La frase ve a compte d'un comentari de Miquel Calvet: home, que no som Barcelona, calia organitzar dos actes a Bétera, a la mateixa hora i gairebé al mateix lloc? Doncs tens raó, Miquel, però les coses van venir així; d'una banda el lliurament dels premis de poesia escolar Francesc Peris i Valls, de l'altra, la projecció del documental 'Foc sobre el Màrmara', de David Segarra, un document esborronador sobre aquella petita flota de vaixells que volien arribar a Gaza i van ser abordats pels militars d'Israel amb el resultat de molts ferits i uns quants morts. La poesia dels xiquets i la mort a mans de soldats que mataven discrecionalment per plaer de matar: sí, tenia raó Calvet: Bétera no és gran, però ahir va oferir dos tasts del que podem arribar a ser, els homes, del blanc al negre, del roig al blau, i després d'allò que ha passat a València aquesta setmana, ja sabem que aquells que han de portar la seguretat, porten el terror i el pànic. I el doble tast en un únic lloc també apama l'ambivalència de la bestiesa o la cultura, en una sola civilització.
Ara, cap a València, ves què passarà amb aquest encontre sindical que clama per l'escola: i els joves per postres guiant-nos, als mestres, i als sindicalistes. A vore si n'aprenem.
Ja es pot visitar a l'AteneuBÉTERA l'exposició Dones, sindicalistes, feministes (CCOO PV 1939-1986). La mostra fa un recorregut pel sotmetiment de les dones durant el franquisme a unes condicions jurídiques i laborals d’inferioritat i de discriminació, per la lluita militant des de l’antifranquisme i el feminisme, en les fàbriques i organitzades en el sindicat, per la democràcia i la igualtat. L’exposició sintetitza gràficament i posa rostre de dona als testimonis de moltes dones militants i compromeses durant el franquisme i la transició. Ha estat elaborada per la Fundació d'Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS).
Als panells, malgrat la devoció i la humiltat, i el respecte que dipositem amb tanta lluita i miracles com van passar, dones i homes, i encara majorment les dones, no s'ha tingut en compte la llengua, almenys la llengua del nostre país. Coincideix que, a cada llavada perdem una peça, però ai, nosaltres sempre perdem la mateixa clau, i nosaltres som els fonamentalistes, els provincians, els curts d'horitzó i de vista.
Amb tot, l'exposició es mereix una mirada reflexiva, atenta, per com hem patit, i patim, tota la repressió de l'església, els militars, la monarquia la dreta i l'extrema dreta, tot plegat què és sinó franquisme, encara absolt i perdonat, setanta anys després. Com deia fa un parell de dies The New York Times: espana, qui en vulga que la compre!
Anit, al tanatori de Bétera xerràvem d'això i d'allò, de morts, sobretot, però també de taronges; fins i tot davant la mort, parlem de taronges. Potser per això, divendres organitzem una jornada sobre la crisi de la taronja, a l'Ateneu de Bétera. Havia faltat ma tia Amparín i el meu cosí havia anat a preparar la caseta d'acollida, on reposava el pare feia deu anys: ell volia veure-ho, això, un ritual, que els matrimonis, un colp morts, descansen junts, i per això s'ha de preparar adequadament. Aleshores, Paco, l'enterrador, li diu que ja ho farà ell, obrir la caixa i posar-lo en un sac, que s'aparten si volen, però el meu cosí diu que vol veure son pare, i m'ho conta tranquil, tan seré, que l'admire amb aquella veu greu pausada. Després ja apareixen tot de comentaris més socràtics: òstia, n'hi ha que es mouen, calla!, sí, després d'anys n'hi ha que es mouen, i algú explica com la mare d'un amic es movia després d'anys, com si estigués viva: això ho fan els medicaments, què portava algun tractament de químio?, cortisones?, van apareixen més exemples i jo, què voleu, em sembla que no em sentava bé, la conversa, avui encara em fa mal de panxa, n'hi havia que explicava casos amb tan de detall; amb noms propis, que els cucs pegaven a fugir, de tan carregat de medicaments com l'haviin enterrat, fotre, jo notava això i allò, allà baix, a l'estòmac, però no em veia amb cor de defugir el rogle, collons, hi havia tan de detall escatològic, monyos, mans, ecs, sort que de sobte va aparèixer un tema tan recurrent: la taronja. Salvat! Salvat per la campana, i per la taronja: almenys, enguany, encara m'haurà fet paper. Sí, m'avisen que aquest matí collien sis fanecades de clemenules a euro l'arrova, vaja, deu cèntims el quilo. Un desastre, un autèntic desastre, el camp, però en aquell moment, m'havia salvat la vida, la taronja i la seua crisi, la malaputa!
Vicent Partal va tancar la fira de llibres i de música a l'Ateneu de Bétera, amb una conferència en exclusiva per als amics de la casa i de la comarca: hi havia Carles Subiela, que va agrair la invitació i va fer unes paraules de cloenda, i Antoni Marzo, que reservà el discurs per a després de sopar. L'última de les activitats d'un programa que enguany tornava a aplegar autors, poetes, periodistes, blocaires, joves i grans, va resultar la de més públic, i és que Vicent no fa fer màgia però gairebé. Ens va il·lustrar sobre els canvis presents i futurs dels llibres i de retop de la lectura: un repàs alliçonador i tècnic a la vegada: canvis en la manera de produir els llibres, en la manera d'editar-los, de distribuir-los, d'accedir-hi, de comprar-los, fins i tot en la manera de llegir-los… Els llibres en paper, els e-readers, o lectors, l'ipad, els llibres en pdf i els llibres interactius, ventages i inconvenients de les plataformes i els aparells que ara ofereixen sobretot lectures en espanol, amazone, edi.cat, o aquella supermàquina que imprimeix un llibre mentre et fas un café, com una editorial exprés, vaja… Una vesprada-nit sobre el present i el futur dels llibres, i dels llibres en català particularment. Ja hem començat a fer balanç: uns sis-cents títols diferents, l'obra completa de Valor, que no ha tingut gaire eixida –aixi ens va després el país (i el nivell de llengua), pocs mestres del poble per la fira, malgrat que n'hi ha censats gairebé tres-cents (així lluu també l'escola), llibres en valencià, exclusivament, una mitjana de vint persones en cada activitat, dalt o baix (dies de trenta-cinc, dies de quinze), Jo confesso, novel·la grossa més venuda; L'os de la música, poemari més venut; Clàudia i l'esperit de la muntanya, infantil més venut, la intervenció de Joan C. Clotaldo la més emotiva i espectacular, sens dubte; la presentació de Josep Vicent Pitxer, sobre Josep Maria Jordan, la més elaborada, 2.300 euros totals de venda, i la col·laboració entusiasta d'autors, de mestres, de joves blocaires, així com dels voluntaris encarregats de fer guàrdies i atendre el públic. Vuit dies de fira totals que han farcit de vida l'ateneu de Bétera. Agraïment especial a Roser Verdevio i Clàudia Sebastian, Maria Josep Picó, Ricard Peris, Francesc Raga, Jordi Orts, Joan Domínguez, Josep Fornieles, Xavi Ginés, Empar Aguado, Joan C. Martín, John Mahger, Josep Vicent Pitxer, Josep Maria Jordan, Isabel Garcia i Vicent Partal… Si ens deixem res, ja ens ho perdonareu. Segon any de fira, i segona vegada que podem sentir-nos satisfets del treball i del resultat de tot plegat.
Comencem l'últim tram de la fira del llibre a l'Ateneu de Bétera, que obrirà el 3, 4 i 5 de gener amb un programa farcit i divers: mitjans del país valencià, vins, economia, poesia i una cloenda que serà una cirereta en favor de la cultura, la vida i la dignitat. Però no avancem més coses. Després de l'exposició de Francesc Raga sobre 'Un bloc educat', un discurs lúcid, brillant, tan personal com acurat, el programa de llibres i de música vol mantenir el nivell de qualitat viscut. Què demanem?, una mica de compromís dels socis mateix, dels amics, de la resposta comarcal a la pròpia exigència de dates, festes i crisis: contra la corrupció diària dels borbons, dels polítics que ens han governat i ens governen, contra les mentides i les paraules de consellers que no valen res (encara no han pagat el que havien promés), demà oferim dues perles de cultura: l'una, els mitjans de comunicació alternatius del país valencià, un treball de Xavi Ginés. I després, un recorregut pel país a través del vi, de la terra, del territori, amb l'excusa d'un llibre intitulat 'valencians contra la fil·loxera', però que ben bé podia dir-se 'valencians contra el món', o 'valencians contra tot i contra tots'
Som a la plaça del Mercat núm. 5 de Bétera, l'entrada és lliure, i oferim un tast de vins de molta envergadura, guiats pel mestre enòleg Joan C. Martín, un conferenciant que ens farà sentir, de nou, l'estima per la terra i el raïm: Bétera prou que ho mereix, no debades érem el terme del millor moscatell d'Europa, sense exagerar sinó el justet, i podíem traure cresta i cua per damunt d'Alacant, o lluir de bracet per qualsevol espirituós de la resta del territori, inclosa sencera la mare Occitània.
De sis a nou de la nit, una parada de llibres i de música per a qualsevol edat i butxaca (també regalem còmics).
