(@marcroca)
|
|
Una nova col·laboració amb el diari terrassenc ‘La Torre del Palau’. Aquesta vegada em centro en la iniciativa llançada per en Marc Morató #insterrassa, que té per objectiu centralitzar tota les fotos de Terrassa fetes amb Instagram. En vaig parlar emb en Marc per fer aquest article que va sortir publicat en l’edició en paper de La Torre del 14 de maig (veure foto). La qualitat del contingut és el més important però, alhora, cal saber vendre’s sinó et vols quedar a mitges. La imatge que podeu veure a sota és una foto d’un anunci del suplement ‘Cultura’ d’El Punt Avui. És un bon suplement (contingut), i està bé que s’informi als lectors que ‘demà podreu trobar el suplement amb el diari’ (publicitat). Però el què ja no està tant bé és posar sempre la mateixa imatge (mala publicitat). Mensualment col·laboro amb un article d'opinió sobre periodisme i anàlisi crítica de mitjans al web Mèdia.cat. Aquest mes he publicat 'Fer participar la comunitat al preu que sigui?'. Es tracta d'una reflexió en veu alta sobre algunes formes d'incitar a la participació de les comunitats que he detectat en diversos mitjans de comunicació digitals. Axí, trobem alguns casos que utilitzen formes típiques de la ràdio i la televisió, que res tenen a veure amb els continguts periodístics, però sí amb l'oci i la diversió, i els ajuda a créixer considerablement en visites. Per altra banda, hi ha els mitjans digitals que aposten per implicar a menys gent però d'una forma més directa amb els continguts periodístics. No seré jo qui digui quina de les dues opcions és 'la bona', i menys en aquest procés de cerca de models de negoci en què ens trobem, però, per gust, sí que puc dir que em decanto per la segona. En un moment on la informació es distribueix de forma tan ràpida i es consumeix en temps real per múltiples dispositius, ja ho hem dit mil i una vegades, la contextualització, la informació reposada, l’anàlisi, l’explicació en profunditat és bàsica. També hem parlat a bastament de la necessitat de diversificar el negoci. I, encara més, un tercer factor a tenir en compte que és ben sabut és que augmenta el consum informatiu (hi dediquem més temps que mai). L’agenda MèdiaTIC és una agenda col·laborativa, oberta a tothom que desitgi participar-hi, on hi trobem informació sobre esdeveniments dedicats als mèdia, la comunicació i les noves tecnologies. Va néixer el 16 de febrer de 2009, en aquesta entrada del bloc Marcús. Actualment els autors d’aquesta agenda són: Eva Asensio, Núria Masdéu, Marc Roca, David Parreño Mont, Sílvia Giró i Isabel Vergara. I, ara et preguntaràs... Puc participar-hi? Sí, només cal que m'enviïs un mail a mrocave@gmail.com. Com puc seguir-la? Pots seguir-la des d'aquesta URL directe o via RSS. T’ANIMES? ‘Les cares de la notícia’ és una secció clàssica en molts diaris (on pren diversos noms, però sempre ve a ser el mateix). En aquest cas correspon a El Punt Avui i apareix diàriament a la pàgina 2. Es tracta de mostrar amb tres o quatre textos curts acompanyats de fotos els fets o personatges destacables de la informació del dia. Ahir estava llegint la revista d'Òmnium i em vaig trobar el què podeu veure a la imatge de sobre, un mapa dels Països Catalans amb uns textos breus mostrant les activitats destacades. Una agenda geolocalitzada, vaja. A mi aquest format m'agrada molt. També l'utilitza el setmanari El Temps com a agenda i l'havia utilitzat l'Ara a la secció d'internacional -no sé per què el van suprimir-.
Canvis en l'arquitectura dels continguts, noves narratives, mobilitat, noves formes d'organitzar les redaccions, periodisme de dades, SEO i xarxes socials, adaptació del disseny als nous dispositius i usos i capacitat d'adaptació i innovació. Aquestes són algunes de les claus de l'exposició que va fer David Sancha en la primera sessió del 10 en Comunicació que vam inaugurar ahir. Enguany organitzem la 3a edició d'aquestes sessions de treball que, un cop al mes, celebrem amb ponents de prestigi per analitzar i debatre experiències reals i casos d'èxit. L'objectiu que ens proposem des d'Escacc és ajudar als sectors de la comunicació i les indústries culturals a adaptar-se de la millor forma possible als importants canvis que estem vivint. David Sancha és director de projectes digitals a Cases i Associats. Per començar, ens va situar qui són i què fan a Cases i Associats. Aquesta consultora catalana de llarga tragectòria disposa de seus a Buenos Aires, Miami i Sao Paulo, a més de Barcelona, i han treballat en el disseny, tant de paper com digital, per a mitjans de tot el món, amb una especial força a Amèrica del Sud. A casa nostra, són ben conegudes les seves actuacions en mitjans com l'Avui, El Periódico, El Mundo Deportivo i l'Sport, entre altres. L'exposició de Sancha portava per títol 'Les claus del disseny als mitjans digitals. La cadena de valor de l'empresa periodística'. D'un món físic, on la distribució dels continguts està basat en les mol·lècules, hem passat a un món digitalitzat, on els codis binaris predominen. És en aquesta lògica que es modifica la forma de distribuir els continguts on hem de plantejar-nos el punt de partida dels nous dissenys. Així començava la ponència de David Sancha. Un dels primers exemples pràctics a comentar va dirigir-se als menús dels mitjans digitals. És sabuda l'evolució dels menús verticals als horitzontals, però potser no ho és tant l'interès que estan prenent els submenús hortizontals amb els anomenats 'hot topics' o temes del moment. Amb aquesta iniciativa, el mitjà pot oferir continguts segons itneressos temàtics, obviant la classificació clàssica de la informació. I, més. Un altre exemple que va esmentar David Sancha quant a la distribució i estructura dels continguts digitals, va ser l'anomenat 'contingut relacional'. Entre altres casos ens va mostrar el del Guardian. El mitjà britànic posa una columna estreta a la dreta de les notícies on hi podem trobar contingut directament relacionat amb la notícia que estem llegint. Aquesta informació està triada per l'editor. També hi podem trobar contingut relacional automàtic. Tot plegat dóna profunditat als continguts i, cosa important (si pensem en la publicitat) és que ens permet augmentar el volum de pàgines vistes. Altres casos de contingut relacional els podem trobar en requadres dins del propi text o sota mateix de la notícia. >> Segueix llegint a Escacc.cat.
Amb una gran puntualitat, a dos quarts de sis, arribaven a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna les personalitats encarregades de donar la benvinguda a aquesta nova edició del 10enCom. La sessió inaugural va comptar amb parlaments de Josep Rom, vicedegà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Josep Martí, secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat, Josep Maria Martí, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Àlex Gutiérrez, president de la Fundació Escacc i Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En aquesta ocasió hem estrenat nou emplaçament. Celebrem el 10enCom a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. I, comptem amb la col·laboració de tres institucions importants: a banda de l'esmentada Blanquerna, cal sumar-hi el Col·legi de Periodistes de Catalunya i el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El responsables de donar per inaugrada la 3a edició del 10enCom van coincidir en la diagnosi crítica que estan vivint els sectors de la comunicació i la cultura, però alhora, de les seves paraules, es desprenia que aquest moment és apassionant, en constant evolució i necessitat d'actes com el 10enCom, dirigits a analitzar, sí, però també a difondre coneixement i a mostrar solucions, per difícils que puguin semblar en un primer moment, com el reiterat tema dels models de negoci. >> Segueix llegint a Escacc.cat. El 16 de febrer de 2009 tancava una iniciativa que vaig llançar amb l'Oriol López: El Punt Glocal. Un bloc, un Twitter i un Facebook que tenien un únic objectiu: fomentar la presència digital d'El Punt. Amb l'arribada de l'edició digital del diari, vam tancar aquell projecte. El títol que vam escollir per a aquella iniciativa de pressió era tota una declaració de principis: El Punt Glocal, o el què és el mateix, un mitjà local amb visió global. Avui, tant El Punt com l'Avui han anunciat oficialment el naixement d'El Punt Avui i El 9 Esportiu (independent del diari generalista). I, una cosa m'ha cridat l'atenció, a més de fer-me especialment feliç. I, no és altra que veure en el text d'Emili Gispert -director general de continguts- que l'aposta que volen fer té dos puntals: ser locals i globals alhora. Faltarà veure si a la pràctica ho aconsegueixen, però la intenció hi és. L'han anomenat El Punt Avui, però no deixa de ser la idea que ja vam expressar fa 3 anys: El Punt Glocal. Molta sort i endavant! Fa dies que m'ha tornat el 'cuquet' del gust per la política, deu ser que sempre vaig contracorrent. Ara que està de moda fotre canya al polític, a mi em ve de gust recuperar la meva vessant politòloga. Què hi farem. Acabo de rebre un mail despotricant de'n Benach. La seva procedència és de gent pressumptament catalanista, suposadament demòcrata i, fins i tot, podria ser que propers a l'independentisme. Amb tot, envien missatges que voldrien esdevenir virals, però que no són res més que porqueria que es caracteritza per l'autoodi típic català. En el text, es deixen anar idees com que l'ex-president del Parlament del Principat té una formació que no voldrien pels seus fills, que no es mereix cobrar 'no sé què', que és un 'penques' que no ha treballat mai i encara menys ho farà a partir d'ara, etcètera. Fa pocs dies parlava amb gent 'de la ceba', convergents amb carnet o sense, però radicalment discriminadors. La idea que supuraven les seves paraules era que els que han governat fins ara no es mereixen 'ni aigua', que han deixat el país fet una merda, però no desprenien ni un bri d'autocrítica vers els càrrecs i sous 'dels seus' (cosa que troben 'el més normal del món'). Aquesta casta de gent em provoca –per dir-ho suaument– fàstic, perquè mesuren les pressumptes maldats segons el color del carnet de qui les fa. I, malauradament, se'n surten prou bé. S'equivoquen de contrincant, i no és res més que per ostentar 'el poder pel poder'. Ras i curt. Gent així fa que torni a tenir ganes 'de política'! Recupero un fragment que vaig publicar el 24 de febrer de 2006 en aquest bloc. Crec que és prou d'actualitat. "A principis dels noranta del segle passat em va caure a les mans una revista "muy interesante", o alguna per l'estil. Doncs bé, en aquells temps es parlava molt de com seria l'entrada del segle XXI, com seria l'habitatge, la informàtica, els transports, etc... En la majoria de casos no el van encertar ni per casualitat, però en un aspecte si: Les malalties que es preveien per a l'entrada del nou segle eren dues, les mentals i les víriques. La van ben encertar. Entre vaques boges, grips aviàries, ansietats, estressos, etc... podem arribar a la conclusió que si, que les malalties del segle XXI són víriques i mentals." Sovint he sentit que els mitjans quan tracten informació en períodes electorals haurien de fer més èmfasi en explicar els programes electorals i obviar la informació de declaracions i contra-declaracions. De la mateixa manera, el lector pot demanar "si us plau, deixeu de fer aquesta informació, volem continguts de qualitat". Però, jo em pregunto, la informació de delcaracions crida l'atenció de més lectors? De ser així, la quantitat ha de prevaldre per damunt de la qualitat? Si no hi ha lectors, no hi ha publicitat. Si no hi ha publicitat –amb els models de negoci predominants– no hi ha negoci. Per tant, hem de seguir amb la informació de declaracions polítiques i contra-declaracions? Potser podem explicar els programes electorals d'una forma més propera o amena? Es poden explicar aquests programes en un parell de setmanes?  El paper, tot i ser poc ecològic i car (tenint en compte la tinta que es gasta), és la gran pantalla oblidada pels diaris digitals i els webs en general. Què diu aquest ara? Doncs, vull parlar de la funció d'imprimir a Internet. Pensava fer-ho amb noms i cognoms, però no és necessari, qui més qui menys sabrà identificar-ne webs protagonistes.Sovint parlem de pantalles referint-nos a les digitals, als ordinadors, a la televisió, als mòbils, tablets,... I, sempre oblidem que el paper imprès, la funció d'imprimir, és i serà durant molt temps "la gran pantalla oblidada". Dec ser molt anti-ecològic, però jo imprimeixo molt, tant per poder llegir en mobilitat, com per cuidar el màxim possible les meves dioptries, però llegir molt davant l'ordinador encara no està demostrat que aporti grans beneficis. Anem al gra. A la xarxa ens trobem webs que ofereixen continguts, però no es poden imprimir, cosa que t'obliga a fer filigranes per aconseguir-ho. D'altres, tenen la funció d'imprimir, però et fan clicar dos, tres i quatre cops abans no es dóna l'ordre a la impressora. Qui més qui menys t'obliga a clicar dues vegades però, llavors la sorpresa ve quan t'apareix un full imprès amb el text seguit de dos o tres més que l'acompanyen "per no se sap ben bé què". Altres situacions són les impressions que ocupen una petita columna a l'esquerra (normalment) i molta tinta innecessària a la dreta (imatges, publi, logos, articles recomanats, el més llegit,...). Per no dir que la mida de la lletra és difícil de llegir si no ets un crack de la visió. I, les fotos? Cal que apareguin les imatges a la impressió d'una notícia? Com a mínim que la funció d'imprimir et pregunti si vols que apareguin, perque sovint no aporten res al text! L'única taca que no tinc clar si cal posar (que per cert, poques webs l'aprofiten!!) és la publicitat. Potser, que s'imprimeixi publicitat pot tenir sentit pel negoci (sempre i quan no sigui molesta). Dit tot això, per mi la funció d'imprimir està molt i molt oblidada. Una bona impressió requereix pocs clics (a ser possible un), una mida de lletra acceptable per la vista, un intercalat i una tipologia de lletra que facilitin la lectura, obviar les imatges i continguts innecessaris, i ocupar el full amb el text ben enquadrat (tant per dalt i per baix, com a dreta i esquerra). I, és clar, si el text ocupa una pàgina, no cal que n'apareguin tres més al darrera;-)  No és que sigui un gran amant dels butlletins electrònics o newsletters, sóc més d'RSS i de seguiment a xarxes socials com Twitter, per gestionar la informació que van generant els webs. Però, crec que segueixen tenint molta vigència, encara.Fa pocs mesos parlava de les newletters en termes generals, sobre com enfocar-les partint del valor del temps i de l'espai. Avui m'agradaria deixar constància d'alguns aspectes pràctics que poden millorar aquests serveis d'accés a la informació:
 La informació que es difon per Internet pren un funcionament, una forma d’accés, diferent a la informació en suports físics.
Explicat en un format més gràfic, podem dir que els objectes físics només poden estar en un
lloc i en un moment determinat. En el moment que passem de l’àtom
–abans– al bit –aparició d’Internet i les TIC–, el coneixement supera
aquesta limitació.Aquest nou context ulititza la taxonomia –entre altres sistemes– per difondre la informació i amb ella els coneixements. És a dir, no n’hi ha prou en publicar informació, sinó que també cal fer-la circular i cal que pugui trobar-se de la millor manera possible enmig del maremagne d’informació que permet accedir a través de la Xarxa. A la pràctica, aquesta taxonomia cal aplicar-la tant al web com a la resta d’eines que s'utilitzin a la Xarxa. I, això cal fer-ho tant pensant en el procés d’accés a la informació des de la pròpia persona o entitat com per a l’accés que hi facin els usuaris a qui es dirigeixin aquestes (un particular, una empresa, un mitjà de comunicació,...). És important facilitar l’accés als continguts que es publiquen tant a Internet en general com dins del web. La taxonomia, l’etiquetatge, pot ser infinit, però cal acotar-lo mínimament i cal seguir uns criteris estàndards. Això és el que penso i crec que estaria bé aplicar. Quan vaig començar a pensar com havia de ser el web d'Escacc i la resta d'eines digitals que l'envoltarien, vaig pensar que seria molt útil tenir uns criteris de contingut i de format a l'hora d'arxivar i difondre la informació. Aquests criteris són vàlids tant pel web com per a la resta d'eines socials que el complementen (amb algunes diferències formals). Per explicar-me, però, crec que l'eina que pot ser més clara per entendre-ho és Delicious. No cal que el lector d'aquest article en sigui usuari ni, fins i tot, cal que ho conegui. Simplement ha de saber que Delicious és un marcador social, un gran arxiu digital d'informació, que utilitza l'etiquetatge per arxivar qualsevol contingut digital. Delicious és una eina que pot servir per entendre el procés d'etiquetatge que vull explicar. Si ja és difícil, a vegades, trobar continguts que tu mateix has arxivat (penseu en un bloc, un web o el propi Delicious), més ho és encara trobar els que han arxivat els demés usuaris, ja que cadascú utilitza uns criteris diferents (penseu en els criteris que utilitzen els diaris digitals, algú sap quins són?). Per exemple, una persona arxivarà la notícia X com a 'periodisme', l'altra com a 'mèdia' i l'altra com a 'journalism'. Amb aquesta diferència de criteris, costarà trobar la informació que es busca. Una solució. Estaria molt bé disposar d'uns criteris estàndards que homogeneitzessin en certa mesura la forma d'etiquetatge. No sé si algun documentalista s'ha endinsat en aquest camp, segurament si, però, de no ser així, estaria bé que algú en prengués les regnes. I, possiblement, utilitzar una eina a l'estil wiki seria útil per anar discutint i trobant aquests criteris. A falta de solucions, fem volar la imaginació (amb criteri). Per la meva banda, mentre no existeixin o jo no els hagi descobert, me les hauré d'empescar per tenir uns criteris d'arxiu propis. Tornant a Escacc, la meva idea era poder arxivar multitud de continguts digitals (actualment, en tenim més de 8.000) de tal forma que posant unes poques etiquetes (tags) poguessis trobar el què busquessis. L'ideal seria facilitar tant la cerca per a tu mateix com per a una tercera persona externa a l'entitat. La primera part l'he aconseguit, ja que puc trobar amb certa facilitat el què busco, però per aconseguir que una persona externa al procés d'arxiu trobi la informació fa falta molta difusió didàctica dels criteris utilitzats o, el què ja he comentat, que hi hagi uns criteris homogeneitzats a l'hora d'aplicar la taxonomia en l'arxiu de continguts, ja sigui en un web, en un bloc, o en eines com Delicious o Flickr, per dir-ne dos exemples. Quins criteris vam aplicar? Cal distingir dos criteris: segons el contingut i segons la forma. Criteris de contingut:
Pot semblar complex i lent, però disposar de diversos llistats tancats i d'un únic d'obert facilita la feina d'etiquetatge i n'agilitza la seva aplicació. Aquest seria el requadre d'etiquetes que caldria aplicar:
Les etiquetes de lliure elecció, les de l'últim requadre, poden ser infinites, per la qual cosa cal determinar un seguit de criteris formals a l'hora de donar-les d'alta. Això és així per dues raons: 1) Per poder-les localitzar, i 2) Per no duplicar-les. Exemple: Un cop hem etiquetat un contingut (ex: la URl d'una notícia) com a "mèdia" + "premsa" i "audiovisual" + "notícia" + "eua", podem concretar l’etiquetatge amb altres informacions d’interès, com poden ser el nom propi del protagonista (ex: The New York Times o Obama), el tipus de premsa (digital o paper) (gratuït o pagament),... Criteris de forma: Quan dones d'alta una etiqueta de lliure elecció cal seguir uns criteris en l'escriptura i en l'elecció del nom exacte. L’etiquetatge al web en general, i a Delicious en particular, pot ser diferent. Al web (caldria veure com està configurada cada editora en concret) podem etiquetar amb vàries paraules juntes i/o separades per espais (ex: “El Punt”), mentre que a Delicious només podem etiquetar amb paraules individuals o ajuntades (ex: “el_punt” o “elpunt”). Per això, cal seguir els mateixos criteris de contingut que al web però modificant el format de les etiquetes. Si ens trobem el sistema que s'aplica a Delicious (no permetre posar etiquetes amb paraules separades), cal que tinguem en compte alguns criteris a l'hora de donar d'alta els tags. I, aquest poden ser, per exemple: . Sempre utilitzar minúscules (ex: "europa"). . Sempre posar accents (ex: "agència"). . En cas de més d’una paraula, posar-les juntes (ex: "thenewyorktimes"). [Es podria decidir un altre criteri, com per exemple separar les paraules amb guions baixos "the_new_york_times". Això si, sempre cal aplicar el mateix criteri]. . En cas de dubte, utilitzar el singular (ex: "agència" i no "agències"). . Etcètera. Així mateix, cal comprovar que l'etiqueta no està donada d’alta amb un nom similar (ex: si tenim “premsa” i “digital” com a etiquetes, no crearem una nova etiqueta que es digui “diarisdigitals”). Per acabar, un exemple real: Avui hem publicat la notícia "The Washington Post afegeix el nou botó Envia de Facebook" i l'hem etiquetat així: webescacc (tots els continguts que publiquem al web porten aquesta etiqueta) + mèdia (categoria sectorial) + premsa (categoria temàtica) + notícia (categoria formal) + eua (categoria localització) + digital (per diferenciar-ho de la premsa en paper) + thewashingtonpost (per concretar el mitjà) + xarxasocial + facebook (per concretar l'eina objecte de la notícia) + compartir (per concretar la funció de l'eina objecte de la notícia). [En cursiva, són les etiquetes de lliure elecció]. Conclusió. La taxonomia o etiquetatge de continguts digitals és bàsic per a poder cercar, trobar, difondre i arxivar. Utilitzar uns criteris clars facilita la tasca de cerca de continguts, tant pel propi usuari que els gestiona com per la resta d'usuaris que poden estar interessats en accedir-hi. Seguir uns criteris de contingut i de forma predeterminats, amb llistes de tags tancades i alguna d'oberta ajuda en la tasca de gestió dels continguts. I, si tot plegat segueix uns criteris acceptats per la majoria, permet etiquetar els continguts de sigui qui sigui que ho faci (usuaris) i sigui on sigui que els gestioni (web o altres eines TIC). En cas de no disposar de criteris elaborats per una autoritat, diguem-ne "competent", és recomanable establir uns criteris objectius clars que, com a mínim, utilitzarà el gestor de continguts.  Em declaro fan de Delicious i, si mai desapareix, no em vull quedar sense la feina d'arxiu feta amb al llarg d'anys. He remenat una mica aquesta eina i veig que ofereix la possibilitat d'importar/exportar els continguts arxivats. Així, anant a settings t'ofereix la possibilitat d'importar/exportar els arxius d'un compte de Delicious. Només cal seguir les senzilles instruccions que hi ha en aquest apartat, baixar el document (dura pocs segons), guardar-lo a l'ordinador, iniciar de nou Delicious amb un altre compte i fer el mateix però, en comtpes d'exportar, importes el document guardat i voilà! Ja tens tots els continguts arxivats al compte 'A' traspassats al comtpe 'B' i, a més, els pots guardar a l'ordinador com a còpia de seguretat. NOTA: Clica a la foto per veure-la més gran.
 Inicio una col·laboració mensual a Can Media.cat, l'Observatori crític dels mitjans. Començo amb un article sobre la cobertura de la informació del País Valencià des dels mitjans Principatins: Buf, com em va agradar la sessió d'ahir del 10 en Comunicació dedicada a l'analítica web. N'he fet aquesta exteeeeensa crònica: Analítica web: de les dades al coneixement. Adrián Segovia i Pere Rovira, dos cracks! Nota mental, aprendre molt més sobre aquest tema! |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaços1.TOT SOBRE L'AUTOR
4.ENLLAÇOS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Twitter @marcroca
|
|||||||||||||||||
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
