Si una cosa ha fet CiU bé, quan parlem de marcs i marca política, al llarg de la història és barrejar de manera indistinta país i partit. Després de les eleccions catalanes, Mas ja va demostrar amb alguns gestos que tornaven els anys del pujolisme on govern, grup parlamentari a Madrid, Catalunya i CiU eren un totum revolutum. El nomenament del portaveu de CiU com a president de les comissions bilaterals va ser un autèntic cop baix a la separació de partit i govern, per no dir de partit i país. Un fet que tot i tenir cert ressò va passar gairebé inadvertit i només quan el grup d'ERC va demanar la votació separada quan es va votar la incompatibilitat al Congrés es va aconseguir treure els colors a Duran i Lleida per uns minuts. Un fet que va acabar amb una sortida de to del portaveu de la federació però que no va tenir més transcendència.
El problema és que
molts sou, o molts som, arrogants. En conec alguns que són
autèntics cracks de l'arrogància i que són
capaços de tenir un taller de cotxes i donar-te lliçons
sobre comunicació política. El problema és la
arrogància, que no s'escolta a qui en sap més que tu.
Que qualsevol consell es pren com si algú intentés
deixar-te en ridícul, que una bronca de feina es converteixi
en un atac personal. Que no entenguis que hi ha gent que per
experiència, per anys, per formació o perquè el
van fer millor, en sap més que tu.
Però el problema sobretot és que massa vegades som massa arrogants com per fins i tot sabent quin és el problema no voler aplicar-nos la solució. I si comencéssim tots a escoltar?
Primer de tot, dir que
estar per Catalunya quan s'està fent l'acampada de Sol i no
poder passar-hi em fa un pèl de ràbia. No hauria
acampat, però també diré que segur que a
aquestes hores hi seria. Sobretot per mostrar el meu rebuig a la
decisió de la Junta Electoral.
Potser perquè no
sóc tan jove com em penso, potser perquè com deien els
del maig del 68 no et pots fiar de ningú de més de 30,
he de reconèixer que el moviment del 15M m'ha deixat en certa
manera fora de joc. No perquè no fos previsible que el
malestar social havia de sortir i que un país que veu com els
més joves no entren al mercat de treball sinó que
passen a tenir una fructífera relació compartida amb la
cua de l'atur, treballs puntuals malpagats i entrar en un túnel
d'on sembla que no es veu lluny han, per força, de mostrar la
seva indignació. Han llegit Hässel, i s'han indignat,
molt bé. I ara què?
L'accident que ha segat la vida a 12 persones la nit de Sant Joan ha destacat per les autoritats tancant files sobre el fet que ha estat un imprudència. Des del primer moment, les víctimes han estat acusades d'haver creuat les vies quan això està prohibit. Tothom sap que és així, que hi ha una imprudència, però també que no es pot posar tota la responsabilitat sobre qui va ser atropellat per un tren que anava a més de 100 Km/h per una estació plena de gent, fosca com la gola del llop i on s'havien fet refomes i les ganes d'evitar que la gent pogués entrar sense bitllet -absolutament lícita- va portar a tancar una porta per on fins aleshores s'havia fet la sortida de manera habitual. No crec que sigui moment de buscar culpables, crec que no n'hi han. Però hi havia indicis que apuntaven que la nova estació podria ser una ratera en ocasions especials com la nit de Sant Joan -és increïble per profètica l'entrada al bloc de la regidora d'Esquerra a Castelldefels-. Potser és cert que no s'ha comés cap irregularitat, però també que segur es podria haver fet tot plegat molt millor.
La frase que titula aquest post és una de les que més sento darrerament i de les que més em revolten. Gent de l'entorn de dretes, però també d'entorn teòricament d'esquerres i de l'espanya plural -si és que existeix, cosa que cada vegada crec que només en píndoles molt petitetes- es dediquen a dir-te aquest avasalladora frase de tal manera que qualsevol idea o cosa que ells consideren intrascedent la maten amb la fare de marras. Em cabreja, em revolta. Un dels temes que sempre maten amb la frase, són les consultes. És igual que els hi expliquis que és societat civil treballant, impulsant coses, projectes, implicant-se en polítca, participant, allò que tant agrada d'explicar als tertulians però que quan es fa... Ai si no és la línia que creu adecuada. Polítiques que no consideren necessàries o debats que poden considerar estèrils, encara que després es preocupin pel nas de Belén Esteban o el vestit de Chacón en no sé quin collons de desfilada amb militars, això ho consideren interessant. El problema és que no els hi agrada el fons del tema. O que molesten al poder... Quines ganes de perdre el temps. Crec que això va lligat també amb aquella frase política de quan no es vol impulsar segons què, per exemple escudant-se amb la crisi... això no preocupa a la gent, la crisi sí -que també, no ho nego-. Em revolta, em posa de mala llet. Clar que puc fer altres coses, clar que puc perdre el temps amb altres coses. Dient tonteries com tu, aquesta seria un bona reposta. No parlant amb segons qui és una altra manera de no perdre el temps... Fent coses que no li agraden a l'altre... doncs mira, potser també però em ve de gust. Quin és el problema?
Creu que un davanter quan fa una falta greu hauria de ser expulsar? Sí. I si aquest davanter és Cristiano Ronalda? No, aleshores no. Segurament si algú fa aquestes dues preguntes i rep aquestes dues respostes, li dirà que té un problema d'objectivitat, d'apreciació o que mira pels seus interessos. Que no és una resposta normal ni a tenir en compte, perquè el normal és que quan es fixen unes regles es compleixin a tot arreu. Una idea similar és la que es desprén de l'estudi impulsat per la UOC i que pregunta a Espanya si creu que un poble té dret a l'autodeterminació. El seguit de preguntes quan són plantejades en seguit abstracte i pensant de manera lògica porten als enquestats a respondre que sí. Quan es pregunta per Catalunya, la resposta és que no. I és que amb Catalunya, Espanya té molt clar que les regles del joc són unes altres. És diferent. No valen les lleis 'normals', és excepcional. Espanya quan parla de Catalunya és un estat d'excepció. Res que pugui portar a la ruptura de la 'indivisible nación española (SIC)' és acceptat. Les regles es fan i es desfan, i no és el mateix si la falta la fa un davanter estranger que un que porta la samarreta quatribarrada.
"El cabró aquest sí que té assegurada la pensió, però ara hauré d'esperar dos anys més per jubilar-me? Que el fotin a un pou i després...". Tallo aquí la frase del parroquià del bar del meu poble. Avui, ja podies parlar de Guàrdiola, Messi, Alves i companyia, que res es podia fer. Parlava amb la gent i estava tothom molt emprenyat, molt. Crec que mai havia vist tanta unanimitat acompanyada de bilis en quantitats desorbitades. Com sempre, he intentat donar alguna explicació, tot i cagar-me en tot quan he sentit la proposta, he buscat raonar-ho, tot i que és realment difícil, per no dir impossible. Però no, aquesta vegada no. Sembla que la proposta de fer que la jubilació sigui als 67 anys no agrada a ningú, no la comprén ningú i no la comparteix ningú. El bar és sempre clarivident. Tu li pots parlar de l'Estatut i et poden dir que se'ls en refot. Pots parlar del TC o de possibles pactes de govern i et deixen anar que tots són iguals... Pots parlar, raonar i explicar i acabar fent que com a mínim es plantegin que potser sí que té importància un d'aquests temes 'que parleu vosaltres, polítics i periodistes'. Però amic, la jubilació, el benestar... 'i segur que serem nosaltres que treballem de sol a sol, ho pagarem els treballadors, com sempre'... Avui no. "prou putejats estàvem...". Avui "s'han passat molt", "aquests socialistes han tornat a enganyar-nos... ja no els votaré", deia en P. El bar, sempre clarivident, sempre sensat, ha sentenciat. "Els treballadors ho pagarem car, però ells no tornaran a governar, a mi no em tornen a enganyar, puto ZP", ha sentenciat. I per una vegada, el meu cap no ha tingut cap argument. No és que no pugui rebatre-ho, no ho puc ni tan sols apaivagar... té tota la raó, en P. Hi estic d'acord, al 100%, aquest cop.
