He passant un cap de setmana d'esbarjo amb la meva dona, com solem fer cada any per aquestes dates. Entre el que tenim programat, hi ha un sopar (sempre molt interessant) amb uns amics cinèfils, que solen acabar en sobretaules llargues i prolífiques. Anit hi va sortir el tema lingüístic al voltant de la pel·lícula Eva, de Kike Maillo. Permeteu que no entri ara en detalls de la conversa, però hi ha dos punts que voldria reflectir aquí. El primer, una informació: a Venècia, Kike Maillo va acompanyar la projecció del film, ben cofoi, sense donar cap mostra ni tan sols d'inquietud perquè n'hi haguessin passat una versió "doblada" (al castellà). El segon -que és el que motiva aquest apunt-: gairebé al final de la xerrada, un dels amics va agafar La Vanguardia Cat, va mirar-ne la cartellera i em va dir: aquí diu clarament que als Renoir Floridablanca i Renoir Les Corts les fan en català.
La primera impressió (errònia) fou que s'havia rectificat i que segurament s'haurien mogut còpies en català d'altres sales a les Renoir, cara a la segona setmana. Tanmateix, quan he arribat a casa, aquesta tarda, he vist que (pel que sembla) no ha estat així. Anem per parts:
Per tant, segons la Generalitat de Catalunya, no la projecten en català ni als Renoir Floridablanca, ni al Renoir Corts. Us asseguro que no m'estic repetint respecte a la setmana passada, seguiu llegint, si us plau.
SEGON. Consultada la pàgina web dels cines Renoir Floridablanca i Les Corts ha resultat que tant uns sala com l'altra informen que s'hi projecta en versió original castellana. Fins aquí, res de nou, però seguiu si us plau.
TERCER. He consultat altres cartelleres i, a la del diari Ara (en paper), posa que totes dues sales la fan en català i a la del diari El Punt Avui, també. Tanmateix, feta la consulta al web del Time Out Barcelona, no hi consta que l’estiguin passant en català.
QUART. Se m'ha acudit trucar el telèfon d'informació dels Renoir (Tel 93 426 33 37), ja que no sóc a Barcelona per a atansar-m'hi a comprovar-ho personalment: el missatge gravat amb què se m'ha contestat, m’ha donat una cartellera que no és l’actual.
CINQUÈ. Se m’ha acudit de fer com si anés a comprar entrades a través del web dels Renoir, per als Floridablanca i Les Corts i aleshores sí: et diu que la pel·lícula és en "VOS en castellano".
SISÈ. Dic: i fora de Catalunya... He trobat que als Renoir Guadalajara la fan en original castellana, però quan vas per a comprar-ne l'entrada et diu "versión doblada al castellano".
VUITÈ. Ara bé, com és que la pàgina oficial del "Cinema en català" no esmenta per res aquestes dues còpies en català? En reparteixen 13: és que no saben que n'hi ha 15? O és que només en són 13 i el que està equivocat és la informació de les pàgines que venen entrades i les de les cartelleres dels diaris en paper? O és que 2 de les sales on diuen que es passa en català, no s'hi passa?
NOVÈ. Aquí, qui s'està equivocant? En qualsevol cas, tenint en compte que la pel·lícula va rebre una calerada de les grosses per ser rodada en versió original en català, sembla que hauria de quedar diàfanament clar, no deixar marge de dubte, que es projecta en català a les sales de versió original.
FOTOCom diu aquell: "Tot és molt confús!" (però nosaltres, anar pagant!). Imatge d'Eva, de Kike Maillo.
Anem a la cartellera de Barcelona i busquem els cines que projecten les pel·lícules en versió original i han estrenat Eva, de Kike Maillo: els Renoir Floridablanca i els Renoir Les Corts. Tot i que El Punt Avuidiu que la hi projecten en català, no és pas veritat. Si anem a l'agenda del cinema en català, veiem que aquestes dues sales no hi consten entre les que la projecten en la nostra llengua, extrem que es confirma, per exemple, mirant la cartellera de l'Ara (que, a la xarxa, és la del Time Out Barcelona, amb idèntic resultat: Floridablanca, Corts -si, en canvi i per exemple, mirem la dels Lauren Gràcia, allà si que clarament s'hi especifica que la fan en català).
Però és que si consultem directament el web dels Renoir, queda ben clar: idioma original castellano (Floridablanca), idioma original castellano (Les Corts).
Home, si a la Mostra de Venècia (on s'és rigorós i les pel·lícules es projecten en versió original) la van passar en versió exclusivament castellana (malgrat que l'havien anunciat en una versió que tenia espanyol i català) i, quan s'estrena comercialment, les sales dedicades a la versió original la passen en castellà, tot identificant-la específicament com la versió original, sembla clar que queden en evidència el Festival de Sitges i el mateix Departament de Cultura de la Generalitat -sense oblidar mitjans de comunicació nostrats que els han fet el joc.
Recordem que, en una operació entre la vergonya i la mascarada, el Festival de Sitges va programar la versió presumptament original (en català i castellà) per a la gala d'inauguració -amb les autoritats- i la versió que van vendre com a "doblada" al castellà, per a les altres sessions. Tots vam poder llegir als diaris en la nostra llengua (també) que per primera vegada Sitges s'inaugurava amb una pel·lícula en català. Però no era gens clar que això fos veritat. Tot feia pensar que l'autèntica VO era la castellana i que "la catalana" era la que n'havien doblat diàlegs.
Amb absoluta impunitat política i mediàtica es deixà passar aquella manipulació i aquell disbarat. D'una banda, és inacceptable que un certamen com Sitges passi un film doblat, i, per altre cantó, resulta una presa de pèl, és fer passar gat per llebre, vendre'ns que la versió original és la catalana, si no l'és. Què hi guanyem, mentint? Què se'n treu d'enganyar?
Queda ben clar que la productora d'Eva va rampinar diners que havien de destinar-se a versíons originals en català i segurament la normativa reguladora ho permet. Ara bé, si per aquesta normativa és possible la doble (?) versió original, que es reconegui així i ja està: si cal, que es canviï l'Ordre de la Generalitat en què es basa; però mentre legalment això sigui possible, no fem passar bou per bèstia grossa. I si la convocatòria de la subvenció no ho permetia, aleshores el Departament de Cultura hauria de reclamar -amb totes les conseqüències, fins al final- els diners que s'haurien cobrat irregularment. Sigui com sigui, el cas és que la presumpta versió original en català no s'ha estrenat en sales de versió original, sinó en algunes de les que, si s'hi passa versió en la nostra llengua, sol ser perquè és la doblada d'una "estrangera".
Per cert, malgrat tots els calés "extres" que ens ha costat la presumpta versió original en català d' Eva, a l'hora de la veritat només s'ha estrenat en 12 sales de Catalunya i en 1 del Principat d'Andorra. La desproporció respecte a la versió en castellà resulta enorme. El despropòsit diria que ens sortia més barat quan es dedicaven a doblar al català tan sols algunes còpies de les pel·lícules en castellà.
El que fa mal, tanmateix, és el que hi al darrere d'aquesta mascarada, no gens innocent:
*Si fos que hi ha dues (?) versions originals, el fet que es passés en castellà a Venècia i "cara al públic" a Sitges vol dir que el govern accepta que el cinema en català és per a quedar-nos a casa i sobretot perquè les autoritats puguin gallejar fent veure que fan? De què caram hauria servit aleshores una aposta com la de Pa negre?
**Descaradament, sense ni intentar dissimular, la inauguració "en català" de Sitges 2011 el conseller Mascarell la va posar en relació amb l'acord amb les majors pel tema del doblatge. El muntatge, la falsedat, li permetia revestir d'avenç per la normalització de la llengua el que no era més que un engany (i al damunt el mateix director de Sitges va manifestar que les projeccions de la versió "doblada al castellà" al Festival havia estat una imposició de la major -Paramount-...). Així no anem enlloc i per descomptat, gens endavant. Pitjor, si acceptem la mixtificació de les coses, no li estem fent cap bé a la nostra llengua.
Dissortadament (o afortunadament!), la realitat és tossuda i aquest cap de setmana, quan s'ha estrenat comercialment Eva, la crua veritat ha desemmascarat els enredaires.
Jo visc a Malgrat, que per als que no la situeu al mapa, és una localitat a tocar de Blanes i Calella, a la punta del Maresme i arran de la comarca de la Selva. El cine "nostre" és el Lauren Costa Brava, de Blanes, i tenim prou a mà la Sala Mozart, de Calella, i els Cines Arenys, d'Arenys de Mar.
Avui s'estrenen dos films emblemàtics de l'acord entre el Departament de Cultura i les majors, sobre el doblatge en català, Tintín i el secret de l'unicorn, de Steven Spielberg, i Eva, de Kike Maillo (que, amb l'enganyifa de la doble versió, la major "acordada" va permetre que inaugurés Sitges 2011).
Si les vull veure en català, me n'he d'anar fins a Mataró o a Girona, perquè entre aquestes dues ciutats no hi ha cap sala que les projecti en català.
Això vol dir que, a més del cost de l'entrada, veure-les en català em comporta una despesa de benzina -i segons com d'aparcament-, a més d'una inversió més gran de temps -que, alhora, vol dir pèrdua d'activitats que podria estar fent en aquesta estona de més-. I, com tots els catalanets i catalanetes, una part del que he pagat d'impostos han anat per pagar el doblatge al català.
"¡Si quieren cine en catalán, que se lo paguen!": Oh, i tant que ens l'hem de pagar. I alguns més!
No en tinc prou éssent un ciutadà. Jo, català que parlo català, tinc menys drets a Catalunya que els meus conciutadans que parlen castellà i fins que aquells catalanoparlants que volen consumir cinema en castellà. Jo "me lo tengo que pagar"
Durant anys (molts) he estat aplicant un criteri: si una pel·lícula s'estrenava en versió catalana o VOSC, no l'anava a veure en VE o VOSE, perquè després s'utilitza l'estadística de taquilla contra la normalització del cinema en català. A més a més, he fet campanya (molt respectuosa, però campanya) perquè els amics i amigues m'imitessin i perquè els pares fessin quilòmetres on fos per dur els fills a veure cinema en català. Aquest criteri m'ha dut, no pas poques vegades, a renunciar a veure films que com a cinèfil no podia deixar passar, simplement perquè no tenia temps de desplaçar-me tants quilòmetres.
S'ha acabat.
Més enllà d'una postura personal que pot resultar tan coherent com inútil, no té sentit mantenir el criteri.
Tenim una llei vigent per a garantir el drets dels catalanoparlants, però el govern no la desenvolupa en aquest sentit i, a més, arriba a un acord amb les "majors" que evidentment segueix deixant-nos penjats a força ciutadans i ciutadanes (permeteu que ho remarqui: que vivim en zones molt poblades!). Es pot admetre que cal una progressivitat en la consecució d'objectius; però no ens podem permetre ni mixtificacions, ni que dades ni paraules remogudes emboirinin una realitat que és galdosa. El cert és que després de l'acord anunciat amb pompa i circumstàncies —i escampat per alguns mitjans de comunicació nostrats sense cap sentit crític (tot i l'evident manipulació de les dades a les notes de premsa de Cultura)—, la crua realitat és que s'estrenen Tintín i Eva i per a força gent, tot segueix igual de malament.
D'esforços per la llengua n'he fet, en faig i en faré. Per a mi, la promoció, defensa i ús de la llengua catalana és primordial. No cal dir que, com tants i tants a casa nostra, la calerada que m'hi gasto és descomunal. Però en el tema del cinema en català no estic disposat a fer més el dròpol. Si el govern ens estafa, partits com CiU enreden, el gruix de l'opinió publicada ja s'avé a la situació galdosa... escolti'm, jo no he de seguir fent el gamarús!
FOTO Cartell català de Tintín i el secret de l'unicorn, de Steven Spielberg
El premi a la millor pel·lícula del festival de Sant Sebastià s'anomena, en castellà, "Concha de Oro". Al web del mateix certamen, en anglès, li'n diuen "Golden Shell". En francès la denominen "Coquillage d'or". I en català, com n'hi diuen els mitjans? Al diari Ara, "Concha d'Or"; a El Periódico, "Concha d'Or"; al Diari de Girona, "Concha d'Or"; al 3cat.24, "Concha d'Or"; a La Vanguardia Cat, "Concha d'Or"; a Vilaweb, seguint una certa tradició compartida també durant temps per l'antic El Punt, l'anomenen "Conxa d'Or" (abans s'havia arribat a escriure "Kontxa d'Or"); a l' Agència Catalana de Notíciesho han despatxat com a "Conxa d'Or", i a El Punt Avui, "Petxina d'Or".
No sóc filòleg ni tinc cap mena d'autoritat en la matèria; però goso considerar que en català li hem de dir -sense complexos- "Petxina d'Or". D'entrada, per una qüestió de coherència: hi ha una llarga tradició de traduir la denominació dels premis a la millor pel·lícula de tots els festivals. Així, diem "L'Ós d'Or" i no pas "Goldene Bär"; diem "Palma d'Or" i no pas "Palme d'Or", i diem "Lleó d'Or" i no pas "Leone d'Oro". Es pot al·legar que estem "acostumats" a dir-li "Concha" -en castellà- i fins i tot que això d'anomenar-la "Petxina" sona a forçat. Però diria que als anglesos no els deu sonar estrany dir-li "Shell" -que vol dir petxina-, ni als francesos identificar-la com a "Coquillage" -que també vol dir petxina-. Quant al "costum", home, diria que si els mitjans en català haguessin estat coherents des del primer moment, ara ja veuríem si no ens hi hauríem avesat, a dir-li "Petxina". Per cert, els bascos l'anomenen "Urrezko Maskorra".
He anat al traductor de Google, hi he posat "Urrezko Maskorra" i me l'ha traduït com a "Concha d'Or". Perplex, he consultat el DIEC i el Diccionari de l'Enciclopèdia i, en cap d'aquests diccionaris, no s'hi admet l'entrada del mot "concha". A veure si resultarà que els mitjans catalans abonen una incoherència com aquesta sota el criteri "documentadíssim" del Google Traductor... -Monzó, renya'ls!-
Per cert, dir-li "conxa" em sembla també incorrecte. Al DIEC defineixen Conxa com Cobertor de llit que serveix d’adorn i d’abric. I al Diccionari de l'Enciclopèdia, hi ha dues entrades: Màquina amb què hom duu a terme el conxatge i Cobertor de llit que serveix d'adorn i d'abric.
Dos testimonis presencials diferents, que no es coneixen entre ells, em diuen que Eva, de Kike Maillo, es va projectar a Venècia en versió original castellana, sense diàlegs en català, malgrat que el web de la Mostra anunciava que la pel·lícula tenia diàlegs en espanyol i català (com podeu comprovar a la impressió de pantalla que reprodueixo).
No acabo d'entendre la diferència entre el que anunciava i el que va projectar Venècia; però hem de posar la mà al foc que en aquell certamen només es projecten versions originals. I per tant, hem de concloure que la versió en castellà és la que de debò es considera original.
L'altra conclusió que s'infereix és que Sitges 2011 s'inaugurarà amb una còpia doblada (al català) de la mateixa pel·lícula. I això és una vergonya des del punt de vista cinèfil, impropi d'un festival que es respecti i es vulgui fer respectar. I quedi constància que els membres del Patronat no consta públicament que ho facin esmenar o se'n desmarquin, malgrat que entre aquests membres hi hagi el president d'associació de crítics o el director de la Filmoteca de Catalunya. A no ser, esclar, que sigui cert el que diu CatalanFilms, que la versió original és la catalana i la castellana és tan sols una altra versió disponible: aleshores la vergonya cinèfila i la frivolitat l'hauria comesa Venècia.
Queda, com ja he apuntat en algun apunt anterior, l'opció que sigui una pel·lícula amb 2 (?) versions originals: la catalana i la castellana. Aquesta jugada per rampinar diners destinats a promoure la versió original en català quedaria en evidència: de portes endins i cara a les autoritats que assistiran a la inauguració de Sitges 2011, en català; de portes en fora i a les sessions "de públic" del mateix Sitges 2011, en castellà. Si és així, la indignitat es va confirmant, amb absoluta i inacceptable complicitat del Departament de Cultura que encapçala Ferran Mascarell. Segurament la normativa permet la picaresca de la producció per a embutxacar-se calés destinats autènticament a versions originals en català; però ofèn i resulta inacceptable que les institucions no tan sols ho tol·lerin passivament, sinó que al damunt permetin i s'apunten a vestir de gala tanta indignitat. La nostra llengua té el mercat cinematogràfic ben galdós, però es mereix un respecte que no se li té, ni institucionalment.
Fa dies que en parlem. El 4 de juliol ja ho vaig tocar a l'apunt "Eva", de Kike Maillo, inaugurarà Sitges 2011, i el 9 de setembre, al que vaig titular ja Segueix "l'escàndol" lingüístic de Sitges 2011. Anem d'indignació en indignació, a mesura que anem obtenint informació. I pel que es veu, seguirem igual fins a la vergonya del 6 d'octubre (dia que arranca Sitges -quina cínica coincidència de dates!-) i a la posterior estrena del film.
Per cert, a dia d'avui (17.09.2011), la pàgina dedicada a Eva, al web en català de Sitges 2011 informa que l'idioma original de la pel·lícula és castellà, català, i el tràiler que hi han penjat segueix sent en castellà, malgrat que hi ha a la xarxa tràiler en català.
M' ho van dir ahir i avui ho he pogut contrastar: el Festival de Sitges, al seu web i en l'opció en català, ha penjat el tràiler en castellà d' Eva ", la pel·lícula de Kike Maillo que a la sessió inaugural es passarà en versió catalana.
Convé recordar que a l'estrena mundial del film, a la Mostra de Venècia, s'hi ha projectat com a versió original una en què hi ha diàlegs en català i en castellà. El festival de Sitges, fa moltes setmanes, va anunciar que el certamen nostrat (on, recordem-ho, les pel·lícules han de projectar-se en versió original), s'inauguraria enguany amb Eva, de Kike Maillo, i que es projectaria en català a la gala inaugural (és a dir, davant de les autoritats) i en castellà, a la sessió de públic posterior. A la premsa diu que també se'ls passarà amb projeccions en tots dos idiomes.
Quina barra i quina presa de pèl!
Per què no es passa a Sitges només una única versió, la mateixa que s'ha projectat com a original a Venècia? A qui es vol enredar?
O és que no s'enreda ningú, a part del poble català, i resulta que hi ha tres versions originals: la "veneciana", una totalment en castellà i una en català (total o parcialment)? Si fos aquesta darrer cas, ens trobaríem davant d'un nou escàndol d'ús pervers de les subvencions públiques: rampinar calés destinats a promoure la versió original en català i a l'hora de la veritat rodar originalment en castellà, amb algun actor que ho faci en la nostra llengua i fer doblatges que passin per versions originals.
Posem que a la normativa actual hi hagi escletxes, que n'hi deu haver, perquè aquestes marranades passin. Però d'aquí a abonar-ho i vestir-ho de gala, em sembla una indignitat i d'una pocavergonya política.
L'equip d'Àngel Sala és, respecte a la llengua, d'un cinisme espanyolista descarnat. I el Tripartit, en lloc de fer complir la llei, va picar l'ham castellanitzador: si voleu presència del català, pagueu-vos-ho (i la Secretaria de Política Lingüística, en lloc d'exigir que hi hagués subtitulats en català i presència adequada i digna del català als papers, si més no en proporció als diners aportats per les administracions catalanes, sotmeses —recordem-ho— a la Llei de Política Lingüística, es va dedicar a abocar-hi calés que calia dedicar a altres àmbits).
Però no ens despistéssim: el conseller Mascarell no deu ser pas gamarús, bé que en deu estar assabentat. Pitjor encara, pocs dies després que Sitges anunciés la barrabassada amb Eva, distribuïda per una "major", el sistema de comunicació del govern Mas i el mateix conseller parlaven d'un represa de l'entesa amb les "majors". Difícilment va deslligat el disbarat gros de Sitges del "replantejament" de Mascarell. Em veig a venir que encara li sentirem a dir que així s'haurà aconseguit estrenar trenta còpies (o vés saber quantes) en català i en bones sales, com va fer el conseller Tresserras amb Bruc (que també féu una jugada rampinadora similar, i amb els d'Intereconomia xuclant-nos diners que havien de ser pel català).
Totes les dades apunten que Pa negre, d'Agustí Villaronga, i Herois, de Pau Freixas, estan anant bé a taquilla.
Anant a Vull llegir la resta de l'article, trobarem reproduïda l'agenda de cinema en català de la Generalitat de Catalunya, en què es pot comprovar com, al cap de dues setmanes, el film de Villaronga és a 38 sales en versió catalana, i el de Freixas, ha arrancat la segona setmana a 32 sales en la nostra llengua. Si, per exemple, agafem el cas d'Arenys, havien reduït les sessions de Pa negre a les de vespre i it i, aquesta tercera setmana, l'han hagut de posar també a la tarda. Cal també constatar que, mentre Pa negre s'ha estrenat a Catalunya exclusivament en català, Herois ho ha fet en la triple versió —VO, VE, VOSE— (la distribueix Alta Film, de l'inefable González Macho) i, per exemple, aquesta aguanta encara en una ciutat com Mataró (on, sense anar més lluny, Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen s'estrenà en castellà, perquè alguns tenen la capital del maresme com a territori Comanxe).
Convé recordar que aquests dos films estrenats el mes d'octubre de 2010 són els primers d'una colla de títols rodats en català amb vocació d'arribar a això que s'anomena "gran públic" i que per això han comptat amb un suport inèdit del nostre govern.
S'imposen, ja, unes primeres reflexions.
És una notícia positiva, que —amb tota la prudència que es vulgui i sense deixar de tocar de peus a terra—, cal celebrar i difondre. Massa se'ns ha dit que el cinema en català no té públic, com per deixar passar l'evidència que, ben al contrari, la gent respon, quan troba a la cartellera productes que li interessen, se n'assabenta i té prou a mà sales on anar-los a veure.
Em fa l'efecte, tanmateix, que ni l'Avui, ni El Punt, ni "el Traduït" —àlies El Periódico— (per esmentar els diaris de difusió nacional), però tampoc bona part de la resta de mitjans nostrats, no es fan prou ressó d'aquest bon resultat a taquilla. Jo em pregunto si, avesats a tantes notícies contra el català, no és que els manquen reflexos per a tractar i seguir uns fets positius com aquests.
També em pregunto si, en l'èxit de taquilla, no hi té alguna cosa a veure la bona acollida que la crítica espanyola i espanyolista ha dispensat a aquests films (ja en les respectives presentacions —en català!— als festivals de Màlaga i de Sant Sebastià). Sens dubte, alguna cosa hi té a veure, encara que el principal avalador n'hagi estat el boca-orella (i, en el cas del de Villaronga, el referent potentíssim de la novel·la d'Emili Teixidor). Si es constatés que aquest aquest està sent un factor prou determinant (tant per a la predisposició dels distribuïdors com dels exhibidors a programar-les com de part del públic a anar-hi), fóra bo que els mitjans nostrats en prenguessin nota urgentment i es plantegessin ser de debò competitius en la informació cinematogràfica (si tenim bons periodistes i els millors crítics/ques, algú hauria de plantejar-se com és que part de l'audiència de pel·lícules en català pren de referència mitjans espanyols i espanyolistes: probablement perquè la gent hi troba les crítiques publicades a temps, de tot el que s'estrena i, conjuntament amb els articles divulgatius, publicades quan el personal vol triar el que vol anar a veure...). A veure si els del nou Ara fan la feina que l' Avui i El Puntno han fet, ni estan fent.
El fet que Pa negre i Herois hagin pogut estrenar-se a un bon grapat de sales cinematogràfiques comercialment competitives també pot tenir a veure amb la encara no-vigent Llei del Cinema. No ho hem de descartar. A veure si m'explico. Tots sabem com, al llarg d'anys, les principals empreses d'exhibició han decantat les pel·lícules en català a sales gairebé clandestines (o, si voleu, secundàries), les han aguantades en cartellera tan poc com han pogut i les han tractades cara a l'espectador com a "empestades"... En canvi, han programat Pa negre i Herois a prou bones sales, en horaris correctes i sovint amb un rètol "en català" que, en lloc d'evocar l'estigma d'un leprós, gairebé converteix l'avís en un atractiu. No ens equivoquéssim, això passa gràcies al potencial comercial dels films; però segurament també pel posicionament del sector de l'exhibició (i el de la distribució) davant la Llei del Cinema.
El que, de la Llei del Cinema, preocupa més als exhibidors és la progressiva quota de doblatge al català dels productes "made in Hollywood". Saben perfectament que, de pel·lícules rodades originalment en català, no n'hi ha gaire quantitat al cap de l'any i, esclar, posant-s'hi bé a l'hora d'estrenar aquest parell de títols comercials (i Bruc, que arriba el desembre), netegen la seva imatge "anticatalana" i sobretot es posicionen molt millor en la seva reivindicació que no es molesti les "majors" amb quotes de normalització. Sens dubte, li posen bé al futur govern (sigui de Convergència i Unió, que segueix vorejant l'alta traïció i tots ens ensumem que pactarà amb el sector una rebaixa vergonyant, si arriba al govern; o sigui de PSC, la política lingüística dels quals aposta cada vegada més per l'eutanàsia del català).
Fins i tot pot resultar atractiva l'actitud actual dels exhibidors. Es tractaria de ser positius: apostem pel català en el cinema fet en català, que s'inverteixi en la producció nostrada, i ens deixem de voler "imposar" (seguint el seu llenguatge) el (dret a veure el cinema en) català (és a dir, que ens deixem estar de voler sentir en la nostra llengua el que ve de fora). Passa, però, que en aquestes alçades de la pel·lícula (mai tan ben dit) ja no ens podem permetre el luxe de ser ingenus, ni molt menys babaus. Si se'n urten, un cop tinguin el que volen, tornaran a les seves i el cinema en català (propi o forà) el tornaran a decantar. I és que ni tan sols se n'amaguen:
El dia que vaig anar a Arenys a veure Pa negre, vaig trobar-hi uns pamflets titulats "Pel futur del cinema" en què, entre altres coses parlen d'una Xarxa de de Cinemes en Català. Quines sales? On? Horaris? Gueto? Una cosa és la Xarxa de Cinemes que preveu la Llei i una altra, la Xarxa de Cinemes en Català. Jo sóc dels que penso que anem cap a convertir-nos en reserva índia, però ara mateix la lluita és perquè els "catalans" puguem ser ciutadans lliures del nostre món occidental, amb normalitat.
Per poc que sapiguem d'idiomes, costa poc entendre que els italians han optat per respectar la murrieria woodyalleniana del títol original, fent-ne tan sols la traducció diguem-ne literal, per cert, perfectament vàlida com a títol. I els francesos gairebé han fet el mateix, per bé que han optat per donar un matís encara més murri al terme "moreno", posant-li "sombre".
Per què no li han dit, per exemple, Trobaràs un desconegut alt i moreno? És que a París o Roma són tan ximples d'entaforar-li un nom que perd valor comercial? És que els espectadors catalans potser no l'entendríem, el títol, o no ens resultaria prou atractiu? Em sembla significatiu el canvi i reflecteix a la perfecció la mentalitat amb què els espanyols han deformat lingüísticament el cinema.
Un cop s'ha aprovat la Llei del Cinema, resultaria inimaginable que el conseller Tresserras tol·lerés que Sitges 2010 (43è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya) no s'avingués a l'esperit d'aquest text legislatiu. Per exemple, que les projeccions del certamen, a les diverses seus, no estiguesin subtitulades amb els criteris del text aprovat avui, fóra com exigir a les empreses privades allò que la pròpia administració no fa. Certament, als darrers dos o tres anys, s'ha corregit la il·legal discriminació del català practicada per l'equip de la direcció del Festival (no sense que s'hagués de passar pel camí de les queixes i encara s'ha esmenat la il·legalitat a costa de pagar la Secretaria de Política Lingüística, quan la Llei 1/98, de Política Lingüística no deixa cap mena de dubtes sobre quines són les obligacions del Festival, que depèn d'institucions públiques catalanes). Tanmateix, s'ha avançat; però queda molta feina per fer. A quantes sales del Festival hi ha el subtitulat també en català? A quantes no se subtitula en català, al·legant que no hi caben els dos taulers electrònics i, com a conseqüència considerant "preferent" el castellà? Quantes pel·lícules, del total projectat, se subtitulen també en català? A les publicacions del Festival, quina presència té el català? A les rodes de premsa, quin tractament se li dóna a la llengua catalana? Etc.
Es tracta d' una pel·lícula bèl·lica que narra la invasió de la Xina per part de les tropes japoneses l’any 1937 i les atrocitats que l’exèrcit nipó va cometre contra la població civil a Nanking, llavors capital xinesa.
FOTO Cartell internacional de Ciutat de vida i mort, de Lu Chuan
Ahir em va caure a les mans un exemplar de La Vanguardia, tot esmorzant al bar del davant del despatx, i fullejant-lo vaig anar a parar a un reportatge en què el principal diari castellanitzador de casa nostra celebrava amb aparent objectivitat periodística la recuperació percentual de la llengua espanyola al teatre i, a partir d'aquí repassava la correlació de consum cultural a Catalunya entre una i altre llengua. És allò de fer anar les xifres com si parlessin per si soles, quan la veritat és que les xifres són mudes i esdeven el simple reflex d'unes circumstàncies que un periodisme de debò seriós no pot deixar de posar sobre la taula.
El que em va interessar més de tot el reportatge és que, per fi, algú publicava xifres sobre Vicky Cristina Barcelona, de Woddy Allen, estrenada en moltes còpies doblades al català i que, segons han anat dient a compta-gotes darrerament, va ser econòmicament desastrós, el rendiment econòmic d'aquelles còpies en català. No hem de tenir por de res: la veritat ens cal. El que no s'hi val és a amagar dades clau per poder saber la veritat. La Vanguardia, esclar, dóna tan sols xifres: La productora quiso estrenarla sólo en catalán y a última hora, por sorpresa, se acabó proyectando en castellano en cinco cines. Aun así, fue la primera película que exhibía más copias en catalán (42) que en castellano (5) o en versión original (14). Según un informe de los exhibidores, la asistencia fue de un 47% en castellano, un 33,8% en catalán y un 19,11% en versión original. La recaudación por copia fue la siguiente: 116.176 euros en castellano, 18.350 en catalán y 40.048 en versión original. Comencem a interrogar aquestes xifres? 5 úniques còpies fan una recaptació de 116.176€ i 42 còpies només 18.350€? Au, va! (nota: quant al text ratllat, vegeu si us plau els comentaris a aquest article) Quantes de les còpies en català van ser ràpidament substituïdes per còpies en castellà? Quantes setmanes van durar en cartellera les còpies en català i les altres, en castellà? I a quins cines? A quantes sales, les taquilleres deien als clients allò de "¡Es en catalán!" i quan, mig espantats per l'advertència, els espectadors els preguntaven "¿La harán en castellano?", què se'ls constestava? Quns dies van tardar a "ponerla en español"? A més, un treball periodístic seriós no pot obviar que les estrenes cinematogràfiques, des de fa molt anys, compten amb l'impacte publicitari que es reflecteix en unes primeríssimes setmanes de superior recaptació: què va passar aquí? Per cert, suposo que aquestes xifres correspoenn a l'àmbit de Catalunya i no barregen peres amb pomes, és a dir, comparant el rendiment de les còpies en castellà a Espanya i les catalanes a Catalunya! Esclar que el periodista es cura en salut i ja ens informa que es tracta d'un informe... dels exhibidors (quins? Els de la vaga de començament de febrer de 2010?). Per cert, algú hauria d'explicar l'hàbit que durant anys els exhibidors han practicat de fer constar a determinades pel·lícules (espanyoles o europees), per computar quotes legals, entrades realment venudes a altres films. Compte doncs amb les xifres, qui les dóna, com les dóna, quin és el marc de referència... Seguim doncs necessitant-ne les addes completes, altrament no ens serveix de res el que es pugui publicar, cara a saber-ne la veritat.
Precious, que ben probablement serà la pel·lícula amb més estrella "Sundance" d'entre les que aspiraran a l'Oscar, s'estrenarà el 5 de febrer en versió original subtitulada en català, a part de la nostra cartellera.
Així en resumeixen l'argument al web de Política Lingüística de la Generalitat de dalt: Precious Jones té disset anys, és negra, gairebé analfabeta i espera el seu segon fill del seu propi pare. La seva vida sembla no tenir solució, fins que una professora jove i combativa l’ajuda a recuperar la dignitat i l’esperança.
Avui arranca a Picassent l' Inquiet 2009, cinquena edició del Festival de Cinema en Valencià, que va aixecar el volt abans d'ahir a València ciutat -seu també del certamen-.
Dissabte, 17 d'octubre de 2009. Per atzar, faig un cop d'ull a la cartellera de cinema l' Avui.cati hi descobreixo que s'han estrenat 2 pel·lícules de les quals no tenia cap notícia: Llaços trencats, de Miquel Garcia Borda i Íntimos y extraños, de Ruben Alonso -que les fan a l'Alexandra-. Corrent, vaig a buscar l' Avui de paper d'avui, per veure si ja ho havien publicat: oh, i tant! La vista, però, se m'atura sobre un altre film: The Frost (El gebre), de Ferran Audí. Em crida l'atenció pel fet que el diari no sol catalanitzar els títols que no s'estrenen en català... i sí, és que s'ha estrenat en català, al Nàpols! Ni ahir -que la veig ben mirar-, ni avui -ara mateix-, la pàgina de Política Lingüística que informa de les estrenes en català no en deia ni en diu res. Ja és galdós que, en tot el país, només corri una única còpia doblada en català d'aquest film, però si al damunt es passa en una sala arraconada com el Nâpols i ni el web de Política Lingüística se'n fa ressó... I, esclar, de Llaços trencats, tampoc res; com tampoc de Màscares, etc... Sort que de Hollywood contra Franco, sí que se'n fa esment!
L'acreditadíssima nul·la eficiència de Secretaria de Política Lingüística a resoldre el problema de la coordinació informativa dels films estrenats en català, segueix deixant en evidència un personatge com Bernat Joan, tan bo a fer proclames i tan poc eficaç com a governant amb responsabilitats sobre la normalització del català a Catalunya.
He repassat l'article Estrenes cinematogràfiques de la setmana de Vilaweb i tampoc s'hi esmenta l'estrena de la versió catalana de The Frost, fins al punt que ni tan sols hi fan referència al títol en català. I, per descomptat, de Llaços trencats, tampoc en diuen res. I no serà que Vilaweb no sigui sensible al cinema fet a casa nostra i a la normalització del català al cinema. Simplement, no ho devien saber que hi hagués aquesta doble oferta en la nostra llengua. Com no ho devia saber es pot dir ningú. Tampoc l'Avui -cartellera a part- no ho ha cobert informativament i a l'entrevista que divendres va publicar, entre Bernat Salvà i el director de The Frost, Ferran Audí, en cap moment ni es fa referència al títol en català, El gebre. Pel que fa a l'article de Jordi Camps i Linnell al diari El Punt, només es parla de les projeccions en la versió castellana de The Frost.
Des d'ahir divendres a la tarda que estic treballant amb les novetats de la setmana i, francament, em fa la impressió que hi ha un cinema que ens arriba clandestinament, d'entre el qual, pel·lícules en català. I la culpa d'això no només la té Madrid, oi que no, vicepresident Carod, conseller Tresserras i secretari Bernat Joan? Quina pena!
Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, s'estrenà majoritàriament en català a Catalunya. Això era (i és) atípic; ja que dels films doblats a la nostra llengua n'arriben poques còpies, que van a raure a les sales no precisament més competitives. Per tant, era especialment interessant saber com havia anat l'afluència de públic en el cas de Vicky Cristina Barcelona; però no n'havia aconseguit saber res. Vosaltres n'havíeu llegit alguna cosa? En teníeu alguna dada?
Ara, l'inefable Jaume Roures, al decurs d'una entrevista concedida a l'Agència Catalana de Notícies, ha dit -entre moltes altres coses- que és evident que l'estrena de 'Vicky Cristina Barcelona' en català va perjudicar l'assistència de públic. Moltes més persones van veure la pel·lícula en castellà que la doblada al català (diaridegirona.cat)
Xifres i xifres completes, si us plau.
Consti que estic força d'acord amb l'apel·lació que fa a la responsabilitat de l'espectador català i amb l'anàlisi de la situació (per bé que ja ho sabia perfectament quan va anunciar que l'estrenaria en català i ja es va apuntar el tuf de "maniobra" que feia aquella mena de "patriòtica" decisió).
Tanmateix, és gravíssim (i de greu irresponsabilitat) que Roures parli que la pel·lícula anà malament a taquilla i no en doni xifres i xifres completes.
A Catalunya, quanta gent va veure les còpies en català i quantes les de versió castellana? Quantes setmanes estigueren en cartellera les còpies en català? A quantes sales se substituí la versió catalana per la castellana, setmanes després de l'estrena? Pujà l'assistència a sales un cop substituïdes aquestes còpies? Quantes còpies en català van tornar a les pantalles ran de l'Òscar de Penélope Cruz? En el còmput de recaptacions, s'hi compta les de la reposició ran de l'Òscar, no? Quina és la comparativa, per exemple, amb Madrid (en la mesura que les dades Barcelona vs Madrid -places més importants del mercat cinematogràfic "espanyol- ajuden a establir una mesura dels rendiments respectius.
Xifres i xifres completes, si us plau. Només així podem fer una valoració objectiva del cas.
Fa dies que un bon amic m'ho fa notar. Primer, s'ho ensumà: estrenaran alguna còpia 3D d' "Up" en català? Després, va assenyalar al cartell en català de la pel·lícula... en què ni s'esmenta res de la versió 3D. Finalment, ho ha pogut comprovar: a cap de sala on es projectés en català, en cap ni una, no hi havia l'opció en 3D.
O sigui que, per exemple, un bon pare de família decideix anar amb els fills a veure "Up" en català. Primera estació: al poble del costat -Blanes- no la fan en català. Segona estació: a Girona, busca la sala en 3D i allà es troba que no hi projecten la versió en català. Tercera estació: corrent, cap a una altra multisala en què hi projeten una còpia en la llengua del país... però en 2D.
Fóra un propòsit encomiable gastar moltes energies a "salvar el cinema", entès sobretot com a art. De fet, en bona mesura, tots els que arreu estem per les obres de creació ja hi fem la nostra modesta contribució, si és que acceptéssim que corre perill de mort, aquesta mena de cinema. Però no és d'això que ara vull parlar; sinó d'una cosa més casolana, nostra: el mot "cinema".
En la nostra llengua tenim els dos termes: "cine" i "cinema". Tanmateix, els mitjans de comunicació en català tendeixen cada cop més a menystenir "cinema" i a quedar-se només amb "cine". Sense anar més lluny, avui, en veure la portada de l'Avui m'he endut l'agradable sorpresa de trobar-hi la paraula "cinema" que el diari bandeja sistemàticament. No cal dir que a la màquina dialectitzantment castellanitzadora d'El Periódico, ho té ben magre, el pobre "cinema". Però no fóssim reduccionistes, la tendència està ben estesa en el global dels nostres mitjans.
De motius, se'n poden trobar diversos. D'entrada, al final del franquisme, el terme usat per la immensa majoria era en castellà. És a dir, així com les cartes ens arribaven al "bussón" i per mar només viatjàvem amb "barco", igualment anàvem al "cine" -que, sobretot a l'àrea de Barcelona, es pronunciava amb e tancada-. Durant la transició, va anar agafant volada la paraula "cinema", sobretot en registres més formals i als mitjans, de manera que s'aconseguí, si més no, una certa penetració del mot fins en les capes populars, com ha passat amb "bústia" i Déu n'hi do també, amb "vaixell". Com que el Diccionari de la Llengua Catalana accepta les dues paraules, no hi ha cap problema que, fins en registres formals i mediàtics, se les faci servir, totes dues; però aleshores apareixen alguns problemes, com s'està comprovant. En algunes ocasions, com que és més llarg "cinema" que "cine", s'acaba agafant la més curta, especialment en titulars -per exemple, en el cas esmentat de l'Avui d'avui, en portada han posat "A Catalunya, ni la recessió fa anar al cinema" i, a l'interior, "Ni la crisi fa anar al cine" (el tamany del tiluar fa que no hi càpiga la terminació "-ma")-. L'altre problema -i ben gros- és que "cine" s'assembla més al terme que habitualment usen els castellanoparlants -per al quals, jo diria, "cinema" pertany a un registre formal-culte.
Nosaltres no ens podem permetre el luxe d'anar prescindint de paraules. Em sembla que "cinema" havia penetrat prou als àmbits on ho havia fet, com perquè ara ho deixem córrer. Alhora, sóc ben conscient que el lèxic s'enforteix quan més sentit té l'ús que en fem. Per tant, jo proposo modestament, sense tenir cap mena d'autoritat en termes lingüístics i, per tant, com a simple parlant del català, proposo el següent:
Usar "cine" per a designar les sales. Dir "Me'n vaig al cine" està molt ben arrelat i potser val la pena abonar-ho, defensar-ho, estendre-ho, molt més que no pas "Me'n vaig al cinema", que si bé és correcte, té com un punt de forçat. En aquest bloc, és el criteri que tinc: parlar de "cine" quan faig referència estrictament a les sales on es projecten les pel·lícules i, per tant, on millor es gaudeix l'art del cinema.
Usar "cinema" per a designar-ne l'art, la cultura, la indústria, el comerç i el sector professional. Així, parlaríem de "Llei del cinema", de les "revistes de cinema", dels "distribuïdors de cinema", dels actors i les actrius de "cinema".
Si algun filòleg o autoritats en matèria de llengua arriba a llegir aquestes ratlles que estic escrivint, potser em titllarà de "diglòssic" o de caure en alguna mala pràctica. I no seré jo qui els contradiré. Però humilment, si més no en aquest bloc, brego perquè no perdem ni "cine", ni "cinema". I considero que, potenciant l'ús de la primera per a designar-ne el caire més popular, i el de la segona, el més formal, aposto per la preservació viva dels dos mots, d'acord amb la pràctica lingüística a què havíem arribat, abans que -fins i tot a l'Avui- comencés la frivolitat d'escapçar-nos la llengua.
P.S.: o sigui que, d'acord amb la meva proposta, a la portada de l'Avui d'avui, hi haurien posat, com a dins, "cine" i no pas "cinema". Però, en canvi, centenars i milers de vegades, als darrers mesos, hauríem llegit la paraula "cinema", ben desapareguda del mapa en el mitjà que es diu "pensat i fet en català".
A part de la nostra cartellera, fa unes setmanes s'hi estrenà S21: la màquina de matar dels Khmer Rojos, de Rithy Panh, que la distribuïdora cinematogràfica Sagrera va titular S21: La máquina roja de matar. Ostensible és la diferència d'aquest títol espanyol respecte de l'original S-21: La machine de mort khmère rouge. I les connotacions em semblen escandaloses. Tanmateix, no em consta que ningú se n'hagi queixat -potser perquè dissortadament només va estar una setmana als cinemes-. Per cert, a Itàlia li han posat S-21: La macchina di morte dei Khmer Rossi i internacionalment du el títol S21: The Khmer Rouge Death Machine. És a dir, l'únic títol que converteix "S21: la màquina de matar..." no ja dels "Khmer rojos", sinó dels "rojos" és l'espanyol.
Ara, ha tornat a passar una cosa similar amb un altre film: La banda Baader Meinhof, d'Uli Edel. La distribuïdora Aurum l'ha batejat RAF: Facción del ejército rojo, quan el títol original és Der Baader Meinhof komplex; en francès li diuen La bande à Baader; en italià, La banda Baader Meinhof, i en anglès, The Baader Meinhof Complex. És a dir, en aquest cas, el títol espanyol és l'únic que ha optat per remarcar el vincle entre el color polític de la ideologia i la banda objecte de la pel·lícula.
Per què ho fan, això? Potser es pensen que parlar de "rojos asesions" i de "ejército rojo" té més ganxo? Potser consideren que el personal no sap gaire qui eren els Khmer Rojos ni la Baader Meinhof? No sé, tot plegat em sembla un disbarat. A més fa tuf i, per acabar d'adobar, no diria pas que l'esbiaix els aporti precisament més bons resultats a taquilla.
FOTO Johanna Wokalek i Moritz Bleibtreu, a La banda Baader Meinhof, d'Uli Edel
Al diari El Puntd'avui, Àngel Quintana publica l'article Una llengua poc comercial, la lectura del qual us recomano vivament.
Entre altres coses, totes de notable interès, escriu: Ara, Manuel Gómez Pereira, a El juego del ahorcado, ens mostra una inventada Gerona, en la qual l'any 1989 pels seus carrers no hi havia cap mena de signe identitari català. Podem admetre, per motius de versemblança, que els protagonistes castellans d'una pel·lícula parlin castellà si són a Girona; el que resulta més curiós és veure com tots els rètols en català han estat maquillats en castellà. Són tan fortes les hipotètiques raons comercials que fan que sigui necessari esborrar completament el català i tots els signes identitaris d'una ficció?
Intocable | La invenció d'Hugo Cabret | Els descendents | J. Edgar | La dona de ferro | L'arbre de la vida | L'arbre | Mitjanit a París | El més enllà | True Grit | El discurs del rei | D'homes i déus | Fins i tot la pluja | La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Les males herbes | Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
