Com es pot veure, últimament no son gaires les aportacions que faig en aquest bloc, però no voldria trencar una tradició: cada any he fet un comentari de la Guia de vins de Catalunya i voldria continuar essent fidel a aquest costum. Com que en aquesta edició he fet el pròleg de la Guia de vins de Catalunya 2012, la meva aportació serà la reproducció d’aquest. Això si, amb un advertiment, el de prevenir-vos que el pròleg és la part menys interessant de la Guia i que el de debò te interès, és tot el que hi ha en les pàgines  que segueixen el pròleg, així que no us perdeu la par bona, compreu la Guia i gaudiu-ne.  

                                               Pròleg de la Guia de vins de Catalunya 2012

Els autors de la Guia de vins de Catalunya, el Jordi i la Silvia, m’han demanat que fes el pròleg de la guia d’enguany. El motiu, el desconec, i de mèrits ben pocs, si no és per la meva persistència a creure que els vins de Catalunya es mereixien tenir una guia pròpia, objectiu que mai vaig poder portar a la pràctica tot hi haver fet alguns intents i que ells, amb molta tossuderia i esforç, han aconseguit: ja ens tenen preparada aquesta nova guia i ja és la quarta.

Sempre m’he preguntat d’on em ve l’estima que tinc pel món del vi, i la justifico en una mena de nebulosa infantil d’haver crescut entre botes i garrafes (a casa eren fabricants d’anís i altres licors) i també en el contacte amb un món rural on el vi era un dels seus eixos principals. Participar cada any a la verema, veure com alguns familiars tenien cura de les seves botes de vi, de mistela i vi ranci, la retirada mensual del vi de la cooperativa per al consum domèstic, que malauradament està desapareixent de moltes llars. Segurament tot això, acompanyat d’una certa curiositat, són els motius de la meva afecció.

Per què una guia dels nostres vins, ens podem preguntar? Crec que la resposta és molt fàcil: apropar i facilitar la tria a molta gent que vol conèixer els vins de la nostra terra i fer-ho  de manera normal i honesta, amb una informació bàsica i suficient, que vegin que triar un vi és tan fàcil com anar amb bicicleta i no tan complicat com conduir un cotxe de formula 1... crec que comparteixo la filosofia dels autors a l’hora de preparar-la, perquè ens volen donar una informació senzilla i verídica, que ens apropi a conèixer i gaudir els nostres vins. (continua....)

Tinc intenció de tornar a escriure amb més assiduïtat al bloc, però com que avui ja hi ha més gent que escriu sobre els nostres vins, he pensat que una cosa que podia fer és parlar de vins  que són singulars o petites troballes, que tot i  que es poden aconseguir en alguns  establiments, queden molts cops una mica amagats.

Aquest és el cas d’aquesta excel·lent garnatxa negra de la Figuera del Montsant d’ampolla singular: el PATER (nom en homenatge al pare del productor) , que amb cinc anyades de vida (2003,4,5,6 i la fa poc apareguda 2007) ja és tot un referent entre les garnatxes monovarietals de gran alçada del nostre país, i quan parlem d’una gran garnatxa negra del nostre país, estem parlant d’aquests petits tresors més singulars i prestigiosos, no només en relació amb els vins de casa nostra, sinó de tot el món del vi.

El primer que em ve al cap després d’haver-lo seguit durant aquestes últimes anyades, i un cop oberta una ampolla i decantar-la una bona estona, és que estem davant d’un vi molt elegant i extraordinari, segurament per venir de vinyes velles o molt velles de la Figuera, però que al mateix temps porta la firma de l’autor, el propietari de FICARIA VINS, el Jaume Roca, que ens ha transmès dins de cada ampolla un missatge molt clar i transparent: això és el que dóna aquesta terra majoritàriament calcària i una mica argilosa, a una alçada considerable, quasi 600 metres, i amb influencia climàtica mediterrània, però també de la vall de l’Ebre.

És per això que deixa que s’expressi aquest raïm fent la fermentació amb llevats naturals i deixant que faci el seu curs, agafant-se el temps necessari, sense forçar-ne el procés, quedant reflectit tot aquest procés natural i respectuós en els vins de cada anyada.

Si heu sentit a parlar de les extraordinàries garnatxes de la Figuera del Montsant, el PATER n’és un dels seus màxims representants, ja que tant les vinyes com el celler són en aquest poble, on raïm i vi fan tot el seu procés sense moure’s del terme, i aquesta autenticitat i gran respecte per aquesta varietat de raïm i el vi que se n’obté, satisfà amb escreix i fins i tot ens sorprèn als que ens agraden els vins de Castellnou del Papa, un altre paradís de la garnatxa, destacant això sí, que aquest vi del La Figuera té un preu molt i molt raonable.

Si el PATER és un vi de referència, cal parar atenció amb l’altre vi d’aquest celler, ÈLIA (nom de la filla petita del productor) de garnatxes més joves però elaborat amb el mateix respecte, donant-li un aire nou amb una petita aportació de cabernet i sirà (un 20% entre els dos), però buscant també el millor de la garnatxa, un vi excel·lent que no necessita cap pretext especial per acompanyar-nos.

No voldria acabar la meva recomanació d’aquests dos vins sense recomanar-vos també una escapada a La Figuera del Montsant i els seu paratges i concertar una visita al Celler.  

El 16 de desembre passat tingué lloc a l’Hotel Barceló de Barcelona Sants, la presentació de La Guia de Vins de Catalunya, tast a cegues 2011. Aquest fet per ell mateix ja fóra mereixedor d’una crònica social, ja que són escassos els actes de gran abast de què pot gaudir el sector del vi de casa nostra. En un acte d’aquest tipus es posa de relleu el resultat de l’esforç d’una bona part dels millors productors de vins del nostre país que han aconseguit l’excel·lència en la producció dels seus vins. És per això que cal felicitar els autors de la Guia per la seva organització, així com els cellers que hi ha participat, sense deixar de banda els qui no hi han pogut assistir per diferents motius.

Per la meva part, doncs, tot i remarcant la importància d’aquest acte de presentació, que per veure-la només cal donar un tomb per la xarxa, m’agradaria centrar-me en la importància de la Guia i la seva consolidació en aquesta curta història de vida que té.

Els qui estimem el món del vi vàrem saludar la primera Guia, perquè era una bona eina per donar a conèixer els vins de casa nostra i estàvem tan contents amb la importància d’aquest fet que potser només vàrem sentir com una música de fons que la Guia també ens deia altres coses.

Quan va sortir la segona Guia 2010, vàrem respirar tranquils de saber que el projecte de fer una guia dels nostres vins no havia estat flor d’un estiu, sinó que era el compromís seriós del Jordi Alcover i La Sílvia Naranjo de tirar endavant el seu projecte vencent totes les traves i dificultats que s’havien anat trobant. I aquella música de fons que pràcticament no vàrem escoltar, és feia més i més present, amb l’autoritat que dóna haver pogut tastar la major part dels vins de casa nostra i poder-ho repetir any darrere any. D’aquesta música, n’hi havia de molt bona, de bona i de distorsionada. El fet de posar de relleu que n’hi ha de distorsionada fa pensar que potser, sense deixar de tocar de sobte, en un futur quasi present, fóra bo canviar-la i que, per fer-ho, potser més que mirar què toquen a fora, s’hauria de buscar a les nostres arrels i treure’n aquella música que per bona i singular, potser el món esta disposat a comprar, com ja passa amb la bona i molt bona música que ja se sent escoltant la guia.

La guia 2011 ens diu que és un projecte de llar recorregut per motius diversos: (continua...)

Tinc a les mans la Guia de vins de Catalunya que per segon any consecutiu surt al carrer, de l’anterior ja en vaig donar compte en aquest bloc i crec que la primera la podríem classificar d’un bon assaig general de la magnífica guia que el Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo han tret aquest any. Si el format i la mida li dóna molt bona presència, el contingut mereix molt d’interès, tant per als professionals del sector, com per als bons afeccionats als vins de casa nostra i sobretot, per a tots aquells que voldrien defensar els nostres vins, però que no tenen la seguretat ni  la informació necessària.
Crec sincerament que els autors han treballat molt i que el resultat és evident, només cal que responguem al seu esforç, difonent a mesura de les nostres possibilitats la guia, perquè la puguem gaudir amb nous vins i cellers, reflexions oportunes que s’hi fan etc.
Per als qui no esteu massa acostumats a fer servir una guia, sí que voldria fer unes quantes observacions.

Primerament, la major part de vins amb puntuacions altes (i aquí no sé on posar el límit per la part baixa), són bons vins, és a dir, un vi que estigui puntuat amb un 7,80 pot ser que ens faci molt bon profit si el fem servir adequadament, més ben dit, segurament quasi tots els vins de la guia  són bons, el que passa és que n’hi ha de bons, molt bons, excel·lents, extraordinaris, fantàstics etc.

Com és que molts cops els vins més cars no són els primers en puntuació?, aquí hi ha molts factors a considerar, ja que el preu el determina moltes coses, però la meva experiència de més de dotze anys de manejar guies de vins de França, em diu que els vins cars sempre solen estar a la part alta de les classificacions, tot i que potser no siguin els primers. Amb els altres, de tant en tant hi ha sorpreses, i hi ha anyades o vins que acaben de sortir que es posen a dalt de tot. Això fa molt atractiva una guia, ja que ens permet, sense fer un gran dispendi, poder gaudir, almenys aquell any, d’un extraordinari vi.

La guia no es llegeix com una classificació, la puntuació és una informació més, però hem de tenir en compte altres consideracions, com que el tast es fa en un moment determinat i tot i que les persones que el fan això ho tenen present, pot ser que un vi de guarda, que ara no sigui dels més puntuats, amb el temps tingui una evolució molt positiva; en canvi, un altre que ara estigui en plena forma i ens agradi molt, potser ja ens ha ensenyat tot el que era capaç de dir-nos. (continua....)

Que últimament hagi portat poca activitat al blog, no vol dir que no es moguin coses sobre els temes que han estat l’objecte de les bitàcoles de meu blog.

Així, en el nom dels vins de casa nostra, m’he trobat amb alguna sorpresa agradable, com la del vi de Gandesa “Cèsar Martinell”, que va caure a les meves mans, millor dit a la meva copa, gràcies a l’Oriol del Vi a Punt que me n’havia parlat, i un dia vàrem compartir una ampolla tot dinant.

Primerament, el nom el trobava una mica agosarat, ja que és el nom de l’arquitecte que va dissenyar molts dels cellers cooperatius, coneguts com les catedrals del vi. Un d’aquests cellers emblemàtics, i segurament un dels mes singulars, és el da Gandesa. I segurament per això l’hi han volgut retre homenatge posant a un dels seus vins el nom de l’arquitecte, però es corria el perill d’assignar aquest nom a un vi qualsevol que hauria desmerescut la figura tan rellevant d’aquest arquitecte. Feliçment no ha esta així, i ens trobem davant d’un vi amb una forta personalitat i que hauria de ser un referent per a tots aquells que els agrada trobar i tastar vins peculiars.

He de confessar que quan l’Oriol me’n va parlar, vaig pensar que seria una garnatxa blanca més, però no ha estat així, sinó que ens trobem davant d’una garnatxa blanca molt singular. (continua....)

A Valls, els qui ens sentíem atrets pel món de l’enologia i la seva derivada més divulgativa, és a dir el món del vi, vàrem gaudir durant molts anys d’una esplèndida botiga quasi centenària: Licors Figueres, on podies trobar gairebé de tot, essent una de les botigues especialitzades de les més importants del nostre país- Tant era així, que formava part dels atractius turístics de la nostra ciutat i tot sovint hi portaves alguna visita que, a part de veure l’establiment, podia visitar el celler, on guardaven vins d’anyades molt antigues, i sempre podia coincidir de trobar un vi de l’any que havies nascut.
Malauradament, canvis d’amos i la crisi han fet que desaparegués aquesta petita joia local. Per sort no ens hem quedat orfes i hem tingut la fortuna que l’enòloga Anna Casabona regenti El Rebost, un establiment on preparen un extens assortit de plats cuinats artesanalment al mateix establiment.
Sempre hi havia un bon assortit de vins, en aquesta botiga, però últimament, deu fer prop d’un any, va ampliar la botiga per crear una bona vinoteca, on pots trobar un bon assortit de vins, sobretot, i això és d’agrair, els més propers de casa nostra.
Però l’activitat no s’acaba aquí, sinó que un parell de cops al mes organitza activitats i presentacions de vins i cellers, activitat que podem veure reflectida en el seu bloc: La Vinoteca del Rebost, on també fa divulgació de vins interessants, ja sigui per la seva singularitat o per la seva qualitat.
Finalment, l’Anna organitza de tant en tant cursos a la iniciació del tast. Podríem dir sense por equivocar-nos que un gran nombre de vallencs som millors coneixedors de tot aquest món del vi gràcies a l’activitat que ha portat a terme l’Anna Casabona aquests últims anys.

Tant en aquest bloc com en comentaris que he anat fent amb amics a qui agrada el tema dels vins, sempre he mantingut la teoria que hi havia una continuïtat en el conreu de la vinya i dels vins que se’n deriven, que abraça d’Alacant a Avinyó (Castellnou dels Papes), i segurament algunes de les illes del mediterrani més properes, com les de parla catalana, però també l’illa de Sardenya.

També he afegit que, segurament, la fil·loxera i polítiques agràries equivocades, com aquelles que durant una bona època del franquisme feien l’aposta de produir quilos i grau, han fet que es difuminés una mica aquesta realitat.

Avui per atzar he tingut una agradable sorpresa tot tafanejant en una llibreria, quan m’ha vingut a la vista un llibre escrit per l’enòleg Joan C. Martín , que havia llegit algun cop a la revista el Temps, que es titula: Els vins de l’Arc Mediterrani, i es subtitula D’Alacant  a Montpeller.

No cal dir que l’he comprat de seguida, ja que el considero de gran importància, tant pel plantejament geogràfic com per la seva aportació a la migrada  bibliografia que hi ha al nostre país i amb la nostra llengua sobre el món dels vins. I dic migrada, no inexistent, ja que editorials com Cossetània han tret alguns llibres i també persones entranyables, com en Jaume Fàbrega i, en el seu temps, el desaparegut Jaume Ciurana, han fet divulgació dels vins de casa nostra, i per sort tenim la revista Cupatges, que cada dos mesos va fent les seves aportacions. També segurament, segons tinc entès, abans de final d’any sortirà la segona guia dels vins de Catalunya.

No vull entrar més ni en el contingut ni en comentar aquesta novetat, segurament ho faré més endavant, quan l’hagi llegit, però he cregut que era prou important com per escriure sobre la seva aparició, ja que la vida dels llibres és mot breu en les prestatgeries de les llibreries i després passa allò: que quan un el busca, ja no hi és.

Tot i així, donant un petit cop d’ull al contingut, ja puc avançar que té molt d’interès, així com  les fotografies que acompanyen el text.

Enhorabona a l’autor i a l’editorial per la seva aportació.

Les tasques estivals han fet que es ralentís quasi del tot l’activitat del bloc, però com que arribada la tardor sembla que tot torna a la normalitat,  també hauré d’agafar el ritme dels escrits.
He pensat que fóra bo reprendre-ho on ho havia deixat, és a dir a comentar una informació de la revista Cupatges del mes de juny juliol que m’havia guardat expressament, que té un especial interès per a mi, ja que es tracta de l’aparició al mercat de dues copes de vi noves: La copa de la D.O. Montsant i la de la D.O.Q Priorat.
Aquestes copes són una aportació del sommelier Roger Viusà i, més enllà del fet anecdòtic, crec que hi ha un missatge subliminal en la voluntat de crear aquestes dues copes, i aquest no és cap altre que el de dir-nos que les D.O.S. Montsant i Priorat tenen la volada i la qualitat suficient com per tenir una copa pròpia per donar relleu a la gran potencialitat d’aquests vins.
Segurament al mercat existeixen ofertes de copes suficients, que garanteixen poder gaudir dels grans vins d’aquestes D.O.S. , segurament la copa que serveix per als vins fets amb la varietat sirà, compleix amb escreix la finalitat de poder gaudir d’aquests grans vins, però és molt lloable el fet: tant en el cas d’aquesta creació de Roger Viusà, com en altres iniciatives que en aquest sentit puguin sorgir.
Cal valorar doncs que grans vins del nostre país, mereixen tenir una copa pròpia per extreure’n totes les potencialitats.

Fins a aquest cap de setmana no he pogut fullejar la revista Cupatges corresponent als mesos de juny i juliol d’aquest any. Els motius són dos o tres: per un cantó, l’arribada de la calor i el dia més llarg fan que hagi de dedicar una mica del temps, que la resta de l’any dedico a fer escrits per al bloc, a mantenir quatre plantes i una mica d’hort. L’altre ha estat que aquest dies ha sortit l’últim llibre de Stieg Larsson, i com deia la Margarida en el seu bloc, la lectura ha estat compulsiva, segurament per l’interès d’aquest llibre, però sobretot per la seva estructuració en petits capítols que fan el seguiment dels diferents protagonistes. Però això només és una justificació de la meva poca activitat en el bloc.
La revista surt una mica del seu eix central, els vins, per fer un ampli reportatge de l’oli d’oliva del nostre país, una de les joies que tenim, segurament no en som prou conscients d’aquest gran producte.
El comitè de tast fa una incursió als vins del Rosselló, aquesta part del nostre país tan desconeguda incomprensiblement pel que fa als interessantíssims vins que s¡hi fan. Esperem que reportatges com aquest tast ens aproximin a una realitat molt propera i de la qual ja he parlat forças cops en aquest blog. (continua...)

Aquesta setmana vaig pujar a Gratallops i, amb un amic que té el petit Celler Masdeu i Campos que elabora el Pedralets, vàrem donar un tomb per les seves vinyes, un recorregut que feia molt de temps que teníem pendent de fer, tot i la proximitat del nucli del poble.
Damunt d’un petit mirador a la vora d’una de les seves vinyes, es pot contemplar una bona part de Priorat, on hi veus les velles i les noves parades de vinyes, totes en costers amb més o menys inclinació, que et recorden les vinyes de Banyuls de la Marenda, però aquestes lluny del mar, tot i que molts dies hi arriba discretament la seva brisa.
El més interessant de tot, és gaudir d’aquest paisatge amb una persona que el coneix, i quan assenyales un celler o un coster amb la seva vinya, et dóna la informació que et transporta el record d’un vi determinat, que un dia vas beure o que guardes per a alguna ocasió, i que quan me’l begui, no només recordaré un paisatge general del Priorat, sinó que hi veuré aquella vinya en concret, és a dir, un altre tipus de maridatge entre el vi i el seu paisatge .
Les pluges de tardor i de l’hivern han fet que els ceps pugin amb vigor, després les calors de l’estiu faran la seva feina de maduració necessària per obtenir un bon raïm, que després de tot el procés necessari s’esdevindrà amb tota seguretat un gran vi prioratí .
La coincidència ha fet que el mateix dia que visitava les vinyes, per TV3 dins del programa: El paisatge favorit de Catalunya, l’Alvaro Palacions ens mostrés el Priorat que al seu dia el va seduir, i va fer que hi arrelés i n’abstragués el seus magnífics vins en el seu celler de Gratallops, a un cop de pedra de les vinyes que vaig visitar.
Caldrà repetir aquesta visita en altres estacions de l’any, segurament a la tardor pot ser una bona ocasió.

Fa pocs dies, en el decurs d’un sopar on hi havia reunit el jurat d’uns premis literaris de les nostres contrades, em va passar el que em sol passar molts cops: allò de “per què no tries el vi?”, tasca molt fàcil quan vas acompanyat de persones amb qui normalment et relaciones i saps els seus gustos, però molt difícil quan és una bona colla de gent, com era el cas, encara sort que apostaven majoritàriament perquè triés un vi negre. El restaurant, cosa bastant estranya, estava ben assortit de vins de casa nostra, i vaig triar el vi de la Finca L’Argatà del Celler Joan d’Anguera. L’èxit va ser rodó, i això em va fer pensar que encara no havia parlat mai d’aquest celler.
Cal dir d’aquest celler que és un dels que prestigien la D.O. Montsant, ja que els seus vins són tots ells remarcables, es triï el segment que es triï, començant pel Joan d’Anguera, un vi jove de maceració curta, molt adient per a aquestes èpoques de l’any. El Planella, un vi que vaig descobrir gracies a l’elogi que en feia el Nani de viníssim, que en parlava amb molt d’entusiasme, i realment he pogut constatar que es tracta de un molt bon vi que, amb un toc de fred, 14 o 15 graus, ens pot acompanyar aquest estiu .
Finca L’Argatà és un dels meus vins de referència del qual cada any procuro comprar algunes ampolles. Amb aquest vi vaig descobrir aquest celler i la presència del sirà a casa nostra, en un cupatge on aquesta varietat de raïm hi és de forma significativa, i s’hi poden apreciar els seu trets més característics. (continua....)

Aquest llarg cap de setmana de l’u de maig, els que estimeu els vins del nostre país, teniu la gran oportunitat d’anar a Falset a gaudir de la fira del vi que per 14é  any se celebrarà a la capital del Priorat, comarca que acull dues de les més prestigioses Denominacions D’Origen del nostre país, la D.O. Montsant i la D.O.Q. Priorat.
La data no pot ser millor, i aquest any que el primer de maig cau en divendres, és una oportunitat magnífica per buscar lloc en una de les moltes cases rurals de la comarca i poder gaudir dels extraordinaris vins d’aquest lloc i del paisatge del Priorat, que en aquesta època de l’any es mostra del tot esplèndid, i tres dies donen per a molt.
Deia que podíeu gaudir de la fira i aquesta és la veritat, primerament perquè per un preu molt raonable tens una copa i un tiquet, que et permetrà fer un bon nombre de degustacions, i per altra part, trobareu un bon nombre d’activitats entorn a la fira i que podeu consultar al programa de la fira. (continua...)

Aquest és el comentari que molts cops et fan persones quan es refereixen a vins molt concentrats, especialment de la zona meridional del Principat de Catalunya, tot pensant que és a causa del grau alcohòlic d’aquests vins.
Sempre els faig la mateixa pregunta: voleu dir que de 13 a 14 o 14’5 graus alcohòlics es nota tant la diferència?, o és tota l’expressió de les aromes potents d’algunes varietats, com la garnatxa, amb la concentració que es dóna en alguns llocs, el que ens confon amb el grau alcohòlic d’un vi determinat?
Al Priorat he tastat carinyenes de forta graduació abans de fer el cupatge amb altres varietats i eren d’una finesa extraordinària, que no diries que eren d’una graduació molt alta, també he tastat garnatxes tretes de la bóta i he portat el record de les seves olors tot el dia.
Fa pocs dies vaig trobar un bon amic del País Basc amb arrels familiars a la Terra Alta que m’havia fet feia força temps aquest comentari. Al cap d’un temps li vaig fer arribar unes ampolles de Priorat i no havíem parlat més de vins, fins fa poc que em va demanar on podia trobar ampolles d’aquell Priorat que jo li havia ofert. No l’havia trobat “fort”.
Segurament cada vi ha de fer la graduació que ha de fer i tots ens hem trobat bevent agradables vins blancs fresquets o escumosos amb l’aparença d’inofensius, però posteriorment hem notat els seus efectes, que no havíem percebut en el moment de la ingesta.
Jo crec que el vi, i sobretot el bon vi, és per gaudir i no per fer passar la set, es per això que el grau no ha de ser un valor determinant a l’hora de triar un bon vi, ja que amb un ditet més o menys podem compensar la diferència de graduació.

Bon Sant Jordi

Aquest dies s’ha posat a la venda el número 27 de la revista Cupatges corresponent als mesos d’abril i maig del 2009, on com sempre, els que ens agrada seguir l’actualitat dels vins de casa nostra, hi trobem material molt interessant.
En aquest número, pren un cert protagonisme una varietat quasi oblidada, però no fa gaires anys prou coneguda, com és el Sumoll, varietat implantada de forma considerable al Penedès i en alguns llocs del Camp de Tarragona i que ara només existeix residualment. D’aquesta varietat ens en parla en el seu article el Màrius Fuentes. Al mateix temps, el comitè de tast centra el tast corresponent a aquest número a uns quants vins dels més reeixits fets amb aquesta varietat.
A part de les seccions habituals, com el tast de Jordi Melendo o tastant amb Gaël Le Bec, hi trobem un article sobre la presència dels caves catalans a Bèlgica. També la presentació del cava sòlid, elaborat per les Caves Agustí Torelló.
Dins del món de la gastronomia, hi trobem un interessant article sobre Michel Bras i també el que ha obtingut el premi Cartaví 2008, Toni Bru del “Celler de l’Àstic”, restaurant que ha fet una molt bona aposta cobrant el vi a preu de botiga amb un fix pel servei.
Reus viu el vi, vida/vi, Catalunya no és Califòrnia, caminant entre vinyes, són altres temes d’interès tractats per aquesta revista i finalment una aproximació als vins de l’illa de Lanzarote, el vi que neix de la cendra.
Tot plegat, una bona estona de lectura per als qui estimem o volem saber més coses dels vins de casa nostra.

Entre els cellers que tenien presència en el certamen La nariz de Oro, celebrat fa pocs dies a Barcelona, em vaig trobar el celler Mas del Gil, del Priorat. Entre els seus vins, dels quals ja he parlat en aquest bloc (hi deia que hi ha cellers que no els busques, sinó que et troben), aquest cop presentaven un nou vi: Nus, un vi dolç de prostres en el qual, m’explicaven, hi han esmerçat molt de temps i moltes proves fins que han aconseguit el vi que volien, i francament, han aconseguit un molt bon i complexe vi dolç.
Aquest vi dolç, per una part està en la línia dels dolços fets a partir de vins negres que fan alguns cellers del Montsant i Priorat, però al mateix temps té un toc de pansa, que no es fa pesat a causa de la frescor que també té aquest vi.
Quant vaig tastar aquest vi, em va venir a la memòria que havia parlat dels vins dolços naturals de la Catalunya del Nord i vaig pensar que havia estat poc diligent a parlar dels vins dolços que han anat apareixent sobretot a les D.O.S meridionals del nostre país, al costat dels moscatells i rancis tradicionals, que si que n’havia parlat, lligant-los amb els panellets i les castanyes.
Aquets vins negres dolços i golosos, però no ofenosos,  que tan bé lliguen amb algunes postres, sobretot les de xocolata, cal recuperar-los per acompanyar les postres dels dinars festius, deixant els caves per a la resta de l’àpat. També es pot provar el maridatge d’algun d’aquests vins dolços amb la degustació d’aperitius, com pot ser unes anxoves o un formatge tipus Roquefort o Cabrales, pot ser que no tots aquest vins hi lliguin, però segur que en trobareu alguns que us sorprendran.
Cal donar, doncs, la benvinguda a aquest nou vi, molt aconseguit i que representa les potencialitats d’unes vinyes i un territori que lliga molt bé la tradició amb la inovació, com ha passat amb els vins de taula. De la resta de vins dolços, ja en parlarem quan parlem dels cellers com La Cooperativa de Capçanes, amb el seu Pansal de Calàs o dels Ètim, de la Cooperativa de Falset – Marçà o d’altres de la Terra Alta.

Quan en aquest bloc vaig començar a parlar dels vins de casa nostra, era molt conscient de que molt pocs mitjans ho feien. De mica en mica, la situació ha millorat força, només cal veure els blogs que es poden seguir a l’actualitzador “La Verema”, també durant aquest any han anat apareixent instruments com la Guia de vins de Catalunya o el programa del canal 33 “En clau de vi”, o el diccionari del vi i el beure, del qual parlava en el meu últim escrit.
Si tot això començava a animar el panorama, fa molt poc que s’ha fet un salt qualitatiu, quan el diari “Avui” ha tret un suplement digital de nom Vadevi, que de la mà de Joan Nebot, els escrits del qual sobre vins de casa nostra hem pogut seguir al setmanari “El Temps”, dóna noticies del sector, parla de vins, esdeveniments, reportatges i tots els temes que puguin fer referència als vins de casa nostra.
Cal doncs donar la benvinguda a aquesta nova publicació, que juntament a la revista “Cupatges”, ens mantenen informats de la rica activitat vitivinícola del nostre país.  

La jove i dinàmica editorial Cossetània ha publicat el Diccionari del vi i el beure, una eina interessant i útil per a tothom que es vulgui instruir sobre el món de vi i, en aquest cas, amplia el vocabulari i  les explicacions a licors i cerveses, te, etc. No és el primer cop que aquesta editorial publica llibres del món del vi, ara mateix em ve a la memòria: Els vins del Priorat, de la Montse Nadal, El vi neix a la vinya, de Màrius Fuentes, o dins el licors: El llibre de la  ratafia, de Jaume Fàbrega, tots dins de la col·lecció “El cullerot” d’aquesta editorial.
La publicació d’aquest diccionari és una bona notícia, per la poca bibliografia en català que hi ha del vi i els seus derivats, tot i que últimament sembla que la cosa es va bellugant i de mica en mica es van omplint els buits i les mancances. Així, fins fa poc ni tan sols hi havia guia de vins de Catalunya, i el passat mes de setembre va sortir la primera, i tenim notícies que ja s’està preparant la segona. També gaudim d’una revista excel·lent com “Cupatges” i darrerament el diari “Avui” ha tret un suplement digital, “Vadevi”. (continua...)

Amb uns dies de retard comento el contingut de l’últim número de la revista Cupatges corresponent als mesos de febrer i març, tal com em vaig comprometre a fer.
Aquesta excel·lent revista que parla dels vins de casa nostra emmarcats dins el context internacional, és segurament el millor referent per tenir coneixement dels nostres vins.
Primerament cal felicitar a totes les persones que fan possible aquesta publicació per haver obtingut el premi a la millor revista en català del 2.008. Felicitats, doncs, a Cupatges i als seus col·laboradors pel premi obtingut merescudament.
En aquest número hi trobem un passeig per la Lleida vinícola i el comitè de tast ha triat quatre vins de la D.O. Costers del Segre per aprofundir en les sensacions dels vins de les terres de Ponent. Una interessant entrevista amb Roger Viusa, amb l’interès  que comporta l’opinió de qui ha estat aquest últim any el millor sommelier d’Europa.
Complementa la revista amb les persones que han estat les ànimes de la Guia de Vins de Catalunya i que ja preparen la propera, cal llegir l’entrevista a la Sílvia Naranjo i Jordi Alcover, que expliquen la filosofia d’aquesta guia, la metodologia i els canvis per a la propera.

Els interessants articles de Màrius Fuentes i el de Rosa Vila, així com el tast de Jordi Melendo i un interessant article de Ferran Centelles sobre la Fundació Alícia: Vi i Ciència, teories conceptes i pensaments.
Per acabar, i segurament perquè n’és la temporada, parla de la Calçotada de Valls i d’unes quantes coses més, com maridatges, restaurants i activitats del món del vi.

En l’anterior escrit feia una petita introducció als vins de la D.O. Alella i explicava que els cellers havien fet els deures, posant-se al dia, conservant la tradició. Un d’aquests cellers i potser el més representatiu és l’Alella Vinicola – Can Jonc, de la mà dels germans Samuel Garcia, que treballa les vinyes, i el seu germà Xavier Garcia, enòleg i responsable dels vins elaborats per aquest celler.
El celler està ubicat a les antigues dependències del que va ser al seu dia aquesta agrupació de viticultors, l’ambició de les construccions modernistes ha fet possible l’adaptació a les necessitats actuals del cellers.
Aquest celler compta amb una esplèndida botiga, on hi són exposats per a la venda tots els seus vins, això dóna un interès a la visita d’aquesta zona  vinícola, sabent que no tindràs dificultats per tastar i comprar els seus vins i fer un recorregut enoturístic. El celler també està complementat amb un restaurant. (continua...)

Els vins d’Alella han estat tot un referent dels vins de casa nostra. Aquestes poques hectàrees de vinya que miren la mar a les terres sorrenques entre la comarca del Barcelonès i el Maresme i ancorades, per que no les prengui la mar, a  les comarques del Vallès, han estat un referent per la qualitat d’alguns dels seus vins i per la proximitat a Barcelona.
Malauradament, el continuat degoteig de gent que ha deixat de conrear les vinyes perquè ha trobat unes millors oportunitats en altres sectors productius. i  algunes pràctiques en el passat, avui superades, van fer que aquesta D.O. es ressentís de  la seva popularitat.
Per sort, nous dirigent municipals han fet polítiques de preservació de la vinya, perquè no desaparegués per la pressió urbanística. Si a això hi afegim el cellers que han fet els deures i s’han posat al dia pel que fa a la qualitat, tot i respectant la tradició dels vins d’Alella, tenim que aquests vins han jugat un paper important en els nuclis de població que l’envolten  i un interès per la seva tradició a tot el Principat de Catalunya, com ja havien jugat i que Xavier Amorós en la seva poesia recordava els diumenges amb tortell i vi d’Alella. (continua...)