Dia 5 de febrer, a Mishref, una manifestació de més de 500 persones protestant per el genocidi de la Ciutat d'Homs. I la humanitat mira la televisió, llegeix els diaris, cerca a You Tube, escolta els crits de desesperació de la gent. Milers de persones assassinades, dones, infants, homes grans, joves, adolescents, àvies, famílies senceres. Dos països exercint el dret de veto a les Nacions Unides: Rússia i Xina. Genocidis en altres països, i el veto que apareix, perque és més important mantenir els profits econòmics que els genera el país on es mata sense més, que respectar la vida humana.
El principi de la responsabilitat de protegir. 170 Caps d'Estat i de Govern en una cimera mundial de l'any 2005, van arribar a un compromís ferm, la RdP (Principi de la responsabilitat de protegir). Es vol assegurar una resposta efectiva de la comunitat internacional davant el risc imminent de genocidi i altres crims massius. No es vol tornar a repetir els horrors de Ruanda, Srebrenica, Cambodja o Argentina. A Síria està passant.
Paper mullat, acord sense efecte, vergonya. Veure les imatges, escoltar les cròniques, llegir els diaris d'ací i d'arreu, és per a mí un cop dur molt dur, i el cor es trenca de mica en mica. Estic neguitosa, trista i amb molta ràbia.
Fotografia: Reuters. Manifestació a Mishref, 05.02.12. Pancarta on es pot llegir el nom de la Ciutat d'Homs i el signe de la resistència de la societat civil i l'exèrcit defensor davant la barbàrie d'un governant genocida.
És el que ha escrit en Vicent Partal i m'adhereixo. Vivim en un pou ple de merda.
Això no es pot acatar Vicent Partal
La reacció habitual i tòpica és sempre que una sentència judicial ha d'acatar-se. Però la sentència a Camps no es pot acatar. No ens ho poden demanar, això.
La sentència que absol Camps no es pot acatar, tenint en compte que tot el país ha seguit el judici, ha sentit amb les seues orelles què s'hi ha dit i ha vist com es comportaven els acusats. Cinc homes han decidit que ell no era culpable. Però tots sabem que aquests jurats s'han negat a veure totes les proves presentades, ben contundents per cert. I això no es pot acatar.
La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè clama al cel. El PP es va deseixir de l'ex-president de la Generalitat perquè sabia que era culpable --quina altra explicació hi ha, si no? Dos dels quatre encausats es van declarar culpables i Camps mateix fou a punt de declarar-se culpable, com és ben conegut. Com es pot declarar no culpable un home que per uns minuts no es va declarar culpable a si mateix? Això no es pot acatar.
La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè, acatar-la, significaria acceptar que el País Valencià és un paradís per als corruptes i un país que no passa factura als culpables del desori que ara vivim. Que cinc ciutadans s'hagen negat a veure les proves no pot salvar Camps. Això no es pot acatar.
I demà, al carrer, cal que la dignitat del País Valencià es manifeste amb fermesa. Camps ha salvat el seu primer judici d'una manera que, simplement, desacredita el tribunal i, encara més, la justícia espanyola, ja completament desacreditada. I això és una riota que no ens poden demanar que acatem, que no es pot acatar.
És la bicicleta que van deixar, ahir vespre, a la cantonada del carrer Diputació/Aribau. Centenars d'usuaris de la bicicleta van retre un homenatge a la dona morta el propassat dia 3 de gener per la tarda. El primer divendres de cada mes, arreu del món, el grup anomenat ''Critical Mass'' (Massa crítica), reinvindica l'ús de la bicicleta i es concentren sempre uns centenars de persones des de San Francisco, passant per Amsterdam, Londres, Paris, i moltes més ciutats del món.
Aquest divendres va ser especialment trist a Barcelona. Coneixia a na T. Treballava de dependenta en una parada del Mercat on compro. No va anar a treballar el dia 3 de gener per la tarda i es van amoïnar. Ella sempre tan puntual! Van preguntar i la resposta va ser terrible. Sí, era ella. Morta. No obriria la parada l'endemà. Alguns diaris van publicar una fotografia menyspreable a primera pàgina; un camió, la bicicleta destrossada i entre les rodes el cos d'una persona cobert per aquests plàstics de color platejat brillant. Tots els que la coneixíem sabíem qui era la persona, podíem entreveure el seu somriure, la seva elegància, la seva discreció. No vull pensar que en ser una persona anònima, publiquéssin la fotografía. On és la ètica? I els fills ? I els amics? I la mare ? I els companys de feina ?
Els manifestants d'ahir vespre van aixecar les bicicletes mirant al cel. Les associacions d'usuaris de la bicicleta han exigit als responsables de circulació de l'Ajuntament de Barcelona de vetllar per la seguretat dels usuaris d'aquest mitjà de transport, que no fa soroll, no contamina i no arriba a grans velocitats. Una bicicleta blanca (White Bikes/Ghost Bikes) és ara en aquesta cruïlla.
Senzillament regular els semàfors de les cruïlles on hi hagi un carril bici. Na T. circulava per el carril en línia recta, correctament. Tenia la prioritat. El camió va girar a la dreta per enfilar el carrer d'Aribau. No la va veure o tampoc va pensar que podía circular una bicicleta. Només que el semàfor estigués sincronitzat, un per els usuaris de la bicicleta, que tenen la prioritat i un minut després per els cotxes, aquests usuaris ja han tingut temps de continuar el seu recorregut en línia recta i els conductors d'automòbils esperen un senzill minut per girar el carrer amunt o continuar.
Has tornat al teu poble de la terra ferma, però no de la manera que haguéssis desitjat. Descansa en pau.
Fotografia de l'article de Clara Blanchar, El Pais digital, redacció Catalunya.
En una entrevista al periodista José Martí Gómez (diari ARA) vaig llegir: La meva sensació és que els diaris d'abans eren més dolents que els d'ara, però hi havia més vida a les redaccions. Internet ha matat el periodisme de carrer, trobo a faltar històries de vida. Es fan cròniques judicials en els grans casos, però no en casos petits en què moltes vegades hi ha més suc. Quan vaig començar a fer tribunals, un dia va sortir un magistrat i em va dir: ''de derecho no tienes ni puta idea, verdad?' Jo em vaig quedar acollonit i li vaig que dir que no, i em va dir: ''Se nota, por eso tus crònicas están muy bien''. Al cap d'uns mesos em va dir: ''Ya sabes un poco de derecho, ahora tus crónicas ya no valen nada''.
I he llegit unes cròniques judicials, gens mediàtiques, però crec que molt importants per conèixer i saber el què passa. Perdoneu, però no veig el govern dels millors per enlloc. No hi han assesors jurídics o econòmics ? Sí, és clar, l'empresa Pricewaterhouse Coopers, que va guanyant concursos per ser els consultors que han d'assessorar com retallar costos acomiadant personal. Tot el que sé ho he llegit a la redacció Catalunya del diari El Pais-Digital. He cercat ja fa temps les notícies en altres diaris, res de res. Menteixen els periodistes d'aquest diari? Ténen ordre de silencis sospitosos tota la resta ?
Incàsol: 19 treballadors acomiadats - vigilant, conserge, enginyers, administratius. Jutjat Social no. 12 de Barcelona. Comiat declarat nul. El jutge va entendre que una empresa pública no pot acomiadar els seus treballadors per motius econòmics, perque no es regeix per els mercats de treball. Han ingressat els salaris, pagues extres, costos dels judicis i els treballadors s'han de reincorporar al seu lloc de treball, el mateix. Despesa o retallades ?
Una dona, directiva del Consorci Català Films, va ser acomiadada després que informés del seu embaràs. El comiat també ha estat declarat nul i ha tornat al seu lloc de treball, el mateix, i a més li han pagat 50.000,- Euros per danys morals.
En el suplement de 'Travel' d'aquest diari ens expliquen com passem el Nadal a Barcelona i a Catalunya. Les fotografíes són molt bones i l'article ben fet, o quasi. Es nota que l'autora coneix bé la Ciutat i les festes nadalenques.
Només he trobat una errada; al tortell l'anomena 'roscones' .... Comparat amb tot el que s'ha vist a Google, deixem-ho com un mal menor.
M'ha agradat, però, com explica les tradicions, el significat del galet, la pilota o el caganer o els canalons, la veritat és que fa somriure. I de somriures avui en necessitem i molt.
Feu un click a l'enllaç i en sortir la pàgina, un segon click a 'More photos'. Començar una crònica nadalenca a Barcelona amb la travessia del port nedant, m'agrada. I enguany sembla que les temperatures seran suaus. Així que aquests valents i valentes s'ho passaran encara més bé.
El dia 14 de desembre de 1911, Roald Amundsen va arribar al Pol Sud. En una cursa amb el britànic Robert Falcon Scott, el noruec Roald Amundsen va ser el primer. Scott va arribar el dia 12 de gener de 1912 i en el seu viatge de tornada va morir, juntament amb els seus quatre companys. Es van trobar els cossos morts el dia 12 de novembre de 1912 i també el valuós diari que el Capità Scott va escriure d'aquesta aventura.
Sempre m'han fascinat els viatges per aquest continent anomenat Antàrtida. El més a prop que he estat va ser a Tasmània, a 3.443 kms. Però a Hobart sí vaig entrar a corre-cuita (no tenia més temps, ai ...) a les oficines de la Australian Antarctic Division on vaig saber que un vaixell, l'Aurora Australis, fa viatges freqüents i amb una mica de sort i molts diners, és clar, pots participar-hi.
Hi ha molts pocs llocs al món on mai han tingut guerres, on el medi natural està totalment protegit i on la recerca científica és la prioritat. Sí, existeix un continent sencer que s'inclou dins aquests paràmetres: l'Antàrtida, on governa un Tractat signat per diferents països. Una reserva natural, un continent de pau i ciència. Un somni. Lluny de tothom, al cul del món, encara existeix un bon grapat de nacions que col.laboren i treballen plegades gràcies el Tractat de l'Antàrtida. Fins quan ???
Aquest continent cobert de gel fins a un gruix de 4km, on el punt més alt està situat aproximadament a 4000 metres sobre el nivell del mar. Poca vegetació, poquíssima, malgrat fa milions d'anys va ser un continent verd amb boscos immensos. És el continent més alt, més sec, més ventós i més fred de tot el món.
Unes dades: Una alçada mitjana de 2.500 metres. El Pol Sud és a 2,835 m i la muntanya més alta és el Vinson Massif a 4,897 metres. És el continent més sec de la Terra. La quantitat d'humitat que reb de l'altiplà polar és comparable a la del desert amb temperatures més altes.
Els dimecres, l'arallegim és un pou ple fins dalt de literatura, poesia, articles, tot el món de l'escriptura en aquestes pàgines. I avui permeteu-me transcriure un fragment de la pàgina de na Eva Piquer - He llegit no sé on: Au, va: riguem per no plorar.
--- Deixeu-me que us expliqui una història de lladres i serenos:
Martí Gómez és un periodista autèntic. En llegeixo una entrevista que li fa Enric González i que publica Jot Down, una revista digital de cultura contemporània (quina descoberta, per cert). Gómez, amic de trepitjar el carrer, troba que al periodisme actual li sobren dades i li falta suor. Entre els seus contactes hi ha policies i atracadors. Recorda un robatori surrealista que va cometre un delinqüent ja jubilat:
Va anar al banc a fer una gestió. La caixera li va comunicar que li cobraria una comissió i ell, que la trobava excessiva, va dir cridant que allò era un atracament. Tothom es va tirar a terra i la caixera li va començar a donar diners. Quan li vaig preguntar què en va fer, em va dir: '' Cony, què havia de fer-ne si me'ls donaven? No duia cap bossa, em vaig ficar els bitllets dintre la camisa i me'n vaig anar''. ---
Cal ser atracador per cridar amb una bona veu que aquestes comissions i despeses bancàries són un veritable atracament !!! A mí no em farien ni cas, com tampoc en tots els atracaments que estem patim últimament.
M'afegisc: Au va, riguem per no plorar !!
El dibuix d'un comic ... Molt encertat: El senyor Bernard Madoff omplint-se les butxaques de diners. És el principi de 'la crisi' ...... i al seu darrera, quants Madoff viuen encara arreu del món ?
Una recomanació: Aquest vespre a 2/4 i deu d'onze, podrem escoltar a en Pedro Olalla, helenista, filòleg, escriptor, fotògraf, professor, ciutadà d'Atenes.
rginer |
Actualitat |
divendres, 11 de novembre de 2011 | 10:27h
He rebut un email d'una amiga. Apareix aquest link. Tots ho sabem, tots ho manifestem, tots escrivim sobre el tema, tots tenim aquest neguit ..... però els representants del poble escollits democràticament de tots els països no semblen amoïnar-se gaire i la política va morint lentament, sense presses, per caure en mans dels especuladors, del deute, de les borses, en definitiva del poder econòmic.
Vint anys .....Impossible d'oblidar. Un video interessant i molt significatiu. Les reflexions de na Montserrat Roig són encara avui molt vàlides. Montserrat Roig no només ens va deixar una obra literaria esplèndida, també el seu treball a la televisió va ser fonamental per tots els que sortíem d'una dictadura i començavem a viure en llibertat.
M'adhereixo en aquest record i homenatge ..... i només heu de fer un senzill click en aquest enllaç per gaudir i recordar aquesta gran dona:
Com diu en David Figueres, cal, cal, cal no oblidar, i na Marta Ter, trenquem el silenci.
Vaig ser al Col.legi de Periodistes i les paraules de l'Elena em van emocionar i entendre encara millor el què passa a Rússia on un personatge genocida i criminal governa un poble que no se'l mereix. I el pitjor, amb el vist i plau dels països occidentals. Una mica del mateix, com a Birmània.
En Jaume, el blocaire-periodista, va escriure un article molt complet de la trobada al Col.legi de Periodistes - ací -.
Montserrat Abelló era també al Col.legi de Periodistes escoltant a n'Helena.
El que em puny, no és la cambra ni el crit, ni els camins del teu cos, ni el llast dels fills, ni l'assaig de la mort. El que em dol és la llosa que ho clou, el pes del silenci. - Montserrat Abelló - Al cor de les paraules -
Ja va dir un dia que la mort és un fet natural de la vida i que aquesta vida es renova.
Sí, renovar, fer la vida més fàcil a tothom, el Mac, el ratolí, les finestretes, l'iPod, l'iPhone, l'iPad, però també les pel.lícules, 'Toy Story',' Nemo', 'Up' .....
Ha mort el dia que va nèixer el meu pare, un 6 d'octubre.
Sí, a casa, ell ens va fer la vida més fàcil i des de sempre hem tingut un Mac a casa, hem après amb el Mac coses noves, mai ens ha fet enfadar, ni mai ens hem avorrit i ens ha ajudat en la feina.
Ja vaig escriure un apunt quan va anunciar que deixava definitivament Apple - aci -.
Gràcies Steve Jobs, amb les teves virtuds i els teus defectes.
Nota: La redacció d'aquesta casa de veïns ha traduït el discurs que va fer a l'Universitat de Stanford. Paga la pena llegir-lo o escoltar el video.
En Steve Jobs ha enviat una carta senzilla, sense grans paraules; renuncía a continuar com a Director General d'Apple. El càncer que pateix no el deixa estar en condicions per continuar al capdavant de l'empresa.
Tots coneixem els orígens de Steve Jobs: Un infant nascut de la relació entre una estudiant i el seu company sirià. La mare el va donar en adopció i va viure amb en Paul i la Clara. Paul era mecànic i va marxar a San Francisco després de la segona guerra Mundial. Va creixer al comtat de Santa Clara en una d'aquestes petites cases que veiem molt sovint a les pel.lícules, en un barri, al.lunyat dels ghettos. Gent benestant, d'altres treballadora, cases boniques, d'altres no gaire. La seva mare biològica va fer prometre als pares adoptius que el farien estudiar a l'Universitat. Va anar a l'Universitat (no va acabar els estudis), no l'interessava gaire el que podia aprendre, però curiosament el que sí li va interessar, i molt, van ser les classes de caligrafía, esquemes, organitzar el temps. (Les aplicacions dels Macs poden ser perfectament el resultat del que va aprendre !) Es va apropar a la gent de Hare Krishna, i quan tenia vint anys, ell i un company, van crear la seva pròpia petita empresa. És un budista practicant i amb temperament. Deixa bocabadats als rivals i és capaç de construïr i organitzar un grup de més de 4,000 persones seguint la seva visió tan i tan particular del que s'ha de fer.
Vint anys .....Impossible d'oblidar. Un video interessant i molt significatiu. Les reflexions de na Montserrat Roig són encara avui molt vàlides.
Com diu en David Figueres, cal, cal, cal no oblidar, i na Marta Ter, trenquem el silenci.
Ja va dir un dia que la mort és un fet natural de la vida i que aquesta vida es renova.
En Steve Jobs ha enviat una carta senzilla, sense grans paraules; renuncía a continuar com a Director General d'Apple. El càncer que pateix no el deixa estar en condicions per continuar al capdavant de l'empresa.
