Una mena de 'fotoblog' 
En aquesta talaia privilegiada sobre el brogit del Raval, el silenci es fa estrany. El Barceló Raval ofereix en la seva terrassa mirador una vista 360 graus de la ciutat. L'estructura de l'edifici --dotat d'una segona pell en forma de malla-- impedeix contemplar el carrer i la seva palpitant realitat però en canvi permet veure els edificis llunyans amb absent serenitat. Vet aquí aquest flamant nou edifici per a la nova Barcelona, metàlica torre d'ivori, desvergonyida excepció, en un Raval que sembla atrapat en una llarga 'ressaca'.
 Enigmes d'asfalt (vegeu més informació aquí), a les bateries del Carmel. En aquest indret mig abandonat i de difícil accés --no està específicament senyalitzat-- hi ha una de les millors vistes de la ciutat. O de les ciutats... perquè en un dia clar aquest mirador privilegiat permet veure fins a cinc comarques: Barcelonès, Maresme, els dos Vallesos i el Baix Llobregat (a on mira aquesta imatge).
 La nostra mirada sempre està condicionada. Aquesta foto evidencia que quan mirem pel visor de la càmera construïm, que quan fem una foto no mostrem com són les coses, sinó com les veiem. Que els objectes i els paisatges no parlen a través d'una imatge, sinó que és la nostra veu la que se'n projecta.
Des de la torre d'alta mar del port de Barcelona, fa uns dies em va semblar veure el fantasma de Piet Mondrian.
 No hi ha duresa que es resisteixi al sol. Ho prova aquesta fotografia del campus Nord de l'UPC on el joc d'ombres projectades per les pèrgoles situades damunt els edificis regalen un vestit preciós a aquestes façanes. Aquesta efímera abstracció és, en realitat, una nova pell a aquests blocs, d'aparença antipàtica. La prova, una nova prova, que la bellesa no està tan en allò que fem sinó en el diàleg que som capaços d'articular entre la nostra idea i el seu entorn. Aquesta idea tan òbvia és un bon resum de la bona arquitectura. La pedra i el ciment reflecteixen la ciutat en moviment, exemplificat en aquest cas en un espectacular exhibició d'ombres. M'agrada quan l'edifici no és atrezzo, sinó actor.
M'agrada tornar a les ciutats que m'agraden, tot i que és sempre un viatge perillós, aquest. Perquè no tornem només a retrobar la pedra i el paisatge, tornem estirant el fil de la memòria, i la memòria marca el ritme d'una música irrepetible. Tornem a capturar el miratge, i això és impossible. Pensava en Lisboa i Porto, dos ciutats que m'agraden, mentre menjava una 'queijada' d' 'A' Casa Portuguesa. El pastisset de formatge era deliciós: la pasta de full torradeta i cruixent, l'interior flonjós, el punt just de dolç... i vaig tornar a Lisboa, i vaig tornar a Porto, fa nou anys. I va ser sense esperar-m'ho, sense expectatives prefixades. I així és com un torna a les ciutats que li agraden.
 El títol d'aquest apunt és el el nom d'un grup de flickr (la principal xarxa social per publicar i compartir imatges a internet) on gent molt diversa publica imatges que suggereixen una bandera. Aquesta és una contribució meva, suggerida per Procsilas. És un detall de la façana lateral dels Laboratoris del Doctor Esteve, a Martorelles (Vallès Oriental). Podeu accedir al grup clicant en aquest enllaç i navegar una mica per les pàtries imprevisibles, que ens aborden (o ens poden abordar) en cada cantonada. Al capdavall una bandera és el diàleg subjectiu que establim amb allò que ens envolta en un moment determinat, un anhel que capturem en un símbol rectangular... un joc, un pacte. I així són una mica les fotos recollides en aquest àlbum online...
 Cal tocar de peus a terra. Però mirar enlaire, també està bé. És recomanable. Dirigim els ulls amunt per trobar la frontera difusa entre pedra i cel, entre allò que és concret i el que és intangible. La ciutat és el carrer per on transitem, però també el camí impossible que ens tracen els quatre fils elèctrics divergents de la foto, metàfora --un pèl pessimista--, d'una quotidianitat apressada, que va massa a la seva. Sort que l'estiu ja és aquí, la veritat.
 La càmera a la butxaca, sempre a punt. Dimarts passat al vespre. Fèiem temps per al concert que Ry Cooder i Nick Lowe van reglar dimarts a Barcelona, a la sala 2 del Palau Sant Jordi. En la foto de l'esquerra vaig agafar la llum del cel; en la de la dreta, la del terra. Hi ha quatre persones que sospiren amb la ciutat als seus peus, en una el cel és amable i serè, en l'altra és encegador i inquietant. La foto ha desdoblat amb senzilla eloqüència un mateix moment...
 Aquest estiu ha començat amb vent i fresqueta, però amb la feina feta. Abans de quedar inaugurada la temporada, ja hi havia a totes les cases, a totes les ràdios i a tots els mòbils la cançó de l'estiu aprovada per aclaparant majoria (i gràcies a una bona campanya de publicitat... clar). Es tracta de Summercat, de Billy the Vision and the Dancers (premiats o condemnats per aquest encegador focus mediàtic, encara no se sap). La melodia de la cançó és pur Jonathan Richman, però és només el pàlid reflex de l'original rock'n'roll festiu que el cantautor de Boston defensa des de fa més de 30 anys! L'omnipresent 'Summercat' és la banda sonora d'un anunci d'una cervesa nacional (si és que això existeix) i serveix, colateralment, de reclam d'una petita illa dels Països Catalans, Formentera. Però més que un publireportatge turístic, em sembla una estudiadíssima idealització d'un jove d'avui. És per això que funciona tan bé, l'anunci. Retrata a la perfecció una generació dubitativa --quina m'agrada més, la rossa o la morena?--, que conjuga en present --per això la història del vídeo no continua, sinó que torna a començar-- i que frueix dels escenaris naturals amb la mirada de l'espectador --aquesta és la història de tres turistes, el territori és només la pell, l'anècdota propiciatòria. L'anunci de l'Estrella és imbatible, per això mateix. La cançó hi ajuda, clar, i també l'illa, segur. La clau del seu èxit, però, és la manera de posar davant el seu públic objectiu un mirall ben deformat... però molt i molt afavoridor. Bé, així és sempre la publicitat, no?
 Aquests 'jacks' elegantment inerts semblen tenir poder màgics, i de fet els tenen. Transporten notes i lletres, comuniquen històries. Que les coses mai són coses, i prou. I sempre està bé insistir-hi, en això. Desendolles els auriculars, i a les orelles notes aquell zumzum plaent; així és, finalment, la música callada. M'agrada veure aquests petits objectes de la foto, aquesta natura morta d'avui, com un souvenir de tots els viatges que faig, a través de la música... sense sortir del menjador de casa.
 La realitat la veig pixelada, fins i tot veig els píxels que 'existien' abans que els píxels mateixos existissin. Aquesta façana del carrer de Torrijos, a Gràcia, és tota una lliçó i també un homenatge. És la lliçó d'un món que és ben real, malgrat la seva pretesa virtualitat; i és també un homenatge a la feina --la bona feina-- per aflorar a la xarxa un país de debò... a cop de píxel, a cop de tecla. El servei de blocs de Vilaweb ha complert cinc anys aquesta setmana. Ahir, dilluns, es va fer l' acte de celebració al nou local del mitjà al cor del Raval.
 Composició abstracta, a l'estil de Piet Mondrian, en el 'no lloc' per excel·lència: el polígon industrial. Aquest és el de Pomar, a Badalona. Aquí trobem una barreja impagable de sòl rústic (es mantenen un parell de notables finques agrícoles), parc d'habitatges i magatzems. Hi ha una bona colla de tanques publicitàries, significativament oblidades.
 Per desafiar les regles de la física, només cal tenir un esprai a mà. Un dels meus graffits preferits, al passeig marítim de Badalona, just passat Manresà.
A Badalona, el bar del Círcol és un punt de referència ineludible. Tothom hi passa pel davant, almenys un cop al dia i molts s'hi aturen. S'entén: és ràpid, cèntric i sempre hi trobes algú. Com tots els llocs estimats per la gent, conté tresors amagats. El disseny de la barra i els tamborets. Per posar un exemple. Segur que no figuren en cap llistat de patrimoni... però, malgrat la seva materialitat disfrutada per centenars de badalonins i badalonines cada dia, representen un valor intangible. M'agrada comprovar que, absent al pas del temps, el Círcol es continua defensant al mobiliari oportunista, d'usar i llençar. Això és caràcter, això és diferència... així són les ciutats que valen la pena.
 Pocs homes dels que arriben a una illa, n'acaben marxant", va deixar escrit Robert Louis Stevenson. Un d'aquests 'pocs homes' va abandonar aquesta, d'illa. És una illa urbana, una illa sommiada. Està al carreró que hi ha a la confluència de la travessera de Gràcia, a Barcelona, amb el carrer de Sicília.
 Són diverses, en realitat. És per això que és tan difícil, tot plegat. Vista del mediterrani a través de les barres d'una de les parades d'un circuït de fitness. A la platja de la barca Maria, a Badalona.
 Dos coloms es petonegen atrapats en una dolça eternitat a la façana d'una caseta a l'avinguda Martí Pujol de Badalona. Quina història es deu amagar rera aquest petit secret urbà? Tot i que, ben mirat, hi ha preguntes que no cal respondre-les.
 "... tota la meva vida vaig ser massa lluny / i no saludava, m'ofegava". Sempre m'han impressionat aquests versos de la poetessa Stevie Smith (1902-1971). Escriure de cara als altres és aquell joc de vels del savi poema de Joan Argenté (que he citat tantes vegades). I enllà dels vels... la resposta? O bé un nou interrogant? Com aquest, capturat al passeig de Sant Joan de Barcelona.
Vista a 90 graus d'un edifici del carrer Tamarit, a l'Eixample de Barcelona. L'angle forçat regala una vista abstracta, que sembla l'esquelet d'un gran dinosaure.
 La Maria, en un fragmentat primer pla. Rera la reixa, en Jeroni se la mira amb ulls tristos, des de l'interior de la casa de la Vila. Que amaguen els ulls del gegant? Està enamorat? És correspost? Escena capturada el 8 de maig de 2009, uns minuts després d'acabar el pregó d'inici de festes de Maig. Els gegants de Badalona són l'Anastasi i la Maria, que celebren els 150 anys. La segona parella està formada per en Jeroni i la Badamar. Més informació, aquí.
|
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Una llibreta que, en algunes coses, és cosina germana d'aquest àlbum de retalls.
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
Diari personal d'una periodista i autora de documentals.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
