Mireu que ens han donat pel sac amb l'aigua de l'Ebre i la murga dels catalans insolidaris! Els polítics del PP i tots els anticatalanistes en generali els seus mitjans propagandistes, tost bramant contra els lladres catalans. I les manifestacions organitzades i comprades amb entrepans i paella, sovint amb diners públics: «¡Agua para todos!» Expressat en castellà profund, perquè es reclamava aigua als catalans antiespanyols i insolidaris.
Però mireu que va i resulta que els lladres d'aigua són els castellans, els qui roben l'aigua del Xúquer als valencians són els castellans. Però no hi ha ningú que clame i s'exclame: «Els castellans mos furten l'aigua!». No, és clar, perquè els castellans, els espanyols, són els amos de l'aigua i de la terra, «por justo derecho de conquista», i per això els valencians callem, acovardits, i no els tirem en cara que ens roben l'aigua, que ens arruïen la terra. Qui fa com fan no fa pecat, tinguem-ho present si hem de fer política contra els espanyols.
Alfonso Rus és, en la finalitat política, com Alfonso Guerra però més bocamoll. Infinitament més bocamoll. I infinitament menys intel·ligent, val a dir-ho. De fet, Guerra és un home llegit, il·lustrat que diríem. Alfonso Rus, en canvi si no li llegiren les indicacions dels prospectes seria capaç de prendre's els supositoris entre el pa i les píndoles per via rectal. Tots dos tenen, però, trets comuns, dèries compartides. Tot i que un siga espanyolíssim de Sevilla i l'altre espanyolíssim de Játiva.
En una cosa coincideixen tots dos: menyspreen profundament la llengua i la cultura del País Valencià: la nostra literatura, el nostre teatre, la nostra música... La diferència rau en la manera com executen políticament i expressen públicament aquesta animadversió.
Guerra, en tant que personatge més intel·ligent, és més sibil·lí, li interessa més que «se consiga el efecto sin que se note el cuidado». En el seu temps d'esplendor i poder polític va donar "instruccions" a la militància valenciana del seu partit perquè no donara suport a la cultura en català. El nostre teatre i la nostra música van gairebé desaparèixer de les programacions culturals dels ajuntaments valencians governats pel PSOE (això de FestAlberic no és nou ni patrimoni del PP). Malgrat això, durant molt de temps hi ha hagut qui ha considerat el PSOE valencià "amic" de la nostra producció cultural. I, és clar, amb amics com aquests els enemics que han vingut després només han hagut que continuar les ratlles fetes.
Alfonso Rus es diferencia de Guerra perquè vol fet notar que "mana", li agrada fer-se el poderós. Encara que sovint caiga en la comèdia esperpèntica de tints mafiosos. Així, al líder pepero li agrada amenaçar, assenyalar públicament els rebels que li planten cara, siguen professors que diuen "aleshores" i "gairebé" o qualsevol que mostre públicament el seu desacord amb la manera com malbarata els nostres diners l'alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. Li han criticat que s'haja gastat centenars de milers d'euros de l'erari públic en els contractes de Madonna i d'Elton John, entre d'altres. També li han retret que per la programació del festival Nits al Castell de Xàtiva no haja passat cap artista del País Valencià, si més no dels que canten en català. Tampoc de Xàtiva, li diguen Raimon, Feliu Ventura o Pep Botifarra. Comptant-hi que el director del Festival, "amiguito del alma" de l'alcalde Xàtiva, cobra 18.000 euros de l'ala pública per contractar les quatre actuacions. I Alfonso Rus, a qui no li agraden gens les crítiques tot i el càrrec públic que ocupa, s'ha afanyat a amenaçar als artistes que el critiquen no els contractarà (Ah!, però pensava contractar-ne algun?).
Alfonso Guerra, ja dic que infinitament més intel·ligent que Alfonso Rus -de bon tros!-, mai no hauria fet pública una amenaça com aquesta. Públicament, dic, no l'hauria feta. Ja sabem que, portes endins del partit, ja va llançar el cèlebre anatema: «El que se mueva no sale en la foto». I ell ha sabut fer que no es note "el cuidado" i que s'aconseguisca "el efecto". Així, Alfonso Guerra passa per ser un "demócrata progressista español" -no em fotràs, tort, que per un ull t'hi veus!-, i Alfonso Rus, amb aqueixos aires de xulo-barana mafioset, no passa de ser considerat com un dictadoret cagat per mitja galta, curtet i bocamoll.
Tanmateix, l'odi de tots dos i la conseqüència d'aquest odi compartit ha estat i és la mateixa: amb un els nostres artistes van desparèixer de les programacions culturals, i amb l'altre no hi seran mai. Dues cares, doncs, de la mateixa moneda espanyola.
cucarella |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 13:35h
A primeries d'aquest any (2009) va aparèixer una sorprenent notícia als mitjans de comunicació: El nou IES Francesc Gil es construirà sobre l'actual ubicació. El canvi de plans s'havia proposat a la direcció del centre, que va haver de recordar-los que aquesta proposta, com algunes altres alternatives més, ja havia estat presentada a la Conselleria. De fet, el projecte inicial només contemplava la reforma del centre actual i no la construcció d'un de nou, per a la qual reforma ja hi havia pressupost assignat per part de la Conselleria. Però un dia va vindre per Canals aquell conseller Tarancón i, més esplèndid que Rothschild, va dir que de reforma res: Un institut nou!
Tot i la cautela de qui és gat escaldat, vam pensar que l'anunci era positiu. Més i tot vist que l'Ajuntament no estava diposat a fer l'expropiació forçosa dels terrenys afectats. Podia haver-la fet sense cap problema, i l'endemà d'haver-la firmada les màquines estarien preparant el terreny per al nou institut, com de fet fan en tantes obres públiques, o com si foren públiques, posem per cas el circuit de Fórmula 1 de València. Aquests polítics nostres fan expropiacions forçoses quan els convé, quan l'obra els beneficia, a ells o als «amiguitos del alma». Si és per a l'interès general, per a benefici de la ciutadania, tot és problemàtic i impossible de realitzar. Tot i amb això, ja dic, férem una lectura en positiu del sorprenent anunci. Almenys ara ja no caldria expropiar terrenys i pagar-los i fer-ne la posterior cessió a la Conselleria, tot un tràmit que, vistes les ganes -les poques ganes- de les diferents adminsitracions implicades, podia allargar-se fins al dia del Juí Final. L'endemà mateix com qui diu podien començar les obres. No calia cap altra decisió que la voluntat política.
Però tot ha estat una gran mentida. Un miserable engany. Els qui hem format part de l'AMPA i ens hem reunit amb els responsables municipals i autonòmics, hem hagut de suportar moltes mentides, molts enganys. Com aquella famosa promesa del president Camps, a l'Alcúdia de Crespins estant, que va anunciar amb bombo i platerets que aquell estiu xafaríem els terrenys del nou institut. Quants anys ja fa d'això...? Acudíem a una reunió i ens presentaven un plànol que, segons volien fer-nos creure, era fet a posta per al nostre institut. Però sempre era un plànol que no estava validat pel Col·legi d'Arquitectes, per tant tenia el mateix valor que un roll de paper higiènic. O el dia aquell en què també ens presentaren un altre plànol sense validar, i els vam haver de demanar que ens explicaren com podien haver fet un plànol si en aquell moment encara discutien per l'afectació dels vials dels terrenys que s'havien d'adquirir, i no se sabia quants metres quadrats tindria finalment la parcel·la.
En el mes d'abril hi va haver una reunió a València amb Alejandro Bañares, un dels millors toreros de la Conselleria, capaç de vendre a un pare o una mare que no el coneguen una nevera per a passar l'hivern a Islàndia. Un engalipador. A la reunió hi anaren representants de la direcció del centre, de l'AMPA i de l'Ajuntament. En teoria, tot anava sobre rodes. Almenys això els va vendre l'engalipador Bañares. Només calien tres tràmits i el temps que requeriren els seus terminis: al màxim, quatre mesos.
I els quatre mesos han passat. Teòricament, ja haurien d'haver visitat el centre representants de les empreses interessades a fer-ne la construcció. No hi ha acudit ningú. Sembla ser que a hores d'ara solament hi ha en marxa el primer dels tràmits. Conselleria i el seu noble i servil escuder, l'Ajuntament de Canals, tenen poca pressa per posar en marxa les obres. Total -deuen pensar-, si els hem passat amb raons durant vora quinze anys, que esperen una miqueta més que no passa res. De fet, a ells no els preocupa el nou centre com ens preocupa als pares i mares afectats, als alumnes, al professorat que dóna classes en un centre que, segons informe de la mateixa Conselleria, no reuneix condicions. A ells els preocupa la Fórmula 1, les places de bous amb barret, els vestits de Milano i eixir en les processons mudats de vint-un-botons.
Mentida darrere mentida, i darrere d'un intent d'engany, un altre. Per part de la Conselleria i per part dels sus còmplices de Ciegsa, aqueixa estranya empresa que es va inventar el PP i que és un budell insaciable i fosc de diners públics; i enganys també de l'Ajuntament, que els ha fet el joc còmplice contra nosaltres, mares i pares i alumnes de l'IES Francesc Gil.
A primeries d'any va aparèixer eixa notícia: El nou IES Francesc Gil es construirà sobre l'actual ubicació. Però, ai, que voluntat política no hi hagut, ni n'hi ha, i potser no n'hi haurà. De fet som a l'estiu i el nou institut continua en bajoqueta. Han passat més de sis mesos des d'aquell anunci i quatre des de l'última reunió, i ningú no ha piulat. No hi ha barracons que indiquen la imminent construcció del nou centre anunciat. Tothom s'ha esfumat. S'han esfumat els polítics i s'ha esfumat el nou institut.
Una altra mentida per a la col·lecció. És amb aquesta casta de polítics, doncs, que hem de batallar els ciutadans i ciutadanes d'aquest país: malfaeners, mentiders, falsos, caragirats, engalipadors, corruptes... gentola. Algú dirà que no hi calen els epítets, que hi sobren els exabruptes. Però a quin últim dret ens podem aclamar que no siga el de poder dir-los el somni del porc...
Toni Cucarella Membre del Consell Escolar de l'IES Francesc Gil
Ara són els capos de les Caixes d’Estalvis els qui “proposen” allargar la jubilació fins als 70 anys. És clar, com que no foten un brot en la feina es pensen que a tot arreu és igual. Caldria aplicar-los una mica de maoisme, a aquests paràsits de vida fàcil. Aquell maoisme que enviava tothom a treballar en l’horta, a les fàbriques, perquè saberen que no totes les faenes es fan en còmodes despatxos. És evident que l’esforç físic i mental que han fet en la seua feina aquests doctes de cuina de les caixes és mínim. Ni un brot. Si pensaren amb el cap i hagueren de doblegar el crepó, no se’ls hauria acudit la pensamentada de la jubilació als setanta anys. Malfaeners i malparits (per no dir-los fills de puta).
Fa temps que estaven pegant-li a la cançó de triar o discundir: «Tria, tria, la Maria: tres pardals en una espiga. Quin triaria vostè?...» En la cançó d’ara calia triar no entre pardals en una espiga, sinó entre pardals en una alcaldia: calia un alcalde connivent i, si poguera ser, convinenciós, que acceptara que li posaren en el seu terme municipal un macroabocador. La remor, ja dic, no era nova, que feia temps que la sentíem rodar com el refrec dels hàbits pudents de la mort. Per fi, els nostres polítics ens amenaçaren que volien fer-lo a Moixent, antic graner valencià, ara celler de vins de qualitat, espai de gran valor natural i històric pels nombrosos masos i pel poblat ibèric de les Alcusses. La mobilització popular –si més no això ens han fet creure– va tombar el projecte. Després tornaren a marejar el ball que si a Énguera, que si a Llanera… Com uns tril·lers qualssevol enredant la víctima: endevineu sota quin got es troba la boleta! Tril·lers, polítics… No són de fiar. No ens podem fiar dels qui juguen amb la boleta, dels qui actuen d’amagat, dels qui no expliquen les coses o les expliquen a posta malament, dels qui estan al servei de qui millor els paga la cabotada. No són de fiar si no mostren arguments, si acaben fent sempre el contrari del que ens diuen que faran.
Sembla ser que ja s’han decidit i diuen que posaran el macroabocador a Llanera, a un pas de ma casa. Què és un macroabocador? Un clot de dimensions descomunals on colgaran residus sòlids, és a dir fem. Un clot. Un vulgar clot. Més aviat un clotarro. Una obra de la més avançada enginyeria moderna en matèria de tractament de fems de procedència humana. Temps era temps, la gent cagava on podia i es torcava el cul amb una pedra. Més antigament encara, la gent treia el cul per la finestra i deixava caure la “pandocà” enmig del carrer, i ja t’apanyaràs si la merda cagada al vol cau espitxada! Dels qui s’exclamaven per coses òbvies i habituals, en feien burlesca i els escarnien dient-los que no havien vist mai culs en finestra. Amb els polítics que tenim, malfaeners i corruptes, no ens ha d’estranyar, doncs, que en comptes de proposar una planta moderna de tractament de residus sòlids, d’última tecnologia, hi vulguen fer un clot, i alò! Nosaltres ja hem vist molts culs en finestra. No ens estranyem, doncs, de les capçanades que fan els polítics. No hem avançat gaire, però, d’ençà que abocàvem el cul per la finestra.
A Llanera en un dels entradors del poble hi ha un llegenda conjuntada en manisetes que proclama, desvanida: «Llanera: Cuna del arnadí en España». Prompte, però, s’acabarà el concurs d’arnadí. Amb tanta pudor circumdant, qui podrà apreciar per la boca l’exquisit tast d’aquest dolç nostrat, si pel nas li entrarà alhora una brafada de fem fermentat, a banda el revol de mosques, moscardes i tavans per damunt les cassoles…
Són dies d’estiu. D’estiu soleller, tòrrid. També en terme de Llanera, vora l’autovia A7, han fet la bassa de regulació per a dur l’aigua dels aqüífers de vora el Xúquer fins a les urbanitzacions de vora el Vinalopó (i ben aviat, també notaren com se’ns aprima el doll que ix de les nostres aixetes). És una bassa enorme. I aquest bloguista impertinent, que no és enginyer ni polític, pensa tot d’una en aquesta calor abrusadora i en tota l’aigua que s’evaporarà en aqueixa bassa a la intempèrie. Aigua malbaratada. Aigua que, si se haguera eixit per un rebentat o sumat per un badall, encara regaria algun bancal, ni que fóra erm; però amb la bassa, com a molt, pujarà al cel en forma evaporada. Res serà si el baf li escalda els collons a sant Pere, i la mà dreta de Déu no ens la farà pagar , l'escaldamenta, amb forts aiguats i tronades.
Si llegiu el llibre de Roger CremadesMacrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana, tindreu arguments per compendre la devastació del País Valencià. I amb tot, us preguntareu, abatuts, com ha estat possible que s’haja consentit aquesta brutal destrucció del nostre territori, de costa i d’interior, que s’haja consentit que s’actue de forma premeditada i impune contra el nostre paisatge vital, contra la nostra salut, contra la nostra economia… Han arruïnat la nostra agricultura, la nostra pesca, han foradat les nostres serres per exportar àrids a altres països, han omplit de macrourbanitzacions la nostra costa, han construït tot de polígons industrials innecessaris, o, com a Xàtiva, han impulsat urbanitzacions purament especulatives, sense cap mena de control ni de sentit social. Tot s'ha fet amb l’objectiu de fer rics als qui ja són rics i els polítics còmplices de traure’n algun resquit. Uns i altres han tractat el nostre territori, la nostra terra, com si fóra la seua puta i ells uns malparits macarrons: com més siguen els qui se la follen, més beneficis en trauran.
A la costa i vora la costa s’han construït infinitat d’urbanitzacions, destinades sobretot a europeus d’alt i mitjà poder adquisitiu, que necessiten aigua de boca per a beure, per a llavar-se i per a omplir els milers de piscines. Tota aquesta gent produeix tones i tones de fem, que, mireu per on, no reciclen vora les seues urbanitzacions. Com no volen reciclar-lo tampoc vora les grans ciutats: és contraproduent, electoralment, que la pudor siga olorada per molts. I així s’han tret de damunt el problema, i la merda d’uns i altres han decidit que ens l’enviaran a Llanera. Tant se valen estudis de les universitats d’arrreu del món que proposen altres alternatives més modernes, més saludales i més democràtiques (perquè és democràtic que cada poble es faça càrrec de la seua merda i no li l’encolome al veí); tant se val el sentit comú. Els nostres polítics pateixen massa profundes deficiències com perquè se’ls puga reclamar raonament i responsabilitat si són paradigma de la incultura, de la mediocritat, de l’analfabetisme vocacional, si la majoria estan en política per a viure’n, per a mullar-hi, i d’altres, els qui no hi viuen però els voten, per clavar-se en la bridaga de l’ajuntament pel calbot d’algun alcalde, o en alguna de les empreses de les diputacions provincials, o, com diuen que somiegen alguns de Llanera, per entrar a treballar en el macroabocador ni que siga per comptar-hi les mosques, fins i tot, perquè els eximisquen de pagar la contribució del fem… A cadascú lo d’ell, i a robar lo que es puga. Però de planificació ni un brot, ni un gest.
A la Costera fan falta més llits d’hospital, més metges, instituts nous, col·legis i escoles infantils, transports públics que donen servei continuat per a tota la comarca i que ens estalvie l’ús del vehicle privat, cal rehabilitar els nuclis antics, recuperar cases i renovellar carrers… Per al nostre benestar, per a la nostra salut, per a un futur millor, calen totes aquestes coses i algunes més. Però no ens cal un macroabocador que convertirà la Costera en un femer, que enverinarà encara més la nostra aigua amb els lixiviats i farà insuportable, per la pudor i les mosques i les rates, viure a casa nostra. Els qui ho avalen i els qui ho consentiran són uns polítics de merda, uns per aprofitats, altres per llepaculs. Perquè al final de tot plegat el que hi preval no és el benestar de les persones, sinó el negoci que puguen fer-hi uns pocs: el qui posa les fanecades, el qui gestionarà l’abocadors i els polítics que un dia, com tants altres, es retiraran de la vida pública per a treballar en les empreses que un dia afavoriren, posem per cas, és a dir, com a exemple, Marín (Iberdrola), Olivas (Bancaja) o Zaplana (Telefónica). I aquests són els qui estan més amunt, però també hi ha col·locació i despatx per a un alcalde col·laborador i per a un regidor amb vot decisiu. Heus ací la misèria i la merda que ens envolta.
Belén Esteban assegura que "els catalans són sis milions de burros" per voler seleccions nacionals catalanes
"Los catalanes sois seis millones de burros". La col·laboradora de Tele 5 Belén Esteban va insultar divendres Catalunya i els catalans al programa Sálvame amb aquesta frase durant un enfrontament verbal amb una altra col·laboradora de la cadena i reconeguda fan de Josep-Lluís Carod-Rovira, Karmele Marchante sobre les campanyes en favor del reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.
Tele 5, cadena que ha donat suport a manifestos en favor de la supremacia del castellà sobre el català, no només va permetre que Esteban insultés d'aquesta manera els catalans sinó que, per boca del presentador del programa, el badaloní Jorge Javier Vázquez, encara va demanar a Marchante que es disculpés per assegurar que "els sis milions de catalans volen la selecció catalana".
Pere Navarro recalca els valors de civisme i convivència de la ciutat
L'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, ha condemnat energicament l'acte d'intolerància d'aquest dissabte al Raval de Montserrat durant l'homenatge al futbolista terrassenc de la selecció espanyola, Xavi Hernández, organitzat per Tele 5 amb motiu de la transmissió d'un partit de la selecció espanyola de la copa confederacions, quan un incrontolat va calar foc a la pantalla gegant i va impossibilitat que es fes la retransmissió.
L'alcalde lamenta que s'hagi volgut imposar per la força la voluntat de boicotejar un acte cívic i esportiu de suport a un dels s conciutadans més reconeguts internacionalment.
Pere Navarro ha recordat que Terrassa ha apostat sempre pels valors del civisme i la convivència i els ha expressat multitud de vegades a través de l'esport en general i, com en aquesta ocasió, mitjançant la transmissió d'un partit de futbol.
L'alcalde ha recordat que aquests valors són compartits per la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes de Terrassa, al marge de les diverses opinions i ideologies.
----------------------------------------------
Pregunta metafísica del bloguista impertinent: A Tele 5 coneixen aqueixos valors de civisme i convivència a què fa referència l'alcalde Pere Navarro?
Prèvia. Catalunya no és la meua nació. La meua nació són els Països Catalans. Tanmateix, si una part del tot –en aquest cas Catalunya– té l’oportunitat d’alliberar-se dels grillons d’Espanya, que prenga prest la decisió d’anar-se’n sense cap recança. Tot i amb això, voldria que no oblidara la resta de la Nació Catalana. Malgrat que la lliçó de l’experiència ens diu que l’oblit seria –potser per covardia, potser per comoditat– la decisió política que s’hi prendria.
En política els gestos són importants. De vegades més i tot que les accions. Sobretot quan la llei prohibeix l’acció i el gest significa interès comú, horitzó compartit. El gest, doncs, és el que Enric Canela, portaveu de Deumil.cat, ha retret a alguns partits presents al Parlament de Catalunya. Sobretot els que s’omplin la boca, o siga els estatuts, de sobiranisme, fins i tot d’independentisme. Fet i fet, la llei que tot just acaba d’aprovar el Parlament de Catalunya sobre consultes populars, i amb la que volen excusar el desaire que ha fet la Mesa del Parlament a Deumil.cat, no canvia gens l’actual marc de decisió: abans i ara és el govern de Madrid, o siga Espanya, qui té la paella pel mànec. D’això se’n diu llavar-li el cap a un tinyós.
Així, doncs, quan Enric Canela diu que «el rebuig de la ILP prova que no hi ha cap diputat independentista» fa una afirmació fonamentada amb els fets; fets en forma de gestos. No s’ha expressat públicament cap complicitat d’objectius entre la finalitat de Deumil.cat i els partits del Parlament de Catalunya, entre l’acció ciutadana i la decisió política dels partits. Un abisme entre tots dos.
Amb tot, em sembla que no cal cap ILP, ni cap referèndum que demane explícitament la independència de Catalunya. Si l’ha de “concedir” Espanya, ni que siga per respectar una decisió democràticament expressada a les urnes, ja ens hi podem posar fulles. O siga que podem estalviar-nos els malabarismes i les acrobàcies, fins i tot l’humor de les pallassades: en aquest circ només hi ha feres i domadors.
A Alfons XIII no el fa ver abdicar cap referèndum. Va ser l’aclaparadora victòria dels partits republicans. No va caldre preguntar si república o monarquia. Aquest seria l’exemple. Més i tot ara, que els partits amb representació al Parlament de Catalunya han mostrat la seua incompetència. Amb la capacitat de mobilització que ha demostrat Deumil.cat, i amb la legitimitat que aquest poder de convocatòria li reporta, podria presentar una candidatura pròpia, amb persones de reconegut prestigi, per a les properes eleccions “autonòmiques”. Una candidatura que, si guanyava, tindria per missió elaborar una Constitució Catalana. Després d’aquesta comesa, com s’esdevé en qualsevol procés constituent, es dissoldria el Parlament i es convocarien eleccions. Eleccions en una Catalunya independent. Aquesta hauria d’haver estat la tasca dels partits que s’autoproclamen sobiranistes i independentistes. Però s’ha vist que estan una mica fluixos d’espenta. Ha de ser, per tant, la iniciativa ciutadana qui suplesca aquesta manca d’implicació. I sense haver de passar pel vist-i-plau d’Espanya i de les seues lleis. Tan legítima serà una victòria mitjançant una candidatura com mitjançant un referèndum. I els partits que ara han negat el gest de solidaritat, llavors hauran de triar si estan per la Catalunya independent o per l’estatut d’autonomia.
I algú dirà: i si la candidatura no guanya, què? Mireu, fins ara Espanya no ha mostrat cap respecte per Catalunya ni per la resta dels Països Catalans. Un envit tan fort, fins i tot perdent aquesta primera partida, els posaria la por al cos. I així, per fi, com va dir algú, si no ens respecten almenys que ens tinguen por. Perquè, per primera vegada en la història, els catalans haurem demostrat que no juguem al pacte sinó al fet, que no hi juguem per jugar, sinó per guanyar-hi.
Hi diu la vicedegana de la UPF, Eva Pujadas: «L'adaptació a Bolonya suposa una transformació radical: ja no s'hi val arribar a classe només amb un paper i un bolígraf, perquè ni el professor ve a recitar ni els estudiants a fer d'escribes. Els alumnes han d'entrar a l'aula havent llegit, treballat i pensat. Han de participar-hi amb criteri. I els que ho fan, aprenen molt més». Magnífic!
Continua dient la notícia: «Una altra de les columnes vertebrals del nou sistema és l'avaluació contínua. "És molt positiu que l'avaluació valori la tasca que realitza l'estudiant al llarg del curs i s'aproxima molt més a la realitat del món laboral, on no pots treballar una setmana cada tres mesos: has de fer la feina cada dia perquè, si no, t'arrisques que et facin fora", reflexiona Raquel Ibáñez, estudiant de primer del grau en física de la UAB. Gemma Puigvert, professora de llatí del grau en humanitats de la UAB i coordinadora del pla pilot d'aquests estudis, sosté que "si l'estudiant assisteix amb regularitat a classe, hi participa i és constant, té pràcticament l'aprovat assegurat". I el resultat és "més fidel" al que l'alumne ha après.»
Bé, segons la notícia el pla Bolonya és un pla de repica’m el colze, a partir d’ara els qui facen una carrera universitària seguint aquest pla eixiran més preparats que no sé què dir. Magnífic de nou! I més magnífic encara! Per fi alguna cosa funcionarà de puta mare! Visca el pla Bolonya!
Però, ai, que no tot són flors i violes, que diria el poeta. Mireu quin és el gros pinyol d’una fruita tan dolça, segons que declara Marc Darriba, estudiant de primer del grau en comunicació audiovisual de la UPF: «Hi ha menys hores de classe, però cal destinar molt de temps a estudiar i fer treballs: he hagut de deixar la feina».
Ha hagut de deixar la feina! Aleshores, com es pagarà la carrera? I el postgrau? I el màster i el remàster? Té un “papá” ric? Estudia de caritat, o siga de beca? I qui no tindrà “papá” ric ni beca, com podrà pagar-se els estudis? Perquè amb el Pla Bolonya no és pot anar a missa i repicar, o siga estudiar i treballar alhora.
Potser caldrà que el pla Bolonya incloga entre les mesures d’aplicació immediata un curs per a ensenyar els estudians de classe social baixa a no menjar. Però, alerta, que els pot passar com al burro de rettor de Sollana, que quan el va ensenyar a no menjar se li va morir de gana!
Seria bonic el pla Bolonya si l'estudiant fóra ric!
Com si s'haguera mort el gos del veí. Tenim el que ens mereixem? Si tenim sang d'orxata, possiblement sí: ens mereixem aquesta mort llargament agònica, aquesta mort a la callandeta, com si haguérem tingut vergonya d'haver existit i en la mort trobàrem descans, definitiu alleujament.
L'any 1990 (fa gairebé 20 anys!) Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich publicaren un llibre que provocà arrufaments de nas, de celles i de front: El futur de la llengua catalana (Empúries). Entre d'altres advertiments, avisaven els panxacontents catalanòfons principatins que les perifèries eren els seus coixins de seguretat: si el català perdia les perifèries, el centre tindria els dies comptats. I avui un estudi de l'IEC assenyala que les perifèries del català estan ferides de mort, i una notícia recent ens informa que al centre ja hi ha més d'un 6% de persones que no entenen el català. Menstrestant, anem tirant-nos terra al ulls i pedres a la teulada, com ara amb la restricció dels canals de televisió en català en aplicació de la legislació (espanyola) vigent, alhora que col·laborem en la consolidació d'acadèmies disgregadores i continuem acollonant-nos cada vegada que els espanyols bramen contra la unitat (de consciència i de mercat) del català. Nosaltres, però, vers catalans amb sang d'orxata (líquida o granissada) callem i fem l'orni. S'ha mort el gos del veí, doncs. Que el colguen abans no s'òmpliga de moscardes de la mala consciència.
Recordem alguns dels arguments que aportaven Prats, Rafanell i Rossich.
«No s'ha anat mai més enllà d'un nacionalisme a la defensiva, sense renovar-ne les bases teòriques tal com exigien els canvis polítics, socials i culturals del món on vivim [...] En un clos més domèstic, ja s'ha aconseguit que gairebé ningú no s'atreveixi ni a pronunciar el terme Països Catalans, ni a pensar Catalunya més enllà dels límits que han establert la Constitució espanyola i els estatuts d'autonomia. És tan fort el complex induït en l'ànim de molts que ja comencem a detectar mostres de catalanisme vergonyant» (Pàg. 13).
«Venim encara d'una llei de normalització lingüística que es caracteritza essencialment per dues perculitaritats molt connexes: la seva innocuïtat i el seu afany de no fer trencadissa [...] Venim, a més, d'uns anys que han diluït en el silenci més vergonyant les conviccions, aparentment sòlides i compartides per la majoria de catalanistes, sobre la unitat dels països catalans. I els estatuts de València i de les Illes han acabat assumint unes formulacions sobre la llengua pròpia d'aquests territoris que reflecteixen la nostra feblesa i la nostra extrema capacitat de dimissió» (pàg. 20).
«...hem après que el procés de substitució passa sempre per l'etapa del bilingüisme que, sense excepcions conegudes, hi mena d'un forma pràcticament imparable. Doncs bé, mai com ara -mai!- no havíem viscut en una situació de bilingüisme real tan estès i tan profund. ¿Haurem entrat ja en el camí que convertirà el català en un simple substrat de l'espanyol...? [...] Desafiar la història, volent fer creure que serem el primers de mantenir la coexistència paritària de dues llengües en un determinat territori, és un error que es paga molt car» (pàg. 23).
«En efecte: seguint el mateix procés desencadenat, temps endarrere, a Alacant o al Rosselló, avui els joves abandonen la llengua dels pares a Palma, a Castelló de la Plana, a Alzira, etcètera...» (pag. 34).
«...en el nostre cas, el català és la llengua que perd terreny en l'ús social, espontani. Posar-nos a esbrinar si l'espanyol és, en els nostres dies i a casa nostra, víctima d'una reculada perceptible en l'ús ens sembla un sarcasme indecent» (pàg. 57).
«Abans de tot, ens hauríem de plantejar de quin "biligüisme necessari" se'ns està parlant. ¿Del nostre o bé del de la població castellanoparlant? Perquè, si hem de ser els catalanoparlants el que ens biligüitzem -com així és a la pràctica-, el monolingüisme a què tendim ja sabem perfectament quin peu calça» (pàg. 61).
«Evidentment, la normalització del català depèn, en última instància, dels catalans. Però, en primera instància depèn de les condicions que es donin perquè els catalans puguin esdevenir lleials a la seva llengua. Silenciar aquest fet és amagar l'ou» (pàg. 64).
«La rutina i la indiferència, per tant, porten a la residualització del català. I és per això que aquells que no defensen el catatà en realitat hi actuen en contra» (pàg. 76).
«Hi ha una altra observació que ara voldríem fer i que ens toca més de la vora. Comprovem, cada dos per tres, que els responsables polítics, possiblement forçats per imperatius de la llei, deixen cada dia més de banda la consideració global del territori de llengua catalana. I constatem també que bona part dels que mantenen viva una certa sensibilitat pels problemes de la nostra situació lingüística concentren la seva atenció exclusivament al Principat. Això és un error que podem pagar molt car. Acceptar la bilingüització del país i reduir el pes demogràfic dels catalanoparlants vol dir anar a Europa en unes condicions que faran molt difícil que la llengua catalana s'hi presenti amb la força que li correspon i que pot fer possible l'accés a un ple reconeixement» pàg. 81).
«Nosaltres no volem jugar a fer d'home del sac que espanta criatures. L'estudi de la història lingüística, l'examen d'una realitat que cada dia tenim davant els ulls, la voluntat de canviar el curs dels esdeveniments ens ha portat a preveure que, si no s'opera un canvi radical, no tardarem gaires anys a arribar a una situació irreversible. Sembla que hi ha gent que no pensa com nosaltres i fins pronostica que d'aquí a cinquanta anys es comprovarà que hem fet el ridícul amb les nostres prediccions» (pàgs.81-82).
Gairebé a tota plana és el titular d'avui de Público: L'esquerra perd per copiar la dreta. A l'interior, trobem l'opinió de tretze intel·lectuals europeus sobres les causes d'aquest enfonsament. I aprofitant aquesta avinentesa m'abelleix recuperar un article que vaig publicar tot just fa deu anys a El Punt (25/07/1999)
Els amics de Tony Blair
Com a mínim és sorprenent, però al capdavall revelador: Aznar i Zaplana es declaren admiradors de la tercera via que proposa certa "esquerra", personificada en la figura de Tony Blair, amb el seu ideòleg o "profeta" Giddens i l'apòstol alemany Schröder.
Què predica aquest nou -nou?- ideari polític de pressumpta renovació de l'esquerra que desperta l'admiració i el suport de la dreta més ortodoxa? Si els arguments de l'esquerra provoquen el seu aplaudiment, o bé la dreta ha perdut el nord -cosa improbable-, o bé l'esquerra pateix problemes de lateratitat política: és a dir, ja no reconeix si pensa amb el lòbul ideològic dret o amb l'esquerre.
Quan es parla de la representació de l'esquerra, i l'esquerra principal és representada, tàcitament si més no, per aquesta socialdemocràcia degenerativa, haurem de fer l'esforç necessari per resituar els límits ideològics. On queda l'esquerra, doncs? A l'esquerra de què o de qui? A la dreta de què o de qui? Tot aquest rebolic de dubtes pot arribar per dur-nos a creure que és possible, manllevant la frase fusteriana, agafar la vaca pels collons. Llevat, és clar, que ens deixem de concessions consuetudinàries i posem els conceptes, nets de la pols i la palla del màrqueting electoral, sota la lupa de les idees. Si no és així, si continuem consentint els rols dels partits sense atendre a l'embastardiment ideològic que s'ha produït en els darrers anys, ens podem trobar donant suport a projectes polítics del tot divergents amb l'ideari esquerrà més bàsic.
Tony Blair i el Partit Laborista han proposat un projecte polític que ni és d'esquerra ni, en conseqüència, renova l'esquerra. És, ras i curt, un argument polític radicalment dretà. La "tercera via" que promouen, ja ho han perfilat d'altres, és una versió corregida i maquillada del vell thacherisme ultraliberal. Potser caldrà considerar, per mirar d'entendre-ho, que les bosses de vots de l'esquerra tradicional ja no els són prou atractives, i doncs han d'anar a rapinyar d'altres a la seua dreta. John Major i els torys deuen estar ben esbalaïts d'aquesta opa electoral que els ha llançat el laborisme britànic. I res serà la cara que hauran posat en sentir les lloançes desmesurades dels seus correligionaris espanyols Aznar i Zaplana, destacats i desbocats membres del club de fans de Tony Blair.
El final de mil.lenni està provocant efectes certament paradoxals -en alguns casos fins i tot estralls- en la reconfiguració ideològica d'alguns partits tradicionals. Entossudits a fer-nos creure que som a la fi de les ideologies, miren d'encomanar-nos la seua eufòrica convicció mostrant-nos com es despullen de la seua sense cap pudor ni vergonya.
Però, cap ons ens arrossega aquest desgavell? Ben possiblement al Partit Únic. El Pensament Únic no pot consolidar-se com cal si a la fi no el qualla un partit que el fonamente i l'instituïsca. El problema que hi havia fins ara era simplement de representativitat. És a dir, el primer partit que pose sobre el terreny electoral una proposta en ferm, serà qui capitanejarà aquest vaixell polític del Partit Únic. Amb el colp avançat de Tony Blair i els seus directors de màrqueting li ho han posat agre als torys britànics: per tenir opció de poder hauran d'afiliar-se al laborisme, que se'ls ha menjat el tros ideològic que fins ara els pertanyia. Conyes a banda, el ben cert és que Aznar i Zaplana s'han declarat "íntims" de Tony Blair, i demostrant públicament la seua desfermada devoció política ens donen, si no la prova concloent, almenys la terrible sospita que certa esquerra està en avançat procés de descomposició ideològica. Tot el ressò mediàtic que vol fer-nos passar renúncia per renovació no hauria d'equivocar-nos sobre la realitat del blairisme de moda: neoliberalisme a ultrança: pura dreta (o dreta impura si voleu). Aznar i Zaplana.
Les Proves d'Accés a la Universitat (PAU) s'han encetat avui al País Valencià. En la prova de castellà han posat un article del neofalangista Fernando Savater que porta per títol Educadores asociales; el va publicar El País el passat mes de març. L'intel·lectual orgànic d'UPyD hi safunya sobre l'educació separada per ètnies, sexe o la decisió d'alguns pares d'educar els fills a casa. Qui ha triat l'article deu ser algun abrandat signant d'aquell deplorable Manifiesto por la lengua común (al qual vaig voler retrucar amb el Manifest contra el cinisme dels botxins). Amb tot, l'article del supremacista Savater no trau gaire substància polèmica fins que no arriba al final, qual el torero de Donostia remata la faena agranant cap a la causa de la "lengua común":
«Los padres que de verdad se preocupan por la educación en valores de sus hijos no les enseñan a pensar como ellos, sino a pensar por sí mismos. Y nadie es capaz de tal cosa si no conoce, además de las opiniones que ha mamado, las que han recibido no menos cordialmente otros y las razones de todas. Luego intentará elegir bien, como hemos hecho los demás con mil errores. Por lo demás, ¿educación para la ciudadanía? Hombre, en un país en que los medios de información clericales consideran el laicismo un desvarío de extrema izquierda y el establo "progre" llama fascista a reivindicar el derecho a ser educado en la lengua común... ustedes me dirán.»
«El establo "progre"...» Aquests supremacistes espanyols volen fer creure (perquè ells coneixen la història i la manipulen a la seua conveniència, com uns goebbels qualssevol) que, com ara, als Països Catalans un dia decidírem, per unanimitat fins i tot, incorporar el castellà o espanyol a la nostra vida quotidiana. I nosaltres sabem que no és així. El castellà se'ns ha imposat «por justo derecho de conquista». I per tal d'aconseguir aquesta imposició no han estalviat «cuidados». La nostra llengua ha estat prohibida i perseguida pels espanyols durant segles. Amb tota mena de coaccions i humiliacions. Estic convençut que Savater i tots els seus cabassets femeters ho saben això. No caldrà que els enviem un exemplar de La persecució política de la llengua catalana d'en Francesc Ferrer I Gironès, ni que els hi fem arribar alguns dels llibres que ha publicat el professor Jesús Tusón sobre els prejudicis lingüístics, sobretot els dels supremacistes espanyols. No caldrà. Ells n'estan ben informats. Especialment Fernando Savater. I és per això que la seua actitud supremacista esdevé més execrable, perquè és conscient i no fruit de la ignorància.
Li agrade o no li agrade a Savater, en el món democràtic els privilegis (en aquest cas lingüístics) aconseguits mitjançant la violència no poden ser considerats "drets". Som nosaltres els qui podem -i devem- invocar el dret que és de justícia: recuperar allò que se'ns ha llevat per la força i que el català torne a ser la llengua preeminent dels Països Catalans. Allò que es pren per la força és de justícia retornar-ho; allò que s'ha obtingut «por justo derecho de conquista» no pot ser mai invocat com un dret democràtic.
Ens diu Savater, amb intenció irònica, «el establo "progre"», perquè considerem feixista la seua pretensió d'imposar-nos (i tant se li'n dóna que se «note el cuidado» com que no) la llengua que ell considera "común". Però per la boca mor el peix, és a dir, pels arguments que fa servir. I els seus provenen dels femers feixistes. Per tant, si feixistes són els arguments, feixista deu ser el filòsof que en fa bandera.
Gobierno Civil. El uso del idioma nacional en todos los servicios públicos.
CIRCULAR
Si es una exigencia lógica, inexcusable -observada de hecho en general-, que los naturales de todo país organizado políticamente -sobre todo los que habitan en el territorio metropolitano- conozcan y usen el idioma de su Estado respectivo (sin perjuicio de conocer y usar, además, las formas lingüísticas peculiares de las regiones o comarcas o de poseer qualquiera otro idioma extranjero) es asimismo una condición sine qua non, tambíen cumplida de hecho, pero ésta universal y sin excepciones, que los funcionarios de cualquier Estado conzocan y deban conocer y usar en el servicio del mismo el idioma llamado oficial o común [...]
La autoridad espera que los señores presidentes de Corporaciones y servicios públicos civiles de toda especie, la más asidua, abnegada y patriótica colaboración a fin de lograr, ràpida y eficazmente, el restablecimiento del uso exclusivo del idioma nacional en todos los actos y relaciones de la vida pública en esta provincia.
Barcelona, 28 de Julio de 1940. El Gobernador Civil, Wesceslao González Oliveros.
El text l'he tret del llibre citat adés d'en Francesc Ferrer i Gironès. I com aquest n'hi ha per a donar i vendre.
Puix que tota pedra fa paret, com a membre del Consell Escolar de l'IES Francesc Gil de Canals, he col·laborat en la seua revista anual Antaviana amb aquest article:
Valencià, per què parles castellà?
Fa temps que una part important de la societat ha pres consciència de l'acció destructiva de l'ésser humà sobre seu l'entorn natural. L'extinció per la mà de l'home de nombroses espècies animals i vegetals ens ha fet adonar-nos de la necessitat de preservar la biodiversitat del nostre planeta. Però no per a mostrar-la en patètics zoològics de la fauna regional o conglomerats jardins botànics, sinó preservar-la en el seu espai propi: en llibertat. I nosaltres hem d'aprendre a formar part d'aquesta diversitat sense destruir-la ni interferir en la seua evolució. Avui molts estats inverteixen en programes de reintroducció d'espècies animals que havien desaparegut del seu paisatge. Més encara: la ciència de la clonació ha permès aventurar la possibilitat, potser només especulativa, de "ressuscitar" espècies animals que s'havien extingint. El perill de l'extermini ens ha fet afagar por i comprendre per la força el valor de la diversitat, de la necessitat de conservar íntegrament el món natural que ens envolta i sense el qual estaríem condemnats nosaltres també a la desaparició.
Però per a les més de dues mil llengües que han desaparegut del nostre planeta durant el segle XX no hi ha ciència capaç de "ressuscitar-les". No obstant això encara seríem a temps d'impedir que altres 4.000, de les més de 6.000 que encara es parlen arreu del món, desapareguen per sempre més en el decurs d'aquest segle que acabem d'encetar. I algunes d'aquestes llengües amenaçades són a Europa. Aquesta Europa que s'autoproclama democràtica i culta.
El poeta mexicà Octavio Paz va dir que quan una llengua desapareix és una visió de l'home i del món que desapareix. Efectivament, la humanitat s'empobreix, s'autodestrueix, quan una de les seues llengües es mor. Perquè no es mor una gramàtica: es mor un poble: és a dir, una història, una mitologia; es mor una cultura popular: cançons de bressol, cançons de festa, de dol i de burlesca; jocs de carrer i de paraules: embarbussaments i endevinalles; llegendes mítiques, llegendes històriques, llocs particulars i personatges singulars. En resum: s'extingeix l'imaginari col·lectiu que habita en les paraules que li són pròpies. Es mor també una literatura, i la possibilitat d'interpretar-la a través d'una llengua viva i d'un lectors que aprecien els matisos i les diferències que hi ha en cada paraula. Penseu ara en tots els personatges reals i llegendaris que moriran quan desapareixerà el nostre català: el Saginer, el moro Mussa, la Quarantamaula, Peret i Marieta, la reina Tellina i el rei Matarot, Tombatossals, aquell Camot que va acabar tan malament, aquell Galima que va botar la Sèquia Reial d'un bot, aquell Garró que tanta fam passava... D'ací uns pocs anys, qui podrà llegir el Tirant lo Blanc, Ausiàs March, Vivent Andrés Estellés, Joan Fuster...? L'any 1904 Frederic Mistral, escriptor occità, rebia el premi Nobel de literatura, i avui, cent anys després, l'occità és una llengua en greu perill de desaparició.
Si trobem que és just i necessari preservar la biodiversitat del nostre planeta, també hauria de ser just i necessari preservar la diversitat cultural -lingüística- de la Humanitat. Per això hi ha qui parla de l'ecologia de les llengües. La nostra espècie, que diuen que és intel·ligent, s'empobreix, recula en la seua evolució, quan una llengua s'extingeix. I no solament es moren llengües en llocs remots, a les selves amazòniques o indonèsiques; ací mateix, a l'Europa actual, desenvolupada i pretesament democràtica, n'hi ha un grapat de cultures que s'enfronten a l'amenaça de la desaparició, que lluiten, sovint des de la incomprensió general, per no ser exterminades de la faç de la terra. Ací mateix, al País Valencià, la llengua pròpia dels valencians, el nostre català, està pràcticament desaparegut dels periòdics i les revistes, de les emissores de ràdio i de televisió, no és la llengua habitual dels nostres polítics, i ja desapareix de les nostres llars i dels nostres carrers. Si som valencians, si vivim al País Valencià, per què pertot arreu només se sent castellà?
M'han fet arribar la declaració conjunta que els sindicats espanyols CCOO i UGT han fet per a les eleccions europees acabades de celebrart. I pare especial atenció en la "reclamació" número 8 que fan els sindicats:
«Mejor protección e igualdad de trato para los trabajadores migrantes y móviles y un fuerte compromiso contra el racismo, el nacionalismo y la xenofobia.»
Bé: com que coneixem el coix espanyol fins i tot quan seu, sabem a quin nacionalisme es refereix el document dels sindicats: el basc, el català, el gallec... I vegeu que uneixen nacionalisme a racisme i xenofòbia. Però el "nostre" nacionalisme. El seu no, que ni és nacionalisme, més i tot és no-nacionalisme. Però sabem, perquè l'hem patit i el patim i -ai!- el patirem, que si a la península Ibèrica hi ha un nacionalisme racista i xenòfob és, ha sigut i serà, l'espanyol. Que s'apunten, els dirigents de CCOO i els d'UGT, al partit neofalangista UdyP, i junts podran cantar, abrandats i esbalaïts, el Cara al Sol i Montañas nevadas que tan fermament els agermana.
Al País Valencià, ha guanyat la corrupció per majoria absoluta. A Xàtiva els burros continuen donant ampli suport electoral a l'arrier Rus, i han aconseguit escó europeu els neofalangistes d'UpyD. Delinqüents i fatxes. Que no siga res lo de l'ull! (i el portava en la mà...)
Davant la forta abstenció electoral que hom augura, podem llegir en la premsa oficial quina por tenen que aconseguisquen representació formacions polítiques que són considerades "extremes". Tanmateix, crec jo que el que temen particularment és el vot al "sobiranisme extrem", el vot independentista, i a l'esquerra "extrema", que no al de la dreta extrema (o més extrema), no debades a les formacions de la dreta no se'ls aplica la Ley de Partidos, de fet gaudeixen de provada condescendència, o més aviat d'impunitat.
Amb tot, em fa l'efecte que totes les formacions polítiques, majoritàries i minoritàries, del calbot o transformadores, totes, absolutament totes, són extremes. En ocasions per la ideologia, pels objectius, sobretot per la pràctica política que se'ls coneix, o se'ls imputa.
Així, hi ha qui és de l'esquerra extrema, sobiranista extrem, espanyolista extrem (a Espanya, la majoria: PP, PSOE, UPyD i tots els altres ultres hispànics), de la tebior extrema, de la servitud extrema, del capitalisme extrem, de la mangarrufa extrema, del cinisme extrem, de l'extrema corrupció...
No obstant això, hi ha vots extrems fortament emparats per la legalitat vigent, i d'altres que hi són tolerats, alguns fins i tot encoberts i un altres susceptibles de ser rabiosament il·legalitzats.
En política -en aquesta democràcia espanyola (ai, quin oxímoron!)-, com arreu del món, qui paga, mana, i qui obri la boca li tallen el nas.
Anit vaig acudir al sopar dels premis Samaruc que atorga l'Associació de Bibliotecaris Valencians. Un èxit de participació, moltes amigues i amics entre les diverses taules i, sobretot, amigues i amics entre els homenatjats i premiats.
Premi Bibliotecari/ària de l'Any: Mª Salut Cubells, responsable de la Biblioteca Pública d'Algemesi
Premi d'Honor de l'ABV: Sento Beguer, (el) llibreter de Torrent.
I quant als premis literaris:
El de literatura infantil ha estat per Conta'm un conte, de Manel Alonso, publicat per Brosquil.
El de literatura juvenil per a Mort d'un interí de secundària, de Damià Insa, publicat per Marfil.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
