Ha estat un bon any. Aquest blog que llegiu ha passat una mica més de 12 mesos amb la gent de Mesvilaweb: en aquest espai m'he sentit acompanyat i comfortat per lectors àvids i exigents. L'àlbum de retalls ha sortit a la llum (malgrat abans havia passat una llarga etapa a la plataforma blogger) a la 'casa virtual' iniciada per en Vicent Partal i l'Assumpció Maresme fa una colla d'anys. Gràcies per l'acolliment. Però inquiet com sóc, avui en començo una tercera, d'etapa. És amb la gent de Time Out Barcelona: tot un repte professional. Continuaré fent xarxa en el portal d'aquesta capçalera. Ens veiem, si us ve de gust, allà.
En aquesta talaia privilegiada sobre el brogit del Raval, el silenci es fa estrany. El Barceló Raval ofereix en la seva terrassa mirador una vista 360 graus de la ciutat. L'estructura de l'edifici --dotat d'una segona pell en forma de malla-- impedeix contemplar el carrer i la seva palpitant realitat però en canvi permet veure els edificis llunyans amb absent serenitat. Vet aquí aquest flamant nou edifici per a la nova Barcelona, metàlica torre d'ivori, desvergonyida excepció, en un Raval que sembla atrapat en una llarga 'ressaca'.
 Et mires el teu 'inbox' amb terror, com si fos una selva fosca i xisclaire, mentre et preguntes quant de temps fa que no apagues l'ordinador. El cap de setmana fa temps que ha deixat de ser aquella habitació amable en la que hom esperava poder fumar en pipa i col·leccionar segells per ser un volàtil estat mental conjugat en condicional. Al metro, quan tanques els ulls, és com si fessis zàpping entre les coses que no faràs. No és que no sàpigues què fer, és que no temps temps per fer-ho tot. Et pots morir de gana. Et pots morir d'un empatx. Que la informació és com una beguda alcohòlica, que sempre en vols més, i a vegades ja no saps ni perquè. En el fons la feina del periodista, com la del barman, sempre ha estat la d'administrar-nos amb subtil ofici --un gota gota i un bon esmòquing-- la nostra ànsia de saber més. La premsa anglosaxona es devia inventar el format de 'llista' (a les quals és tan aficionada!) per ajudar en aquest procés de selecció. Els 10 homes més rics, les 10 ciutats més boniques, els 10 millors directors de cinema, les 10 capçaleres més influents, els 10 llocs que has de conèixer... o els cinquanta millors plats i els llocs on menjar-los. Precisament: "The 50 best things to eat in the world, and where to eat them" és l'article publicat per Killian Fox a l'Observer britànic aquesta setmana. L'article és prou curiós (i molt discutible). Els estressats, però, han de saber que hi ha tres plats que es poden menjar a prop de casa; dos a Barcelona --patates fregides a la Cova Fumada, de la Barceloneta, i tapes, a Cal Pep, a la plaça de les Olles-- i un altre a les Illes --porc, a Estellencs, Mallorca--. Tic-tac... el temps corre! Encara te'n queden 47!
 Enigmes d'asfalt (vegeu més informació aquí), a les bateries del Carmel. En aquest indret mig abandonat i de difícil accés --no està específicament senyalitzat-- hi ha una de les millors vistes de la ciutat. O de les ciutats... perquè en un dia clar aquest mirador privilegiat permet veure fins a cinc comarques: Barcelonès, Maresme, els dos Vallesos i el Baix Llobregat (a on mira aquesta imatge).
Sobre tot 'això' d'Arenys... "Home. Una cosa és que el papa et prohibeixi anar al cine sol, i l'altra és que el papa et prohibeixi dir que t'agradaria anar al cine sol." Ho deia l'Empar Moliner fa uns dies en el seu article de l'Avui.
Dilluns, en algun despatx de Madrid, algú obrirà el diari i somriurà satisfet davant dels crits capturats en una foto, a Arenys de Munt. El 'problema' català reduït a un enfrontament d'irreductibles extrems; de 'radicales', per prendre l'exprsessió gens innocent dels mitjans espanyols. Perquè això de la independència fa soroll, i crispa, i porta a empentes, o sinó a coses pitjors, que fins i tot ha tret les àguiles al carrer. Les persones que no coneguin la realitat del nostre país, pensaran que dos no es barallen si un no vol mentre es pregunten ¿on és el que ha de separar els dos nanos enganxats en la baralla al pati de l'escola? Dilluns, de cara a bona part d'Espanya i potser també per a alguns dels nostres conciutadans, l'independentisme haurà estat immortalitzat jugant al joc de contraris amb el falangisme. I això no és així. Perquè la consulta d'Arenys no és per la independència, és per la democràcia; perquè per cada 'feixista', hi ha milers de demòcrates i perquè, principalment, aquesta no és una discussió d'extrems. Vegem: un partit --ejem!-- que no representa ni un 0,01% d'Arenys, coartarà la llibertat dels vilatans a dir el que pensen (no a fer el que pensen, que la diferència no és menor). La Falange no és més que una caterva de llunàtics però ha guanyat un protagonisme sobredimensionat, i més quan el que ha impulsat els promotors de la consulta respon a l'anhel de moltíssimes persones i té una traducció polític rotunda. Però la foto, ai las, mostrarà només dos que es barallen. I aquest és un missatge gens innocent, el dels extrems irreconciliables, en un moment en el que l'independentisme es normalitza com a opció política plausible i cívica. La Falange és, per tant, un instrument al servei del gran fotògraf, el que fixa la normalitat. Queixem-nos, enfadem-nos... clar. Però no oblidem que la realitat es fa així, fixant imatges en la retina. Apuntem-nos a un curs de fotografia. Però ràpid, eh?
 Hi ha dos tipus d'afeccionat al cinema. El que s'espanta davant d'un cartell i un títol com 'Resacón en las Vegas' i el que no. Jo sóc dels que no s'espanten, bé que això m'ha fet perdre una quantitat gens menor d'euros i hores. Entre els meus amics corre la fundada però incompresa fama de que 'ho veig tot', com si això fos un problema! Bé, doncs resulta que 'Resacón en las Vegas', 'The hangover', en el seu títol original, és un intent estimable, i en part reeixit, de comèdia, de bona comèdia. Vegeu els tres ingredients: actors (espectacular Zach Galifianakis), ritme (propiciat per una intel·ligent estructura en forma de feedback) i incomoditat (aquí es discuteix, amb acidesa i humor, el sentit del matrimoni). Llàstima que la bona tensió que el director Todd Phillips imprimeix a la pel·lícula flaquegi en els minuts finals, que és, al capdavall, allà on es balanceja l'èxit d'una pel·lícula. El que no espatlla Mike Tyson en el seu patètic cameo, ho arruïna un desenllaç esllanguit i tou, d'un moralisme insultant. 10 minuts abans del final, The Hangover era una de les millors comèdies de l'any.
 UP, com Wall-E, comença amb uns primers 40 minuts d'una bellesa abrumadora: l'àvida gosadia del perquè no? es tradueix en dues històries precioses, d'entremaliada simbologia. En la primera: un avi que converteix el dol per la mort de la dona en un viatge interior, una mena de cerca del temps perdut (dictada per Howard Hawks, no per Marcel Proust). En la segona, un robot que s'enamora del seu model avançat i que salva el món al ritme d'un cursi musical enllaunat. Les dues últimes produccions de Pixar fugen de les convencions per crear-ne de noves desafiant les lleis del màrqueting més elemental (i mandrós): que una pel·lícula amb 'vell' no funciona i que no es pot deixar sense diàleg una hora de metratge. UP i Wall-E són l'aposta majúscula per la història i el vers. També són el fruit d'anys de feina i d'una tecnologia prodigiosa que en el cas d'UP porta el 3D a desencaixar totes les mandíbules. Però el seguent nivell no és només el de l'excel·lència tècnica, és, principalment, el de la invisibilitat. L'efecte especial ja ni es nota. El tenim, per fi, al servei a la història.
Les persones que ens movem en el món de la comunicació ambiental almenys un cop al mes ens trobem una persona que ens ve amb la idea de fer un programa de 'consells', allò que els anglosaxons en diuen, molt més econòmicament, 'tips'. "És que la gent està molt confosa, és que hi ha molta desorientació... ens cal alguna cosa que, de forma breu i concisa, resolgui dubtes i malentesos". "Què es recicla i què no, -continuen dient-, com es fa el compost?, hem de desendollar els aparells elèctrics?, és possible fer vacances sostenibles?, quina nevera em compro?" La llista és enorme i ostensiblement aclaparadora. No sé si el remei és pitjor que la malaltia, en aquest cas. Volíem ajudar i acabem amb un important dessossec. Hi ha tantes coses a fer, i en tants àmbits! Els petits gestos són importants, clar; però n'hi ha molts, de petits gestos, la nostra quotidianitat n'és plena, de petits gestos. Aquesta mena de llistats fan por, i la por és poc pedagògica. "Això sí" / "això no"... tot plegat ens recorda massa una versió moderna dels llibres d'urbanitat d'abans. [continueu llegint l'article a Sostenible.cat]
 La nostra mirada sempre està condicionada. Aquesta foto evidencia que quan mirem pel visor de la càmera construïm, que quan fem una foto no mostrem com són les coses, sinó com les veiem. Que els objectes i els paisatges no parlen a través d'una imatge, sinó que és la nostra veu la que se'n projecta.
Des de la torre d'alta mar del port de Barcelona, fa uns dies em va semblar veure el fantasma de Piet Mondrian.
 Lio embarazoso, Supercolgados, Vírgen a los 40 años. Són els títols de tres de les pel·lícules dirigides per Judd Apatow (més informació aquí). És veritat que els seus títols en anglès són una mica més presentables (Knocked Up, Superbad i The 40 year old virgin), però vaja, que no és estrany que Appatow generi totes les (previsibles) reticències en el públic abonat als Verdi i Renoir de torn. Però és una llàstima, perquè Appatow, bé que un cineasta irregular i una mica maldestre, és, avui, el lúcid observador d'una generació --la nostra?-- que habita en un còmode purgatori, entre l'adolescència i l'edat adulta. Apatow se serveix d'un humor barroer i atropellat, que atempera magistralment amb ingredient secret, de regust agredolç. Són, les seves, comèdies tristes, que són les millors comèdies, de Woody Allen a Billy Wilder.
Avui s'estrena Funny People (traduïda aquí amb un Hazme reír). Malauradament, però, el director nordamericà es posa seriós, massa seriós. Funny People és la seva pitjor pel·lícula. Allà on abans se servia d'uns punts suspensius aquí abusa dels punt i final molt més grandiloqüents; allà on abans es preguntava, aquí sentencia. Allà on donava la volta a la moral, aquí s'hi sotmet mesell. La pel·lícula, a més, avança amb peus de fang. No hi ajuda Adam Sandler, amb una actuació plana. Veurem a la seguent... Potser Apatow s'ha fet gran (i avorrit).
 Algunes crítiques de cinema van acompanyades d'una disculpa. I sinó d'una disculpa, sí almenys d'una justificació. L'altre dia, al sortir de veure El mapa de los sonidos de Tokyo, d'Isabel Coixet, vaig publicar un breu apunt al meu twitter i al meu Facebook. 'Sempre recordo massa tard com em costen les pel·lícules de la Coixet'. L'apunt era una forma elegant de dir que no m'havia agradat la pel·lícula, era una mena de disculpa. Però no només això, era també una forma d'explicar --també a la meva acompanyant, especialment a la meva acompanyant-- una determinada predisposició, o una determinada 'mala' predisposició. Les pel·lícules de la Coixet em costen, sí, per tots els arguments habituals entre els seus escèptics (sóc un cas típic, en això): que si la petja de la publicitat en les imatges, que si l'afectació en els títols, que si l'ambició dispersa dels seus arguments. I arribats a aquest punt, hom potser esperaria un educat: 'El mapa de los sonidos de Tokyo' és una pel·lícula d'Isabel Coixet, per bé i per mal. Però no. Perquè les pel·lícules de la brillant directora catalana sempre m'han interessat, malgrat tot.
Totes menys aquest 'viatge' al cor del Japó, encarcarada història d'"amor foux", que m'ha recordat més als textos de 'Lonely Planet' que a la serena bellesa de Yasujiro Ozu, que a la torbadora mirada de Takeshi Kitano. He vist, en el film, un Japó previsible, el Japó que imaginen els meus ulls, els ulls d'un occidental. La pel·lícula no m'ha incomodat (com aconsegueix Mishima en la seva obra) ni m'ha encuriosit (com em passa en les de Murakami). És clar que la Coixet no en té la culpa, de no ser japonesa. Però per això em va semblar més apropiat el que va fer Sofia Coppola a Lost in Translation: convertir el Japó en el paisatge incomprensible, la frívola anècdota, el fred decorat en el cor del viatger. Reconeixia així, la Coppola, que tampoc és japonesa, que s'havia perdut en l'intent, que s'havia perdut en la traducció.
 El setembre sempre m'ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies anat si arribaves tard a casa. La tardor es va mostrant aquests dies, com una ombra antipàtica. M'omple d'una lleu sensació de culpabilitat: el setembre és una mica com un dilluns.
Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:
"Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan
hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.
Entonces yo me afeito con cuidado
pongo una de mis caras más miserables
guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social."
I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s'encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix 'un par de Alka-Seltzer en el bolsillo'.
 Totes les pel·lícules tenen aquell moment definitori. Pots aïllar una línia de diàleg, pots capturar una sola seqüència. Només cal que, després, la presentis en format solista. Si has sabut 'caçar' el moment, només amb quatre paraules, o amb uns pocs segons, pots sintetitzar tot un llargmetratge. V.O.S, la pel·lícula de Cesc Gay que encara es pot veure a les cartelleres de la ciutat --un símptoma saludable que no ens hauria de passar per alt-- té aquest moment quan els dos protagonistes d'aquesta pel·lícula dins d'una pel·lícula es pregunten sobre com ha d'acabar el film. La discussió es mou hàbilment en l'artifici propiciat per un guió que juga a barrejar constantment la ficció i la no ficció. Com ha d'acabar, doncs, la pel·lícula? Com ha d'acabar, per tant, la seva història? Els dos personatges van discutint: és pertinent un final feliç, bé que trampós i no molt fidedigne? O cal restar fidel a la veritat, l'aspra veritat?
Cesc Gay, que es basa en l'excel·lent text de Carol López, aborda amb lucidesa les relacions de parella perquè ens n'il·lumina les tramoies. La ficció, --la pel·lícula, en el cas que ens ocupa--, és un artifici. Però la societat també és un artifici, perquè el joc d'expectatives i interessos se sustenta en una complexa estructura de convencions i pactes --n'hi diguem feina, amistat, parella...--. Per tant, quan els dos personatges es pregunten per la manera com acabarà la pel·lícula, estan definint com és la seva relació, com és per a ells i com és per als altres. I això és una cosa que, de forma més subtil, o en tot cas menys conscient, tots fem en moltes ocasions. El director torna a demostrar l'habilitat per parlar-nos de coses importants, aquest cop servint-se de la carícia efervescent (però no naïf) de la bona comèdia romàntica.
 Avui 31 d’agost és el Blog Day: aquests són els meus cinc blogs recomanats segons les normes de participació d'aquest esdeveniment mundial. Hi ha tants blogs interessants... però he hagut d'acotar la meva selecció a cinc. He decidit enllaçar a blogs amics que es mouen a la xarxa amb discreció (bé que amb eloqüent qualitat) i que, per tant, potser no coneixeu. Si el Dia del Blog és la gran festa de la blogosfera jo, avui, em permeto venir acompanyat d'alguns amics. Crec que us agradaran.
 Vista espectacular del golf de Roses des de l'Escala, a principis d'agost: ja es veu, la 'vie en rose', quan era "vida", i quan era "rosa". La foto és desafiadorament oportuna per a un dia intens i un pèl atropellat. La tardor comença a conspirar en el brmmm del motor dels cotxes i el riiing del telèfon, que ja ha recuperat la impertinència. Resulta que aquest matí, m'ha semblat veure un tros de setembre que s'amagava rera un fanal.
[POSTALS ESTIU 09] A continuació, la sèrie completa de frases --que durant uns dies he anat penjant al meu twitter-- i que he titulat no gaire imaginativament 'a la platja':
Juguen a fer un castell a la sorra. L'un pateix cada cop que ve una onada, l'altre ansia el moment de l'ensulsiada.
Hi ha aquest home que mira l'horitzó. Té les mans creuades rera l'esquena. Està de vacances dins les vacances.
"Mira que t'he comprat, carinyo..." -diu ell amb un somriure impacient davant d'un enorme tauró inflable.
Estirada cap per avall, juga a mirar el seu company ara amb un ull, ara amb l'altre. Somriu, però quasi ningú ho nota.
Té les mans rera el cap i mira enlaire: un tros de sol i la 'sombrilla' de la tieta. El cel vestit amb camisa hawaiana.
Sempre m'ha agradat imaginar on els agradaria trobar-se en obrir els ulls a les persones que juguen a fer el mort al mar.
Quan acabi de desplegar totes les coses que du dins la bossa, ja serà l'hora de començar a recollir-les.
La melodia comença en un 'politono', salta a l'ipod, bota sobre el transistor i acaba als llavis d'un xiulador distret.
Estén la crema. Amb cura. Una ombra blanca en la pell de l'altre delatarà qualsevol descuit. Vet aquí la por preventiva.
El pintor no fa vacances. Es va mirant la sorra: allà on altres hi veuen tovalloles, ell hi veu un acolorit 'collage'.
Les pilotes són planetes i els matalassos inflables, catifes voladores. I la música dels nens quan juguen, una pista.
En realitat, hi ha icebergs amagats a la sorra i molts titanics que naufraguen sense gosar espatllar la postal.
El xiringuito és millor com a 'ideal' que com a 'realitat'.
[POSTALS ESTIU 09] Sóc partidari de viatjar com visc. M'agrada fer turisme sense que es noti gaire, conèixer noves ciutats oblidant-me que carretejo una maleta o una motxilla, ser un turista accidental, com en aquella gran pel·lícula de Lawrence Kasdan. Tinc] algunes manies: valoro molt perdre hores en llibreries, agafar l'autobús públic, treure el nas per botigues bones, badar en mercats populars, anar al cine als llocs que visito, llegir els diaris del país i entrar en oficines de correus. També procuro reservar unes hores per visitar els museus (i quan no tinc temps, em conformo amb les seves botigues!) i no em fa res 'saltar-me' les indicacions del GPS per prendre les carreteres secundaries. Són coses que també faig al meu país. Per què el bon viatger sempre és en ruta: de casa a la feina; mentre passeja el diumenge fent temps per anar a dinar a casa els pares; o quan surt d'hora d'una reunió i decideix agafar el metro dues parades enllà. Em costa entendre la gent que trenca absolutament la rutina per vacances: tan per no fer res (l'hedonista que estalvia per 15 dies lobotomitzats, amb una pulsereta al canell) com per fer salvar el món en 30 dies (el conscienciat que associa les vacances en els països més pobre amb una penitència expiatòria). Les meves pretensions són aconseguir una mica d'hedonisme al llarg de l'any i acomplir la meva petita part en la lluita per salvar el món una mica cada dia.
 [POSTALS ESTIU 09]És difícil fer-se una foto mentre un camina, i més encara que surti bé, que l'enquadre tingui una mica de gràcia, i que la llum no molesti, que digui coses. Aquesta foto està presa a Seneca Falls, al nord de l'estat de Nova York, aquest estiu i és una captura providencial d'un matí deliciós a les antigues terres de les Sis Nacions Índies. La imatge mostra el moviment del caminador i regala un bon tros de cel. En la cara del fotògraf s'hi nota també un sol amable, que fa venir ganes d'estripar tots els mapes i tastar la ruta a la deriva. És una de les diverses fotos que m'he autofet aquest agost en el meu curt però intens viatge pel nord-est dels Estats Units (bàsicament Filadèlfia, Pittsburgh, una part de l'estat de NY i Massachussets i Boston). Ha estat la meva primera experiència com a viatger solitari. En vindran d'altres, segur. Crec que, d'alguna manera que no és fàcil d'explicar, es nota per la foto, això.
|
Benvinguts al bloc de notes virtuals d' Oriol Lladó ( CV). M'estreno al servei de blocs de mesvilaweb.cat. Els més de 300 apunts publicats fins ara a blogger continuen sent accessibles a albumderetalls.blogspot.com
Sóc periodista, i en els darrers temps m'he especialitzat en l'àmbit ambiental i tecnològic, tot i que això no ha pogut refrenar la meva passió per qüestions més intangibles, potser més ben representades en aquest bloc: el cine, els llibres, el rock'n'roll. Visc a Badalona, que és on desenvolupo bona part de la meva tasca associativa. Amb Òmnium Cultural, amb l'associació Ritme&Club, amb el col·lectiu ciutadà Badalona2011.cat, i un llarg etcètera. Aquest bloc va començar el gener de 2007, tot i que abans havia malviscut una primera versió del mateix, on només penjava ocasionals articles fets per altres mitjans. L'any 2005, això si, vaig mantenir, junt amb la també periodista Laura Garcia, un bloc de viatge, que va mirar de resumir el camí que vam fer de Chicago, Illinois, fins a Ushuaia, a la Terra del Foc. 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Una llibreta que, en algunes coses, és cosina germana d'aquest àlbum de retalls.
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
Diari personal d'una periodista i autora de documentals.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
