SS – SG

Abans d’ahir, dimarts, vuit dies després de sortir de l’Hospital de Sant Pau, baixaria al carrer per primer cop: un tomb per la Travessera de Gràcia, des de la Plaça de Gal·la Placídia fins al Monument a Anselm Clavé al capdamunt del Passeig de Sant Joan i tornada fins al Carrer Gran. Dimecres agafava l’autobús núm. 24 fins a tocar del Parc Güell, hi vaig entrar fins a la Plaça de l’Univers i passaria a saludar el Drac d’en Gaudí. Després avall, pel Carrer dels Larrard (família d’importants comerciants barcelonins als segles XVIII i XIX), creuaria la Travessera de Dalt a l’alçada del Carrer de Sors, baixaria pel Carrer del Torrent de les Flors —m’hi vaig trobar ma mare!, venia de comprar—, i per la Plaça d’en Rovira Trias, etc., arribaria retallant fins a casa.

Abans no me n’oblidi vull agrair a tots els qui m’heu deixat comentaris al web, tramès e-correus o, senzillament —aquella cosa ja més antiga—, telefonat: gràcies! Mai no m’hauria pensat pas ser objecte de l’estima de tanta gent, sou magnífics! El vostre caliu m’esperona a superar el mal tràngol i a ser, com sempre, al peu del canó. Amb tot, per prescripció familiar, aquests dies no veig els telenotícies, només miro sèries de dibuixos animats al Canal Súper3, documentals sobre Natura al Canal 33 i alguna pel·lícula interessant. Llegeixo no gaire i resolc encreuats i altres jocs de mots.

continuar llegint

Biomatrix

L'infart em començà a un quart i mig de nou de la nit del 19 de juliol i arribaria a Urgències de l'Hospital de Sant Pau [HSP] gairebé a les dotze. Tot i la medicació que m'havien administrat a casa i el sèrum, patia d'hipotensió, bradicàrdia, ritme auricular baix, bloqueig complet de l'aurícula i del ventricle [BAV] i ritme d'escapament. Activen el Codi 1 d'infart agut de miocardi [IAM] i em traslladen a la «Sala d'Hemodinàmica».

Allà em punxen anestèsia local, foraden l'artèria femoral a l'alçada de l'engonal dret, hi introdueixen un catèter i el fan avançar fins a les artèries coronàries. Aleshores m'injecten un contrast visible a raigs X, i fan una coronàriografia. Observen una oclusió per trombosi a la coronària dreta [CD] proximal, em passen una guia obrint el vas per a traure el trombe, i «obtenen material abundant». En tot moment segueixo conscient, em demanen informació i responc al cas. També faig algunes preguntes i a voltes aconsegueixo resposta: quan no volen respondre em diuen «estàs 'xocat'».

continuar llegint

Proemi

«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.»
Paul Auster
[La nit de l'oracle, 2003]

Dimarts 19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.

D’ençà la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte, l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.

Al juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us parlo aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal en aquesta part de Gràcia.

Altre cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor, vinga Enric, ja et manca poc, a casa descansaràs… Aquell mig replà mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de recolzar al muntant de la porta uns instants.

Tot i obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.

continuar llegint

Final de viatge

Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l'esperat llibre de memòries d'en Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb, calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d'en Gonçal presents: Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer, Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n'Àngel Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire oportunitats d'explicar sobre en Gonçal i hom aprofita... El parlament del magnífic jurista n'August Gil Matamala m'interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público [TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista, solidaritat i bona praxis professional d'en Gonçal Castelló com a procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional.  A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d'en Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l'acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-ne el vídeo ací.

continuar llegint

Enric Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx
de l'Editorial Teide revisant amb Jaume Vicens Vives
(que parla per telèfon) un plec imprès

A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou

El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria el padrí d'aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l'Institut-Escola del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina quan no ningú en volia saber res de l'ex presidiari «rojo separatista».

De primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l'Editorial Teide, al Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d'Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.

Amb aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d'escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l'he començat pel davant i pel final diversos cops, i no me'n surto. Des del passat mes d'agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d'un article del seu pare, la necessitat d'enllestir aquest escrit s'ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m'han apressat i collat més i més...

continuar llegint

Amb tot, la llum preval sobre la foscor

La celebració que avui comença del quinzè aniversari de VilaWeb és un bon motiu per a trencar la sequera d'apunts d'aquest bloc dels darrers tres mesos. Ben mirat no m'he imposat aquest llarg silenci, malgrat m'ha estat adient atesa la penosa actualitat a què és sotmesa la Pàtria. Quan tot allò a dir o a ressenyar és negatiu —ni que sols sigui per motius de salut del proïsme i de la pròpia— potser és preferible de callar, literalment parlant, és a dir: no escriure.

Posats a denunciar i en homenatge a VilaWeb, on ens iniciàrem en això dels «portals» i, després, dels «blocs», voldria dir quatre coses sobre la just passada «visita» del summe pontífex romà.

Al seu moment ho vaig dir de paraula i també en algun correu electrònic a qui em volgués escoltar o llegir: res més lluny de la casualitat que les dues úniques visites dels dos darrers caps de l'estat [feixista: fou creat per Mussolini] del Vaticà hagin estat un dia 7 de novembre. L'episcopat espanyolista i el vaticà saben perfectament quina data han de commemorar i celebrar quan es refereixen a Catalunya: el dia que s'esquarterà la nostra Pàtria fou el 7 de novembre del 1659, quan se signà per part dels Borbó, els francesos i els espanyols, el Tractat dels «Pirineus» (no he entès mai el plural).
                                                               continuar llegint

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA
Secció Cinquena

Rotlle número: 100/2009-J
Diligències prèvies núm . 2401/2008
Jutjat d'Instrucció núm. 19 de Barcelona
SENTÈNCIA núm. [no consta]

Magistrats:

Sr. JOSÉ M. ASSALIT VIVES
Sr. ENRIQUE ROVIRA DEL CANTO
Sr. SERGI CARDENAL MONTRAVETA

Barcelona, 19 de juliol de 2010

VISTA en judici oral i públic davant la SECCIÓ CINQUENA d'aquesta Audiència Provincial de Barcelona aquesta causa, les diligències prèvies núm. 2401/2008, per delicte electoral. N'és el ponent el magistrat Sr. Sergi Cardenal Montraveta, que expressa el parer del Tribunal.

N'ha estat part el Ministeri Fiscal.

N'ha estat l'acusat MARC BELZUNCES IBÁÑEZ, major d'edat, nascut a Barcelona, amb DNI XXXXXXXX, sense antecedents penals, en situació de llibertat provisional, defensat per la lletrada Sra. Marta Clapés Gascó, i representat pel procurador Sr. Carles Arcas Hernández.

[...]

Un cop vistos els preceptes legals esmentats i els altres generals i aplicables,

DECIDIM

Que condemnem Marc Belzunces Ibáñez com a autor criminalment responsable d'un delicte electoral de l'article 143 de la Llei orgànica del règim electoral general, sense la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, a la pena de catorze dies de presó, substituïble en l'execució de la Sentència, d'acord amb el que estableix l'article 88 del CP, a la pena de tres mesos de multa amb una quota diària de sis euros amb responsabilitat personal subsidiària d'un dia per cada dues quotes impagades, a la pena d'inhabilitació especial per al dret al sufragi passiu durant sis mesos, i a pagar les costes processals.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts en la deguda forma, d'acord amb la llei.

Aquesta és la nostra Sentència, de la qual s'ha d'unir un certificat al rotlle, que pronunciem, manem i signem. [tres signatures il·legibles]

PUBLICACIÓ. Avui [29 de juliol del 2010] s'ha publicat la Sentència anterior, llegida pel magistrat ponent. En dono fe.

N'Heribert Barrera i en Francesc Ferrer els vaig retratar el juliol de fa nou anys al menjador privat del Bar Roure de Gràcia (Barcelona), on periòdicament hi fèiem dinars «especials» una colla d'amics.

Aniversari escamotejat

Tal dia com avui de fa setanta-cinc anys, el 26 de juliol de 1935, naixia en Francesc Ferrer Gironès. He cercat per Internet i no n'he trobat cap menció, i em sap greu; sembla mentida, encara no fa quatre anys i mig se'l va endur la gran desconeguda i a la TVE3 es dóna més relleu a les dites ximpletes d'un Borbó a Galícia o a la marxa d'un jugador d'un club de futbol espanyol de Madrid que a la memòria d'un patriota català exemplar com en Francesc Ferrer.
Quanta falta ens fa el seu clar pensament i el seu lideratge en aquests moments en què els independentistes ens hem d'organitzar per a plantar cara a la creixent catalanofòbia espanyolista que ens ofega i per a alliberar-nos d'una vegada per totes del jou esclavitzant. Repassant els seus escrits —i a tall d'exemple d'entre els molts que podria triar— us proposo la lectura i la meditació dels darrer paràgrafs de la Crida llegida l'Onze de setembre del 2005 al Fossar de les Moreres «per a mobilitzar a tots els catalans» (publicada aleshores al diari El Punt):

continuar llegint

Emblema de la Taula de Lo Rat Penat

Crònica d'una presumpta presa de pèl

Passen les hores, quan enceto aquest apunt som a migdia del 15 de juliol i encara no he vist enlloc cap notícia, ressenya o comentari sobre l'assemblea d'ahir al vespre a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès convocada pels «voluntaris» del conegut com a Manifest 12 d'abril (Manifest), amb la intenció de promoure una Conferència Nacional del Sobiranisme (CNS). Cap notícia enlloc, talment la vuitantena d'assistents no haguéssim estat on vam ser... Al llarg de tot el dia intento de parlar amb el president Barrera, però no és a casa.

Ja és divendres, a primera hora del matí ha aparegut un apunt al bloc Som Notícia que amb el títol ja paga: «Fracàs estrepitós de la Conferència Nacional del Sobiranisme». A les onze del matí aconsegueixo parlar amb n'Heribert Barrera i em confirma les meues cavil·lacions. A quarts d'una J. M. Minguell fa un comentari a l'apunt del bloc més amunt assenyalat i hi escriu: «La Conferència Nacional del Sobiranisme continua i amb força. Dilluns 14 [sic per 19] hi ha una reunió de negociació [sic per treball] entre partits i entitats que presenten candidats. Sentim decepcionar [sic per decebre] als que volen que els partits tradicionals segueixen controlant al poble català.»

continuar llegint

La Confederació Catalana reneix!

«Que això no s’acabi amb un foc d’encenalls»

Heribert Barrera (declaració al peu
de la manifestació, 10 de juny del 2010)

Quedem al davant del Comèdia

El patriota Marc Belzunces a la banqueta dels acusats —com si fos un criminal— per la seua objecció de consciència a Espanya

El proper dilluns 21 de juny, a tres quarts d’onze del matí en punt, ens trobarem a la porta del «Palau de Justícia» (Passeig de Lluís Companys, 14, Barcelona) per fer costat a en Marc Belzunces i entrar tots junts al judici que li faran a la Secció V de l’Audiència Provincial de Barcelona (primera planta). No hi podeu mancar!
Davall us copio el Dossier que repartim per assabentar dels fets a l’opinió catalana i lliurat també el migdia del passat dimecres, 16 de juny, durant la Roda de Premsa celebrada a l’Espai VilaWeb de Barcelona, amb la participació del mateix Marc, d’en Miquel Strubell en nom de la Fundació Catalunya-Fons i qui sotasigna (encara que m’hagin silenciat… tot i haver afirmat, entre d’altres qüestions, que la campanya de suport va nàixer de dos blocaires de MésVilaWeb!).
Després, i sota el títol «Activitat social…» us he posat només a tall de mostra la relació d’algunes de les accions d’en Marc Belzunces —en ordre invers en el temps, començant per la més actual—, prova evident que és una persona altruista i compromesa amb Catalunya i amb la societat on viu.

continuar llegint

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys… Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.

continuar llegint

Un llibre esperat i necessari

L’apressada lectura del llibre d’en Blai Manté publicat per Editorial Base sobre el Front d’Alliberament Català [FAC] que duu el subtítol amb què encapçalo aquest apunt i em van regalar ahir, diada de sant Jordi gloriós, m’ha fet reviure, arran d’uns comentaris del mateix Carles Gracia Solé, un episodi molt llunyà el qual marcaria indeleblement la meua existència fins a aspectes potser encara avui no reconeguts.

L’estiu del 1970 tenia 14 anys i vaig passar uns dies inoblidables a la comarca del Rosselló, a l’Albera, en un camp de treball organitzat pel motiu «oficial» de reconstruir un priorat l’origen del qual es remuntava al segle IX —si més no era tot el què en sabíem la majoria dels quins hi participaríem—.

continuar llegint

«Al homes lliures que moriren en la guerra contra Espanya per la Llibertat dels altres», llegenda al Monument als Herois de la Guerra de Cuba, a l'entrada Sud-Est del Central Park de Nova York, just al davant del Monument a Colom...

A un amic, lector impenitent

Després de cinc mesos de silenci, amb tants de cops mossegant-me els dits els quals d'esma, tot sols, acaronaven les tecles amb l'evident intenció d'iniciar un nou apunt, ara em costa de tornar a feinejar al bloc.

I a què ha estat degut aquest capteniment? Cert és, m'ho repetien ara i adés: «amb la boca tancada ets més bufó». A més a més m'ha influït allò de: «tots aquests que vénen de cara circulen en sentit contrari o —el dubte raonable— sóc jo qui va en la direcció errada?».

continuar llegint

Lectura patriòtica

Entremig de la maregassa —per ara no passa a pitjor— de l’alarma generada per les notícies sobre la que en el futur coneixerem com a «època de la corrupció socialitzada» (la qual ha esquitxat fins a persones força lluny de ser tingudes per psoecialistes), m’he permès fugir d’estudi en un interludi lector de llibres sobre format «paper», en fi, llibres com els de tota la vida. Ara que els nanos ja disposen de llibres de text «digitals» començo a dubtar de com dir el nom actual de la cosa, atès que digitals també ho eren els d’abans, o com passàvem les pàgines llegides sinó amb els dits?

Una de les novetats a comentar aparegué a finals d’agost i és obra de l’estudiosa Núria Rius Vernet, dedicada a la recerca i divulgació d’artistes catalanes, i es titula Manuel Viusà i Gertrudis Galí; potser el subtítol és més aclaridor pels qui no n’havien sentit a parlar: «Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili»; encara que jo hi hauria posat, en l’intent d’assolir la difícil perfecció, «Una parella de patriotes catalans que també foren artistes».

continuar llegint

Amb cinc sous què fàcil és
jutjar sobre el bé i el mal

Al senyor Vicent Sanchis li ha costat quasi un mes i mig fer l’article de «fons» sobre Reagrupament Independentista d’ençà que me’l trobí a l’Assemblea d’RCat el passat 3 d’octubre. A Vicent Sanchis el conec des de les primeries dels anys vuitantes del segle passat quan, com a comercial de la revista El Temps, em visitava per a vendre’m espai publicitari en el dit setmanari (quina cosa, aquesta faceta la menysté al seu ridículum).

Fa pocs dies al senyor Vicent Sanchis un Jurat (on hi ha treballadors a les seus ordres) d’un premi convocat pel seu antic patró li ha donat un «Octubre» d’assaig, en una festassa que es fa al nou edifici que els catalans li hem pagat —i li continuarem pagant si el bon déu no hi posa remei— a Eliseu Climent, l’«activista cultural» més subvencionat, sigui pels governs pujolistes o pels tristspartits, en tota la història de la «repartidora» —directament: menjadora— de la Generalitat de Dalt.

continuar llegint