En obrir el diari aquest matí m'ha fet il.lusió veure la informació de la World Solar Challenge Race, la cursa del sol, que ja ha començat a Austràlia. Des de Darwin a Adelaide, 3.000 kms.
Participants d'Universitats tan diverses com de Països Baixos, EE.UU., Filipines, Iran, França, Austràlia, Japó, Korea. Els cotxes dissenyats per estudiants i professors. És tot un esdeveniment.
En 50 hores aproximadament arribaran a Adelaide utilitzant energia neta.
Poden, però, fer ús d'energía convencional durant un total de 5 hores al llarg del recorregut. Els controls són estrictes.
Durant el meu viatge per aquest continent l'any 2007, en una carretera prop de Darwin vaig coincidir amb l'entrenament d'un d'aquests cotxes. No sabia res de res de la cursa i em vaig apropar. Eren estudiants de l'Universitat de Twente (Holanda). Els entrenaments són importants, perque posen a prova els cotxes i sempre hi ha alguna cosa a fer per millorar el rendiment.
És un treball de tot un any o més dels estudiants de diferents Universitats del món i la seva motivació, el premi, treballar en un projecte, és poder participar en aquesta cursa. Els sponsors són importants, és clar, però vist el llistat de participants d'enguany, no crec que les retallades hagin fet estralls.
Innovació, futur, estudiar noves energíes, l'ús, preveure quan l'or negre deixi de brollar.
Us deixo un parell de fotografíes. En ruta i una parada tècnica.
És festa nacional a Austràlia. Un 26 de gener de 1788 el Capità Phillip va arribar a Botany Bay, la porta d'entrada de Sydney, encara que ell això no ho sabía. Després de 252 díes de navegació, vuit mesos de viatge, es troba davant un nou continent que el Capità Cook va descriure com un paradís i el Capità Phillip només veu una terra seca, roques, cap vegetació. Res a veure amb la descripció del legendari Capità Cook. Sobtadament apareixen dos vaixells francesos i el Capità Jean-François de La Perouse. Dirigía una expedició de dos anys explorant els mars i va arribar tard a Austràlia. El Capità Phillip ja era allà i ell va acceptar que havia perdut i no va posar els peus a Austràlia.
Diuen les històries que el Capità La Pérouse no s'ho podia creure quan es va assabentar que la gent que viatjava en els vaixells del Capità Phillip eren convictes, uns per haver robat cogombres, un altre un llibre de la història de Tobago, una velleta dues barres de pa i veritables lladregots i assassins; nens, nenes, adolescents, joves, vells, velles. Em puc imaginar la cara de sorpresa del Capità La Pérouse !! Va continuar viatge i el Capità Phillip havia de decidir on podríen desembarcar.
Botany Bay no era el millor lloc, i va entrar dins l'esplèndida badía i aleshores sí que va veure racons on podia ancorar els vaixells i així ho va fer, a Circular Quay. Va fundar Sydney aquell mateix día: 26 de gener de 1788. La història de l'Austràlia dels blancs, dels europeus, comença en aquest precís moment. Els aborígens, els veritables habitants d'aquest continent no es podríen mai imaginar que l'arribada d'aquests vaixells significaría la colonització, la conquesta, i la pèrdua en vides i cultura dels seus grups tribals.
19 d'octubre 2007 - Fotografia des del menjador de l'hotel. Podem veure l'entrada a Sydney i el magnífic edifici de l'Òpera construït a la punta de Circular Quay.
Ahir pel matí, aviat, contemplant el cel, es podíen veure moltes estrelles i algún avió que seguía el seu camí. El silenci era absolut i mentre anava saborejant el meu cafè del matí, els meus pensaments van viatjar amb l'avió fins a Austràlia. Una nit del dia 20 d'octubre de 2007, en mig del desert, prop de Uluru. L'excursió s'anomena 'Sounds of Silence' (els sons del silenci) i tens la immensa sort, si el temps no ho espatlla, de poder contemplar el meravellós i únic cel australià. Organitzen un sopar i quan ja és negra nit i el cel es transforma en tot un espectacle, apareix un astrònom amb diversos telescopis i ens va explicant tot el que hi ha al cel.
En mig d'una Via Làctia impresionant, apareix una de les constel.lacions més famoses, la Creu del Sud o Crux o Southern Cross. És la més petita de les vuitanta-vuit constel.lacions, però és una de les que més brillen.
Si no tens un expert al teu costat entre les milers i milers d'estrelles et pots confondre, i creus que sí que has vist la Creu del Sud, però no, no ho era. Els occidentals sempre la coneixen com la Creu del Sud i els aborígens australians la consideren com les petjades d'una àliga gegant anomenada Waluwaru.
Van ser unes hores inoblidables, sentada en una taula amb gent de diferents països del món, sopant una barbacoa de carn de cangur, de cocodril, d'emu, de gooana, patates al caliu i després el silenci, contemplar aquell cel únic i que mai havia vist abans.
He trobat un video meravellós fet el 13 de setembre de 2010, a Uluru, una mica lluny del monòlit, però es veu bé al fons. És exactament el que pots veure en aquest paratge solitari, desèrtic, d'aquest continent-país anomenat Austràlia on es pot gaudir de la natura en la seva màxima bellesa.
Va morir a finals del mes de maig. Així m'ho han informat, la mateixa família, en un email curt, trist, emocionant, però també joiós : Hi Roser, On Sunday, 23rd May 2010, Tony O'Connor gently and peacefully passed away at home with his wife Jacqui, daughter Samantha, and son-in-law Steve, by his side. About eighteen months ago, Tony was diagnosed with a glioblastoma multiforme - a brain tumour. In early 2010 Tony realised his time with us was coming to an end, but he accepted the next stage of his journey with grace, honour and dignity.
Tony O'Connor va ser un músic ben atípic; va marxar, fugir diria jo, de les grans multinacionals i en una casa construída en un lloc solitari de Queensland, nordest d'Austràlia, va començar a treballar, lluny de tothom; la solitud, el paisatge, l'aire pur, la natura. La seva família, dona i filla, al seu costat i els músics que l'acompanyàven en les seves composicions, sempre acústiques.
El vaig conèixer quan vaig ser a Austràlia, ara fa tres anys (¿! què ràpid passa el temps). En entrar en una botiga propietat d'un grup d'aborígens la seva música omplia tot l'espai. Vaig preguntar quina era la música i em van respondre: D'un gran músic i encara millor, d'un gran amic nostre.
He estat treballant per fer aquest muntatge del video utiitzant fotografíes meves del meu viatge inoblidable a Austràlia i Tasmània i la música de'n Tony O'Connor; és un petit homenatge a una persona senzilla i un músic excel.lent. Fins i tot quan preparava una nova composició ens enviaba la primera mostra per conèixer les nostres opinions. La seva música m'companya molt sovint.
Recordareu els tràgics incendis a Melbourne el propassat mes de febrer; més de 200 persones van perdre la vida, milers de cases destruïdes, una veritable catàstrofe. Dins de la desgràcia, una petita koala, va aparèixer miraculosament en un bosc cremat, i els bombers van córrer per salvar-la, i ella el primer que volia era beure aigua.
Va ser com un bri d'esperança davant de tanta tragèdia. Es va recuperar de les cremades, però avui he llegit que fa tot just dos díes va morir quan va ser intervinguda quirúrgicament d'un quist, molt propens entre els koales.
Els cuidadors han manifestat que la única solució era la cirurgía. Els veterinaris van veure aleshores que el quist estava en un estat molt avançat i ja havia malmès part del seu cos.
''Unfortunately we have had to take the decision to put Sam to sleep''; aquestes són les paraules dels veterinaris.
Potser es una notícia sense cap ressó, no pas a Austràlia, ja que Sam es va convertir en una icona entre la gent i els bombers i la seva lluita contra el foc. Són fets que quan aparèixen publicats t'interessen, llegeixes la notícia. Després ja tot s'ha oblidat.
M'he trobat aquest esborrany d'apunt que vaig escriure fa setmanes, un parell de mesos ? Encara erem a l'hivern, o tot just havia començat la primavera. En el meu arxiu encara em queden uns quants habitants d'aquesta arca de Noé australiana .....
En el meu viatge per terres australianes em va ser del tot impossible poder fer una fotografia a un animaló d'aquesta arca tan peculiar i diferent; el possum. Una companya de TE ha pogut fer-ne una; precisament quan va sortir de casa seva prop de Melbourne en veure el fum i sobretot sentir el soroll del foc que anava encerclant tot l'entorn de la Ciutat. Es va trobar cara a cara amb un possum i aquesta és la fotografia. Quan vaig ser a casa dels nostres amics de Vilaweb en Josep i na Maria Antònia em van explicar la quantitat d'aquests animalons que viuen pels voltants dels pobles i grans ciutats i si no ets a l'aguait i et deixes menjar sobre la taula de la cuina, ja pots comptar que un possum haurà entrat i s'haurà menjat tot el que teníes sobre la taula. També em van explicar que millor no intentar de fer-los fora; na Maria Antònia ho va fer i va quedar una mica malparada per la mossegada del possum que es va defensar o millor dit, va evitar perdre el seu botí. Aquests animalons estàn protegits, i no els pots ni matar ni engarjolar; s'ha de notificar la seva existència si te'ls trobes a casa teva a les autoritats. És una de les 64 espècies de marsupials existents a Austràlia. Els aborigens els caçàven per la seva pell i poder així guanyar al fred de l'hivern. Els veïns de zones residencials o barris de les ciutats els ténen veritable pànic, sobretot per les destrosses que poden fer dins a casa per cercar menjar. Si te'ls trobes durant la nit els seus ulls semblen veritables llanternes. Existeix també la protecció controlada d'aquests animalons, ja que es reprodueixen amb facilitat i com la seva pell i el pèl són molt valorats per l'indústria textil, existeix una quota en el nombre de possums que es maten. Vaig comprar una bufanda de llana i pèl de possum a l'aeroport de Melbourne; no he passat gens de fred aquest hivern.
Els wallabies, petits cangurs, que viuen a Tasmània, també volen aprofitar les plantacions de cascalls al sud de l'illa ! Anem a pams; Tasmània és el primer productor mundial d'opi per finalitats farmacèutiques, com són la morfina i codeina. Hi ha més de 500 productors de cascalls, i l'opi és una droga analgèsica i narcòtica que s'extrau dels caps d'aquesta planta. Abasteixen el 50% a tot el món.
La gent del sud de Tasmània han vist i veuen grans cercles dins els camps d'opi, i els era una mica misteriós i al llarg dels anys s'han explicat les històries més inversemblants.
Finalment s'ha descobert el misteri.
Els petits wallabies entren als camps, mengen els caps i les llavors de la planta, i comencen les al.lucinacions i estàn tan contents que comencen a fer cercles i a saltar de forma esborrajada, fins a caure a terra.
Quan desperten (pocs minuts després), marxen a corre-cuita, en grups, però els seus moments d'alegria no els hi treu ningú.
Els propietaris d'aquestes plantacions, considerades les més segures del món, sempre vigilen; homes i dones que entren per robar ( l'any passat hi van haver-hi 17 robatoris i 2,280 unitats de caps d'opi desapareguts. D'aquest nombre de caps d'opi, 551 van ser de tebaïna, i perill potencial de mort si es consumeix).
Després de 40 anys, ara es plantegen augmentar la seguretat, perque no només els wallabies entren als camps, també les ovelles i en aquest cas pot haver-hi perill, ja que la gent pot fer una 'costellada' amb carn de xai que han estat menjant '' floretes ''.
La fotografia del petit wallaby en un camp de cascalls ..... i en l'arxiu un dibuix explicatiu de la planta, una mena de rosella.
M'agrada passejar vora la mar; el 'rompeolas'; els camins de S'Agaró; de Calella de Palafrugell; les platges d'Empúries i Sant Pere Pescador; de la platja del Ros a S'Arenella a Cadaqués; de la platja del Carregador a Cap i Corp a Alcossebre, el Moll de Pollença i tants d'altres. Aquests díes estic ordenant el meu arxiu de fotografíes. Les que tinc de les nostres platges són velles diapositives, però que a poc a poc podré scanejar i passar-les a l'ordinador. De moment tinc les fotografíes amb la càmera digital d'aquests últims sis anys. I recordo amb molt de plaer la passejada de 3.5 kms que vaig fer vora la mar des de la platja de Bondi a la platja de Bronte, passant per Tamarama, a Sydney. Era diumenge i el centre de la ciutat un desert. Tot caminant per els carrers principals vaig arribar a Circular Quay; el lloc on va nèixer la Ciutat, on es troben el pont i l'edifici de l'òpera i des d'on surten els vaixells que fan les visites o el transport a l'altra banda de la badia. Veig una parada d'autobús, miro el seu recorregut i pujo al no. 380. Curiosament el trajecte passa per Oxford Street, i sincerament vaig pensar que era a Londres, encara que les cases són petites, de fusta, antigues. Abans barri d'obrers, avui casetes molt buscades i molt cares.
A la platja de Navacoopa a l'illa Kings Island, 90 milles al nord de Tasmània, van aparèixer ara fa unes setmanes 200 balenes i uns dofins a la platja. Durant el seu viatge en direcció a l'Antàrtida van perdre el seu rumb. Tots els anys passa un fet semblant i és més que cert que els sonars dels barcos despisten a aquests grans cetacis.
Hi han també altres motius perque els animals cerquin les platges: - Condicions atmosfèriques. - Enfermetats, virus, sinusitis a les orelles. - Activitats sísmiques marines. - Sons magnètics. - Topografíes del mar desconegudes. Els sonars dels barcos de guerra són cada vegada més freqüents i alguns països han recomenat una freqüència més baixa. Quan han aparegut els cetacis morts a les platges, s'ha confirmat que les ones acústiques dels sonars els ha produït un dany irreversible.
Aquest enregistrament fet amb una càmara domèstica ha estat el petit bri d'esperança i vida a l'estat de Victoria a Austràlia. Encara no saben quantes persones han perdut la vida, però els més pessimistes ja ens informen de xifres esgarrifoses, 300 persones poden haver mort. Aquesta petita koala femella supervivent ..... un dels milers voluntaris la va trobar, perduda, en mig del bosc i sorprenentment no va fugir, més aviat es va apropar perque tenia sed. Podem veure en aquest video com beu el contingut d'una i una segona botella d'aigua. Potser també desitgem veure escenes com aquesta davant de tanta desgràcia per continuar mirant el nostre món amb esperança. La petita koala té ferides i cremades a les potes, però ja està quasi recuperada.
Pareix que les previsions indiquen que plourà ... però el nombre de persones mortes va augmentant i ja en comptabilitzat més de 200 i no parlem dels animals. Un país, un continent, on hi ha una veritable vida animal salvatge, no puc també deixar de pensar quin destí hauràn tingut els cangurs, els koales, els papagais, ocells, les serps, els gooana, els possum, els emus, els ramats de cavalls, vaques, ovelles. El Capità Cook, quan va arribar al continent fa ja 200 anys, va anomenar-lo 'el continent del fum'. Vaig llegint comentaris i articles de periodistes i gent del carrer. He rebut notícies d'amics on em diuen que tothom s'ha mobilitzat i que ja han començat a recollir un fons, la societat civil, per els damnificats. Els supervivents expliquen les seves vivències absolutament esgarrifoses. Molts coincideixen que el preu pagat ha estat alt, molt alt; moltes persones mortes, per una tragèdia que pot tornar a ocórrer perque l'estructura de la societat, el govern, les lleis, la economia, la pagesia, els ramaders, s'han adaptat molt poc a la terra on van emigrar. Ja ho he escrit en les meves impresions, Austràlia és un país encara verge i salvatge i difícil. Hi ha poca aigua, el sol és pobre. Els maltractats aborígens coneixen molt bé la seva terra. Ells en formen part. Ells coneixen molt bé el foc, i teníen la seva estrctura ben organitzada, provocant els focs ells mateixos quan calia, per poder seguir vivint i treure'n el màxim profit de la terra. Fins l'any 1969 el govern australià no va començar a planificar unes accions similars. Els occidentals ens agrada viure dins el bosc sense pensar el risc que això comporta. No coneixem el nostre entorn. I en el cas dels aborígens s'han perdut moltes vides i tot el que transmetíen de paraula de com regenerar la terres, com combatre els focs, on podíen trobar aigua, s'ha anat perdent.
Esfereïdores les notícies que van arribant de l'estat de Victòria a Austràlia, i més concretament no gaire lluny de Melbourne. Només voldria expressar la meva consternació per aquests focs que ja han matat a més de 70 persones i el nombre va augmentant per moments. La calor que estant patint ha sobrepassat amb escreix totes les estadístiques i la notícia maleïda que no voldríes llegir; molts dels incendis han estat provocats.
Els propietaris dels ranxos lluiten i defensen les terres i els animals. Molts no han trobat altra solució que fugir amb els seus cotxes. Una família de sis persones va morir en la seva fugida desesperada; no van poder vèncer el foc.
A Queensland, a l'extrem nord del continent, vàrem veure l'altre dia unes inundacions impresionants; fins i tot els cocodrils van ser llençats per l'aigua als carrers de les poblacions. Al sud l'estiu està fent estralls. En les meves impresions del viatge a Austràlia vaig copsar un país, un continent, on la natura encara és la que que dictamina el futur d'aquest país jove i amb coratge.
No voldria deixar d'enviar en aquest apunt, curtet i de preocupació, el suport als nostres amics Josep i Maria Antònia i en Quim, que día a día ens informen del què passa a Melbourne.
Esperem que tan ells com tots els amics catalans a Melbourne no hagin passat per cap situació difícil.
La fotografia és d'un company de TE. La va fer abans dels incendis. Un matí emboirat, un mal presagi segons ens explica. En l'arxiu he afegit dues fotografíes actuals dels focs que estant patint.
Ahir va morir Jörn Utzon, reconegut mundialment, per haver estat l'arquitecte de l'edifici més emblemàtic de Sydney: la Òpera. Quantes imatges haurem vist d'aquest edifici ? Milers i milers. En els meus apunts dins la categoria d'Austràlia ja he escrit sobre aquest edifici, però l'amic blocaire en Josep Blesa, em va dedicar un apunt ( que jo li vaig demanar, tot s'ha de dir) i el que considero el més perfecte, exacte i precís sobre les dificultats en la execució de l'obra , de la figura d'aquest arquitecte i sobretot de com es va construïr i les tècniques emprades. És una lliçó magistral d'un arquitecte. Gràcies novament Pep!
Encara que l'edifici el podem considerar 'petit' envoltat ara de grans gratacels, la gràcia és que sempre el veus, triomfant, amb elegància, davant els grans edificis; l'obra de Jörn Utzon ens dona la benvinguda a la Ciutat de Sydney. La fotografia la vaig fer mentres era en un veler d'uns amics navegant amb la força del vent per la badia de Sydney.
Sempre m'ha semblat que veure les cares de la gent racista, feixista, superbs, amb ànsies de poder és més fàcil de lluitar contra ells, que no pas la gent que darrera unes sigles, un partit, un govern, organitzacions antiracistes, humils i col.laboradors, s'amaguen persones que viuen, treballen i lluiten com a racistes, feixistes, superbs i amb unes ànsies de poder imprevisibles. A Europa tenim un exemple clar; ningú dels que van votar els partits racistes, es pot sorprendre de tot el què passa a Itàlia (i el que pot esdevenir en altres països de la vella Europa on els partits racistes són cada vegada més nombrosos). La gent quan va votar a l'individu que presideix un d'aquests partits, ja saben el què passarà. El problema són totes les bones persones que no el van votar i que han de patir tot el que els passa o les persones que creuen donar el seu vot a persones amagades al darrera d'un partit o organització, i la realitat és una altra. Dit això, voldria viatjar novament a les antípodes, a Austràlia, on mai coneixem el què passa ... ' terra australis' - terra incògnita . També és cert que a ells tampoc els interessa molt, sobretot quan els problemes s'anomenen : 'aborígens'.
Els australians del sud s'enorgulleixen de ser l'únic territori en tot el continent que no va acollir convictes. És cert, però no del tot, ja que el senyor Edward Gibbon Wakefield, l'any 1830 va promoure una colònia planificada per homes i dones lliures que volguéssin marxar a Austràlia, però ell mateix era un convicte a la seva Anglaterra natal ! El seu plà no va funcionar, però el resultat va significar una nova colònia a l' Austràlia Meridional i una Ciutat agradable com és Adelaide. Vaig passar dos díes en aquesta Ciutat; em va agradar; molts parcs, carrers amples, un centre comercial molt bonic, escultures al carrer, moltes esglèsies, edificis colonials bonics. Però el seu mercat majorista, obert a partir de les cinc del matí, em va recordar vells temps.
És festa nacional a Austràlia. Un 26 de gener de 1788 el Capità Phillip va arribar a Botany Bay, la porta d'entrada de Sydney, encara que ell això no ho sabía. Després de 252 díes de navegació, vuit mesos de viatge, es troba davant un nou continent que el Capità Cook va descriure com un paradís i el Capità Phillip només veu una terra seca, roques, cap vegetació. Res a veure amb la descripció del legendari Capità Cook.
Ahir pel matí, aviat, contemplant el cel, es podíen veure moltes estrelles i algún avió que seguía el seu camí. El silenci era absolut i mentre anava saborejant el meu cafè del matí, els meus pensaments van viatjar amb l'avió fins a Austràlia. Una nit del dia 20 d'octubre de 2007, en mig del desert, prop de Uluru. L'excursió s'anomena 'Sounds of Silence' (els sons del silenci) i tens la immensa sort, si el temps no ho espatlla, de poder contemplar el meravellós i únic cel australià. Organitzen un sopar i quan ja és negra nit i el cel es transforma en tot un espectacle, apareix un astrònom amb diversos telescopis i ens va explicant tot el que hi ha al cel.
Va morir a finals del mes de maig. Així m'ho han informat, la mateixa família, en un email curt, trist, emocionant, però també joiós : 
Recordareu els tràgics incendis a Melbourne el propassat mes de febrer; més de 200 persones van perdre la vida, milers de cases destruïdes, una veritable catàstrofe. Dins de la desgràcia, una petita koala, va aparèixer miraculosament en un bosc cremat, i els bombers van córrer per salvar-la, i ella el primer que volia era beure aigua. 
M'he trobat aquest esborrany d'apunt que vaig escriure fa setmanes, un parell de mesos ? Encara erem a l'hivern, o tot just havia començat la primavera. En el meu arxiu encara em queden uns quants habitants d'aquesta arca de Noé australiana .....
M'agrada passejar vora la mar; el 'rompeolas'; els camins de S'Agaró; de Calella de Palafrugell; les platges d'Empúries i Sant Pere Pescador; de la platja del Ros a S'Arenella a Cadaqués; de la platja del Carregador a Cap i Corp a Alcossebre, el Moll de Pollença i tants d'altres. Aquests díes estic ordenant el meu arxiu de fotografíes. Les que tinc de les nostres platges són velles diapositives, però que a poc a poc podré scanejar i passar-les a l'ordinador.
A la platja de Navacoopa a l'illa Kings Island, 90 milles al nord de Tasmània, van aparèixer ara fa unes setmanes 200 balenes i uns dofins a la platja. Durant el seu viatge en direcció a l'Antàrtida van perdre el seu rumb. Tots els anys passa un fet semblant i és més que cert que els sonars dels barcos despisten a aquests grans cetacis.
Pareix que les previsions indiquen que plourà ... però el nombre de persones mortes va augmentant i ja en comptabilitzat més de 200 i no parlem dels animals. Un país, un continent, on hi ha una veritable vida animal salvatge, no puc també deixar de pensar quin destí hauràn tingut els cangurs, els koales, els papagais, ocells, les serps, els gooana, els possum, els emus, els ramats de cavalls, vaques, ovelles.
Esfereïdores les notícies que van arribant de l'estat de Victòria a Austràlia, i més concretament no gaire lluny de Melbourne. Només voldria expressar la meva consternació per aquests focs que ja han matat a més de 70 persones i el nombre va augmentant per moments. La calor que estant patint ha sobrepassat amb escreix totes les estadístiques i la notícia maleïda que no voldríes llegir; molts dels incendis han estat provocats.
Els propietaris dels ranxos lluiten i defensen les terres i els animals. Molts no han trobat altra solució que fugir amb els seus cotxes. Una família de sis persones va morir en la seva fugida desesperada; no van poder vèncer el foc.
Ahir va morir Jörn Utzon, reconegut mundialment, per haver estat l'arquitecte de l'edifici més emblemàtic de Sydney: la Òpera. Quantes imatges haurem vist d'aquest edifici ? Milers i milers. 
Sempre m'ha semblat que veure les cares de la gent racista, feixista, superbs, amb ànsies de poder és més fàcil de lluitar contra ells, que no pas la gent que darrera unes sigles, un partit, un govern, organitzacions antiracistes, humils i col.laboradors, s'amaguen persones que viuen, treballen i lluiten com a racistes, feixistes, superbs i amb unes ànsies de poder imprevisibles. A Europa tenim un exemple clar; ningú dels que van votar els partits racistes, es pot sorprendre de tot el què passa a Itàlia (i el que pot esdevenir en altres països de la vella Europa on els partits racistes són cada vegada més nombrosos). La gent quan va votar a l'individu que presideix un d'aquests partits, ja saben el què passarà. El problema són totes les bones persones que no el van votar i que han de patir tot el que els passa o les persones que creuen donar el seu vot a persones amagades al darrera d'un partit o organització, i la realitat és una altra. Dit això, voldria viatjar novament a les antípodes, a Austràlia, on mai coneixem el què passa ... ' terra australis' - terra incògnita . També és cert que a ells tampoc els interessa molt, sobretot quan els problemes s'anomenen : 'aborígens'.
Els australians del sud s'enorgulleixen de ser l'únic territori en tot el continent que no va acollir convictes. És cert, però no del tot, ja que el senyor Edward Gibbon Wakefield, l'any 1830 va promoure una colònia planificada per homes i dones lliures que volguéssin marxar a Austràlia, però ell mateix era un convicte a la seva Anglaterra natal ! El seu plà no va funcionar, però el resultat va significar una nova colònia a l' Austràlia Meridional i una Ciutat agradable com és Adelaide. Vaig passar dos díes en aquesta Ciutat; em va agradar; molts parcs, carrers amples, un centre comercial molt bonic, escultures al carrer, moltes esglèsies, edificis colonials bonics. Però el seu mercat majorista, obert a partir de les cinc del matí, em va recordar vells temps.
