esquadra no són, en absolut, una policia catalana. Finalment, la barretina de l’uniforme no ha pogut ocultar per més temps l'espenta de la sinistra forma del tricòrnio, tan arrelat en el cervell hispànic, secularment antidemocràtic doncs. I anticatalà.
Ara només parlaran en espanyol, han dit representants sindicals dels mossos d’esquadra. I diuen que ho fan per fotre el Govern de Generalitat. I per més que hi pense no trobe quina relació puga haver entre tocar-li els pebrots al govern d’Artur Mas i pixar-se damunt el català com un marine americà qualsevol. Excepte, és clar, que hagen estat infectats per un virus que els haja reblanit el cervell fins a espanyolitzar-los-el greument, totalment. He estat investigant-ho i ho he “veriuat”. Es tracta del virus Galinsoga, denominat així per aquell personatge que va ser director del periòdic La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga. Compareu el que va dir aquell Galinsoga i el que diuen aquests representants dels mossos d’esquadra:
«…todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su Victoria...» Galinsoga, 1939.
El PP vota ací CiU, i allà CiU vota PP. I entre una còpula i l’altra, tot retrets: que si el PP asfixia Catalunya, que si CiU ha caigut en una deriva independentista... La meua àvia, que era murciana d’aquella banda fronterera on es parla panotxo, solia dir d’aquestes situacions que «quien desprecia, mercar quiere». I aquesta parella de ball, adés es diuen allò que el mar trau a les vores, ara es marquen un tango enganxats com a llepasses, d’aquells que deixen panses de calentures. O siga que parlen foradat. Que tot és comèdia, vaja. Que volen «mercar».
L’argument, però, és repetit de milanta telefilms anteriors. Al final, sempre és la classe la que preval sobre el sentit nacional. Nacionalistes catalans o nacionalistes espanyols, però tots dos de dretes. És el negoci allò que els uneix. El negoci que faran amb la privatització dels serveis públics, el negoci de viure a cos de rei de la política. El negoci i els privilegis els uneixen més que si foren germans de sang.
Potser algú esperava que CiU defensara els catalans de l’asfíxia espanyola? Animalet de déu... Innocent! Qui podia esperar encara una defensa mínimament digna del drets dels catalans si Mas i els seus consellers fa mesos que els han passat per la subhastadora. Valga com a exemple (només un!) la maltractada sanitat pública, lliurada a mans de rapinyaires del negoci de la sanitat privada.
S’enganya qui no es llava cada matí per a llevar-se les lleganyes. S’enganya qui creu que la dreta té nació, perquè la dreta només té negocis. Amb aquesta CiU tan votada i tan potent, tan dretana i “mercadora”, peca d’il·lús qui veu la independència de Catalunya com una realitat a tocar. Amor de lluny i fum d’estopa, tot és un, se’n va plànyer l’esposa de Guillem de Varoic quan aquest se la va deixar per anar a fer l’ermità. Amor de lluny practica CiU amb Catalunya. El de prop, l’arrimat, el practica amb Espanya i els seus governs. Perquè s’arrimen per les butxaques on tenen les carteres àvides.
No erreu el càlcul aparent: no són el PP i el PSOE els garants de la unitat hispànica; a Catalunya, la garantia d’Unidad de Destino en lo Universal és CiU. Li fan la gara-gara a Madrid i s’afanya a parar el cabàs, o siga el cove. I al foc de la independència, poalades d’assenyada aigua convergent.
Avui l’ARA (09/01/2012) s’ha espolsat un editorial sobre la reforma laboral (La reforma laboral és necessària, però no farà miracles) que podríem haver llegit, sense gaires diferències de contingut, a El Mundo o La Vanguardia, fins i tot a La Gaceta de Intereconomia. Fet i fet, torna a advertir-nos, als assalariats, que hem de fer bondat, o siga resignar-nos a ser humiliats més i més, a parar no sols la galta, també el cul.
Tanmateix, la guinda a aquest pastís de pa de dolor l’ha posat un dels comentaris, que em permet d’enganxar-vos perquè hi xaleu. El firma un tal Penya1992, de Cabrera de Mar. I s’espolsa açò altre:
«A l'època medieval, el fuster necessitava dues hores d'algú que l'ajudés. Cridava algú, treballava les dues hores i li pagava per exemple 10 euros/l'hora, tot pel treballador.
Ara has de pagar contractes, gestories, riscos laborals, seguretat social, impostos. El preu hora d'empresa no només es dispara sinó que has de pagar vacances proporcionals, i jugàr-te-la a que tindràs ocupada la persona durant els propers 3 mesos, pel cap baix, sense saber com t'anirà la feina.
El Resultat és que ningú se la juga. Ja faré jo mateix les hores que siguin necessàries abans d'agafar més pedres per la motxila que porto.
És clar, la política, els sindicats, els partits d'esquerres, tots criden, si home!!! això és inacceptable, contractes "basura", sense potecció social, sense cotitzar, inacceptable!!!
Doncs bé, seguim donant voltes, però l'empresari no contracta i no contractarà. Perquè es dóna per fet que l'empresari és corrupte i avariciós i que acabarà contractant amb totes aquestes càrregues perquè no té més remei. Però la lliberat de l'empresari per contractar encara és lliure. Un cop contracta ja té masses obligacions i drets del treballador insostenibles avui, drets que van ser assumibles en el passat i potser ho tornaran a ser en el futur, però no avui, ni aquest any 2012, de moment.
O es fa un canvi brutal, ei!!! durant un temps! provisional!, com es contractava a l'època medieval, o això no tirarà i acabarem no pagant l'atur, simplement perquè no hi haurà calers.
Ep! però res, seguim parlant, seguim fent demagògia que si els rics, que si els bancs, que si és injuts. Si, si, aneu fent, ja veureu.»
Jo li diria, a aquest emprenedor empresari nostrat, que la ciència ja ha avançat a muntó en el disseny d’un treballador/treballadora que satisfarà plenament les seues necesssitats. Els investigadors ja han avançat molt en el disseny d’un humà assalariat que podrà ser contractat segons les necessitats de cada empresari: per hores, per dies, per setmanes, per mesos fins i tot. Durant els períodes en què l’obrer assalariat no serà contractat, automàticament entrarà en hivernació: no menjarà, ni cagarà, ni pixarà, ni veurà la tele, ni desgastarà sabates ni roba. Si es donava el cas que l’obrer assalariat fundava una família amb una altra obrera assalariada d’igual disseny genètico-laboral, els fills i filles, durant els períodes en què els caps de casa no foren contractats, reduirien les seues constants vitals, fins pràcticament hivernar també; en conseqüència no caldria que anaren a escola, amb l’estalvi que això suposaria per a l’administració pública. Però el disseny genètic d’aquest nou treballador del futur ofereix encara més avantatges per als empresaris i les administracions públiques: no cau malalt mai! Per tant, no cal cotitzar a la Seguretat Social. I no prou amb això, en arribar als setanta anys de vida útil, es mor sense demora. Per la qual cosa, tampoc no cal cotitzar-li la jubilació.
Aquesta seria una alternativa de futur per a l’empresari Penya1992 de Cabrera de Mar. Tanmateix, parem atenció que ell no vol una alternativa de futur, sinó una forta reculada al passat. «A l’època medieval…», diu. O sospira.
L’època medieval és aquella de la Pesta Negra, un temps en què per a fer les seues necessitats les persones abocaven el cul per la finestra (d'ací prové l'expressió cagar al vol i pixar a les altes), la majoria de la població amb prou feines arribava als quaranta anys de vida i quan els xiquets tot just aprenien a caminar ja els posaven en amo, l’època del dret de cuixa... Un temps, en resum, en què a Barcelona, segons explica el darrer número de la revista Sàpiens, que publica la mateixa empresa editorial que l’ARA… a Barcelona un de cada deu habitants procedia del tràfic d’esclaus. I amb això ja no cal dir res més. Si està ben comprès, està ben explicat.
Carmen Chacón vol liderar el PSOE. I ha pres una decisió conseqüent: amputar-se la catalanitat. Ni que la seua catalanitat haja estat només territorial –accidental, doncs–, en absolut nacional. És conditio sine quan non que per a liderar el PSOE l’única identitat nacional que hi és permesa és l’espanyola (Una, Grande y Libre). Però s’haurà d’esforçar molt per demostrar als espanyols que ella s’ha extirpat fins l’última cèl·lula catalana, que Carmen Chacón és –per decisió i per submissió– més espanyola que la (mala) bava d’Alfonso Guerra. I això ja sabem com es fa: a quina cara haurà d’escopir, vull dir, per a fer-se amanyagar, per a fer-se aplaudir, per a fer-se perdonar.
Puix que tot això ho fa per ambició política, per ànsia irrefrenable –insaciable– de grimpar, jo li diria «dragonet», però se’ns dubte li escau més «salamanquesa».
Fa de mal llegir, i d’escoltar, tota la faramalla d’excuses de mal pagador que s’espolsen els corifeus afins al “règim”. És impossible pair tant de servilisme, tanta mentida, tant d’intent de llevar-li, al “règim”, l’espart de l’ala. Tot açò es retalla: els sous, els serveis públics, els drets socials i els laborals. Tanmateix, els impostos no minven; però ens apugen el preu dels transports públics i es consolida la pràctica coactiva del “copagament”, que és en realitat abusiu “repagament”. I si ho critiquem, s’empreyen –els corifeus de les gasetilles– com unes mones de cul pelat: «És la crisi, estúpids!», bramen, com si tingueren més raó que un sant o que un economista de Lehman Brothers. I amb aquest bram d’ase calent (Burro calent, burro calent, porta la càrrega i no se la sent!) ja ho tenen tot dit i explicat, i aclarit i expiat.
Ni de bon tros! Ni de bon tros, està aclarit i expiat, per més que no baden la boca còmplice els sindicats apessebrats i els polítics adotzenats. És la crisi, sí. Però la crisi no ens ha caigut per plaga divina, sinó per incompetència –i cobdícia– humana. I mentre a nosaltres ens fan pagar amb créixens una crisi que no hem provocat, els responsables polítics i financers que l’han creada i engreixada –per acció, omissió i comissió– encara no han retut comptes davant cap tribunal de justícia, ni que fóra perquè els obligaren a retornar els moltíssims diners que han arramblat ambiciosament, fraudulentament, impunement.
Hi ha crisi, sí, però en democràcia és just que paguen els culpables que l’han provocada i no les víctimes. Prou d’impunitat, i de lleponisme.
Gairebé tothom al País Valencià diu que el blaverisme s’ha acabat; no obstant això, les aversions que el caracteritzaven semblen estar més vives que mai. Almenys si considerem com una forma de blaverisme l’ideari polític contrari a la unitat nacional i lingüística (política!) dels Països Catalans. De més a més, el blaverisme va nàixer com a reacció espanyolista a aquesta proposta de fer convergir políticament tots els territoris catalanòfons de l’antiga Corona d’Aragó, és a dir, els Països Catalans.
Enric Morera, màxim responsable del BNV, pal de paller de la triomfant coalició Compromís, l’endemà mateix del 20N ja va anunciar que no parlarien amb Esquerra per a la creació d’un grup parlamentari. Si fóra pel BNV, potser la decisió més coherent, si més no a la vista de les relacions que ha mantingut amb Convergència i Unió, seria que Compromís s’integrara en el seu grup polític. Però Compromís la formen: les dues ànimes del BNV –els catalanistes pragmàtics i els blaveros reconvertits–, també IdPV de Mònica Oltra, que manté fluïdes relacions amb ICV, no obstant aquests s’integraran en el grup d’Izquierda Unida, formació que abandonaren Oltra i la majoria de militants d’IdPV. L’altre peu de la taula és per a la novella formació ecologista Equo, de l’ex-director de Greenpeace Espanya Juan López de Uralde. Una formació estatal que no ha obtingut cap escó. Però d’haver obtingut Equo els diputats necessaris, seria amb aquesta formació estatal, per no dir-ne espanyolista, amb qui el diputat de Compromís haguera format grup parlamentari.
No obstant això, el diputat de trinca de la coalició, Joan Baldoví, esmentava el diputat valencià Enric Marco Miranda, elegit diputat al congrés espanyol l’any 1936, i s’erigia com a continuador seu després d’un llarguíssim parèntesi. Obviava, l’ex-alcalde de Sueca, dues qüestions no gens trivials: que Enric Marco Miranda es va integrar en el mateix grup que Esquerra Republicana de Catalunya (Esquerra Catalana), i també que l’any 2004, tot i que elegit per la circumscripció de Barcelona, un altre valencià, Agustí Cerdà, ja havia evocat Enric Marco Miranda en prendre possessió del seu escó al congrés espanyol. Baldoví deixava així a l’aire unes vergonyes més pròpies de l’aversió blavera quan ignorava, deliberadament –mesquinament–, Agustí Cerdà i el que va significar (una altra cosa és l’escàs aprofitament d’aquella oportunitat) que un valencià representara els valencians des d’una opció política favorable als Països Catalans. ¿Potser Baldoví considera per això Cerdà vinculat a interessos polítics i nacionals no gens valencians, “forasters”?
Al final de tot plegat, faça amb qui faça grup el diputat Baldoví, ja sabem quina és la principal aversió de Compromís. Per a evitar que se’ls assenyale com a catalanistes, cosa que consideren l’acusació que més mal polític els fa, no formaran grup ni amb CiU ni amb ERC. En resum: aquells deien: «No mos fareu catalans», i aquests d’ara diuen: «No mos acusaran de catalanistes». Al capdavall, però, totes dues expressions palesen una idèntica aversió. El blaverisme que han representat Unión Valenciana i Coalición Valenciana ha desaparegut de la graella política, tanmateix les seues fòbies han acabat impregnant-ho tot, o empastifant-ho. Llàstima.
M’ho mire per on m’ho mire, l’acord dels països de la Unió Europea, al dictat o fuet de na Merkelana i del seu fidel caniche Sarkosinet, no té per objectiu resoldre els problemes de les persones. Era d’esperar, tanmateix. Actuen d’acord amb la seua mesella naturalesa, servils capatassos dels amos dels diners. El pacte es fa en interès exclusiu, doncs, “dels Mercats”. Que volen continuar fen dinerets a costa de massacrar persones. I això és el pacte: a favor dels diners i contra les persones. I la Gran Bretanya se n’ha quedat fora. No pas perquè volia un acord més de persones per a persones. Al contrari: encara volia que ens massacraren més. Tot escòria humana, els qui continuen dins i els que se n’han quedat fora. Com se sol dir, no es mereixen ni l’aire que respiren. Fills de la Gran Puta. Fills del Gran Mercat.
La imprecació, l’exabrute, l’insult, tot això i el que se li assembla, és conseqüència, sovint, avui més que mai, de la impotència, de la desolació davant la injustícia, de l’espoliació, de la pocavergonya. Així i tot, hi ha qui s’exclama i reclama –escandalitzat– prudència, educació, respecte fins i tot: que no insulte la gent. Que no insulte la gent, és clar, desesperada, farta, impotent, espoliada. Per damunt de tot, malgrat totes les indecències o la merda que ens reballen damunt, no s’ha de perdre la bona educació. La bona educació que en ells –cal sobreentendre a qui (a quins) fa referència el plural genèric– és cinisme i hipocresia, en nosaltres submissió. Cal callar i engolir saliva o fel o merda. Mentre els polítics –sequaços ocapatassos o cabassets femeters (que no criadetes sense paga)– prenen decisions perquè a la bèstia infame –Els Mercats– no li falte manduca, siga carnassa o carnús, o siga benefici en abundància. El seu benefici a costa de la nostra misèria. Així i tot, diuen els seus panxacontents corifeus, cínics corifeus, que no hem d’insultar. Hem d’engolir-nos la indignació, la impotència, fins a l’extrem, si calguera, d’ofegar-nos-hi com si fóra un vòmit.
Ens demanen “sacrificis”. Ens ho demanen els mateixos que ens han conduït fins a aquest escorxador. Ens ho diuen com si apel·laren a la nostra comprensió, al nostre sentit comú, a la nostra “solidaritat”. I tanmateix nosaltres esperàvem, voldríem, exigim (encara, ai!) justícia islandesa; és a dir, que els responsables d’aquesta misèria compareguen davant un tribunal just, siguen polítics, financers, banquers, directius de grans empreses, corruptes de tota mena i condició en suma, i que reten comptes (i propietats) per la seua incompetència, per la seua cobdícia, per la seua arrogància, pel seu còmplice –delictiu, doncs– servilisme fins i tot. Però no hem vist passar ningú pel tràngol de l’acusació. I ningú no els ha exigit retre comptes de la seua riquesa desmesurada, immoral, il·lícita. Impunitat europea. És, però, el nostre minso i ben guanyat benestar –el treball, la salut, l’habitatge, l’educació dels nostres fills…– el que és sacrificat. Sacrificat en ares de l’opulència d’uns quants males bèsties.
Tota aquesta impunitat ofèn. Ofèn més que tot això que els diem nosaltres a ells, conseqüència de la nostra impotència, de la seua impunitat. Se’ns pixen damunt i ens diuen que plou, se’ns caguen en la cara i ens diuen que cauen volves. I encara hi ha qui ix en defensa de no sabem quina bona educació. Imbècils. I llepons.
Insultem-los. Sense por que se’ns casque la veu. Insultem-los. De viva veu o per escrit. Diguem-los el nom del porc i allò que el mar trau a les vores. No es mereixen la nostra bona educació ni el nostre respecte. Insultem-los sense recança. És un dels darrers drets que encara conservem. Almenys fins que ens ho prohibiran (i no tardaran gaire), com alguns ja han prohibit dir les veritats. Tant se val que s’hi esveren els gasetillers a sou i els presidents (o presidentes) de qualsevol cambra d’ajocats. Fet i fet, els responsables de la nostra ruïna, els jutges implacables de la nostra misèria present i futura, només fan veure que s’ofenen. Però no s’ofenen. Gens. És pura comèdia. Dis-me cabró i afarta’m. No tenen vergonya. Si en tingueren –de vergonya, i moralitat i decència– no serien on són ni farien el que fan ni dirien el que diuen. No s’ofenen per gairebé res tots aquests. Només s’ofenen –de veritat, vull dir– si els els toques la butxaca i els privilegis. Lladres! Llepaculs!
Vinga, animeu-vos! Insulteu-los! Ens van a fotre igualment...
Ens coneixem de fa temps, l’home i jo, i solem trobar-nos al bar, a l’hora del meu cafè laboral, vora el taulell: jo me’l prenc ràpid –resadet– i torne a la tasca. Ell, com que és jubilat, no té pressa que l’acace. Avui, quan jo hi arribe, ell repassa el periòdic. Es gira, m’identifica i em diu picant amb el dit les pàgines del periòdic: «Sobren polítics. Mos gastem molts diners en polítics. Si recurtàrem en polítics, estalviaríem a muntó». Jo li dic que té raó, sense dubtar-ho. I concrete: «Les diputacions, per exemple». L’home no sap perquè serveixen les diputacions. Per això dubta. Dubta sobretot perquè, com els Testimonis de Jehovà, el versicle que he esmentat no és el que porta après i remarcat de casa. De casa o dels fórums d’Interecomonia i similars. Però l’home torna de seguida al seu solc i diu el que volia dir, taxatiu: «S’han d’eliminar les autonomies! Dèsset parlaments que no serveixen per a res i mos costen molts diners». Jo torne a donar-li la raó: «S’han d’eliminar les autonomies». I li dic, de més a més: «Eliminem les autonomies i les diputacions, i encara podem estalviar més diners si eliminem el Congrés i el Senat espanyols». Ja l’hem feta agra! L’home protesta: «Home, això no pot ser! Eixos són els principals, els més importants. Qui governarà entonses? Si fem això s’ha acabat Espanya!» «Equiliquà –li dic–: S’ha acabat Espanya. Mos fem independents i amb un centenar de diputats en tenim prou. Si és per estalviar, fes càlculs i voràs com tinc raó. I damunt, tots els nostres diners es quedarien ací i no se’ls emportaria Espanya, com ara. Perquè tu deus saber que nosaltres paguem a Espanya més del que Espanya ens hi torna...? O no ho saps?» L’home intenta embastar un argument, fa botiges, i jo aprofite la seua indecisió per a insistir: «Trau comptes… Traure-ne. Quants diputats al Congrés, quants senadors, i quants sous vitalicis…». Per la cara que fa jo diria que en trau, de comptes, o almenys ho intenta. Per fi, tartamudeja, irritat… «Però Espanya… Però com dius que vols que desaparega Espanya!»
«Però Espanya…» No, ara no el convenceré de res. Hi ha coses que estan molt arrelades ja entre nosaltres. Però li he creat un primer dubte. Potser amb el temps l’home podria arribar a entendre que té un problema d’addicció, un greu problema d’addicció a Espanya. I que mantenir Espanya li costa tots els seus diners i, de més a més, li anul·la la identitat. Sabem que aquestes patologies costen molt de reconèixer per qui les pateix, que sovint es neguen a acceptar-les malgrat les evidències. L’espanyolisme és una tòxicodependència socialment acceptada i per això costa tant de ser percebuda pels qui la pateixen com un problema a resoldre. Agafe un paper, hi apunte un número de telèfon i li’l done. «Ací t’ajudaran –li dic–. Si vols que t’ajuden…» Llegeix el número i tot seguit em mira desconcertat. Li dic: «És el número d’Espanyols Anònims…».
L’inefable Alfonso Rus, bufó major dels mítings del PP, va dir durant la passada campanya electoral que celebrarien la victòria del 20N amb «champán y mujeres». Amb cava no que el cava és català i ell ja va sentenciar en el seu moment que «a los catalanes, ni agua», encara que siga alcalde d’una ciutat que té per per patró Sant Feliu de Girona i per bandera «les barres catalanes». Va proclamar, doncs, que la celebració seria amb «champán», francès, «comme il faût». Però com que ara per ara a la Unió Mercantil Europea la Merkel mana més que el Sarkozy, i Rus, que no és gaire intel·ligent però sí una miquíua espavilat, deu haver pensat que si calen festes i celebracions millor si es fan amb cervesa alemanya.
He vist aquest matí uns cartells que han enganxat per tota Xàtiva i la redor: I Fiesta de la Cerveza, anunciat tot en l’altra llengua pròpia d’Air Berlin. Un valquíria rossa com un or i trenetes de col·legi de monges ens tempta amb un pitxer ben a caramull de cervesa, tot i que ens tempta prou més la seua sinada generosa, de regata profunda, voluptuosa i concupiscent. La festa serà cada dia del 2 al 12 de desembre, havent-hi per l’entremig la Sagrada Constitució i la Puríssima Concepció, a la plaça de bous de Xàtiva, popularment coneguda com l’Ovni de Rus. Malgrat la crisi i els retalls, patrocina generosament i alegrement l’Excelentíssim Ajuntament de Xàtiva d’Alfonso Rus. «¡Cerveza y mujeres para todos!». Bé, estem en crisi i el pressupost públic no dóna per a tirar tant de burro per la finestra. La cervesa igual està subvencionada, però quant a les dones cadascú es pagarà la seua o se la portarà de la casa, i si no pot pagar-se-la ni en té cap en usdefruit, amb la valquíria del cartell que s’apanye com puga; vull dir –i disculpeu-me, si voleu, la brofegada– que s’aconforme amb una “alemaneta” (Ale, maneta! Ale, maneta!).
N’hi ha que no tenen trellat ni vergonya. Però aquests són els “mèrits” que avui calen per a poder triomfar en política. Pa i circ –i cervesa–, i molta corrupció. Com s’ha vist ara. I qui siga burro, que l’albarden. I qui tinga pena, que rebente.
Podem dir-ne, posem per cas, indecència. Tanmateix, l’indult que el combregat i pernoliat govern de Rodríguez Zapatero ha regalat al banquer Alfredo Sáez no té nom. No obstant això, no podem negar el valor que té aquest gest polític com a prova evident –una més– de la descomposició democràtica que patim. En els règims democràtics purament formals, pantomima d’una democràcia conseqüent i equànime, preval la màxima aristocràtica que diu que tots som iguals davant la llei, però alguns són més iguals que altres. L’indult és, alhora, prova fefaent de l’habitual corrupció política que hem suportat, suportem i –ai!– suportarem. La impunitat amb què fan i desfan les grans empreses i els bancs és impossible de suportar èticament, democràticament. Xorrolla pus corrupte per tots els forats infectes aquesta "democràcia" capitalista o liberal o dels mercats o dels senyorets o de l'embut. No és casual que després alguns polítics de primera línia, en (re)compensació «por los servicios prestados», acaben formant part d’un o altre consell d’administració o fundació de les gran empreses a les que han afavorit. Així doncs, ja sabem on podrem trobar aviat Rodríguez Zapatero i el seu fidel escuder Blanco o qualsevol altre dels seus ministres: en la nòmina del Santander. Com diuen a Alcoi: tots són lladres en Gormaig, i estaven el criat i l’amo.
«És impossible que pugen apreciar el valor d’un fi mocador de lli de Saitabi aquells que encara es torquen els mocs amb la mànega». (Sisseró)
Per als polítics espanyolistes la Generalitat és una institució comparable al Govern Civil. En conseqüència, ser President la Generalitat o Delegat del Govern (espanyol) ho consideren un càrrec més de la carrera política. Per això Juan Lerma (PSOE) després de ser President de la Generalitat Valenciana va acceptar ser ministre espanyol i més tard senador. El mangante Zaplana (PP), que va ser President de la Generalitat Valenciana a continuació de Lerma, també va ser ministre espanyol després d’abandonar la principal institució política valenciana. I sent ministre a Madrid es va arreglar una jubilació d’or a can Telefónica de España que li ha permès viure allunyat de la política oficial. A Zaplana el va succeir el també pepero José Luis Olivas (Olivas el Breu), que amb prou faenes va durar un any en el càrrec de President del valencians. Olivas, però, va saber aprofitar la seua trajectòria política per a col·locar-se de President de Bancaja (abans Bancaixa), entitat que ell ha sabut arruïnar de manera metòdica i eficaç, com també ha arruïnat (o saquejat) el Banc de València, que està a l’espera que el Banc d’Espanya li reompliga les sàries amb diners públics perquè puga comprar-lo sense càrregues qualsevol altre banc.
A la vista d’aquests precedents, que ara José Montilla (PSOE) haja acceptat ser senador no hauria d’estranyar ningú, tret dels qui mai no han vist culs en finestra. No és important que en els casos anteriors haja estat la Generalitat Valenciana i ara siga la Generalitat de Catalunya. Allò que determina la seua actuació és l’espanyolitat profunda de tots quatre (Lerma, Zaplana, Olivas i Montilla), i la lògica política espanyola que, conseqüentment, practiquen: és a dir, les relacions de subalternitat entre les colònies i la metròpoli.
Ai, guilopo, guilopo... Artur Mas s’ha esperat fins que han passat les eleccions per a traure la tisora d’esporgar, amagada que la tenia. Després de l’exitós resultat –la formació política més votada a Catalunya–, se sent amb força per a repartir una segona tassa de porga entre la població: retallades de sou i més impostos. Seran dues tasses ja, i que no acabe embotint un pitxer sencer. Podia haver-ho explicat durant la campanya, que en passar les eleccions prendria aquestes mesures a degolla que ara ha anunciat. Com més clars, més amics, diem. I s’agraeix, si més no entre nosaltres, el parlar clar i català. A Espanya ja se sap que de les seues capes fan “sayos”, i draps de torcar. Però Mas ha fet mut i callosa –que ve la rabosa (Ai, guilopo, guilopo...). Perquè sabia que si ho explicava perdria vots. En política és habitual amagar les intencions, i desdir-se. Per això s’ha convertit en el femer de corrupció i mentides que és ara. Polítics covards que enganyen els electors ocultant-los les seues intencions finals. Polítics deshonrats que han convertit la política en una estafa permanent. En quin potet s'amaga la boleta?
I ara cal preguntar-se què farà Esquerra. Ha fet l’aleta a CiU durant les eleccions tot sumant-se al seu concert econòmic en comptes d’apostar decididament, unívocament, per la independència (i em sembla que ho ha pagat amb vots). Després ha dit que s’ofereix, gratia et amore, com a aliat permanent perquè CiU no s’abandone en braços del PP, que «avanza en marcha triunfal». I ara que Artur Mas li ha respost des de la trona tisora en mà, ¿s’avindrà encara Esquerra a voler ser igualment aqueix aliat permanent, tot i que això suposaria esdevenir còmplice de l'anunciada política antisocial de CiU? Potser CiU ja en té prou sent sagristà a Catalunya i escolà d'amèn a Madrid, així que no li complique ningú la vida amb aspiracions d'arquebisbats. Potser Esquerra hauria d'haver evitat les marrades pels camins de CiU i haver tirat pel l'endrecer.
Si és amb aquests poetes que s’ha de cantar la independència de Catalunya, malament (rai!): poca èpica i molt de redolí. Sainet i sainet, i a la fi, drama: «¡España Una!».
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
