[En menys de 4 hores, Feliu i Borja pujaran a l'escenari a Montevideo, terra tupamara, la terra de Sendic i Viglietti, Benedetti i Galeano. Sort la nostra, que ens vam demanar que provéssim d'explicar qui és Feliu, amb motiu de la presentació del seucançoner sencer a... Santiago de Xile. La terra de Jara i Allende i també del valencià Antoni Llidó. I això és la versió catalana del que ens va sortir] Feliu
"Hi ha qui diu que fem cançó denúncia. Serà perquè ells fan cançó renúncia". La primera volta que vaig escoltar Feliu Ventura, temps enrere, vaig haver de fregar-me els ulls, contenir els dits i afinar els timpans. Vaig obrir la neurona i vaig tancar la boca. Vaig emmudir. Vaig haver-me d'aturar incomptables silencis a "Estadi Xile". Allà, algú, des de la nit del temps, sobtadament proper i via veu i guitarra, desobeïa tot oblit i assegurava, des dels ravals d'una Europa ja perduda, que tornava per continuar cridant el nom de Víctor Jara. Per cridar-lo contra el vent.
[Provant d'explicar la Doctrina Puig de Seguretat Nacional portes enfora via Gara. La fotografia és de l'Oriol Clavera]
Cortinas de humo y chuzos de punta [Gara, 06.04.2012] El balance represivo de la huelga general en Catalunya ha dejado 79 arrestos, 4 encarcelamientos y más de cien heridos. Tras la intervención policial y los disturbios, CiU y PP han anunciado otro órdago represivo. Gasolina al fuego y guerra preventiva al alza en tiempos de crisis y malestar.
"Iremos más allá de la ley» en el combate contra la disidencia. Son palabras de Felip Puig, conseller de Interior de la Generalitat, el 2 de mayo de 2011. A micrófono abierto, el máximo responsable de velar por la ley anunciaba que la vulneraría. Un año después, Puig ha subido el listón, exigiendo la equiparación del vandalismo con delitos de «terrorismo». En un mañido recurso a la comparación con la «kale borroka», el acelerador represivo sorprende. Porque esa equiparación está vigente desde el año 2000, cuando se incorporó al Código Penal el artículo 577. Un auténtico cajón de sastre, de múltiples supuestos y expansión metastática, que convierte en «terrorismo», como Midas, todo lo que toca.
[Publicat a Diagonal el juliol de 2010 | Com és de lent el temps]
Sopesemos con pesar qué diez del constitucional pábulo patibulario, cercenan lo dicho en referéndum por la sociedad catalana. Diez guardianes pretorianos –¿black block franquista, tal vez?– que cortan miles de voces y voluntades: la toga pasando la soga a la voluntad popular. ¿Un gesto de cordial buena vecindad? Nada nuevo: que la ley ya estaba hecha. Y con ella también la trampa, que es la propia Constitución. Añadamos a la sazón que sólo tres llamadas a Moncloa –doña Merkel, mister Obama y los camaradas chinos– sofríen rápidamente un urdido golpe de estado económico: reforma laboral, el peor recorte antisocial en décadas y que todo el peso de la crisis recaiga soezmente sobre las clases populares, para que las vajillas de la clase alta no dejen de lucir plusvalías. Que los ricos también lloran y no hay kleenex para todos.
[Incursió al 'Diagonal' de la Higínia Roig, després que els coordinadors d'opinió de l'autonomia madrilenya ens requerissin una opinió curta a propòsit del taulell d'escacs político-econòmic a l'Estat espanyol. I va sortir aquest pamflet. Coses que (ens) passen] SOMNIO AMB ISLÀNDIA
No pot ser casualitat que en el moment estel·lar de la compareixença conjunta de Don Mariano i Monsieur Sarkozy, el so fallés de cop. De sobte. Ventrílocs sense veu, gesticulacions mudes, paraules sordes. Metàfora més que exacte de l’afonia d’allò polític, que sucumbeix i s’esfondra fa anys sota el soroll eixordador del techno-trash dels mercats. 2012. Gener costerut anunciat. (...)
“Allò important en la vida és no perdre mai perspectiva, veure-ho tot com un tot,mantenir la calma i no deixar mai d’esbossar un tímid somriure” [Rosa Luxemburg]
Si mai per córrer s’arriba abans i si també és cert que anem lents perquè tenim massa pressa,fer involuntària campana indesitjada del blog durant un gener que ha estat quasi impossible i ingovernable permet mirar els estirants dels fils des d’altra dimensió. Febrer estant, en perspectiva de mes transcorregut. I enfocat així, el cert és que la cosa pren volada. Símptoma i resum: quatre estirants en un sol post que poden servir de metàfora dels temps de silencis que pretenen que callem.
Quatre fils per a gener en pinzellades del país que se’ns queda. El primer, de pujades i pujols a la primera Directa 256 de l'any, anava a cura d’en Marc Rude –fitxatge estrella de la temporada– i en Xavi Martí, que ens esclarien amb claredat com paguem el transport públic triplement. Tres cops seguits: via bitllet directe, via recàrrecs de fiscalitat municipal a l’Àrea Metropolitana i via pressupostos. I entremig, la denúncia de les primers passes cap a la privatització, de la pujada tarifària, de les reduccions de servei i de l’empitjorament de les condicions laborals i el foment del vehicle privat. Qui sap si a un futur millor hi acabarem arribant via passat remot: des de la Barcelona veïnal que segrestava busos per conquerir l’accés al transport públic. No fa tant de temps.
El segon fil anava amb segones. Fil d’urgència, de memòria contra l’oblit, a propòsit del silenci espès sobre la mort de Manuel Fraga, un feixista consumat. Anticipant-se al desastre d’una amnèsia siberiana, en Jesús va encertar-la pocs dies abans suggerint que ens hi poséssim a treballar amb certa anticipació. Les veia venir i va encertar: política i climatològicament, com sempre. A penes 48 hores per fletar una pastera de memòria contra un tsunami anunciat de lobotomia oficial. Una pastera que va solcar l’ampla de banda de la xarxa provant de recuperar la dignitat dels encara vençuts. Mèrit, finalment, no n’hi ha cap: el demèrit sencer és dels altres. Callen allò que està escrit, neguen l’evidència, superen l’absurd informatiu. La Directa només va triar informar. Amb la sort de poder acompanyar les honroses excepcions permanents: Gregorio Morán,Xavier Montanyà, Lluís Llach o Josep Fontana, entre d’altres. I la BSO que en Roger Palà posa a la neurona. Però sense dubte per al dubte, la tasca fonamental des d’on vam resistir per rescabalar-nos cal cercar-la arran de terra. A Galícia, on el periodista i amicGustavo Luca té escrit fa 10 anys el lúcid “Fraga, retrato de un fascista”. Tot està condensat allà: per això, la setmana vinent l’entrevistem a la Indirecta. Per medalles, les seves.
Amb la Directa, 258 arribava el tercer fil trilateral. Cortesia de la paciència analítica i el bisturí cooperatiu de l’Hernan Córdoba, que desbrossava fil per randa qui dicta, qui mana i qui escriu les reformes que prepara Rajoy. Lehman Brothers Hill Street Blues. Una tasca clarificadora de veure que diuen les instàncies patronals per escrit i que llegeix després Rajoy al Congrés dels Diputats. Calcat, copiat, intertextualitzat: el mateix, sense que comparegui l’SGAE. Ventríloc: altres li ordenen allò que cal (des)dir i allò que cal (des)fer. I aquesta ha estat la tasca de l’Hernan (gràcies, mestre): demostrar-ho endinsant-se en els seus textes, els documents “d’ells” per dir-ho en termes fusterians, i descodificar com s’escriu la doctrina del xoc. Si el ministre d’economia és Lehman Brothers, la política econòmica s’escriu i reescriu des dels despatxos del selecte Círculo de Empresarios, escollits per ningú però que disciplinen tothom i planifiquen les misèries que vindrà.
Directa 259 i quart fil interiorista, vers les interioritats d’interior. Del quart fosc d’Interior. Per constatar que l’aznarisme policial torna a prendre les rengles del control social i copa el quadre de comandament dela repressió. Tornem al Ministeri de l’Anterior. Amb el quartet calavera dels Ulloa, Cosidó, Fernández de la Mesa i Angel Yuste per sota de Jorge Fernández Diaz. El ministre devot de Santa Teresa, fill de militar franquista després recol·locat a la guàrdia urbana barcelonina, opusdeista de missa diària i amb una teologia política que esparvera. Cites literals del nou ministre, que explica que es va retrobar amb Déu a Las Vegas, convidat pel Departament d’Estat nord-americà. Si va ser el Déu dòlar o un altre no està esclarit del tot. Però allò que diu són paraules seves: “Déu és el gran legislador de l’Univers”, “vivim en una societat on trobem el pecat original en estat químicament pur”; “la política és un camp magnífic per a l’apostolat”; “al segle XIX, el marxisme i l’ateisme treuen Déu i col·loquen l’home al centre i, finalment, Satanàs es col·locarà al lloc de l’home”; “els legisladors creuen que la Llei de Déu i la Llei Natural ja no tenen res a dir”. A dios rogando, con el mazo dando.
Com a síntesi demodràstica de resum mensual, aquesta no-ègloga del gener té el seu pes: les pujades que pugen, els oblits que cauen, les reformes que venen i les tortes que ja es preveuen per aplicar-les. Uns fils, els del gener, que concorden, casen, lliguen amb l’estricta realitat. Que és el lloc que habitem i el no-lloc on la Montse Santolino ens va recomanar no abandonar mai. Arrelats a terra, ens ho va dir el 14 de gener, en el decurs del primer #Encontre de la Directa: escola permanent de carrer, d’hiperrealitat i de l’esgotadora tasca de provar de ser coherents. Complicat i complex alhora, però alliberador.
Acabar el post i tornar a començar, doncs. Amb un vídeo remès des de Bètera. Dels que fa emmudir per fora i cridar per dins. Ensenyem vida. O això, voldríem, a la Directa via Santolino. Palestina Free Style. “Nosaltres ensenyem vida, senyor”. Si senyora, que diria l’Ovidi, que demà en fa 70. He dit fa, no pas faria. Hi ha qui mai marxa perquè sempre torna.Amb totes nosaltres. Per seguir: de seguir, seguirem.
Vamos a festejarlo vengan todos los inocentes los damnificados los que gritan de noche los que sueñan de dia los que sufren el cuerpo los que alojan fantasmas los que pisan descalzos los que blasfeman y arden los pobres congelados los que quieren a alguien los que nunca se olvidan
[Col·laboració publicada ahir a media.cat, a propòsit de Xavier Vinader]
Toc, toc. 2012. I la professió, ben tocada i mig acomiadada, tentineja. Fa temps. Hi ha periodisme encara? Cercant respostes, quan fitar enrere és sempre imprescindible per seguir endavant, arrenquem l’any remenant les lliçons apreses de la darrera trobada amb en Xavier Vinader. Quan el veus, tanques la boca, obres bé els ulls i afines l’orella. Transmissió de saber, testimoni heretat: la memòria silenciada d’on venim, l’art d’aixecar i remenar la catifa, la voluntat –sovint ingènua- de cantar les 40 al poder sense pensar en els riscos, enmig de l’opció triada de ser pedra incòmode a la sabata dels manaires. De deixar-s’hi la pell en l’intent de posar el dit a la nafra, de no procurar mai pel delicat estomac del poder o de burxar en totes les martingales econòmiques de Can 60.
Mil. Mil preguntes per a cada història. I mil dificultats. Com aquell Brecht que es requeria per ‘les cinc dificultats per a dir la veritat’: el valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la, la responsabilitat de dir-la, l’encertar de trobar els codis i l’ús de canals adients per saber difondre-la. En ‘Vina’, reconvocat avui com l’amenaça silenciada i l’esperança bandejada del bon exemple. Modèlics trànsits bíblics, va sobreviure resistint la dictadura i, per fer el mateix, fer periodisme, va ser empresonat per la democràcia. Alguns, els de sempre, ens ho volen fer oblidar. Hi ha silencis que encara duren i perduren. Perquè Vinader és també antídot. Contra l’oblit. (...)
“Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo” [Salvador Espriu]
Darrer estirant, darrera Directa, darreres giragonses del 2011. Que clou anunciant les maldestres línies mestres i les línies de fuga i de lluita del 2012 que vindrà. Temps d’intents de compilacions, de provar de fer síntesis, de resums impossibles. De palles i grans. D’allò que ens ha marcat i allò que cal no oblidar. Un any –quin no?- farcit de llocs, noms, dates. Alguns: Tahrir, Fukushima, Islàndia, Mohamed Bouazizi. Any condensat també en dades fetes icones contra el temps de tant de frau.De tanta estafa. De tanta infàmia. 10A, 15M, 27M, 15J, 19J, 20O. Una frase? Tres. Una: mai tan pocs van robar tant a tants en tant poc temps. Dos: Stiglitz i Akelof; “és impossible resoldre la crisi econòmica mentre els criminals que van cometre el frau massiu no estiguin a la presó”. Tres, Zyzek a OccupyWallStreet: ens ho podran prendre tot menys el nostre silenci calculat i precís, que no podran desxifrar.
[Extret del darrer 'Carrer' de la FAVB, que posen Urdangarin a la Cambra Fosca. I amb raó. Així rutlla Barcelona]
Que el noi ja prometia ho vam saber a Carrer l’agost del 1996, poques setmanes abans que es casés a la catedral de Barcelona amb la infanta Cristina de Borbó. Un anònim signat per una desconeguda Comissió Anticorrupció va arribar a la Favb, directament adreçat a Carrer, tot denunciant que Iñaki Urdangarin, jugador d’handbol del Barça i gendre in pectore del Rei d’Espanya, era un morós que, des del 1993, devia a l’Ajuntament de Barcelona més de mig milió de pessetes en multes i impostos. Concretament, 234.000 pessetes en multes de circulació i 301.572 pessetes en impostos de vehicles i de béns i immobles.
Cada dos mesos quan arriba 'Carrer', el 'Carrer' de la FAVB, el periodisme reviu i passa de tot. En el darrer número, dues joies. La memòria de la impunitat fiscal d'Urdangarin i, sobretot sobretot, la nota de José Martí Gómez, reporter entre reporters, que recorda com eren -com són– les coses, a propòsit d'un fet aparentment coincident: que l'indult al vicepresident del Santander va coincidir amb la posada en llibertat de Pascual Estivill. Causalitats causals, la denúncia falsa -per la que va ser condemnat Alfredo Saez, número 2 del Santander- interposada pel banquer la va 'gestionar'... Pascual Estivill. Dos atracadors, tots dos, de moqueta. Paraula de José Martí.
Estirant que estiraràs i no paris d’estirar, a propòsit de La Gran Patinada –en paraules d’en Pau Cortina al 'Més que mil' dels Quaderns d'Illacrua– i la pista de gel comercial que l’Ajuntament de Barcelona ha imposat al centre de la ciutat. Crònica de crisi, que anem liquidant macrofaraons grandiloqüents via macroesdeveniments que anuncien que ho canviaran tot per no canviar res. Hem passat dels Jocs Olímpics d’Hivern a la pista de gel on the rocks. No està pas mal. Per no ser no és ni miratge islandès: on el gel es nega a pagar deutes aliens, empresona banquers i jutja governs. Tan lluny i tan a prop i tan radicalment diferent.
Patrons sobre patins. Quan hi ha memòries que gelen i silencis que gebren: (...)
Cada 15D, des del 1992, s'esmorza memòria a L’Hospitalet . Contra la impunitat. Nit maleïda mil cops, on Pedro Álvarez —20 anys— i la seva companya només passejaven quan un cotxe quasi els atropella. Tots dos van recriminar l’actitud al conductor. D’un Opel Vectra blanc va baixar un home de 40 anys, va treure la pistola, la va posar a les temples de Pedro i, sense pensar-s’ho, el va matar. A boca de canó.
"Els de dalt diuen: la pau i la guerra són de natura diferent.
Però la seva pau i la seva guerra són com vent i tempesta.
La guerra neix de la seva pau com el fill de la mare.
Té els mateixos trets terribles.
La seva guerra mata allò que sobreviu a la seva pau". Bertolt Brecht
Estirant antimilitarista possibilitat únicament per la tasca impagable del Centre d'Estudis per a la Pau JM Delàs i aquest informe demolidor elaborat per Tica Font i Francesc Benítez. On posa noms, xifres i destins a la pròspera indústria militar espanyola, que ha augmentat les seves exportacions un 388% des de l'any 2001. Secrets i negocis que maten.
“Som 400 i sempre som els mateixos” · Fèlix Millet
Estirant del Fil, sota el recorrent titol "Goldman Sachs pren possessió(ns)": per cartografiar com els que van fer el malalt ara ens venen l'hospital. Com els mateixos que van agitar i enriquir-se amb el deute grec ara es presenten com a salvadors salvapàtries. Neoliberal porta giratòria, que diu que els que ahir eran banquers avui són governants. I mai deixaran de ser banquers, clar. Quatre paraules i una preposició:silent-cop-d'-estat-financer. Ho diu Habermas. Els governs són els consells d'administració de la burgesia deia Karl Marx. Tranuitat? No gaire. Warren Buffet, un dels artifexs del capitalisme financer, ho aclaria ara fa un any: "això és una lluita de classes i l'estem guanyant". Lladres contra desposseïts. Mercats financers que regnen i governen i que tenen identitat clara:Joan Subirats, Miren Etxezarreta i Albert Recio ens ajuden avui a trobar-la a la web de la Directa.
Hi ha dimarts post 20N, de ressaca electoral, on a les 13.59 tens l'Estirant del Fil fet i refet, pentinat i repentinat i en clau analítica. Estàs a punt d'enviar-ho a l'equip de tancament -correcció, edició, maquetació- que ens soporta cada setmana. Fas un cafè, connectes amb el 3/24 i et trobes en directe sir Artur Mas treient la retallada 36 hores després de les eleccions. "No podem esperar" diu el ventriloc. Doncs haver-ho anunciat abans de les eleccions. I apa, a còrrer i canviar-ho tot. Rigor de directa de la Directa. Provar de salvar el fet -crònica sentimental electoral- i reestructurar la realitat, tal com la reestructura CiU amb la serra elèctrica. Després d'un 2011 de retallades, un 2012 d'atracaments.
I alguns detallets cronicaires a "Poc pa, molt de circ i massa por". (...)
