.

Cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, el valencians (i també de Questió de noms). Enguany llegirem, possiblement, moltes coses –algunes de substancials i d’altres dessubstanciades– sobre aquest llibre cabdal en la història política del País València, dels Països Catalans. Dic possiblement perquè tinc els meus dubtes sobre si a l’actual valencianisme triomfant, el que diu que parla de Països Catalans només en cercles íntims, el que dóna suport a la diferenciació del valencià respecte del català (ei!: sense negar «la unitat de la llengua» [sic]), tinga gaire interès a trobar-se retratat –per «muelle»– entre les altres pàgines del càustic de Sueca. Amb tot, hi abundarà –crec– la revisió. Revisar, és a dir, bandejar l’àmbit nacional i d’actuació política que són els Països Catalans des del qual pensava i analitzava, i al qual aspirava, Joan Fuster. Proclamaran que el «fusterianisme» ha fracassat, és a dir, que els Països Catalans són «una utopia prescindible». I així voldran passar pàgina. Més i tot ara, que, per fi, han tret diputats a carregador. Coses de la –mala– consciència. Rellegiran Fuster per a renegar-lo, com ja advertia, fa uns anys, el lingüista Vicent Pitarch. D’altres, continuaran parlant de Joan Fuster d’oïda, ignorant-lo, vull dir, sense haver-lo llegit. I seguiran ignorant-lo com continuen ignorant Pedrolo, posem per cas. Per por, per covardia. Són els qui es troben plàcidament –aconformadament– instal·lats en la nació de les Quatre Províncies i Prou. És la seua –respectable– decisió. Ja s’apanyaran!, que diria Joan Fuster.

Per part «nostra» caldria aprofitar l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre», a fi de valorar com cal la talla intel·lectual de l’homenot de Sueca. I pense que seria una bona ocasió per a l’independentisme per a bandejar, amb raons de pes, això de fusterianisme o fusterianisme polític, expressió al meu parer del tot equivocada –equivocada, per desencertada, per al nostre llenguatge polític–, fins i tot ofensiva per a Joan Fuster. Aquesta terminologia és més pròpia i usual entre els detractors anticatalanistes –tant se val si d’alta o baixa intensitat–, que potser han considerat que en convertir Joan Fuster en icona política disparen millor contra l’objectiu dels Països Catalans: desacreditant el principal referent intel·lectual es desacredita alhora la idea nacional des de la qual focalitzava la seua anàlisi política. Si al capdavall, com sovint es desprén de bona part dels seus escrits, l’anticatalanisme –d’alta o baixa intensitat– ens considera gairebé una «secta», ha de considerar també, en conseqüència, que denigrant públicament el «profeta» denigra els seus «devots» i l’objectiu que persegueixen.

Toni Mollà, a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992), realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».

L’independentisme, doncs, no pot assumir com a pròpia una terminologia usada amb la intenció del seu descrèdit. O per al descrèdit d’aquelles persones que han contribuït a dotar-nos d’un argumentari sòlid, coherent i útil. Els anticatalanistes –d’alta o baixa intensitat–, que continuen usant, interessadament, obsessivament, això de «fusterianisme». Forma part del seu vocabulari. Nosaltres continuarem dient-hi Països Catalans. I referint-nos a Joan Fuster com l’intel·lectual més brillant i lúcid dels Països Catalans.

Publicat a Llibertat.Cat

Terra Mítica, parc temàtic preferit pels especuladors i polítics corruptes, lluny de destruir els seus mostres sota l’abundantíssima merda que ha fet, els manté en vida, pudents com un carnús, per a retornar-los, si convé, a la política activa. El rumor, un escoltellet que encén la sang de la gent honrada, escapolida i indefensa, diu que aquell Zaplana que afirmava sense rubor que estava en política per a fer-se ric, amic íntim –«amiguito del alma» en llenguatge coent d’un altre acabacases, també ninot indultat per la justícia espanyola (oxímoron!)–… amic íntim, deia, de Vicentico Sanz, àlies «Pega’m una mamaeta», aquest sinistre pardalot de l’Albufera, doncs, aquest cartagenero moreno, diu el rumor que Mariano de España, àlies Rajoy, està pensar a nomenar-lo capo di capos de RTVE. I tot d’una, nosaltres, gent de compte i raó, ens esbalaïm en sentir un tal rumor, o amenaça. Ens esbalaïm només de pensar en el model d’informació que va imposar a RTVV quan era president de la Cheneralitá, o siga a Canal Nou Que Ens Costa Un Ou I No Val Una Merda; model encara vigent i potent, model «diu més mentides que alena, i alena més que un porc». Hi haurà, doncs, a RTVE, mentides i més mentides, i Rajoy i companyia sempre sota pal·li. «Viva er No-Do!». I de la pela de tots, o siga dels patxaqüens públics, no deixarà ni el pollegó, si arriba a manar-hi el Zaplana. I la Cospedal –quin altre pardal!–, com un gínjol de veure-hi un dels seus posant-hi «ordre». Amagueu els patos, que torna Zaplana!

Diu la Fiscalia Anticorrupció espanyola que no recorrerà l'absolució de Camps i Costa perquè «no hi ha base jurídica suficient». Jo crec que hauria d'esforçar-se per trobar-la. Ni que fóra perquè no ens quedàrem amb la idea que la Fiscalia Anticorrupció és tan corrupta com els corruptes que, en teoria, ha de perseguir i engarjolar. Fa pudor, doncs, la Fiscalia Anticorrupció. S'avé amb els corruptes com s'avenen els lladres a la fira.

Betoret, Campos, Costa i Camps, tots estaven acusats d’haver participat en el mateix delicte. Betoret i Crespo es declaren culpables i se’ls condemana a pagar un multa. Costa i Camps opten per anar a juí. Si dos dels participants en el delicte es declaren culpables d’haver-lo comès i paguen per això, en teoria els altres dos participants, Costa i Camps, haurien d’haver estat declarats també culpables, sense que hi haguera calgut tanta pantomima. I tanmateix un jurat “popular” els ha declarats no culpables, o innocents del delicte que se’ls imputava, que era el mateix pel qual s’havien confessat culpables Betoret i Campos. Quin paradoxa més gran, no? O incongruència. O presa de pèl.

Hauran de retornar ara els diners de la multa a Betoret i Campos i se’ls declararà també no culpables? Perquè seria “de justícia” que si no hi hagut delicte no pot haver cas de culpabilitat per a ningú dels encausats. O tots moros o tots cristians.

Tanmateix la pregunta que cal fer-se en primer lloc és per què va haver aquesta deferència de separar el cas dels “vestits”, com si fóra un delicte menor i diferent, del delicte més gros que encara s’investiga que és el de la trama de corrupció Gürtel?

La justícia espanyola ha quedat amb el cul a l’aire. Per voler tapar les vergonyes d’uns i altres corruptes ha mostrat les seues, o siga la seua pròpia corrupció. I ara, damunt, serà de “repagament”.

No tenen vergonya ni perdó de Déu (si n’hi haguera).

I Betoret se’n plany: «A pagar-ho Pocarropa!»

Pocarropa, Chirabolics, Parranda, Charpeta, Temporal i Bufalampolla foren uns lladres ben singulars que protagonitzaren un dels col·loquis més interessants de la nostra literatura d’espardenya: Chunta Secreta. Arenga crítica que fan sis personats de distinguit caracter, queixantse agriament de la mala estació del temps, pues no s’atrevixen a eixir á collir lo que atres han sembràt, perquè no els delmen i fasen pagar el clam, atribuïda a Carles Leon i publicada a València en 1788.

Ricard Blasco, al seu llibre La insolent sàtira antiga, diu a propòsit de l’èxit d’aquest text representat a les places públiques valencianes que «el tema que l’inspira: la “mala vida” d’una urbs com la València del segle XVIII, exemplificada per sis malfatans que exposen com els és de difícil d’exercir el seu “ofici”, per foça havia d’atraure públics poblatans, senzills i fàcils d’acontentar»

Us en recomane la lectura. I fins i tot, si algú hi té traça, podria renovar-ne el text, ja que el tema i alguns diàlegs són de gran actualitat. Si cal repartir els personatges, Betoret ja ha triat el seu: Pocarropa. Parranda podria ser Costa i Camps faria de Bufalampolla, o de Chirabolics.

Diu el flamant ministre Gallardón que a Espanya la justícia només parla en espanyol. Perquè és justícia espanyola. La justícia espanyola és la que ha absolt Camps i Costa d’haver participat en la trama corrupta Gürtel. Per això Alfonso Rus diu que creu en la justícia espanyola. Nosaltres no. Els qui hem patit el saqueig dels nostres diners públics per part d’aquesta banda de lladres que és el PP (Terra Mítica, Brugal, Gürtel, Emarsa…), no creguem en la justícia espanyola. Dir justícia espanyola és com dir merda saborosa o perfum de pet.

Que s’ho confiten tot plegat, la justícia espanyola i l’espanyol. Als Països Catalans, així parla la corrupció i la delinqüència política organitzada: en espanyol.

Al País Valencià: Un metge de Crevillent es nega a atendre un pacient perquè parla en català

A les Illes: "Cap dels 3 treballadors de Son Espases no m'entengué en català"

Manifestació de "matasanos" a Palma

Tot fa pensar que s’apaga la llumeneta del cresol d’Alfonso Rus. Se li acaba l’oli, se li ha cremat ja la torçuda. El compare amb un cresol perquè ell, de llum, no gaire. Flameta i prou. Una flameta amb sort, que ha pogut mantenir-se encesa mentre ha fet bo el seu paper de «tonto útil» posant ferms els díscols del partit, o tallant-los el cap si calia.

Però tot s’acaba. I amb més motiu quan hi ha un canvi de caudillo, i, de més a més, el caudillo antic al que servia Rus està acusat de suborn, com potser també serà acusada Rita Vuitton –l’única amiga forta que li queda, i que també plora que ha caigut en desgràcia–, i la seu mà dreta en la Diputació, l’alcalde de Manises, Enrique Crespo –aquell a qui primer havien tocat molts dècims del primer premi de la rifa de Nadal i quan el jutge li’ls va demanar va dir que no li n’havia tocat cap: arre, gos!–, l’acusen de ser un dels saquejadors de l’empresa pública Emarsa, i no sé jo quin grau d’amistat mantindrà amb un altre que semblava que anava a menjar-s’ho tot i ha desaparegut del mapa: l’ex-portaveu González Pons, ara esguitat per un cas de possible irregularitat urbanística a Planes (el Comtat).

Alfonso Rus se sent bandejat pel seu partit. I se’n plany públicament. Per això critica la gestió que el govern del nou caudillo Fabra (l’Alberto, no Don Carlos aeroport-sense-avions) està fent de les retallades –llàgrimes de bagassa, però–, quan diu que no es poden pagar determinades ajudes socials i manté la Fórmula 1.

I ara us preguntareu: per a criticar que l’hagen deixat de costat, s’ha fet d’esquerres Alfonso Rus? Nooooooo! No ho mane Déu, que ell es faça d’esquerres. Parem atenció a aquestes declaracions seues i entrendrem el què: «Però la gent no pot dir: 'Eixe senyor no em paga i va amb Mercedes o amb un Ferrari conduint per ahí'. Això no es pot entendre!» Penseu ara que si una cosa li agrada amb deliri a Alfonso Rus és flatonejar, que diem en socarrat, bafanejar, lluir públicament, impúdicament, el luxe i les propietats… No debades ell és un d’aqueixos que va «conduint un Ferrari per ahí». Fins i tot Rajoy li ho va recriminar en una ocasió.

Aleshores, a sant de què aquest plany? Es veu que l’han guipat per algun lloc amb el seu cotxàs i li han dit el somni del porc. I això li podien llevar a ell, el gust d’anar pel món amb un Ferrari, de refregar-nos-el per la vista. El problema és que ara, amb la que cau sobre els polítics malbaratadors i sense escrúpols, aquesta ostentació fa molt de mal als ulls.

Així que, Alfonso, vés fent-te l'ànim: Bona nit cresol, que la llum s’apaga.

Crec que els mossos d’esquadra s’han tirat pedres a la teulada amb el seu acte de menyspreu cap al català. Han fet un pa com unes hòsties, que diríem. S’han destapat, s’han descobert.

Perquè la policia catalana no pot menysprear la llengua del poble al que –en la teoria dels papers– serveix. I si ho fa ha d’assumir-ne les conseqüències. L’argumentari que han fet servir els mossos d’esquadra contra el català els incapacita per a formar part de la policia catalana, per a ser percebuts com a tal policia per la ciutadania que té el català com la llengua pròpia i tret fonamental d’identitat col·lectiva. De més a més, caldria preguntar-se quina és la formació que reben a les acadèmies si la majoria destil·len aquesta profunda catalanofòbia. En qualsevol cas, el que s’ha fet evident és que els mossos d’esquadra no són, en absolut, una policia catalana. Finalment, la barretina de l’uniforme no ha pogut ocultar per més temps l'espenta de la sinistra forma del tricòrnio, tan arrelat en el cervell hispànic, secularment antidemocràtic doncs. I anticatalà.

Em pega, de bon matí, per repassar les converses de Toni Mollà amb Joan Fuster. Converses inacabades, però, per la mort repentina de Fuster l’estiu de 1992. El capítol dedicat al llibre Nosaltres, els valencians, del qual enguany fa cinquanta anys de la seua publicació, es tanca amb aquesta pregunta de Mollà i la resposta de Fuster:

Mollà: Alguna gent d’aquesta “tercera via”, ara, per acabar-ho d’adobar, propugnen una revisió de la normativa lingüística…

Fuster: Això és una collonada. ¿Què vols que et diga? No hi ha posicions intermèdies. Hi poden haver, com n’hi ha –i funcionen–, actituds de normativització que responen a la realitat lingüística valenciana –cosa que em sembla molt bé– i que s’aparten un tant de la norma fabriana o barcelonina. Tota la resta, em sembla allò que diuen en aquest poble meu: un "destarifo". I no crec que hi haja, a més, la menor possibilitat d’acord, de pacte.

Evidentment, es va equivocar Joan Fuster. Perquè hi ha hagut pacte. El «pacte lingüístic», l’han anomenat. I l’han acompanyat amb una escissió normativitzadora, específica per al valencià, que ha confeccionat una normativa específica i diferenciada: l’AVL. I la unitat del català se n’ha anat a orri.

Ara només parlaran en espanyol, han dit representants sindicals dels mossos d’esquadra. I diuen que ho fan per fotre el Govern de Generalitat. I per més que hi pense no trobe quina relació puga haver entre tocar-li els pebrots al govern d’Artur Mas i pixar-se damunt el català com un marine americà qualsevol. Excepte, és clar, que hagen estat infectats per un virus que els haja reblanit el cervell fins a espanyolitzar-los-el greument, totalment. He estat investigant-ho i ho he “veriuat”. Es tracta del virus Galinsoga, denominat així per aquell personatge que va ser director del periòdic La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga. Compareu el que va dir aquell Galinsoga i el que diuen aquests representants dels mossos d’esquadra:

«…todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su Victoria...» Galinsoga, 1939.

«¡Los catalanes son una mierda!» Galinsoga, 1960.

Ni són 10 milions els qui parlen valencià (o l’entenen), ni som 10 milions els qui parlem català (o l’entenen). Menys encara en són –en som– tants si es pretén aconseguir que una o altra llengua, o totes dues alhora, siguen oficials a les institucions europees.

La coalició triomfant al País Valencià, Compromís, ha presentat, a través del diputat i secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera, una proposició no de llei a les Corts valencianes en què insta l’executiu d’Alberto Fabra perquè realitze les gestions necessàries davant les institucions de la Unió Europea per tal d’aconseguir que el valencià hi siga reconegut com a llengua oficial. Una iniciativa política raonable i coherent amb l’ideari del partit nacionalista valencià i de la coalició on és integrat. Tanmateix, Morera va voler qualificar la proposta quantificant-ne els usuaris d’aquesta llengua: Som 10 milions, va alfarrassar el dirigent nacionalista.

Cal dir que no sap fer comptes, Enric Morera. No sap fer comptes «jurídicament». Perquè fa temps que qui va ser ministre d’afers exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, ja va explicar, a Morera i a qui no tinguera les orelles embossades, que les lleis en matèria lingüística que s’havien aprovat, i que havien comptat amb el suport del partit del senyor Morera, havien comportat la separació –o secessió– jurídica entre català i valencià: a Espanya, als Països Catalans, a Europa i arreu del món. Jurídicament –va dir Moratinos, amb les lleis a la mà– valencià i català són llengües diferents. Podia haver dir-ho més alt, l’exministre espanyol, però no pas més clar, ni amb més satisfacció espanyola. No obstant això, ja sabem que no hi ha sord més profund que qui no vol escoltar.

No tenia cap sentit, doncs, apel·lar a la ciència per contraatacar l’opinió de les institucions europees. Perquè si la ciència diu que la Terra és redona i la llei afirma que no ho és, en cas de conflicte, a favor de qui –de què– dictaminarà un jutge? Doncs el que va dictaminar, en setembre de 2005, l’informe del Consell d’Europa sobre l’aplicació a Espanya de la Carta de les Llengues Regionals o Minoritàries: la separació de català i valencià d’acord amb l’ordenament jurídic d’ambdues comunitats autònomes. ¿I quin va ser el principal aval per a aquesta afirmació de l’informe del Consell d’Europa? L’Acadèmia Valenciana de la Llengua! Així ho explicava la notícia que se’n feia ressò.

I qui va donar suport a la creació d’aquesta troiana institució? Entre d’altres, l’expresident Pujol, que la va negociar amb l’expresident Zaplana a través de Joan Rigol, algun destacat membre valencià de l’IEC i –a més del PSOE i el PP– el Bloc Nacionalista Valencià, partit del qual és secretari general Enric Morera. Qui se’n recorda d’allò que rectificar és de savis? Vull dir: si t’han dit que has clavat el peu en un fangar, el que diu el sentit comú és que cal traure’l abans que t’hi afones del tot.

En conclusió, no són deu milions els qui parlen valencià, però tampoc, ai –perquè la llei també ens afecta–, som 10 milions els qui parlem català. Aquesta mutilació, però, no els l’ha feta l’enemic secular, el del «cuidado y el efecto». Sinó nosaltres mateixos. I tan alegres, però. I tan sords. I tan cecs. I tan rucs.

Publicat al DIARI GRAN DEL SOBIRANISME

El PP vota ací CiU, i allà CiU vota PP. I entre una còpula i l’altra, tot retrets: que si el PP asfixia Catalunya, que si CiU ha caigut en una deriva independentista... La meua àvia, que era murciana d’aquella banda fronterera on es parla panotxo, solia dir d’aquestes situacions que «quien desprecia, mercar quiere». I aquesta parella de ball, adés es diuen allò que el mar trau a les vores, ara es marquen un tango enganxats com a llepasses, d’aquells que deixen panses de calentures. O siga que parlen foradat. Que tot és comèdia, vaja. Que volen «mercar».

L’argument, però, és repetit de milanta telefilms anteriors. Al final, sempre és la classe la que preval sobre el sentit nacional. Nacionalistes catalans o nacionalistes espanyols, però tots dos de dretes. És el negoci allò que els uneix. El negoci que faran amb la privatització dels serveis públics, el negoci de viure a cos de rei de la política. El negoci i els privilegis els uneixen més que si foren germans de sang.

Potser algú esperava que CiU defensara els catalans de l’asfíxia espanyola? Animalet de déu... Innocent! Qui podia esperar encara una defensa mínimament digna del drets dels catalans si Mas i els seus consellers fa mesos que els han passat per la subhastadora. Valga com a exemple (només un!) la maltractada sanitat pública, lliurada a mans de rapinyaires del negoci de la sanitat privada.

S’enganya qui no es llava cada matí per a llevar-se les lleganyes. S’enganya qui creu que la dreta té nació, perquè la dreta només té negocis. Amb aquesta CiU tan votada i tan potent, tan dretana i “mercadora”, peca d’il·lús qui veu la independència de Catalunya com una realitat a tocar. Amor de lluny i fum d’estopa, tot és un, se’n va plànyer l’esposa de Guillem de Varoic quan aquest se la va deixar per anar a fer l’ermità. Amor de lluny practica CiU amb Catalunya. El de prop, l’arrimat, el practica amb Espanya i els seus governs. Perquè s’arrimen per les butxaques on tenen les carteres àvides.

No erreu el càlcul aparent: no són el PP i el PSOE els garants de la unitat hispànica; a Catalunya, la garantia d’Unidad de Destino en lo Universal és CiU. Li fan la gara-gara a Madrid  i s’afanya a parar el cabàs, o siga el cove. I al foc de la independència, poalades d’assenyada aigua convergent.

Publicat a LLIBERTAT.CAT

Carles Pastor canta Dona, sobre un poema de Manel Alonso. Amb la col·aboració de Miquel Gil.

Avui l’ARA (09/01/2012) s’ha espolsat un editorial sobre la reforma laboral (La reforma laboral és necessària, però no farà miracles) que podríem haver llegit, sense gaires diferències de contingut, a El Mundo o La Vanguardia, fins i tot a La Gaceta de Intereconomia. Fet i fet, torna a advertir-nos, als assalariats, que hem de fer bondat, o siga resignar-nos a ser humiliats més i més, a parar no sols la galta, també el cul.

Tanmateix, la guinda a aquest pastís de pa de dolor l’ha posat un dels comentaris, que em permet d’enganxar-vos perquè hi xaleu. El firma un tal Penya1992, de Cabrera de Mar. I s’espolsa açò altre:

«A l'època medieval, el fuster necessitava dues hores d'algú que l'ajudés. Cridava algú, treballava les dues hores i li pagava per exemple 10 euros/l'hora, tot pel treballador.

Ara has de pagar contractes, gestories, riscos laborals, seguretat social, impostos. El preu hora d'empresa no només es dispara sinó que has de pagar vacances proporcionals, i jugàr-te-la a que tindràs ocupada la persona durant els propers 3 mesos, pel cap baix, sense saber com t'anirà la feina.

El Resultat és que ningú se la juga. Ja faré jo mateix les hores que siguin necessàries abans d'agafar més pedres per la motxila que porto.

És clar, la política, els sindicats, els partits d'esquerres, tots criden, si home!!! això és inacceptable, contractes "basura", sense potecció social, sense cotitzar, inacceptable!!!

Doncs bé, seguim donant voltes, però l'empresari no contracta i no contractarà. Perquè es dóna per fet que l'empresari és corrupte i avariciós i que acabarà contractant amb totes aquestes càrregues perquè no té més remei. Però la lliberat de l'empresari per contractar encara és lliure. Un cop contracta ja té masses obligacions i drets del treballador insostenibles avui, drets que van ser assumibles en el passat i potser ho tornaran a ser en el futur, però no avui, ni aquest any 2012, de moment.

O es fa un canvi brutal, ei!!! durant un temps! provisional!, com es contractava a l'època medieval, o això no tirarà i acabarem no pagant l'atur, simplement perquè no hi haurà calers.

Ep! però res, seguim parlant, seguim fent demagògia que si els rics, que si els bancs, que si és injuts. Si, si, aneu fent, ja veureu.»

Jo li diria, a aquest emprenedor empresari nostrat, que la ciència ja ha avançat a muntó en el disseny d’un treballador/treballadora que satisfarà plenament les seues necesssitats. Els investigadors ja han avançat molt en el disseny d’un humà assalariat que podrà ser contractat segons les necessitats de cada empresari: per hores, per dies, per setmanes, per mesos fins i tot. Durant els períodes en què l’obrer assalariat no serà contractat, automàticament entrarà en hivernació: no menjarà, ni cagarà, ni pixarà, ni veurà la tele, ni desgastarà sabates ni roba. Si es donava el cas que l’obrer assalariat fundava una família amb una altra obrera assalariada d’igual disseny genètico-laboral, els fills i filles, durant els períodes en què els caps de casa no foren contractats, reduirien les seues constants vitals, fins pràcticament hivernar també; en conseqüència no caldria que anaren a escola, amb l’estalvi que això suposaria per a l’administració pública. Però el disseny genètic d’aquest nou treballador del futur ofereix encara més avantatges per als empresaris i les administracions públiques: no cau malalt mai! Per tant, no cal cotitzar a la Seguretat Social. I no prou amb això, en arribar als setanta anys de vida útil, es mor sense demora. Per la qual cosa, tampoc no cal cotitzar-li la jubilació.

Aquesta seria una alternativa de futur per a l’empresari Penya1992 de Cabrera de Mar. Tanmateix, parem atenció que ell no vol una alternativa de futur, sinó una forta reculada al passat. «A l’època medieval…», diu. O sospira.

L’època medieval és aquella de la Pesta Negra, un temps en què per a fer les seues necessitats les persones abocaven el cul per la finestra (d'ací prové l'expressió cagar al vol i pixar a les altes), la majoria de la població amb prou feines arribava als quaranta anys de vida i quan els xiquets tot just aprenien a caminar ja els posaven en amo, l’època del dret de cuixa... Un temps, en resum, en què a Barcelona, segons explica el darrer número de la revista Sàpiens, que publica la mateixa empresa editorial que l’ARA… a Barcelona un de cada deu habitants procedia del tràfic d’esclaus. I amb això ja no cal dir res més. Si està ben comprès, està ben explicat.

El País Valencià és un lloc on passen les coses més estrambòtiques del món. Un país on els corruptes guanyen eleccions per majoria absoluta, on es fan aeroports sense avions, s’inauguren maquetes d’hospitals i biblioteques sense llibres. L’última de les estrambòtiques: l’Ajuntament de València, pel gust de la directora del Palau de la Música Marien Beneyto– «coentor fashion blue»–, ha encetat una nova temporada de l’invent anomenat «literatura al Palau». El primer convidat d’aquesta tongada és…. Mario Conde!

Mario Conde és a la literatura allò que els polítics al servei públic, o els Mercats a la Democràcia, o el PSOE a l’esquerra, o CCOO i UGT a la defensa dels drets dels treballadors… Un contrasentit, un oxímoron. O tot burlesca. I desficaci.

Carmen Chacón vol liderar el PSOE. I ha pres una decisió conseqüent: amputar-se la catalanitat. Ni que la seua catalanitat haja estat només territorial –accidental, doncs–, en absolut nacional. És conditio sine quan non que per a liderar el PSOE l’única identitat nacional que hi és permesa és l’espanyola (Una, Grande y Libre). Però s’haurà d’esforçar molt per demostrar als espanyols que ella s’ha extirpat fins l’última cèl·lula catalana, que Carmen Chacón és –per decisió i per submissió– més espanyola que la (mala) bava d’Alfonso Guerra. I això ja sabem com es fa: a quina cara haurà d’escopir, vull dir, per a fer-se amanyagar, per a fer-se aplaudir, per a fer-se perdonar.

Puix que tot això ho fa per ambició política, per ànsia irrefrenable –insaciable– de grimpar, jo li diria «dragonet», però se’ns dubte li escau més «salamanquesa».

Per aquest rodal, tota mena de monarca mortal, sovint paràsit social i corrupte, solem anomenar-los rei; reis si en són almenys dos. Aquest rei el coneguem tots per la moneda. Uns més que altres, és clar.

Els de les rondalles, que són mortals només quan és exterminada la llengua on habiten, també solem anomenar-los rei/reis, en particular l'antiquíssim Rei Pepet, que de xiquet portava sabatetes de fusta, o el Rei que fa Quinze, que és el rei al qual responem qualsevol destrellat si volem fer-nos l'orni. Aquests són només uns, entre molts d'altres reis de nissaga fantàstica, que habiten encara en el nostre agònic català al sud del Xúquer, entre el Montesa i l'Albaida.

Però, els reis d'avui, els d'Orient, els Màgics, tot i la cançoneta de costum (Tirorí, tirorí, senyor Rei ja estic ací. La palla i les garrofes per al seu rossí, i les casques i les coses bones, per a mi, per a mi, per a mi!), aquests els anomenem Reixos. Els Reixos. Potser perquè són d'una categoria diferent als altres. Pels regals potser. O per alguna rebordonida etimologia o secular defecte de pronunciació. Aneu a saber... En resum, avui és la diada dels Reixos. Que ahir passasen per casa, per cert. I vosaltres, què? Els hi deixàreu vora el balcó o la finestra les garrofes, l'aigua i la taronja? Si obràreu com cal, de ben segur que avui podreu gaudir del regal que us hi deixaren. A mi, un magnífic estoig amb 10 cd's de Miles Davis i un reproductor de discs de vinil. I de llibres, quins?, potser us preguntareu. Els llibres són un regal com qui diu de cada dia, i m'agrada buscar-los i trobar-los i regalar-me'ls jo. Manies que no curen els metges.

A la mítica ciutat de Sinera, gràcies a l'amic Ramon Verdaguer, ja en són uns quants i unes quantes que coneixen el tuacte de les contrapuntades ermitanes del Puig i Santa Anna i la intervenció divina que les va "dessipartar". N'ha fet una versió a Ràdio Arenys. Entreu ací si us fa curiositat escoltar-la.