En el meu escrit anterior deia que a partir d’Eauze, al Bas-Armagnac (Baix Armanyac), podies enfilar cap a qualsevol dels punts cardinals, i crec que és ben cert. La nostra aposta aquest cop va ser a Sarlat, la capital de Perigord Negre amb un centre històric renaixentista, segurament el més important de tot l’estat francès. Als seus carrers, el dissabte el matí s’hi celebra el mercat setmanal, segurament un dels més interessants d’aquella zona, on l’ànec i els seus derivats hi són presents en gran mesura al costat del petit i rodó formatge cabecou, típic d’aquest lloc. La passejada pel mercat, ens va portar amb tota la colla d’amics davant de la casa d’Etienne de la Boethie, amic de Michel de Montaigne, i en homenatge, hem llegit un dels seus textos. Un dels trets més interessants de Sarlat, és contemplar els petits detalls de la seva arquitectura i sobretot els magnífics teulats de pissarra tallada a mà que es conserven magníficament. A Sarlat ens trobem al cor de dues èpoques de gran interès històric, a vint quilometres al nord-oest hi tenim les Eyzies-de-Tayac, amb el seu entorn, plenes de grutes de la presència dels homes de cromanyó. Però el més interessant de tot, són tots els vestigis de La guerra dels Cent Anys, que ha deixat a un costat i altre del riu Dordogne infinitat de castells, com els de Castelnaud-la-Chapelle, Beynac, i tot de pobles que havien estat antigues bastides i que conserven un fort component medieval, com Beaumont, Monpazier, Belvès, Issigeac, Eymet per citar-ne només algunes dels més interessants,o l’abadia de Codouin, parada obligatòria de la ruta de Sant Jaume. (continua...)
Tot i que aquest viatge no venia ben bé de pas, hem fet marrada per arribar-nos a Eauze, al Bas-Armagnac (Baix Armanyac) al Domaine de Lagajan, a visitar una petita destil·leria d’armanyac, on hem passat una bona estona més d’un cop, sobretot en les visites en èpoques més fredes, en què feia de molt bon degustar l’armanyac a la copa escalfada en una llar de foc de mides considerables, i en abocar-l’hi era agradable adonar-se com fluïen les grans aromes d’aquest espirituós. Recordo la primera visita, quan la mestressa va sentir que parlàvem català i ens va advertir, mig en broma, que tinguéssim cura de la nostra conversa perquè ella parlava occità i ens entenia molt bé; per altra part, durant la verema, tenia llogats uns quants llauradors del País Valencià, concretament de Nules. També tenen un petit museu, i van ser molt interessant les explicacions que ens va donar referents a les bótes, que abans de les guerres mundials feien uns boters que anaven de poble en poble a fer les bótes que es necessitaven en cada contrada, fent servir els roures dels boscos comunals, i després d’acabar en un lloc anaven cap un altre indret a fer les bótes que necessitaven per guardar l’armanyac. (continua...)
Durant aquest últims anys que ens ha estat difícil marxar massa dies de casa, hem practicat l’alternativa occitana, és a dir aprofitar tres o quatre dies de festa per endinsar-nos en aquest magnífic país de l’altre costat dels Pirineus. Normalment, sempre hem seguit la mateixa estratègia, marxar al més aviat possible la tarda de la vigília de festa, entrar per la Vall d’Aran i fer nit en un petit poble uns quants quilometres endins del territori occità, de nom Castelnau-Magnoac. El poble és un de tants pobles rurals i, fora del seu conjunt de cases que li confereixen una certa personalitat i la seva església, no hi ha gran cosa més a destacar, si no fos per una relíquia que cada cop és més difícil de trobar a l’estat francès i a tot arreu: una fonda com les de tota la vida: el Dupont. En aquesta fonda ja hi feien parada les antigues diligències que de Lannemezane anaven fins a Auch, la capital gascona, i que en bona part conserva, començant per les seves propietàries, tot un aire d’autenticitat que de mica en mica es va perdent. (continua...)
jordicastells |
OC |
divendres, 4 de juliol de 2008 | 06:40h
Ahir va ser l’últim dia d’estada a la Provença, i com que l‘hostalet era a Castellnou dels Papes, he fet el que durant un parell de dies només feia amb la vista: visitar i tastar en una petita botiga de les moltes que tenen els mateixos productors de vi, l’avantatge és que es pot tastar tot, i la veritat és que hi ha coses molt interessants, elproblema és que els preus tot i justificats no ho són tant, i que el cotxe no està en disposició d’encabir-hi gaire vi quan hi vas quatre persones. Al final m’he firat aquest cop amb unes vinyes velles de Côte de L’Ange, un vi que vaig conèixer gràcies a un regal que em va fer famolts anys el físic Antoni Lloret, que per aquell temps residia a París. Com que aquest vi va fer una molt bona evolució, en guardava un molt bon record.
No podia faltar un bon recorregut per algun mercat, i ahir era mercat a Orange, a dotze quilòmetres de Castellnou. Aquest cop no ha pogut ser una visita molt reeixida, ja que ha començat a ploure amb ganes una bona estona i les parades han sobreviscut com han pogut.
Una bona passejada per Pont de Gard, aquesta magnífic aqüeducte construït pels romans per fer arribar l’aigua a la ciutat de Nîmes, ha esta la penúltima etapa d’aquest petit viatge, l’última era per una curta visita a Serge Baux, de Canet del Rosselló, per fer encabir al cotxe alguna de les ampolles dels boníssims vins de Mas Baux, ja que tot i la incomoditat d’anar amb el cotxe carregat, es compensava per la bona compra feta i els pocs kilòmetres que quedaven fins a casa. (continua...)
Tot i que a Sault, la població de la Vaucluse considerada la capital de la Lavanda de la Provença (i d’Europa), han preparat la festa anyal de la Lavanda per al proper diumenge, dia 6 de juliol, enguany la florida s’ha fet esperar i hauran de fer la festa amb els camps a mig florir.
De bon matí hem arribat a la Vaucluse, hem recorregut el flanc sud del Mont Ventoux, des de Bédoin, i fins a arribar a Sault. Hi havíem estat sempre a la tardor o a l’hivern. Havíem comprat postals on es veu aquest extraordinari esclat de colors quan, solament per quinze dies a l’any, els camps d’espígol floreixen. El blau del cel, d’una intensitat estrictament mediterrània, provençal, el verd de les vinyes i els alzinars i carrasques a les muntanyes, en contrast amb el color torrat dels camps de gra segats, el roig de les flors boscanes, el groc impactant dels girasols, algun ramat d’ovelles, el color ocre i tendre de la pedra centenària de les cases rurals... i el blau lilós d’extensions llarguíssimes de lavanda florida, tot això volíem veure al natural.
Aquest any, però, l’espígol florirà tard. El fred, les pluges, qui sap. Les carenes arrodonides del Mont Ventoux apareixien avui verdes, coronades de tires innombrables de plantes de lavanda a punt d’esclatar amb, justament, un principi de florida al capdamunt del brot d’espígol. Als mercats se’n podia trobar alguns rams frescos, però la collita encara es farà esperar.(continua...)
Els cops que he estat a la Provença sempre m’havia quedat una cosa pendent, que és veure els camps de lavanda florits, els motius eren sempre estacionals, els meus anteriors viatges o havien estat a l’hivern o a la tardor, i aquestes plantes estan florides de mig juny a mig juliol. Així doncs, amb uns amics hem dit que el d’aquest any no ens ho perdem, i hem triat la data del mig, el començament de juliol, per fer una breu escapada.
Com que el viatge ha estat mig improvisat, no hem trobat allotjament al lloc on havíem pensat fer sojorn, en una antiga sederia convertida en casa rural a prop d’Oppede, al Luberon, i hem hagut de tirar més amunt, hem anat a parar ni més ni menys que a Castellnou del Papa, és a dir a un dels pobles més importants del món pel que fa al vi. Només perquè us en feu una petita idea, al llibre del gurú mundial, pel que fa a marcar tendències en aquest món, que és en Robert Parker, dels cent millors cellers del món, només de tot l’estat espanyol en pren en consideració sis, d’aquests, dos són del Priorat, doncs bé de Castellnou del Papa (Chateauneuf-du-Pape), ja en pren en consideració set. De fet, si mai en teniu l’oportunitat, veureu un petit poble en què tot gira a l’entorn del vi, només he trobat un altre poble una mica més gran amb una certa semblança, que és Saint Emilion. Seria doncs extraordinari que algun poble de casa nostra, com Gratallops, posem per cas, amb el temps agafés una semblança amb aquests dos pobles, segur que es convertiria en referent mundial.(continua...)
