Erland Josephson, l'actor suec molt vinculat a Ingmar Bergman, ha mort a l'edat de 88 anys, segons que informa l'agència France Presse, fent-se ressó de la notícia difosa per una ràdio sueca.
Si el vincle amb Bergman va començar al món del teatre als anys seixanta (en què precisament va substituir-lo al capdavant del Teatre Reial d' Estocolm, des de 1966 fins a 1975), es va perllongar llargament i profitosament en la trajectòria cinematogràfica del mestre (Crits i murmuris, Secrets d'un matrimoni, Cara a cara, Sonata de tardor, Fanny i Alexandre, Saraband, En presència d'un clown. Tanmateix, la filmografia de Josephson comprèn també dos títols cabdals de Tarvoski, com Nostalghia i Sacrifici. Significativament, el malaguanyat Theo Angelopoulos també el va fer aparèixer a La mirada d'Ulises.
Pràcticament retirat des de 1997, Erland Josephson patia Parkinson.
Amb ell se n'ha anat un altre dels grans.
Descansi en pau.
FOTO Liv Ullmann i Erland Josephson, a Secrets d'un matrimoni, d'Ingmar Bergman
Peter Postlethwaite ha mort als 64 anys. Molts el vam "descobrir" el 1994, quan ja duia una llarga trajectòria interpretativa; però aquell any fou el pare de Daniel Day-Lewis a En el nom del pare, de Jim Sheridan. D'aleshores ençà ha intervingut en una cinquantena d'altres produccions, que van des de comèdies com Brassed Off, a films com Sospitosos habituals, Jurassic Park, Començament... Però a Peter Postlethwaite fàcilment l'hem identificat sempre amb l'anglès fotut, masegat, de baixa extracció social, rovellat per les inclemències climàtiques i per l'alcohol, és a dir, el personatge tremend que incorporava a Veus distants, la dolorosa, bellíssima, terrible pel·lícula de Terence Davies —un rol de pare alcohòlic i violent que li havíem vist força abans que el que interpretaria després a "En el nom del pare" i, malgrat tot, alguns semblava que havíem "oblidat", suposo per com n'era de negatiu—
A tall d'homenatge, recordem Peter Postlethwaite en aquest vídeo de Veus Distants —avís: les imatges poden colpir—:
Bernard Schwartz, que va adoptar el nom artístic de Tony Curtis va morir abans d'ahir.
Els que érem a Sitges deu fer uns 10 anys, quan hi va venir per a recollir un premi honorífic, el recordem (encara impactats) com un avi xacrós amb un aspecte quirúrgicament juvenil, que arriba a fer certa angúnia. Era la vellesa diguem-ne mal portada d'un home de faccions belles que havia estat de debò una estrella de Hollywood sobretot als anys cinquanta. Sense tenir mai l'alçada dels Marlon Brando, Clark Gable, James Stewart, etc., Curtis havia estat certament molt famós. Casat amb Janet Leigh, en tingué dues filles (una de les quals, Jamie Lee Curtis).
A partir dels setanta, bàsicament treballà en sèries de TV (per allò que un nom sempre és un nom), tot i que seguí apareixent en algunes pel·lícules per al cinema, com The Last Tycoon, d'Elia Kazan, o Insignificance, de Nicolas Roeg,
FOTO Tony Curtis, al rodatge d' Spartacus, de Stanley Kubric
Llegeixo que avui, 8 d'agost de 2010, Esther Williams fa 92 anys i això em du a bucar, al Youtube, imatge d' Escola de Sirenes (Bathing Beauty / Le bal des sirènes / Bellezze al bagno).
Vaig veure la pel·lícula, sent un adolescent impressionable per l'espectacularitat coreogràfica, en una reposició al ja tronat cinema Tívoli del meu poble. A final dels anys seixanta, el Tívoli era gairebé l'ombra del que havia estat una popularíssima sala de cinema i festes, i l'empresa que el regentava hi projectava films que la canalla "podíem veure", segons els codis d'aquell franquisme reumàtic. De manera que si no tenies edat ni calés per anar al "Liceu" (un altre cine del poble, al que anaven la gent "gran"), et conformaves amb el Tivoli (sobretot, un cop havies superat l'etapa del Centre Parroquial, amb les seves "assistències" catequètiques, i més encara els anys que el Centre de Malgrat estigué tancat perquè el feien nou).
El cas és que vaig veure Escola de sirenes i em va impressionar. Avui, mentre en mirava les imatges, he trobat que la cosa està visualment molt superada i que, realment, jo era molt impressionable a l'època, perquè hi ha algun moviment de càmera i alguns quadres coreogràfics, francament, més aviat lamentables. A més, tot plegat té un regust que... Però, en canvi, em manté aquella cosa gairebé mítica, referencial, del record de veure ballet aquàtic per primer cop i... què voleu que us digui, quan la cosa va del vals i aquelles nedades per la piscina, no sé si és perquè fa tanta calor, m'ha abellit de tornar-ho a veure-ho.
Si més no, com a homenatge a Esther Williams el dia que fa 92 anys,
A l'edat de 74 anys, Dennis Hopper ha mort víctima del càncer de pròstata que se li diagnosticà fa un temps.
El podem recordar per Easy Rider, que dirigí el 1969, és a dir en l'èxtasi del hippisme i algun altre film, com ara Colors (1988) en què també es posà rere la càmera. Però Hopper ha estat sobretot un actor. Coetani de James Dean, havia intervingut en un parell de títols protagonitzats per aquella icona juvenil, Rebel sense causa (1955) i Gegant (1956); però durant la dècada dels seixanta es bregà com a intèrpret en sèries de televisió. És sobretot a partir d' Easy Rider, que la seva trajectòria d'actor passa més per la gran pantalla i especialment per alguns personatges clau en títols destacats. És el Tom Ripley de L'amic americà (Wim Wenders, 1977); el reporter passat de voltes a Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979); el pare de Matt Dillon i Mickey Rourke a Rumble Fish (Francis Ford Coppola, 1983); el Frank Booth de Blue Velvet (David Lynch, 1986)...
Mal sigui com a anècdota, recordem que Hopper va protagonitzar un film de Bigas Luna: Reborn (1981).
Personalment, el vaig veure a la roda de premsa de presentació de The Indian Runner (Sean Penn, 1991). Una circumstància molt especial. Penn acabava de separar-se de Madonna i ho portava molt malament (s'havia barallat amb "paparazzi", amb un guarda de seguretat...). Per acabar d'adobar, aquell any, a Canes, es projectava fora de competició In bed with Madonna i la banda sonora del film sonava matí i tarda a la Croisette. Això, coincidint amb el dia que l'actor presentava el seu debut com a director, a Un Certain Regard. Charles Bronson i Dennis Hopper, actors del film, van comparèixer al costat de Sean Penn, un a cada banda. I, per si de cas, quatre guardaespatlles vigilaven al voltant de la taula on eren ells. El cas és que Sean Penn va ser incapaç gairebé de contestar cap pregunta. Una cigarreta rere l'altra, els nervis se'l menjaven, les paraules se li quedaven enganxades a la boca... I Dennis Hopper el salvà (també Bronson, crec recordar). Era la veterania de l'home bregat, però també algú que entenia i coneixia perfectament la terrible situació emocional que passava Penn. Ho va saber fer (salvar-li la roda de premsa), sense paternalisme ni convencionalismes, sinó com un "col·lega" que compartia el que havia estat aquell rodatge i el que era aquell moment delicat.
Diria que Dennis Hopper ha estat un lúcid marginal dins de Hollywood i em sembla que en els seus personatges prou excèntrics ha traspuat sempre una ostensible humanitat. Pessimista, desencantat, però humà.
Joan Monleón ha mort. Els valencians i valencianes l'heu pogut conèixer com a presentador de TV i showman, a més de les seves altres facetes d'actor, cantant... Per mi, era el de Pavesos i en una època molt concreta de la meva vida, el que feien els Pavesos va ser molt important. Després vaig perdre-li la pista, sabia que presentava alguna cosa per TV, però ni el podia seguir, ni em semblava prou interessant com per fer mans i mànigues per aconseguir de veure-ho. Casualitats de la vida: avui, gràcies al meu tot just estrenat televisor que em permet sintonitzar Canal 9, ha estat a través de la cadena pública valenciana que m'he assabentat de la seva mort.
Al cinema, certament, Joan Monleón va treballar en una vintena de pel·lícules; però sobretot, sobretot, el recordo a Daniya, jardí de l'harem, de Carles Mira, encarnant l'hedonisme llegendari de la moreria -en contraposició a l'esgarrifós estoicisme cristià-. Era Monleón, geni i figura.
Avui, Nastassja Kinski fa 50 anys.. o 49 o 48... El cas és que acostumo a tafanejar cada dia la selecció d'aniversaris que fa IMDB i avui asseguren que Nastassja Kinski en fa 50. Remenant pel meu arxiu, he trobat una fitxa publicada on s'assegura que és del 24 de gener del 1960 -i per tant, en faria 49, avui-. He consultat AlloCiné i allà també diuen que és del 1960. Però a CommeAuCinéma expliquen que és del 1959, encara que ella assegura que va nàixer el 1961... i, per tant, segons ella, en faria 48.
Tant se val que no estigui destinada a passar a la Història del Cinema com una grandíssima actriu. Tant se val que la seva carrera s'hagi com esvaït. Nastassja Kinski és la Tess Dubeyfield, a Tess, de Polanski; Leila, la noia de la copa, a One from the heart, de Francis Ford Coppola; la Jane deParis Texas, de Wim Wenders; Raphaela, a Tan lluny, tan a prop, de Wim Wenders... Ras i curt, un dels meus mites eròtics -i d'alguns bons amics meus-.
Al meu despatx, just a la part dreta del meu camp de visió, m'acompanyen els seus llavis sensuals i una petita part del seu rostre, que estan com mirant-me per entre una cortina roba, al cartell de la pel·lícula Harem, d'Arthur Joffe. I a la part de dalt, del meu camp visual, el seu cos màgic s'estira alegre, dins d'una copa espectacular, bo i presidint la festa musical del reconstruït i lluminós carrer de Las Vegas, al cartell d' One from the heart. Per mi, Nastassja Kinski encarna es pot dir un ideal de bellesa.
Va durar una bona colla d'anys, que Nastassja Kinski gairebé no es perdia cap Festival de Canes. Si no hi era per una pel·lícula, hi anava per una altra. I recordo com em trasbalsava veure-la a les rodes de premsa del matí, sobretot llavors. Sense el maquillatge de passarel·la que es posava o li engiponaven a la nit, en aquella hora de matí, mig lleganyosa i despentinada... era la bellesa en estat natural. Esclar que el meu embadaliment per la noia no era res al costat d'uns bons companys de fatigues, que encara els recordo corrent fins a perdre l'alè, pels carrers de Canes, seguint la moto on havia pujat Nastassja tot just acabada de sortir del cinema Ambassadeurs -on avui en dia hi ha l'FNAC-. Allò eren festivals!
A l'edat de 53 anys i víctima d'un tumor cerebral, ha mort Sam Bottoms. L'actor, no es pot pas dir que hagi tingut una destacada carrera cinematogràfica. Però era un dels de la barca que remuntava el riu a Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola. És més, era el surfista que feia supurar la testosterona del tinent coronel Bill Kilgore (Robert Duvall) i havia d'exhibir-se en un escenari bèl·lic "apareiat" especialment per la descomunal maquinària militar ianqui. Bottoms era el soldat amb rostre adolescent que -com tant d'altres- es refugiava en la delirant felicitat de la droga, per seguir respirant en aquell infern de follia.
Tant se val que Sam Bottoms hagi treballat sobretot en sèries de TV i fins que hagi participat en pel·lícules com The Last Picture Show (Peter Bogdanovich, 1971), The Outlaw Josey Wales (Client Eastwood, 1976) i Bronco Billy (Clint Eastwood, 1980), sobretot va ser un company de viatge en el trajecte, riu amunt, d' Apocalypse Now. I la seva mort, sentida especialment per l'edat i les circumstàncies, em colpeja com passa amb les desaparicions d'aquells amb qui has compartit alguna cosa en aquesta vida.
Descansi en pau.
FOTO Sam Bottons, el surfista "penjat", a Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola
Ahir dissabte va morir, als 84 anys d'edat, Charlton Heston.
No havia estat, per a mi, un actor especialment remarcable des del punt de vista artístic i encara menys no ens aveníem pel que fa a la seva projecció pública (especialment per tot allò de president dels del rifle nord-americà...); però Charlton Heston havia estat el gran protagonista d'una mena de pel·lícules espectaculars que van marcar de manera indeleble la meva adolscència vital i cinèfila: Ben-Hur (1959), El Cid (1961), 55 dies a Pequín (1963), Khartum (1966), El planeta dels simis (1968)... sense oblidar la vista i remirada Els 10 Manaments (1956). Uns films de caire espectacular, algun dels quals vaig veure al cinerama, un marc impressionant (especialment per a una criatura tan impressionable com era jo).
Ara Philippe Noiret; fa sis anys, Vittorio Gassman i en farà deu, Marcello Mastroianni... De mica en mica, la mort se'n du tota una generació de grans protagonistes del cinema europeu: la que brollà en la refeta de la post-guerra, triomfant en les dècades dels ciquanta, seixanta i, encara, setanta i que, amb la saviesa i personalitat forjades en el seu talent innat i en bregades carreres interpretatives, van acomboiar els grans autors europeus fins a les seves darreres obres.
D'una prolífica carrera com la de Philippe Noiret, remarcar-ne alguns títols pot resultar massa aleatori. Tant per tant, permeteu que faci esment d'aquells en què la presència, generositat i ofici de Noiret més m'ha deixat petja: La grande bouffe (Marco Ferreri, 1973), Amici miei (Mario Monicelli, 1975), Round Midnight (Bertrand Tavernier, 1985), La famiglia (Ettore Scola, 1986), Gli occhiali d'oro (Giuliano Montaldo, 1987), La vie et rien d'autre (Bertrand Tavernier, 1988), Cinema Paradiso (1989), Il postino / El cartero y Pablo Neruda / Le facteur (Michael Radford, 1994). Per desgràcia, l'última cosa que li he vist és la rònega comèdia de boulevard Les côtelettes (Bertrand Blier, 2003), tan insuportable que la memòria gairebé ja n'ha fet net i, així, em queda fresc el record del bo i millor de Noiret.
Per a molts de vosaltres, suposo que són especialment remarcables els seus treballs a Zazie dans le metro (Louis Malle, 1960), Touche pas à la femme blanche (Marco Ferreri, 1973), L'horloger de Saint Paul (Bertrand Tavernier, 1974), Que la fête commence (Bertrand Tavernier, 1974), Le vieux fusil (Robert Enrico, 1975), Un taxi mauve (Yves Boisset, 1977), Les ripoux (Claude Zidi, 1984)...
Ahir vespre escrivia l'article sobre l'ultim film de Martin Scorsese i vaig haver de consultar IMDB. La vista, com sempre que hi entro (i hi entro molt sovint), se me n'anà a l'apartat "Movie and TV News", per si hi havia res de nou (abans de consultar a l'arxiu el que m'interessava) i la mirada se m'hi va quedar clavada, el cor se m'empetití: sí, hi havia una darrera hora amb el titular Troben morta l'actriu Adrienne Shelly. No era pas una gran actriu, ni tan sols molt coneguda, però ocupa un espai important al meu imaginari, gràcies als seus films amb Hal Hartley, cineasta que pesa molt en el meu bagatge cinèfil.
La notícia explicava que n'havien trobat el cos el dimecres (dia 1, doncs) al seu pis de Nova York. Sembla que se suïcidà, per bé que la policia es manté a l'espera del resultat de l'autopsia (1). Tenia 40 anys, només 40. Com solen dir els nord-americans en aquests casos, deixa marit (Andy Ostroy) i una filla de tres anys (Sophie).
Adrienne Shelly (de nom real Adrienne Levine, nascuda a Queens, Nova York, el 16 de juny de 1966) va ser Audry a The Unbelievable Truth, de Hal Hartley. Era la noia de 17 anys, nihilista, que es delia per llegir, s'inquietava pel sexe i, impulsiva, es desfeia del xicot formal, es convertia en model de luxe i rondava l'exconvicte (Robert Burke) que son pare havia contractat al taller mecànic. Llavors tenia una vintena d'anys, però encarnava plenament l'adolescent desencaixada en un món que no convida gens a encaixar-hi. A Trust (Hal Hartley, 1990), hi tornava, ara molt ben acompanyada per un corresponent masculí, un altre "rebel amb causa": Martin Donovan.
Després, com sol passar amb els actors molt lligats a un cineasta, la seva estrella es perdé. Altres rostres van substituir el seu, en els succesius films de Hartley, i a ella tot just si la trobàvem molt de tant en tant, inesperadament, en comedietes d'escàs ressó i negligible importància com Hold Me, Thrill Me, Kiss Me (Joel Hershman, 1993), Sleeping with strangers (William T. Bolson, 1994) o Sleep with Me (Rory Kelly, 1994). L'any passat encara vaig endur-me una agradable sorpresa quan me la vaig trobar acomboiant fugaçment Matt Dillon a Factotum (Bent Hamer, 2005). Jo no sabia que hagués escrit i dirigit sis pel·lícules, l'última de les quals encara és en estat de post-producció, segons IMDB.
Descansi en pau.
(1) Actualització (08.11.2006)
La Policia de Nova York ha informat que han detingut un noi de 19 anys, Diego Pillco, treballador de la construcció com a sospitós d'haver assassinat Adrienne Shelly, segons que informa IMDB. Es descarta, doncs, el suïcidi que inicialment s'havia assenyalat com a causa de la mort de l'actriu.
Max von Sydow i Matt Dillon han estat guardonats amb els premis Donòstia 2006. Em sembla indiscutible el reconeixement a l'actor suec la carrera del qual va lligada ben fortament a la filmografia d'Ingmar Bergman. En guardonar-lo, els Donòstia s'honoren. Hi ha premis que fan honorables els que els reben, però n'hi ha d'altres que s'honoren en ser concedits a personalitats d'una alçada indiscutible. I aquest és el cas del Donòstia 2006 a Max von Sydow. En canvi, figues d'un altre paner és el que s'ha atorgat a Matt Dillon.
Com segurament recordeu, ells dos van coincidir, al costat de Sean Young i Diane Ladd, a Un petó abans de morir / A kiss before dying / Un baiser avant de mourir / Un bacio prima di morire, la pansida adaptació que el 1991 James Dearden va fer de la novel·la d'Ira Levin – ja duta abans a la pantalla, el 1956, per Gerd Oswald, amb Robert Wagner, George Macready, Joanne Woodward i Mary Astor–.
Permeteu que centri, ara, la meva atenció en Matt Dillon; un actor a qui he seguit molt de prop des de 1983, que ens ha regalat moments extraordinaris en films com ara Rumble Fish / La ley de la calle / Rusty James / Rusty il Selvaggio, de Francis Ford Coppola; Drugstore Cowboy, de Gus van Sant; The Saint of Fort Washington / La saint de Manhattan / Fort Washington-Vita da cani, de Tim Hunter; Crash / Collision / Crash-Contatto físico, de Paul Haggis o Factotum, de Bent Hamer. Tanmateix, una mena d'estrella intermitent, que brilla i s'apaga, per tornar, quan ja ningú no hi pensa, a ser visible al firmament del cinema nord-americà. I paradoxalment, compta amb un cert prestigi gairebé a nivell mundial, que a vegades resulta del tot incomprensible.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
