És amb particular alegria i satisfacció que avui celebrem l'arrancada de la programació del segon quadrimestre del cineclub del meu poble, el Garbí. Més de quaranta anys sense parar i amb prou vigor com per oferir-nos una programació així:
La cineasta Mercedes Álvarez presentarà “Mercado de futuros” al cinema Truffaut i, després de la projecció del film, conversarà amb els geògrafs Joan Nogué i Isabel Salamaña, l’arquitecte i poeta Quim Español i els assistents a l’acte que tindrà lloc dimarts vinent, 20 de desembre, a partir de dos quarts de deu de la nit.
Mercado de futuros és una pel·lícula que, rodada en bona part al pavelló d’una fira immobiliària, fa present la pèrdua de memòria i per tant d’identitat de les ciutats, organitzades en funció de la lògica del mercat i de l’especulació urbanística. El film mostra un món de venedors i de predicadors de l’èxit, però també un vell que no vol vendre les seves coses a Els Encants i un altre que cultiva un hort sota un entramat d’autopistes.
Fent honor a la seva funció cultural i social, divendres passat, el Cinema Truffaut, de Girona, va estrenar Los pasos dobles, d'Isaki Lacuesta -que havia estat crític de cinema a Diari de Girona, com recorda el seu col·lega i amic Pep Prieto-. No cal dir que l'endemà dissabte, quan la pel·lícula guanyà la Petxina d'Or -sembla que al Truffaut també en diuen "Concha" (argggg!)-, s'hi desfermà l'eufòria. No tan sols perquè l'autor sigui un cineasta "de la casa", sinó també perquè el film s'avé plenament als conceptes pels quals es va engegar el projecte mateix del Truffaut: apostar pel cinema de creació, suport als creadors catalans, garantir l'estrena a Girona d'aquells títols de valor que el sistema comercial no ofereix al públic.
I divendres, dia 30, a les 8 del vespre, és previst que Isaki Lacuesta sigui al Truffaut, amb membres de l'equip del film, per a presentar la pel·lícula i, esclar, per a celebrar-la, brindar per la Petxina d'Or i, per què no dir-ho, aixecar també la copa pel fet que existeixin sales com el Truffaut.
FOTO Cartell de Los pasos dobles, d' Isaki Lacuesta
El web interactiu Two Ways Through Life presenta la trajectòria vital d'un noiet des de dues perspectives diferents: la del pare i la de la mare.
Cadascuna d'aquestes dues trajectòries vitals proposa deu visions diferents, videos molt breus extrets de la pel·lícula L'arbre de la vida, de terrence Malick. Aquestes imatges van lligades amb cites del guió fílmic i comentaris que hi aporten els internautes.
Posats a fer un web oficial, Terrence Malick i el seu entorn han llançat a la xarxa un producte que vol ser tan original i "filosòfic" com se'ns està presentant la pel·lícula.
Ho ha fet saber el Cineclub Àdler, de Lloret de Mar, en un comunicat públic, del 18 de març de 2011:
Com bé sabeu, aquest dissabte l'Ajuntament de Lloret de Mar inaugurarà el Teatre de Lloret, equipament cultural llargament esperat a la nostra vila. El motiu d’aquest comunicat és denunciar que, malgrat el que l’Ajuntament ha repetit una i altra vegada durant aquests darrers anys, el nou teatre municipal no comptarà amb cap projector de cinema, motiu pel qual des del Cineclub Adler lamentem haver-vos de comunicar que no podrem projectar-hi pel·lícules. Ras i curt: l’esperat Teatre de Lloret s’inaugurarà sense estar equipat amb un projector de cinema, ja sigui digital o analògic.
Tenint en compte que l’antic teatre sí comptava amb un projector de cinema analògic, resulta incomprensible que el nou s’inauguri sense projector. Que un equipament cultural d'aquestes característiques no compti amb cap projector de cinema és del tot ridícul, oimés si tenim en compte que des de l’enderroc de l’antic teatre el projector analògic que fins llavors havíem fet servir resta abandonat en un magatzem municipal. Si bé podem entendre que de moment no sigui possible adquirir un projector de cinema digital, resulta del tot inadmissible que des de la Regidoria de Promoció Cultural se'ns digui que no hi ha cap voluntat d'instal·lar al nou teatre el projector analògic que ja tenim.
Per més inri, cal recordar que ara fa un any aquest mateix Ajuntament aprovava un significatiu increment pressupostari de les obres de construcció del teatre a fi i efecte d’esmenar el greu error de projectar i construir un teatre sense cabina de projeccions. Un any després, el que en el seu moment es va dir que es feia per satisfer les demandes de la nostra entitat es revela un engany en tota regla; la cabina és ben buida i des de la Regidoria de Promoció Cultural se’ns diu que no hi ha ni diners per instal·lar-hi un projector de cinema digital ni voluntat d’acomodar-hi el projector analògic que ja tenim. Volem deixar clar que amb aquesta actitud la Regidoria de Promoció Cultural no fa res més que excloure el cineclub del nou teatre, deixant en evidència la pretesa versatilitat de l’esperat equipament cultural que, paradoxalment, esdevé un autèntic pas enrere en relació a l’equipament que teníem abans.
És per això que des del Cineclub Adler fem palès el nostre enuig i exigim a la Regidoria de Promoció Cultural que instal·li al Teatre de Lloret un projector de cinema, ja sigui digital o analògic, que faci d’aquest equipament el referent cultural que Lloret es mereix.
Permeteu que hi afegeixi:
Un equipament cultural sense capacitat de ser competitiu en el camp audiovisual, haurà costat una calerada del segle XXI, però respon als esquemes del segle XIX. Oimés si parlem d'una localitat com Lloret, on no hi ha cap sala de projecció cinematogràfica i que, raonablement, hauria d'haver plantejat aquest equipament també en termes de rendibilitat econòmica i de servei al sector turístic: o és que no volen ser competitius en el mercat de convencions i congressos, inclosos els de publicitat? Amb qui es vol competir, en aquest mercat? Què es vol, estar a l'alçada d'indrets turístics carrinclons i provincians que passen amb quatre projectors domèstics més o menys retocats o a l'altura de les ciutats i viles que aposten per la qualitat i la innovació, jugant el rol de ser puntes de llança en el sector? Obrir l'equipament sense estar equipat, havent-lo pensat sense caure en el vessant audiovisual i havent-hi forçat posteriorment una solució que ara, al damunt es deixa buida, resulta tan decebedor com el fet mateix, frívol, de menystenir una infraestructura (el projector analògic) de què ja disposa l'ajuntament, com si una inversió municipal de fa anys no s'hagués d'amortitzar, llençant-ne literalment el munt de diners que va costar. I, si al damunt, això significa impedir que a Lloret es pugui projectar cinema, la cosa ja passa de taca d'oli.
Tot passejant pel Facebook topo amb l'oficial dePa negre, on se'ns informa —fa 5 hores— que s'està tancant un acord per a França i per a Portugal i, paral·lelament, es podrà veure en unes aerolínies internacionals de primer ordre. Respecte a festivals, a l'abril «Pa Negre» serà a Copenhage, San Francisco i Roma, al Festival de Cinema Espanyol. I encara hi llegeixo un apunt datat aquest dimecres que L'Agustí Villaronga i l'equip de «Pa Negre» van estar aquest cap de setmana al Festival de Cinema Espanyol de Praga, on la pel·lícula va rebre nombrosos aplaudiments i felicitacions.
És l'empresa Beta Cinema la que s'encarrega de les vendes internacionals de la pel·lícula. I al seu web hi ha una notícia —datada a Múnic el 22 de febrer de 2011— sobre els 35 contractes que han lligat al Mercat Europeu del Cinema, en la qual i entre altres coses informen que Pa negre l'han venuda a la distribuïdora francesa Alfama Films i a la portuguesa Clap Filmes i que estan tancant un acord amb un distribuïdor japonès. Clap Filmes ja n'anuncia l'estrena el dia 7 d'abril de 2011. Per cert que el productor Paulo Branco —que ho fou conjuntament amb Isona Passola d' El mar, d'Agustí Villaronga— és al darrere tant de la companyia francesa com de la portuguesa.
Per altra banda, a la base de dades de Catalan Films, recapitulen els premis que rep i els festivals en què participa Pa negre i, així, a més del reguitzell de Gaudí i Goya, hi ha l'esment al Premi Forqué 2011 per a l'actriu principal i la participació dels film al Palm Springs International Film Festival 2011.
Pot semblar un manlleu fàcil, tòpic, però no ho és: el Cinema Truffaut, de Girona, és més que una sala de cinema. I aquesta setmana se'n celebren els primers 10 anys —en la forma i circumstàncies actuals, perquè aquest projecte no va pas nàixer del no res i havia tingut una fase prèvia, entre altres antecedents—.
A Girona, com a tantes altres ciutats de casa nostra, no s'estrenava gaire cinema d'autor —per no dir gens— i encara menys se'n projectava en versió original subtitulada. Comercialment, es pot dir que —de tot Catalunya— només n'hi havia a Barcelona. Ni les empreses d'exhibició locals, ni les del Cap i Casal, ni les de colinització espanyola ni feien el pas d'obrir, a Girona, cap sala tipus Verdi —per entendre'ns—. Ni tampoc s'engrescaven a oferir una programació continuada d'aquest altre cinema. N'hi havia, doncs, una clamorosa mancança, oimés tractant-se d'una ciutat amb universitat, dos diaris, diverses ràdios, un bon grapat de sales de cinema —testimoni del potencial de Girona com a plaça cinematogràfica—.
La inquietud cultural, cívica i social de tot una colla de crítics i comentaristes cinematogràfics havia dut a l'organització d'activitats cinematogràfiques al si de les sales que hi havia a la ciutat. Recordo una mena de setmana de la crítica als ja desapareguts Cinemes Catalunya, amb projeccions, presentacions, debats... Em vénen a la memòria presències com les del malaguanyat José Luís Guarner o d'Àlex Gorina, per esmentar dos noms mediàticament prou coneguts i que, alhora, contribuiren a reflexionar, pensar i gaudir amb el cinema. En aquest context, una sala de l'antic Cinema Modern s'acabà reconvertint en Cine-Estudi Truffaut: gestionat per una de les empreses exhibidores locals, tenia una estreta col·laboració amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i s'hi anava projectant material d'autor. Però la crisi de les antigues sales va acabar amb el Modern i la gent interessada en aquest altre cinema quedà sense oferta. A l'època, tots vèiem que s'escampava la plaga de les multisales, que es dedicaven a reproduir, multiplicant, l'oferta hegemònica essencialment de les produccions de Hollywood, sotmeses al dictat de les "majors". S'havia tastat la possibilitat d'una normalització cultural; la inquietud cultural, cívica i social persistia, i poc s'estava disposat a admetre la desertització que s'albirava. Fou així que hi hagué una reacció, que es projectè en alguns articles a la premsa, i la cosa acabà que l'Ajuntament comprà l'antic Cinema Modern i n'habilità l'antiga sala petita.
Nosaltres, que havíem estat agents actius en tot aquest procés, vam constituir-nos formalment en Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona —feia temps que existíem, però aleshores vam legalitzar-nos—, per tal de poder concòrrer al concurs de gestió del nou Cinema Truffaut. I fa 10 anys que el Col·lectiu el gestiona.
Per tant, al llarg d'aquests 10 anys, el Cinema Truffaut ha reflectit públicament molt bé la seva pregona base genètica. Respira la primmigènia inquietud cultural, cívica i social, en la programació, en l'organització d'actes i en el seu tarannà quotidià. S'ha convertit en una peça imprescindible del mapa cultural gironí, amb vincles actius amb entitats i institucions. I gosaria dir que ha aconseguit tot un reconeixement dels gironins i gironines que se l'han fet seu, el veuen com una part del seu propi patrimoni col·lectiu.
Al cap de 10 anys, resulta que algun multicinemes mira d'anar projectant la mena de pel·lícules que escauen al Truffaut. Mai aquesta sala pública, municipal, no s'ha ni pogut plantejar ser competència comercial de les empreses exhibidores. Però ha estat i és competitiva, en el sentit positiu de la paraula: ha estat i és a l'alçada —dins dels recursos de què disposa— i ha contribuït a crear un mercat local per al cinema d'autor. Per tant, en l'interès comercial de les empreses cap a aquesta mena de cinema, el Cinema Truffaut hi té força cosa a veure i això fa evident l'encert de l'Ajuntament de Girona d'apostar per una iniciativa cultural com aquesta que, des de la complementarietat de mercat, ha contribuït a enriquir i diversificar precisament aquest mateix mercat.
No tot han estat ni són flors i violes. El Truffaut, per exemple, topa sovint amb la poca sensibilitat de les distribuïdores —majoritàriament espanyoles—, reàcies a posar Girona al mapa de les versions originals subtitulades. Esclar que, quan es disposi de 2 sales, el diàleg amb aquestes distribuïdores potser donarà resultats més positius. De moment, però, deixeu-me dir que potser el principal mèrit del Truffaut en aquests 10 anys hagi estat la paciència, la tenacitat, saber empassar-se la saliva, en la defensa del cinema d'autor i en versió original, sobretot en el dur combat setmanal amb les distribuïdores. Tampoc no es pot dir que l'actual doble crisi —la del cinema i la general— no afecti aquesta sala. De la mateixa manera que, a nivell organitzatiu, s'ha hagut d'anar passant per diverses etapes, a vegades no precisament plàcides. Però això és vida. El Cinema Truffaut ha arribat fins aquí i segueix perquè està viu, perquè els que el gestionen segueixen vivíssament interessats pel cinema, perquè creuen en l'aportació cultural a la nostra societat, perquè saben que la qualitat de vida passa també pel conreu cultural i el cinema és una bona grana, que val pena sembrar i veure com creix i floreix.
Sens dubte, el Cinema Truffaut és un actiu boníssim cara a la Xarxa de Cinemes que preveu la Llei del Cinema.
Permeteu que acabi explicant la meva posició personal respecte al Truffaut. Em vaig afegir al Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona a l'època de les activitats als Cinemes Catalunya i a hores d'ara encara me'n considero membre; per bé que a penes si participo en una trobada anual amb els companys i companyes. Vaig participar molt activament en la formalització legal del Col·lectiu i, sobretot, en l'arrancada del Truffaut. Fins que, al cap d'uns anys, vaig haver de deixar-ho. Me'n sento molt orgullós i m'admiro de la feina que fan els amics i companys Paco Vilallonga, Guillem Terribas, Imma Merino, Àngel Quintana, Ramon Girona, Jordi Camps i Linnell, Íngrid Guardiola i Marta Sureda, amb la imprescindible aportació dels professionals que treballen a la casa —Carles Ribas, Eudald Camps, Jep Soler—.
El 17 de novembre de 2010, doncs, penso ser a l'acte central de commemoració d'aquest desè aniversari, en què es projectarà La noche que no acaba, d'Isaki Lacuesta. I, a partir d'avui i durant uns quants dies, aniré penjant apunts amb vídeos de pel·lícules projectades al Truffaut en aquests 10 anys.
Al facebook oficial de Pa negre es parla de Segon cap de setmana d'èxit als cinemes! I, , per altra banda, avui llegim al diari El Punt: Pa negreno només s'ha convertit en una de les pel·lícules més aplaudides pel públic i la crítica sinó també en una de les més taquilleres. Mentre a Catalunya encapçala el rànquing de recaptació per número de còpia, a Madrid només la supera La red social i, fins i tot a la capital de l'Estat, la còpia subtitulada “funciona d'allò més bé”, tal com va declarar la productora de la cinta, Isona Passola, durant la presentació del film divendres al cinemes Albéniz Plaça de Girona (Els petits grans actors de ‘Pa negre', a Girona, Jordi Camps i Linnell, Avui+ElPunt)
A Catalunya, on la pel·lícula ha estat estrenada integrament en català, l'èxit de Pa negre aquest cap de setmana ha estat encara més gran, amb una mitja per còpia superior als 3.000€, aconseguint situar-se en primera posició en gran part de les sales. Aquesta magnífica notícia l'he trobada al Facebook de la pel·lícula, en què s'explica: Pa negreaconsegueix uns excel·lents resultats en el seus primers dies d’estrena. Es va estrenar a 75 cinemes d’Espanya i ha aconseguit atreure a més de 28.000 espectadors a les sales, fet que la situa entre les 10 pel·lícules més vistes de tot l’Estat. I tot seguit afegeix: A Catalunya, on la pel·lícula ha estat estrenada integrament en català, el seu èxit ha estat encara més gran, amb una mitja per còpia superior als 3.000€, aconseguint situar-se en primera posició en gran part de les sales. Així ha liderat la taquilla de cinemes tan emblemàtics com Comedia i Verdi (Barcelona), Vigatà (Vic), Atlantida (Manresa) o Cinesa (Sant Cugat).
Jo ja vaig veure a Arenys de Mar ahir, a la sessió de les 4 de la tarda i, tot just tornat a casa, ja sabeu el que en vaig escriure. L'estic pensant i repensant i espero penjar-ne el comentari ben aviat, això si a les properes hores no penjo un altre apunt "a cop calent", perquè hi ha tantes coses que en vull dir, hi ha tant de matisos que m'agradarà fer-hi, hi ha tants aspectes a discutir-ne (com més m'agrada a mi fer-ho, a aprtir de coses de gran interès)... Però sobretot és la grandíssima satisfacció que m'ha quedat al cos des d'ahir a la tarda.
Deixeu-m'ho tornar a dir (així, a tall de "hooligan", que després ja em comportaré com a persona assenyada, quan n'escrigui el comentari): Que n'és de gran Villaronga! Quina pel·liculassa, Pa negre, malgrat els malgrats!
Actualització (23.10.2010) La distribuïdora Emon ha emès aquesta setmana el següent comunicat oficial: EMON se complace en comunicar que el estreno de PAN NEGRO, este pasado fin de semana, en 75 cines de España ha conseguido atraer a más de 28.000 espectadores en las salas, hecho que la sitúa entre las 10 películas más vistas y como el segundo mejor estreno del fin de semana. En Cataluña, donde la película ha sido estrenada íntegramente en catalán, su éxito ha sido aún mayor, consiguiendo situarse en primera posición en gran parte de las salas donde se ha estrenado. Notícia singularment positiva, de la qual s'han fet ressó poquíssims mitjans de comunicació a casa nostra. Per la seva banda, Cultura21 publicà ahir: ‘Pa Negre’ va ser la segona millor estrena cinematogràfica en què es pren com a referència les dades de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, que xifren en 28.000 ja els espectadors que l'hem vista.
En els darrers deu anys hem vist com determinades pel·lícules catalanes triomfaven en els principals festivals internacionals, com alguns cineastes eren situats entre els autors revelació del panorama internacional per part de les més destacades revistes cinematogràfiques o com el fenomen cinema català començava a ser estudiat com una etiqueta en prestigioses universitats d'arreu del món. Aquest fet ha convertit el cinema d'autor català del primer decenni del segle XXI en el cinema amb més projecció que s'ha dut mai a terme a Catalunya.
En el moment d'intentar definir l'heterogeneïtat de les propostes, els autors i els estils que configuren aquest cinema, el concepte que millor ens pot ajudar a comprendre tot el que hi passa al voltant és el de "sense fronteres". Ens trobem davant d'un cinema que es mou a mig camí entre allò local i allò universal, entre els imaginaris nacionals i els transnacionals. Un cinema que contempla la creació com un procés d'hibridació entre les formes de la ficció i les formes del documental, alhora que vol consolidar i actualitzar un cert llegat estilístic provinent de la modernitat.
Amb aquest text —sobre el qual, permeteu que ara mateix no em pronunciï—, es presenten les Jornades Cinema d'autor català. Sense fronteres, que tindrà lloc a La Pedrera (Barcelona) els dies 18 i 19 d'octubre de 2010, amb el programa següent:
Dilluns, 18 d'octubre
Sessió del matí
De 12.00 a 14.00h Masterclass d' Isaki Lacuesta (!)
Sessió de la tarda
A les 17.00h "Els cinemes nacionals en el temps de les mirades transnacionals", per Alain Bergala.
A les 17.45h Herències, amb Pere Portabella i Jordi Balló .
A les 18.30h Produccions, amb Lluís Miñarro, Paco Poch i (!) Andrés Hispano.
A les 19.30h Camins, amb Isaki Lacuesta (!) i Carlos Losilla (!).
A les 20.15h Camins, amb Albert Serra i Àngel Quintana.
A les 21.00h Projecció del film Aullido, de Frederic Amat. Presentat pel director
Dimarts, 19 d'octubre
Sessió del matí
De 12.00 a 14.00h Masterclass d' Albert Serra.
Sessió de tarda
A les 17.00h L'ofici, amb Sergi Dies, Amanda Villavieja i Jimmy Gimferrer. Modera: Andrés Hispano (!)
A les 18.00h Imaginaris, amb Esteve Riambau (!), Roser Aguilar (!) i Claudia LLosa. Modera: Àngel Quintana.
A les 19.00h Possibles, amb Mercedes Álvarez i Imma Merino.
A les 19.45h Possibles, amb Marc Recha i Edouard Waintrop.
A les 21.00h Cloenda (a Cinemes Alexandra). Preestrena de la pel·lículaGuest, de José Luís Guerín, amb la presència del director.
***
Nota No explico el significat del senyal (!), perquè em sembla obvi. L'interès del que es proposa em sembla indubtable, però "l'embolic" del text de presentació lliga amb el que em sembla un notable esbiaixament general. Em sap molt de greu no poder-hi assistir, perquè algunes de les propostes em semblen d'interès —fins i tot en el cas que em sé discrepant i precisament per això—, però, per altra banda, m'ensumo que hi agafaria emprenyades descomunals. I és que quan es comença per voler dissimular el nacionalisme espanyol amb termes retòrics com la transnacionalitat i coses d'aquestes...
Hi ha arribat el dia D. Per fi arriba a part de la nostra cartellera Pa negre, d'Agustí Villaronga.
Un total de 40 còpies s'han distribuït per sales de cinema les Illes, Catalunya i el País Valencià, ja siguin en versió original catalana, en versió doblada a l'espanyol o en versió original subtitulada a l'espanyol. Un desplegament important, però que deixa comarques senceres sense cap còpia. Desconec ara mateix, si és problema de la distribuïdora Emon -que tampoc és cap potència en el ram- o de les empreses d'exhibició -per exemple, cap Lauren projecta Pa negre i això fa que no es pugui veure ni a Blanes, ni a Viladecans, i, en el cas de Reus, tampoc, ja que l'altra sala (de l'ACEC) tampoc la projecta-.
Aquestes són les sales on s'estrena -en VO, VE o VOSE-: -Tinc pendent d'enllestir-ne els enllaços-
De Caracremada, el debut de Lluís Galter en el llargmetratge, que els dies 5 i 6 de setembre de 2010 participa a la renovada secció Horitzons de la Mostra de Venècia, ja en trobem a la xarxa el web: www.pacopoch.cat/caracremada
Hi llegim que "Caracremada", sobrenom donat per la Guàrdia Civil a Ramon Vila Capdevila, reflexiona sobre la resistència llibertària al règim de Franco a través del darrer guerriller actiu. El 1951 la CNT va ordenar la retirada dels seus militants, però Ramon Vila va quedar-se als boscos de les terres interiors de Catalunya, on reinicià pel seu compte l'operació de lluita.
Hi trobem el tràiler, clips, molt de material gràfic, les fitxes tècnica i artística, etc.
El somni, de Christophe Farnarier, que es va presentar mundialment al Festival de Locarno 2008, i aconseguí un èxit notable ran de la seva estrena a part de la nostra cartellera, s'ha editat en DVD i s'ha estat passejant per Argentina, Xile, Colòmbia, Canada, Alemanya, Suïssa, Itàlia, França, Marroc, Nova Caledònia... I torna a Catalunya, de la mà d' Alex Gorina i el seu programa Sala 33, dissabte 28 d'agost, a les 22.20h(Canal 33). Serà la primera vegada que la nostra televisió emet la versió íntegra d'aquesta pel·lícula, ja que en una anterior ocasió en va passar una versió reduïda.
D'ençà el 1988, el caràcter singular de l'obra del cineasta català Marc Recha (L'Hospitalet de Llobregat, 1970) ha estta present en l'escena internacional, del Festival de Locarno al Festival de Canes. Des del seu primer llargmetrtge (..) Recha formula un cinema híbrid entre naturalisme i fantàstic, d'acord amb les seves pròpies paraules "El cinema és la mirada, i la mirada és esperar les coses, esperar que es revelin" -expliquen els organitzadors, en el text de presentació.
D'una banda, el 12è Festival Dauville - Àsia (10-14 de març de 2010) acaba d'avançar la programació i la composició del jurat. Serà el guionista i directors francès Pascal Bonitzer qui presidirà el jurat, i el seu compatriota i col·lega Florent Emilio Siri encapçalarà el Jurat de la secció Acció Àsia. Quant a la programació, a més dels dos apartats competitius, el certamen oferirà una mirada a l'emergent autor xinès Lu Chuan, guanyador de la darrera edició del Festival de Sant Sebastià, amb Ciutat de vida i mort. I completen el programa, un parell d'homenatges al filipí Brillante Mendoza, amb la projecció íntegra de la seva filmografia, i al xinès Lou Ye.
Precisament Lou Ye ha estat també notícia aquests dies, perquè s'ha anunciat que començarà a rodar una nova pel·lícula, titulada Gossa (Chienne), en la qual Tahar Rahim (descobert a Un profeta) encarnarà un obrer que s'enamora apassionadament d'un professor xinès acabat d'arribar a París. Adaptació d'un relat homònim i autobiogràfic de Jie Liu, prohibit a la Xina, però bendifós a través d'internet, la pel·lícula es filmarà a França i després a la Xina (on, recordem-ho, Lou Ye té prohibit de treballar com a director, durant 5 anys, per haver-se saltat la censura governamental comunistai haver presentat sense el seu permís a Canes Summer Palace, sobre els fets de Tiananmen.
Me n'alegro per Esteve Riambau, que atresora un bagatge prou conegut i reconegut d'estudi, coneixement, difusió, docència, gestió i fins de creació cinematogràfica.
Em sap greu per alguns dels altres 18 candidats i candidates, d'algun dels quals ja n'havia parlat i que igualment tenen un bon perfil com per haver guanyat el concurs.
Els temors. Tot i que la personalitat de cadascun dels candidats/ates hauria aportat característiques diferents al futur de la Filmoteca de Catalunya, no són precisament de característiques intrínsicament cinematogràfica els temors que tinc. Sé, permeteu que ho digui abans de revelar-los, que segurament us sorprendran a bona part dels lectors, però us asseguro que sé el que em dic. Primer temor: em preocupa el futur de la llengua catalana a la Filmoteca. Segon temor: em preocupa encara més la catalanitat de Filmoteca de Catalunya, que progressivament pot anar convertint-se en una eficient delegació de la Filmoteca Espanyola a Catalunya. Tant de bo que el temps m'esvaeixi aquests neguits perquè no es confirmin a l'hora de la veritat; però ho veig difícil. Evidentment, molt més difícil del que la majoria us podeu pensar. El meu coneixement del personatge em dóna peu a aquests temors; però potser també resulta que aquest meu coneixement em priva de veure altres coses. El temps dirà i tant debò que digui molt diferent al que em temo que dirà.
Petit indi, de Marc Recha, rebatejada com C'est ici que je vis, s'estrena al mercat francès el dia 10 de febrer de 2010, segons que ha anunciat la distribuïdora Ad Vitam. Després d'una rebuda crítica prou bona i un resultat de taquilla més aviat fluixet a casa nostra, la pel·lícula tindrà ara una autèntica segona oportunitat, en sotmetre's a la sempre influent i forta crítica francesa i a un públic que coneix i reconeix Recha, pels seus anteriors treballs, alguns dels quals havien estat projectats a Canes.
Quan, dilluns d'aquesta setmana em va arribar a casa el Time Out Barcelona-hi estic subscrit- i el vaig fullejar, vaig endur-me tota una sorpresa en llegir una de les petites notes fotogràmiques que hi escriu Pere Vall. Explicava que, entre els noms que havien sonat per a dirigir la Filmoteca de Catalunya hi havia un candidat de cognom acabat en "...silla" i un altre que el té acabat en "...erde". Com sabeu, s'ha decidit convocar un concurs internacional.
Em va agafar de sorpresa perquè no en sabia res -cosa, d'altra banda, gens estranya, per com estic allunyat tant de la Filmoteca com de les cuines "del poder" cinematogràfic a casa nostra-. Tanmateix i malgrat la cautela d'en Pere Vall a mig difuminar els cognoms de Carlos Losilla i de José Enrique Monterde, vaig de seguida -i potser precipitadament, ves a saber- aquests crítics i professors universitaris a les dues referències que ell donava.
A Monterde el conec de fa moltíssims anys, perquè tingué una vinculació molt estreta amb el cineclub del meu poble i quan vaig fer-me'n càrrec, vam tenir l'oportunitat de col·laborar. Això, abans de coincidir a l'Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC), fins i tot en alguna de les diverses juntes directives de què vaig ser membre. I no cal dir que, en la meva adolescència cinèfila, mirava de llegir-li els articles que publicava a "Dirigido por...".
Quant a Carlos Losilla, crec recordar que també el vaig conèixer a l'ACCEC i vam poder col·laborar ran de l'edició a Editorial Paidós -on ell treballava- del meu llibret sobre Trois couleurs: Rouge, de Kieslowski. Tot i que ens veiem poc des de fa anys, havíem tingut una certa amistat. Des que ha esdevingut crític del diari "Avui", el llegeixo regularment, malgrat que en solc discrepar molt -com es féu públicament evident ja fa temps, en aquest mateix blog-.
No cal dir, doncs, que la possibilitat que algun d'ells dos acabés dirigint Filmoteca de Catalunya em feu, a nivell personal, prou gràcia, i, a nivell cinematogràfic, em va dur a ponderar el gran bagatge de coneixements i d'iniciatives que atresoren tant l'un com l'altre.
He de reconèixer, però, que simultàniament se'm desvetllà un neguit diguem-ne de tendències o si voleu polític: el fet que la direcció de la Filmoteca quedés en mans del que jo anomeno la secta cahierista-espanyola. Déu n'hi do ja la quota de poder que remenen a Barcelona, que si també controlessin Filmoteca... Esclar que, d'altra banda, segons quina hagués de ser l'alternativa, millor que s'apostés per Monterde o Losilla -Losilla o Monterde, l'ordre no fa al cas- i en recollissim tot el que hi poguessin aportar -per bé i per mal-.
Pere Vall parla de rumors sobre el possible fitxatge d'una dona italiana. Apostes?
J. Edgar; La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
