Que últimament hagi portat poca activitat al blog, no vol dir que no es moguin coses sobre els temes que han estat l’objecte de les bitàcoles de meu blog.

Així, en el nom dels vins de casa nostra, m’he trobat amb alguna sorpresa agradable, com la del vi de Gandesa “Cèsar Martinell”, que va caure a les meves mans, millor dit a la meva copa, gràcies a l’Oriol del Vi a Punt que me n’havia parlat, i un dia vàrem compartir una ampolla tot dinant.

Primerament, el nom el trobava una mica agosarat, ja que és el nom de l’arquitecte que va dissenyar molts dels cellers cooperatius, coneguts com les catedrals del vi. Un d’aquests cellers emblemàtics, i segurament un dels mes singulars, és el da Gandesa. I segurament per això l’hi han volgut retre homenatge posant a un dels seus vins el nom de l’arquitecte, però es corria el perill d’assignar aquest nom a un vi qualsevol que hauria desmerescut la figura tan rellevant d’aquest arquitecte. Feliçment no ha esta així, i ens trobem davant d’un vi amb una forta personalitat i que hauria de ser un referent per a tots aquells que els agrada trobar i tastar vins peculiars.

He de confessar que quan l’Oriol me’n va parlar, vaig pensar que seria una garnatxa blanca més, però no ha estat així, sinó que ens trobem davant d’una garnatxa blanca molt singular. (continua....)

A Valls, els qui ens sentíem atrets pel món de l’enologia i la seva derivada més divulgativa, és a dir el món del vi, vàrem gaudir durant molts anys d’una esplèndida botiga quasi centenària: Licors Figueres, on podies trobar gairebé de tot, essent una de les botigues especialitzades de les més importants del nostre país- Tant era així, que formava part dels atractius turístics de la nostra ciutat i tot sovint hi portaves alguna visita que, a part de veure l’establiment, podia visitar el celler, on guardaven vins d’anyades molt antigues, i sempre podia coincidir de trobar un vi de l’any que havies nascut.
Malauradament, canvis d’amos i la crisi han fet que desaparegués aquesta petita joia local. Per sort no ens hem quedat orfes i hem tingut la fortuna que l’enòloga Anna Casabona regenti El Rebost, un establiment on preparen un extens assortit de plats cuinats artesanalment al mateix establiment.
Sempre hi havia un bon assortit de vins, en aquesta botiga, però últimament, deu fer prop d’un any, va ampliar la botiga per crear una bona vinoteca, on pots trobar un bon assortit de vins, sobretot, i això és d’agrair, els més propers de casa nostra.
Però l’activitat no s’acaba aquí, sinó que un parell de cops al mes organitza activitats i presentacions de vins i cellers, activitat que podem veure reflectida en el seu bloc: La Vinoteca del Rebost, on també fa divulgació de vins interessants, ja sigui per la seva singularitat o per la seva qualitat.
Finalment, l’Anna organitza de tant en tant cursos a la iniciació del tast. Podríem dir sense por equivocar-nos que un gran nombre de vallencs som millors coneixedors de tot aquest món del vi gràcies a l’activitat que ha portat a terme l’Anna Casabona aquests últims anys.

Els qui ens agrada la novel·la negra i som lectors en català, sembla que últimament estem de sort, perquè després d’haver llegit durant aquests últims anys els llibres del suec Henning Mankell, ja crèiem que difícilment ens obsequiaria amb un altre relat policíac “L’home Inquiet”, on el policia ara ja jubilat Kurt Wallander veu pertorbada la seva tranqui-la jubilació per esdeveniments familiars.
Mari Jungstedt, apareix de la mà de Columna, per engruixir el panorama de novel·listes suecs, que després de la desaparició de l’Stieg Larsson i dels últims cops de cua del Mankell, semblava que no hi hauria relleu, però la novel·la “Ningú no ho ha vist”, que he començat a llegir i la següent “Ningú no ho ha sentit” em tindran ocupats els meus propers viatges quasi quotidians a Barcelona amb tren.
Però les bones notícies no s’acaben aquí, ja que m’he trobat als nassos una nova novel·la de Jo Nesbo, Noruec (no ens movem dels països escandinaus) amb el títol de “Nèmesi”  editat per Proa; ja em va agradar força l’altra novel·la “El pit-roig” que va editar aquesta mateixa editorial, així que vaig fent pila per als meus viatges.
Però la cosa no acaba aquí, així que estirant del filet m’ha sortit Fred Vargas amb la seva novel·la “Un lloc incert” de la mà d’AMSTERDAM LLIBRES, segell del Grup Cultura 03, més conegut per la seva col·lecció ARA LLIBRES, caldrà buscar l’anterior novel·la d’aquesta autora francesa “La tercera verge”, per anar engruixint la pila. (continua...)

Tant en aquest bloc com en comentaris que he anat fent amb amics a qui agrada el tema dels vins, sempre he mantingut la teoria que hi havia una continuïtat en el conreu de la vinya i dels vins que se’n deriven, que abraça d’Alacant a Avinyó (Castellnou dels Papes), i segurament algunes de les illes del mediterrani més properes, com les de parla catalana, però també l’illa de Sardenya.

També he afegit que, segurament, la fil·loxera i polítiques agràries equivocades, com aquelles que durant una bona època del franquisme feien l’aposta de produir quilos i grau, han fet que es difuminés una mica aquesta realitat.

Avui per atzar he tingut una agradable sorpresa tot tafanejant en una llibreria, quan m’ha vingut a la vista un llibre escrit per l’enòleg Joan C. Martín , que havia llegit algun cop a la revista el Temps, que es titula: Els vins de l’Arc Mediterrani, i es subtitula D’Alacant  a Montpeller.

No cal dir que l’he comprat de seguida, ja que el considero de gran importància, tant pel plantejament geogràfic com per la seva aportació a la migrada  bibliografia que hi ha al nostre país i amb la nostra llengua sobre el món dels vins. I dic migrada, no inexistent, ja que editorials com Cossetània han tret alguns llibres i també persones entranyables, com en Jaume Fàbrega i, en el seu temps, el desaparegut Jaume Ciurana, han fet divulgació dels vins de casa nostra, i per sort tenim la revista Cupatges, que cada dos mesos va fent les seves aportacions. També segurament, segons tinc entès, abans de final d’any sortirà la segona guia dels vins de Catalunya.

No vull entrar més ni en el contingut ni en comentar aquesta novetat, segurament ho faré més endavant, quan l’hagi llegit, però he cregut que era prou important com per escriure sobre la seva aparició, ja que la vida dels llibres és mot breu en les prestatgeries de les llibreries i després passa allò: que quan un el busca, ja no hi és.

Tot i així, donant un petit cop d’ull al contingut, ja puc avançar que té molt d’interès, així com  les fotografies que acompanyen el text.

Enhorabona a l’autor i a l’editorial per la seva aportació.

La represa dels viatges pràcticament diaris a Barcelona amb tren, ha fet que m’enganxés a la lectura d’aquest autor de novel·la policíaca que vaig descobrir tot resseguint alguns dels blogs on de tant en tant trec el nas. Crec concretament que venia a tomb a partir de comentaris de la trilogia de l’Stieg Larsson, algú comentava que li havia agradat molt la trilogia del Jean-Claude Izzo, un policia de Marsella que se les hau amb els baixos fons d’aquesta ciutat.

La veritat és que em va costar força trobar aquests llibres, ja que en català està publicada a  Andorra per  l’editorial “Límits”, difícil de trobar a primera línia de les prestatgeries de les llibreries de casa nostra. Com que la Margarida és més ràpida i bona devoradora de llibres, em va prendre avantatge i he hagut de guardar el torn per encetar la trilogia: Keops total, Xurmo i Soleà.

La veritat és que un cop llegits els dos primers llibres no estic gens decebut, si no tot al contrari, ja que més enllà de la trama, que et fidelitza en la lectura, ens desvetlla tot un món que segurament una dècada endarrere ens quedava una mica lluny, però que ara ja conviu plenament entre nosaltres, com és al cas de la immigració magrebina, en aquest cas algeriana, i els fills d’aquesta immigració, que ja no pertanyen al seu lloc d’origen i no acaben de identificar-se amb el lloc que els acull. (continua....)

Les tasques estivals han fet que es ralentís quasi del tot l’activitat del bloc, però com que arribada la tardor sembla que tot torna a la normalitat,  també hauré d’agafar el ritme dels escrits.
He pensat que fóra bo reprendre-ho on ho havia deixat, és a dir a comentar una informació de la revista Cupatges del mes de juny juliol que m’havia guardat expressament, que té un especial interès per a mi, ja que es tracta de l’aparició al mercat de dues copes de vi noves: La copa de la D.O. Montsant i la de la D.O.Q Priorat.
Aquestes copes són una aportació del sommelier Roger Viusà i, més enllà del fet anecdòtic, crec que hi ha un missatge subliminal en la voluntat de crear aquestes dues copes, i aquest no és cap altre que el de dir-nos que les D.O.S. Montsant i Priorat tenen la volada i la qualitat suficient com per tenir una copa pròpia per donar relleu a la gran potencialitat d’aquests vins.
Segurament al mercat existeixen ofertes de copes suficients, que garanteixen poder gaudir dels grans vins d’aquestes D.O.S. , segurament la copa que serveix per als vins fets amb la varietat sirà, compleix amb escreix la finalitat de poder gaudir d’aquests grans vins, però és molt lloable el fet: tant en el cas d’aquesta creació de Roger Viusà, com en altres iniciatives que en aquest sentit puguin sorgir.
Cal valorar doncs que grans vins del nostre país, mereixen tenir una copa pròpia per extreure’n totes les potencialitats.

Fins a aquest cap de setmana no he pogut fullejar la revista Cupatges corresponent als mesos de juny i juliol d’aquest any. Els motius són dos o tres: per un cantó, l’arribada de la calor i el dia més llarg fan que hagi de dedicar una mica del temps, que la resta de l’any dedico a fer escrits per al bloc, a mantenir quatre plantes i una mica d’hort. L’altre ha estat que aquest dies ha sortit l’últim llibre de Stieg Larsson, i com deia la Margarida en el seu bloc, la lectura ha estat compulsiva, segurament per l’interès d’aquest llibre, però sobretot per la seva estructuració en petits capítols que fan el seguiment dels diferents protagonistes. Però això només és una justificació de la meva poca activitat en el bloc.
La revista surt una mica del seu eix central, els vins, per fer un ampli reportatge de l’oli d’oliva del nostre país, una de les joies que tenim, segurament no en som prou conscients d’aquest gran producte.
El comitè de tast fa una incursió als vins del Rosselló, aquesta part del nostre país tan desconeguda incomprensiblement pel que fa als interessantíssims vins que s¡hi fan. Esperem que reportatges com aquest tast ens aproximin a una realitat molt propera i de la qual ja he parlat forças cops en aquest blog. (continua...)

Aquesta setmana vaig pujar a Gratallops i, amb un amic que té el petit Celler Masdeu i Campos que elabora el Pedralets, vàrem donar un tomb per les seves vinyes, un recorregut que feia molt de temps que teníem pendent de fer, tot i la proximitat del nucli del poble.
Damunt d’un petit mirador a la vora d’una de les seves vinyes, es pot contemplar una bona part de Priorat, on hi veus les velles i les noves parades de vinyes, totes en costers amb més o menys inclinació, que et recorden les vinyes de Banyuls de la Marenda, però aquestes lluny del mar, tot i que molts dies hi arriba discretament la seva brisa.
El més interessant de tot, és gaudir d’aquest paisatge amb una persona que el coneix, i quan assenyales un celler o un coster amb la seva vinya, et dóna la informació que et transporta el record d’un vi determinat, que un dia vas beure o que guardes per a alguna ocasió, i que quan me’l begui, no només recordaré un paisatge general del Priorat, sinó que hi veuré aquella vinya en concret, és a dir, un altre tipus de maridatge entre el vi i el seu paisatge .
Les pluges de tardor i de l’hivern han fet que els ceps pugin amb vigor, després les calors de l’estiu faran la seva feina de maduració necessària per obtenir un bon raïm, que després de tot el procés necessari s’esdevindrà amb tota seguretat un gran vi prioratí .
La coincidència ha fet que el mateix dia que visitava les vinyes, per TV3 dins del programa: El paisatge favorit de Catalunya, l’Alvaro Palacions ens mostrés el Priorat que al seu dia el va seduir, i va fer que hi arrelés i n’abstragués el seus magnífics vins en el seu celler de Gratallops, a un cop de pedra de les vinyes que vaig visitar.
Caldrà repetir aquesta visita en altres estacions de l’any, segurament a la tardor pot ser una bona ocasió.

Els que de petits vàrem viure sota el franquisme, sabíem que per a la resta d’Europa, aquesta s’acabava als Pirineus, i com a catalans, el fet que et posessin al mateix sac ens emprenyava de manera considerable, tot esperant que algun dia hi poguéssim ser, com deia Salvador Espriu:  “Oh, que cansat estic de la meva  covarda, vella, tan salvatge terra i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.” Que traduït al llenguatge no poètic volia dir, democràcia, justícia social, oportunitats i cultura.
Aquesta mitificació que comportava viatjar cap a aquestes terres tan aviat com va ser possible, va fer en mi i en molts dels que m’eren propers, que sentíssim una gran afecció per Europa, on hi vèiem la sortida del resclosit règim que ens tocava viure.
Segurament és per això que no vull malmetre el somni de pertànyer i sentir-me només català i europeu, sense intermediaris, i per això estaré satisfet si al parlament europeu hi ha almenys un representant que comparteixi aquest mateix desig.
L’Oriol Junqueras compleix amb escreix el perfil que dibuixava el poeta Salvador Espriu, és per això que em sento molt identificat amb l’Oriol, una persona, que a poc a poc s’ha fet present a la nostra societat, des de la divulgació de la nostra història, de forma molt pedagògica, però també amb molt rigor. (continuar....)

Fa pocs dies, en el decurs d’un sopar on hi havia reunit el jurat d’uns premis literaris de les nostres contrades, em va passar el que em sol passar molts cops: allò de “per què no tries el vi?”, tasca molt fàcil quan vas acompanyat de persones amb qui normalment et relaciones i saps els seus gustos, però molt difícil quan és una bona colla de gent, com era el cas, encara sort que apostaven majoritàriament perquè triés un vi negre. El restaurant, cosa bastant estranya, estava ben assortit de vins de casa nostra, i vaig triar el vi de la Finca L’Argatà del Celler Joan d’Anguera. L’èxit va ser rodó, i això em va fer pensar que encara no havia parlat mai d’aquest celler.
Cal dir d’aquest celler que és un dels que prestigien la D.O. Montsant, ja que els seus vins són tots ells remarcables, es triï el segment que es triï, començant pel Joan d’Anguera, un vi jove de maceració curta, molt adient per a aquestes èpoques de l’any. El Planella, un vi que vaig descobrir gracies a l’elogi que en feia el Nani de viníssim, que en parlava amb molt d’entusiasme, i realment he pogut constatar que es tracta de un molt bon vi que, amb un toc de fred, 14 o 15 graus, ens pot acompanyar aquest estiu .
Finca L’Argatà és un dels meus vins de referència del qual cada any procuro comprar algunes ampolles. Amb aquest vi vaig descobrir aquest celler i la presència del sirà a casa nostra, en un cupatge on aquesta varietat de raïm hi és de forma significativa, i s’hi poden apreciar els seu trets més característics. (continua....)

 Labutxaca és un segell editorial que posa al mercat reedicions de llibres de la literatura catalana i universal que provenen d’editorials com el Grup 62, Proa, Columna, entre d’altres.  La seva finalitat és treure al mercat un seguit de títols publicats amb anterioritat en les col·leccions normals de les diferents editorials, i fer-ho en format de butxaca, a un preu força més reduït, posant a l’abast del gran públic tant llibres de la literatura catalana com universal.
El llibre de butxaca és molt atractiu, pel seu format més petit i de menys qualitat, que et permet fer-ne un ús no tan acurat i manejar-lo al metro, al tren a l’avió o a la platja, despreocupant-te una mica de si es taca, s’embruta o s’omple de sorra. Algun cop fins i tot he comprat la versió de butxaca d’algun llibre que ja tenia a casa, però que la versió de butxaca em resultava més útil per alguns viatges.
Crec que el llibre de butxaca, en definitiva, és un signe de normalitat literària i cultural i és molt important que en català hi hagi una oferta suficient en aquest format.
Si el llibre de butxaca és un signe de normalitat, també ho és la novel·la negra o policíaca, i en aquest sentit, és important que el segell abans esmentat hagi decidit reeditar uns quants títols de la col·lecció “La Cua de Palla”, en total i de moment 12 títols dels autors més coneguts, com La clau de vidre de Dashiell Hammett, La bella dorment de Ross Macdonald, El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain o La dama del llac de Raymond Chandler, són els primers títols publicats.
Tot plegat, una oportunitat magnífica per llegir els grans mestres de la novel·la negra, sobretot quan fa ja més de vint anys de l’última edició d’aquesta col·lecció. Esperem que tingui èxit aquesta reedició i que no s’acabi amb aquests dotze títols programats, sinó que sigui la majoria de l’antiga col·lecció i si pot ser que surtin nous títols, millor.

En el meu escrit anterior deia que a partir d’Eauze, al Bas-Armagnac (Baix Armanyac), podies enfilar cap a qualsevol dels punts cardinals, i crec que és ben cert. La nostra aposta aquest cop va ser a Sarlat, la capital de Perigord Negre amb un centre històric renaixentista, segurament el més important de tot l’estat francès. Als seus carrers, el dissabte el matí s’hi celebra el mercat setmanal, segurament un dels més interessants d’aquella zona, on l’ànec i els seus derivats hi són presents en gran mesura al costat del petit i rodó formatge cabecou, típic d’aquest lloc.
La passejada pel mercat, ens va portar amb tota la colla d’amics davant de la casa d’Etienne de la Boethie, amic de Michel de Montaigne, i en homenatge, hem llegit un dels seus textos .
Un dels trets més interessants de Sarlat, és contemplar els petits detalls de la seva arquitectura i sobretot els magnífics teulats de pissarra tallada a mà que es conserven magníficament.
A Sarlat ens trobem al cor de dues èpoques de gran interès històric, a vint quilometres al nord-oest hi tenim les Eyzies-de-Tayac, amb el seu entorn, plenes de grutes de la presència dels homes de cromanyó. Però el més interessant de tot, són tots els vestigis de La guerra dels Cent Anys , que ha deixat a un costat i altre del riu Dordogne infinitat de castells, com els de Castelnaud-la-Chapelle, Beynac, i tot de pobles que havien estat antigues bastides i que conserven un fort component medieval, com Beaumont, Monpazier, Belvès, Issigeac, Eymet per citar-ne només algunes dels més interessants,  o l’abadia de Codouin, parada obligatòria de la ruta de Sant Jaume. (continua...)

Tot i que aquest viatge no venia ben bé de pas, hem fet marrada per arribar-nos a Eauze, al Bas-Armagnac (Baix Armanyac) al Domaine de Lagajan, a visitar una petita destil·leria d’armanyac, on hem passat una bona estona més d’un cop, sobretot en les visites en èpoques més fredes, en què feia de molt bon degustar l’armanyac a la copa escalfada en una llar de foc de mides considerables, i en abocar-l’hi era agradable adonar-se com fluïen les grans aromes d’aquest espirituós.
Recordo la primera visita, quan la mestressa va sentir que parlàvem català i ens va advertir, mig en broma, que tinguéssim cura de la nostra conversa perquè ella parlava occità i ens entenia molt bé; per altra part, durant la verema, tenia llogats uns quants llauradors del País Valencià, concretament de Nules.
També tenen un petit museu, i van ser molt interessant les explicacions que ens va donar referents a les bótes, que abans de les guerres mundials feien uns boters que anaven de poble en poble a fer les bótes que es necessitaven en cada contrada, fent servir els roures dels boscos comunals, i després d’acabar en un lloc anaven cap un altre indret a fer les bótes que necessitaven per guardar l’armanyac. (continua...)

Durant aquest últims anys que ens ha estat difícil marxar massa dies de casa, hem practicat l’alternativa occitana, és a dir aprofitar tres o quatre dies de festa per endinsar-nos en aquest magnífic país de l’altre costat dels Pirineus.
Normalment, sempre hem seguit la mateixa estratègia, marxar al més aviat possible la tarda de la vigília de festa, entrar per la Vall d’Aran i fer nit en un petit poble uns quants quilometres endins del territori occità, de nom Castelnau-Magnoac.
El poble és un de tants pobles rurals i, fora del seu conjunt de cases que li confereixen una certa personalitat i la seva església, no hi ha gran cosa més a destacar, si no fos per una relíquia que cada cop és més difícil de trobar a l’estat francès i a tot arreu: una fonda com les de tota la vida: el Dupont.
En aquesta fonda ja hi feien parada les antigues diligències que de Lannemezane anaven fins a Auch, la capital gascona, i que en bona part conserva, començant per les seves propietàries, tot un aire d’autenticitat que de mica en mica es va perdent. (continua...)

Aquest llarg cap de setmana de l’u de maig, els que estimeu els vins del nostre país, teniu la gran oportunitat d’anar a Falset a gaudir de la fira del vi que per 14é  any se celebrarà a la capital del Priorat, comarca que acull dues de les més prestigioses Denominacions D’Origen del nostre país, la D.O. Montsant i la D.O.Q. Priorat.
La data no pot ser millor, i aquest any que el primer de maig cau en divendres, és una oportunitat magnífica per buscar lloc en una de les moltes cases rurals de la comarca i poder gaudir dels extraordinaris vins d’aquest lloc i del paisatge del Priorat, que en aquesta època de l’any es mostra del tot esplèndid, i tres dies donen per a molt.
Deia que podíeu gaudir de la fira i aquesta és la veritat, primerament perquè per un preu molt raonable tens una copa i un tiquet, que et permetrà fer un bon nombre de degustacions, i per altra part, trobareu un bon nombre d’activitats entorn a la fira i que podeu consultar al programa de la fira. (continua...)

Aquest és el comentari que molts cops et fan persones quan es refereixen a vins molt concentrats, especialment de la zona meridional del Principat de Catalunya, tot pensant que és a causa del grau alcohòlic d’aquests vins.
Sempre els faig la mateixa pregunta: voleu dir que de 13 a 14 o 14’5 graus alcohòlics es nota tant la diferència?, o és tota l’expressió de les aromes potents d’algunes varietats, com la garnatxa, amb la concentració que es dóna en alguns llocs, el que ens confon amb el grau alcohòlic d’un vi determinat?
Al Priorat he tastat carinyenes de forta graduació abans de fer el cupatge amb altres varietats i eren d’una finesa extraordinària, que no diries que eren d’una graduació molt alta, també he tastat garnatxes tretes de la bóta i he portat el record de les seves olors tot el dia.
Fa pocs dies vaig trobar un bon amic del País Basc amb arrels familiars a la Terra Alta que m’havia fet feia força temps aquest comentari. Al cap d’un temps li vaig fer arribar unes ampolles de Priorat i no havíem parlat més de vins, fins fa poc que em va demanar on podia trobar ampolles d’aquell Priorat que jo li havia ofert. No l’havia trobat “fort”.
Segurament cada vi ha de fer la graduació que ha de fer i tots ens hem trobat bevent agradables vins blancs fresquets o escumosos amb l’aparença d’inofensius, però posteriorment hem notat els seus efectes, que no havíem percebut en el moment de la ingesta.
Jo crec que el vi, i sobretot el bon vi, és per gaudir i no per fer passar la set, es per això que el grau no ha de ser un valor determinant a l’hora de triar un bon vi, ja que amb un ditet més o menys podem compensar la diferència de graduació.

Bon Sant Jordi

Aquest dies s’ha posat a la venda el número 27 de la revista Cupatges corresponent als mesos d’abril i maig del 2009, on com sempre, els que ens agrada seguir l’actualitat dels vins de casa nostra, hi trobem material molt interessant.
En aquest número, pren un cert protagonisme una varietat quasi oblidada, però no fa gaires anys prou coneguda, com és el Sumoll, varietat implantada de forma considerable al Penedès i en alguns llocs del Camp de Tarragona i que ara només existeix residualment. D’aquesta varietat ens en parla en el seu article el Màrius Fuentes. Al mateix temps, el comitè de tast centra el tast corresponent a aquest número a uns quants vins dels més reeixits fets amb aquesta varietat.
A part de les seccions habituals, com el tast de Jordi Melendo o tastant amb Gaël Le Bec, hi trobem un article sobre la presència dels caves catalans a Bèlgica. També la presentació del cava sòlid, elaborat per les Caves Agustí Torelló.
Dins del món de la gastronomia, hi trobem un interessant article sobre Michel Bras i també el que ha obtingut el premi Cartaví 2008, Toni Bru del “Celler de l’Àstic”, restaurant que ha fet una molt bona aposta cobrant el vi a preu de botiga amb un fix pel servei.
Reus viu el vi, vida/vi, Catalunya no és Califòrnia, caminant entre vinyes, són altres temes d’interès tractats per aquesta revista i finalment una aproximació als vins de l’illa de Lanzarote, el vi que neix de la cendra.
Tot plegat, una bona estona de lectura per als qui estimem o volem saber més coses dels vins de casa nostra.

Estem a prop de la diada de Sant Jordi on el llibre agafa un gran protagonisme al nostre país. Aquest segurament serà el primer Sant Jordi on el món del llibre començarà a plasmar una novetat de la qual encara no sabem la magnitud, es tracta de la irrupció de l’ebook.
Aquest suport que fins ara només havia  existit dins de les futures possibilitats, ja el trobem dins de les realitats ofertades, encara que forma molt incipient.
Per un cantó tenim el suport, aquesta espècie de pantalla en forma de palm, més gran de tamany, que serveix per descarregar els llibres digitals i que ja podem trobar a la venda en alguns portals i fins i tot llibreries.
Per un altre cantó tenim ja oferta de llibres que podem comprar en alguns portals, com és Edi.cat, la iniciativa de tres editorials catalanes: Cossetània edicions, Editorial Bromera i Angle Editors, que s’han unit per crear un portal, on poder comprar llibres digitals i el seu suport. (continua....)

Els que hem de passar moltes hores a Barcelona per motius de feina, agraïm trobar algun lloc que ens sigui familiar, on poder estar el petit espai de temps que tens per fer un mos, ja que en ser lluny de casa prioritzes escurçar l’hora de dinar i fer la jornada laboral més compacta, per agafar el tren de tornada a una hora decent.
Fa més d’un any vaig tenir la sort, tot compartint l’hora de carregar les energies al migdia amb un company de feina, de fer cap a un petit bar molt cèntric per fer un mos. És a Jaume I, tocant a la plaça Sant Jaume. He de dir que a partir d’aquell dia s’ha convertit en el meu referent quasi quotidià per fer un petit parèntesi a l’hora de dinar.
Regentat per un simpàtic matrimoni penedesenc de Mediona, la Joaquima i  el Joan, el bar Haití (segurament hi havia passat molts cops pel davant) recull tots aquests elements d’un establiment que han desaparegut de la normalitat i quotidianitat, que abans havien estat del tot normals i que ara s’han convertit en singulars, com és conèixer els propietaris i gaudir d’un tracte de familiaritat  poc corrent en una ciutat on bona part dels locals més cèntrics, són per donar servei al turisme globalitzat, no al que busca la singularitat. ( Continua...)

Entre els cellers que tenien presència en el certamen La nariz de Oro, celebrat fa pocs dies a Barcelona, em vaig trobar el celler Mas del Gil, del Priorat. Entre els seus vins, dels quals ja he parlat en aquest bloc (hi deia que hi ha cellers que no els busques, sinó que et troben), aquest cop presentaven un nou vi: Nus, un vi dolç de prostres en el qual, m’explicaven, hi han esmerçat molt de temps i moltes proves fins que han aconseguit el vi que volien, i francament, han aconseguit un molt bon i complexe vi dolç.
Aquest vi dolç, per una part està en la línia dels dolços fets a partir de vins negres que fan alguns cellers del Montsant i Priorat, però al mateix temps té un toc de pansa, que no es fa pesat a causa de la frescor que també té aquest vi.
Quant vaig tastar aquest vi, em va venir a la memòria que havia parlat dels vins dolços naturals de la Catalunya del Nord i vaig pensar que havia estat poc diligent a parlar dels vins dolços que han anat apareixent sobretot a les D.O.S meridionals del nostre país, al costat dels moscatells i rancis tradicionals, que si que n’havia parlat, lligant-los amb els panellets i les castanyes.
Aquets vins negres dolços i golosos, però no ofenosos,  que tan bé lliguen amb algunes postres, sobretot les de xocolata, cal recuperar-los per acompanyar les postres dels dinars festius, deixant els caves per a la resta de l’àpat. També es pot provar el maridatge d’algun d’aquests vins dolços amb la degustació d’aperitius, com pot ser unes anxoves o un formatge tipus Roquefort o Cabrales, pot ser que no tots aquest vins hi lliguin, però segur que en trobareu alguns que us sorprendran.
Cal donar, doncs, la benvinguda a aquest nou vi, molt aconseguit i que representa les potencialitats d’unes vinyes i un territori que lliga molt bé la tradició amb la inovació, com ha passat amb els vins de taula. De la resta de vins dolços, ja en parlarem quan parlem dels cellers com La Cooperativa de Capçanes, amb el seu Pansal de Calàs o dels Ètim, de la Cooperativa de Falset – Marçà o d’altres de la Terra Alta.