Llibres que llegeixo  El setembre sempre m'ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies anat si arribaves tard a casa. La tardor es va mostrant aquests dies, com una ombra antipàtica. M'omple d'una lleu sensació de culpabilitat: el setembre és una mica com un dilluns.
Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:
"Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan
hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.
Entonces yo me afeito con cuidado
pongo una de mis caras más miserables
guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social."
I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s'encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix 'un par de Alka-Seltzer en el bolsillo'.
 L'any 2007, les principals llibreries de Londres destacaven amb àvid interès l'última obra de Nick Hornby, Slam. Uau, bones notícies, vaig pensar. Dins la llibreria, em va costar trobar la novel·la. Era en una taula especial, al costat dels llibres sobre skaters, graffiters, harry potters i altres acolorides aventures. La novel·la estava en l'apartat juvenil. Slam, una història sobre embarassos adolescents, era... ¿una novel·la per a joves? Sí. Dos anys anys després, badant per una llibreria de Barcelona em trobo davant dels nassos davant de l'última obra de Nick Hornby, Tot per una noia, es diu; "una novel·la encantadora, commovedora, irònica i divertida, com tot el que fa", llegeixo en la contraportada, que cita l'Evening Standard. Compro el llibre sense pensar-m'ho i les primeres pàgines comencen a passar camí de casa, dins del metro. Però hi ha alguna cosa estranya en el llenguatge, que no acaba d'aixecar el vol, i la història respira amb una certa dificultat en un plantejament massa previsible, una mica exasperant i tot. I hi ha un moment en què el protagonista cita la paraula slam, pròpia de l'argot skater, i bum!, la meva memòria connecta les dues novel·les, en realitat la mateixa. La destinada al mercat juvenil (a Anglaterra) i la que, hàbilment, mira cap al mercat habitual de Hornby, la gent com jo, els thirty-something. Però vet aquí que el màrqueting editorial ha passat una línia que no tocava. Perquè s'ha canviat el títol de la novel·la? Perquè en cap lloc de la contracoberta hi ha cap referència que es tracta d'una novel·la per joves? Es diu, sí, que l'argument tracta d'embarassos juvenils, però l'accent es posa en l'estereotip 'hornbyà' per excel·lència: l'amor, l'humor, les referències contemporànies... Doncs no, no. Tot per una noia (Slam) és una novel·la per a joves, pensada per a joves. Més: és una novel·la pensada per uns joves molt concrets, els joves anglesos protagonistes d'un fenomen no exportable al nostre país, el dels embarassos adolescents (vegeu aquesta notícia del Guardian), autèntic problema nacional. Un exemple, a Southampton, de la novel·la se'n van repartir 800 còpies gratuïtes, pagades amb diners públics, com a part d'un programa de debat intergeneracional entre famílies. No és que la novel·la no tingui elements d'interés, que en té: al capdavall, Hornby sap fer una obra moral sense moralina, i el text és tendre i divertit. El que passa és que, com a lector, m'he sentit estafat. Que no és el mateix el Nick Hornby genial cronista de la nostra generació (el de High Fidelity i About a boy), que el Nick Hornby políticament correcte, disfressat convenientment d'assistent social, el d'Slam, el de Tot per una noia.
 "Miri, jo el què dic és una cosa que defenso ara i defensava aleshores, que aquesta divisió que hem fet entre realisme i irrealisme és absolutament fictícia, és una frontera que no es veu. Quan l'home sommia, quan no toquem de peus a terra, quan ens lliurem a la fantasia... això també és una actitud humana que portem a dintre. Per tant, hi ha moltes percepcions d'aquestes que encara que no ens afectin un malestar o un benestar físic, espiritualment ens condicionen. Jo considero que tot el que afecta la persona humana, per fora i per dins, forma part d'una realitat o d'una irrealitat." Aquesta cita, amb la qual s'identifiquen bona part dels apunts d'aquest blog, correspon a una entrevista (vegeu-la completa aquí) que vaig fer la primavera de l'any 1992 (fa 17 anys!) a l'escriptor Pere Calders, i que va ser publicada a l'Eco Badalonès (on escrivien també plomes tan diferents com les de Toni Soler i Jorge Javier Vázquez). Aquesta setmana s'han complert 15 anys de la mort del mestre. 
Hi ha versos que no et deixen estar. Et criden, després t'atrapen i finalment t'obliguen. Els apuntes, o els dius. Potser fins i tot els 'penges' al mur del teu Facebook, a veure què passa. Perquè saps que passarà alguna cosa. I passa. Em flipa (he pensat el verb força estona, i és aquest, sí, 'em flipa') la manera com aquelles quatre paraules expliquen coses: coses que no sabies, o que et pensaves que no sabies; mareja una mica (fins i tot) la manera com, en deixar-les reposar, et mostren pistes, identifiquen dubtes i pors. No us ha passat mai? A mi contínuament. El tros d'una cançó, l'inici d'una poesia... És com una atracció sobrenatural, com si un globus ple de lletres t'enlairés --com li va passar a aquell nen de Dalt de la Vila-- i l'únic que poguéssis fer és dir-te... 'vale', veurem on acabo? Perquè d'entre tots els versos del llibre has escollit aquells, perquè de totes les cançons que podies escoltar, has escoltat 'aquella'. I penso que si tingués més paciència, i em fes menys por seguir les meves intuïcions, potser podria llegir el nostre futur en els versos d'un llibre qualsevol; tal i com feia l' Ethel de Gent del Barri (Eastenders), amb les fulles de te que, al final de la tarda, quedaven en la seva tasseta florejada.
 "A la vida de tots els nois sempre hi ha un moment en què per primer cop giren l'esguard cap a la vida passada. És possible que aquest sigui l'instant en què es creua la línia de l'edat adulta. El noi passeja per un carrer de la vila. Pensa en el futur i en el lloc que ocuparà al món." Aquest fragment és de Winnesburg Ohio, la novel·la de Sherwood Anderson que el Cercle de Viena ha publicat fa uns pocs mesos i que compta amb una acuradíssima traducció de Francesc Parcerises (tot un luxe, d'altra banda). Són unes línies que parlen amb senzillesa del pas de la vida, de com canviem, les persones; i també, tot i que això ja no és tan evident en les quatre paraules escollides, d'allò que representen "els llocs". "Winnesburg, Ohio" és un retaule de personatges inoblidables (llegim a la contraportada) i també la història d'un lloc i un moment: un espai, un escenari. Els Estats Units que, camí de l'oest, entraven al segle XX --la novel·la va sortir publicada l'any 1919--, tot construint un nou paisatge humà. Aquí trobem, amb la ploma poc artificiosa d'Anderson, les narracions que fan un indret, el fresc de la petita història, la llegenda quotidiana. Allò que conforma un petit poble (podria ser el teu, fins i tot tant de temps després). Perquè hi ha alguns llocs que es van repetint, gens casualment, en moltes de les narracions i que són propis, d'una manera o altra, de tot assentament humà. La ciutat imprecisa (allà on acaben els carrers i comencen els camps i les granges); el que hi ha a l'altra banda del carrer major (l'ombra de les coses, reflectida en les rerabotigues, en les finestres il·luminades al en plena matinada); la natura propera (la clariana al bosc, el rierol, allà on perds de vista el lloc on viuen els homes)... i el tren, finalment: sortida desesperada, imprevista arribada. L'habilitat d'Anderson és a parlar-nos d'un poble qualsevol fent veure que ens parla d'aquest petit i oblidat Winnesburg, Ohio.
 "D'A a X", la primera novel·la que es tradueix al català de John Berger, és un llibre volgudament desordenat, compendi d'una correspondència epistolar al llarg dels anys entre dos amants separats pel mur de la injustícia. És, principalment, una novel·la d'amor. Amor a la persona que estimes; al paiatge i a la seva olor; amor a la mare que ha perdut el fill a la guerra; amor a l'emigrant que ja no sap rera quin horitzó s'amaga casa seva; amor a les dones velles que serven els oficis i curen les persones; als homes que arreglen coses; amor a l'intangible, amor a un món més just. És, aquest, un llibre enclavat en les esquerdes de la nostra contemporaneïtat. L'argument no passa en cap lloc concret --bé que no és difícil veure referències al conflicte àrab-israelià-- i així la novel·la esdevé un testimoni global --i per tant intercanviable-- del dolor i la repressió. L'autor s'apropa a les notícies dels diaris tot rebutjant l'estadística i els condicionants polítics, i es queda en els sentiments. El tema no és original, però sí la mirada. Hi ha una perspectiva molt televisiva, en aquesta obra: el planeta vist a còpia de zapping; la dialèctica de la història, reduïda al vers de dos enamorats; la singularitat globalitzada... "D'A a X" és com una gran i reeixida prosa poètica, un collage molt suggeridor --no és estrany que Isabel Coixet i Benedetta Tagliabue l'aprofitessin per la seva recent instal·lació al Centre d'Art Santa Mònica. Berger aventura què hi ha rera aquell plor que ens esgarrapa des de l'últim pla d'una peça informativa en qualsevol informatiu diari. No pretén explicar-ho tot. En realitat, aquesta és una novel·la molt gran... sent una novel·la molt petita.
 "... Una rialla del tot diferent, una rialla desbordant d'amor per la vida, per tots els al·licients inesperats que conté. Per un moment hauries jurat que la persona de l'Olivia reposava en el seu riure, quan el fet era que reposava en la seva cicatriu". Així és Indignació, l'última novel·la de Philip Roth, la balança que es debat entre la llum i la foscor, l'oportunitat de ser, la fatalitat de deixar d'existir. Roth fa valer els seus quasi vuitanta anys, per proposar-nos una mena de conte moral, senzill en la forma però amb una trama que acaba tocant el cor del lector amb la mà freda de la mort. Què s'amaga rera la rialla d'una dona bonica? És el somriure? O és la cicatriu? Situat rera el mirall, Roth fa un recorregut per les ferides de diferents personatges en l'Amèrica dels cinquanta, uns pocs anys abans de la gran revolució cultural dels seixanta. Les cicatrius explorades a Indignació estan causades per la sobreprotecció, el puritanisme, la repressió sexual, la violència de l'estat, l'addicció... El pes de la història modela l'individu, però en fer-ho el fereix, i a vegades el fereix de mort. I un es pregunta si els fils de la història estan moguts per l'atzar o pel destí i si, finalment, tenim alguna possibilitat d'èxit si ens promposem de descabdellar l'embolic. Quan tanques el llibre, et quedes amb aquestes preguntes als llavis, mentre et sembla veure en un ràpid reflex la mirada descreguda i impenetrable del vell que és, avui, Philip Roth. No saps si riu... o plora.
 "Vio ante él, ilimitada, opaca, la extensa nube de su ignorancia. Así que decidió no seguir por ese camino, para no ser cogido en renuncio por Muller. Sintió de repente vergüenza de sí mismo. Kinyanya era un misterio total para él; desconocía prácticamente todo sobre la manera de pensar de sus habitantes, las relaciones entre las superestructuras institucionales colonialmente impuestas y las bases y tradiciones tribales, o las presiones raciales y religiosas que subrepticiamente determinaban ciertos acontecimientos. Le entraron de pronto ganes de largarse, preso de un absurdo resentimento hacia Muller, sin duda a causa de sus mayores conocimientos y de su sabia experiencia. Claro que ello lo debía el alemán probablemente al hecho de acostarse con la hija de su criado, observó crudamente, e inmediatamente después se avergonzó de su mezquindad espiritual. En ese momento preciso una salva de aplausos señaló el final del discurso de Adekunle. - ¿Otra bebida?... " Aquest fragment de 'Un buen hombre en África', la novel·la de William Boyd que tot just he enllestit , sintetitza prou bé tres coses: la qualitat literària del llibre, el seu sentit de l'humor i la lucidesa en el retrat d'un fracàs. El fracàs del colonialisme al dit continent negre. El llibre de Boyd és, des de la seva publicació a principis dels vuitanta, un clàssic de la literatura satírica anglosaxona --l'any 1982 va ser premiat amb el Premi Somerset Maugham. I no decep. Gens. Imprescindible retrat d'un grotesc (però finalment també molt humà) de Morgan Leaffy, secretari d'un oblidat consulat del govern britànic en aquest país de l'Àfrica occidental... que no és cap país concret. Els representa a tots a la vegada.  M'apassionen les xarxes socials. Ho saben els meus amics, la meva família, els meus col·legues professionals, els meus alumnes i els lectors habituals d'aquest bloc. En parlaria, i de fet en parlo, arreu, a totes hores i des de perspectives diferents. Però una de les coses que més m'interessen (i que també més m'emocionen, que sovint, per sort, ve a ser el mateix) és el potencial creatiu que tenen serveis com Facebook o Twitter. La facilitat d'ús d'aquestes aplicacions, junt amb l'economia imposada (una limitació de caràcters que obliga a la síntesi), han convidat molta gent que no s'atreviria amb un bloc (perquè és més difícil, i complicat, i demana més temps) a començar a expressar pensaments, idees i fins i tot petits relats. Ho fan actualitzant els seus 'estatus' (una petita caixa de fàcil accés on pots posar un parell o tres de frases lliures, que suggereix la pregunta 'Què et passa pel cap?' -facebook- i 'Què estàs fent? -twitter-). El fenòmen ha portat, com una onada tranquil·la i a vegades inconscient, a un retrobament molt viu amb la llengua com a eina de creació. La metàfora, el sentit de l'humor, l'experimentació, les cites musicals, la realitat fragmentada, el mirall deformat, l'autoironia... en definitiva les lletres de la immediatesa, han començat a escampar-se per les xarxes socials d'internet amb una gràcia i una llibertat engrescadores. 'Pastilles' de 140 caràcters que contribueixen a una gran teranyina, una fotografia en moviment del què passa al teu voltant. La realitat interpretada en directe a través de centenars de veus, el món co-construït (per fer servir l'expressió de Jordi Jubany al seu molt recomanable bloc Eclipsi). El fenòmen diria que no s'ha estudiat gaire des d'aquesta perspectiva 'creativa', i per tant demano disculpes per convertir una mera intuïció en aquest post que té alguna cosa de 'bonanova' literària. I potser, ben mirat, també hauria de demanar també disculpes per haver contribuït a la creació, dins Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, al primer concurs de relats i comentaris per a Facebook i Twitter (més informació, en aquesta notícia de Vilaweb). Però, en tot cas, pareu-hi atenció. A veure què us sembla a vosaltres.
 Coneixia la pel·lícula però no el llibre. Doncs Ragtime és una fantàstica novel·la coral, una collage molt reeixit de ficció i història, de lectura obligada per totes les persones interessades en aquests Estats Units, que són encara el nostre gran mirall. E.L. Doctorow, l'autor, teixeix una trama que es devora sola. Suma les descripcions de personatges històrics com J.P. Morgan, Emma Goldman o Houdini amb la trama de tres famílies en el convuls període del 1900 al 1917. Doctorow traça una esplèndida ficció històrica, una mena d'assaig en fals, servint-se de l'humor i una fina poesia, lliure dels encotillaments enciclopèdics, àgil i lleugera, com un bon ragtime. I és un plaer literari de primera, però també alguna cosa més. És millor que una biografia, és millor que un assaig, és... una novel·la! I una novel·la és un viatge. Un viatge al passat. I no sé si cal recordar-ho o no. Però segur que no és sobrer subratllar que la literatura és, potser, des de la seva evident i honrada subjectivitat, la millor aproximació que podem fer al passat. No, no, en serio, ¿què ho fa que un dia et tornis a fixar en aquell llibre de poesies que havies oblidat en la lleixa del 'ja llegit'? Anaves a la cuina a buscar un got d'aigua i de sobte et trobes amb un volum a les mans i vas saltant de vers en vers, mentre et preguntes per allò que vas subratllar ja tant de temps, detenint la mirada en aquella nota al marge escrita en llapis (la qual ha mutat d'aclaridora a impracticable). I així et fixes en un poema que (diries) no vas arribar a llegir mai. I penses que a vegades trobem les coses, però que sovint les coses que ens troben a nosaltres. I com que, a aquestes altures, ja saps que és una mica absurd intentar descobrir-ne el motiu, decideixes submergir-te en el poema en qüestió i no fer gaires preguntes més. 'Al cinematògraf', de Siegfried Sassoon, traduït per M. Josep Obis i inclòs en el volum "Poesia anglesa i nordamericana contemporània', editat per edicions 62 l'any 1994.
"I mentre l'ombra i la flama enlluernen,
el desesper valent dels homes encara avança
igual com en els anys grisos de l'avenir o del passat...
i la vida és una ombra a la pantalla, dansant."
La vida és una ombra a la pantalla, dansant. Vaja, que la sala del cine és com els 'llimbs', l'espai a mig fer, on es mostra el que és (la vida) i la seva representació (l'ombra). I és per això que el cinema és, en realitat, refugi i escapada... però també l'escenari on dansen, misterioses, les grans incerteses.
 La Fankie Addams és com una papallona capturada en una fina xarxa de paraules i lletres. És una criatura que cal mirar de molt a prop, i ni tan sols així hom aconsegueix distingir-ne més que els aletejos que desprenen indistintament desesperació i bellesa. És una nena tan enigmàtica com la dona que arribarà a ser, algun dia. La Frankie és, de fet, un ésser atrapat borrosament en el trànsit de la infància a l'adolescència, un moment molt seductor per a una escriptora tan prodigiosa com Carson McCullers. La nordamericana situa l''acció en un estiu calorós i opressiu, en un poble petit del sud dels Estats Units. 'Les paraules van començar a rimar les unes amb les altres i a sonar estranyes'... I les paraules, finalment, esdevenen una onada màgica que ens mena cap a les ribes d'un territori que vam abandonar fa tant de temps. L'adolescència impacient i avorrida, càndida i rabiosa, amb els seus jocs, i els seus perills.
- Per cert, que Jarvis Cocker va utilitzar la veu de la mateixa McCullers recitant les primeres paraules del llibre per obrir la cançó Big Julie en el seu disc de debut.
Era una mica com una reunió d'alcohòlics anònims. "Hola, em dic tal i he de dir, abans que res, que sóc bàsicament escèptic respecte les teràpies alternatives". Justificacions gens casuals, clar; i molt subratllades, també: una, dues i fins i tot tres vegades. El dimarts al vespre vaig participar en un dels sopars literaris que la Sargantana, amb la col·laboració de la Sílvia Soler i la Laura Garcia, organitza regularment al seu necessari espai de Dalt de la Vila, a Badalona. El convidat era en Gaspar Hernàndez, autor d' El Silenci, últim premi Josep Pla. Va ser interessant. Molt. Hernàndez i el seu 'Ofici de viure' representa una de les poques veus en català que porten al públic general els arguments -i els pensaments- del moviment de la nova espiritualitat: autèntica onada silenciosa, aquesta; ben amagada, això si, per l'opinió publicada exercida en les tertúlies de 9 a 10h, per tots aquests homes entre els cinquanta i els seixanta anys, convençuts "perquè si" del seu món donat per descomptat, sempre tan àcids amb totes les 'alternatives'. El llibre, --que no he llegit, encara--, incideix en les possibilitats curadores de l'espiritualitat. Glups. Arribats a aquest punt, alguna cosa m'empeny a dir que "jo també sóc bàsicament escèptic respecte les teràpies alternatives". Tanmateix, voldria consignar que darrerament he observat algunes esquerdes al buc insígnia de la meva mirada confiada, ni que sigui perquè m'han vingut a trobar aquells versos de l' Auden --"l'aigua tranquil·la va fonda, mai no hi ha fum sense foc"--; ni que sigui perquè, a mesura que vaig deixant enrera el 3 per apropar-me al 4, estic aprenent a escoltar d'una altra manera el vell/bell himne de Neil Young, " hey, hey, my, my, Rock and roll can never die, there's more to the picture, than meets the eye." Que hi ha més coses a la fotografia, de les que podem veure... mirant. I per això no vaig dir gaire res, durant el sopar; i per això mateix, suposo, tampoc he anat gaire més enllà d'una vaga redacció temptativa sobre el tema en aquest post que, ara mateix, teniu l'amabilitat de llegir.
 "Tota la meva simpatia per la noia que tinc asseguda al costat al metro i que llegeix amb un somriure 'High Fidelity', de Nick Hornby", aquesta breu informació enviada al meu Twitter, i després publicada automàticament també al meu Facebook va despertar un breu (però interessant) diàleg en en el meu mur a aquesta plataforma. La discussió intentava aclarir si el llibre 'acaba bé o acaba malament'. La cosa va cloure's sense acord (previsiblement). Avui m'ha vingut de gust obrir de nou el maltractat llibre, que vaig llegir ara farà 10 anys, en una bàsica edició de butxaca, i he trobat, ben subratllat aquest fragment: "Lo que ocurre es que me apetece ver a Clara, la amiga de Charlie, la que vive más o menos donde yo. Quiero verla sobre todo porque no sé en qué parte de la ciudad vivo yo, ni en qué ciudad, ni en qué país, y ella a lo mejor puede ayudarme a encontrar i paradero". Sabem on som només quan ens confrontem amb l'altre. Trobem quan ens troben, diguem.
 Finalment he enllestit les prop de sis-centes pàgines d' Acció de Gràcies, l'última novel·la de Richard Ford. Han estat dos mesos de lectura atenta, a estones esglaiada, a estones meravellada. Buf! No ha estat fàcil, l'escriptor nordamericà ofereix, de nou, un recorregut minuciós per la vida de Frank Bascombe (vint anys després d' El Cronista d'Esports i onze després del Dia de la Independència). Ford delimita l'acció durant tres dies de la tardor de l'any 2000, temps durant el qual l'ara agent immobiliari de Nova Jersei recorre l'estat jardí reflexionant sobre la vellesa, la paternitat, el matrimoni. Són els temes que ja articulaven, en bona part, les seves anteriors obres. En aquest cas, la mort i la malaltia guanyen pes en la trama, en la qual, i en termes de 'bestseller a l'ús', no passa res. Literalment. Però no és per això que Acció de gràcies és difícil: no és l'aridesa del plantejament argumental, sinó l'intens i esgotador diàleg que el lector es veu obligat a mantenir amb el protagonista. Ford excel·leix en el seu recorregut per les esquerdes de l'amor i les fosques cambres del dolor i la pèrdua. És impossible llegir aquest llibre i no afegir el propi neguit --temperat per la prima però irrenunciable esperança-- a la cerca del protagonista. I enmig d'aquesta magnífica catarsi literària, Bascombe, el meu personatge de novel·la preferit --i estimat-- va fent camí, tot fent corves, pujades i marrades, mentre il·lumina amb lletres perdurables el meu, de camí.
 La Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona organitza les Jornades Carner a l'Edifici Carner del 9 al 11 de febrer amb motiu del 125è aniversari del naixement de l'anomenat "príncep dels poetes". Jo sempre he tingut una debilitat per Carner des de que a COU vam treballar el Cor Quiet, el recull que va publicar l'any 1925. És estrany, perquè Carner i el seu elegant noucentisme queia ben lluny del que jo escoltava aleshores, el romanticisme incendiari i cínic, principalment The Smiths i Elvis Costello... Per sort, jo en aquell moment tenia la desordenada avidesa dels vint i col·leccionava apassionat el secret de les coses (el que em pensava que era 'el secret de les coses'...) en discos, pelis, llibres i lectures 'obligades', sense fer gaire cas a les etiquetes que, en canvi, en créixer, han anat allargant l'ombra, excessivament, suposo. Fins i tot em vaig arribar a saber-ne un poema de memòria: 'L'home que fa giravoltar l'espasa' i del qual ara només recordo els últims versos, que em continuen impressionant --i em continuen acompanyant-- com ho van fer en aquella classe a l'Albèniz, amb la Montse Serra. "Fins en el cim que solitari llu / o al mig de la rossola tota rasa, / l'home va fent giravoltar l'espasa / sol contra tots i sol contra ningú."
 Vaig començar 'L'Africà', de J.M.G. Le Clézio, premi Nobel 2008, amb una certa reticiència. Em passa sovint quan algú em regala un llibre que no m'espero (sé que no és per sentir-se orgullós, això). Com que era un llibre curt i, em va semblar prou digerible, el vaig creure apropiat (l'oportunitat fa el lladre, diguem) per fer un descans d' Acció de Gràcies, la novel·la de Richard Ford que estic llegint de fa unes setmanes (i que m'apassiona molt i em torba massa; i amb la qual intento mantenir una prudent distància). Potser no té gaire sentit aquesta explicació prèvia... al capdavall, l'ocasional lector del post pot preguntar-se --no sé si amb raó, sincerament: i amb la novel·la... què passa? No sé si amb gaire raó, deia, perquè això és un bloc personal, no un espai de crítica literària... i el cas és que a mi em sembla important com ens aproximem als llibres. L'estat anímic amb el qual obrim la primera pàgina, les coses que ens han explicat sobre l'obra, la persona que ens l'ha deixat (o regalat), si els forrem o no, si els firmem, si hi guardem notes o hi escrivim al damunt... Hi ha una cosa que fa en Pep Mita, poeta, amb els llibres que llegeix i que em sembla encantadora: va deixant entre les pàgines tot el que va acumulant mentre li dura la lectura: bitllets de metro, comprovants de compra, entrades de concerts o de cine... Això permet traçar un viatge paral·lel al que proposa l'autor, quan un temps després hom torna a obrir el volum. Le Clézio, d'alguna manera, sembla que es serveixi d'aquestes notes perdudes en un llibre quan, amb 'L'Africà', inicia un viatge fragmentat i incomplet a la figura del pare (el seu pare) i el continent (el seu continent?) que tan el va marcar. L'autor comenta algunes fotos perdues, alguns records solts, alguna carta; i a partir d'aquest mirall trencat elabora un material de primera, una petita novel·la delicadíssima, del tot recomanable, i segurament ja inoblidable. Gràcies a ma mare, que me'l va regalar per nadal. Que en quedi constància.
 Aquest 2009 es compleix el 200 aniversari del naixement d' Edgar Allan Poe. M'ha impressionat l'efemèride perquè la mirada de Poe es manté saludable, i la seva ombra s'allarga sobre el cinema i la literatura d'una manera fabulosa: de Paul Auster, al postpunk, de Kitano a Burton. Armat amb la meva indocumentada mirada literària li hagués posat un segle... però no dos! Tanmateix, la notícia de l'aniversari (d'això serveixen, els aniversaris, crec) m'ha portat un record, i el record l'empenta per fer un post: he pensat en la col·lecció l'Esparver de la Magrana, valenta i necessària en la recuperació de clàssics de la literatura en la seva col·lecció juvenil, i de la qual jo era addicte. De fet, vaig llegir Poe com a lectura d'adolescent, gràcies a l'Esparver, i com a adolescent podria dir que no el vaig disfrutar, sinó que el vaig patir. Em va passar amb Poe i els seus L' Escarabat d'Or, El gat negre i Les Aventures d'Arthur Gordon Pym (que, malgrat l'excel·lent traducció de Francesc Parcerisas, em va descol·locar tant que recordo que ni vaig acabar!)... I també em va passar amb Stevenson i Robinson Crusoe i Dr. Jekyll i Mr Hide; amb H.G. Wells, i l' Home Invisible (traduït per Just Cabot) i l' Illa del Dr. Moreau (una novel·la que em terroritzava) i amb la Shelley i Frankestein (traduïda per Monzó), és clar. Aquestes novel·les em fascinaven per què eren plenes d'aventura, i també de dolor, em prenien perquè l'heroi tenia moltes cares, si és que en tenia, finalment, i perquè fins en la faç del monstre era possible reconèixer-se, malgrat tot. L'enigma em convidava a llegir més. La dificultat no em tirava enrera, m'empenyia endavant. L'aniversari de Poe em portarà segurament a recuperar, després d'aquests anys, algunes d'aquelles lectures. Serà com llegir-les per primera vegada, com sempre passa amb la literatura que paga la pena.  ¿És possible que un petit peix decideixi saltar des del seu bol de vidre a les pàgines d'un llibre, per perdre's àvid de curiositat en un món de tipografies i històries infinites? Doncs és possible, ben possible, fins i tot si el nostre peixet és un d'aquells peixos de ciutat, petits i taronges, amb aquella vulgaritat tan ben portada, una petita criatura, que, hom diria amb gravetat i amb el cap mig inclinat, "aleteja sense gaires esperances". I fins i tot així, aquestes coses passen. Tanmateix, aquesta no és l'aventura que volia explicar (tot i que està clar que és una aventura ben digna de ser explicada). ¿És possible que un noi petit salti amb valenta cortesia i amb la intuïció salvatge dels grans exploradors, a les pàgines del mateix llibre per recuperar el seu peix vermell? Aquesta és l'aventura que val la pena explicar. Que els llibres permeten això, i que això és molt, i que probablement això és tot. El llibre com una gran pantalla de cine, on tot és possible i on l'ordre i el concert és que no hi ha ordre ni concert. I així és com un peix desapareix un dia de Reis dins les pàgines d'un llibre, i un petit noi, que passa l'estona en una àmplia i fosca biblioteca, decideix anar al seu darrera i salvar-lo (o és el peix el que salva el noi?). Aquesta és la història que explica ' The little red fish', el delicat còmic de Taeenun Yoo, un regal esplèndid (i savi) per aquest dia de reis de 2009.
 Deu anys de la mort de Joan Brossa. Escric aquest apunt mentre remeno entre els seus poemes per afegir-me al seu homenatge blocaire. Ho faig davant de la reproducció de la il·lustració que l'artista va fer per al museu del cinema de Girona, a partir de la seva escultura titulada "A de Cinema", i que jo tinc penjada al menjador de casa. Finalment trio un poema que crec que descriu a la perfecció la sincera i cívica invitació a pensar i a crear que en el fons s'amaga rera la majoria de versos de Brossa. És d'una senzillesa brutal, quasi una fórmula matemàtica. I és bonic pensar que és infalible. Fa així: Entrada
A B C D E F G H I
J K L M N O P Q R
S T U V W X Y Z
Sortida.
|
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Una llibreta que, en algunes coses, és cosina germana d'aquest àlbum de retalls.
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
Diari personal d'una periodista i autora de documentals.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
