Fa una setmana vaig anar a visitar la fàbrica de pasta de Celbi a Figueira da Foz, Portugal. La fàbrica pertany al grup empresarial Altri i fabrica pasta per paper a partir d'eucaliptus. Actualment estan engegant una ampliació de la fàbrica que els portarà a produir 1.600 tones de pasta cada dia. Això vol dir que a l'any produiran 600.000 tones. Davant mateix, a l'altre costat de la carretera, hi ha la fàbrica de paper Soporcel (la que fabrica Navigator), amb una producció de 700.000 tones/any de paper per a fotocòpies a partir d'eucaliptus.
Vaig anar a la fàbrica per establir-hi una relació client-proveïdor adient i també encuriosit per conèixer algun dels arguments que encara queden contra el món del paper.
En els darrers anys el sector ha anat resolent punts negres que posaven el paper en un lloc no desitjat. La pasta a partir de vegetals té com a treball principal la separació de les fibres de cel·lulosa de la lignina que les lliga entre si. Aquesta operació es diu lleixivat i es fa amb productes químics en els quals hi intervé la sosa. La lignina extreta es concentra i es crema en una caldera de recuperació, on s'aprofita l'energia de la biomassa i on es recuperen els productes químics. Una fàbrica així és autàrquica, no necessitant energia de l'exterior. El problema venia a l'hora de blanquejar. La pasta que surt de la lleixivadora té una blancor de 35 graus, és marró. Per blanquejar-la es feia servir clor, gas en un primer estadi i derivats de clor en els següents. Els licors extrets del blanqueig no podien ser retornats a la caldera de recuperació perquè, al ser derivats de clor, eren tremendament corrosius. L'abocament dels residus de blanqueig eren el punt contaminant de la pasta, amb una aportació de clor als rius i mars inacceptable. A partir dels anys 80 el clor en forma de gas va ser substituït per oxigen. Els filtrats de l'operació poden ser enviats a la caldera de recuperació, resolent el punt principal de l'impacte. Ara totes les pastes són ECF (elemental chlorine free) o TCF (total chlorine free), fent sostenibles les fàbriques de pasta.
Jo no sóc futboler, però estic al cas del que passa al món de l'esport, sobretot del futbol, pel seguiment que en fan els diaris generalistes. Si llegeixes el diari cada dia és impossible no saber què passa en el món de la pilota.
Ara que havia pogut veure com el model del Barça, amb el seu jove entrenador, identificava l'equip amb la manera de fer històrica, tòpica i típica de Catalunya, ara que em podia fer meu un equip i un entrenador per la filosofia de l'esforç, del treball, de la imaginació, de l'estratègia, del foment del llarg termini,...ara ens surt el tal Florentino per esmenar-ho completament.
Florentino, un personatge que ha crescut en el Madrid de l'especulació, un president del Reial Madrid que ja va fracassar amb una operació semblant fa pocs anys, ha decidit que el seu club ha de sortir de la misèria i de la humiliació catalana amb les armes que sap fer servir la capital. El cas és que no va sol. Telemadrid, la Cope i el Mundo li fan costat en la croada contra el concepte de formiga de treball de la cultura catalana. Ha decidit tirar la casa per la finestra, invertir 300 milions d'euros per refer un equip que posi les coses al seu lloc i torni a dominar l'espai mediàtic que ara ocupa el Barça. I ara! Què hi fot el Barça en primer lloc!
La primera pregunta és com s'ho fa per trobar aquesta quantitat de diners. S'ha conegut que Cajamadrid i el Santander li han deixat els diners amb la garantia de la pròxima construcció d'una cantonada del Bernabéu. Ja és greu que els bancs participin en operacions tan poc estètiques com aquesta mentre continuen escanyant famílies i empreses. Ètica social, diuen que tenen ...
És possible que la jugada acabi com la de fa pocs anys: uns jugadors que esdevenen galàctics arran d'una operació fictícia acaben comportant-se de forma improcedent, i perden tota la capacitat d'esforç i de treball. La primera etapa galàctica va acabar amb la dimissió del mateix Florentino. Per què ara ha de sortir be? No va quedar clar que el problema era just ser galàctic?
Si ara es torna a intentar és perquè a Madrid no s'aguanta la humiliació de la trajectòria del Barça d'aquest any. Fa tant mal haver deixat de ser el referent únic d'Espanya, de ser els que tot ho fan millor, cou tant haver perdut l'autoritat, que qualsevol operació a la contra és benvinguda, encara que això porti a la catàstrofe.
Ha arribat el moment de prendre decisions en el món de l'energia. Durant molt temps el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero ha anat dient que no renovaria les centrals nuclears una vegada acabin la seva vida útil. Ara arriba el moment de tancar-ne una de gran, la de Garoña, a la província de Burgos. L'expectació és màxima, primer perquè s'ha de veure si el president encara conserva aquella força de decisió inicial de quan va fer tornar les tropes espanyoles de l'Iraq. Després perquè la decisió significa un canvi en la tendència del model energètic. No fer una central nuclear és una cosa. Tancar-ne una, una altra. L'únic lloc per ubicar una nova central nuclear és on ara hi ha una central vella. No n'hi ha tantes, només vuit. Si es decideix tancar una central, es perd el lloc perquè en el futur n'hi pugui haver una altra de nova. No sé si el president és conscient de la profunditat de la decisió, però tancar Garoña significa un no futur per al model nuclear. És difícil estar a favor o en contra de les centrals nuclears. Jo mateix he passat per períodes de la meva joventut, quan era a la universitat, en què no estava a favor de les nuclears, de la mateixa manera com ara estic a favor del Barça i en contra del Madrid. Hi havia una motivació estètica, emotiva, amb arguments superficials. Més endavant, quan he aprofundit en el debat de l'energia he arribat a estar a favor del model nuclear. M'he adonat que molts arguments, la seguretat, les radiacions, tenen solució si els projectes es fan com cal. Finalment, quan he arribat a definir el meu model energètic, he arribat a la conclusió que el model nuclear no ens convé. Els pros i els contres de l'energia nuclear són, per una part, el perill d'explosió, el perill de radiacions, la manca de solució als residus radioactius per milers d'anys, el perill de proliferació nuclear que porti a aprofitar el plutoni per fer bombes, la manca d'urani... Per l'altre costat es diu que l'energia nuclear no produeix CO2, que el cost de generació és el més baix, que aporta seguretat a la generació elèctrica, que amb poques unitats n'hi ha prou per resoldre el problema elèctric.
Avui no aniré a votar i sé que aquest article no agradarà als meus amics polítics. Per als de la meva generació no és fàcil deixar d'anar a votar, després del que ens va costar poder-ho fer. Anys de lluita per poder decidir la nostra vida pública, reunions, assemblees, manifestacions, participacions en els primers mítings i en els primers moviments polítics... per acabar un dia no anant a votar. No, no és una decisió fàcil. Però és reflexiva, lluny de ser passota.
Ja fa temps que he arribat a la conclusió que un dels problemes més importants que tenim a la societat espanyola és el nivell polític que ens ha de liderar. En qualsevol campanya electoral ho podem constatar, plenes de bestieses i de merda dels uns contra els altres. Estem orfes de líders polítics que ens puguin dirigir cap a fites importants. Hem construït un sistema que impedeix que els millors de la nostra societat arribin a la política. Passeu revista a veure quants presidents espanyols parlaven anglès quan governaven.
La clau del problema rau en el control que els aparells dels partits polítics exerceixen en el moment de confeccionar les llistes electorals. En ser aquestes llistes tancades i votades en bloc, els aparells controlen la seva confecció de forma que impedeixen aflorar els individus més crítics. Recordeu allò que el que es mogui no surt a la foto? Ho deia Alfonso Guerra durant els anys 80 i avui encara ho practiquen tots els partits. O ets complaent amb l'aparell o no hi ha camí polític. Aquest moviment garanteix la pau interior als partits, deixa fora els més crítics i, en definitiva, impossibilita l'autocrítica.
En les dues darreres setmanes he intervingut en dos debats sobre la MAT. Gairebé ni ens en recordàvem. La polèmica d'ara no és si cal o no cal. El tema ara és si s'ha de soterrar el tram entre Bescanó i Santa Llogaia. Sempre he estat molt clar: tècnicament no sabem resoldre el nus de Santa Llogaia si és que soterrem en alterna fins a Bescanó. Si l'informe del Cilma conclou que es pot soterrar la línia és perquè obvia el problema de compatibilitat entre la transformació de contínua, la potència de curtcircuit i la compensació amb reactàncies del soterrament en alterna.Però això ja ho he escrit anteriorment. El primer debat va ser a la Cadena Ser, en el programa La ventana de Gemma Nierga i el meu interlocutor fou Josep M. Terricabras. El segon debat fou a Catalunya Informació, en el programa Esfera pública conduït per Albert Requena, amb un grup on hi havia Agustí Maure, Lluís Pinós, Xavier Llorente i Xavier Quer. En tots dos debats, si hi va haver alguna cosa en la qual tots estàrem d'acord era que el model econòmic que hem tingut fins ara s'ha esgotat. Tots vèiem que el temps del consum infinit, el consum sense cap sentit, el consum només pel consum, s'ha acabat.En el programa de Gemma Nierga vaig exposar la meva idea que en el futur hem de desenvolupar l'economia de l'abundància frugal. L'economia del seny, va interpretar en Boris Izaguirre, sempre sorprenent amb els seus acudits.He arribat a creure en la importància d'anar a una economia de consum responsable, sobri, ponderat, arran d'estudiar les alternatives a l'economia del decreixement. Aquesta economia, lluny de resoldre els problemes que tenim, condueix a la societat de treballar menys, a destrossar el concepte de productivitat. I aquest concepte, amics meus, és el que ens dóna la riquesa que tenim avui. És el responsable dels avenços de la sanitat, és el que ens ha donat la llibertat a través de les facilitats de desplaçament i d'informació, és el que ens ha possibilitat assolir nivells de formació majúsculs. És, en definitiva, el que ha possibilitat a la nostra civilització grans èxits col·lectius, encara que com a conseqüència provoqui frustració individual en haver d'assumir normes i lleis que ens són incòmodes.
La setmana passada TV3 va organitzar un debat amb representants del món econòmic, empresarial i laboral per parlar de mesures per sortir de la crisi. El debat va ser conduït per la directora de la cadena, Mònica Terribas. Tot i que hi havia massa participants perquè el debat fos entenedor i productiu, a mi em va agradar pel fet que vaig collir algun concepte interessant. L'objectiu del debat possiblement era massa complex per poder resoldre'l lleugerament en un dia i amb tanta gent. Al final el temps per a cada ú no era suficient per aprofundir els temes. És la mania dels mitjans en la seva cerca permanent de la quota de pantalla la que els condueix a fer tots els debats superficials. Així no cansen i la gent no canvia de cadena. El preu, però, és que mai s'arriba al fons dels temes.
La primera cosa que em va agradar va ser escoltar que el model econòmic basat en l'immobiliari està completament esgotat. En José Mª Álvarez, representant de la UGT, va insistir en la necessitat de mantenir una mínima activitat constructora que ocupi la gran massa laboral no qualificada. Va proposar fer aquest foment amb la construcció de pisos de protecció oficial a preus assequibles als treballadors, deixant els habitatges construïts i no venuts aparcats. Va dir que el problema era dels que els havien construït. Jo també penso una cosa així, encara que cal veure que el diner immobilitzat en aquesta munió d'habitatges és un diner que no circula per l'economia i, per tant, no ens ajuda en l'activitat econòmica. Però encara més greu és saber que aquest diner immobilitzat es deu a l'exterior. Encara que el cos ens demani a ell i a mi que els especuladors resolguin el seu problema, tenint clar que aquest no és nostre, en el fons el drama sí que ho és. Si no materialitzem part d'aquest actiu congelat en els immobles, els crèdits a l'exterior es nodriran de tresoreria de la resta de l'economia, comprimint encara més l'activitat. Això durant els propers tres anys.
Excel·lent article de Manuel Castells. És dels que cal portar a la cartera per llegir de tant en tant.
"La crisis económica mundial se agrava por momentos, sobre todo en Europa, con una caída promedio del 4,7% del PIB en el primer trimestre del 2009 en las economías de la UE. Y aunque en EE. UU. el ritmo de destrucción de empleo ha bajado, ello se debe a la inyección de dinero público, que sólo puede funcionar como colchón coyuntural mientras se opera la transición hacia un nuevo modelo económico que sea sostenible. En España la crisis adquiere tintes aún más dramáticos, porque aunque la caída en términos de producción ha sido sólo del 2,9%, el ritmo de destrucción de empleo es mucho más alto que en Europa, con una amenazadora previsión del 20% de paro en unos meses.
Y es que el milagro español era de cartón piedra. Es una anomalía, como ocurrió en la última década, un crecimiento por encima del 3% con un incremento de productividad por debajo del 1%. Como es sabido, gran parte del crecimiento se debió a un crecimiento del empleo y la inversión en la construcción y el turismo, que produjo un burbuja inmobiliaria alimentada por tipos de interés negativos en términos reales. Crédito fácil, endeudamiento por encima de la solvencia y construcción aprovechando una mano de obra inmigrada abundante y barata que también contribuyó a incrementar la demanda. Era un castillo de naipes especulativo que se está derrumbando por momentos.
En el último trimestre del 2008 el empleo en la construcción cayó en más de un 20% y la producción en un 8%, y en el primer trimestre del 2009 las compraventas de viviendas han disminuido un 24% con respecto al año anterior. Y esto es sólo el principio, porque el impacto de la caída del empleo sobre la demanda aún no se ha producido. Ya hay 700.000 viviendas vacías en España y no es porque la gente no las necesite, sino porque pocos tienen dinero para comprarlas, aun a precios más bajos. Si se añade la desaparición de miles de pequeñas empresas que han perdido mercados en el sector manufacturero, en particular en la automoción, es difícil ser optimista sobre el futuro del tejido productivo actual.
Fa dues setmanes, el vídeo que poso en el bloc junt amb l'article de Diari de Girona era un discurs de campanya del diputat francès Philippe de Villiers. El meu article parlava de fomentar la vocació emprenedora. Ell també parla de defensar els emprenedors. He de dir que aquest diputat és de dretes, més a la dreta que Aznar i menys que Le Pen, per entendre'ns. Però com que és un transgressor, a vegades diu coses que són prou interessants. El vídeo es titula La visió d'un emprenedor i diu, "Elegiu les PME (petites i mitjanes empreses). Visca les empreses PME! Elegiu les PME no pas les CAC 40 -és l'equivalent francès de l'Ibex 35-. Tots els politics francesos viuen, esmorzen i sopen amb els dirigents de les empreses del CAC 40. Avui hi ha dues economies: una que és profundament moral, la de les PME, i aquella que és profundament immoral, la del CAC 40. Perquè el que és immoral és la dissociació entre el capital i el treball, quan el capital prospera a París i el treball se'n va a la Xina. Quina és la diferència entre el CAC 40 i la PME? En el CAC 40 manen els gestors, en una PME, els emprenedors. Quina és la diferència? El gestor mira només els accionistes, i exigeix una remuneració del 15%. Irrealitzable per a qualsevol empresa. És el capitalisme de renda, on el gestor mira els seus accionistes que sovint són fons de pensions anònims que inverteixen en l'empresa X durant dos mesos, en l'empresa Y durant tres mesos,... per la qual cosa els gestors treballen per una gent que no coneixen, i que demanen que el sistema tingui èxit immediatament. L'emprenedor inverteix, mira el seu producte, mira els seus clients, els respecta i, sobretot, considera que el seu capital és el treball. L'emprenedor inverteix en el futur i el gestor paga en el present. El gestor no compromet el seu diner, l'emprenedor es juga el seu capital. Un emprenedor és impensable que es deslocalitzi, si ho fa és la mort de la seva ànima, mentre que pel CAC 40 és la base mateixa del sistema. Cada dia ens diuen, si el CAC 40 funciona l'economia va bé, però el 70% dels beneficis del CAC 40 es fan a l'estranger, i el 75% dels llocs de treball també es troben fora a l'estranger. Aneu a les PME, feu viure les PME, són l'economia de demà! Si abaixem les càrregues socials i fiscals de les PME en un 50% , tal i com diu l'INSEE, crearíem un milió de llocs de treball cada any. Visca les PME franceses! Nosaltres preferim l'artesania a l'assistència". París, 25.12.2006 davant els JPF (joves per França).
Fa una setmana hi va haver moviments sobre les infraestructures elèctriques a les nostres comarques. Dijous va ser la visita de la comissió d'energia de la Cambra de Comerç de Girona a la central de cicle combinat del Besós. Endesa havia proposat la visita per ensenyar la benevolència de la central. Vam visitar la central de 400 MW, fent èmfasi a la manca de fum i a l'ús inexistent del gasoil, així com a la complexitat de la refrigeració de la central amb aigua de mar. També vam poder veure la construcció de la nova central de cicle combinat de 800 MW. Ens van explicar que la central de Bescanó estarà tancada completament, que la refrigeració es farà per aire i que no hi haurà cap tanc de gasoil, treballant només amb gas natural, tal i com ho fa ara la central del Besòs. Definitivament la visita l'hauria de fer Sònia Martí, regidora de Medi ambient de l'Ajuntament d'Anglès i del Consell Comarcal de la Selva, que ha presentat al·legacions al projecte pel gasoil i per l'aigua del riu Ter. També li poden explicar que les centrals de cicle combinat de gas són complementàries i imprescindibles a les energies renovables quan aquestes no estan disponibles. Divendres REE va convidar els periodistes a veure la línia soterrada de 12 km que alimenta l'aeroport de Barajas. La visita era per fer veure la complexitat de la galeria però Lluís Pinós, delegat de REE a Catalunya, va deixar anar una informació que va eclipsar l'objectiu de la visita. Va fer un error periodístic notable quan va dir que REE no pensava pagar compensacions als ajuntaments per on passa la línia soterrada, perquè la compensació és el sobrecost del soterrament. No va estar políticament correcte, va desviar l'atenció d'on havia d'ésser, el soterrament, però tenia part de raó. Se suposa que una línia d'alta tensió MAT ha de donar compensacions als ajuntaments per ajudar els efectes de pèrdua de valor del territori per l'afectació d'espai i paisatgística. Si la línia es transforma en contínua, sense cap radiació magnètica, i se soterra, les afectacions finals són molt més petites que no pas qualsevol altra infraestructura. L'alcalde de la Jonquera, Jordi Cabezas opina que "entendria que les compensacions fossin diferents, perquè l'impacte òbviament serà diferent, però un cop es coneix el projecte de la MAT soterrada es veu que també suposarà impacte important, perquè consistirà a construir com una nova carretera de 13 metres d'amplada sobre el territori sense vegetació, i tindrà impacte important". No és veritat que la traça no tingui vegetació. No tindrà arbres però sí vegetació. Te raó quan diu que l'impacte serà diferent: el canvi de tipologia de la línia canvia l'impacte en el seu traçat per concentrar-lo en els extrems de la mateixa, a Santa Llogaia i a Baixàs. La transformació de corrent altern a continu significa segurament doblar l'impacte del centre de transformació de Santa Llogaia. Per tant, si algú ha de rebre la compensació ha de ser aquest municipi. Proposo que la suma de compensacions dels municipis afectats per aquest tram sigui atorgada a Santa Llogaia. Seria just.
Tothom té clar que una part considerable de la crisi a casa nostra es deu a la caiguda de l'activitat de la construcció i que cal potenciar altres activitats, encara que la ministra d'Habitatge, Beatriz Corredor, opina el contrari. L'any 2007 era difícil preveure que la caiguda del sector de la construcció, que oficialment representava el 17%, arrossegaria tota l'economia. Tot i que alguns alertàvem de la perillosa desaparició de teixit productiu industrial, ningú podia preveure que la crisi arribaria amb la velocitat i amb les magnituds que ho ha fet. L'error va ser suposar que el pes de la construcció a l'economia era del 17% quan en realitat assolia més del 30%. En el món de l'economia, com en totes les ciències, no es pot fer trampa durant molt temps. Qualsevol activitat es pot realitzar si hi ha un fi, un objectiu. Es pot fabricar un bé sense vendre'l, però durant poc temps, el que és capaç de resistir un capital o un espai de magatzem. Es pot construir més que la demanda, a preus superiors als que el client pot comprar, però per no gaire temps. L'equilibri entre la producció de l'economia i la demanda és sagrat. L'economia permet durant un temps saltar aquests principis per la facilitat d'obtenir crèdits. És la seva perversió. Una economia molt endeutada permet anar fent encara que hi hagi molts desequilibris, moltes pèrdues. Això és el que ens ha passat a Espanya. El Banc d'Espanya hauria d'haver actuat per frenar la perversió i no ho va fer. L'any 2005, quan ho comentava amb un polític, em va respondre, "ells sabran el que fan", volent dir, tu què sabràs. Ens ha de quedar clar, doncs, que destinar recursos econòmics a demandes que no existeixen és un error que es paga més endavant.
El conseller d'ensenyament de la Generalitat, Ernest Maragall, és una persona especial. Té coses del seu germà, com parlar sense que se'l pugui entendre, una idea messiànica de la política, una forma d'actuar tossuda i sovint intransigent que xoca contra els sindicats,... en fi, un munt de coses que el fan assemblar al seu germà president. Del seu pas per la conselleria hi ha coses que m'agraden. La que més és l'esforç que fa per consensuar la llei catalana d'ensenyament amb el màxim nombre de representació possible, és a dir, junt amb CiU, encara que això signifiqui que ICV no voti la llei a favor. Ja s'han de tenir ben posats per pactar amb el partit adversari encara que sigui a costa que un component del Govern actual es deslligui de la llei! Aquest coratge em té el cor robat. Sí, senyor! Vet aquí un conseller valent. També m'agrada la proposta de refer el calendari de vacances escolars introduint vacances durant el mes de febrer. Des de la meva posició empresarial veig que hem de fer canvis per repartir les vacances de les famílies i deixar de concentrar-les durant el mes d'agost: la concentració obliga el teixit productiu a aturar la producció pel fet que no es pot enviar el gènere fabricat als clients que han tancat per vacances. Les vacances durant el mes d'agost són una barrera que limita la productivitat a moltes indústries i frena la creació de més llocs de treball. Per tant, tot el que sigui repartir les vacances durant l'any és una bona notícia, i qui ho pot fer és el calendari escolar, forçant els pares a repensar les vacances anuals. No puc opinar de l'esforç per construir noves escoles i instituts ja que ni tinc les dades per conèixer com va la construcció ni sé les tensions pressupostàries. La meva percepció com a pare i com a empresari és que el nivell d'ensenyament bàsic no millora i que la formació professional és una vergonya. És aquí on el conseller no m'agrada. No m'agrada el seu discurs. Si ja és difícil d'entendre perquè vocalitza malament (jo m'identifico amb ell del tot perquè faig el mateix), m'agrada molt menys la seva dèria a negar la realitat. De fet, això es fa sovint en l'Administració, es tendeix a accentuar el costat positiu de les coses amagant el negatiu, actuant talment com un venedor clàssic. A mi no m'agraden aquests tipus de venedors que són capaços de vendre qualsevol cosa, i sovint em tanco i no em venen res. El conseller Maragall actua com aquests venedors, venent coses impossibles i que només se les creu ell.
V2G (vehicle to grid) vol dir vehicle connectat a la xarxa. Dins la meva vindicació del model elèctric eòlic he defensat sovint el cotxe elèctric com a solució per poder absorbir l'electricitat generada en hores de baix consum elèctric. N'estic tan segur d'això com que és l'antídot al desenvolupament del model nuclear: ambdós models són tècnicament incompatibles . Aquesta setmana he estat a la direcció general d'energia del ministeri a Madrid per reclamar una modificació a la tarifa de gas nocturna que pugui afavorir les petites empreses. Des de Pimec hem aprofitat per reclamar una política més activa en la cogeneració de petita potència i en el desenvolupament de la biomassa. Ambdues energies són viables des del punt de vista econòmic però no es desenvolupen. Pel que fa a la microcogeneració, la cogeneració per a hotels, conjunts residencials i llocs públics, la meva impressió és que no es desenvolupen per ignorància, per ser una activitat diferent a la del negoci i perquè els esforços d'avui no passen per fer economies en estalvi energètic. Em recorda els inicis de la cogeneració als anys 80, quan havien de ser les empreses Gas Natural o Enher qui anaven per les fàbriques per convèncer-les que la cogeneració era una activitat que els convenia. Ho he escoltat moltes vegades en el meu sector: nosaltres entenem de paper, no d'energia. És una barbaritat, ja que el nostre sector és intensiu en l'ús d'energia, i la cogeneració, no només és una activitat complementària, sinó que esdevé vital per millorar la productivitat de les empreses.
Pedro Solbes, ministre d'Economia fins aquesta setmana, va entrar al govern per primera vegada com a ministre d'economia l'any 1994. Abans havia estat ministre d'Agricultura. La seva entrada al ministeri aquell any va preparar les bases per superar la crisi econòmica derivada dels excessos previs a l'any 1992. Va aplicar l'ortodòxia en l'economia. El seu successor, Rodrigo Rato, va trobar el camí fet. L'aplicació de l'eslògan "España va bien" per part de José Mª Aznar va fer la resta. Pedro Solbes va anar llavors a la Comissió Europea com a responsable econòmic per tornar finalment al govern Zapatero, del qual surt ara.
La taca més negra del seu pas pel Ministeri d'Economia deu ser la seva resistència a admetre que a principis de l'any 2008 estàvem en el pendent cap avall; potser ho va fer perquè era període electoral o perquè sabia que admetre-ho portaria connotacions psicològiques que encara potenciarien més la baixada.
En els darrers mesos hi ha hagut un clam demanant que se'l substituís. Les empreses perquè demanen més ajuda financera i els sindicats perquè demanen una política econòmica més expansiva. Tot plegat xoca amb la resistència de l'ortodòxia del ministre Solbes. El ministre és dels que creu que durant una crisi les empreses que no han fet els deures, i les que han fet excessos, han de reconvertir-se o morir; ell creu que la crisi ha de servir per netejar el teixit econòmic per possibilitar que els que queden surtin amb més força. És de manual. A l'altre costat hi ha els que pensen que això és massa llarg i que cal fer drecera, posant més recursos públics per apaigavar els efectes de la crisi, encara que això comporti no fer la neteja que cal. Aquests recursos surten de més dèficit públic, per tant, de més endeutament cap al futur, una hipoteca per les properes generacions.
Vet aquí que el president Zapatero, bona part del Govern, així com del PSOE i dels sindicats creuen que la política d'ara no ha de ser ortodoxa. Alguns ho creuen perquè els afecten raons de calendari polític. El mes de juny hi ha eleccions europees, però el primer semestre de l'any vinent Espanya tindrà la presidència de la Unió Europea, i ja sabem com els agrada als nostres primers ministres lluir-se en aquesta presidència. L'orgull d'Aznar va servir per signar unes limitacions en gasos CO2 per a Espanya molt més restrictives que les dels socis europeus.
El govern Zapatero ha d'arribar viu a aquesta presidència. Això vol dir tenir el suport adient per aprovar els pressupostos de l'any vinent, cosa que alhora vol dir cedir en les demandes dels catalans, assumpte que també frenava l'ortodòxia de Solbes. Per tant, tot s'hi val per resoldre el curt termini, encara que això signifiqui hipotecar el llarg.
Aquesta setmana Josep Piqué ha dit en una conferència que "l'economia espanyola només es pot recuperar partint de la destrucció massiva de llocs de treball per millorar la productivitat". Ha indicat que ha arribat l'hora de fer reformes estructurals per canviar el model productiu i d'abordar una reforma profunda de les relacions laborals i del mercat de treball. A poc a poc més gent diu el que és una evidència. De mica a mica més persones s'atreveixen a relatar la greu realitat.
Ja saben que estic dient això des de l'any 2005. Avui hi afegiré un altre argument: només sortirem de la crisi si tornem a fer créixer el teixit industrial. Poca broma, perquè portem més de deu anys destruint aquest teixit, desmuntant tots els arguments que permeten sobreviure a la indústria. L'economia espanyola ha d'augmentar urgentment la productivitat. Això no podrà fer-ho si no augmenta i modernitza la indústria.
El nus més difícil de resoldre serà la reforma laboral. Anem escoltant el que diuen els sindicats, que si els empresaris demanem "flexibilitat a gogó" (Cándido Méndez), que ells no són culpables de la crisi, que la sortida d'aquesta s'ha de fer amb molt més dèficit públic (el 6%, el 8%, o vés a saber quant)... Pel costat dels empresaris el missatge tampoc és clar, que si s'ha d'aportar més liquiditat a les empreses, que si s'ha de millorar l'assegurança de les vendes, que si s'ha d'abaixar el cost laboral, que si s'ha d'abaratir l'acomiadament,... sovint tot això amagat amb el raonament de la flexibilitat laboral.
No estic d'acord en gairebé res del que es diu. El canvi que necessitem per possibilitar que es refaci el teixit industrial és del tot revolucionari, no és qualsevol cosa. És, sobretot, un canvi de filosofia de viure, un canvi en les relacions entre les empreses i els treballadors.
Aquesta setmana he estat a la ciutat de Niça per assistir a un congrés de paper tissú. Cada dos anys n'hi ha un. La sorpresa enguany ha estat veure que havien posat un tramvia pel mig de la ciutat. El recorregut és en forma de V, de nord a sud i ja estan anunciant un nou traçat d'Est a Oest, arribant fins l'aeroport, 20 quilòmetres enllà. El tramvia ha canviat la ciutat. És una infraestructura moderna de la qual la gent se sent orgullosa. Per allà on passa el tram, la ciutat ha convertit el carrer d'ús exclusiu per a vianants, sense cotxes. La nova ampliació passarà pel passeig dels Anglesos, entre la platja i els hotels luxosos dels anys 50 i 60 del segle passat. Per això han endegat una campanya de sensibilització del projecte, suposadament per decantar un debat que deu haver estat dur. La campanya, a part de dir que aprofitaran el projecte per treure llustre al passeig, per fer una cosa més que donar l'enèsima capa de pintura, insisteix que el nou tramvia no tindrà catenària. La catenària és el muntatge de cables que subministren l'electricitat als motors del tramvia. El problema és que els fils elèctrics, penjats sobre els rails de la infraestructura, fan lleig, sobretot en llocs estrets o que tenen una imatge delicada. La tecnologia sense fils que ha triat la ciutat de Niça és de l'empresa francesa Alstom. La propaganda explica que l'energia se subministrarà per una línia elèctrica fluida, cosa que vol dir que serà alimentada a mesura que el tramvia va passant.
