La pel·lícula de Bernard-Henri Levy, El jurament de Tubruq (Le Serment de Tobrouk) s'ha incorporat a darrera hora a la Selecció Oficial del Festival de Canes, segons que acaba de comunicar l'organització del certamen.
Gravat durant els vuit mesos del conflicte libi que acabà amb el règim de Moammar al-Gaddafi, el film mostra l'evolució d'aquella guerra especial: revolta espontània i popular que esdevé revolució, gràcies a la determinació d'alguns homes i dones, a Líbia, per descomptat, però tambñe a París, Londres, Nova York i arreu.
El jurament de Tubruq demostra com les conviccions i les idees poden canviar el curs de la història i fer possible una ingerència humanitària i política que fins aquell moment semblava impensable. Fa encara més preocupant, encara més indignant, l'espectacle de crims que diàriamet que hi ha, des de gairebé les mateixes dates i encara fins avui mateix, a la Síria de Bachar El Assad.
Quatre personatges de la revolució líbia des del primer moment assistiran a la projecció del film a Canes, acompanyant Bernard-Henry Lévy, en un acte en què volen dedicar el que van fer i aconseguir als seus amics sirians.
Tota aquesta informació transcriu evidentment la que ha facilitat l'organització del Festival de Canes en l'esmentat comunicat, en el qual es fa constar que Convidant El jurament de Tubruq, amb el muntatge fílmic tot just acabat, Gilles Jacob [president del certamen] i Thierry Frémaux [delegat general] volen remarcar que una pel·lícula pot ser també el pas de la torxa entre pobles que comparteixen el mateix delit de llibertat.
El jurament de Tubruq es projectarà al marc de les Sessions Especials del Festival.
FOTOElement de la imatge gràfica de la 65a edició del Festival de Canes
Quan el 19 d'abril s'anuncià la programació del Festival de Canes ja es va veure que era incompleta i Thierry Frémaux no s'estigué de dir que als propers dies acabarien de reajustar-ho. Certament, va sorprendre que hi hagués 22 títols en competició, però tan sols se n'havien fets públics 4 de la sisena qui hi sol haver fora de competició i 17 de la vintena que normalment conformen Un Certain Regard. Avui, mitjançant un comunicat, l'organització del certamen ho ha completat amb els següents títols:
Sessions especials.
Trashed, de Candida BRADY. Producció britànica.
Fora de Competició. Sessions de mitjanit.
The Sapphires, de Wayne BLAIR. Producció australiana."Opera prima". Més informació: Imdb.
Maniac, de Franck KHALFOUN. Amb Elijah Wood, America Olivo i Nora Arnezeder. Nota sinòptica: Just quan els carrers semblaven segurs, apareix un assassí en sèrie amb una dèria per les cabelleres i amb ganes de sang... Coproducció franco-nord-americana. Director: Franck Khalfoun. Vendes internacionals: Wild Bunch. Distribuïdores: Studio 37*. Més informació: Imdb | Unifrance.
Un Certain Regard.
Djeca, d' Aida BEGIC. Producció bosniana. Begic guanyà el Gran Premi de la Setmana de la Crítica 2008 amb Primera neu.
Renoir, de Gilles BOURDOS. Producció francesa. Amb Michel Bouquet, Vincent Rottiers, Christa Theret. Director: Gilles Bourdos (Et après). Distribuïdores: Mars Distribution. Més informació: Imdb (ang) | Cineeuropa (ang/esp/fr/it) | Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | CommeAuCinema (fr) | MyMovies (it).Cloenda d'Un Certain Regard.
Gimme the Loot, d' Adam LEON. Producció nord-americana. "Opera prima". Web: Gimmethelootmovie. Més informació: Imdb.
Cannes Classics.
Final Cut - Hölgyeim És Uraim, de György PÁLFI. Film de muntatge, produït per l'hongarès Béla Tarr. Cloenda de Cannes Classics.
***
D'aquesta manera, efectivament, Un Certain Regard arriba als 20 títols; però no s'ha retocat la Competició, que manté la xifra (excessiva) de 22 pel·lícules a concurs. I segueix més aviat magra la Fora de Competició, que segueix quedant-se "strictu sensu" en 4 films, per bé que el seu apartat de sessions de mitjanit ja arriba a 4 títols (que, cal reconèixer-ho, prometen gairebé una anticipació de Sitges 2012).
***
FOTO Element de la imatge gràfica de la 65a edició del Festival de Canes
No sé si Nanni Moretti se n'anirà a dormir gaire content aquesta nit, després que avui ha conegut els noms dels que l'acompanyaran al Jurat de la 65a edició del Festival de Canes, l'equip que el 27 de maig de 2012 haurà de donar a conèixer el seu veredicte en forma de Palmarès, sota la seva presidència:
Deu ser molt interessant, de debò, parlar de cinema (i de tantes altres coses) amb una persona com Hiam Abbas o amb Emmanuelle Devos, intèrpret en tants de films destacats, de cineastes com Desplechin, Audriard, Resnais... Ha de ser agradable de tractar Ewan McGregor. I de ben segur, tindran coses a dir, sobre els films en competició, directors com Andrea Arnold, Alexander Payne o Raoul Peck. Ja no tinc tan clar (més aviat gens, de clar) que Diane Kruger pugui jugar cap altre rol que el decoratiu, en aquest equip. I Gaultier, el modista (i dissenyador de vestuari cinematogràfic), potser acabarà fent-hi aportacions importants; però d'antuvi apareix sobretot com una figura-esquer de presència garantida per a les càmeres que nodreixen el paper cuixé o la TV rosa. Entre uns i altres, tanmateix, no sé veure ningú que pugui donar al Jurat una personalitat singularitzada, llevat esclar del mateix Moretti. És a dir que, o vaig molt equivocat, o en Moretti tindrà feina perquè el palmarès estigui a l'alçada del que caldria esperar de la seva presidència. Per aquest motiu ha començat dient que no sé si se n'haurà anat a dormir gaire content avui...
Esclar que, mirat d'una altra manera, l'italià també pot estar gairebé segur que tornarà a ser el "mascle alfa" d'un jurat de Canes. I no està escrit que això no el faci molt i molt feliç! Per contra, si realment no li acabés de fer el pes, tampoc té dret a queixar-se. Quan va acceptar, ja sabia que el Festival fa anys que aposta per jurats poti-poti, amb alguns noms de pes i algunes peces decoratives (tot i que potser enguany, pesen no pas gaire alguns...). I, què caram, el destí també té dret a la revenja: ell les va fer passar magres a Isabelle Adjani, quan el glamour presidí el Jurat, doncs ara, que aguanti la Kruger i el Gaultier, si fa el cas!
Francament, d'entre les contradiccions més greus en què sovint cauen els grans festivals, la més flagrant em sembla que és, d'una banda, apostar pel cinema d'autor, apel·lant al rigor si cal, i, per altre cantó, posar als jurats algunes persones que no necessàriament tenen cap interès per aquesta mena de cinema, quan no és que, ras-i-curt, els importa un rave. Després surten els palmarès que surten, amb els bunyols que surten (a vegades)!
FOTO Retall del cartell oficial de la 65a edició del Festival de Canes
Adaptació de la novel·la homònima de François Mauriac, Thérèse Desqueyroux ha esdevingut l'últim film del cineasta francès Claude Miller, que n'acabà el muntatge poc abans de morir, el 4 d'abril, víctima de llarga malaltia.
Avançant-se novament a la roda de premsa de demà, en què es donarà a conèixer el gruix de la programació de la 65a edició, els responsables del Festival de Canes acaben de fer saber que Thérèse Desqueyroux, interpretat per Audrey Tautou (en el paper de Thérèse Desqueyroux), Gilles Lellouche i Anaïs Demoustier, serà el film cloenda del certamen:
Dedicant-li la gala de cloenda, el Festival de Canes, acompanyat de la seva família, dels seus amics, dels seus productors, dels seus distribuïdors, retrà homenatge a Claude Miller —expliquen.
Ajudant de Marcel Carné, Godard, Robert Bresson i, sobretot, de François Truffaut, Claude Miller ha estat qualificat de "cineasta de l'intimitat". Autor, entre altre, de La meilleure façon de marcher (1976), Garde à vue (1981), Mortelle randonnée (1983), L’Effrontée (1985) -Premi Delluc-, L’Accompagnatrice (1992), Un secret (2007), La Classe de neige (1998) -Premi del Jurat de Canes-. Compromès amb l'ofici, ha estat president de l'associació de cineastes productors i ha participat en l'anomenat "Club dels 13", un grup de reflexió per a la reforma del sistema de producció.
Hores abans de la roda de premsa en què (demà, a les 11.00h) s'anunciarà la programació i característiques del certamen d'enguany, Gilles Jacob, president de l'organització, ha revelat a l'agència France Press que serà Bérénice Béjo l'encarregada de presentar les gales d'inauguració (16 de maig) i cloenda (27 de maig).
Guanyadora del César i el Premi Lumière a la Millor Actriu i nominada als Oscar, Globus d'Or i Screen Actors Guild Awards, entre molts altres reconeixements, tots per L'artista, aquesta actriu francesa d'arrels argentines (nascuda a Buenos Aires, el 7 de juliol de 1973) tancarà a la Croisette el cicle d'un any sorprenentment extraordinari. No en va, fou al Festival de Canes de l'any passat que la pel·lícula s'estrenà i va començar a convèncer amplis sectors de la premsa i la indústria cinematogràfiques (si ve Bejo va haver d'assumir el rol de comparsa de les estrelles de la funció: Jean Dujardin, el protagonista; el gosset que tants comentaris ha desfermat, i Michel Hazanavicius, el director del film i parella sentimental de l'actriu).
Bérénice Bejo pren el relleu a l'actriu Mélanie Laurent, que ho va ser l'any passat i, al seu torn el prengué a Kristin Scott Thomas, que ho fou el 2010.
L'actor i realitzador anglès Tim Roth presidirà el Jurat d' Un Certain Regard a Canes 2012. Secció informativa per excel·lència de la Selecció Oficial del Festival de Canes, Un Certain Regard no té la vocació concurrent de l'apartat competitiu del certamen i, tanmateix, compta amb un jurat específic i uns premis. Es tracta, però d'uns guardons de suport a la distribució, exhibició i reconeixement dels films que aquest jurat considera més remarcables d'entre la vintena que s'hi programen.
Si fem un cop d'ull als palmarès que hi ha hagut per exemple als darrers cinc anys, així com als jurats que els han atorgat, podem fer-nos una idea més exacta del significat real d'aquest peculiar vessant competitiu d'Un Certain Regard:
Llarg és el vincle de Tim Roth amb Canes: havent començat la carrera interpretativa a la petita pantalla, un dels primers llargmetratges en què va intervenir, A World Apart, ja va participar en la Competició; però sens dubte la seva autèntica lluna de mel a la Croisette va tenir lloc el 1992, com a membre del gang Tarantino de Reservoir Dogs. D'aleshores ençà l'hi hem vist moltes vegades, ja sigui com a actor d'un film del Regard (Bodies, Rest & Motion), d'un títol que guanyaria la Palma d'Or (Pulp Fiction), traient el cap en la pel·lícula inaugural (Vatel) o apareixent en una de les darreres ficcions dignes d'esment de Wim Wenders que ha estat en competició (Don't Come Knocking). L'hem vist pels grans hotels, parlant i negociant, per a tirar endavant algun projecte. A Canes va presentar la seva opera prima com a cineasta (The War Zone) —Quinzena de 1999— i hi ha presidit el Jurat de la Càmera d'Or 2004 (que premià Or, de Keren Yedaya), així com dos anys més tard fou membre del Jurat de la Secció Competitiva (que donà la Palma d'Or a El vent que belluga l'ordi, de Ken Loach)
Amb Tim Roth, conformaran el jurat un equip d'artistes, periodistes i directors de festivals, el nom dels quals s'anirà anunciant.
L'acompanyaran, en aquesta tasca, l'actriu canadenca Arsinée Khanjian; el director i guionista brasiler Karim Aïnouz; l'escriptor, guionista i realitzador francès Emmanuel Carrère, i el director de fotografia i cineasta xinès Yu Lik-wai.
Aquest jurat, d'una banda, haurà de triar els tres millors films d'escoles de cinema programats dins de la Selecció de la Cinéfondation de Canes 2012 (premis dotats, respectivament amb 15.000€, 11.250€ et 7.500€. Serà el divendres 25 de maig, que faran públic el veredicte, al decurs d'una cerimònia que tindrà lloc a la Sala Buñuel del Palau de Festivals, de Canes.
Per altre cantó, aquest mateix jurat també haurà d'atorgar la Palma d'Or del Curtmetratge d'entre els films d'aquest format que hagin entrat en competició. Serà el diumenge 27 de maig, al decurs de la cerimònia de cloenda del certamen, quan donaran a conèixer aquest altre seu veredicte.
La nova pel·lícula de Wes Anderson, Moonrise Kingdom, serà el film que inaugurarà la 65a edició del Festival de Canes, el 16 de maig, segons que ha comunicat l'organització del certamen.
Wes Anderson, el transgresor autor de títols com ara Fantàstic Mr Fox (2009), Viatge a Darjeeling (2007), Life Aquatic (2004), Els Tenenbaum (2001), Acadèmia Rushmore (1998), nascut a Houston (Texas, EUA) l'1 de maig de 1969, forma part de les forces emergents del cinema nord-americà, que es dedica a reciclar de manera absolutament personal; en particular, a Moonrise Kingdom, que dóna fe novament de la llibertat de creació en què continua evolucionant, ha constatat Thierry Fremaux, delegat general del Festival, que ha afegit: Sensible i independent, aquest admirador de Fellini i Renoir és també un cineasta d'inventiva i brillant.
No s'ha especificat si la pel·lícula anirà a Competició o no; però en sortirem de dubtes, com a molt tard el dia 19 d'abril, en què s'anunciarà públicament la llista de títols de la selecció oficial de Canes 2012.
En un comunicat fet públic ahir, l'organització del Festival de Canes ha donat a conèixer el cartell oficial de la 65a edició del certamen (agafant-nos a tots de sorpresa, perquè això feien a començament d'abril, com a molt aviat) i expliquen que: En el seu 65è aniversari, el Festival de Canes ret homenatge a Marilyn Monroe escollint-la com a efígie de l'edició d'aquest 2012. Cinquanta anys després de la seva mort, Marilyn segueix sent una de les grans figures del cinema mundial, referent etern i definitivament contemporani de l'encant, el misteri i la seducció.
És l’agencia Bronx, de París, que ha dissenyat el cartell, a partir d'una fotografia d’Otto L. Bettmann i assumirà tota la imatge gràfica del certamen, aquest 2012.
Posats a comentar el cartell, els responsables de Canes afegeixen: Cada vegada que apareix [en pantalla, Marilyn], desferma la imaginació. Agafada [en aquesta foto] en un moment d'intimitat en què la mitologia es fon amb la realitat, Marilyn celebra un aniversari que bé podria ser el de Canes. Ens encisa amb un gest que esdevé promesa, d'un sospir en forma de petó. Aquesta conjunció entre la perfecta encarnació del glamour i el Festival que n'és el temple conforma un ideal de senzillesa i elegància.
En això de presentar els cartells oficials, diria que tenen una certa tendència a una retòrica de caire poètic. No sé pas si jo gastaria aquests termes, però tira, tira...
L'any 1997, Moretti ja n'havia format part, del jurat i n'esdevingué en tanta mesura l'home fort, que tinc la impressió com si ja n'hagués estat aquell any de "president". Esclar que tenia al capdavent de l'equip Isabelle Adjani; però l'acompanyaven algunes personalitats especialment remarcables (Paul Auster, Tim Burton, Mike Leigh...) i, tot així, ell es convertí en una mena de malson per a Adjani (que no se'n sabé reprimir i, just acabat el certamen, ho va explicar públicament). El cas és que aquell any hi hagué Palma Ex-Aequo (per a El sabor de les cireres, de Kiarostami i L'anguila, de Shohei Imamura), el Grand Prix fou per a The Sweet Hereafters, d'Atom Egoyan, i el Premi del Guió se l'endugué La tempesta de gel, d'Ang Lee.
Això dels "homes forts" o "personalitats clau" del certamen no és tan estrany. Recordem, sense anar més lluny, que fa dos anys l'espanyol Victor Erice (segurament amb un tarannà més subtil) esdevingué clau perquè l'equip encapçalat per Tim Burton acabés donant la Palma a L'oncle Boonmee que pot evocar vides anteriors, d'Apichatpong Weerasethakul. En moltes ocasions, és la mateixa presidència del Jurat que esdevé clau, especialment influent sobre la resta de membres: Quentin Tarantino, el 2004; David Cronenberg, el 1999...
Veurem qui li posen de jurat, a en Moretti, i si podrà exercir de gall en el galliner o ho haurà de compartir, ara que és ell el president. Esclar que els anys tampoc no passen en va i, per exemple, el Moretti d' Habemus Papam (2011) va resultar força més serè que el que havíem conegut anteriorment (sense perdre, però, gens de lucidesa i gosadia!). I veurem també amb quin material haurà de treballar, és a dir les pel·lícules que li programaran en competició.
Les coses, però, mai no acaben de ser excessivament previsibles. Per exemple, es podria pensar que ho pot tenir magre un dels títols que més sona cara a Canes 2012, The Grandmasters, de Wong Kar-wai; però resulta que precisament el 1997 (quan Moretti exercí de mascle alfa al jurat), el xinès guanyà el premi de Millor Director (amb Happy Together)...
He de confessar que, com saben els amics, enguany jo pensava que seria Pedro Almodóvar el president del jurat. Tampoc no era pas la primera vegada que ho deia; però el fet que l'enganxi entre dues pel·lícules, que aquest cop toqués cineasta europeu i que el manxec (molt apreciat al Festival) hi hagi fet gairebé de tot menys presidir el jurat, em duia a concloure que Almodóvar tenia força números. I de fet, Moretti n'ha estat escollit gairebé pels mateixos motius. El festival volia celebrar la 65a edició amb un president europeu, ha declarat Thierry Frémaux, delegat general del certamen, que, a l'agència France Pres els ha afegit: Canes ha tingut tres presidents americans en quatre anys i és bo tornar a un d'europeu. I és que hi ha una llei no escrita, un costum, d'anar alternant el costat de l'Atlàntic alternativament (Robert De Niro, 2011; Tim Burton, 2010; Isabelle Huppert, 2009; Sean Penn, 2008; Stephen Frears, 2007...), si bé, efectivament, l'elecció de Burton va alterar-ho un xic tot (però de fet, ell viu a Londres!). D'altra banda, Moretti també ho ha estat anteriorment gairebé tot a Canes: present en 14 ocasions (com a director, o actor, o productor; a Un Certain Regard, a Competició, Fora de competició...), hi ha guanyat la Palma d'Or, el Premi de Millor Director, i com ja he comentat, el 1997 hi formà part del jurat. I, per altre cantó, després d'uns anys força intensos en la brega anti-Berlusconi, amb documentals i havent enllestit ja tot el que ha significat Habemus Papam, efectivament, ell també és un any de transició, ideal per a assumir l'encàrrec que li han fet des del Festival de Canes. A més, els darrers mesos sembla que la seva íntima ha canviat, segons expliquen les tafaneries, des que se l'ha vist molt ben acompanyat en algunes festes cinematogràfiques i ves que tot plegat no l'hagi fet més assequible.
Hi ha com una mena de litúrgia d'acceptació del càrrec per part dels escollits, que passa per declarar que és un honor, el seu vincle amb el certamen i la mena d'experiència cinematogràfica que es pensen que serà. Moretti no s'ha decantat ni una ratlla del guió previst; per bé que hi ha afegit un notable component vivencial: És una alegria, un honor i una gran responsabilitat, presidir el jurat del festival cinematogràfic més important del món, festival que té lloc en un país que sempre ha tingut consideració pel cinema i l'ha respectat. I hi ha afegit: Com a cineasta, he viscut sempre amb emoció la participació dels meus films a Canes. I com no podia ser d'altra manera ha esmentat la seva experiència de 1997: Me'n recordo també agradablement de la meva experiència com a membre del jurat a l'edició dels cinquantenari, l'atenció i la passició (sic) amb què el nostre jurat va viure i discutir (sic) tots els films. I ho arrodoneix fent esment al seu rol d'espectador, conscient que el paper d'un jurat comença per la mirada: Com a espectador -diu-, mantinc per sort la mateixa curiositat que quan era jove i és per tant un gran privilegi assumir aquest viatge pel cinema mundial contemporani.
Per cert, en Moretti podrà comptar amb un as a la màniga: cada cinc anys, el certamen sol empescar-se un premi especial (a la 60a edició fou per a Paranoid Park, de Gus Van Sant; a la 55a, per a Bowling for Columbine, de Michael Moore; a la 45a, per a Howard's End, de James Ivory...) i, esclar, resulta que enguany som a la 65a...
Tot i que la tirania islamista iraniana ha condemnat els cineastes iranians Jafar Panahi i Mohammad Rasoulof a sis anys de presó i a una prohibició de fer cinema durant vint anys, el Festival de Canes en projectarà dos films, rodats semiclandestinament aquest hivern, durant el procés la sentència del qual, recordem-ho, han apel·lat:
A reveure (Bé Omid é Didar | Au revoir), de Mohammad Rasoulof, que es projectarà a Un Certain Regard el 14 de maig de 2011, és una ficció sobre una jove advocada de Teheran que vol marxar del país i malda per aconseguir el visat. Rodada aquest hivern, està interpretada per Leyla Zareh, Fereshteh Sadreorafai, Shahab Hoseini i Roya Teymorian. Més informació [A reveure (fr / ang / esp)]
Això no és una pel·lícula (In Film Nist | Ceci n’est pas un film), de Jafar Panahi i Mojtaba Mirtahmasb es projectarà en Sessió Especial el 20 de maig de 2011. Aquest film explica com, des de fa mesos, Jafar Panahi està esperant el veredicte del tribunal d'apel·lació. Tot representant un dia de la seva vida quotidiana, Jafar Panahi i un altre cineasta iranià ( Mojtaba Mirtahmasb (documentalista et antic ajudant de direcció), ens fan una exposició general de la situació que es troba el cinema al seu país. Més informació [Això no és un film (fr / ang / esp)]
Segons que ha remarcat l'organització del Festival, al comunicat que han fet públic avui mateix, les còpies d'aquests films ja són a Canes (per tant, no hi ha perill que les segrestin les autoritats iranianes).
Gilles Jacob i Thierry Frémaux, president i delegat general del certamen han declarat que La pel·lícula de Mohammad Rasoulof i les condicions amb què l'ha fet, i el diari de bord de Jafar Panahi de la seva vida d'artista a qui han prohibit de treballar, son, pel sol fet d'existir, un acte de resistència contra la condemna que pateixen. Que els enviïn a Canes, alhora, el mateix any, quan estan patint la mateixa dissort, és un acte valent tant com un meravellós missatge artístic. Canes és la institució internacional que els protegeix i els professionls del cinema d'arreu del món i reunits a la Croisette, s'uniran, n'estem segurs, en una mena de comunitat fraternal.
Per la seva part, Jafar Panahi, en un missatge adreçat al festival el dia 5 de maig de 2011, diu coses com aquestes: El fet de seguir viu i el somni de mantenir intacte el cinema iranià ens encoratja a superar les restriccions actuals que es han imposat (..) Els nostres problemes son la nostra fortuna. Comprendre aquesta paradoxa prometedora ens convida a no pedre l'esperança i a seguir el nostre camí. De problemes més o menys importants n'hi ha pertot arreu; mentrestant, el nostre deure ens du a no cedir gens i a buscar solucions.
A set dies del començament de la 64a edició del Festival de Canes, l'organització acaba de comunicar alguns canvis important:
La pel·lícula L'artista, de Michel Hazanavicius, inicialment programada fora de competició, passa a la Competició, que d'aquesta manera queda formada pels vint títols habituals.
I, per aquest 2011, s'ha decidit reintroduir la "pel·lícula de cloenda" d' Un Certain Regard. M'explico. Feia anys que el vespre del darrer dissabte del certamen tenia lloc la gala de lliurament dels premis d'aquesta secció i, tot seguit, es projectava el film guanyador. Això tenia la seva gràcia perquè volia dir que entraves a una mena de "sessió sorpresa": si la guardonada l'havies vista, podies sortir i anar a sopar, que el cansament a les darreries del festival ho feia aconsellable; si, en canvi, no havies tingut ocasió de veure-la, aleshores allò es convertia en una preuada sessió de repesca. Va ser el cas, per exemple, de Ha Ha Ha, de Hong Sangsoo, l'any passat: m'havia resultat impossible de combinar-me els horaris els dies de la projecció programada, me n'havien parlat molt bé i, en endur-se el "Prix Un Certain Regard", això em permeté xalar amb la gran delícia de Canes 2010.
Però això no havia estat sempre així. Al contrari. Allò que antigament es feia era tenir un film de cloenda, prèviament anunciat amb aquest afegitó: "de cloenda", l'últim títol que es podia veure del Regard. I enguany, avui, per sorpresa, van i ens fan saber que s'ha seleccionat Elena, del rus Andrei Zvyagintsev (l'autor de la magífica El retorn) com a film "de cloenda". Cal doncs esperar que aquesta sigui la pel·lícula de la gala dels premis. No sé si una obra del profund i complex Zvyagintsev és el més recomanable per a un final de festa amb les energies esgotades; però és el que han decidit!
Al mateix comunicat, s'ha donat a conèixer també la composició definitiva dels jurats d' Un Certain Regard (Emir Kusturica, Elodie Bouchez, Peter Bradshaw, Geoffrey Gilmore, Daniela Michel) i de la Càmera d'Or (Bong Joon-Ho, Danièle Heymann, Eva Vezer, Robert Alazraki, Daniel Colland, Jacques Maillot, Alex Masson).
18 dies és un film col·lectiu, que reuneix els curtmetratges de ficció que 10 directors egipcis han rodat, a tall d'urgència, sense cap mena de pressupost i de manera absolutament benèvola, al voltant de l'anomenada revolució del 25 de gener a Egipte. Es tracta de 10 històries que han viscut, sentit o imaginat i que, juntes, conformen aquesta pel·lícula la recaptació de la qual es destinarà a organitzar caravanes d'educació cívica i política que recorreran els pobles egipcis.
Els autors són Sherif Arafa, Yousry Nasrallah, Mariam Abou Ouf, Marwan Hamed, Mohamed Aly, Kamla Abou Zikri, Sherif El Bendari, Khaled Marei, Ahmad Abdallah i Ahmad Alaa. Amb ells, hi han participat una vintena d'actors, sis escriptors, vuit directors de fotografia, vuit enginyers de so, cinc decoradors, tres modistes, set muntadors, tres empreses de postproducció i una desena de tècnics.
El dia 18 de maig de 2011, 18 dies es projectarà al Festival de Canes, al marc de l'Homenatge a Egipte, amb què el certamen estrena el concepte de "país convidat", que es pretén anar plantejant cada any. Convidar Egipte enguany —afirma l'organització— no és només rebre un país que ha deixar clar al món la seva necessitat de canviar d'història, el seu delit de llibertat, la seva força col·lectiva i el seu desig de democràcia, fent la revolució del 25 de gener; és també rebre un gran país de cinema... La jornada en qüestió, presidida pel record al malaguanyat Youssef Chahine —molt reconegut a Canes—, reclamarà l'atenció sobre els directors, actors, productors i tècnics que representen les forces vives del cinema que es fa a Egipte. I es clourà amb un àpat a què assistiran el ministre de cultura d'Egipte i l'Ambaixador d'Egipte a França.
Val a dir que, complementàriament, s'ha seleccionat, dins de Cannes Classics, Al Bostagui, de l'egipci Hussein Kamal (1968); dins de la programació del Cinema a la Platja, El crit d'una formiga, de Sameh Abdel Aziz (2011), i s'ha organitzat un concert de West El Balad, una banda de músics egipcis, que inaugurarà l'anomenada Festa de les Seleccions.
També la revolta tunisiana serà present a Canes 2011: Mai més por (La Khaoufa Baada Al'Yaoum | Plus jamais peur), de Mourad Ben Cheikh, documental inèdit sobre la revolució a Tunísia, ha estat seleccionada dins de les Sessions Especials.
Fa un parell de dies que en corria el rumor, però avui ja s'ha fet oficial: Les bien-aimés, de Christophe Honoré, és el film que clourà la 64a edició del Festival de Canes, el 22 de maig de 2011.
Recordem que era un dels títols que es donaven per segurs a totes les travesses de la rumorologia prèvia a la conferència de premsa del 14 d'abril; però en aquella data va ser-ne un dels absents més sorprenents. Certament, quedava per programar el títol de cloenda i finalment s'ha vist que o bé se'l van guardar o bé han pogut acabar de lligar-lo més endavant. Tanmateix, constatem que l'any passat van fer igual: fins més o menys a final d'abril no es va dir que L'arbre, de Julie Bertucelli, seria el film que tancaria el Festival. O sigui que la cosa apunta a una estratègia d'agenda mediàtica. D'altra banda, també constatem que, en aquesta ocasió, és igualment una producció francesa la que té el presumpte honor de projectar-se a la gala de la Palma d'Or.
Dic que l'honor és "presumpte" perquè, en aquella alçada del certamen, la crítica pràcticament ja se n'ha anat tota, la premsa i els fotògrafs s'interessen sobretot pels guardonats... de manera que el film de cloenda fa d'acompanyament, com aquelles orquestres que amenitzen les vetllades mundanes i a les quals a penes ningú para atenció. La jugada, tanmateix, és bona, si se sap aprofitar; ja que la publicitat del film pot dur allò de "Seleccionada Festival de Canes", la presència d'actors i actrius a Canes els garanteix malgrat tot una certa cobertura... i, en canvi, no han d'aguantar la pressió de la mirada crítica, ni tan sols haver de sotmetre's a l'atenció mediàtica, cosa poc recomanable si la producció (diguem-ho així) no acaba d'estar a l'alçada.
Cal reconèixer que, després d'anys de bunyols, L'arbre va resultar prou digne, per molt que quedés lluny del nivell que es desitja, per exemple, en una competició. I pel que es veu, volen repetir la jugada, a més, comptant amb alguns valors afegits, que els deixa ben clar el comunicat emès avui pel Festival:
Seleccionat en competició a Canes amb Les cançons d'amor, aquest 2011 Christophe Honoré torna a trepitjar la gran escalinata vermella del Palau dels Festivals, acompanyat pel seu fidel compositot, Alex Beaupin, i pels actors de la pel·lícula: Catherine Deneuve, Ludivine Sagnier, Chiara Mastroiani, Milos Forman, Louis Garrel, Michel Delpech i Paul Schneider. Hi encarnen personatges que ens duen per la Praga dels anys seixanta, el Londres dels vuitanta, el món de l'11 de setembre i el París d'avui en dia, en una obra singular, malencòlica i novel·lesca. Amb aquesta pel·lícula, d'un dels joves cineastes mundials més originals i talentosos [no sé pas si n'hi ha per tant, però tira, tira...], el Festival de Canes clourà la 64a edició molt bé i amb cançons.
FOTO PROVISIONAL Christophe Honoré i Louis Garrel, al rodatge de Les cançons d'amor, film musical en què director i actor també van fer equip
Segueix el degoteig de notícies que complementen la informació avançada a la roda de premsa del 14 d'abril de 2011 sobre la 64a edició del Festival de Canes. Ara ha estat el torn de la composició d'alguns jurats. En recullo ara la notícia i posteriorment faré un apunt per a l'apartat d'aquest blog sobre els jurats de Canes, en què entraré més en detall.
Jurat de la 64a edició de Canes. Robert de Niro (president), Martina Gusman (actriu i productora argentina), Nansun Shi (productora de Hong Kong, la Xina), Uma Thurman (actriu, guionista i productora nord.americana), Linn Ullmann (escriptora i crítica literària noruega), Olivier Assayas (director francès), Jude Law (actor i productor anglès), Mahamat Saleh Haroun (director del Txad), Johnnie To (director i productor de Hong Kong, la Xina).
Jurat dels Curtmetratges i de la Cinéfondation. Michel Gondry (president), Julie Gayet (actriu i productora francesa), Jessica Hausner (directora i productora austríaca), Corneliu Porumboiu (director romanès) i João Pedro Rodrigues (director portuguès).
El fet que a la Competició de Canes 2011 hi hagi Pater, diàleg entre el veterà i interessant cineasta Alain Cavalier i l'actor Vincent Lindon; l'esperadíssima L'arbre de la vida, de Terrence Malick; guanyadors de la Palma d'Or com els germans Dardenne, que presenten El noi de la bici, Lars von Trier, que torna amb Malenconia, i Nanni Moretti, que ho fa amb la sorneguera Habemus Papam; habituals del Festival i premiats anteriorment, com el turc Nuri Bile Ceylan, amb Hi havia una vegada a l'Anatòlia, el finlandès Aki Kaurismaki, amb Le Havre, i l'espanyol Pedro Almodóvar, amb La piel que habito; sense oblidar autors gairebé consolidats com els del napolità Paolo Sorrentino, amb Aquest deu ser el lloc, la japonesa Naomi Kawase, amb Hanezu No Tsuki i el romanès Radu Mihaileanu, amb La font de les dones... tants de noms coneguts i reconeguts, amb propostes d'antuvi atractives, fa que la primera impressió sigui francament positiva. Tanmateix i al marge de la prudència amb què sempre s'ha d'agafar "l'efecte noms" (la filmografia anterior d'un autor no garanteix que la seva nova obra sigui reeixida), s'ha de reconèixer que es pot dir la meitat dels títols a concurs (és a dir, la resta) demanen no deixar anar precisament l'eufòria.
Caldrà veure si Casa de tolerància, de Bertrand Bonello, és digna de ser a la Competició: sorprèn que les derives marginals pel Pas de Calais, que anteriorment havien dut Bruno Dumont a la cursa per la Palma d'Or, ara les hagin deixades a Un Certain Regard, per molt de prestigi que s'atorgui a aquesta altra secció, i que sigui precisament Bonello qui ocupi una de les places "franceses" del concurs. Una certa tirada a rabejar-se en el "dirty realism" no sembla tampoc la millor credencial perquè l'escocesa Lynne Ramsay opti a la Palma d'Or, amb Hem de parlar d'en Kevin: veurem si la producció de Tilda Swinton i Steven Soderbergh, entre d'altres, han permès que la cosa sigui millor.
Sumem-hi Hara-Kiri: mort d'un samurai, que efectivament va d'un samurai venjatiu, dirigida per l'inequívov Takashi Miike, fent el paper de "film de gènere". I encara, la presència sorpresiva de Nicolas Winding Refn (el de Pusher i Walhalla Rising...), que hi participa amb Drive (la història d'un tranquil especialista de cinema que, de nit, du una vida ben diferent, com a pilot de cotxes per a la màfia, fins que arriba el dia que s'ha de venjar d'una malifeta de què és víctima...). No és que el cinema de gènere sigui en si mateix un problema i tampoc cal que apel·lem al caràcter "film de terror" del nou títol d'Almodóvar o al "ciència-ficció" del de Von Trier. Recordem també que Johnnie To, per exemple, aportà alguns dels moments més vigorosos de posada en escena no fas tants anys al mateix Festival de Canes. El problema rau en si les pel·lícules trascendeixen el gènere o no, o si es queden en vituosisme pelat de posada en escena. Ja veurem...
Sota el nom Maïwenn hi ha Maïwenn Le Besco, germana d'Isid Le Besco, companya sentimental de Luc Besson i mare si més no d'una seva filla, dona polifacètica, amb una certa carrera d'actriu començada a l'infantesa i que darrerament s'ha col·locat darrere la càmera... i, upala, salt a la Competició de Canes, amb Polisse, crònica de la vida quotidiana de la Brigada de Protecció de Menors, confrontant la vida privada dels seus membres amb la violència que topen un dia rere l'altre. Ja veurem...
Queden Sleeping Beauty, de Julia Leigh, i Michael, de Markus Schleinzer, que atresoren el potencial de ser les sorpreses que sempre s'espera de les "opera prima". I reblant la competició, Joseph Cedar, Millor Director a Berlín 2007 (amb Beldford), que, a Footnote, parla de la rivalitat entre dos germans, excèntrics professors universitaris de Talmud, amb visions religioses divergents.
En unes declaracions a TF1, Thierry Frémont ha reconegut que la selecció d'enguany combina el cinema d'autor amb el cinema popular (diguem-ne comercial), que s'ha buscat diversificar més l'oferta. Esperem que aquesta més gran comercialitat no comporti una dilució de la personalitat creativa dels autors consagrats, ni passi per acceptar manca d'autoria en productes destinats al gran públic.
On, com sol ser habitual, més es fa present el cinema cara a la galeria és al que en diuen Fora de Competició. I enguany no s'hi han posat per poc. I no ho dic tant per Jodie Foster, que porta la seva El castor, que també interpreta al costat de Mel Gibson, com per Pirates del Carib: en marees estranyes, de Rob Marshall, la selecció de la qual només es pot justificar pel carnaval que probablement muntaran al davant del Palau dels Festivals, amb la més que presumible presència de Johnny Depp i Penélope Cruz.
I és que, en la selecció de Canes, es vulgui reconèixer o no, sempre es para atenció a la presència d'estrelles que cridin l'atenció als cinèfils i curiosos que ambienten les rutilants "montées des marches" i, sobretot, captin l'interès dels fotògrafs i càmeres que projecten la imatge del Festival arreu del món. I enguany, haurien de tenir Sean Penn (per partida doble: Malick i Sorrentino), Brad Pitt, Kristen Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Antonio Banderas, Vincent Lindon, Cécile de France, Michel Piccoli, Tilda Swinton, Carla Bruni-Sarkozy...
És a dir, si fa no fa, com sempre, rebombori mediàtic al defora, art a dins.
Finalment, constatem que van a Un Certain Regard noms com ara Bruno Dumont, Kim Ki-duk, Robert Guédiguian, Hong Sangsoo (guanyador l'any passat en aquesta mateixa secció), Eric Khoo i esclar, també Gus Van sant... tots ells, amb pel·lícula a la competició en anys anteriors: l'estratègia de prestigiar el Regard està ja definitivament consolidada.
En aquestes alçades, tots sabíem que Carla Bruni-Sarkozy té un paper a Mitjanit a París, el nou film de Woody Allen que inaugurarà la 64a edició del Festival de Canes el dia 11 de maig de 2011. Ho sabem, no tan sols perquè siguem cinèfils més o menys ben informats, sinó perquè la premsa (rosa o multicolor) li ha donat molta importància (mal sigui a nivell de tafaneria): fins i tot Woody Allen ha hagut de desmentir que fos caòtic el rodatge amb la Primera Dama de França i que no és cert que s'hagués de fer un nombre desmesurat de preses, perquè la dona no se'n sortia.
El que ens ha sorprès avui, en saber-se la programació de Canes 2011, és que s'hi projecti fora de competició el film La conquesta, de Xavier Durringer, que reconstrueix (en clau de thriller) la irresistible ascensió de Nicolas Sarkozy a la Presidència de la República, en els cinc anys que van del 27 d'abril de 2002 al 6 de maig de 2007.
Amb l'actor Denis Podalydès encarnant Nicolas Sarkozy i l'actriu Florence Pernel en el paper de Cecilia Sarkozy, La conquesta s'anuncia com una pel·lícula sobre un home que guanya el poder i perd la seva dona. El guió, obra del veterà Patrick Rotman, s'estructura sobre tres eixos temàtics: les tenses relacions amb Jacques Chirac (Bernard Le Coq) i Dominique de Villepin (Samuel Labarthe); la història personal i ben mogudeta amb Cécilia, i la seva tasca al capdavant del Ministeri de l'Interior.
És la primera vegada que una producció francesa se centra en la figura d'un president encara en actiu. I no és gens casual que en sigui Patrick Rotman el guionista: autor d'un díptic sobre Chirac (Chirac: Le jeune loup (1932-1981) i Chirac: Le vieux lion (1981-2006)), també ha realitzat un documental televisiu sobre Mitterrand (François Mitterrand ou le roman du pouvoir). És, doncs, tot un especialista en audiovisuals "presidencials" (a més d'un reconegut cineasta que ha dedicat diversos films a polèmiques qüestions històriques com la guerra d'Algèria, els camps de concentració nazis, el maig del 68...)
Finalment, s'ha confirmat oficialment el que alguns portàvem dos anys esperant: L'arbre de la vida, de Terrence Malick, serà a Canes. Hi comptàvem el 2009, ens va decebre d'allò més veure que el 2010 tampoc hi seria i, després de mesos de veure com no es presentava enlloc, ni tan sols als Òscar ni Berlín, vam tornar a encendre un metafòric ciri... i sí, finalment:
Aquest any, sí:
Malick, a Canes!
Aquestes setmanes, mentre alguns ja s'estan queixant (amb raó) de l'embafadora aurèola místico-esotèrica amb què s'està presentant la pel·lícula, d'altres hem començat a inquietar-nos perquè la rumorologia apuntava que L'arbre de la vida no aniria a competició, que sí, que no... i pensaves, millor que no es remeni gaire, a veure si encara ens en quedem sense!
Evocació del recorregut iniciàtic d'un noi, a mesura que va perdent les il·lusions i la innocència, el film, protagonitzat per Sean Penn i Brad Pitt, explora el cicle de la vida que mai no para de girar al voltant nostre i que ens aboca ara a la felicitat, ara al drama. D'un present endolat a una arcàdia del passat, del segle XX als dinosaures, un mosaic signat per Terrence Malick.
Ja és oficial: Inquiet (Restless), de Gus Van Sant, és la pel·lícula que inaugurarà Un Certain Regard de Canes 2011.
Vint-i-quatre hores abans de la roda de premsa que revelarà la programació d'enguany, l'organització ha volgut fer públic l'honor que ha concedit a Gus Van Sant. Recordem que el 2003 va guanyar la Palma d'Or i el Premi de Millor Director, amb Elephant, i que el 2007 li van atorgar el premi especial del 60è aniversari del Festival, per Paranoid Park. Però la reeixida relació de Van Sant amb Canes va començar el 1995, amb To Die For, projectada fora de competició i, a part dels títols guardonats, ha passat pel moment inoblidable de la projecció, a concurs, de Last Days, el 2005, i per la participació del cineasta en dos films col·lectius: Paris, je t'aime, projectat a Un Certain Regard el 2006, i Chacun son cinéma, la pel·lícula del 60è aniversari, que se celebrà el 2007.
No semblava que Inquiet (Restless) fos una pel·lícula per entrar en competició. Tanmateix, quans un cineasta manté les constants d'autor en una obra que es considera "fràgil" o que és millor no sotmetre-la a les tensions del concurs, el Festival de Canes es deleix per seleccionar-la a "Un Certain Regard".
Abans, aquesta secció havia estat com la segona divisió del Festival; però d'un temps ençà (i ja duen una bona colla d'anys amb aquesta estratègia), hi han programat títols que, mal sigui pel pès dels seus autors, qualsevol certamen els voldria tenir. Sense anar més lluny, el 2010 van seleccionar-hi L'estrany cas d'Angelica, de Manoel de Oliveira, que fou el títol inaugural del Regard. I, deixeu-m'ho dir, la delícia de tot Canes 2010 fou Hahaha, de Hong Sangsoo.
De manera que, en triar Inquiet (Restless) com a cinta inaugural d'Un Certain Regard 2011, els organitzadors es reafirmen en l'aposta de celebrar el vigor del cineasta i alhora "protegir-li" la pel·lícula, reservant-li un marc que valoren com a més escaient. I presumiblement els du a mantenir alt el llistó per a la vintena de films que s'hi projectarà al llarg dels següents nou dies.
Inquiet (Restless) és un relat iniciàtic sobre una parelleta adolescent, en què tots dos estan tocats per la mort, cadascun d'ells de manera diferent. Protagonistes: Mia Wasikowska i Henry Hopper.
A les portes del 14 d'abril de 2011, dia que tindrà lloc la tradicional roda de premsa de presentació del Festival de Canes, el pontentíssim web del certamen s'ha renovat, d'acord amb el que ja s'havia anunciat fa uns mesos.
L'estructura del web ha canviat lleugerament, de manera que els "ressons" del Festival, a la premsa, a les agències de premsa i al web s'organitzen amb pestanyes; s'ha creat un nou apartat anomenat "Mur"; s'han redistribuït els apartats diguem-ne històrics, i, als recursos de seguiment, s'hi ha incorporat el Facebook i el Twiter del Festival.
La vida dels webs dels festivals de cinema és curiosa. I en el cas de Canes, emblemàtica. Pràcticament abandonada des que s'acaba l'edició anterior, s'hi detecta moviment cap a la tardor, quan es comença a incorporar a l'organització el primer personal de suport. Al tombant d'any, va agafant més dinamisme, se'n comença a actualitzar continguts (ja hi ha referències a l'edició següent, per exemple, s'hi pengen els primers comunicats, etc.). I, no sé per quin motiu, sempre a tocar de la roda de premsa (a mitjan abril) s'hi fan canvis importants que d'entrada mig ho desgavellen tot (mireu, per exemple, avui, com ha quedat alguna part de la pàgina no prou equilibrada...) i que, si res no ho impedeix, a començament de maig ja queda força correcte.
És significativa, també, la diferència conceptual dels webs dels gran festivals. El de Berlín és d'una concepció molt funcional, poc multimèdia i molt pensada en termes pràctics per a un certamen que ven entrades, urbà, amb espectadors que passen per taquilla i als quals els interessa triar el que van a veure. El de Venècia és impossible: emmarcat escleròticament en el de la Biennale, té una vida escassament superior a la durada de la Mostra, li sobra funció institucional i va curta, molt curta, de continguts.
Podríem també parlar de la diferència entre els webs dels certamens europeus i els dels nord-americans. A l'altra banda de l'Atlàntic i sobretot en els casos de Sundance i Toronto, han funcionat per webs anuals i mig (o del tot) esponsoritzades; per bé que, de mica en mica, el lloc web els va agafant cos, l'arxiu comença a ser tangible (més o menys bo o dolent...)
Comparativament, a mi el que em convenç més, és el de Sant Sebastià, tot i que la versió de millora de l'any passat més aviat l'esguerrà... i les novetats que hi han introduït fa ben poc, li han tret atractiu.
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
