El món 2.0 
Al blog d’Escacc llegeixo que segons una enquesta recent, “la majoria dels professionals de la comunicació menystenen les xarxes socials”. “La meitat dels enquestats ha expressat la seva convicció que el paper d’aquestes eines està ‘sobrevalorat’, tot i que el 65% dels que es defineixen com a ‘bloggers’ en discrepen. El 60%, a més, creu que han influït negativament sobre els mitjans tradicionals.”
¿Tan poc ens estimem, que creiem que un sol ocellet és el que ha ‘revolucionat’ la nostra feina i de pas aquell món que, imprudentment, ja donàvem per descomptat? Una part dels nostres col·legues no han sabut (o no han pogut?) anar més enllà de les ‘marques’; dels noms, vaja.
I és que… no és Twitter, no és Facebook, no és Google+; és un lector que ha canviat per sempre més; és una notícia sense principi ni final; és un kiosk instal·lat a cada casa. Twitter, Facebook, Google+ són, doncs, les eines que cal aprendre a fer servir apropiadament en un escenari on es mantenen els reptes de sempre de la professió: el rigor, la independència i el compromís.
El manual d’ús d’aquests nous instruments l’estem escrivint ara mateix i entre tots; potser a voltes erràticament i, segur, amb anades i vingudes que ens descol·loquen i ens inquieten, però és així com anem reinventant la professió. Noves eines per fer la ‘vella’ feina.
* Llegiu l'article complet a Media.cat, publicat el 12 de novembre de 2011.
 És periodista i escriptor. I potser assagista. També ha tastat la gestió i la comunicació política. «Prefereixo deixar estar les etiquetes i... anar fent coses. Aprendre i compartir el que calgui.» Avui és una de les veus més escoltades del periodisme a la xarxa. Es diu Joan Carreras, Janquim, i és el meu entrevistat a la secció de Tasques Connectades del número de setembre de la Revista d'Òmnium Cultural.
Un tastet de l'entrevista --per cert realitzada via twitter--: "Per Vida a Mart em referia a la visió que de vegades hi ha d’Internet des del periodisme... com si Internet fos un món a part i no part del món." "Sóc un narrador. Amb més o menys fortuna. El periodisme és un dels oficis que he fet. És una provisionalitat. Reinventar-se és quasi una obligació permanent."
L'entrevista sencera la podeu llegir aquí i totes les Tasques en aquest altre enllaç.
 Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas…
Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l'article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]
 [Text escrit per a l'homenatge Benach 2.0, accessible aquí.]
Aquesta és la història de dues mirades que es van creuar una nit de Santa Llúcia de l’any 2004. És la història d’un moment efímer, d’un detall minúscul dins el moment majúscul que vivia una ciutat, la meva ciutat. Badalona.
Situem-nos al Palau Olímpic. S’hi celebrava la 54 edició de la Nit de les Lletres Catalanes. La ciutat vestida amb corbata i vestit llarg, els ulls de molts brillaven com joies. No passa sovint que Badalona surti als mitjans en positiu. Neguit i orgull. Ara ens toca ser el centre de les mirades. Ni que sigui per una nit.
Jo just acabava de dir quatre paraules com a president d’Òmnium Cultural a Badalona i baixava de la tribuna amb les cames una mica tremoloses. Mig m’asseia a la pesada cadira vestida de gala en la taula central. Les principals autoritats del país, al meu voltant. Uf.
I descobreixo al President del Parlament que em mirava amb ulls còmplices. A la taula la conversa seguia animada i indiferent al meu tràngol davant dels focus. Però l’Ernest em responia amb un gest breu: “molt bé”, mussitava amb els llavis i amb un lleu moviment de cap. Jo m’hi tornava amb un somriure més aviat sorprès.
Potser avui enlloc d’un gest d’ànims hagués estat un twit. Segur.
És només una història petita, de tan petita que quasi no és història. És el Benach 1.0 que vaig conèixer l’any 2004.
Tan temps després, a mi em diu molt d’una persona i d’una manera de ser, a la política. El seu pas a les xarxes –l’imprecís terreny que ell ha ajudat a convertir en un espai tranquil i generós– estava cantat.
Això no ho vaig veure aleshores. Ho veig ara.
 Vilaweb va néixer com un diari, fa 15 anys. I 15 anys després continua sent això mateix, un diari. Hi havia (i hi ha) un clar compromís amb un territori i una sòlida agenda pròpia, els dos ingredients principals d'una capçalera d'èxit. Aquí ens interpel·la cada matí una mirada perfectament reconeixible. La distingiríem entre una multitud, aquesta mirada. Hi ha notícies que només trobem en aquest espai, ras i curt.
Parlem així de Vilaweb perquè sempre va ser, principalment, un projecte periodístic.
També ha estat (i és) un referent en l'aplicació de les noves tecnologies en el periodisme. Però sempre m'ha semblat que insistim massa en l'aspecte tecnològic, al voltant de Vilaweb. D’acord: Internet ha estat l'instrument que ha servit per fer un periodisme extés capil·larment arreu del país (les famoses edicions avancen uns quants anys el fenomen dels mitjans hiperlocals!), que ha permès avançar en la línia de l’aleshores incipient paradigma de la conversa (amb un ecosistema de blogs avui encara molt viu). Vilaweb, el diari digital nadiu, va entendre molt aviat que una capçalera és, avui, moltes coses a la vegada: lletra, imatge, veu, presència.
Tanmateix, la tecnologia ha acompanyat sempre una idea; la idea de fer un diari, un bon diari. La tecnologia ha aportat eficiència i més emoció. Però per si sola --perdoneu l'obvietat-- hagués servit de ben poc.
Gent de Vilaweb, Assumpció, Vicent... ens heu fet molt millors ciutadans, aquests darrers 15 anys. Gràcies.
 Et mires el teu 'inbox' amb terror, com si fos una selva fosca i xisclaire, mentre et preguntes quant de temps fa que no apagues l'ordinador. El cap de setmana fa temps que ha deixat de ser aquella habitació amable en la que hom esperava poder fumar en pipa i col·leccionar segells per ser un volàtil estat mental conjugat en condicional. Al metro, quan tanques els ulls, és com si fessis zàpping entre les coses que no faràs. No és que no sàpigues què fer, és que no temps temps per fer-ho tot. Et pots morir de gana. Et pots morir d'un empatx. Que la informació és com una beguda alcohòlica, que sempre en vols més, i a vegades ja no saps ni perquè. En el fons la feina del periodista, com la del barman, sempre ha estat la d'administrar-nos amb subtil ofici --un gota gota i un bon esmòquing-- la nostra ànsia de saber més. La premsa anglosaxona es devia inventar el format de 'llista' (a les quals és tan aficionada!) per ajudar en aquest procés de selecció. Els 10 homes més rics, les 10 ciutats més boniques, els 10 millors directors de cinema, les 10 capçaleres més influents, els 10 llocs que has de conèixer... o els cinquanta millors plats i els llocs on menjar-los. Precisament: "The 50 best things to eat in the world, and where to eat them" és l'article publicat per Killian Fox a l'Observer britànic aquesta setmana. L'article és prou curiós (i molt discutible). Els estressats, però, han de saber que hi ha tres plats que es poden menjar a prop de casa; dos a Barcelona --patates fregides a la Cova Fumada, de la Barceloneta, i tapes, a Cal Pep, a la plaça de les Olles-- i un altre a les Illes --porc, a Estellencs, Mallorca--. Tic-tac... el temps corre! Encara te'n queden 47!
 Avui 31 d’agost és el Blog Day: aquests són els meus cinc blogs recomanats segons les normes de participació d'aquest esdeveniment mundial. Hi ha tants blogs interessants... però he hagut d'acotar la meva selecció a cinc. He decidit enllaçar a blogs amics que es mouen a la xarxa amb discreció (bé que amb eloqüent qualitat) i que, per tant, potser no coneixeu. Si el Dia del Blog és la gran festa de la blogosfera jo, avui, em permeto venir acompanyat d'alguns amics. Crec que us agradaran.
 Llegeixo a Reuters un d'aquells titulars que justifiquen el manteniment d'un blog. "China has banned electro-shock therapy as a treatment for internet addiction" (la Xina ha prohibit la teràpia de l'electroshock com a tractament de l'addicció a internet). Una notícia singularment seductora, entre la innocentada i l'afilada descripció social. La redacció de la nota és exasperantment correcta (a l'estil del despatx informatiu anglosaxó) però al cosa dóna per a molt. De fet, se'n podrien fer desenes d'apunts en incomptables blogs. Però vaja, aquí va el meu, d'apunt, en forma de ràpida noteta. El promotor dels tractaments és un tal Doctor Yan Yongxin, també conegut com a 'Uncle Yang'. El 'tiet' en qüestió té cura d'un camp d'internament, portat marcialment, a la manera Han, relacionant grotescament dos escenaris que, d'alguna estranya manera, tampoc sorprèn tant veure junts: el de la revolució cultural de Mao i el de la bogeria puritana del balneari de Battle Creek.
 L'Alexa Longueira, una noia nordamericana de quinze anys, estava escrivint un sms mentre caminava pel Victory Boulevard, d'Staten Island. Anava fent tan tranquila, fatalment atreta per la inquietant foscor que havia deixat al descobert una 'tapa' de serveis aixecada al mig del carrer. Algú devia estar reparant una conducció, o supervisant algun tram de clavegueres. Tan se val. L'Alexa va caure pel forat, a mig escriure una 'n', amb un xisclet mut, i en una sola mil·lèssima de segon es va enfadar (qui gosava destorbar-la?), es va espantar (el vertígen de la caiguda lliure no et deixa indiferent) i, finalment, va reflexionar: del diàleg sempre difícil entre virtualitat i realitat, de la futilitat de les nostres passes, del sentit de l'expressió 'tocar de peus a terra'... Els pobres treballadors que van veure caure l'adolescent als seus peus anavien dient 'I'm sorry, I'm sorry, I'm sorry' i a dalt, rera aquell puntet de llum, la mare que xisclava, mentre dubtava si marcar el número de l'advocat o de l'ambulància. Pel que sembla, i segons denuncia la família, encara hi ha una bamba perduda en el putrefacte forat, però l'Alexa està bé. Així ho diu almenys la notícia de The Wired, que en cita una de MSBCN.
 "Lentament, en el camí de tornar les coses a lloc (tot comprovant que no hi ha un lloc per cada cosa ni una cosa per cada lloc)." Ho escrivia dissabte passat al meu twitter i en uns pocs minuts la sempre activa Trina Milán en feia un RT. Un RT? Aquesta sigla prové de Re-Tweet; l'acció de reenviar, tot citant-ne la font, un dels comentaris de 140 caràcters que alimenten aquesta comunitat virtual. És una forma ràpida i eficient de compartir coneixement, d'aflorar coses interessants en la boca dels seus autors per portar-los a un nou públic. És més que un acte de generositat; això implicaria l'acte de concedir el favor i és més que això... és un acte de aprenentatge solidari. Que això és la xarxa, avui. La suma dels centenars de twits que hom llegeix al dia conformen un corpus dinàmic, molt viu (la funció de RT encara ho fa més evident, això) i que vinculem a la curiositat, la reflexió, la quotidianitat i la informació. No es poca cosa. El meu twitt, en ser publicat va deixar de ser meu. Això passa amb tot: una cançó, un poema, una pel·lícula. Només que aquí 'passa' més ràpid, l'experiència envigorida per la tensió de la immediatesa. La meva reflexió va esdevenir també la reflexió dels seus lectors. El que jo volia dir amb "el lent camí de tornar les coses a lloc" deu ser força diferent al que li devia suggerir a la Trina. I ja és això. La frase era meva, i després seva. I finalment de ningú. I entre aquest post i aquell twitt han passat una bona colla de dies. I enmig hi ha hagut molts més twits, RT: enllaços intercanviats, informació difosa, pensaments contrastats... el corrent imparable dels que comparteixen a temps real.
 Les fotos continuen explicant moltes coses: ahir dissabte una vintenta de blocaires de procedència molt diversa ens vam trobar en la tertúlia a l' Ateneu Barcelonès que, (sobretot) per mitjà de Guillem Carbonell, mantenim regularment amb el nom d' Ateneuesfera. En una sala llarga i fosca i entre la pols ben portada de milers de llibres, silenciós tresor present (i no sé si llunyà) de la cultura del segle XX, vam parlar de Facebook, Twitter, Flickr i no sé quantes coses més, amb iphones i pda diverses damunt la taula. El contrast entre un i altre món era un pèl obvi i fàcil --en el fons, d'acord, les fronteres entre la cultura del paper i la virtual no sempre són tan absolutes--, però el context, la 'foto' amb la qual començava aquest apunt, oferia una ironia irresistible. Potser un dia caldrà que obri una categoria en aquest bloc que digui Facebook, perquè resulta que aquest gegant amb peus de fang; seductor i enigmàtic en totes les seves formes, impossibles de comptar, de seguir; em genera, dia si, dia també, pensaments i idees que em ve de gust consignar. Avui prenc prestada una curta reflexió d'una amiga, la Clara Forn. Diu en el seu estatus de Facebook, visible ara mateix per als seus amics i contactes: "perdent la intimitat en favor del bé comú, o el progrés, o per la pèrdua del valor de la vida privada". M'agrada això de perdre la intimitat pel bé comú, és una idea interessant, un bon titular. Però no hi estic gaire d'acord. Al Facebook tothom perd la intimitat que vol perdre, i la vida privada... es veu clarament envigorida. Però vaja, ja sé per on va la Clara: el Facebook, en efecte, implica un canvi en la manera com gestionem la intimitat i això genera disfuncions i malsentesos varis, bé que també algunes troballes i felices coincidències.
 El fragment que reprodueixo a continuació, i que he traduït expressament amb més il·lusió que ofici, està extret de les pàgines 301 i 303 de l'edició de 'Dreams from my father', publicada per Canongate i publicada per Barack Obama l'any 1995. El 44è president dels Estats Units explica el seu viatge a Europa, l'any 1988, previ a la seva estada a l'Àfrica, cercant les arrels del seu pare kenià. Dins el seu itinerari europeu va fer una curta estada a Barcelona. Segons explica en el llibre, va ser unes hores a la capital de Catalunya, amb la motxilla a l'esquena, acompanyant un jove temporer senegalès que havia conegut en el viatge en autocar, provinent de Madrid. El record de la seva caminada cap a les Rambles serveix a Obama per reflexionar sobre la identitat i la emigració. (continua)  Dissabte, a l'Ateneu Barcelonès, va tenir lloc una trobada de blocaires, la qual, sembla que no pugui ser d'una altra manera, es fa conèixer com a Ateneuesfera. Malgrat que la tertúlia va desenvolupar-se en l'ambient cordial i assenyat que és propi a la institució que l'acollia i al tarannà dels seus membres, vam sortir de la trobada sense un posicionament clar: escrivim Ateneuesfera o Ateneusfera? Vam parlar de coses més importants que aquesta 'e' desamparada, però crec que la pregunta exemplifica bé el to de la reunió, entre irònic i entranyable, al capdavall, ben proper. Era la primera vegada, que hi treia el nas, i ho feia convidat per en Guillem Carbonell, autor del millor pols de Barcelona a la xarxa, citat pel mateix Quim Monzó. Em va agradar conèixer personalment bloggers que segueixo, com en Miquel Saumell, el Ràdar de Sarrià; la Sílvia Cobo, la Lolacomomola; en Marc Roca, en Marcús veí de can Vilaweb; i la Núria Masdeu. I també descobrir-ne d'altres, com en Janquim, en Toni Bernat o en David Rodríguez. Tot un plaer, això de confessar-se públicament al voltant de les addiccions 2.0. Tot un consol això de poder deixar anar 'a tu també et passa?' amb la tranquil·litat que no seràs mirat com un extraterrestre. Al sortir de la trobada, el corrent imparable de compradors en el qual es converteix aquesta part de Barcelona el dissabte a la tarda em va prendre sense que hi pogués fer res. L'Ateneuesfera és, com l'Ateneu, un oasi privilegiat, pensava, camí de Portaferrissa, entre centenars d'àvids compradors...  El Facebook ha revolucionat el món d'internet. Aquest lloc web per a usuaris registrats (és gratuït) aplega més de 100 milions de persones i permet l'intercanvi de fotografies, vídeos i informació diversa. Badalona i algunes de les seves entitats i col·lectius més actius l'han començat a utilitzar amb intensitat aquestes darreres setmanes. Un nou exemple de la societat civil 2.0, que anem perfilant entre tots. De moment, els grans absents són els partits polítics de la ciutat, bé que alguns regidors (Ferran Falcó, Josep Pera, Àlex Mañas, Carles Sagués, etc) tenen presència a l'immensa xarxa. Avui ho explica Vilaweb Badalona. Al meu delicious trobareu una petita selecció de les pàgines citades en l'article.
 Un dia qualsevol. Entre setmana, passada la mitja nit. Tinc el Facebook obert i veig que en aquest moment tinc '16 amics connectats'. Aquest indicador resumeix, com si calgués!, i amb indiscutible eloqüència, que la televisió ja no és el 'rei de la casa'. Que el rei de la casa, el que ja ha canviat per sempre més tot un model d'oci, és l'ordinador personal. Però es tracta només d'un model d'oci? És només això, el que ha canviat? No. És molt més que això. És una forma de pensar, una forma d'actuar, una forma de crear. Setze cercles verds indiquen que, en aquest precis moment, setze persones naveguen, fan el xafarder, pengen fotos, escriuen als seus blogs, repassen notícies o miren alguna sèrie. La llumeta també indica que estan disponibles per xatejar. Però això és el menys important. El que és important és que la seva actitud davant del petit electrodomèstic -això és l'ordinador, al capdavall, no?- no és passiva, sinó activa. Potser també frívola, efímera, hedonista o egoista... però sobretot activa. I això no és poc, ni és qualsevol cosa.
|
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Una llibreta que, en algunes coses, és cosina germana d'aquest àlbum de retalls.
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
Diari personal d'una periodista i autora de documentals.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
